Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



bernat.ginot
Vilassar De Mar
 
Inici: La casa del silenci

Capítol 1 La primera impressió
Vaig trobar el primer violí en un abocador d’escombraries. I era un violí boníssim, tot i que jo, és clar, encara no ho sabia. El que sí que sabia era que es tractava d’un violí màgic.

Això ho vaig veure de seguida, només de mirar-lo perquè, tot i que ja gairebé era fosc, brillava, i el que brilla normalment és màgic. No m’ho invento, no. La mare i jo ens dedicàvem sovint a remenar l’abocador per veure què hi trobàvem que poguéssim vendre. Si ara expliqués això a algun dels que són aquí amb mi, es quedaria estupefacte.

De fet, fins ara mateix no hi havia ningú, aquí amb mi, vull dir, al teatre. I, de sobte, s’han sentit unes passes suaus que s’apropaven a la boca de l’escenari. Ara treu el cap el primer músic, un trompetista desangelat, amb cara de no tenir cap altra cosa de valor al món que la seva trompeta. Es va parar en mig de l’escala, es va girar i va mirar la immensitat del teatre, tot de seients buits, va acabar de pujar a l’escenari, va seure en un tamboret de fusta i va començar a practicar.
Les hores passaven i no venia ningú més, ja havia tocat tres sonates de Mozart i part del concert de violí en re major de Beethoven, m’estava començat a avorrir, no venia la gent, estava sol amb un trompetista. Em vaig mirar el violí, continuava igual de polit i vell que el primer dia que el vaig trobar, però ara posseïa una força que no tots els violins tenen, em va fer pensar en què tots tenim un passat, igual que aquest petit instrument, un passat que ens ha marcat a tots, un present que el qual només els nens viuen amb entusiasme, i un futur, un futur que tots ens esforcem el màxim perquè sigui el millor, lluitem tota la vida perquè els nostres fills visquin amb tranquil•litat i en la seguretat d’una llar. Aquell senyor em va fer pensar el perquè estava jo allà, si de veritat era allà on volia ser, i em va retornar al passat.

La meva història comença el 22 de desembre de 1853, la neu picava amb força contra la meva cara, fent-me aclucar els ulls, la poca roba que tenia no era suficient com per fer-me entrar en calor, uns pantalons apedaçats, una camisa bruta i estripada, una jaqueta que m’anava massa ampla d’espatlles, un barret gris i una bufanda amb la qual em tapava la boca i el nas tan bé com podia. Érem a l’abocador d’escombraries del port de Londres, el fum del vaixells es barrejava amb la pesada pudor de les deixalleries, un lloc on el riu arrossegava tota la porqueria que els vaixells tiraven. Amb la meva mare hi anàvem molt sovint, ja que s’hi trobaven coses de valor.
Aquell dia havíem anat cap al tard, el dia començava a fosquejar i faltaven dos nits per Nadal, la mare esperava trobar alguna quincalla per poder menjar alguna cosa calenta per sopar.
Els gats miolaven i les rates es movien entre les escombraries quan vaig sentir el soroll, al principi un murmuri i després un gossos que bordaven, eren els guàrdies, la mare em va mirar amb una cara de preocupació i em va fer un senyal perquè m’amagués, vaig córrer darrere una muntanya de llaunes i trossos de fusta i vaig esperar. No és que els policies no et deixessin agafar res de l’abocador, eren agents corruptes que si veien algú pobre, com la meva mare i jo, en feien de nosaltres una diversió, un entreteniment en la seva avorrida rutina, és per això que ens amagàvem. Vaig estar deu minuts quiet, sense dir res, mentre les rates em mossegaven els dits del peu, vaig esperar fins que un dels gossos que portaven em va olorar i va venir cap a mi, ferotge, corrent d’una manera brutal i bestial, el meu cos va reaccionar i vaig començar a córrer, sense mirar enrere, podia notar el seu alè darrere meu, aleshores, vaig ensopegar amb un tros de fusta que devia d’haver pertanyut a un bell vaixell i vaig caure, torçant-me el turmell i caient de morros, el gos, per sort, ja no em seguia però el peu em feia mal, em vaig aixecar i a l’aguantar la mà al terra per elevar-me, vaig notar una caixa dura, la vaig mirar encuriosit, ja que tenia un forro de cuir gastat i potser me’n donaven uns calerons, el vaig començar a desenterrar del terra, no sentia les mans per culpa del fred, i per tant vaig continuar gratant el terra, amb les ungles fins que la caixa va cedir, la vaig agafar amb les dues mans i me la vaig mirar detingudament, era de cuir negre, gastat i molt usat, unes sivelles de ferro rovellades tancaven la capsa, vaig haver de forçar-les per poder obrir-la i a dins vaig trobar el que segurament seria l’únic objecte de valor que tindria durant molt de temps, vaig obrir l’estoig a poc a poc, gaudint del moment, d’un moment màgic, a l’interior hi havia dipositat amb molta cura un violí, vell, de fusta d’auró, polida i desgastada pel seu ús, les clavilles eren de fusta negra, unes decoracions envoltaven el violí, i l’arquet era de la mateixa fusta que l’ instrument, vaig passar el dit per les cerdes de cavall, el vaig agafar amb cura i el vaig fer passar per les cordes del violí, deixant un so meravellós. Vaig arrencar a córrer il•lusionat cap a la mare, el turmell com per art de màgia ja no em feia mal, cridava amb entusiasme.-Mira mama, mira que he trobat!!!- Ella, que s’havia amagat darrera d’un munt de caixes trencades, va sortir i em va abraçar.-No venguis mai aquest violí, mai, m’has entès?-em va dir desprès de mirar-se’l encuriosida- Perquè no? Amb ell podrem alimentar a en Rob i la Lisa.-vaig contestar -Bran, no el pots vendre, perquè aquest violí és màgic- Em va respondre.
Vam tornar il•lusionats, perquè pel camí el senyor Mcfly, el verdurer, ens va donar unes verdures una mica podrides per vendre però bones per a una família afamada.
Vam arribar al barri de West end, on vivíem la meva família i jo.
El barri era un formiguer de cases desordenades i amuntegades, barraques fetes amb les deixalles de foneria, estava tocant a les fàbriques tèxtils i les metal•lúrgiques i els carros de cavalls amb prou feina hi arribaven, només el senyor Wordsworth en tenia un per poder portar les botes de vi. Els carrers d’aquella zona no estaven empedrats i les clavegueres no hi arribaven. Casa meva era darrere del forn del senyor Osbert, perquè la calor dels seus forns de pa ens feien passar un hivern menys dur.
Vaig entrar corrents al barri, esquivant gossos pollosos i alguna gallina, vaig relliscar a la cantonada amb Swinging amb Carnaby street, però em vaig aixecar d’una revolada.
Vaig empènyer amb força la porta de casa que grinyolava i s’encallava, i em vaig trobar que en Rob s’estava esbatussant amb la Lisa. –Prou!-vaig cridar amb energia, -Mireu que hem trobat a l’abocador!- Li vaig ensenyar el violí molt cofoi, amb cura i no els vaig deixar ni acariciar. La mare va arribar deu minuts més tard. L’església de Westminster va tocar les vuit de la tarda, el pare segur que era a punt d’arribar, la mare ens va donar el pa remullat amb aigua per estovar-lo. La porta es va obrir d’una estrebada el pare va entrar, tenia la cara allargada, unes arrugues marcades li aprofundien els ulls enfonsats, anava vestit amb una granota blava, gastada i bruta pel carbó i el fum de la fàbrica, ens va dedicar un somriure cansat, em va donar el sou que havia guanyat aquell dia perquè pogués anar a comprar alguna cosa per menjar. Vaig anar corrents cap a la carnisseria del senyor Morgan. Vaig comprar fetge de porc, ja que era molt barat. Al tornar, esverat com anava jo sempre, vaig topar amb Rob J. Cole, el metge que visitava el barri, era una bona persona, net, impecable, senzill i el millor metge que mai ha tingut Londres, un cop em va curar de la febre –Hola Bran!, que tal està la teva germana?- Em va dir –Bé, molt bé, ja es torna a barallar amb el petit Robert!- Vaig contestar –Perdoni doctor, però tinc pressa, que passi un bon dia!-. I vaig seguir amb la meva cursa.
Un cop vaig ser a casa la mare va començar a cuinar els fetges i vaig ensenyar el violí al pare, que el va mirar i va assentir. Vaig sortir de casa decebut amb el violí penjat a l’esquena i no em vaig dirigir a cap lloc en concret, vaig passejar pels carrers bruts del meu estimat barri i em vaig anar cap el port. Un cop vaig arribar, la humitat em va impregnar la roba, començava a fosquejar i el Tàmesis va agafar unes tonalitats taronjades, el sol es ponia rere una cortina de fum que sortia de les fàbriques dels afores de la ciutat, aquella visió, de contaminació, producció, industrialització i progrés em produïa una estranya emoció d’admiració envers la intel•ligència humà. Vaig treure el meu violí de l’estoig i el vaig acariciar, vaig notar la fusta freda sota els meus bruts dits, vaig resseguir les línees, i vaig col•locar amb molta cura un dit sobre una corda tensada i vaig col•locar-hi l’arquet fent-lo moure endavant produint un únic, malenconiós i llarg so. L’ instrument em va captivar, vaig moure el dit més avall i un so més agut va irrompre el silenci del riu. No vaig poder evitar l’ impuls de produir un somriure, amb molta cura, vaig anar movent els dits pel batedor, lleugerament al principi i després més ràpid. El so no s’assemblava en res al magnífic, dolç i increïble so d’un violí, era encara millor, una llàgrima em va relliscar galta avall al sentir-lo. Vaig marxar del port, caminant pels sinuosos carrers de Londres i vaig sentir un soroll, al principi unes veus, un murmuri en la llunyania, després uns crits, una esgarrifança em va pujar pel coll, vaig començar a córrer fins al lloc des de on provenien els sons d'agonia. Era al carreró de Mansfield street, hi havia un home al terra, amb les mans al ventre i recaragolant-se de dolor, els seus atacants ja havien fugit, vaig suposar que li havien robat, m’hi vaig acostar lentament, un peu davant de l’altre. Respirava amb dificultat, la sang s’escolava per l’empedrat del carreró. Era un home de mitjana estatura, amb un cabell espès entre negre i gris, robust, amb unes espatlles fortes i una barba ben retallada, uns tirabuixons de cabell li queien per davant de la cara, un barret petit li cobria mig cap adaptant-se perfectament. El vaig ajudar a aixecar-se, va deixar anar un llastimós grunyit de dolor, el vaig fer seure a les escales d’un portal, oprimia la ferida amb un tros de roba que em vaig estripar de la màniga de la meva camisa.-Com està senyor?- li vaig preguntar –Em dic Bran i vostè?- Jo... sóc Najmiel ben Azriel.
 Comenta
 
Capítol 2 El jueu
–Vol que l’acompanyi a casa seva?- Vaig preguntar-li atentament. –No...és necessari...Ah!- Es va queixar –Deixi’m que l’ajudi, recolzis en a mí.-

Vaig acompanyar el Najmiel fins al barri de Old Jewry per Cannon street, era el barri jueu, només hi havia passat unes vegades per davant però mai havia entrat, deien que allà els nens parlaven amb el dimoni en un idioma estrany, que vestien de manera extravagant, que no menjaven carn del carnisser de Cloack Lane, i feien festes molt estrafolàries. Però per sort jo era un nen eixerit i la curiositat em va poder més que el raonament, així que vaig entrar al bari jueu de Londres amb un pas decidit. Najmiel viva en una casa a Alie Street, senzilla, de dos pisos, feta amb pedra polida i una petita porta de fusta, al costat hi havia el mezuzà, de fusta de pi senzilla i polida que contenia frases del alcorà. Vaig ajudar al senyor Najmiel a obrir la pesada porta i el vaig asseure a una butaca de cuir gastat. La casa era simple, austera i acollidora, el terra era de fusta gastada i les parets eren recobertes de guix blanc, aleshores la meva mirada es va clavar en un punt de l’habitació, una espècie de taller es deixava veure a través d’una escletxa on es filtrava la llum d’un fanal del carrer nevat. Vaig acabar d’obrir la porta, dins l’habitació hi havia un taller d’instruments, violes, violoncels, guitarres en construcció, polint-se, mig construits, el terra era ple de serradures de diferents tipus de fusta, la llum del carrer li donava un aire més màgic, més fantasiós, Najmiel era un artista, creava belleses com la que portava penjant a l’esquena. Vaig anar a buscar unes benes i vaig posar aigua al foc perquè s’anés escalfant, vaig deixar el violí al costat d’una cadira del menjador, el senyor Azriel el va veure i em va demanar que li atanses, ja que entenia del tema, no ho vaig dubtar, el va treure de la funda cuidadosament, com si tingués un fill seu acabat de néixer a les mans, va acariciar-ne la fusta, va tocar una corda i la va anar afinant, girant la clavilla, una per una, amb cura, quan les va tenir totes afinades va col•locar l’arquet sobre les cordes i va començar a tocar, lleugerament al principi, a poc a poc, deixant-se portar per la música que produïa aquell violí, les mans del jueu van començar a saltar de corda en corda amb una rapidesa increïble l’arquet relliscava amb facilitat, una música dolça va omplir l’habitació, se’m va posar la pell de gallina, em vaig quedar amb la boca oberta, escoltant amb atenció el que aquell petit instrument podia arribar a fer en mans d’una persona prou assenyada com per respectar-lo i estimar-lo, aguantava la respiració, Najmiel va fer una escala ascendent i va acabar amb una nota llarga, deixant que el so s’extingís per la petita sala. Vaig parpellejar quan el so va acabar de ressonar i vaig deixar anar un sospir d’admiració.

-Toca molt bé- li vaig dir.-On va aprendre?-Vaig preguntar amb fervor.-El meu pare em va ensenyar quan era petit, però on de debò vaig aprendre a tocar va ser al conservatori de Boston, Massachusstes, som una família d’artesans des de fa cinc-cents anys. –Jo podria ensenyar-te el mínim, Bran, vols aprendre a tocar el violí? Vols saber tot el que sé.

-De veritat? M’encantaria!.-Vaig respondre amb entusiasme.-Encara que crec que el millor seria que anessis a Boston, és el millor lloc per estudiar música, allà ensenya Jack H. Aubrey i més val que siguis bo perquè allà necessitaràs o molts diners o molt talent, i em sembla que no vas molt bé de diners.



Per la nit la neu havia infestat els carrers, el sol brillava amb més força, per primer cop en molt de temps els núvols cobrien el cel i es podia veure el seu blau intens. Vaig caminar pels carrers de Londres amb la música del meu violí encara a les orelles, era feliç, feia molt temps que no sentia una felicitat tan gran, anava caminant trepitjant la neu verge, deixant un rastre de petjades, vaig saludar al senyor Osbert que em va donar un pastisset una mica recremat.

Quan vaig arribar a casa el pare ja havia marxat a la fàbrica, jo encara no hi podia anar ja que la mare no em deixava tot i que el pare sempre deia que si hi anés aconseguiríem més diners i podríem viure en una casa millor, però la mare preferia viure en aquesta més petita a perdre un fill, que li tornès esgotat, brut i mort de gana i tot per uns penics de res. El pare sempre assentia cansat i marxava. Un dia ens va explicar que la fàbrica era un infern. El portaven a uns vestuaris per canviar-se i posar-se la lletja granota blava de llana basta, després a la sala de màquines de la fàbrica tèxtil on tenien que carregar carbó com a combustió per fer anar el pistó que movia tots els telers. Les dones i nenes treballaven a canvi d’un miserable salari. La mare, que era una revolucionaria liberal, no l’hi volien a la fàbrica, iniciava vagues i reivindicava els drets de les dones, cosa que feia que molts empresaris burgesos no la volguessin veure per les seves instal•lacions , així que treballava al carrer.

La mare estava preparant una sopa per Nadal, ja que avui era 25 de desembre, amb tot el que trobava o havia pogut comprar –Hola mare!- vaig dir alegrement -Has trobat alguna cosa de profit?- Em va dir ella, interrogant-me. –No, era ple de gossos i gats i no he trobat res.

No vaig dir res del jueu, doncs no sabia com so prendrien.

L’àpat de la vigília de Nadal va consistir en una miserable però deliciosa sopa de brou.

Abans d’anar a dormir vaig treure de l’estoig el violí, la llum de l’espelma donaven una lluminositat ataronjada, les ombres dansaven en la caoba del violí, me’l vaig recolzar cuidadosament sobre la falda i el vaig acariciar, per fi podria treure profit de la meva vida.



El matí es va presentar amb un radiant sol, cosa estranya a Londres, la gent em va semblar més alegre que mai, vaig saludar al antipàtic senyor Scrooge i vaig anar al barri jueu, a casa del meu nou professor.

-Primera classe: Agafar el violí com si fos una extensió del teu cos, una part més. S’agafa així, si... molt bé, una mica més cap a dalt...perfecte.

Els dies avançaven ràpids com l’obertura de Guillermo Tell de Rossini i la música fluïa entre els meus dits, la casa del jueu s’omplia de joia, les notes volaven entre les parets.



14 de Març de 1855. Feia dos anys que havia començat a tocar amb Najmiel i es podria dir que no ho feia malament, el senyor Tom em va contractar per tocar a la seva taverna dos nits cada setmana i a les festes importants a canvi d’un petit salari, la meva vida estava en crescendo, tot sortia bé i estava estalviar diners per poder fer-me a la mar, estava disposat a anar a Boston .

Aquest dia va arribar al cap d’un mes, era abril i l’Albatros salpava dintre de dues hores, ja tenia els diners suficients, el violí i les ganes de marxar, canviar d’aires recórrer món, els somnis de qualsevol adolescent.

El cel era grisos i tapava la llum del sol, la mare i els germans em van venir a acomiadar, ja sabien que tocava el violí i la meva relació amb Najmiel, que també va venir, era un di feliç, em vaig penjar la bossa a l’espatlla i el violí l’esquena. Vaig pujar per la llarga passarel•la, vaig girar el cap i em vaig acomiadar de la meva família amb la mà, igual que em despedia de la meva infància la meva casa, la meva ciutat. Ara m’encaminava cap a un món completament desconegut per a mi.





















 Comenta
 
Capítol 3 Boston
Vaig sortir a la coberta del vaixell tambalejant-me, la brisa marina m’agitava els cabells despentinats i la cara se m’impregnava de sal. Acabava d’arribar al port de Boston, el viatge havia estat mogut i pesat malgrat que vaig dormir la majoria del trajecte. Vaig agafar la bossa amb una mà i em vaig penjar el violí a l’esquena, vaig baixar del vaixell fent ziga-zagues per la passarel•la. Ffins que no vaig tocar terra ferma no em vaig sentir segur.
Vaig preguntar a un mariner algun lloc on poder dormir i menjar que fos senzill i barat, em va recomanar la taverna de Barth, un home amable, amb una panxa prominent, cabells grisos i una gran barba, un home peculiar. Em va assignar un habitació i vaig estirar-me al llit tot el que quedava de dia.
L’endemà vaig preguntar al Barth pel conservatori de Boston, era bastant a prop, i m’hi vaig dirigir de ple. La ciutat era a mig desenvolupament, els carrers eren amples i hi transitaven molts carruatges amb cavalls, el terra estava empedrat i la vorera era prou ample com per a tres persones tocant-se espatlla contra espatlla, el vent bufava amb força per aquell indret tan diferent però alhora tan semblant a Londres, el sol brillava amb força, era primavera i un aire dolç omplia els carrers de joia, va ser en aquell moment, quan em dirigia cap al conservatori quan en vaig veure un per primer cop, un nadiu americà, un pèl-roig, un sauk, vestia uns pantalons de cuir gastat i bruts i unes sabates de pell, tenia el nas ganxut, una llarga i espessa melena de cabells negres i la pell roja, me’l vaig quedar mirant un moment, anava borratxo, duia una botella de whisky a la mà, una mirada trista i caiguda amb desig de més alcohol, no em va recordar gens a aquells indis, majestuosos dels que em parlava el metge de Londres Rob J., éssers capaços de només amb fletxes i destrals aguantar i defensar la seva terra i la seva família dels colons, gent respectuosa segons el metge, no borratxos perduts. Aleshores em va mirar, em va aguantar la mirada, una mirada trista, cansada, una mirada de por i decepció,dels seus ulls cansats va caure una llàgrima que va estavellar-se al terra, va obrir la boca i va intentar dir-me alguna cosa sense sentit, va parpellejar lleument, i es va acostar a mi, tambalejant-se pel carrer, va estar a punt de ser atropellat per un carruatge on un senyor d’aspecte robust el va cridar i insultar, va tropessar i va estar a punt de caure, vaig arrencar a córrer al seu ajut, el vaig agafar i el vaig deixar de genolls, apartats de la mirada indiscreta i incrèdula de la gent. El Sauk es va remullar els llavis ressecs amb la llengua i em va repetir el mateix d’abans, paraules sense sentit. Va morir a les meves mans. En aquell moment, tot va canviar, estava en una ciutat activa, plena de gent, encara que semblava que només ens trobéssim aquell indi i jo allà, al carrer, el seu cap recolzat a la meva falda, vaig acariciar-li els cabells negres quan un senyor em va fer fora a patades per estar a amb el dimoni va agafar-me l’indi de les meves mans i el va tirar a un carreró, els meus intents per treure-li van ser inútils, em va agafar i em va fer fora. Caminava cap el conservatori sense saber què fer, ensopegava i plorava, no recordo com vaig arribar-hi, però el fet és que hi vaig arribar, vaig entrar per la porta i em vaig inscriure, d’aquells moments no en guardo record, només la cara de l’indi aquells ulls, aquells pous foscos que s’endinsaven en una tristesa màxima, seguia plorant, algú em va dir alguna cosa però no vaig respondre, només em vaig asseure a una saleta a esperar per poder tocar davant d’un jutjat que avaluarien la meva capacitat i si podia entrar al conservatori. Algú va cridar el meu nom, l’indi encara era al meu cap, em vaig assecar les llàgrimes del rostre i em vaig dirigir a una gran sala, un escenari, a esperar, em van deixar sol fins que va arribar un trompetista desangelat, amb una trompeta a la mà com si fos el més preuat que tenia en aquell món, va asseure’s i va practicar, les hores passaven, vaig intentar centrar-me el millor possible, tocant Mozart i Beethoven però la imatge dels seus ulls no volíen desaparèixer del meu cap, el jurat va arribar, el trompetista va començar, va tocar alguna peça li van dir unes paraules d’agraïment i el van fer fora. Era el meu torn, vaig pujar a l’escenari i vaig mirar-me el jurat, tots vestit amb roba bona, presumien de grans rellotges de butxaca d’or, unes barbes arreglades i unes patilles ajustades a la seva cara d’hipocresia.
Vaig agafar el violí, me’l vaig recolzar a l’ombro i vaig apollar la barbeta, la música va començar a fluir lentament dels meus dits, a poc a poc, no tocava cap partitura en concret, només deixava que fluïssin els meus sentiments per l’instrument, vaig tancar els ulls i vaig deixar que una melodia trista omplís la sala, recordant l’indi, els sues cabells, la seva fesomia, els dits saltaven ràpids pel violí, els pèls de la nuca se’m van erisar, pensava en la vida d’aquell pèl-roig, de com els colons el van destroçar, a ell i ves a saber a quants més, quantes famílies separades, poblats arrasats, els meus sentiments van passar de la tristesa a la ràbia, ràbia a tots els que són com jo, colons que marxen a terres d’altra gent on cremen poblats sencers, la melodia anava in crescendo, més ràpida, raspava amb més força les notes, la suor va començar a regalimar-me pel front, el so s’escampava com una revolució per la sala, respirava amb força, quant feia que tocava, hores?, dies?, la ira es va anar dissipant fins fer un final llarg i malenconiós, no desitjava tocar amb aquella gent, ja no, l’indi m’havia fet reflexionar, no tocaré per a la gent que ha destrossat milers de cases i pobles, em vaig aixecar d’una revolada, i vaig mirar el jurat, estava estupefacte, ningú gosava parlar, vaig marxar corrents del lloc, i em vaig dirigir cap a la taverna de la que vaig marxar en dos minuts, vaig anar a un estable i vaig comprar-me un cavall esprimatxat i dòcil. No em quedaven diners a la bossa, el vaig redressar i em vaig dirigir cap a l’oest, a la recerca dels índis.
 Comenta
 
Capítol 4 Lakotas
El primer poblat indi amb el qual vaig topar va ser quan portava ja dues setmanes de viatge cap a l’oest i dues més per trobar vida, pel camí vaig conèixer un viatger, el Washington H. Willson, un buscador d’or, el típic vell, que vol provar sort i guanyar fortuna en els rius de l’oest. Era esprimatxat, maldestre, parlava pels descosits, tenia una cara arrugada amb les faccions molt marcades, una barba mal retallada i tocava l’harmònica de manera clandestina; duia un barret d’ala ample, uns texans gastats i acabava de rematar el seu aspecte amb un carruatge fet de fusta descolorida i mig podrida empès per una euga que renegava tant com el seu amo.
Jo havia crescut molt des que vaig marxar de Londres, rondaria els setze anys, m’havia estirat, els cabells m’havien crescut de manera considerable, era un jove fort i ben plantat, el viatge havia fet que se’m marquessin les costelles perquè l’alimentació era escassa.
Era primavera quan vaig veure’l, en Wash em seguia pel darrere amb el seu carruatge, sortíem d’un bosc d’avets alts i herba verda quan davant meu, en una clariana, va aparèixer el poblat, estava format per una vintena de tendes de forma cònica amb un esquelet de fusta d’on sortien uns pals de la part més alta, hi havia un forat que feia de xemeneia, estaven fetes de cuir, d’algunes d’elles hi sortia fum, i davant de la tenda més gran s’alçava majestuosament un foc que llepava el cel.
Em vaig acostar a poc a poc, els guerrers de la tribu em van barrar el pas, duien destrals fetes amb pedres i arcs de fusta, el tors descobert, la seva pell morena brillava amb la suor, tenien la cara pintada amb línies blanques i vermelles i unes plomes de decoració, dues trenes de cabell molt fosc els queien per l’esquena, i realment feien por. Res semblant al primer indi que em vaig trobar a Boston. M’hi vaig acostar a poc a poc, vaig ensenyar-los que no tenia cap arma, vaig alçar les mans i vaig abaixar el cap, no es movien, per darrere meu va aparèixer el Wash disparant al cel amb l’escopeta i cridant con un boig. L’intent de salvament que va escometre el buscador d’or per protegir-me va fer que els indis s’espantessin, i ens ataquessin. Ens van immobilitzar en un tres i no res i ens van lligar espatlla contra espatlla, just davant del foc. Vam estar així tota la nit fins l’endemà al matí, el sol feia hores que brillava amb tota la seva esplendor quan de la tenda gran va sortir un home alt, robust, ample d’espatlles, rondava la quarantena, duia un gran barret amb plomes, la cara i el tors nus estaven pintats i decorats amb línies blanques i vermelles, respirava amb calma, es va apropar i ens va parlar amb un llenguatge desconegut per a nosaltres. L’indi va ordenar buscar les nostres pertinences, les van escorcollar, en Wash no parava de renegar i cridar, jo estava preocupat, tenia gana i em feien mal els músculs de la mala postura amb la qual havia intentat dormir. Em vaig fixar en un jove indi, no portava els típics pantalons, portava uns pantalons dels soldats del nord, dels de la Unió, blau i amb línies grogues als costats. Vaig girar el cap i vaig veure les botes d’un oficial, les portava un guerrer, aquells indis portaven roba robada dels soldat que havien matat, estava perplex. L’indi que estava escorcollant la meves alforges va trobar el violí, el va mirar encuriosit, el va sacsejar i el va intentar obrir, no podia, no sabia com obrir les sivelles. Em va mirar i em va ordenar amb la mirada que l’obris. Vaig fer el meu ritual, acariciant la caixa, amb cura, el vaig treure i me’l vaig posar a la barbeta, la música va començar a fluir pels meus dits, vaig tocar una cançó popular del poble dels meus avis, era una melodia senzilla, alegre, fàcil de memoritzar i molt repetitiva. En Wash es va posar a cantar amb la seva veu ronca, al principi un murmuri i al final movent el cap espasmòdicament marcant, o fent veure que marcava, el ritme de la música. Els indis estaven bocabadats, perplexos. Vaig acabar la melodia amb un fort i durador re, que va ressonar per tots els racons del bosc. Després d’això ens van deslligar ràpidament del pal i ens van donar de menjar, tractant-nos com a déus, cada nit ens demanaven que tornéssim a actuar, el meu buscador d’or tocava la harmònica i cantava entre estrofa i estrofa.
Els dies passaven ràpidament, l’estiu era al caure, els ocells piulaven alegres entre els arbres del bosc, els ossos bevien calmosos a l’aigua i de tant en tant intentaven agafar algun salmó que saltava pel torrent lluitant contra la força de l‘aigua. Es podria dir que era un indi perfecte, havia substituït la meva roba per uns pantalons de cuir i unes sabates de pell, em pintava la cara i duia una ploma al cap, ningú em reconeixeria si em veiés ara.
Tot i així encara no estava integrat al grup. Havia de passar un ritual d’iniciació. Havia de matar un búfal. Muntar a cavall ja en sabia, no va fer falta que me m’ensenyessin, però utilitzar un arma com l’arc de fletxes o una llança no era una cosa que s’aprèn a Londres o Boston. Vaig dedicar molts dies a entrenar-me en l’art de la guerra, el braç se’m va muscular, em vaig fer més fort fins que un dia em van dir que ja estava preparat per a la prova .
El dia era clar, el sol brillava i uns núvols corrien despreocupats per un cel blau intens, la plana era una immensa regió d’herba verda i fresca que s’estenia pels quatre costats. Una taca fosca i uniforme s’anava movent pel prat, era una manada de bisons que corrien en llibertat, vaig esperonar el meu cavall, un mastí marró, vaig agafar amb força la llança i vaig baixar pel turó, mentre deia adéu a en Wash. Una manada d’indis em van seguir i es van bifurcar, un cap a cada costat de la manada, la farien córrer i jo havia d’aprofitar l’ocasió per matar algun búfal que es quedés endarrere. La maniobra es va posar en marxa, jo vaig dirigir el meu cavall cap a l’est mentre els altres s’anaven apropant a la manada, els bisons van començar a córrer cap al sud, amb el sol de cara jo em dirigia veloç pel sud oest cap als animals. El vent feia voleiar els meus cabells, els ulls em ploraven, no vaig poder reprimir l’impúls de cridar amb força, el meu crit va retrunyir i els bisons es van espantar. Vaig localitzar la meva presa, corria feroçment i respirava amb força, vaig agafar l’arma fort amb la mà dreta mentre amb l’altra agafava els cabells del cavall, vaig tensar els músculs, el tenia cada cop més a prop, vint metres, deu metres, cinc, tres, dos, un, vaig clavar-li amb força la llança entre el coll i el cap, just al punt on m’havien ensenyat. El búfal va caure cap endavant i el meu cavall va ensopegar amb l’animal. Vaig fer una tombarella i vaig sortir disparat del llom del mastí, la topada amb el terra va ser espectacular. Va arribar “Ploma vermella”, un indi amb el qual havia travat amistat, no parava de riure, però a mi m’era igual, el bisó, era meu, i ja formava part del grup. Em vaig alçar i vaig abraçar “Ploma vermella”, la resta van recollir el búfal i el van posar al carro del Wash, que radiava d’alegria.
Un cop al poblat em van fer menjar el cor del búfal com a ritual final. Em produïa arcades i vaig estar a punt de treure’l tot, però tancava els ulls i repassava mentalment alguna partitura i així vaig anar fent fins que me’l vaig acabar tot, era dur i viscós, la sang em regalimava pel coll, calenta i se’m coagulava en el tors. Em van pintar la cara amb unes tires blaves i em van donar la pell del búfal, ja era un autèntic indi americà.
A la nit vaig agafar el violí i em vaig endinsar una mica en el bosc, el vaig treure de la funda, el vaig acariciar, com sempre, vaig afinar les cordes, la música va començar a fluir dins meu. Vaig tocar la meva peça preferida, Prelude de Bach, una adaptació per a violí, els dits anaven ràpids com el vent i me’n vaig recordar d’en Najmiel i les seves classes; “el colze més amunt, no et moguis tant, acompanya la música... ”Vaig tancar els ulls i em va venir a la memòria la família, la mare, en Rob, la Lisa, el pastisser Mcfly, el metge, Najmiel, i el dia que vaig trobar el violí a l’abocador, com ens va perseguir la policia, i com em vaig amagar rere les caixes, i el vaig trobar, allà, estirat al terra, cridant-me perquè l’agafés, com vaig conèixer el jueu, mentre els records em tornaven a la ment seia, amb l’esquena recta, i de cames creuades, la música omplia el bosc, vaig tancar els ulls i vaig deixar que la música fluís sola.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]