Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Nimato
Sanantoniodebenagéber
 
Inici: Orgull i prejudici

Capítol 1 El nouvingut
És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.

No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.
La setmana passada es va traslladar des de Detroit. El veïnat estava alterat per l’arribada d’aquell misteriós nouvingut. D’ençà de la setmana anterior la casa de de les afores estava ocupada per l’estranger, aquella tan majestuosa i ornamentada, integrada dins la mateixa naturalesa per l’enorme jardí que tenia envoltant-la i amagant-la.
Un dia aquell home va sortir de la mansió i es va dirigir amb el seu cotxe al poble. Va entrar pel carrer principal, observat per tots els vianants, el seu cotxe negre impecable va deixar sorpresos als veïnats. Va aparcar el cotxe i davallà decididament cap a la botiga. Tot el poble escanejava aquell estrany. Deu minuts després va sortir carregat amb tres bosses plenes de queviures. Tot seguit deixà un anunci de paper blau cel penjat al taulell de l’ajuntament.
Després, l’estranger va al seu cotxe, però es va parar per parlar amb alguns veïns, segurament de les seves terres novament adquirides. Això la va molestar molt, creia que era una excusa per veure qui era cridat per la seva nota en el taulell. Na Maria no va poder parar de mirar-lo amb curiositat des de la seva arribada, quant, com de costum es seia a la plaça per escapar de les seves feines. Va mirar l’anunci del taulell, molta gent ja era estudiant-lo. La va impressionar que les filles dels pocs grans empresaris del poble, aquelles que mai no han gesticulat la paraula cuina, estiguessin allà, mirant aquell paperet blavós i rient com les malcriades que eren.
Va esperar una estona (encara que li varen parèixer segles) per a que, tant l’estranger amb el seu flamant cotxe com la gent del taulell, tornessin als seus assumptes i deixessin la plaça mig buida per anar a veure la nota. Durant el seu petit trajecte va goitar més de vint vegades i finalment es va quedar allà dreta, molt nirviosa. Va llegir atentament l’anunci. El paper de blau anunciava la sol•licitud d’una nova criada per a la seva mansió, només amb una bacant, i exigia a les persones interessades a anar a la seva casa dels afores per parla de treball. Només amb llegir-lo es va quedar molt il•lusionada, era la seva oportunitat de rompre amb la seva rutina dels treballs que la seva mare i el seu pare l’obligaven a fer, a de més, podria conèixer més coses de la resta del món, era la seva oportunitat. Va mirar l’hora de trobada. Era ja molt entrada la nit, però ja pensaria alguna cosa, i va continuar amb la seva rutina.
Quan el sol va caure, na Maria va sortir de la seva casa, a poc a poc per a què no la sentissin. No s’ho havia contat als seus pares, ja que creia que no era bona idees. Sabia perfectament on es trobava aquella gran casa, però també sabia que trigaria en arribar a peu i que acabaria esgotada pel seu passeig nocturn. Durant aquella nit va pensar que diria per convèncer-lo que ella era bona pel treball. A mig camí, es va posar a ploure i na Maria va haver de córrer, encara que ja estigues cansada.
Finalment va arribar a la casa després de la seva travessia, i va veure una cosa que li va sorprendre molt, en front? De la casa hi havia molts de cotxes i de gent, ja sortint de la mansió. Es va amagar tan despresa com va poder, no volia que cap veí la veies, encara que no se la podria reconèixer.

Es va fixar que tota aquella gent eren els rics i els grans emprenedors de la ciutat, amb totes les seves filles també, aquelles que s’havien fixat en la nota aquell dematí. Va reconèixer a totes, amb els seus bonics vestits de colors brillants.
Hi era n’Alba, la més petita de totes i tan delicada que semblava que es podria rompre en qualsevol moment, amb aquella pell tan blanca, però sempre vermella i amb un somriure d’orella a orella?. També hi eren les bessones Carla i Clara, tan parescudes una de l’altre que si no fos perquè una dugués els cabells curts i l’altre llargs, seria impossible diferenciar-les. Després estava na Dolors, amb els cabells obscurs i amb un ulls, grossos i amb una claredat i puresa molts envidiables I la última en sortir va ser na Margalida?, molt coneguda per ser la més bonica? Entre totes, o això es deia entre el veïnat, però si que és la més coneguda, ja que el seu pare era el major exportador de productes.
Va veure com els cotxes arrancaven i es va preguntar què feien allà a les altes hores de la nit mentre les seves llums desapareixen en la obscuritat de la nit. Es va aixecar, i va anar a la porta tota xopa, va respirar profundament i va trucar amb decisió.
Li va obrir l’estranger, un home ni molt jove, ni molt vell. Tenia una figura alta i prima i tenia els cabells castanys i curts i uns ulls marrons que reflexaven una mirada intel•ligent i severa a traves dels vidres de les seves ulleres. Duia un vestit, amb una jaqueta grisa i llibre a la seva mà lliure, sens dubte es podia dir que no era d’allà, com na Maria

- Bona nit- va dir amb un greu accent.
- Bona nit, puc passar? Estic morta de fred.
- SÍ, es clar, passi- va dir mentre s’apartava de la porta.
- Moltes gracis, quina casa més maca que té.- va observar sorpresa

La casa de l’estranger era encara més gran i majestuosa que vista des de fora. Des de l’entrada principal podia veure unes escales blanques i dues estàncies més als costats, una encara amb paquets amb les seves pertinències i amb mobles sense usar, i l’altre amb més paquets, tants que seria impossible passar per allà.

- Gracis a vostè , que feu aquí, ja és tard- va demanar cansat.
- Voldria fer negocis amb vostè – va esmentar mentre mirava l’estància amb interès.
- I vens per la feina de l’anunci, no?- va preguntar
- SÍ, sí senyor... – no va poder acabar.
- Oh si, soc en Henry Field – va afirmar amb una gran rialla.
- SÍ, sí senyor Field – va dir amb seguretat.
- Ets la primera, però per què, si es pot saber?
- Senzillament pels doblers, senyor
- Bé, això no és un problema, no es preocupi. Només una pregunta més, el seu nom és?
- El meu nom és Maria
- Maria?- va dir com si parlés amb menjar amb la boca- Ho he dit bé?
- SÍ, ho ha dit bé- va mentir
- Doncs, Maria, està contractada.

 Comenta
 
Capítol 2 La boira sobre el nouvingut
Un dematí clar i fred va despertar a na María que dormia sumida dins un profund dormir degut a la gran notícia que rebé ahir vespre. El dematí discorria sense cap incidència atípica fins al crític moment en que hagué de contar als seus pares que havia estat contractada pel nouvingut.
- Pares, he de dir-vos que he trobat feina.
-On? No ha de ser de qualsevol cosa
- He estat contractada pel senyor Field, el què ve d’Amèrica. Som la seva nova assistent de cambra o la seva nova “majordoma”, per dir-ho d’alguna manera – Tot d’una es va girar cap a la porta i amb pas decidit va abandonar l’estança.
Aquest pas decidit i veloç li va durar i va minorar el ritme, no podia arribar suada just el seu primer dia de treball. Va passar per tots el llocs importants del poblet com la Plaça o el Carrer Bartolomé Cazador II, personatge il•lustre del poble que la seva família encara conservava una casa i hi anaven tots els estius a fer poble durant les festes patronals. A cada passa que donava la confiança de Maria anava en augment fins que es va adonar que havia deixat enrere els empedrats carrers del poble i que havia entrat dedins els camins de terra que conduïen cap al seu destí. A mesura que s’endinsava en la garriga una espiral de incertesa anava creixent dedins d’ella.
La casa era propera. Es va atracar a les reixes i comprovà que estaven obertes en previsió de la seva arribada. Na Maria va creuar la barrera i va poder contemplar la magnífica mansió. Quina obra d’art! Na Maria mai l’havia vista il•luminada pel sol del dematí que deixava veure tots els detalls tant sorprenents que albergava aquella magnificència de domicili. Aquell vespre no va poder admirar. Na Maria estava immòbil davant la rotonda que permetia girar als vehicles amb facilitat. No havia estat tan sorpresa en tota la seva vida, un nou món acabava de ser-li revelat de manera agradablement impactant.
Es va plantar en front de la porta de fusta massissa, va tocar amb temor. Amb sort el senyor Field passava a prop i va sortir amb la seva bata. Na Maria va ser rebuda amb efusivitat i es va seure al sofà mentre el senyor Field s’acabava el seu cafè amb llet matutí.
- Bon dia Maria – el seu accent era innegable -. Ha descansat bé?
- Bon dia tengui senyor Field i si, si que he descansat bé.
- Idò, avui ens espera una gran llista de feines. Esperem que els propers dies tenguem una vida més relaxada.
- Bé, jo no he de dictar la seva rutina. Però a tothom ens agrada la vida assossegada i sense cap fet inesperat.
El dematí va transcórrer molt aviat, varen acabar totes les feines i varen fer un descans en el qual dinaren plegats i conversaren durant una bona estona. Dins el cap de na Maria rondaven moltes teories sobre Henry Field, sobre el seu origen o qualsevol aspecte de la seva persona i del seu caràcter. Progressivament, na Maria, anava fent-se una idea del seu ocupador, era una idea precisa, però li faltaven molts detalls.
L’horabaixa va ser esgotador, varen moure i desembalar totes les caixes i paquets que vengueren del Estats Units amb ell. Varen acabar molt tard i Henry Field va instar a na Maria a que es quedes a sopar. Na Maria va accedir. Per a na Maria tot anava rodat, mai hagués pensat que aquell al que acabava de conèixer voldria compartir amb ella el sopar. Els esquemes preconcebuts per ella acabaven d’enfonsar-se. Tothom al poble veia a l’estranger com una persona freda i distant molt refinada i un tant estirada.
Va ser un sopar excel•lent, na Maria va quedar sorpresa de la gran persona que tenia enfront i també del menjar preparat pel mateix Henry.
Varen passar la vetllada a una de les sales d’estar. La foguera estava encesa amb anterioritat, per això aquella habitació desprenia una calor que convidava a entrar. Es varen seure al sofà, na Maria tenia el cap col•lapsat de l’infinitat de situacions que s’imaginava. No havia de quedar en ridícul davant ell, no podia consentir que li posessin l’etiqueta de beneita i molt menys que utilitzes el tòpic: ser de poble, ser beneit.
De sobte, na Maria va decidir preguntar a en Henry sobre el motiu de la seva arribada i de la seva vida anterior.
- M’agradaria saber una cosa sobre vostè – digué na Maria amb un to dubitatiu per si no agradava la pregunta a l’amfitrió.
- Per favor, digui’m Henry. Si hem de passar temps junts ho hem de fer sense tanta pompositat. Què vols saber?
- Voldria saber per què ha vingut aquí i de què feia feina?
- He vingut aquí per motius econòmics i en part per problemes “familiars”.
- A què es referix amb “problemes familiars”?
- És una llarga història. No vull avorrir-te.
- No es preocupi, encara no tenc son – digué na Maria amb certa insistència. Volia saber tot el que pogués sobre ell. Estava començant a desenvolupar cert interès en Henry Field, encara que no se n’havia adonat.
- Si és el que vols.
Amb un to profund Henry va començar el seu relat. La mirada de l’estranger es va enfosquir tot d’una quan va començar a recordar tot el que va haver de deixar enrere.
- La meva família era una casa respectada a Detroit, cada dia assistíem a banquets i festes organitzades per l’alta societat. Eren bons temps, bons temps per als negocis. Mon pare era el propietari d‘una fàbrica de cotxes, no crec que la conegui varem prosperar domés en el mercat nord-americà. Corrien els anys vint, i cada dia una mica més rics i influents. Mon pare, que va néixer en el si d’una família humil, es va veure desbordat per la quantitat ingent de poder que havia assolit. Començarem a formar part d’una organització criminal, no sé si sap què són els gàngsters. Idò en això ens varem convertir, al principi pareixia una bona idea, però amb el temps es va convertir en un mal negoci. Encoberts per una imatge de respectables empresaris. Poc a poc el nostre nom va ser respectat tant a les cases senyorials com als suburbis més marginals.
- Encara no entenc per què es varen torçar les coses dins la vostra organització- va dir na Maria que va voler avançar-se a en Henry.
- Ara t’ho explic , no frissis. Mentre gaudíem de tanta popularitat, una altre família de burgesos, com nosaltres, es va ficar dins el costat obscur dels negocis. Varem començar a rivalitzar molt intensament. La ciutat es va bipolaritzar, uns a favor dels Luciano i els altres a favor nostre. Poc a poc va crear-se un sentiment d’odi mutu que no va acabar gens bé. Un dels Luciano va disparar contra el cotxe on anava el meu pare. Per sort no el va matar però si va encendre tota la ràbia entre les famílies. Salvant les diferències, podríem dir que va ser com l’atemptat a Sarajevo de l’estudiant bosnià contra l’hereu de la corona Austrohongaresa que desencadenà la Primera Guerra Mundial. A partir d’aquell incident començaren els assassinats entre famílies. Nosaltres sortirem victoriosos d’un parell d’enfrontaments. Un bon dia les coses canviaren, un nou batlle va guanyar les eleccions. Aquell home va prometre l’eradicació del gangsterisme a Detroit. Així ho va fer. Va fer tot el possible i ho va aconseguir. El nostre llinatge va quedar marcat com un dels pitjors dels Estats Units d’Amèrica. Des d’ençà que tots els que quedàrem de la família ens separarem, cadascú a una ciutat diferent. I això és com i perquè he acabat aquí.
- Encara tenc una darrera pregunta, si no li molesta que li faci.
- No. Digues – va respondre amb afabilitat.
- Perquè va triar aquest lloc tan enfora de les ciutats, ja que sempre va viure a una ciutat?
- Després de la neteja de Detroit, la rivalitat entre famílies era persistent. A altres ciutats membres dels dos llinatges s’han trobat i hi ha hagut enfrontaments violents. Jo sempre vaig voler mantenir-me al marge fins i tot ara no vull recordar res ni vull que em trobin. En una ocasió m’amenaçaren de mort per ser el fill del cap dels rivals.
L’habitació es va quedar en silenci. El relat de henry va impressionar a na Maria que no va afegir res més.
Era tard. Na Maria va partir de tornada cap a casa abrigada amb una jaqueta de Henry. La nit estava molt estrellada i per això feia més fred del que correspondria a aquesta època de l’any. Va arribar a casa congelada pel fred de la nit i ràpidament es va ficar dins el llit on feia tant de fred com a defora. Aquell vespre li va costar molt més dormir-se. La vetllada i la xerrada la va desvetllar. El seu cap era un recipient a pressió de preguntes i conjectures que varen eclipsar qualsevol altre pensament que no fos sobre el dia passat.
 Comenta
 
Capítol 3 On ets Maria?
Al dia següent na Maria va tornar a casa d'en Henry per continuar les seves feines com assistenta que era. Aquesta vegada va anar-hi en bicicleta, per poder arribar més ràpid. Va deixar-la devora la porta. Y va tocar a la porta, Henry obrir. Na Maria va pasar, però aquell dia va ser diferent. Henry no es trobava tot sol, hi havia un al•lot alt amb els cabells castanys i uns ulls que tenien una mirada que va captar la seva atenció.
-Bon dia- va saludar.
-Maria, aquest es el meu fill Nicholas - va intervenir Henry abans de que Maria pogues dir qualsevol cosa.
-Encantada- va dir na Maria amb cara de sorpresa.
-Ha arribat avui de Detroit. Nicholas aquesta és l’asistenta que m’acompanya dia a dia- va aclarir en Henry.
Una vegada varen acabar les salutacions, en Nicholas es va retirar a la seva habitació, i na Maria va començar les feines del dia. Una vegada va acabar-les totes, va veure que era tard, i després de menjar amb Henry el seu fill, en Henry va convidar a na Maria a donar una volta pels jardins del casal. Na Maria aprofitar aquella estona per fer un parell de preguntes sobre en Nicholas. Henry les va contestar encantat, eatava encantat amb l’arribada del seu fill. No li varen importar les preguntes indiscretes. Ja feia tard i na Maria s'en va haver d'anar a ca seva.
El mes següent na Maria anava cada dia a casa dels Field, realitzava les seves feines, menjava i qualsevol altre cosa. Estava totalment integrada dins la vida dels americans.
Amb aquest primer mes que duia treballant a casa dels Field,va començar a conrear amb en Henry una gran i estreta amistat, feien molt de voltes cada horabaixa pels jardins. Compartien molt de moments al llarg del dia. Fins que varen arribar al punt de que s'ho contaven tot, i Maria es va convertir en la persona de confiança d'en Henry. Na Maria per a ell es va convertir en molt més que una asistenta, es va convertir en una més de la familia. Pasaven els dies i la relació anava a millor dia a dia. Però va arribar un dia en que Maria no es presentar a casa dels Field. Henry es va estranyar molt ja que Maria duia presentant-se tots el dies des de feia casi mig any a aquella casa. Henry es va preocupar. Va partir a la ciutat per anar a casa de na Maria, per veure si li passava qualque cosa. En arribar va veure que aquella semtana es celebraven les festes del poble, havien montat una fira amb diverses atraccions per als infants i també moltes parades on poder prendre qualque cosa de beure o menjar. Henry es va aturar una estona per veure si trobava per algun lloc a on pogués trobar a na Maria. Però aquest escrutini de la festa no va donar cap resultat, na Maria no hi era, a cap racó. Això va augmentar les preocupacions d'en Henry. Abans de sortir d'aquesta fira i anar cap a ca na Maria. Pero malauradament va trobar al seu fill, Nicholas.
-Pare, pare! He arribat a ca nostra ara mateix i me he trobat una finestra trencada. He collit el cotxe i he vengut a cercar-te tot d’una que he pogut. No se si falta qualque cosa, hauries de pujar- contava en Nicholas amb una molt veu preocupada.
-Que dius Nicholas? Ara mateix torn a ca nostra- va respondre en Henry amb to consternat. Va haver d'abandonar el poble amb certa tristesa per no poder acabar trobant a na Maria.
Vint minuts més tard va arribar a ca seva, i va fer una revisió a totes les habitacions on ell tenia els efectes personals de cert valor, joies, documents diversos, etc. No va voler cridar a la policia ja que hi tenia qualque cosa un tant sospitosa, que roçava l’il•legalitat. Llavors va veure que les coses importants hi estaven totes, no va cridar a ningú.
El dia seguent va haver de cridar un cristaller per a que li reparés la finestra. I va passar tot el dia a ca seva amb una certa por que tornessin a assaltar ca seva. Encara que ell no volia quedar-se va haver de fer-lo i retrassar un dia la seva recerca de na Maria.
Aquell dia se li va fer etern, no va poder veure a na Maria en tres diez. Tampoc va poder saber perquè na Maria no asistir a la seva cita diaria, el va deixar molt malament anímicamnet. Tot eren preocupacions. El seu fill va intentar fer que oblidés a na Maria durant unes hores, però va ser impossible, no li fugia del cap. Henry havia agafat molt d’apreci a na Maria. Per un moment va pensar en sortir de ca seva per anar a cercar-la però uns renous a la planta d'abaix van impedir anar-se’n.
Henry va cridar al seu fill per a que vingués amb ell per baixar abaix, al primer pis, a veure que hi pasava. Va agafar un arma, de les que va dur de Detroit. Aquelles que li feien recordar el seu passat. Va baixar escaló per escaló, poc a poc,a cada escaló que baixava li augmentaven el nerviosime, una vegada abaix va veure que la porta estava destrosada, anava cap a la gran sala d’estar quan de sobte...
 Comenta
 
Capítol 4 la frontera
Una cosa va caure de la taula. Pare i fill entraren a l’habitació, s’atracaren a l’objecte inert. El jerro xinès de la taula era ara milons de bocinets de ceràmica per tot l’estora de l’habitació. S’havia romput per un maó vermell que algú hi havia llançat des de la finestra ja trencada. En Henry va poder veure una obscura ombra passar suaument entre les el camí que es perdia al bosc.
En Nicholas va agafar el maó i va veure que l’objecte tenia una inscripció amenaçadora: “viure i que morin o morir i que visquin” .
Es va quedar de pedra i el seu pare el va llevar de les seves mans. El va llegir i també es va quedar de pedra, això si que no ho podia creure. Havia abandonat el seu país per deixar enrere tot el seu passat.
Una ona gegant havia sacsejat el seu cervell, no sabia que fer. Henry creia que nomes podia haver una sortida, fugir.
-Nicholas! Recull les teves coses indispensables i prepara l’equipatge. Me sap greu que no puguis quedar-te més. Ves a la frontera ens trobarem allà, jo he de quedar un poc més i arreglar els desperfectes.
- Però...- va intentar replicar el seu fill, man to preucupant
- Però res.- tallà cridant en Henry- Que t’en vagis! És per la teva seguretat!
Nicholas va pujar les escales cap a la seva cambra on va començar a enllestir la maleta. Henry va agafar les claus del cotxe i el va engegar. Tot d’una va ésser a la plaça del poble. Henry era un satèl•lit que orbitava al voltant de la bauxa, era l’únic que no hi participava.
-Maria! Maria! – va cridar inútilment entre el renou imperant a l’ambient.
Henry es va dirigir cap a la casa de na Maria. Allà la va trobar. Anava vestida de dol, el seu pare acabava de morir. Henry li va donar el condol. També li va oferir l’opció de fugir amb ell, Henry va confessar el seu profund amor per na Maria. Na Maria va veure l’opció de refer la seva vida.
Na Maria va partir sense pensar-s’ho dues vegades.

Varen entrar al cotxe i ràpidament esvaren dirigir a la frontera. De sobte un cotxe del mateix estil que el d’en Henry va comparèixer enmig de la carretera. Henry ho va saber tot d’una, eren els Luciano. Henry va avançar els Luciano.
La carretera anava enfilant-se cap amunt. Els dos cotxes derrapaven a cada revolt del camí.
Na Maria que no havia anat mai en cotxe estava aterroritzada. Henry va donar un gir inesperat a les coses, va collir un camí alteratiu i així va despistar als perseguidors. La frontera pareixia més a prop però cada vegada veia les opcions de salvar-se més lluny.
Una vegada a la frontera, un cotxe dels Luciano els esperava allà. Nicholas també hi era, el retenien dins l’automòbil.
Un home va sortir del cotxe. Va sortir un home menut vestit de negre i vermell. Era la mà dreta de l’antic enemic del seu pare
-Ens tornam a trobar Henry, t’hem estat cercant durant dos anys. – va escupir aquell home amb una gran rialla de victòria.
-Per què em cerques? – va replicar Henry
-Perquè no hi torni a haver competència a Detroit. No podem permetre que ningú dels antics Fields torni a rivalitzar amb nosaltres.
Henry va entendre que no els deixarien partir en pau:
-No vull tornar a Detroit, simplement vull refer la meva vida sense tornar a mesclar-me dins assumptes turbulents.
-No podem deixar res sense lligar. No podem correr riscs. Decideix-te Field, et pots entrengar i acabar amb aquests “assumptes turbulents” com tu dius- es va burlar- o no tornaràs a veure al nen i a l’al•lota.- va dir mentre que el seu fill sortia del vehicle obligat per més homes dels Luciano. – Tic tac, Field, tic tac.
En Henry es va quedar paralitzat, no sabia com aquells desgraciats l’havien trobat, i encara pitjor, no sabia que fer. El seu cap donava moltes voltes durant no se quant de temps, hores pareixien.
- Field, no tinc tot el temps del mon.
Va fer un senyal i un dels homes va treure un arma que va posar molt nirviós a en Henry, l’home es va dirigir cap en Nicholas i li va apuntar, mentre ell plorava sense parar de mirar en Henry.
Na Maria no va poder més, va caure al terra. Es va quedar immòbil. Quasi sense respirar. Esperant...

No va plorar quan va escoltar els dispars de l’arma, no va plorar quan va escoltar el pes del cos caure com ella havia fet, no va plorar quan aquell home menut va escupir un bé de la seva boca. Però si que va plorar quan sentí els cotxes marxar i quan va veure els seus ulls, aquells ulls dels que s’havia enamorat, que li havia donat color , i que ara estaven oberts, inerts i sense vida
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]