Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Dandelions
Alzira
 
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret

Capítol 1 L'oportunitat.
Des de la seva posició privilegiada darrera el rellotge, Hugo podia observar-ho tot. Va tocar inconscientment el petit quadern que portava a la butxaca i es va dir que havia de tenir paciència.



El vell de la botiga de joguines estava discutint amb una nena que tenia més o menys l'edat de l'Hugo. Sovint la veia recalar a la botiga amb un llibre sota el braç i desaparèixer darrere el mostrador. Cada dia, la seua curiositat era més gran, però estava atrapat en aquella gàbia de la que formava part. Hugo sospirà i va tornar a les seues coses amb desànim. En aquell moment, no havia res a fer.







La vida al Carrer dels Llops de València continuava amb els seus afers rutinaris. El soroll dels cotxes, el taconeig de les sabates, els xiulets dels policies regulant el trànsit, els pardals que saludaven el dia...tot feia la seua marxa natural. El temps es feia camí i feia arribar tard a més d'un matinador. Però hi havia un lloc on la vida pareixia ralentitzar-se, on el temps passava més lentament. La botiga de joguines s'alçava en mig del carrer; vella, amb les finestres grogues del sol i una porta ben gran de fusta. Sempre havia estat allí i, malgrat que no tenia nom, tothom la coneixia i també la seua història. Tothom, menys una petita ànima amagada sota el tic-tac d'un rellotge.



L'Hugo es despertà aquell dia a tres quarts de dotze. Sentia el seu cor bategar incessantment, al compàs del tic-tac d'un rellotge llunyà. S'incorporà amb prestesa i va fer una ullada per la finestra. El botiguer es movia d'un lloc a un altre, canviant les joguines de lloc i fent passes enrere per observar millor la posició estratègica de les seues obres. Era un home baixet amb la cara plena d'arrugues i ulls tristos que ho miraven tot, d'aquestos que quan es claven en tu et fan sentir ignorant i petit. Mentre observava el botiguer, Hugo va treure la seua llibreta, tan petita que cabia a la seua mà i va passar les seues pàgines plenes de dibuixos, de gargots i de converses fins que va arribar a una pàgina en blanc. Va treure el seu petit llapis i va començar a dibuixar l'ancià, amb una mà al garrot i fent èmfasi als seus misteriosos ulls, que ho veien tot i no veien res.



Aleshores el rellotge va donar les dotze. Com mogut per una força externa, l'Hugo es va alçar del seu petit llit i va encaminar-se cap a la porta, acompassant les seues passes a la cançoneta del rellotge i al piular del cucut. Va eixir per la porta, saludà les gallines i les ovelles i tots junts van fer una desfilada circular. Quan la música s'aturà i el cucut deixà de piular, l'Hugo va tornar a la seua caseta i els animals al seu corral. Sempre era així. A cada hora en punt, l'Hugo es veia atret per una mà invisible que l'obligava a fer aquella desfilada ridícula. No recordava mai que aquella rutina s'hagués aturat i hi estava tan acostumat que a les hores de son feia la desfilada adormit i sense que res interrompés els seus somnis.



Havia intentat resistir-se, havia intentat fugir de la casa per explorar, però la porta només s'obria a les hores en punt i la resta romania tancada. Havia intentat també eixir per les finestres, però les seues cames eren tan petites i els seus braços tan poc musculosos que resultava una feina impossible. Sospirà, cansat, i va continuar dibuixant l'home però, aquesta vegada, es va afegir ell al seu costat, com pensava que seria, amb un braç sobre les espatlles del botiguer.



La campaneta de la porta va sonar i l'Hugo va buscar la font d'aquell soroll encuriosit. La tenda era només freqüentada pel vell, així que només podia ser una persona. S'apropà a la finestra i mirà al vell, que ja havia enmarcat el seu somriure.



—Laia, què fas tu ací?— va dir el vell amb veu ronca. La nena somrigué l'abraçà carinyosament.



—Avi, no te'n recordes? Ha acabat l'escola i els pares treballen.



—Oh, és veritat, perla. M'alegra molt que hages tornat per fi. —El somriure es va fer més gran i marcà les seues arrugues. La tristor dels seus ulls va desaparèixer considerablement i l'Hugo va poder apreciar de nou el paregut.





Estava que saltava de goig. Per fi havia arribat i estava encara més bonica. Laia portava els seus cabells agafats en una trena llarga i daurada, quasi blanca a la llum del sol. Sostenia un llibre contra el seu pit amb força, com tement que si no l'agarrava fort s'aniria volant. Els seus ulls eren idèntics als del seu avi, blau cel, però brillants i plens de vitalitat, i unes petites pigues marcaven les seues galtes somrients. Era la persona més bonica que Hugo havia vist mai, cosa no massa difícil si tens en compte que mai no havia vist altra persona a banda del vell; però això no feia més que incrementar el seu embadaliment cada vegada que la xiqueta havia fet sonar la campaneta de la porta.



Hugo va passar la pàgina del dibuix que havia estat pintant tot el matí i començà a pintar Laia mentre parlava amb el seu avi. Estava tan abstret traçant les línies del seu semblant i comparant-la amb la nena dels antics dibuixos que quasi no es va adonar que tots dos, avi i néta, estaven desapareixent darrere del mostrador de la botiga.



Tots els estius, quan acabava el col·legi i la xiqueta passava part dels matins a la botiga, es donava la mateixa situació.





—Ara anem a entrar a un món màgic, Laia.—Li deia el botiguer.—Un món que mai no has vist i que pocs han tingut el plaer de vore. Un lloc on tot pot passar, sempre que tingues la ment oberta. —En aquell moment el vell posava el dit als llavis de Laia. —Però és un secret. No has de parlar mai de la seua existència. Mai.—La nena assentia amb el cap, amb una mirada còmplice. —Ho promets?



—Ho promet, avi. — deia ella somrient. El bon home somreia també i obria la porta de davall de la taula.







Hugo mai no havia pogut veure què obria aquella porta, quin món màgic s'ocultava rere d'ella, però aquesta vegada sabia què fer. Des de la marxa de Laia l'estiu passat, havia estat ideant un pla per eixir de la que sempre havia sigut la seua gàbia. I ara que la porta estava oberta de nou, podia dur a terme això que havia estat tant de temps esperant.
 Comenta
 
Capítol 2 Llum.
La porta estava oberta, era la seua oportunitat. No hi havia res que desitjara més que poder eixir de la seua presó, poder descobrir què s’ocultava rere la porta màgica. Estava cansat, estava cansat de la seua vida. Realment a la seva existència se li podia anomenar vida? En realitat, no ho sabia. No tenia cap idea del que significava viure. No ho podia saber, ja que mai havia vist més enllà de la seua pròpia casa, la vella tenda de joguines, l’ ancià i la seua néta, Laia. Què estarien fent allà? Què podria trobar? Estava segur que alguna cosa espectacular, ja que l’avi parlava d’ella amb la il·lusió d’un nen petit el dia de Nadal. I, com ja sabeu, l’avi no solia mostrar emoció per cap altra cosa que no fóra Laia. I Laia, baix el seu punt de vista, era d’allò més especial. La seua curiositat augmentava per moments. Una estranya sensació li omplia els pulmons, li mancava la respiració d’una forma absolutament fascinant. Ganes de viure, ganes infinites de descobrir. Era la seva oportunitat. La porta romania oberta. Un segon, un altre. Ho podia fer. Va agafar el seu quadern amb força, ja que hi era l’única cosa que volia conservar. De sobte, un pensament. No tenia ni idea d’on venia, ja que mai havia escoltat a ningú dir-ho. Potser venia del més profund de la seua ànima, eixe racó on tot somni és possible. Les paraules van vindre atropelladament a la seua ment i se li van travar a la llengua quan va intentar dir-les. Així que, després de respirar profundament, va dir tremolant: Hugo, mai trobaràs la teua felicitat si no t’atreveixes a buscar-la. Havien passat escassos segons des que l’avi i la néta havien traspassat la porta i, quan l’Hugo es va decidir i va donar un pas cap endavant, la porta es va tancar. I, amb ella, tota esperança.

Hugo va romandre amb cara de furó, maleint a qui fora que l’havia ficat allí. Al cap de dues hores i de les seues respectives desfilades, va veure per fi sortir a l’avi i a Laia. Es va alçar ràpidament del llit i es va apropar a la petita finestra. Va veure sortir la xiqueta amb un somriure encara més gran del que portava al entrar a la botiga, i es va sorprendre de que açò fóra possible. Tant gran hi era, que fins i tot se li marcaven a cada galta aquells dolços clotets que havia tingut l’avi quan era jove. L’Hugo va poder apreciar altra vegada el paregut en aquell petit detall. Es va sorprendre al veure el llibre que portava la nena agafat a la mà esquerra, ja que hauria jurat que era molt més petit que el que portava abans. És més, era un llibre realment xicotet, mesuraria més o menys com ell però hi era bastant gros. Que estrany...s’hauria confós? Era eixe llibre el mateix que portava al arribar a la tenda? Els seus pensaments es van interrompre al mirar els ulls de Laia. Eren...eren llum. Res no podia definir-los millor. Eren infinits. Tenia la mirada que es té quan acabes de viure una experiència única. Es va preguntar si els seus ulls reflectirien aquell sentiment quan es quedava bocabadat observant cada moviment que feia Laia. Amor. Amor era el que ell pensava que sentia envers la xiqueta. Seria amor el que Laia sentia en aquell moment? Però amor envers qui? O envers què? De sobte, va sentir una calor que li pujava per les galtes. No era just. Quin era el motiu d’eixa mirada? Laia havia mostrat curiositat pel rellotge on ell habitava més d’una vegada. Hugo havia gaudit d’eixos moments en els quals es quedava molt molt quiet, aguantant la respiració al temps que la xiqueta s’apropava a ell i el mirava amb curiositat. Eren els moments més feliços de la vida de l’Hugo. Per a ell, la felicitat total i absoluta consistia a tractar de comptar les pigues de Laia i percebre l’olor a vainilla,aquell que pareixia sortir de cada porus de la seua blanca pell. Tot tenia sentit per a ell en eixos instants. Inclòs les ridícules desfilades li pareixien regals d’algun compassiu déu. No desitjava res més, li bastava amb provocar un sentiment en ella. Però tot havia canviat. Les ganes que sentia de descobrir el misteri de la porta amagada sota la taula s’estava transformant en una necessitat. I més encara quan per primera vegada va reparar en el vell. Mateixa mirada. Mateixa llum. No era possible. Es va refregar els ulls i va tornar a mirar-lo fixament. On estava el seu habitual mirar trist? Era cert que la presència de Laia sempre feia brillar com petits estels als seus ulls, però ara...ara brillaven constel·lacions senceres.

Tota la nit es va passar Hugo donant voltes sota el llençol, pensant cóm anava a sortir de la caseta del cucut, cóm anava a desafiar les forces que el mantenien empresonat allí. Tic-tac, no podia perdre més temps. Tic-tac, desitjava amb totes les forces de l’univers començar a viure, viure amb totes les seues conseqüències. Viure de veritat. La vida és l’única oportunitat que tenim de ser nosaltres mateixos, es va dir l’Hugo per a si mateix. I, potser, la seua aparença era la de ser un simple ninot que no té cap altra funció que avisar del pas de les hores. Però ell estava convençut de que no hi era així. Era més que un tros de fusta. A ulls de tots, estava condemnat a passar la resta de la seua existència engabiat, sense poder fer res per evitar-lo. Perquè no tenia la força i el valor d’enfrontar-se a allò que estava “destinat a ser”. Perquè s’ha de tindre molt de coratge per enfrontar-se a les situacions a les quals ens veiem abocats. No l’importava si pensaven que estava boig, ell no anava a acceptar el seu trist destí. No tornaria a ser una peça més d’aquell rellotge en el qual alguna vegada s’havia sentit protegit.
 Comenta
 
Capítol 3 Llibertat.
Eren les huit i mitja de la matinada quan l'Hugo es va despertar, mai ho havia fet tan prompte. Sempre que despertava el vell ja estava a la tenda. Encara no s'havia preguntat a quina hora entrava a treballar, però necessitava que no estiguera a la tenda quan escapara del rellotge.


Havia fullejat el seu quadern la nit anterior i estava segur que dibuixaria moltes més coses en aquesta aventura. Havia estat esperant aquest moment molt de temps, la llibertat s'apropava i no podia evitar estar nerviós, no sabia què es trobaria darrere d'aquella porta però estava desitjant descobrir-ho.

Quedava un quart d'hora per a les nou i l'Hugo estava repassant el seu pla. A les nou, com a cada hora en punt, es veuria atret per la força que li obligava a fer les desfilades; ja es sabia de memòria en què consistia i què havia de fer.

Li va donar un calfred quan es va adonar de l'hora; cinc minuts per al que sempre havia estat esperant, cinc minuts per a que li canviara la vida. Aleshores escoltà una cançoneta que no era la del rellotge, sinó la cançoneta que havia possat el vell per a quan s'obria la porta. L'Hugo sempre havia pensat que acompanyava la preciosa Laia, perquè ningú més entrava a la tenda. Però aquesta vegada la cançó significava que el vell havia entrat a treballar. L'Hugo es va decepcionar perquè no podria eixir sense ser descobert. Però volia intentar-ho i faria l'impossible per a aconseguir-ho. Ja no volia retardar més aquell ansiat moment. El vell obrí la porta i se n'anà a netejar les joguines començant per les que estaven més a prop del mostrador.

Dos minuts, anava a fer-ho. Un minut, agafà el quadern i se'l ficá a la samarreta.


El cucut començà a piular, havia arribat l´hora. Quan isqué es fixà en la cistella, que estava un poc abans de l'entrada al rellotge després de la desfilada. Alçà la vista un moment i veié el vell que es girà comprovant el seu rellotge de canell. “Em va a vore”, pensà Hugo, quan el vell es tornà a girar i continuà amb la neteja. En aquell breu instant recordà el que havia de fer; havia d'agafarse a una de les nanses de la cistella on van a menjar les gallines durant la desfilada, la que quedava més a prop del seu recorregut. Quedaven vint segons per a les nou i un minut quan l'Hugo s'havia encaramat a la cistella. Mai havia osat tocar-la però aquesta vegada s'agafà a ella amb totes les seues forces, com s'agafa un a les ganes de viure. Havia de resistir fins que les portes es tancaren. Estava a punt d'aconseguir-ho quan se li va caure el quadern, el que havia sigut el seu únic amic des de sempre. Pensà en anar a per ell durant un segon i li va caure una llàgrima que es ficà al rellotge quan el cucut s'aturà i les portes es tancaren darrere d'ell. Ara sí que no tenia res.

L'havia aconseguit, estava fora, era el que volia. Trobaria a faltar el seu quadern, d'això estava segur, però havia de continuar amb el seu pla.


El rellotge on vivia no estava molt alt i al costat d'ell hi havia una caixa amb nines, solament havia d'eixir d'ella per arribar al sostre. Agafà aire, un aire que li semblà diferent. Omplí els seus pulmons d'una substància que li semblà felicitat, no la mateixa felicitat que li proporcionava Laia, però era molt agradable. Es va acordar d'ella i saltà.

Quantes vegades s'havia imaginat l'Hugo com seria tocar aquelles nines? Ara podia sentir-ho. Estava experimentant moltes sensacions noves i cadascuna d'elles li agradava més que l'anterior.

L'Hugo escalà per les trenes de les nines per a observar si el vell l'havia vist quan saltava i el veié anar-se'n al magatzem. L'espai que el separava del mostrador era poc pero li pareixia un món. Era el moment d'utilitzar les cames. Isqué de la caixa i corregué com si haguera estat reservant-se per a aquell moment durant tota la seua existència. No es creia capaç del que estava fent, les seues cames de fusta pareixien fer-lo volar. Va observar tota la tenda d'una vegada i finalment va arribar a la porta de darrere del mostrador. Estava tancada amb clau i l'Hugo pensà que havia de ser una cosa molt valiosa el que hauria darrere d'aquella porta si mereixia ser protegida sota clau.

El vell tornà del magatzem i es posà a netejar les nines de la caixa on havia estat l'Hugo un minut abans mentre que ell buscava la clau. On podia estar aquella clau? L'Hugo estava provant claus que s'havia trobat a un dels calaixos de darrere del mostrador, al costat de la porta, però no havia tingut sort. De sobte sonà la cançoneta de la porta; era Laia. La vista se li va anar cap a la clau de color blau que portava de collar. L'avi no podia haver trobat una persona millor per a guardar aquella clau.

Es preguntà com podia agafar la clau quan Laia saludà l'avi i li digué si podien anar ja a l'habitació màgica. L'Hugo es fixà en que duia el mateix llibre que l'altre dia. L'avi li oferí el més gran dels seus somriures i assentí. Deixà el plomall a un costat i li tragué la clau a Laia amb molt de cura, posant-se-la en les mans i tancant-se-les carinyosament. Els dos començaren a avançar cap a l'Hugo, ell s'amagà en una casa de fusta que l'avi estava arreglant i havia deixat davall del mostrador. Estava enfront de la porta i des d'allí podia observar-ho tot.

Laia ficà la clau sense apartar la vista ni un moment del seu avi, clar que l'Hugo no havia vist la clau, els ulls de Laia sempre li havien furtat la seua atenció. Avi i néta es somreien quan la porta s'obrí. Havia de baixar una escala per a accedir a l'habitació. L'Hugo esperà deu minuts mirant el rellotge, era la primera vegada que mirava la seua casa des de fora. Pareixia que el temps no passava. Volia saber inmediatament què hi havia a aquella habitació, ho dessitjava tant... No podia esperar més, l'Hugo eixí de la casa de fusta i baixà en silenci l'escala. Hi havia una llum molt potent al final.

Es va quedar petrificat amb el que va vore, una habitació sencera plena de llibres, tots perfectament classificats en prestatgeries pel seu gènere. Els havia de tots els colors i formes possibles. Sens dubte l'avi havia dedicat molt més de temps a aquella habitació que a la tenda de joguines. Per fi havia descobert el secret del vell i de Laia i era molt més del que ell esperava. Aquella habitació li semblà el paradís.
 Comenta
 
Capítol 4 Els llibres salven vides.
Una sensació de goig omplí els seus pulmons d'aire, el seu cor de felicitat, els seus ulls de llàgrimes.No era capaç d'assimilar el lloc on es trobava. La biblioteca s'estenia a molts de metres més enllà de la seua posició, molt més, tant que les prestatgeries es perdien en la foscor. La pols s'acumulava, fent-li arribar una olor acre cada vegada que respirava profundament. Però no únicament aquella olor arribava al seu nas; hi havia una altra olor més forta, més persistent, però molt més agradable. Una olor que mai no havia tingut el plaer de percebre. Era com si estigués a una fàbrica de paper, o millor, al mateix cor d'un bosc. Hugo se sentia fascinat per les histories que contava l'avi a Laia dels boscos. Eren llocs màgics, també.

El pensament de Laia li va posar altra vegada alerta. On estaven? No els podia sentir, però malgrat el seu embadaliment, estava segur que no havien eixit de la biblioteca. Va començar a caminar. El lloc estava tan silenciós que per primera vegada va poder escoltar les seues insignificants passes, els seus suaus sospirs. Per fi els va trobar, arrupits al voltant de la llar. En aquell moment no es va preguntar cóm s'atrevien a fer foc en una biblioteca, però temps després es va adonar que hi havia un gran cristall que protegia la biblioteca del foc, i que era poc probable que aquest poguera eixir.

Laia portava de nou aquella mirada de felicitat, aquells estels il·luminaven els seus ulls encara més que l'última vegada. El seu avi s'havia assegut a una gran butaca i li acariciava el cabell a la xiqueta, que jeia als seus peus. Els ulls de l'Hugo es van omplir de llàgrimes àcides, que cremaven els seus ulls. No sabia com era capaç de sentir totes aquestes coses. Només era un ninot, només era un tros de fusta arrancat del que abans havia sigut un arbre. No era com Laia, no era com l'avi, no era una persona. No tenia un cor real, no tenia pulmons reals; les seues cames i braços no tenien músculs, no
era viu. I malgrat això, era capaç de viure. Hugo era com els llibres, es va donar compte, era un objecte, una cosa sense valor. Però veient la mirada d'adoració amb què la Laia llegia el llibre, la suavitat amb la qual l'agafava, va saber que això no era del tot cert. Era com un llibre, però els llibres
també vivien, també feien sentir, també alegraven el dia i feien que les persones, com Laia, pogueren sentir coses que no havien sentit abans. Podien fer plorar i podien fer riure. Eren eterns, però efímers. L'Hugo se sentia d'aquesta manera, sentia que formava part d'aquella biblioteca. Aquell era el seu lloc, el rellotge continuaria donant les hores sense ell. Es va apropar a la prestatgeria més propera a Laia i es va asseure a contemplar-la.

Laia continuava passant les pàgines d'aquell llibre i l'Hugo volia saber quina era aquella cosa tan especial que amagava un llibre, la raó per la qual Laia somreia, la raó de la seua pròpia felicitat. Així que es va decidir a llegir-ne un.
Passejà una bona estona per l'ampla biblioteca. No pretenia agafar un llibre i llegir-ho. L'avi havia comentat en alguna ocasió que els llibres són els que trien a les persones i no a la inversa. L'Hugo, que sempre havia pensat que l'avi era un home molt savi, estava esperant algun senyal per saber quin llibre era el que havia de llegir.
L'Hugo estava arribant ja al final de la biblioteca quan va trobar el seu llibre. Era petit, de color roig i quan el va veure li va paréixer que brillava i emetia un so tan agradable que semblava que era cantat per àngels. Va córrer cap a ell com si alguna persona anara a furtar-se'l i el va agafar amb cura, estava molt ben cuidat. Els seus dits de fusta el recorrien lentament, va obrir-lo amb molta il·lusió i es va sorprendre amb aquelles pàgines groguenques que revelaven que el llibre era més antic del que pareixia, probablement pertanyia a l'avi i havia sigut un dels primers que havia portat a la biblioteca. L'hauria llegit quan era jove i li hauria agradat molt perquè es notava l'especial cura que havia tingut amb ell. Si era un dels llibres favorits de l'avi segur que Laia l'hauria d'haver llegit també. Tenia el pressentiment que així era. Les seues mans de porcellana podrien haver assat les pàgines que ell ara anava a llegir, els dos coneixerien la mateixa història i això era el que més
il·lusió el feia perquè quan unes persones comparteixen un llibre guarden la història que conta en el seu cor i comença a formar part de les seues vides, així que es pot dir que la lectura uneix les vides d'aquelles persones que han llegit el mateix llibre.

L'Hugo volia començar aquell llibre immediatament però decidí tornar abans a la prestatgeria des d'on podia observar a Laia per a imaginar-la llegint-lo. Ella i l'avi continuaven en el mateix lloc i l'Hugo es va disposar a llegir quan es va adonar d'una cosa molt important en la que no havia caigut
abans, ell no sabia llegir. I solament hi havia una persona capaç d'ensenyar-li, Laia.
Mai se li havia ocorregut pensar a parlar-li; era més guapa, més alegre, més humana. Ella havia mostrat curiositat per ell un parell de vegades però no sabia com reaccionaria si el veiés parlar, probablement s'espantaria perquè coneixia tot el que li havia contat al seu avi i no voldria estar amb ell. L'Hugo estava en un compromís, no sabia si arriscar-se a parlar amb ella perquè l'avi podria desfer-se d'ell i no tornaria a veure-la mai més.

L’Hugo volia començar aquell llibre, però de sobte va sentir por. Tenia por d’estar allí, en aquell lloc màgic. Sentia que potser no tenia dret a gaudir de la lectura. Que els llibres no estaven fets per persones amb cor de fusta. I si aquelles paraules no provocaven en ell el mateix sentiment que en l’avi i Laia? I si no il·luminaven els seus ulls? Què passaria si no es quedaven gravades per sempre al seu record? Passarien inadvertides. Potser cridarien momentàniament la seua atenció, es quedaria embadalit llegint-les...Estava segur que passaria açò. Se sentia estúpid per pensar que un ninot com ell podria gaudir d’una cosa tan especial. En què estava pensant? Ell
no era humà. No tenia una vida. No podria ser feliç mai. La felicitat no era el seu destí, no estava feta per a ell. Ni ell pareixia estar fet per a ella...

Mai l’havien donat el regal de la vida. Era trist adonar-se’n. Havia traspassat la barrera física que el separava de la humanitat, de la vida. Sí, l’havia fet. Havia aconseguit eixir del rellotge. El rellotge, aquell lloc al qual anomenava presó... Un somriure irònic va sorgir als seus llavis. Tota la seua existència havia pensat que el difícil seria eixir del rellotge. Quan el verdaderament difícil era eixir d’ell mateix. El fet de tindre un estrany magnetisme amb aquell lloc només era una altra ironia. Ironia pensar estar atrapat entre quatre parets quan en realitat estàs atrapat en el teu propi
cos. No hi havia cap barrot visible o invisible al rellotge. Els vertaders barrots romanien al seu interior. Envoltaven el seu cor amb força. De vegades s’afluixaven una mica i el feien sentir esperança. L’esperança que l’havia portat a la biblioteca. Però la majoria del temps, com ara, eren un
mur infranquejable que no deixava cap lloc per la il·lusió.

I és que, encara que l’Hugo no ho sàpiga, som nosaltres mateixos els que ens privem de la felicitat. A vegades, com en aquest cas, per por a no meréixer-la. En altres casos, perquè eixir de la nostra zona de confort no és fàcil. Arriscar-se dóna vertigen i poca gent té la valentia necessària per fer
els canvis que necessita en la seua vida. Començar de nou, donar-se una altra oportunitat. Per què és tan difícil? Perquè les nostres inseguretats ens governen. S’apoderen de nosaltres i ens incapaciten. La confiança en un mateix és imprescindible per ser feliç. Però tornem a la nostra història.

El problema de l’Hugo era que no pensava meréixer una vida normal. En el fons, sabia que estava fet per a ser un simple espectador del pas del temps, res més. Era un ninot de fusta. Aleshores una nova idea va arribar al seu cap, la idea
definitiva. No era una persona humana, no podia viure en societat. Però tampoc era un simple ninot, tenia cor. D’això estava segur. Clar que podia gaudir de lalectura. No sabia com havia pogut dubtar d’açò. Era ridícul. Els llibres ofereixen la seua abraçada a qui estiga disposat a somiar. A deixar-se portar. T’atrapen en el seu meravellós món. Et fan sentir part d’ell. La teua història es lliga a la dels personatges. Aprens amb ells. Et fan créixer com persona. Els llibres canvien vides, salven vides. Fan desaparéixer els murs que envolten la nostra ànima, a poquet a poquet. Hugo va decidir que des d’aquell mateix instant no tornaria a estar tancat a cap altre lloc que no fos un llibre. La més dolça captivitat que existeix...
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]