Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



##MIL3##
Lleida
 
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret

Capítol 1 En penombres
Des de la seva posició privilegiada darrere el rellotge, Hugo podia observar-ho tot. Va tocar inconscientment el petit quadern que portava a la butxaca i es va dir que havia de tenir paciència.



El vell de la botiga de joguines estava discutint amb una nena que tenia més o menys l'edat de l'Hugo. Sovint la veia recalar a la botiga amb un llibre sota el braç i desaparèixer darrere el mostrador. Se'ls veia preocupats, i la botiga estava en un silenci espectral, intensificat per l’absència d’una de les nétes del propietari de la botiga. L’Hugo es va estranyar però no li va donar gaire importància.







De sobte, una de les brillants monedes que portava l’Hugo a la butxaca va caure a terra estrepitosament i el vell i la nena es van girar cap al rellotge, intentant esbrinar d’on havia sortit el cop. El pobre noi es va quedar immòbil uns instants que se li van fer eterns. Els minuts passaven i l’Hugo no sentia cap mena de soroll: ni la respiració lenta i feixuga de l’ancià, ni el repicar de les sabatetes de la nena contra el dur terra. Res. El temps anava passant i l'ambient s'anava carregant d'un silenci estranyament feixuc. Finalment, va gosar treure el cap pel costat del rellotge i el que va veure el va deixar astorat.







El vell i la nena s'havien esfumat! "Perfecte, així podré recuperar la moneda i seguir treballant " es va dir l'Hugo. Va sortir del seu amagatall amb compte i es va posar a regirar l'establiment.







La botiga era petita, situada en un carreró fosc, que desembocava en un dels carrers principals de la ciutat. L’establiment, il•luminat dèbilment per la llum d’una claraboia durant el dia i d’un parell de bombetes de 25 voltis, era estret i allargat. Les parets eren recobertes de prestatges de fusta fosca plens de joguines de xapa i de nines de porcellana finíssima, vestides com per una festa renaixentista. El terra, de fusta verda mig descolorida pel pas del temps, cruixia a cada passa que l’Hugo feia. A cada trepig, li semblava sentir el seu nom. L’Hugo es va fregar el front una mica espantat. Va sentir un lleuger cruixit darrera seu i es va girar presa del pànic.“Tranquil•litzat, Hugo. La botiga és buida” es va dir per calmar-se una mica, tot i que no era conscient que un parell d’ulls l’observaven des del capdamunt d’una pila d’óssos de roba.







Va caminar entre els prestatges fins que va trobar un armari de motllures daurades que, no va saber ben bé per què, li produí un calfred a través de l’espinada. La porta era tancada.







Va passar el dit amb molta cura per les sanefes de l'armari, que representaven uns dibuixos mitològics amb el que semblava ser un minotaure i una sirena envoltats per motius florals. Era una verdadera obra d’art. Li va recordar a les històries gregues d’Ulisses que l’àvia li explicava de petit. El protagonista vivia fantàstiques aventures en les que lluitava contra éssers com els de les sanefes. Ulisses era el seu ídol, sempre havia volgut ser com ell i viure magnífiques experiències, lluitar contra ciclops i tenir una tripulació de valents mariners. L’Hugo no parava de preguntar-se què hi hauria dins i la curiositat per saber-ho l’envaïa cada cop més. Preguntant-se què faria Ulisses, va decidir d’obrir l’armari.







Va recórrer tota la botiga amunt i avall cercant la clau; va repassar passadissos, va obrir els calaixos, escodrinyà darrera els prestatges... malgrat això, no la va trobar. Completament desanimat, va seure al terra tot mirant-se l’armari daurat i cavil•lant què devia guardar. Ell sempre havia pensat que si una cosa estava guardada i protegida amb clau era perquè és tractava d’alguna cosa important.







Quan ja es disposava a marxar, se li va acudir la idea d’utilitzar un dels estris que el vell feia anar per reparar joguines. Segur que algun serviria per obrir la porta. L’Hugo tenia un do que anava aparellat amb la seva curiositat natural: podia obrir portes amb filferros, clips de la seva mare o claus llargs. Aquesta habilitat inconfessable li havia estat d’ajut més d’un cop.







Va fitar el banc de treball del vell de les joguines. Ràpidament va agafar dos burins de grandàries diferents i els va introduir per la delicada ferradura intentant adoptar el moviment de canell perfecte perquè la porta cedís. Després d’uns quants moviments insegurs, es va sentir un petit clic, gairebé imperceptible. L’Hugo va paladejar eufòric el so de l’últim pistó que s’abaixava i que deixava al descobert el misteri de l’armari. Els seus ulls il•lusionats encara no comprenien el que el soroll sec d’aquell últim pistó cedint significaria per a ell.
 Comenta
 
Capítol 2 Quan les històries t'engoleixen
Amb un grinyol, l’armari es va obrir i va deixar anar una bafarada de fredor. Davant l’astorat Hugo, va aparèixer un embalum cobert per un llençol grogós. Curiosament, després d’haver forçat la porta, no hagués hagut de sentir una sensació de fer quelcom prohibit però una veu interior l’advertia que no anés més enllà. La curiositat, però, el va poder i va enretirar lentament el llençol. Quan aquest va acabar de relliscar, va aparèixer una casa de nines decimonònica coberta de pols i teranyines. En acostar la mà per agafar-la, una aranya va sortir d’una de les finestretes de la casa. La seva alarma interior va tornar a saltar. El va recórrer un calfred. Amb molta cura va agafar la caseta i la va dipositar a terra. Es va apartar uns metres per observar aquella preciosa joguina.





La caseta, de quasi un metre d’alt estava una mica bruta i desgastada pel pas dels anys. No obstant això, seguia mantenint una impressionant bellesa i un aire misteriós. Les parets, pintades de groc deslluït, amb dibuixos de plantes enfiladisses també descolorides donaven la impressió d’una mansió de camp. En rodejar-la, l’Hugo va entreveure un porxo de fusta situat a la part oposada de la casa i s’hi va aturar. Era una filigrana. Unes columnes blanques de fusta coronades per una treballada teulada de pissarra, flanquejaven la porxada i cada teula, feta a mà, era diferent. El terra, de fusta, tenia unes quantes cadires i taules enganxades amb cola, i en una de les cadires hi reposava una nina.





L’Hugo va recordar amb enyorança el parc on el portava el seu pare de petit, amb la glorieta de fusta blanca, exactament igual a la de la casa de nines. En aquella glorieta, s’hi va passar tota la infància jugant amb cotxets, ja que la fusta del sòl era tan fina que els seus vehicles agafaven velocitats vertiginoses. Foragità els records de la seva minyonesa i seguí observant aquella petita obra d’art.





Va decidir-se a obrir la caseta, però un petit pany li ho va impedir. Una mica molest per tot plegat, va disposar-se a agafar els dos burins que havia utilitzat per obrir l’armari. No els va trobar. Es va dir: “Hugo, pensa on els has deixat”. Va refer els seus passos milers de vegades però els burins no hi eren.





En aquell moment va saber que algú li havia agafat els burins. Una de les coses que va aprendre del seu pare va ser a recordar on deixava les coses. Un terrible calfred va recórrer el seu cos i es va espantar. Va observar bé la ferradura i de sobte una veu el va sorprendre rere seu:





− No t’han dit mai que la curiositat mata els gats? – era una veu clara i segura i provenia d’una noia.





El cor de l’Hugo va fer un bot en sentir aquelles paraules. Va balbucejar i va respondre amb dificultats:





− Això... no és ben bé el que sembla. – va dir girant-se per veure qui estava parlant.





− M’estàs dient que no sembla que estàs robant en la botiga del meu avi i remenant les seves coses?





− Bé... – va dir intentant posar cara de nen innocent.





− T’he enganxat! –la noia va deixar anar un riure que a l’Hugo li va recordar l’aigua d’un riu -No passa res tranquil, t’ajudaré a obrir aquesta caseta – va dir mentre es treia del coll una fina cadena d’or a l’extrem de la qual hi penjava una diminuta clau.





- Coneixes el conte de l’Alícia? A vegades les històries t’engoleixen –va dir mentre suspenia entre els ulls de tots dos la bonica clau.





L’Hugo estava enlluernat. Mai havia vist una noia tan bonica; bé teòricament sí: l'havia vista a ella i sa germana, però sempre de lluny. Aquest cop era diferent: la podia observar cara a cara i sentir la calidesa de la seva presència. Era realment una nina de porcellana. Uns finíssims llavis rosats amb una dentadura blanca i perfectament alineada i uns ulls verds com maragdes destacaven sobre la seva pell pàl•lida, tan pàl•lida com la neu. Els seus cabells eren format per perfectes rínxols d’or, com el color de les espigues a punt de ser segades. De fet, sempre que li havien explicat contes on sortien princeses, s’havia imaginat així les protagonistes. L’harmonia perfecta del seu rostre i cabells anava combinada amb un vestit de gasa amb faldilla de vol, en un to verd clar coronat per una llaç d’un color més fosc a la cintura, idèntic al que li recollia el cabell.





Va passar pel costat de l’Hugo fregant-li amb la vora de la faldilla verda les cames. L’Hugo es va estremir, gaudint del momentani contacte. Immediatament, li va arribar una dolça olor, com a roses acabades d’obrir que provenia de la seva nova amiga. L’Hugo es marejava: els seus sentits s’havien impregnat massa de la presència d’aquella noia. Ella, aparentment aliena al trasbals que ocasionava a l’Hugo, es va acotxar al costat de la caseta i, agafant la clau delicadament, la va introduir al pany. La va fer girar lentament, es va sentir un sorollet metàl•lic quasi imperceptible i, davant dels ulls dels dos infants, la casa de nines va obrir-se de bat a bat, deixant al descobert els misteris que contenia.








 Comenta
 
Capítol 3 Als soterranis
L’Hugo va fer uns ulls com unes taronges, ja que no s’esperava en absolut el que va veure a l’interior de la caseta. Guspires de llums de molts color es projectaven ens els seus ulls innocents des de diversos racons de la casa. Ell no n’entenia gaire d’antiguitats, però de seguida va adonar-se de que aquella casa tenia un inestimable valor.

En el seu interior la casa amagava un tresor increïble: estava minada de gemmes i totes les pedres precioses que es poden imaginar. Algunes més grans, altres més petites, de tots els colors de l’arc iris i de diverses formes perfectament tallades. Incrustades en làmpades, en miralls o en mobles exquisidament fabricats. El passamà de l’escalinata estava resseguit per diminutes perles totalment idèntiques. Va recordar amb nostàlgia quan ell i l’àvia somiaven de viure en una casa així, amb jardins extensos farcits d’arbustos tallats en formes i figures i amb una font central; d’aquelles amb una estàtua enmig, de la qual brolla aigua formant una bonica cascada.

La imatge d’unes petites nines de porcellana va tornar-lo a la realitat. Eren molt boniques i malgrat que semblava que feia més d’un segle que romanien allí estaven perfectament conservades. En el seus ulls també hi havia incrustades petites pedres precioses. Algunes tenien safirs i altres topazis, però la que més li va cridar l’atenció va ser una amb maragdes de talla ovalada, amb vetes interiors i d’un verd vibrant. Cada nina era diferent de les altres, però totes eren bellíssimes i molt detallades. Va tornar a centrar l’atenció en la nina d’ulls de maragda: era la més bonica de totes. Era de rostre ovalat i suau; les galtes, de color préssec; el nas, xato; els llavis eren una fina línia de carmí; les pestanyes, llargues i corbades i, enmig, la lluïssor del verd que li semblava salvatge. Semblava viva i que el mirés amb sorna. La cabellera, rossa i llarga, li va recordar a la nena que acabava de conèixer, la qual s’agenollà al seu costat i tocà la nina que l’Hugo sostenia. El contacte de la mà de la noia, càlida i suau, li va fer pessigolles a l’estómac. L’Hugo, de reüll, va observar a la seva amiga i es va adonar de la semblança que compartia amb la nina.

Unes passes i uns cruixits els van treure del seu estat hipnòtic i es van mirar espantats. La nena, prenent el control de la situació, va tancar d’una revolada la caseta i la va arrossegar cap a una paret pròxima a l’armari. L’Hugo, ajustà les portes del moble i va córrer cap a la seva companya, la qual, ficant la maneta per una obertura a la paret, va fer girar un engranatge. S’obrí una petita trapa a la paret i tots dos s’hi introduïren amb rapidesa.

A fosques, la nena agafà la mà de l’Hugo i l’arrossegà a quatre grapes dins d’un llarg i passadís que davallava en l’obscuritat. La humitat del passatge es calava en els ossos dels infants i ja anava deixant petjada en el vestit de la noia i en els genolls del noi que, descoberts pels pantalons curts, havien envermellit com el foc. Després d’uns minuts interminables durant els quals la noia es negà a abandonar la caseta tot i la dificultat del trasllat, el passadís augmentà d’alçada i facilità el trànsit de tots dos i la seva preuada càrrega.

L’Hugo seguia a la nena que semblava que tenia molt clar on anaven mentre ell transportava penosament la casa de nines vigilant que no prengués cap mal. Van fer unes quantes giravoltes i l’Hugo va pensar de nou en les històries gregues i en el laberint del minotaure. Ell no tenia un fil, només una caseta que de poc li serviria si es perdia. Després de pujar una rampa, finalment van arribar davant d’un mur que, a mitja alçada, tenia una reixa no gaire gran d’on provenia il•luminació. En espiar-hi, l’Hugo va poder veure una biblioteca dèbilment il•luminada on els últims estudiants feien les seves consultes.

No podrem sortir fins que estigui tot tranquil. – va dir la noia esbufegant per l’esforç.

– Però on es suposa que estem? – va inquirir l’Hugo.

– Els carrers comercials d’aquesta zona estan units sota terra per un sistema laberíntic molt antic. Només s’utilitza en cas d’emergència i molt pocs saben de la seva existència. Ara mateix ens trobem dins de la Biblioteca Nacional. D’aquí poc aniran marxant i creuarem fins una altra trapa des d’on podrem veure els moviments de la botiga. – va sentenciar la noia mentre es treia de la cara una metxa de cabell.

– Però... Jo no tinc res clar... Per què hauria de seguir a una noia que només conec de vista, que roba una casa de nines farcida de joies i que fuig de casa del seu propi avi furtivament per un passadís secret? – diu l’Hugo alçant el to de veu a mesura que va parlant. – No sé ni com et dius, ni qui ets i de moment la impressió que m’estàs donant és de bessona malvada que li roba al seu avi.

– Què dius? – li etzibà la jove.

– El que dic és que aquest matí era una persona normal... potser una mica curiós. Un nen que puntualment furtava petites peces i ara de cop i volta estic tancat en una claveguera amb una caseta de nines de més d’un milió de francs entre les meves mans seguint a una noia de la qual no en sé ni el nom. – declarà convençut l’Hugo.

– Clara. El meu nom és Clara. Tinc la mateixa edat que tu. I no li estic robant al meu avi, recupero el que és meu. – li respongué ofesa la jove.

– Què vols dir amb això de recuperar el que és teu? – preguntà el noi, suavitzant el to de veu.

La Clara féu un gest a l’Hugo perquè es quedés quiet, obrí la reixa amb moviments precisos i sortí a la biblioteca. S’havia buidat de gent i només estava il•luminada pels fanals de gas del carrer. Van passar uns minuts que a l’Hugo se li van fer eterns i, al cap d’una bona estona, aparegué la Clara amb una pila de llibres i un llum d’oli. Va tornar a introduir-se per la reixa i s’acostà a la caseta. L’Hugo observava els seus moviments una mica encuriosit. Ella, es situà just darrera de la caseta, davant del porxo blanc i, mentre l’Hugo la mirava esglaiat, arrencà la teulada.

– Però que estàs fent? – cridà horroritzat l’Hugo.

– Tranquil, ara ho veuràs. – li respongué la Clara dolçament.

La Clara, retirà la teulada i la diposità a terra. Del lloc on abans havia estat la teulada, va treure un sobre groguenc i desgastat, que contenia un tros de paper molt semblant al del sobre. Va tornar a col•locar la teulada al lloc, la qual va encaixar perfectament, com una peça de puzle. Li va fer un gest per a que s’apropés a ella, i s’assegueren tots dos a terra, mig a les fosques, disposats a submergir-se en un món d’un segle més enrere.


París, 1865

Estimats descendents,
Només em queden uns anys de lluïssor, ja que la meva memòria es va apagant lentament. Sé que quan llegiu aquesta carta, seré mort i no hi haurà volta enrere. Va ser molt arriscat per part meva i n’estic convençut que patiré les conseqüències. Qui ho hauria de dir que un secret així portés tants maldecaps? Moltíssima gent em busca només per fer-se amb la fama i el poder. Si caigués en les mans equivocades, seria una autèntica catàstrofe. Massa tard m’he adonat que he comés un gran error al consagrar-me a la investigació; el meu fill ha crescut sense una figura paterna, sempre absent. M’odio per la simple qüestió de haver-li fallat, però ara és massa tard per lamentar-se. La caseta conté la meva primera i última gran creació. No sóc capaç de destruir el fruit de tants anys de treball; per tant, l’amagaré on ningú que no sigui de la nostra família ho pugui trobar. La meva última voluntat es que les fórmules no caiguin en les mans equivocades, però s’ha d’anar amb cura, l’avarícia humana no té fi.

Jean-Cristophe Rufech

La Clara deixà caure les mans i la carta sobre la faldilla i mirà de manera interrogant l’Hugo.

-Qui és? –preguntà l’Hugo

La Clara el mirà de fit a fit i xiuxiuejà:

-El meu rebesavi.
 Comenta
 
Capítol 4 El sacrifici
− El teu rebesavi? − exclamà l’Hugo amb uns ulls com unes taronges.

− Sht! No cridis tant... ens poden sentir.- xiuxiuejà la Clara.

La noia, apartà la caseta situada entre ella i l’Hugo, agafà aire, el soltà lentament i amb els ulls humits respongué:

− Sí.

− Però... No ho entenc. Com va arribar la caseta a les teves mans? Per què t’amagues del teu avi? Quines fórmules? − balbucejà l’Hugo.

− Aquest estiu, com cada any, la meva germana Cèlia i jo hem vingut a París a ca l’avi a passar les vacances. Els primers dies, jugant a fet i amagar em vaig amagar al capdamunt d’unes escales de caragol que em pensava que no duien enlloc. Em vaig acotxar i empegar a la paret per tal que la Cèlia no em veiés, però l’envà de fusta vella va cedir i vaig caure dins d’una cambra fosca, plena de pols i que feia olor de resclosit. La meva germana, atreta pel soroll de la fusta en esberlar-se, va treure el cap pel forat i m’ajudà a sortir-ne. A partir d’aquell moment, aquelles golfes només il•luminades per una petita claraboia, esdevingueren la nostra cambra preferida. Jugant, cada dia ens endinsàvem més en aquell mar fascinant de capses, pols i trastos vells. Així va ser com vaig topar, primer amb la caseta i després amb un bagul de cuir marró, decorat amb sanefes daurades i amb unes inicials gravades: JCR.

− Jean-Christophe Rufech? − la interrompé l’Hugo.

− Sí. Entre la Cèlia i jo vam obrir-lo i vam buidar a terra el que contenia: un parell de levites, un barret de copa, sabates i algunes altres peces de roba que a la Cèlia i a mi ens van resultar molt curioses. Després de mitja hora de remenar, ella es va cansar i va marxar, deixant-me a mi sola quasi a les fosques, amb una pila de roba vella sota els peus. En plegar de nou les peces de roba, vaig notar que la levita pesava massa per un costat. En revisar les butxaques, vaig trobar un petit quadern al qual li faltaven algunes pàgines i una minúscula clau. De cop, vaig sentir uns cruixits i vaig entaforar tota la roba dins del bagul i em vaig amagar el quadern i la clau a l’esquena, just a temps per veure al meu avi esmunyir-se pel forat i venir cap a mi amb cara d’enfadat. No hagués estat necessari: el meu avi va veure ràpidament la casa de nines i exclamà que ja era hora de trobar alguna cosa de valor en aquell casalot. Aquella nit, mentre sopàvem li vaig preguntar pel propietari del bagul. El meu avi va vessar paraules amargues sobre ell: que era un científic llunàtic, d’idees ridícules i que abandonà la família per la seva inútil obsessió − relatà la noia.

− Però el teu avi va arribar a conèixer al senyor Rufech? − Preguntà l’Hugo.

− No, simplement reproduïa el que li havia explicat d’ell el seu pare quan era petit. − digué la Clara, amb un posat de tristesa reflexat a la seva veu.

− On és ara el quadern?

− Està amagat sota el meu matalàs. Allí ni l’avi ni la Cèlia el trobaran. De moment no vull que en sàpiguen res.- va declarar convençuda la Clara

− I per què? –continuà interrogant el noi.

− El quadern, no és ben bé un quadern, sinó que és un diari personal. Allí està anotada dia a dia la vida durant un parell d’anys del meu rebesavi. Al meu avi això no li importaria. Ja t’he dit què pensa del seu propi avi i el seu únic objectiu és vendre la caseta. Jo tenia planejat amagar i fer veure que l’havien robat fins que tu has aparegut. Ara, tot s’ha precipitat.

− I ara, què faràs? No pots tenir la caseta eternament amagada. – advertí l’Hugo.

− Mira; l’únic que sé és que el meu rebesavi era bona gent i que tinc la obligació de protegir el seu honor. Ho noto aquí. – digué mentre s’assenyalava el cor.

L’Hugo nota un formigueig a la panxa. Ningú malvat pot fer una casa tan bonica. I ell també ho nota, com ha dit ella, dins el cor.

− T’ajudaré Clara, però m’has de dir què pretens fer.

− Només pretenc salvaguardar l’honor del meu rebesavi. Tinc una esperança: en un dels capítols del diari explica que ha traspassat molts del secrets de les seves investigacions al seu company perquè les transmeti als seus descendents. Es veu que ell ja comprenia que havia perdut definitivament la confiança del seu propi fill.

-Qui era aquest company seu? –preguntà desorientat l’Hugo.

- Luque Leblanc. I un descendent seu és científic i viu a París, prop de la gare d’Orsey.

− Estàs segura de les intencions d'en Luque? – dubta l’Hugo.

-Sí, al menys, ho suposo.

− Espero que tinguis algun pla... – mormolà l’Hugo.

− Es podria dir que sí.. – afirmà la nena amb un lluïssor especial als ulls i, sense donar més explicacions, va creuar la petita obertura que separava la biblioteca de les galeries humides per on havien arribat.

La llum tènue del canelobre il•luminava els passadissos de la biblioteca i les ombres es projectaven amenaçadores mentre els nens i la caseta avançaven. En passar davant una finestra, l’Hugo va veure la llum encara vacil•lant de l’alba. ¿Havia passat tant temps?

Després de creuar tota la biblioteca, darrere d’una escala amagada entre alts prestatges plens de volums encarcarats, van trobar la següent trapa. Aquesta va cedir fàcilment amb un cop sec i s’hi van esmunyir. Van avançar per les estretes cavitats durant una hora fins albirar una finestreta enreixada il•luminada. Els arribaven uns crits somorts.

La Clara es va tensar i va mirar l’Hugo:
− Ja hi som.

A mesura que avançaven, les veus es van anar tornant més audibles: l’avi i la Cèlia discutien. L’avi estava molt irritat. L’Hugo i la Clara espiaren per la reixa.

− Cèlia! Diguem on és la Clara i la caseta! − exigia enfadat l’avi.

− No ho sé, avi, no sé de quina caseta em parles. − respongué la Cèlia plorant.

− Sí que ho saps, no em menteixis. La caseta de nines de l’armari daurat! − cridava amb les mandíbules quasi desencaixades.

La Clara es girà cap a l’Hugo amb una mirada suplicant i li donà a entendre que havia de fer alguna cosa per salvar a la Cèlia. L’Hugo, resignat, murmurà un “d’acord” i desaparegué per un túnel que li indicà la Clara. Van passar uns interminables minuts, fins que la campaneta de la porta dringà, i entrà l’Hugo. L’avi i la nena, van parar de discutir, i l’ancià començà a atendre al noi. La Clara podia sentir de lluny la veu de l’Hugo:

− Senyor, que té baldufes de fusta? − preguntava l’Hugo

− En tinc de llautó només, noi. − contestava de mala gana l’avi.

− I quant valen les de llautó? − deia l’Hugo.

− Cèlia, quin es el preu? − preguntava al seu torn el botiguer.

− 10 Francs, avi. − responia la Cèlia, submisa.

− Ja ho has sentit noi − deia l’ancià

− Ui! Massa car. − comentava l’Hugo burleta.

Mentre interrogava a l’avi i a la Cèlia, veié la silueta de la Clara esmunyint-se cap a la rebotiga i tornant a passar amb el quadern. “Com podia ser tan hàbil? Fins i tot més que ell” . Quan s’assegurà que ella ja estava dins dels passadissos, marxà de la botiga deixant a la Cèlia i al seu avi perplexos i una mica enfadats.

L’Hugo va tornar dins dels passadissos fins al lloc on havia deixat a la Clara. Ella era allí, asseguda amb el diari a la falda. Els dos es repenjaren contra la humida i fresca paret i començaren la lectura. Unes hores després l’Hugo per fi va entendre el veritable valor de la caseta. Un obscur secret, un veritable descobriment, centenars d’anys abans intentat per molts, però mai aconseguit per ningú.

− El teu rebesavi era un...? −balbucejà l’Hugo esglaiat.

− Sí, un alquimista. − digué la Clara.

Ara l’Hugo començava a lligar caps.

Després d’una llarga discussió, van decidir que el millor era sortir de nit transportant la caseta, a resguard d’ulls indiscrets, amagats entre les ombres de la nit. La Clara el porta a un recambró entre els passadissos amb el terra cobert de sacs i mantes. L’Hugo la mirà astorada i la Clara es limità a contestar “el magatzem d’algú”. Allí es van ajeure arrupits i, al cap d’una estona, la son els va envair.

Una forta sacsejada va despertar a l’Hugo dels seus somnis. A l’obrir els ulls va veure a la Clara preparada per marxar, amb la caseta a les mans. Els dos s’esmunyiren per carrerons foscos il•luminats per la llum de la lluna, fins a entreveure les llums de la gare d‘Orsey. Aviat van arribar a casa del senyor Leblanc.

L’Hugo, protector, donà un pas endavant i picà a la porta amb un posat segur. Uns interminables minuts després se sentiren unes passes que s’acostaven a la porta i al llindar va aparèixer un home d’uns seixanta anys vestit amb una bata blava i un canelobre a la mà. Després d’un petit aclariment del motiu de la seva visita i les degudes presentacions, en Luque els va conduir a través de la casa fins arribar a un estudi.

Els tres van seure en unes butaques situades en un racó de la sala, tota plena de llibres i amb un sumptuós escriptori al bell mig de l’habitació.
El senyor Leblanc feia repicar els dits sobre la fusta de la taula, fitant amb curiositat els nens, que espantats s’agafaven fort de les mans.

− Així que dos nens d’escassos deu anys es presenten a mitjanit a casa meva, amb una caseta de nines que suposadament un amic del meu avi va construir fa no sé quants anys dient-me que l’he de protegir?- Va dir el ancià.

− Sí, senyor. – mormolà la Clara un xic intimidada-

− Us crec. El meu avi me’n va parlar molt del senyor Rufech i de les seves creacions. M’explicava les aventures que vivien i com mitjançant fórmules que va tardar anys en descobrir va crear una obra mestra. I és la caseta que teniu entre mans.-Va declarar ell.

Els infants van mirar-se la casa, pensant en la magnificència d’un geni que necessitava que se li fes justícia.

− Malgrat això – continuà el vell. – el teu rebesavi no va tenir sort amb la vida personal, la seva família el va odiar per estar sempre tancat al laboratori i mai van saber apreciar la seva professió. Tants anys de treball van donar el seu fruit, ja que segons el meu avi, va aconseguir el seu objectiu: crear or i pedres precioses.

-Vol dir que la caseta està feta amb alquímia?- preguntà l’Hugo, una mica atemorit.

-Sí, tota sencera. Però cada gran secret porta les seves conseqüències. Es va guanyar molts enemics, i les fórmules no estan escrites en cap lloc.- contestà el senyor Leblanc.

- Senyor Leblanc, les fórmules les tinc jo.- s’aventurà tímidament la Clara- i el meu rebesavi va dir que guardéssim la caseta d’ulls indiscrets, que molts s’intentarien apropiar del resultat de les seves investigacions. M’agradaria poder acomplir l’últim desig del meu avi, i evitar que les fórmules acabin en males mans, per això, tot i que em sap molt de greu he decidit que el millor es destruir la caseta, les fórmules i el diari personal d’en Rufech.
El senyor Leblanc mirà greument la Clara.

-Mira Clara, jo no sé res de ciència ni d’alquímia. I ni tan sols crec que crear or pugui ajudar algú al món, sinó més aviat estendre l’avarícia i la iniquitat. Crec que ets molt sensata.- Digué ell.

En la nit de París, vora le Quai de la Seine (el moll on lligaven els vaixells del Sena) tres ombres es retallaven contra una columna de fum que canviava del vermell al verd passant pel blau. Greus, serenes i silencioses, conscients del sacrifici que feien.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3044
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  932 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  118 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]