Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Foix&Sara
Manresa
 
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret

Capítol 1 Misteriosament
Des de la seva posició privilegiada darrere el rellotge, Hugo podia observar-ho tot. Va tocar inconscientment el petit quadern que portava a la butxaca i es va dir que havia de tenir paciència.
El vell de la botiga de joguines estava discutint amb una nena que tenia més o menys l'edat de l'Hugo. Sovint la veia recalar a la botiga amb un llibre sota el braç i desaparèixer darrere el mostrador.

Cada dia els seus pensaments s’anaven enfosquin i no sabia trobar-hi cap raó lògica. Aquella botiga de joguines, li causava gran misteri. Els prestatges eren plens de novel•les, plenes d’històries molt estranyes, sense cap ni peus. Els cavalls de fusta que decoraven l’aparador, es balancejaven al compàs del vent, que s’escolava i passava a través de la porta mal ajustada.

Aquella imatge li generava incertesa i desconfiança. Una esgarrifança el va recórrer de dalt a baix, tensant totes les zones per les que avançava aquella desagradable sensació. El ritme del cor li augmentava d’una manera desbocada, semblava que volgués desprendre’s del seu pit. Qui era aquella nena? I perquè el vell de la botiga discutia amb ella d’aquella forma tan violenta? L’Hugo tenia les cames aturades, clavades davant d’aquell aparador, aquella escena dins la botiga l’havia atrapat i l’impedia seguir endavant.


No era la primera vegada que passava per davant la botiga de joguines i hi veia aquella nena, algunes vegades la veia entretinguda amb els llibres dels prestatges, llegint-ne els lloms, fullejant-ne les primeres pàgines. L’aparença d’aquella nena era ben curiosa, tenia els cabells arrissats, castanys i llargs, portava un vestit de flors que semblava d’una altra època, totalment desfasat al que portaven les noies de la seva edat, i unes sabates de xarol de color negre, tota ella semblava una nina.

De sobte una escridassada va fer-lo retornar dels seus pensaments, el vell de la botiga s’havia adonat que l’Hugo els observava des de l’aparador, la nena va córrer a darrere del mostrador mentre el vell es dirigia a l’entrada de la botiga per empaitar-lo. L’Hugo sense pensar-s’ho dos segons va començar a córrer carrer avall, més ràpid del que havia sigut capaç de córrer abans.

Va passar per davant la plaça, pel carrer de l’escola, i fins que no va estar segur que el vell no el podria atrapar no va aturar-se a descansar, va asseure’s al pedrís d’un portal, la seva respiració era desmesuradament ràpida, estava realment espantat, l’hauria vist el vell? El trobaria?
A mesura que s’anava calmant reflexionava sobre el que havia vist, li resultava tan estranya aquella escena, tenia una intuïció, estava segur que alguna cosa passava en aquella botiga, i amb la mateixa seguretat i decisió sabia que ho havia de descobrir fos com fos.

Va posar-se la mà a la butxaca, va agafar el quadern i el va obrir per la tercera pàgina, va apuntar-hi la data i el que havia vist aquella tarda. Feia una setmana que l’Hugo s’aturava cada dia al tornar de l’escola davant de l’aparador, i prenia nota del que veia. Volia resoldre aquell enigma, aquell misteri que envoltava la botiga de joguines.





 Comenta
 
Capítol 2 La pista clau
Dia rere dia les pàgines del quadern de l’Hugo s’omplien de notes i del que era capaç d’observar rere l’aparador de vidre. Des d’aquella tarda que el venedor l’havia empaitat havia de ser més cuidadós i evitar ser sorprès de nou per ell.

Les seves anotacions el feien defugir del que passava a l’interior d’aquella botiga tenia alguna cosa d’irreal, de màgic. Feia dues tardes que no veia a la noia de cabells rinxolats, realment estava molt preocupat, se li passava per la ment cosses terribles que aquell vell malcarat podria haver-li fet alguna cosa a aquella nena. I si la tenia tancada al petit magatzem de la botiga? I si l’havia raptat? L’Hugo estava cada vegada més nerviós i preocupat, la situació només feia que empitjorar.

Estava decidit, l’endemà al sortir de l’escola entraria a la botiga, estava mort de por, li causava pànic saber que aquell vell antipàtic li podia haver fet mal a aquella dolça noia. Per aquest mateix motiu no tenia una altra alternativa si volia ajudar-la i descobrir el que passava allà. Les classes d’aquella tarda se li havien fet eternes, estava tan espantat com esperançat a descobrir el que estava passant. S’havia preparat per a l’ocasió, havia tret tots els llibres de la motxilla i la tenia plena de recursos y andròmines per si les coses es complicaven.

Estava equipat amb una llanterna molt potent, una capsa de bombes fètides, un tros de corda i cinta de carrosser. A les cinc i vint minuts ja estava plantat davant la porta decidit a entrar. Només recolzar la mà al pom de la porta ja es va obrir, fent sonar un petit repic de cascavells. Immediatament el vell de la botiga que estava rere el mostrador d’esquena es va girar, sense aconseguir dissimular una ganyota de mal humor. Va preguntar-li que volia, que allà no venien joguines modernes ni videojocs.
L’Hugo es va quedar en blanc per uns instants, de sobte se li va ocórrer dir que buscava alguna joguina per a la seva germana petita i volia donar un cop d’ull a la botiga a veure si trobava la joguina perfecta. El vell, entranyat i sorprès al mateix temps va dir-li que podria trobar les joguines ordenades per estants segons les edats.

L’Hugo va disposar-se a examinar totes i cada una de les joguines, dels estants, de tots els petits espais o portes de la botiga que li poguessin donar alguna pista. De sobte la vista se li va aturar en veure una nina de porcellana a la part central d’un estant que estava força alt.
Estava totalment paralitzat, aquella nina era exactament igual que la nena que havia vist, portava un pentinat molt semblant, el mateix vestit i sabates, segur que era la seva nina! Tenia la prova definitiva. Aquell vell li havia pres la nina a la noia, i a saber on la tindria amagada. El vell que no li treia l’ull de sobre va informar-lo de que aquella nina no estava en venda, que formava part de la seva col•lecció privada. Era la prova definitiva.

Què podia fer ara?
 Comenta
 
Capítol 3 Immobilitzat
Estava immobilitzat davant d’aquella imatge, estava clar que si el vell no tenia la nina a la venta era un indici més de que amagava alguna cosa. Havia de pensar en alguna cosa, i si es colava al darrere del taulell i aconseguia entrar al taller de la botiga?, no...era més que probable que el vell l’atures o li barrés el pas havans de que pogués colar-s’hi, i s’hi s’enduia la nina en un descuit?,..no, no,..el vell no li treia l’ull de sobre i l’enxamparia, havia entrat en un carreró sense sortida.

L’únic que tenia clar era que havia de distreure el propietari perquè no veiés que mostrava massa interès per la nina, així que es va dirigir a un altre estant de la botiga on hi havien jocs de taula i trencaclosques, tot de fusta. L’Hugo es va adonar de que totes aquelles joguines estaven més que desfasades, qui compraria aquelles andròmines? Ara que s’hi posava a reflexionar mai havia vist ningú entrar o comprar en aquell estrany establiment, ningú, nomes aquella noia. En aquell instant va girar-se a donar un cop d’ull a la nina, no hi era! Havia desaparegut! L’Hugo es va començar a posar nerviós, només l’havia perdut de vista uns instants, tenia por, cada vegada trobava més indicis de que allà n’hi estava passant alguna de grossa.

Va mirar al vell, ara no el vigilava, ni tan sols el mirava, estava totalment despreocupat de la seva presencia traient la pols del mostrador, el vell ni va dir si encara no sabia que estava buscant. L’Hugo visiblement frustrat i espantat va respondre-li que no amb el cap, i dirigint-se cap a la sortida va dir que ja es passaria en un altre moment.

Va sortir de la botiga amb un sentiment de confusió i angoixa, havia estat a punt de trobar una nova pista, però se li havia esfumat davant dels nassos, va caminar per un parell de carrers fins arribar a la plaça del poble, es va asseure’s en el banc sense esma ni tan sols d’obrir la seva llibreta per apuntar el que havia passat aquella tarda. Passaven les hores i seguia assegut en el pedrís, moix, i angoixat per el fracàs de la seva missió.

Es feia tard i havia de tornar a casa, estava decidit a deixar-ho córrer, no volia saber res més d’aquell misteri impossible, quan arribés a la seva habitació llançaria la llibreta i s’oblidaria de tot allò que només havia fet que generar-li mal de caps i preocupacions.

De camí cap a casa estava obligat a passar per la botiga, només de pensar-ho es posava de molt mal geni. Des del final del camí ja veia com aquell vell malhumorat començava a apagar llums i estava a punt de baixar la persiana per tancar. L’Hugo va donar l’últim cop d’ull a aquella botiga, com en una disculpa per haver-se rendit.

En aquell mateix instant va sentir un riure d’una noia, no podia ser, era aquella noia, la de la nina de porcellana! Estava parlant amb el vell, semblava contenta, despreocupada fins hi tot el vell xerrava amb ella de manera discreta. No s’ho podia creure, va agafar forces i coratge d’on ja no n’hi quedaven i va obrir la porta decidit a descobrir d’una vegada ver totes quin era aquell misteri.


 Comenta
 
Capítol 4 Misteri resolt
Havia arribat a un punt insostenible, on només tenia dues opcions; rendir-se i oblidar per sempre i assumir que mai resoldria aquell misteri o enfrontar-s’hi amb valentia i decisió com no ho havia fet fins ara. Com era evident, l’aventurer de l’Hugo va decidir actuar, i sense ser-ne del tot conscient es trobava a dins de la botiga de joguines, aguantant la porta oberta amb la mà, en una posició rígida i autoritària. Automàticament el seu cervell va començar a pronunciar un seguit de paraules amb una insistència que va deixar parats al vell de la botiga i a la nena. Va dirigir-se al vell acusant-lo de voler-li fer mal a la noia i segrestar-la, de prendre-li la seva nina. Els dos oients restaven immòbils davant d’aquelles paraules.

El vell es va afanyar a reaccionar i a dir que tot el que deia eren bajanades, que no li volia fer cap mal, que era la seva filla...la noia va intentar calmar al vell i aturar-lo, va dir-li que assumís que aquell noi els havia descobert, que li explicaria la veritat si prometia no dir-ne res a ningú. L’Hugo ho havia aconseguit, però...realment volia saber-ho? Quina veritat amagaven?

Finalment el vell va accedir a explicar-li la veritat, va dir-li que aquella noia es deia Natàlia, que era la seva filla,..bé no la seva filla biològica, realment aquella noia era una nina. Si, una nina de porcellana màgica, que ell mateix havia construït feia anys, mai havia tingut família, n’hi fills i s’estimava aquella nina com si fos una persona de carn i ossos i que d’un dia per un altre aquella nina tan apreciada per a ell havia recobrat vida.

L’Hugo no es podria creure el que aquell home li estava explicant, com podia ser possible? Va preguntar-li per aquella nina de porcellana idèntica que havia vist a l’estant de la botiga i que havia desaparegut misteriosament. El vell va explicar-li que hi havia dies que la nina podria esdevenir una persona humana però que n’hi havia d’altres en que es mantenia en la seva forma original de nina, sobretot havia de cuidar-se de no ser vista per la gent, ja que podien posar en risc el seu secret.

El vell li va confessar la por que tenia de que el separessin de la seva filla de porcellana o que l’acusessin de boig.

L’Hugo va prometre que guardaria el secret i que no ho diria a ningú, per fi havia resolt l’enigma, i sabia que el vell era un bon home i que la Natàlia no corria cap tipus de perill, va prometre guardar el secret i va marxar de la botiga, mes feliç i satisfet que mai.

“Ara tenia el deure de preservar aquell misteri, però en secret.” Aquelles eren les ultimes paraules escrites al diari de l’avi Hugo, l’Antoni acabava de llegir el diari que li havia donat el seu pare per el seu desè aniversari. Dins la mateixa caixa hi havia una nina de porcellana, la Natàlia, que havia perdut tota la màgia des de el dia que el vell de la botiga va morir. El pare de l’Antoni volia que el seu fill conserves aquelles relíquies i aquell secret que l’hi havia transmès el seu pare Hugo.

I així el secret va anar passant de generació en generació fins a dia d’avui.


 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]