Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



PabloUlldemolins
Albal
 
Inici: La casa del silenci

Capítol 1 Crescendo
 Comenta
 
Capítol 1 "Crescendo"
Vaig trobar el primer violí en un abocador d’escombraries. I era un violí boníssim, tot i que jo, és clar, encara no ho sabia. El que sí que sabia era que es tractava d’un violí màgic.

Això ho vaig veure de seguida, només de mirar-lo perquè, tot i que ja gairebé era fosc, brillava, i el que brilla normalment és màgic. No m’ho invento, no. La mare i jo ens dedicàvem sovint a remenar l’abocador per veure què hi trobàvem que poguéssim vendre. Si ara expliqués això a algun dels que són aquí amb mi, es quedaria estupefacte.

De fet, fins ara mateix no hi havia ningú, aquí amb mi, vull dir, al teatre. I, de sobte, s’han sentit unes passes suaus que s’apropaven a la boca de l’escenari. Ara treu el cap el primer músic, un trompetista desangelat, amb cara de no tenir cap altra cosa de valor al món que la seva trompeta...

Darrere apareixen d'altres, de més joves, de més vells, alts i baixos, grossos i prims, però tots uniformats, formen part d'un mateix, d'un tot. Es crea una atmosfera perfecta. A la fi, el director. Alhora, com éssers programats, els músics s'alcen, esperant, potser aplaudiments, potser mirades d'admiració, però sols troben butaques buides, tal vegada ni m'han vist. La gent està a l'estadi, no al teatre, cap novetat. La batuta s'alça, disposada a donar llibertat als músics per a fer gaudir a un públic invisible, quan, de sobte, les portes s'obrin. Ningú comença. Em giro, apareix una dona, maquillada, ben vestida, acompanyada de tres homes que intenten cridar la seva atenció per a ressaltar sobre els altres. L'alcaldessa. La seva cara demostra que preferiria estar al partit o qui sap on, però de segur que ací no. Abans de tancar-se la porta del tot un home, també ben vestit l'obri per a una dona amb qui creua unes paraules. És ma mare. Em veu, somriu i s'acomiada de l'home. Sense adonar-me l'obra comença.
*
Eixim del teatre. La cadència del clarinet, perfecta, el violí solista, meravellós, el metall, una suau catifa, que ha creat l'harmonia perfecta. L'alcaldessa no s'ha quedat fins al final, ha parat l'orquestra, s'ha fet la foto, i se n'ha anat seguida del grup de hienes. Tan sols s'ha esperat l'home que parlava amb ma mare. No sé qui és, així que ho pregunto en eixir.
-Mama.
-Sí Marta?
-Qui era aquell home?
-El regidor de cultura. Per?
-Curiositat.
Ja veig la nostra casa. Un pis vell. Sempre hem viscut allí, tinc amigues que tenien una casa semblant però es mudaren a nous barris, cases més grans, amb piscina i, fins i tot, amb garatges gegants perfectament relacionats amb la mida dels cotxes que tenien. Dic tenien, perquè fa dos anys, cap al 2008, algunes de les meves amigues tornaren a les cases antigues, i tots els cotxes i luxes desaparegueren. El meu esperit curiós no va obtindre ninguna resposta. Em vaig oblidar de l'assumpte fins que un dia passant per davant d'un bar vaig escoltar alguns insults cap al Govern, altres cap als estrangers, també es queixaven dels caps de les fàbriques i fins i tot dels propis conciutadans. No vaig fer cas fins que parlaren de diners, segons ells cada dia hi haurien menys que l'anterior per culpa de la "Crisi". Pot ser per això les meves amigues tornaren a les cases més barates. En el cas de la nostra família els efectes de la "Crisi" mai arribaren, com diu mon pare, sempre hem estat igual.
A la fi arribem a casa. Truquem. Al cap d'una estona ens obri la meva àvia materna, per què dic materna? Perquè amb nosaltres també viu la paterna. Ambdues són viudes, no vaig conèixer als meus avis, pel que em va contar ma mare moriren un parell d'anys abans que jo nasqués, l'un en un accident a la fàbrica on treballava, i l'altre un parell de setmanes després d'una malaltia del fetge. Les meves àvies s'ajudaren l'una a l'altra i com entre les dues no feien una, els meus pares decidiren dur-les a casa.
Els meus records s'interrompen en veure el sopar, pataques bullides i lluç. Amb aquest sopar Sara no s'arrimarà a la cuina. Sara és la meva germana menuda, té cinc anys, tres menys que jo. És molt prima i menuda, té els cabells rossos, com ma mare, els ulls verds i sempre duu morats baix dels ulls encara que dormi vint-i-quatre hores. En canvi jo sóc alta, encara que també prima, castanya amb els cabells arreplegats en una coleta i ulls obscurs, com mon pare.
Cansada i disposada a deixar el que he trobat a les escombraries que té algun valor o simplement m'agrada, entro a la meva habitació, i tanco la porta darrere mi. No m'agrada que vegin la meva intimitat. Em fico per sota del llit i trac una caixa de fusta on deixo els meus objectes de valor. Ací estan els meus llibres, pocs però hi ha, el que més m'agrada és un de música que em va regalar mon pare poc després de trobar el violí, amb aquesta he après molts conceptes i idees com harmonia, cadència o melodia. I el meu objecte preferit, un violí vell i desgastat, per a mi, perfecte. Quan el vam trobar no tenia cordes, però mon pare el va arreglar. Una veu trenca els meus pensaments.
-Puc tocar-lo?
És Sara. Encara que compartim habitació, no m'agrada trobar-me-la en moments especials com aquest i més si està el violí per mig. A més, com ha entrat? Potser estava amagada amb l'esperança que no la trobaren per a sopar.
-Saps que no.
-Et deixo la nina.
Fa temps que no jugo i em fa prou de goig.
-Si sols el toques amb els dits deu segons.
Ràpida com una fera em llença la joguina i palpa l'instrument com si fos d'or, mentre em diverteixo pentinant a la nina. Quan acaba em parla.
-Ara fes-lo sonar.
Em quedo paralitzada. No sé. M'agradaria, però encara que ho he intentat moltes vegades no sé fer-ho.
-A què esperes?
-Fora
-Per favor- Em suplica.
-Adéu.
Aleshores es fica a plorar.
-Calla.
Plora més fort.
-No plores.
Plora.
-D'acord.
Com una nina a qui se li acaba la corda, deixa de gemegar. Agafo el violí. Me'l col·loco com ho feien els músics que acabo de veure. Agafo l'arc. No puc. Miro a Sara. No puc. No vull sentir-la plorar. Passo l'arc per les cordes. Sona. Una altra vegada. Sona. Em deixo portar. Els sons surten com per art de màgia. No són melodiosos ni harmoniosos. Però són meus. Estic així una estona fins que el braç es cansa. Quan paro, escolto aplaudiments, obric els ulls. Estan les meves àvies, ma mare i mon pare a la porta. La meva panxa gemega. És l'hora de sopar.

Sento la veu de ma mare cridant-me. No vull alçar-me. Tinc son. Ara és Sara qui em destorba.
-Marta! Ja és de dia! Alça't!
-Shh...
-Va, va, va!
-Calla...
Aleshores un got ple d'aigua em desperta. Abans de què mati a Sara, aquesta ja es troba en la cuina pixant-se de risa.
La seva gràcia no em portav sols tot un matí enfadada i frustrada amb tot el món, sinó l'esforç de canviar i estendre els llençols que la senyoreta ha banyat. Sort que acaba de començar l'estiu i no tardaran a eixugar-se. Cap a mig matí, quan baixo la roba del terrat comú dels veïns, em trobo una nota al damunt de la taula. La lletra és de ma mare. Ja ha eixit a treballar i no tornarà fins a mitja vesprada. Ma mare, Imma, és una dona de quaranta anys, castanya com jo però amb els ulls de Sara, normalment treballa en un menjador escolar amb nens de la meva edat, però ara a l'estiu l'empresa l'ha contractada per a fer activitats i jocs al matí a nens, encara que ma mare m'ha oferit de vegades a anar, no vull, en canvi Sara sí que va. El costum de ma mare d'arreplegar de les escombraires no es deu a necessitat, es deu doncs, segons he sentit dir als metges, del principi d'una malaltia anomenada "Síndrome de Diògenes", encara que per a ma mare simplement es tracta de "col·lecció d'objectes rebutjats".
Truquen a la porta. Són les meves àvies. Porten la compra, hui hi ha mercat i han aprofitat per una banda a comprar per a tota la setmana i per l'altra per a xarrar amb les seves amigues.
-Marta, i aquesta nota?
M'havia oblidat completament.
*
És l'hora de sopar, hui tenim pollastre amb creïlles amb pebre roig i oli per sobre. Estic esperant ansiosa a què arribi mon pare per a poder comentar-li la notícia. Les nou. No arriba, i com de costum en aquests casos no l'esperem. No puc menjar. Massa nervis. Què dirà? Ma mare em somriu. El seu somriure, és just el que em reforça els ànims, i com la fam acaba vencent-me, acabo sopant.
Sols quan estic a punt de caure adormida després de llegir una altra vegada el meu apreciat llibre musical, sona el timbre. Em presento a l'entrada, i abans que mon pare alci el cap, exclamo:
-Papa. Apunta'm.- I li dono la nota.
Es tracta doncs d'unes classes musicals a l'estiu, en les que et preparen per a l'accés al conservatori, la institució oficial per a poder ser músic.
-I açò?
-Vull ser violinista.
-En aquest país els violinistes acaben tocant en el carrer per quatre duros i això en els seus millors dies.
Tota la meva esperança s'esfuma tan ràpid com una bala. Em sento destrossada. Me'n vaig a dormir.
*
Aquest matí m'alço de mala gana. Vaig a la cuina i em trobo a ma mare, com encara és prompte no ha eixit a treballar.
-Bon dia.- Gemego.
-Bon dia.
Estic fent el desdejuni quan em diu:
-Anit vam parlar ton pare i jo.
No contesto.
-Hem estat pensant que com Sara va a l'escola d'estiu, no ens pareix bé que tu estiguis en casa tot el dia sola.
Ni cas.
-I que pot ser, ben mirat, podries anar a l'escola musical, que al cap i a la fi són els teus estudis i el teu futur.
No reparo en el que ha dit fins al cap d'una estona. Aleshores la miro als ulls i l'abraço.
*
L'acadèmia en qüestió es troba a un cantó, al costat de casa.Abans que ma mare anés a treballar, ens hem passat per a informar-nos, encara que ma mare ja havia vist les tarifes econòmiques d'estiu i per això la noteta. És un local menut, com a conserge i amo, un home gros, barbut i per la seva manera de parlar, pareix que no es vagi a alterar ni amb noies com Sara. Ens dóna les ofertes, per un costat, preparació per a la prova del conservatori un preu prou assequible i dues hores setmanals; per una altra banda classes de violí amb solfeig, una assignatura musical de la que mai he sentit parlar, un preu més car. Ma mare i jo ens mirem.
-El solfeig i el violí són necessaris per a entrar en el conservatori?- Pregunta ma mare.
-En absolut.
Ens mirem dubtoses.
-Us explico. La seva filla per a entrar al conservatori, primer ha de passar una prova. Aquesta està puntuada sobre 40 punts. En quatre exàmens es puntuarà la capacitat auditiva. Qui té millor nota elegeix abans instrument, així fins a què les places s'acaben. I d'aquesta manera la vostra filla podrà accedir a la meravellosa carrera de catorze anys, en els millors dels casos, que suposa la música. Això si la incompetència de la directiva no ho torna a canviar per a introduir a "agraciats". - En les últimes paraules que amb gestos i amb ficar en blanc els ulls l'home ens fa riure. Per la resta estic aterrada davant del gegant monstre que ara em suposa el conservatori, la seva prova i la seva direcció "canvia-normes".
 Comenta
 
Capítol 2 "Accelerando"
Aquesta no. Ni aquesta. I l'altra? Tampoc. Fico el cap a la finestra d'aquesta classe. Res. Miro el rellotge. Tard. Com sempre. Aleshores ho sent, un so lent i harmoniós que destaca entre els altres. D'acord doncs, és aquesta. Em guio pel so. Miro per la finestreta de la porta i encerto. El meu professor. Encara que ja és el quart any que estic ací, em segueix perdent. A més aquest home mai sap triar la mateixa aula, cada dia de la setmana està en una o en una altra. Per si no ho heu deduït, vaig passar la prova. Després d'estar tot l'estiu estudiant, vaig arribar a educar a la meva orella per a saber reconèixer tot allò que em van demanar. A l'hora de la veritat ho vaig fer tan bé com vaig poder. Donaren una setmana després les notes És curiós que encara que, no arribaríem a tres centenars d'estudiants, fora un examen tipus test, i no tingueren un altre treball a fer, estiguérem set dies intrigats esperant. Certament ho vaig passar prou malament. Finalment, va aparèixer l'estimat llistat. Vaig buscar el meu nom. El vaig trobar. Vintena posició. Trenta-dos punts sobre quaranta. No està mal si no saps que sols hi ha noranta places en total i sols tres de violí. Davall de la llista apareixia el lloc i l'hora on havíem d'anar per a triar instrument. Aquella nit, no vaig dormir. Els dies que seguiren vaig estar molt tensa i nerviosa. Fins i tot Sara s'adonà. Per ajudar-me es va oferir a acompanyar-me a la tria. Anàrem ella, les meves àviesi jo. Era una habitació plena de gent amb una televisió on apareixien els examinats per ordre de nota, i les places que quedaven lliures de cada instrument. Quan vam arribar començaven.

-Primer amb quaranta punts. Joan Roig. Qué vol?

-Violí.

I de sobte una plaça de violí desaparegué del televisor. Tots els presents ens miràrem espantats. Començava el moment més tens de les nostres vides.

Tots els nombres baixaven. Els primers instruments en esgotar-se, les flautes, després, els clarinets. Sols quedava un violí.

-Marta vols que t'ajudi?

-Calla Sara.

De sobte començà a parlar en veu alta.

-Acabo de sentir a un dels professors que aquest any els preus dels instruments de corda han pujat una animalada.

-Què dius Sara?- Li pregunto xafant les dents. I em pica un ull.

- Doncs Marta, aquest professor també deia que hui en dia el... - va mirar la pantalla- oboè i el fagot són instruments molt valorats en les orquestres.

Vam cridar l'atenció d'un dels xics que anava davant meva. Va escollir l'oboè. Gràcies a aquesta astúcia, vam aconseguir col·locar dos instruments més i vaig poder aconseguir la meva apreciada plaça. Cada vegada que ho recordo em pixo de rissa. La veu del meu professor em desperta.

-Marta, tard.

-Com sempre.

Es riu i acomiada a l'alumne que estava embajanit escoltant-lo.

-Joan pots aplegar, per a la setmana que ve. Porta els estudis i mira't de tècnica el nou llibre.

Si el mateix Joan que va trau-re la màxima puntuació. Encara que en el moment de la selecció em va semblar una persona arrogant, després vaig observar que a més era imbècil. Es pentina els cabells, agafa el mòbil i sense mirar-se se'n va. Què deia? Imbècil.

- Marta, col·loca l'obra de la prova que vaig al servici un moment.

Deixa la porta oberta i se'n va. Sí, hi ha una altra prova al quart any per a poder accedir a un nou grau, el professional, si no la passes, porta. És una prova teòrica i pràctica que engloba tots els coneixements que he estudiat durant aquests quatre anys perquè al conservatori et fan més proves que jo què se que. Em fico negra. Decidisc no ficar-me nerviosa pensant en aquesta prova. Començo a tocar.

De moment va bé. Ritme correcte. So, per al meu nivell, bo. Intento no pensar en els ritmes ràpids que vindran. Em deixo portar. Sols sento el moviment del meu braç, que d'alguna manera em resulta tranquil·litzador. I com la primera vegada que vaig agafar el violí, en acabar em trobe amb espectadors. L'única diferència, ara no és la meva família, és el meu mestre.

- Has assajat. Anem pel bon camí. Es nota la millora. A aquest ritme et podràs presentar a les proves de professional i a les de superior.- Sí, hi ha fins a una altra prova. Per a què tantes? No m'ho pregunteu si no voleu acabar malparats.

Em tranquil·litzo.

-Gràcies.

-Bé. Torna-la a tocar i intenta no ficar-te nerviosa, tenses tot el teu cos quan toques.

*

-Ja estic ací!

-Què tal la classe filla?- Diu una de les meves àvies.

-"Vaig pel bon camí"- Dic imitant la veu del mestre. Les meves àvies i la meva germana riuen.

-No em fa gràcia Marta, és el teu mestre i t'està preparant per a la prova, més respecte-Ma mare "la divertida".

-Si...- M'enfilo cap a la meva habitació.

Deixo la motxilla amb el violí al meu armari. El violí és el mateix de fa quatre anys, encara que al principi el mestre no el mirava amb bons ulls, quan li'l vaig deixar tocar, es va sorprendre tant del seu so que es va enamorar d'ell quasi més que jo. Però clar, estimar-lo més que jo s'esdevé impossible. Just quan em sento, recordo que hui a l'institut, ens han manat feina. Trac l'agenda. Exercicis de matemàtiques, llengua, anglès i naturals. Què divertit. Miro l'escriptori. Estan tots els llibres de la meva germana tirats.

-Sara has acabat amb açò?

-No, em fico ara.

Miro el rellotge, les huit i mitja. Què haurà fet des de les cinc? Gran incògnita. Però passo de discutir i vaig a la saleta. Clar, és l'hora del programeta i tinc a les dues àvies enganxades a la televisió. Tancar la televisió ara és un esport de risc. Millor provó sort a la cuina. Taula parada. Em fico nerviosa. Vaig al menjador. Bingo! Taula lliure. Just quan em fico...

-Marta t'has dutxat?- Just quan m'he ficat. A més de "divertida", ma mare "puntual".

*

Surto de la dutxa. Sopo. Ja quan estic a punt de gitar-me i començar la meva apreciada afició de llegir, recordo que no he fet els deures encara. Acabo a les onze de fer-ho tot. No puc més. Estic realment esgotada. No recomano a ningú combinar institut i conservatori. De fet l'únic que he fet hui ha estat anar a l'escola, a la música i fer els deures. No he pogut ni veure deu minuts la televisió. Per sort demà no tinc examen. Tremolo sols de pensar com me les apanyaré l'any que ve. A major desgràcia, em gito sense haver llegit el final de l'Emperadriu dels Eteris i demà l'he de tornar a la biblioteca.



 Comenta
 
Capítol 3 "Drammatico"
- Pel nom del Pare i del Fill, Amen.



- Escolteu fills meus la gràcia del nostre Senyor que...



La veu monòtona del capellà, es mescla amb el rítmic caure de les gotes contra l'edifici. Escoltant-los, tots dos fan que deixi d'escoltar-ho tot. Hui és 1 de Maig, dia de la mare. Per a tots dia d'alegria. Per a la meva família, de tristor. Recordem la mort de dues persones que han estat per a mi mares. Les meves àvies. Juntes, fins al final. L'any passat, grip. La gent major la més afectada. Els més afectats, qui no teníem per a pagar la calefacció. Merda de crisi. Merda de país. Merda tot.



- Els fills i els pares han de ser bons amb la mare. Fills meus, recordeu que bona era la Verge....



La missa continua. He vingut sola. Ma mare, qui va perdre el treball al menjador, ara està netejant l'escala d'un edifici. Mon pare, treballa, però amb la por de vindre algun dia a casa sense poder donar a la seva família de dinar. Sara... La grip no sols va afectar les persones majors. La meva germana també va caure mala. Ara està bé però la malaltia ha deixat la seva marca. Ja no és qui era. És una nena afeblida, amb taques a la pell, tos reumàtica i sempre amb alguna malaltia o febra per deficiència de defenses.



-I ara fills, veniu a menjar el cos de Crist.



No sóc amiga de l'Església. Ni dels capellans. Però estic ací per les meves àvies. Elles creien en Déu. Jo no puc creure en no tornar-les a veure.



- Podeu anar en pau.



Òbric el paraigua i surt del temple. Comença a tronar. No vull anar a casa. Sé que em trobaré. No vull veure a una germana gitada al llit amb febra. No vull veure cassoles sense fregar i dinar sense fer. No vull veure una pila de feina i exàmens per demà. No vull veure la meva vida.



Em deixo portar. La pluja és forta. Les meves passes em porten al conservatori. El miro amb respecte, fàstic, admiració i terror. M'has ensenyat, m'has deixat en vetla nits senceres, m'has obert les portes al món de la música. Però t'he vençut. T'he superat. Sóc lliure. I què em queda després de més de quinze anys? Una carrera de música en un món que ha oblidat realment que significa aquesta paraula. Comença a sortir el sol. Ja és hora de tornar a casa.



No alço la vista de terra. Veig el cel reflectit en els tolls que ha deixat la pluja primaveral. En un dels tolls observo a una jove de vint anys amb els ulls rojos i els cabells despentinat. Aquesta jove hauria d'haver estat el matí dormint, de ressaca, no en una missa. Un colp a l'esquena fa que em gire.



-Què fas tu per ací?



-Hola Roig. Donant una volta.- És Joan Roig. El noi que a dotze anys em pareixia summament imbècil, ara és el millor dels meus amics. El que fa tocar junts durant tants anys. Ara, fins i tot, no em pareix tan imbècil.



-Just t'estava buscant. He intentat trucar-te, però no contestaves.



-El tenia en silenci. Ara el fico. Estava en la missa... Ja saps.-Intento mirar al mòbil mentre ho dic.



-Comprenc.



-Què volies dir-me?- Intento canviar de tema.



-Sí, sí, un poc més i se m'oblida. Ja han eixit els llistats de les proves per a entrar a l'orquestra municipal.



-I bé?



-Estic dins. Bravo! Estava cantat jajaja. Sóc l'hòstia! - És per aquests moments pels quals no em pareix "tan" imbècil.



-I jo?



-Tu...



-No estic no?- Ja estic acostumada. M'he presentat a concursos en anterioritat, sempre guanya la gent amb pares rics, fills del senyor alcalde o nebot del director de banc... persones que certament no necessiten el premi o la beca. Em sap mal dir-ho, però, gent com Joan.



-Beneida, estàs de solista!



-Com? Què? Si em vaig presentar amb una obra més aviat fàcil, amb pocs ràpids. - Recordo el moment del concurs. Ens vam presentar molts músics per a diferents instruments, aquest any, sorprenentment hi havien moltes vacants. L'orquestra municipal tenia certa potència en l'àmbit internacional, fins i tot va guanyar alguns premis, però en els últims anys ha anat de mal en pitjor. Entrar és cada vegada més complicat, simplement perquè es cobra com un funcionari i la gent ho aprofita per a tindre un treball fàcil. Aquest any per a violí, a més del meu amic i jo, es presentaven desenes de persones, algunes de fora del municipi. En els vestuaris, quan els sentia calentar, tenia clar que no anava a guanyar, tots tocaven meravellosament, a més vaig veure algunes partitures, i estava tot fosc de tanta semicorxera. Que vaig fer? Ni idea. Es veu que vaig caure en gràcia.



-Marta, recorda el que ens deia el mestre d'elemental. "Un músic que intenta sorprendre amb ràpids, impressiona al principi però arriba a ser soporífer...



-... I un que toca bé i harmoniós fa gaudir fins al més ignorant durant tota l'estona."- Acabe jo, recordant les paraules d'un dels millors mestres que he tingut mai.



-Molt bé Marta, veig que tens memòria i tot.



-Molt graciós.- Just quan vaig a soltar-li alguna, em truquen.



-Espera cap de suro. És ma mare.



-D'acord.



Ma mare està plorant. No entenc molt bé el que diu. Li ho faig repetir. Sara està a l'hospital.
 Comenta
 
Capítol 4 "Da Capo"
Toco un "La" i l'orquestra em respon amb un altre, profund i ja afinat. El director aleshores alça la batuta i quan la baixa, comença el concert. Els violins uns sons suaus, harmònics, preciosos. Responen els violins segons amb aguts dolços. Els "cellos" comencen amb la tensió i els ràpids. I de sobte, calma. La música és com un cor, comtracció i repós. És açò el que fa a la música màgica i, sobretot, la fa música. L'orquestra va parant, intentant arribar a un silenci absolut que trenco. Pujo, baixo, ràpid i esplai, però amb sentit, seguint les indicacions per a la cadència que l'immortal mestre Chaickovsky va deixar en un pentagrama.
Miro al director, Joan Roig. Em somriu. Quan el director es va jubilar, l'amor de Roig per la música i l'orquestra el van obligar a prendre el seu lloc. Miro al públic i deixo la ment en blanc. Recordo com vaig trobar el primer violí en un abocador d’escombraries. Pensava que era un violí boníssim i que es tractava d'un violí màgic. I tant que ho ha arribat a ser, almenys per a mi, ací està, fins al final. Em giro a l'orquestra i amb els ulls li suplico que em seguisca. I com llegint-me la ment em segueix.
Penso en com la mare i jo ens dedicàvem sovint a remenar l’abocador per veure què hi trobàvem. Com passa el temps, que jove era i que major és. Parlant d'ella, ja la veig, en la primera fila, en els seients reservats, agafada a la mà de mon pare. Per molt vella que sigui jo la segueix trobant preciosa. Sempre ha estat la primera, qui sempre ha estat amb mi. Si no fos per ella, ara no tocaria el violí, no hagues ingressat al conservatori, no hauria superat els meus pitjors moments, i molt menys estaria ací. I de mon pare, què dir, encara que no ha estat amb mi tant com ma mare, ha estat pagant-me sempre tot i ajudant-me encara que no fos el moment adequat o les condicions econòmiques de la llar no foren les millors. Com els estimo.
No sé que té aquesta música que m'unfla per dins i m'emociona. El concert segueix. És difícil explicar el que estic sentit ara. Durant segles tots els artistes ho han intentat explicar, poetes, pintors, dramaturgs, ballarins... I jo, Marta, ho estic vivint ara, és una sensació que em fa sentir feliç, com si tots els sentiments s'aglomeraren al meu cor i aquest explotés de felicitat per tot el meu cos. Durant anys m'han ensenyat a expressar-me amb un tros de fusta i quatre cordes, però fins que no he seguint el meu camí no he après a expressar-me amb un violí i ara ja no toco amb un instrument, toco amb una prolongació del meu cos, un apèndix que sols tinc jo, meravellós, que em respon amb sons i em fa sentir la música en tot el significat de la paraula.
Esta part, m'encanta, és dansarina, miro a Joan rient. M'encanta aquest xic. Qui s'imaginaria que acabaria amb un cap de suro, però m'ha ajudat tot i més. Ara de fet estem fent un concert nacional per ell. Ha treballat molt i s'ha esforçat per a traure l'orquestra municipal d'una depressió i ens ha portat al més alt. Deixo de tocar i segueix l'orquestra tocant la melodia. Tinc ganes de ballar. Si no fos perquè estic en un escenari i ens juguem el prestigi, em ficava a ballar. Joan em mira, em toca seguir. Un consell, no intenteu comprendre'm, bé intenteu ho però no ho aconseguireu. El més semblant que podeu fer, és escoltar el concert per a violí de Chaickovsky i intentar gaudir d'aquest tresor. I, si teniu la suficient sensibilitat musical per entendre'm, aleshores, benvinguts a la música.
Quantes ganes tenia de tocar açò! És una variació de la melodia més "burlesca" i més divertida i el clarinet i el fagot m'acompanyen. Miro pel públic. Trobo dos seients buits en una fila de darrere, si les meves àvies estiguessen ací no estarien buits. Però jo sé que encara que no estiguin físicament, estan ací, amb mi, m'acompanyen. El seu rostre se m'apareix en la ment. Quant van sofrir en la seva vida! Espero que tot el temps que hagin passat amb la família hagin gaudit al màxim. Una altra cadència, de les més importants de tota l'obra. Va per vosaltres dos, i somric mirant a les dues butaques buides.
La melodia, aquesta vegada és suau. Recordo el teatre on jo anava de menuda, sempre buit i tot el món al partit, amb un pobre trompetista desangelat, que ara està tocant ací. Que els vagi bé als del futbol, jo em quedo amb el meu violí i la música.
Tots junts, fem la melodia, orquestra i jo. Tots estem gaudint al màxim, els miro, em tornen somriures de goig, com diria el meu mestre estem "xalant". El busco per l'escenari, crec que em va dir que vindria. El trobo, ens mirem als ulls. M'aplaudeix en silenci i somriu.
Ara sóc jo qui acompanya a l'orquestra. I l'obra segueix. Aquesta part em fa sentir com si estigués entre els núvols, em recorda al famós vals de Strauss. Ja queda poc. Miro a la primera fila on es troben alguns polítics, no sé si per compromís o per goig. Tampoc m'importa. Els miro, no per a reptar-los, sino per a què m'acompanyen, per a què sentisquen el que jo sento ara mateix. Quan els nostres ulls es creuen em miren amb una mirada neutral. Com odio que em facin açò! Però veig el regidor de cultura que va obrir la porta fa tants anys, no sé que fa ací perquè no és el seu municipi, veure en ell una mirada de goig i m'encanta. Ja s'acaba. Tots junts, jo i orquestra. Ràpids, precisos, harmoniosos, melòdics, musicals. Tal com a mi em va parèixer escoltar a l'orquestra municipal quan era menuda. I de sobte l'acord final. I silenci.
Em trobo expectant, sense saber que fer. Noto calor a la meva cansada mà. Es Roig que senyala a l'orquestra per a què s'alcen i m'agrada per a què saludem tots dos. I en el moment que el meu cap comença a baixar. Aplaudiments, molts. Miro a l'escenari, em sento... no sé dir-ho, però no vull que acabin mai. Tiren flors. Els meus pares de peu. Em toquen el braç i la miro. La meva petita estrela, que ja no és tan petita. Sara, amb un vestit llarg i blanc porta en les seves mans una mena de trofeu. L'agafo li'l dono a Roig i l'abraço amb totes les meves forces. Què fa ací? No m'ho esperava, pensava que no havia vingut per la seva feina. Ja no escolto els aplaudiments, sols la miro a ella, quant ha canviat d'ençà que no ens veiem. La torno a abraçar.
*
Estem arreplegant-ho tot quan veig als meus pares i a Sara en la porta. Vaig corren cap a ells i els abraço. Tots tres tenen llagrimes als ulls i un somriure a la cara.
-Que us passa?
-Que estem orgullosos d'una filla com tu.
-Quant us estimo- Dic plorant.
-Quant de temps Marta- diu Sara.
-No tornes a anar-te'n tant de temps Sara.
-Calla beneida. - I m'abraça
Estem una estona parlant. M'ofereixen portar-me a casa amb ells però denego la seva oferta i se'n van tots tres més feliços... Ells tampoc veien a Sara des de fa temps, se'n va anar a estudiar arts dramàtiques a la universitat i de seguida va trobar feina del que volia. Pot ser per això ha pogut colar-se per a ser ella qui donés el premi... Recordo que he de fer una cosa.
Agafo el violí i me'n vaig al garatge, baixa Roig.
-Què fas a..
Abans que acabi li planto un bes als llavis. Trac dos bitllets.
-Dos vols a Paris. Tu i jo, a gaudir.
-Però i els instruments?
-No m'has escoltat? Anem a "xalar"!
Somriu i em besa.



 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]