Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Ingrid Labata
Lleida
 
Inici: Dos taüts negres i dos de blancs

Capítol 1 Llicencia per investigar
El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits el niu de moixons que el meu somni infantil havia capturat.



Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-me de matí, encara que em fes mandra, també m'omplia d'orgull. Em posava a l'altura dels adults, de mon germà i dels pares, que havien de matinar de valent perquè al cor de l'estiu calia aprofitar tota la fresca del matí. Ells ja feia potser dues hores que eren al tros segant a tot drap. La padrina s'havia quedat a casa per tenir cura de mi i de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa ni al tros.






Ara que sóc gran, cada dia em pregunto que li va passar al padrí. El padrí era un home alt com un pi, els pocs cabells que li quedaven eren rossos com el sol, era tan prim com un espàrrec i fins on m'arriba la memòria, recordo que sempre portava les sabates impecables com la neu. Passava les nits del llarguíssim estiu mirant les estrelles amb ell. Recordo totes les vegades que estava assegut a la seva falda, i ell m' explicava velles històries plenes de records innumerables.







Després d'aquell dia mai més ningú va saber d'ell. Crec que aquella evocació va produir en mi un impuls de convertir-me en inspector, per resoldre el seu cas. Vint anys després, per fi me convertit en l'inspector que tant desitjava ser, i ja és hora que trobi un culpable.



El primer que vaig fer, va ser anar a parlar amb l'inspector que havia portat la seva desaparició fa vint anys. Em va dir, que no hi havia hagut cap sospitós. Que havien interrogat a totes les persones que tenien accés a aquella antiga i acollidora casa. S'havia de tenir en comte: l'electricista, ja que els dies anteriors havíem tingut problemes elèctrics i encara els estaven solucionant, l'Edurne, era una gran minyona, ja portava amb nosaltres gairebé dos anys, també i tenien accés els meus pares, l' àvia, que ja començava a ser velleta i també hi tenia accessió aquell porter tan estrany, l' Eduard. Però l'inspector em va dir, que tots i cada un d'ells tenien una quartada sòlida.







Així que em vaig centrar en aconseguir desmuntar la quartada d'algun d'ells, d'aquesta manera vaig decidir començar per la quartada de l' Eduard. Vaig decidir citar-lo per ha passar la prova del polígraf, ja que tenia els meus motius per sospitar d'ell. L' Eduard va acceptar sotmetres a la prova del polígraf, jo estava present, escoltant aquelles preguntes:







-On va estar el 19 de juliol fa vint anys?



-Vaig estar treballant, el meu superior ho pot confirmar.



-Va tenir alguna cosa ha veure amb la desaparició del Sr. Jordi Garau Pons?



-No.



-Sap alguna cosa de la desaparició del Sr. Jordi Garau Pons?



-No.







Totes aquelles preguntes se'm feien interminables, aparentment deia la veritat. Però estava tant concentrat a detectar alguna cosa estranya, que quan li van preguntar on estava el 19 de Juliol fa vint anys, em vaig adonar que va fer un petit gest amb la mandíbula, que podia significar que s'estava mossegant la llengua, d'aquesta manera el seu ritme cardíac és ralentitzaria, ja que aquest petit dolor ho pot produir. També em vaig fixar que contenia la respiració durant la contesta de la mateixa pregunta. Així que en aquell moment em vaig adonar que ens estava mentint. De manera que vaig interrompre l'interrogatori, i li vaig dir el que acabava de descobrir, en aquell moment hem va confessar la veritat. El 19 de Juliol en lloc d'estar en el seu lloc de treball, es va passar tot el dia acompanyat de dames de companyia. També ens va confessar que la quartada que havia donat fa vint anys l'havia comprat. Durant aquell dia no va veure mai al seu superior.



Això el va descartar d' haver tingut alguna cosa ha veure en la desaparició del meu padrí.







I si no va ser ell, qui va ser?







 Comenta
 
Capítol 2 La rancúnia en el pas dels anys
Estava assegut observant silenciosament el subjecte. Era finals de juny de 1980, feia molta calor. Em regalimava suor del front de la cara, també hi ajudaven els nervis d’aquell encàrrec. Mai havia fet aquest tipus de treball. Encara que estava molt ben calculat. La persona que m’havia contractat sabia bé el que feia. Era algú molt intel·ligent i despert, per crear aquell pla tan meticulosament calculat.


Vam tenir moltes reunions, ben bé unes set, mai venia la persona que m’havia contractat, sempre venia algun dels seus socis.


Jo tenia ben clar el que havia de fer. El seu soci i jo vam dividir aquell escrupolós pla en cinc infal·libles fases.


Fase 1: Extrema vigilància al subjecte (Sr.Jordi Garau Pons), no desempegar-se d'ell ni un sol moment, entrar en la seva vida d’alguna manera.


Fase 2: Injectar en el seu cafè diàriament una petita dosis d’una pols que no deixa rastre, que es dissol en l’ estómac, produeix un efecte tranquil·litzant.


Fase 3: Vint dies després, la substància provocaria una pèrdua del coneixement.


Fase 4: Aquella seria la meva oportunitat, hauria d'agafar el seu cos i transportar-lo fins a una manufactura abandonada, situada als afores de la ciutat.


Fase 5: Lligar-lo i marxar d’allí.


Així que vaig començar a ficar el pla en marxa. Uns dies després de la vigilància intensiva, vaig entrar a casa seva com a lampista, per una petita avaria que vaig tenir que produir, per poder-me infiltrar en aquella claustrofòbica casa. Vaig tardar vint dies a arreglar el desperfecte que hi havia. Cada dia l’ hi introduïa el magnífic i poderós pols, dins del cafè, aquest espectacular pols m’ajudaria a realitzar el meu encàrrec.


El Sr. Jordi Garau Pons, cada dia és sentia més dèbil, més fluix, sense cap energia. La qual cosa a mi hem satisfeia, perquè podia sentir cada vegada més aprop el meu objectiu, també podia sentir que el dia de la seva mort s’anava atansant.


Ell i jo érem antics coneguts. Vam passar junts set anys de la nostra vida, en els serveis socials. Els dos érem uns nens que l’ únic que volíem era tenir una família. Quan per fi havia trobat una família que em volia adoptar, el van veure a ell un noi ros, intel•ligent, era perfecte. Així que van decidir adoptar-lo a ell, en lloc de mi. Vaig entrar en una depressió, i ningú volia adoptar a un nen depressiu i quan la vaig superar ja tenia deu anys. Ningú volia adoptar a un noi tan gran. Així que gràcies a ell, no he tingut mai una família. L'he culpat d’això des del dia que vaig entrar en depressió. I ja és hora d’una venjança, necessito que pagui per haver tingut la meva vida.


Passats els vint dies, ell va sortir a comprar, i quan estava arribant a la botiga, va perdre el coneixement. Aquella va ser la meva oportunitat. El vaig agafar i el vaig arrossegar fins al meu cotxe. El vaig portar a la manufactura abandonada, situada als afores de la ciutat. El vaig deixar lligat i vaig marxar. La meva venjança havia estat completada, perquè sabia que alguna cosa molt pitjor l’esperava. Allò hem reconfortava, hem feia sentir alleugerit, perquè sabia que hauria tingut la seva desgracia, per haver-me deixat orfe tota la vida.


Jo sabia els meus motius per fer això. Però i els de l’altra persona? Que podia haver-li fet? Perquè aquesta no era una víctima a l’atzar, i aquí hi ha moltes molèsties per ser un simple assassinat.

 Comenta
 
Capítol 3 La vengança està servida
Estava molt preocupat, els dies anaven passa’n cada vegada més interminables, jo no trobava cap sospitós, però jo no em volia rendir, em negava a acceptar que no pogués trobar el culpable. Van segrestar al meu padrí, allò era personal.


Vaig decidir continuar amb la tasca que havia començat, havia de repassar les coartades de cada una de les persones que tenien accés a aquella acollidora casa. En aquell moment em sentia frustrat, indignat, totes les portes que havia obert respecte ha aquesta investigació s’anaven tancant, lentament, una rere l’altra, i jo era testimoni de tot això. La ràbia hem consumia per dins, però havia d'aparentar que era un cas més, ja que no volia que m’expulsessin de la investigació.


Dies després vaig rebre una carta a la comissaria, la vaig obrir i deia:


Inspector, estic assabentada de què m’està buscant per una cosa que vaig fer el 19 de juliol de 1980, només m'agradaria que sàpigues que cada 48 hores s’aniran produint desaparicions similars a la del seu padrí.


Quant vaig rebre aquella carta hem vaig donar comte de què era un segrestador en sèrie i que hem feia lluitar contra rellotge.


Minuts després va sonar el telèfon de comissaria, quan ho vaig veure, jo ja hem temia el pitjor, i efectivament s’havia produït un segrest. Al saber que havia complit la seva amenaça em vaig centrar a crear un perfil del segrestador, perquè fos més fàcil identificar-lo.


El primer que vaig fer va ser analitzar la carta, el que vaig poder deduir d’aquella carta, va ser que el segrestador era una dona que tenia aproximadament entre uns 50- 60 anys, que havia tingut una depressió recentment, ja que havia deixat de segrestar durant 20 anys i que era molt detallista, ja que sempre deixava l'escenari del segrest net, perquè no poguéssim trobar cap pista que la vincules al cas, també s’ havia que l’excitava el perill, ja que sinó, no s’arriscaria a enviar-me una carta així, a més estava segur que aquella no seria l'única carta que rebria.


Després d’ esbrinar el perfil, vaig anar a l’escenari del segrest, com m’ esperava estava nét, sense una sola pista que seguir. Simplement va deixar una nota, dirigida a mi, que deia:


“TIC-TAC”


També va deixar un petit ninot de paper que estava retallat d’algun quadre.


Que devia significar?


No ho entenia, no ho tenia clar, però ho havia d'esbrinar, no li podia donar la satisfacció de cometre un altre segrest.


Ja havien passat 24 hores des que havia comès el primer segrest, havia de pensar ràpid, només hem quedaven 24 hores per salvar la vida d’ alguna persona innocent. Així que hem vaig concentrar en esbrinar de quin quadre provenia el retall.


Ja sol hem quedaven 2 hores perquè tornes ha atacar, i per fi vaig veure la llum, després d’una recerca intensiva vaig trobar d’on provenia el retall, aquelles pinzellades tan subtils i a la vegada tan encertades, aquell ideal de bellesa de l’època del 1939, només podia ser de Rubens. Però no ho comprenia, perquè aquella obra i no una altra? Ja només hem quedaven 45 minuts i vaig decidir buscar el nom del quadre, per intentar comprendre aquella perversa ment.


Finalment vaig trobar el nom del quadre: “Las tres Gracias”. Ara ja només hem quedaven 10 minuts, per fi ho vaig comprendre tot, en aquesta ciutat hi ha: l’avinguda de Gràcia, la plaça de Gràcia i carrer de Gràcia. Aquí teníem les tres Gracias. Això significava que actuaria en algun d'aquests tres llocs. Ho vaig comunicar als meus companys i ens vam separar, per intentar arribar abans que actues la segrestadora.


Jo vaig anar a la plaça de Gràcia, però allí no hi havia res estrany, tot estava molt tranquil, en canvi els companys que van anar al carrer de Gràcia, es van trobar una furgoneta que era negra com la nit que sortia ràpidament d’allí. Hi havia una mare cridant desesperadament, perquè la seva estimada filla de 7 anys havia desaparegut. Empegat en un banc hi havia el següent retall, però aquesta vegada, no hi havia només un ninot de paper, sinó 5.


Havia de trobar aquella pobra nena i l’anterior víctima, abans que fos massa tard, també havia de parar els plans d’aquesta malvada, que tornaria ha actuar dintre de 48 hores, en aquest cas el rellotge no era el meu amic. Però jugava amb l'avantatja de què ja sabia el que significaven els retalls. Per una altra part no podia oblidar aquella furgoneta que havien vist, i en la quantitat de possibles testimonis que hi podrien haver.


Havia de parar els peus a aquella psicòpata abans que fos massa tard. No se'n sortirà amb el seu pla diabòlic, si jo ho puc evitar.
 Comenta
 
Capítol 4 Solució a l'enigma
Estava nerviós, estava atabalat. En aquell moment no podia pensar amb claritat. Només pensava en el temps, les 48 hores que hem quedaven, els 2880 minuts, 172800 segons. El temps seguia corrent, no s’aturava, hem havia de concentrar en aquells retalls de quadre. Era un quadre avantguardista en el que apareixien uns cavallers medievals, concretament 5, cadascú més poderós. Les seves expressions físiques estaven molt detallades, en cada rostre és podia observar una expressió diferent.




Aquesta vegada els retalls del quadre no tenien sentit, o jo no el sabia trobar. Aquest quadre és titulava el monestir.




Per seguir treballant en el cas i no concentrar-me en una sola cosa, vaig decidir entrevistar a tots els presents en el carrer de Gràcia. Hi havia 6 testimonis, s’hem feia molt estrany que cap d’ells hagués vist o observat alguna cosa diferent de l’ habitual. Això hem començava a preocupar, començava a pensar que aquella persona no era rival per mi. Lloc al qual anava, lloc al qual ningú l’havia vist. Pensant i rumiant, hem va venir a la ment que podia tenir un còmplice.




Així que hem vaig centrar en esbrinar si mesos abans del segrest del meu padrí, havia entrat alguna persona nova, treballador o si hi havia alguna cosa que hem crides l'atenció.




Repassant el cas del meu padrí, hem vaig adonar de què sí que hi havia una persona que recentment havia entrat en la nostra vida. Era un electricista. Aquell home va tenir accessió a la nostra casa durant gairebé un més. Allò hem va semblar molt estrany, hem va semblar que era un bon fil del qual estirar en aquesta investigació.




També, vaig decidir mirar si havia tingut accés alguna persona a la casa de la nena de 7 anys desapareguda, i efectivament, vaig descobrir que un més abans de la desaparició havia entrat a treballar un nou minyó. Això era molta casualitat. Així que vaig decidir interrogar al nou minyó i a l’electricista. Després de 4 dures hores d’interrogatori, vaig aconseguir que confessessin la implicació que havien tingut en els cassos.




La confessió de l’electricista va ser, que ell havia entrat a treballar per ordre d’alguna persona que havia contractat els seus serveis, la feina que havia de fer, era: tirar diàriament una mena de pols al café del meu padrí, i seguir-lo durant el dia. D’aquesta manera, el meu padrí cauria inconscient al cap de 20 llargs i dolorosos dies.




En aquell moment, ell, hauria d’agafar i transportar el cos fins a una manufactura abandonada, situada als afores de la ciutat. Quan li vaig preguntar el motiu de perquè ho feia, em va respondre que era per venjança.




La confessió del minyó era pràcticament igual, contenia els mateixos detalls. Això significava que’l segrestador, no atacava a les seves víctimes a l’atzar, sempre utilitzava a una persona que tingués un sentiment de venjança per fer el segrest. Tenia una autèntica cura en la preparació dels seus plans.




Cada vegada anava tenint més peces del puzle col·locades, cada vegada s’e m'anaven obrint més camins, més senders, estava més aprop d'atrapar a aquell maleit psicòpata.




Per una altra part no podia oblidar-me del quadre, aquell quadre era la clau que podia salvar a 5 persones, tan normals com jo. Cada cop hem quedava menys temps, estava furiós, no podia deixar que aquell malvat psicòpata, tornés a ser més intel·ligent que jo. Un altre cop no.




Hem tenia que centrar, tenia que trobar la resposta a aquell enigma. Ja només hem quedaven 4 insignificants hores per resoldre’l.

Que significava aquell quadre titulat “el monestir”?




Vaig pensar i pensar durant 2 llarguíssimes hores, i en aquell moment ho vaig veure tot mitjanament clar.




I si aquesta vegada no era el títol del quadre, sinó el dibuix del quadre?




En el quadre apareixien 5 cavallers medievals, cada un tenia una creu a la mà, això podia significar que en lloc de ser cavallers fossin templers, és a dir monjos guerrers. En aquell moment vaig recordar que hi havia un carrer anomenat els templers. Aquesta nova deducció hem va aportar felicitat, hem va fer sentir bé. En aquell precís moment tota la unitat de policies encoberts i jo, vam anar a vigilar aquell carrer.




En el moment que es complien les 48 llarguíssimes hores, vam observar que una fosca furgoneta negra, entrava al carrer, en el moment en què va baixar aquella prima dona de la furgoneta, ho vaig veure tot brillant, la vaig reconèixer a l’instant, ella era l’Edurne, la meva minyona. Al observar-la vaig donar la senyal de reacció. Ella, ja estava atrapada. En aquell moment em vaig sentir fatal, defraudat, ella va ser molt important per mi en la meva infància, però allò havia acabat i ara havia de fer honor al meu padrí.




Hem vaig passar 2 durs dies llargs, interrogant a aquella persona que en el degut temps, va deixar una gran marca en mi.




Finalment va confessar, ella segrestava a la gent que tenia secrets amagats, mentia o feia alguna cosa erròniament. Va confessar que no va matar al meu padrí, sinó que el va vendre com un esclau a Aràbia Saudita. Respecte a la nena de 7 anys estava a punt de morir, com que era massa jove per vendre-la com a esclava va decidir recloir-la en una antiga manufactura abandonada als afores de la ciutat, aquell era el lloc on portava a les seves víctimes.




L’ultima frase que li vaig dir a l’Edurne abans que entres a la presó va ser: Tovaré al meu padrí.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]