Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Scylla16
Lleida
 
Inici: Dos taüts negres i dos de blancs

Capítol 1 La gruta misteriosa
El meu pare va trucar a la meva padrina i li va demanar si li podia portar el repel·lent d'insectes que estava damunt de la taula de l'oficina. Mes tard la padrina va entrar per la porta amb les meves germanes, la Martina, la Júlia i el repel·lent d'insectes cridant


-Núria!


-Estic al menjador- vaig respondre.


Em va dir que se n'havia d'anar, que estigués tranquil•la i no tingués por. Si passava alguna cosa podia trucar, que fins al migdia no tornarien perquè el meu germà es volia comprar un llibre. Em va repetir vàries vegades que si picaven a la porta no obrís, tot seguit van sortir per la porta i es va escoltar el soroll molest que feia quan es tancava la porta.


Jo estava jugant al menjador amb les nines que m'havia regalat l'avi. Eren molt boniques, la que més m'agradava tenia el pèl de color blau, un blau de color de l'aigua i molt lluent. L'estava pentinant i de sobte vaig escoltar un soroll aterridor a la meva habitació. Em vaig aixecar, vaig pujar les escales lentament perquè estava espantada, que podia haver passat? Portava el telèfon a la mà per si passava alguna cosa dolenta, vaig ajustar una mica la porta i, de sobte em vaig sorprendre, hi havia un petit forat negre levitant. Vaig atansar-me i ho vaig tocar. Llavors vaig sentir un moviment estrany per tot el cos, es movia molt ràpid com si fos una mosca, començant pels metacarpians fins als punts més alts de l'encèfal.


Llavors vaig caure en un munt de sorra pudorosa, em vaig rascar tot l'avantbraç i el dit petit de la meva mà esquerra. Em va caure una gota dels meus ulls plorosos. Estava aguantant el dolor com podia. No veia res, era tot fosc i tampoc escoltava res de res. No sabia per on caminava. De sobte, vaig escoltar unes veus molt estranyes, una greu i l'altra aguda, em vaig ensumar de que devien ser un noi i una noia. De tant aterrida com estava, no vaig poder dir res, però els vaig seguir de quatre grapes imitant com anaven ara mateix les meves germanes bessones; la Martina i la Júlia.


Em vaig parar a pensar durant uns instants, havia estat tota la estona fent el ruc, no m'havia recordat que tenia el mòbil a la butxaca. Vaig mirar de trucar però no hi havia cobertura. Em queien gotes molt fredes del sostre com si fos un sistema de reg gota a gota, però desordenat. Em va caure una a la boca i vaig notar una sensació freda i salada, llavors vaig saber que estava en una cova amb salines.


Els anava seguint amb el llum del meu mòbil, no sabia el que trepitjava, però feia molta pudor, una olor estranya que no em sonava de res, fins que vaig arribar a una sala ben gran. De sobte, es van encendre un munt de llums, els ulls em ploraven de tanta il·luminació! En aquell moment els dos es van girar i em van veure, van fer cara de molt estranyats. La noia era alta i prima, amb els cabells foscs i lluents, els ulls vermells, molt maquillats, un somriure a la cara molt divertit i les dents molt blanques i lluents. El noi tenia el cabell fosc, amb unes dents també molt blanques que en la foscor es visualitzaven molt, uns ulls molt bonics de color vermell i tenia el nas punxegut amb unes quantes pigues de color marró clar. Vestia de forma informal amb roba texana de color blau i molt bonica, tenia una dessuadora de color verd i unes sabates amb molts colors. El que més em va cridar l'atenció dels dos és que portaven un anell idèntic de color vermell i era molt lluminós, com un diamant. En aquell moment vaig sentir un neguitós moviment en l'interior del meu cor, com si sentís alguna cosa per aquell noi que acabava de veure.


Després de mirar-nos fixament se'm van atansar i em van dir:


-Hola!


Per uns instants no podia parlar fins que vaig intentar fer força amb els llavis i vaig poder respondre:


-Hola


Llavors vam iniciar una conversa:


-Com estàs?- em van preguntar.


-Molt bé, on estem?- vaig respondre.


Van trigar uns instants a respondre:


-En la gruta d'un turó.


-I quin turó és? Crec que m'he perdut- vaig respondre estranyada.


De sobte em vaig desmaiar, què m'havia passat, on estava?


Vaig començar poc a poc a divisar el noi i la noia d'abans i un home que semblava el seu pare, els estava renyant. Quan ja m'havia despertat del tot, l'home gran es va girar i em va mirar. El seu cabell era de color verd i el portava tot aixecat, tenia la cara arrugada com si estigues molt enfadat i els ullals llargs com un vampir, em vaig esborronar. Portava una camisa informal i uns pantalons una mica estripats. Llavors em va preguntar d'on venia i que feia allí. Li vaig explicar el que m'havia passat, que havia caigut en un forat negre i havia aparegut aquí en un munt de sorra.


L'home es va girar i va tancar la porta. Estava tancada en una habitació mig a les fosques. Havia d'arribar a casa, sinó estava al l'hora de dinar, la meva avia es preocuparia molt i trucaria la policia. Vaig començar a xisclar, m'havien segrestat i em vaig angoixar molt, remugant i donant cops contra la paret fins que em vaig cansar i em vaig ajupir. Hi havia un dibuix a la paret, era un dibuix de diferents monstres amb armes i unes dents molt afilades. També més a la dreta hi havien uns altres monstres però estaven dibuixats diferent, eren negres, també amb ullals afilats i estaven a terra. Vaig intuir que la idea que volia representar el autor d'aquell dibuix, era una gerra entre uns monstres i uns altres. Més tard és va obrir la porta.


Em van agafar de les mans dos nois que encara no havia vist i em van dir que tornés a casa i no digués res del que havia passat. L'endemà, a la mateixa hora havia de tornar a entrar pel forat i que vingués aquí i ens trobaríem una altra vegada. Així em van soltar i vaig anar fins al munt de sorra, el nen m'estava esperant i ens vam acomiadar. Vaig sentir de nou aquell estrany moviment pel meu cos. A l'aixecar-me ja era a casa, a la meva habitació, vaig sentir un fort descans.


A continuació, la meva àvia i les meves germanes van arribar i més tard també el meu pare, l'avi i el meu germà. Vam anar a dinar, els meus pares em van preguntar si m'havia passat alguna cosa perquè no deia res, per dissimular, vaig riure i vaig dir que no. No podia parar de pensar en aquell forat i tot el que m'havia passat, però el que sabia és que no podia dir res perquè, si deia alguna cosa, potser em mataven o qualsevol altra cosa dolenta. Però també pensava que si els hi deia, podríem trucar als mossos. Al final vaig escollir no dir res de res.


A la tarda vaig anar al cinema a veure una pel·lícula amb la meva millor amiga. Era una pel·lícula de comèdia que feia riure molt, tampoc li vaig explicar res del que m'havia passat. Quan va acabar la pel·lícula vam anar a prendre un gelat i, finalment vam anar de compres. Va ser una tarda molt divertida. Ella em va acompanyar fins a casa. Quan vam arribar, ja era hora de sopar. Em vaig posar el pijama i vaig anar a sopar.


Ens vam asseure a taula, veure a tota la família em feia molta il·lusió. La meva àvia cuinava molt bé, sempre feia el meu menjar preferit: una amanida amb una salsa deliciosa de bolets, pop i gambetes. També unes torradetes de pernil salat i formatge brie i una altra torradeta d'escalivada amb unes anxoves per damunt, tot estava deliciós! A l'acabar, li vaig donar una abraçada molt gran a la meva àvia perquè tots aquests detalls fan molt feliços els nostres avis.


Vaig anar a mirar la televisió, perquè feien el meu programa preferit, finalment vaig anar a fer nones. Vaig entrar a la meva habitació i, en el moment que em vaig tombar, com que estava molt cansada, vaig sentir el tacte del meu coixí fresc i flonjo com el meu peluix. Em vaig estirar i al cap d'uns instants em vaig quedar adormida.


 Comenta
 
Capítol 2 El Retrobament
Em vaig llevar, vaig trigar uns quants minuts a poder-me aixecar del llit. Finalment vaig anar a rentar-me la cara i a dutxar-me. L'aigua al principi sortia molt freda però al cap d’un instant, ja va sortir com a mi m'agradava, ben calentona. Després d'acabar-me de dutxar, vaig anar a esmorzar, com sempre em vaig preparar un entrepà de pernil salat amb formatge i el vaig posar a la torradora per a que el formatge es desfés i estigués el pa cruixent. També em vaig fer el got amb llet i el cola-cao de sempre.
A l'acabar vaig recordar que havia d'anar a la gruta del turó aquell mitjançant el forat negre. A partir d'allí em va venir la imatge d'aquell noi; com era, com parlava i tot això. En aquell moment ja vaig entendre que sentia alguna cosa per ell. Però, si només l'havia vist una vegada! Per dins del meu cap em vaig fer varies preguntes: Com és que em transportava? Com es que hi havia habitacions en aquella gruta? Qui eren? I moltes més preguntes sense resposta que havia de descobrir.
Em vaig aixecar de la taula i vaig posar totes les coses al rentavaixelles, al costat hi havia un calendari, en ell vaig descobrir que avui estàvem al dia vint-i-set de febrer i divendres. Sort que era un dia de festa i no havia d'anar al col·legi. També hi havia al costat un rellotge on hi marcaven les nou i quaranta-tres del mati.
Em vaig vestir i maquillar per posar-me guapa per si de sobte tornava a veure aquell xicot. Com si fos un dissabte, sense fer soroll per no despertar les meves germanes que estaven dormint, perquè si els despertava m'havia de fer càrrec d'ells perquè els pares no estaven i l'àvia no arribava fins les deu. Mentrestant vaig estar mirant la televisió, en tots els canals feien telenotícies o reportatges i en els de dibuixos animats els feien per a nens i nenes de l'edat dels meus germans de tres anys. Més tard l'àvia va arribar, li vaig dir que marxava perquè havia quedat amb uns amics i em va dir que vigilés i que no fes bogeries com les que fem ara els nens de la nostra edat de catorze tirant als quinze anys. Vaig pujar, vaig agafar les meves coses i em vaig acomiadar de l'àvia. Vaig tancar la porta, però, en realitat no havia sortir perquè havia de marxar pel forat negre. Llavors vaig pujar silenciosament, com els ninges, al segon pis, on es situava la meva habitació, vaig entrar i vaig ajustar la porta.
En aquell instant vaig sospirar, ja podia estar tranquil•la per l'àvia, però ara estava nerviosa del que podia passar quan estaria a dins, en part també volia entrar per veure el rostre d'aquell noi tan atractiu.
Vaig agafar la motxilla amb crema de cacau pels llavis, una pinta, una llanterna, el telèfon, una botella d'aigua i una barreta energètica que devia estar caducada. A la butxaca petita de l'esquerra hi duia uns mocadors i a la dreta una llibreta i un bolígraf de l'ultima excursió que vam fer amb el col·legi.
Finalment vaig entrar pel forat, vaig sentir la sensació del mateix dia que vaig entrar. En un moment ja tornava a estar en aquell munt de sorra fastigós. Hi havia molt silenci. Vaig començar a caminar pels túnels aquells on el terra lliscava, en general tot era nauseabund! Tot seguit vaig arribar a la gran sala on hi havia llum però a poca intensitat, s'hi veia molt poc. De sobte una mà em va tocar, era la nena aquella. Em vaig posar a parlar amb ella i em va dir que es deia Martina i ens vam explicar moltes coses. Desprès de trenta-cinc minuts, és va obrir una porta molt gran, i hi va entrar molta gent, entre ells hi havia els de l'altre dia i el nen, el cor em va començar a bategar a mil per hora. Em vaig posar vermella. Tots es van anar seient, la nena es va seure al meu costat.
Quan ja tots estaven asseguts, em van mirar fixament i al cap d'uns instants, un d'ells, el que estava de cap de taula, va demanar silenci. Era un home amb uns ulls vermells, el nas arrugat i unes dents molt blanques, portava una jaqueta negra i el que més em va cridar l'atenció és que la portava amb el coll aixecat.
Més tard ens vam presentar tots, i després, vam començar a parlar:
-Hola Núria, com estàs?
-Aterrida senyor Josep...- vaig respondre.
-Tranquil•la no ho has de estar- em va respondre.
-Sí! Perquè no sé què està passant!
-Relaxa't, ara t'ho explico, però no ho pots dir a ningú.
-D'acord, jo boca tancada.
-T'explico, nosaltres som vampirs.
-Què em dius tu ara? Em prens per boja? Que no existeixen!
-Mira- em va dir.
De sobte es va aixecar, es va posar d'una manera estranya, com si anés a fer meditació i... És va començar a transformar en un monstre! Les dents li van créixer, els ulls se li van posar molt vermells i el cos es va fer més ample, més fort i més alt. A partir d'aquell moment em vaig aterrir, li vaig dir que ja me'l creia. Després va tornar a la seva forma original i es va asseure. Em va dir:
-I ara, a pel que anàvem!
-Sí...– vaig respondre com vaig poder.
-Et necessitem!
Em vaig quedar bocabadada, no sabia què dir, fins que vaig aconseguir respondre:
-Per a què em necessiteu?
-T'explico.
-Escolto.
-Com ja t'he dit, nosaltres som vampirs però som blancs, això significa que som bons i no fem mal a ningú. No t'aterreixis, sol xuclem la sang per a transformar als humans en vampirs. Núria, si vols et podem transformar en vampir.
-No, els meus pares em matarien, seria un monstre si em veiés la gent.
-Això no suposaria cap problema, els teus pares no s'assabentarien, perquè solament et transformes si tu vols.
-No sé estic confosa ja m'ho pensaré.
-D'acord però recorda que et necessitem, s'acosta la gran batalla de vampirs, si guanyessin els negres, la terra estaria en perill. Tu estàs formada de sang humana i si xuclem la teva sang, ens tornarem més forts.
-Potser, ja ho veurem, demà ho parlem més detalladament si us plau perquè em costen entendre algunes coses. Ara he de marxar a casa, en no res arribaran els meus pares a casa i jo hi he de ser.
-Molt bé, demà ens veiem una altra vegada aquí.
-Sí adéu!
-Adéu!- van respondre tots els que estaven a la taula.
Vaig passar pels aquells camins pudorosos, a l'arribar al forat em vaig transportar i desprès ja era a casa. Una vegada a la meva habitació, sense fer soroll, vaig deixar la motxilla al meu llit. Tot seguit vaig obrir la porta i vaig baixar les escales. L'àvia estava tombada al sofà amb les meves germanetes mirant la televisió. Vaig passar sense que em veiessin ni m'escoltessin i vaig arribar a la porta, vaig sospirar i vaig fer veure que obria la porta.
-Hola àvia, hola Martina i hola Júlia.
Per dissimular em vaig tombar a mirar la televisió amb ells, però era molt avorrit i ja quant portava vint minuts em vaig aixecar i vaig pujar a l'habitació. Quan els meus pares van arribar, vam anar a dinar. Avui ja no tocava el bon menjar, hi havia puré de carbassó de primer plat i de segon plat hi havia dorada, a mi m'agrada tot, però el peix és una de les coses que menys m'agrada. Tota la tarda vam estar a casa, vaig mirar la televisió, vaig jugar amb les meves germanes i vaig estar parlant per el mòbil fins a l'hora de sopar. Abans de dormir estava tombada pensant què respondria demà a aquells vampirs, fins que em vaig adormir.
 Comenta
 
Capítol 3 La transformació
L'endemà, al llevar-me, em vaig aixecar i vaig fer el que feia cada matí. A les 11 em vaig decidir de tornar a passar per el forat i anar a dir la meva decisió. Els meus pares ja no hi eren a casa i els meus germans/es havien anat amb l'avi i l'àvia a passejar i a comprar-se uns cromos d'aquests que quan ets petit t'agraden molt i després quan ets gran veus que estaves jugant amb papers pintats. Però en la seva època t'ho passaves molt bé i això es l'important.
Vaig agafar les coses i vaig passar per el forat. En arribar a la sala gran, ja hi eren tots asseguts a la taula, em vaig posar una mica nerviosa, però ja m'havien caigut be. Vam estar xerrant una mica i menjant uns quants festucs que havien preparat. El suposat mestre perquè sempre era ell el que parlava per a tots i apart estava assegut de cap de taula em va obrir una conversa:
-Hola
-Hola –vaig respondre.
-Com estàs?
-Be, ja me decidit.
-Si? Molt bé –em va dir.
-Gracies- vaig respondre amb una rialla a la cara.
-I quina n'és la conclusió?
-Primer voldria aclarir un dubte.
-Quin dubte?
-Segur que si em transformo no em passarà res, em podré controlar i els pares no es donaran compte?
-T'ho asseguro!
-D'acord, doncs la meva decisió es que si –vaig respondre.
-Moltes gracies!
-De res, i em proporcionaríeu algun benefici?
-Si et donaríem unes joies de gran valor.
-Cada vegada mentre més il·lusió –vaig dir somrient.
Ell també va fer una rialla, més tard em va preguntar:
-Ho fem ja?
-D'acord anem.
Ens vam aixecar i vam passar per una porta que hi havia al costat d'un armari gegant. Després vam passar per una altra porta fins que vam arribar en una sala on hi posava la transformació, el nom no estava gaire elaborat i pensat però com que ningú havia d'arribar allí, llavors donava igual.
La sala no era molt gran, feia una mica de por, perquè hi havia al mig com dos taüts blancs i estaven envoltats per espelmes. Es veia molt poc i llavors el Josep, va obrir un dels taüts i em va dir que em poses a dintre, jo sense dir res, m'hi vaig posar, estava aterrida. Ell es va agenollar davant meu i es va anar atansant a mi, semblava que manés a donar un petó, però va passar i sem va posar la seva boca al meu coll. Em va dir que tanques els ulls, per dins meu, estava notant sensacions al meu coll, el seu aire em tocava a el meu coll i se'm posava la pell de gallina. Més tard, vaig notar una petita punxada, al principi feia mal però després ja no. M'avia d'estar tombada uns quinze minuts dins del taüt, que per cert me l'havia tancat. Qualsevol podia pensar que estava morta.
Passats els quinze minuts, el van obrir i vaig sortir, no notava res estrany, ni el meu interior ni en el exterior, s'emblava que no m'hagués passat res de res. Vam tornar a la sala central, on tots encara estaven asseguts i també cal ressaltar que n'hi havia alguns que havien begut massa. En Josep em va fer pujar damunt de la taula i em va dir:
-Per a transformar-te tas de mossegar la llengua, no cal que ho facis molt fort, fer una papallona amb les dues mans i saltar.
-Em vaig quedar al·lucinada, al principi em vaig pensar que potser m'estaven prenent el pel per a que fes el borinot davant d'aquells vampirs, però al final vaig dir:
-D'acord
I dit això vaig fer els dos primers passos i finalment vaig decidir-me en fer l'últim que era saltar, en el moment que vaig caure a terra, vaig notar una sensació molt estranya per el meu cos. Els ulls em van canviar de color al vermell, les orelles se'm van fer mes punxegudes, la boca seguia igual de normal però dos queixals se'm van posar molt punxeguts, per a mossegar i a absorbir la sang. Els meus sentits, van augmentar i podia fer coses genials. Més tard quan ja estava transformada tots em va mirar i es van posar contents perquè la transformació havia sortit satisfactòriament. Vam estar parlant, em notava com la de sempre però dins del meu interior sentia com un cúmul d'energia, com si tingues molta força. En Josep va donar uns cops a la taula i tots ens vam tranquil·litzar i va dir:
-Això es tot per avui podeu marxar tots menys els meus fills i tu Núria.
-D'acord.
Quan tots ja estaven a fora vam començar a parlar.
-Com et trobes? –em va preguntar.
-Molt bé.
-Llavors, anem a per la feina, la Martina i en Joan et faran entrenaments, cada dia de 11 a 12, si algun dia no pots venir no passa res.
-D'acord, però quan falta per a que hi hagi la gran batalla?
-Bona pregunta, els entrenaments els has de fer fins la setmana que be, el dissabte es la gran batalla i has d'estar preparada.
D'acord –vaig respondre.
Cada dia anava a entrenar, m'aixecava a les 9:30, esmorzava, endreçava l'habitació, m'arreglava i marxava. I així tota la setmana fins que ja estàvem en el divendres, el dia següent ja era la batalla final, estava preparada però també molt nerviosa. Al principi em costava molt dormir, però al final els meus ulls ja no aguantaven més i quan se'm van tancar, el cos se'm va quedar totalment relaxat.
 Comenta
 
Capítol 4 La batalla final
Finalment, el dia de la batalla final havia arribat, sinó guanyàvem potser passaria una catàstrofe, em vaig aixecar i ràpidament vaig entrar al forat. Allí, només arribar, em vaig trobar al noi que era molt guapo, portava la meva armadura. Quan me la va donar li vaig fer un petó i les nostres cares se'ns van posar de color vermelles com un tomàquet.
La armadura pesava una mica, però de tants entrenaments ja m'havia acostumat. Era de color blanca i amb algunes ratlles de color daurat. Era preciosa, la espasa era molt afilada, més tard em van dir que no hi havia escut. Jo em vaig quedar bocabadada, i els i vaig preguntar que com ens podíem defendre llavors, i ells em van dir que sàvia de ser molt àgil i que quan vegues que manaven a pegar un cop m'havia de moure molt ràpid per a que no me tallessin en dues parts.
Quan ja estàvem tots preparats, vam entrar en una sala, la sala on estaven els taüts. Passats 10 minuts aproximadament es va formar un forat de color vermell com el que tenia a l’habitació, hi passàvem un per un. Jo vaig passar darrera del Josep per si passava alguna cosa. El camp de batalla era enorme, com tres camps de futbol del Barça. Hi havia una línia blava una mica transparent per a separar els dos camps, em van explicar que servia per a que abans de la batalla no es pugues fer res fins que sones la campana. Que era una barrera i que si la tocaves et cremaves totalment com si fos un àcid i et mories.
De sobte va sonar una campana, la barrera es va baixar i ja es podien veure als nostres rivals, anaven de color negre molt fosc i eren molt forçuts. Tots vam començar a córrer a endavant i a lluitar, al principi queien molts del nostre equip, amb uns els hi clavaven la espasa al cor o al cap i a altres els mossegaven al coll i acabaven morts per pèrdua de sang. Però després tot va canviar i vam començar a matar-ne molt nosaltres. Al principi no en volia matar, però més tard quan vaig veure amb un que anava a per mi, vaig treure la espasa i li vaig clavar al cor i a partir d'aquí vaig començar a matar-ne molts. Veia molta sang per el terra i cadàvers i espases, però cada vegada quedaven menys enemics. Finalment vam matar a l'últim que quedava i van cridar molt fort gaudint de la nostra victòria. Ja solament quedàvem vint dels cinquanta que érem i això em va fer molta pena.
Vam tornar per el forat, havíem salvat al món sencer. Però no ho podia dir a ningú i això em feia ràbia. Ho vam celebrar i vaig tornar a casa. La mateixa tarda vaig tornar a anar-hi i quan vaig trobar al noi, em va demanar per sortir. Em vaig posar molt nerviosa i vermella i li vaig dir que perquè era molt guapo i ens vam donar un peto als llavis. Va ser el meu primer de la meva vida, els dos llavis van impactar i molt feliç em vaig quedar. Ja feia dos anys que havien passat i els dos encara estàvem junts, els caps de setmana sempre l'anava a veure i entre setmana els dies que podia i no tenia exàmens.
Ara quan hi vaig ens ho passem molt bé i juguem els res junts, però ara Laia m'has de prometre que no contaràs res daixò a ningú perquè es un secret i si s'assabentés algú potser hauríem de tallar, s'enfadarien amb mi i potser es faria una guerra entre humans i vampirs. Ara et toca a tu contar-me el teu secret...
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]