Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



JaumeCreusMarull
Cardedeu
 
Inici: Dos taüts negres i dos de blancs

Capítol 1 Aquell poltre anomenat Porthos
Vaig anar a fer el tomb que feia cada dia per la vall del torrent del Daurell quan encara havia de sortir el sol, però se li veien espurnejar ja els primers rajos de llum. Pel camí vaig trobar diversos bassals suscitats per la penetrant pluja d’ahir.


Arribí allí pels vols de tres quarts de vuit, quan el Sol ja era dalt de l’èter terrestre i els seus raigs es reflectien a les aigües diàfanes del riu. M’endinsí dins del forest on viu les petjades d’un terçó. De sobte un gran animal se’m va acostar pel darrere i va mossegar la branca de romaní de la meva dreta. Em vaig girar, era un cavall salvatge negre, d’ulls abismals i incerts; renillà i fugí, igual que vaig fer jo. En arribar a l’habitacle em dirigí a la quadra on descansava Atlas, el poltre que morí de fam durant la sequera d’enguany quan la collita va ser pèssima, per remembrar-lo. Vam menjar amb els padrins, el pares i les germanes. Al capvespre ajudà al padrí que ja havia tornat del poble a acabar de llaurar els últims racons de l’hort, mentre els pares sustentaven els ànecs. En anar al llit, sentí un renill provinent de la vall del Daurell.


L’endemà, em despertà quan encara el campanar de l’ermita del poble no havien tocat les sis. Em vaig mudar amb el primer que vaig trobar i vaig preparar-me un tros de pa, un tall de llonganissa i el gec i vaig anar cap a la vall com feia cada dia. Llavors els tolls ja ho hi eren, devia ser perquè durant la tarda, el sol havia abrasat tot sobre la terra. En arribà vaig veure el cavall que vaig veure el dia anterior, semblava que m’esperava. Vaig amanyagar-lo vergonyosament, mentre feia una reverència amb airositat. Vaig estar tot jorn al bosc, el poltre em seguia per on anés i així li vaig agafar confiança, al capvespre tornà a cal Padrí, llavors no em seguí sinó que girà cua quan va veure que abandonava el bosc.


L’endemà, tant sentir els xiclets de mes germanes ja vaig mudar amb la muda d’ahir i vaig marxar sense ni tant sols pensar que no portava res més. En arribar m’esperava com ahir, arran de la vora del corriol, vaig pensar de posar-li un nom, el vaig anomenar Porthos, em recordava a Porthos, el personatge dels tres mosqueters, era alt, lleial i confiat. Vaig decidir pujar sobre seu, com un genet novell, però vaig baixar seguidament perquè se’l notava neguitós. El vaig anomenar pel seu nom amb un xiuxiueig. Era el punt de migdia i vaig tornar a casa del padrí, jo no tenia apetit, i vaig guardar-me l’àpat al sarró del pare. Tant sols deu minuts després de les dues vaig marxar a corre-cuita cap al bosc, on, com sempre, m’esperava Porthos. Vam compartir el dinar, i posteriorment es va adormir just a la meva vora, vaig deixar-lo que descanses i just sortir de aquella zona tot forestal, vaig ensopegar amb una arrel i vaig regirar-me el peu. En sentir-me, Porthos despertà, em recollí del terra immediatament i em carregà al seu llom.


Em vaig desmaiar del dolor.


En despertar-me, em trobava al llit estirat, amb el metge al costat i el peu embolicat excessivament amb diverses tovalloles. En veure’m, el pare li pagà els serveis al metge, i ell se n’anà, la padrina s’acostà, m’abraçà tendrament i em digué:


-Eliot, es pot saber qui era aquest aquell petit poltre que t’ha dut a casa?


Jo no li vaig contestar res, em trobava marejat. Després la mare digué:


-Mare, deixi’l descansar – Tots marxaren de la sala seguidament, excepte la mare que ho fe uns segons després.


Vaig adormir-me mentre pensava com podria haver Porthos sabut on era cal Padrí i com arribar-hi. Vaig despertar-me sentin algú gemegar, resultaven ser els gemecs de Porthos, que probablement em creia mort. Vaig estirar-me per sobre la tauleta de nit i vaig arraconar la cortina per treure el cap perillosament i intentar veure alguna cosa, es veia a Porthos al final del camí que portava a casa tombat a terra, tallant el pas del camí. Vaig cridar el seu nom, però no es va ni moure, o bé no em sentia o ja no es recordava del seu nom. Vaig cridar la mare, i va acudir-hi immediatament. Li vaig dir:


-Haig d’acudir ràpidament a on és Porthos – li vaig dir amb veu neguitosa.


-Qui és Porthos – preguntà ella confusa.


-Qui m’ha portat fins allí.


-Has de descansar, com et penses que puc portar-te fins allí? Què carall has de fer-hi?


Vaig trabocar-me a la finestra i vaig treure el cap amb la intenció de veure’l un altre cop, ho negava, però sabia que l’apreuava més que res en aquest món.


Després de diversos intents, Porthos no va apercebre’s de que el cridava i va girar cua en direcció a la muntanya.


Vaig adormir-me.


En despertar-me només hi havia els padrins, els pares havien anat a Manresa, a vendre les últimes collites de tomàquets i pastanagues al mercat de cada dissabte, i, mentre el padrí era a l’horta i la padrina feia l’àpat, vaig escapolir-me ajudat per uns bastons de fusta que vaig trobar casualment al terra.

 Comenta
 
Capítol 2 Un accident, que em portà a l'aflicció.
Arribí fins a l’entrada del camí de cal Padrí baldat, tenia la marca de les branquillons que s’iniciaven del bastó a la mà. Era impossible arribar a la Vall, però afecte per Porthos em cegava i vaig seguir endavant.

Vaig sortir passat el punt del migdia amb les mans torturades i arribí a la vall prop del vespre, perquè caigué diversos cops al terra amb el risc que la cama se’m tornés a fracturar, però jo seguí endavant. Arribí allí amb les mans sagnant, amb la cara bruta i un dolor punxant a les mans i alguns trossos de fusta i estelles clavades interiorment al palmell de la mà. Però l’esforç no va servir per res, en arribar allí no hi havia ningú, era un lloc inhòspit, no es sentia renillar, ni tant sols esbufegar a ningú, no em feia cap esperança de trobar-lo.

Vaig seure a l’ombra de l’arbre on vam dormir tots dos feia uns dies, i seguidament vaig començar a notar un agut i penetrant dolor al cap, just a la banda dreta. Vaig adormir-me.

En despertar-me, estava a una sala immensa, tenia dos metges, un a cada banda de una ampla llitera, i dos dones, una d’elles vella, i un home mirant-me amb una cara de fúria i preocupació. Vaig preguntar a un dels metges on era. Em va contestar que era a l’hospital de la Santa Creu, a Barcelona. No recordava res, ni tant sols on vivia, ni qui eren aquelles tres persones.

Els metges em van enviar a casa, vam agafar el tren a Manresa. Arribà tard, i mentre l’esperàvem a l’andana de l’estació, observava aquell entorn que, em resultava certament familiar, però no recordava quan hi havia estat. A l’estació, aquells individus m’explicaren que eren els meus pares i la meva padrina, el padrí no hi era perquè havia marxat quan nosaltres havíem partit a Barcelona.

Va arribar el tren, vaig identificar-lo amb el seu so de la xemeneia de vapor abans de girar el cap. Vaig seguir pensant en els meus suposats familiars i en tot el paisatge, del qual me’n recordava perfectament, segurament l’havia fet més d’un cop, però fora d’aquelles circumstàncies.

En arribar a l’estació de Manresa, una allau de records arribà al meu cap, com per exemple, la manera d’arribar a cal Padrí.

Jo anava al capdavant de la marxa a cal Padrí, el pare i la mare darrere i la padrina al centre a pas lent per pujar.

En arribar, padrí, almenys vaig suposar que era ell, m’abraçà, cosa insòlita en ell, fins i tot crec que la seva cara era plorosa de preocupació. Seguidament la mare em digué que ell efectivament era el padrí.

Trobava a faltar alguna cosa a la meva vida, algun ser que em feia extremament feliç i que em feia oblidar els meus mal moments.

El metge em va recomanar repòs, així que vaig pujar atentament les escales per intentar no caure, pel camí ja havia tingut alguna topada amb rocs pel camí, i em sentia insegur. Me’n recordava plenament d’aquell entorn; del segon escaló trencat per una punta.

En arribar al llit, vaig abraçar les mantes que recordava exactament, les havia fet la padrina amb els primers fils de llana de la temporada d’enguany. Finalment em vaig adormir profundament fins que van tocar les onze, un renill que em va recordar una situació del passat, abans de l’accident. Seguidament la mare em portà a Manresa, a cal metge.

Vam fer el camí amb carro, el ferrocarril era un luxe per a nosaltres, i tant sols hi podíem viatjar quan la necessitat era indispensable.

Allà a cal doctor, em va fer diverses proves mediques, que no semblaven gaire difícils de realitzar. Tot semblava bé, vam marxar a casa després que el metge em recomanés, com havia dit el doctor de Barcelona, repòs. Vam tornar altre cop cap a cal Padrí, i en arribar a l’entrada del camí del casa, hi havia un cavall jove negre d’uns ulls intensos. Vam passar amb el carro per costat, i els nostres cavalls el van saludar amb un renill que ell va ignorar.

En veure que no li feia pràcticament cas, va marxar fent uns renills aguts, com si es tractes d’un gos trist.

 Comenta
 
Capítol 3 La pitjor notícia de ma vida
Vaig estar diversos dies en repòs, estirat al llit amb algun embenament encara fixat fortament a la cama dreta que, segons el metge m’havien de treure al mateix dia que podia seguir amb la meva vida habitual que es centrava en ajudar als pares i voleiar.

El que més em va estranyar del temps que vaig estar reposant és que no em visités cap dia, fet gens habitual. Qui si va venir repetides vegades més d’un dia foren mas germanes que vingueres, més a ajudar, a marejar.

En acabar els dos dies de descans, vaig recuperar-me totalment del que el metge havia anomenat amnèsia. Per fi vaig recordar al meu estimat poltró. No em creia que l’hagués pogut oblidar, era a qui més estimava en aquest món, i això que poques estones havia estat amb ell.

En anar el metge, recordo que era un dimarts al matí, vam agafar el carro; i, en passar per el camí de terra, vaig veure a Porthos esperant pacient, i en veure vaig pronunciar el seu nom mentre li vaig acariciar el morro carinyosament. Va saltar d’alegria fins al punt de que gairebé tomba el carro al primer salt.

Pel camí vaig anar revivint el nostre record fins al punt que semblava que ho estigués vivint en aquell moment.

En arribar al metjastre, finalment després d’un anàlisi precari de les meves cames va treure les benes que més que curar-me semblava que m’intentessin tallar la circulació i vaig saltironejar al terra amb impuls amb l’alegria que per fi podia caminar lliurement.

Pel camí de tornada tot mig ballant alegrement assentat al carro, li vaig preguntar a la mare, quina era la raó per a la qual la padrina no em va venir a veure cap dia durant la meva estada al llit.

Després d’uns segons pensant em va dir insegura que era pel fet de que hagués marxat de casa en l’estat amb què em trobava, però la veu amb el que ho va dir era molt tremolosa, i no me’n fiava.

En arribar a casa vaig marxar corrent a buscar a Porthos, el pare s’hi va oposar barrant-me el pas amb una mà, però la mare li va aixecar la mà després de dir-me que anés molt alerta.

Vaig marxar orgullós, donant saltets d’un cantó a l’altre fins arribar a la vall del torrent del Daurell que feia temps que anhelava.

En arribar vaig veure a Porthos esperant-me altre cop pacientment a l’entrada del corriol de l’entrada del bosc on havíem viscut tants vells records, que afortunadament ja recordava.

Prop del capvespre vaig tornar cap a casa ràpidament, ja que la mare m’ho havia obligat a fer per evitar qualsevol perill.

En arribar a casa hi havia altre cop el carro del doctor de Manresa i un carro que jo no coneixia. Al cap d’un moment vaig saber que era del mateix doctor que m’havia atès a Barcelona, a l’hospital de la Santa Creu.

Vaig pujar les escales a corre-cuita, vaig ensopegar i em vaig clavar l’escaló trencat de les escales, però m’era igual perquè en aquells moments m’estava imaginant les pitjors raons per les quals el metge era allà.

Hi havia la porta de l’habitació dels padrins mig oberta, el just per a que pogués passar una mica d’aire entre porta i porta o bé per a que jo hi poses l’ull discretament per a investigar.

Veia a la padrina al llit amb els metges a la meva dreta examinant-la atentament i ma família a l’altra banda. La padrina estava pàl•lida, blanca com si s’hagués marejat. De cop es va posar a tossir, i tot i que el tovalló era de roba va quedar tenyit de vermell de sang que escopia per la boca en tossir.

Vaig veure que els pares es disposaven a abandonar la habitació, i perquè no sabessin que hi era, vaig baixar de dos en dos els escalons fins a arribar a l’entrada i fingir que acabava d’arribar.

Vaig eixugar-me les llàgrimes amb les mànigues del jersei i vaig obrir la porta com si acabes d’arribar.

La mare va veure’m la mà mig plena de sang i va acompanyar-me a curar-les mentre es disposava a explicar-me alguna cosa, però en obrir-se la porta de la cuina i entrar-hi el pare, la mare va callar. Segurament volien explicar-m’ho més endavant.

 Comenta
 
Capítol 4 La fi del meu record
Vaig estar tota la tarda assentat a la butaca de l’entrada, reflexionat, pesant en per què no em deixaven veure ni m’explicaven què li passava a la padrina.
Vaig adormir-m’hi.
En despertar-me no es sentia res. Ja era de matí i vaig fer un tomb pels voltants de la masia i per dins la casa i no hi havia ningú. El carro tampoc hi era i vaig anar fins a Rajadell a preguntar si algú havia vist als padrins o als pares.
Ningú els va veure.
Em temia el pitjor, així que vaig demanar al veí que em portés a Manresa, i m’hi va portar, només perquè li venia de camí.
Vaig córrer cap a cal metge i en entrar, la dona del metge va dir-me: Els teus pares són a dalt, ho sento molt.
Aquella frase va perseguir-me la resta de la meva vida.
Vaig pujar corrents i vaig tornar a espiar per la porta. La padrina estava totalment blanca. Tossia contínuament fins i tot treia algunes gotes de sang pel nas.
El metge va acostar-se al seu pit per a escoltar el batec del seu cor i en acabar va aixecar-se dret i va moure el cap de costat a costat per a indicar que no. L’àvia estava a punt de morir. Jo vaig anar a l’altra punta del passadís i seguidament va arribar el mossèn de Manresa.
El mossèn va entrar a la sala. Vaig continuar escoltant a la porta i el metge va donar a l’àvia la unció dels malalts. Era una mala senyal, tot havia acabat.
L’àvia va tossir molt fort i el metge va accedir a escoltar-li el cor per últim cop. Va sospirar i va tapar l’àvia amb el llençol del llit.
L’àvia havia mort. La mare va esclatar en plors i va deixar-se caure sobre el pare que la va abraçar amb fermesa amb un símbol de consol. Jo vaig desplomar-me al terra. Vaig aixecar-me i vaig fugir corrents a la muntanya.
Vaig pujar i baixar turons per tots els camins corrent fins arribar al torrent de la vall del Daurell per a buscar consol en Porthos. Ell estava molt tranquil. Estava menjant unes fulles d’àlber. Porthos va travessar les maleses fins arribar a mi i quasi saltar sobre meu. Vaig estar plorant sobre la seva esquena desconsoladament. Semblava que em comprengués totalment.
Vaig pujar fins al pic més alt i vaig dir: La bellesa i la mort, dos elements tant profunds. Una tant alegre, l’altra tant trista. Dues germanes tant oposades. Que Déu l’aculli en la seva glòria. Vaig quedar-me a reflexionar a dalt a la muntanya observant als núvols desfilar i als ocells cantar tranquil•lament.
Al cap de deu minuts vaig girar cua per anar cap a cal Padrí altre cop. Anava amb el cap baixat i arrossegant els peus pel camí.
En arribar a cal Padrí la mare estava vestida de negre i plorava desconsoladament sobre l’espatlla del pare. El padrí estava assentat a l’entrada de la casa a l’esquerra de la mare. Vaig córrer cap a la mare a plorar mentre ella m’abraçava càlidament.
Els pares em van convidar-me a entrar a la cuina. El pare i la mare van seure a una banda i jo a l’altre arran del foc. La mare va explicar-me que com ja sabia, la padrina havia mort per una infecció als pulmons que va agafar a la setmana que jo havia estat amb amnèsia i que el dia de demà la enterraríem a l’església de Santa Llúcia. Per últim besar-me tots dos a la galta i la mare va tornar-me a fer una de les seves càlides abraçades.
Va arribar el dia de l’enterrament. Vaig dormir fatal, tota la nit girant d’un cantó a l’altre del llit per a intentar dormir. Fins i tot vaig haver de sortir al pati a assentar-me a l’enrajolat per a intentar agafar el son sentin de lluny l’aigua del torrent baixar que em recordava la presència de Porthos. Era el dia següent de la seva mort, però semblava que la diferencia d’un dia a l’altre fos d’un any.
Tota la família hi era. Inclús els germans i el pares del pare que havien vingut de Barcelona tot i no conèixer la padrina. Fins i tot semblava que Porthos fos allà, esperant a la última fila de gent.
En l’última palada de sorra van endur-s’hi tots els records que tenia de qui més estimava.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]