Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



enjoy
Pego
 
Inici: L'escala del dolor

Capítol 1 El barri Sbert
-A veure, nois. Qui d’aquí sap francès? Francès de veritat, no aquesta cosa estranya que ara us ensenyen a estudi.
El comissari Tarrés s’estava a la porta, marcant amb el peu un ritme irregular de tres per quatre. La pregunta ens va agafar a tots amb la guàrdia baixa. Ningú no es va moure, ni tan sols el carallot del Pascal, un plançó de la diàspora andorrana a Besiers. Havia demanat voluntaris per formar part d’un escamot d’execució. El Peremiquel, des de la seva taula, es va arronsar d’espatlles: tothom sabia que el seu francès era un francès de contrabandista, funcional i pintoresc, però inútil per a qualsevol ús que exigís un registre formal.
-Hòstia puta, no fotem riure. Andorra és part de la francofonia o no?
-On vols arribar, Tarrés? - vaig dir.
-Mira Roc. Fa dos anys que anem darrera el Lleó.- és va fer un silenci incòmode fins que la Mònica va aixecar la mà lentament.
-Perdoni?
-Un dels contrabandistes de drogues més importants de Soldeu. – va creuar els braços i es va recolzar en la desordenada taula del despatx.
-I quin és el seu nom? – va continuar el Jordi, J pels amics.
-Això es precisament perquè necessitem la vostra ajuda, nois- va riure. –Sou la nostra peça clau.
-Rellenteix Tarrés. – va bufar el Peremiquel.- Hi ha gent que li costa seguir-te.
-Mira noiet- va començar.- Va ser a partir del 2012 que el Lleó va començar a vendre drogues als més joves. Així que és normal veure joves preguntant per la seva droga. I un vell com jo resultaria molt sospitós. Enteneu on vull arribar?
-En aquest aspecte jo podria ajudar- es va aixecar el Peremiquel.
-Jo també.- va sospirar el Pascual, sense aixecar-se de la cadira.
Es va fer un altre silenci. Encara que ningú no ho comentava mai, tothom sabia que aquests dos eren ex drogoaddictes.
-D’acord, ens podreu ajudar a traçar el camí. Els llocs on es reunien, on comerciaven ... – va dir el comissari seriós.
Jo ja pressentia que el pla anava agafant consistència, encara que no s’hagués traçat del tot i que no entenia gairebé. Jo tampoc no tenia molt¬ bé perquè havia anat allà. Per sentir l’adrenalina d’estar a la policia? Vaig sospirar.
-On es reuneixen?- vaig dir.
-Les nostres fonts ens han informat que es reuneixen en un bar bastant concorregut per joves.- va seguir amb la seva veu aspre, segurament pels vint anys que havia passat fumant- Sobretot els menors que volen alcohol. La nostra darrera pista és allà.
-I on es troba a aquest bar?- va dir la Mònica interessada.
-Està a un carrer amagat de qualsevol sospita.- va fer una pausa- Al barri Sbert .
No sabia si estar sorprès o preocupat. Sbert era el nom d’uns dels traficants que havia fet més commoció en la nostra comunitat. Ja que havia estat involucrat amb molts de peixos grossos, i quan per fi va decidir deixar-ho el varen matar en “estranyes circumstàncies”. Des de aquell moment les males gents del barri, que li tenien molt de respecte, li varen posar al carrer el seu nom al seu honor. Pensava que des de l’accident aquell carrer s’havia allunyat del mon de les drogues, però estava equivocat.
-Així que ara necessito qualcú que es faci passar per un comprador- va continuar el comissari.
-Dons vols que hi anem en Peremiquel i jo?- es va oferir el Pascual.
-El problema és que ja us coneixen.- va sospirar el Tarrés.- I vareu causar problemes anteriorment. Necessitem qualcú desconegut. Voluntaris?
Un altre silenci.
-Molt be dons.- va fer petar els dits.- Triaré els que tinguin més cara de penjat... Jordi i Roc.
-Ei!- varem cridar el J i jo ofesos.
-Ja està decidit.- va fer una palmellada.-Anireu vosaltres dos, alguna objecció?
-D’acord, però fes-te responsable del que ens pugui succeir.-vaig dir.
-No vos heu de preocupar. Un agent vos seguirà des de lluny i intervindrà si hi ha qualsevol problema. – ens va tranquil•litzar, encara que a mi no em feia molt d’afecte.¬- Heu d’estar llestos avui a les dotze, o us vindrem a buscar.
I ens va deixar amb la paraula a la boca.

En ser a ca meva vaig posar-me roba que no cridava molt la atenció, com m’havien recomanat. Una dessuadora i uns texans esqueixats, i un poc cara de penjat. Vaig ser allà molt puntual. Massa. En Jordi encara no havia arribat. Just quan pensava tornar enrere vaig veure una cabellera negre molt coneguda entrar al local. I la vaig seguir.
 Comenta
 
Capítol 2 Una nova integrant
El bar estava aclaparat de gent, una música alternativa estava excessivament alta i feia ressonar el terra. Això pareixia més una discoteca plena de penjats. El fet que fos un bar petit feia que tinguessis una sensació de claustrofòbia. Vaig passar com vaig poder entre la gent que ballava intentant que la multitud no m'aixafes . En uns deu minuts de trepitjar i que em trepitgessin vaig arribar al fons del bar. Havia una parta amb el signe de staff only. Havia vist com aquella noia, que em recordava d'haver-la vist abans però no tenia ni idea de on, entrava dissimuladament allà. Vaig arribar-hi i intentant que ningú em veiés la vaig imitar. Donava a un passadís on estranyament la música només es sentia de fons , com la música irritant que sona en els ascensors. Vaig començar a caminar intentant no fer renou, cosa difícil perquè sempre m'entrebancava amb facilitat. Al final es podia entreveure una altra porta, la qual vaig obrir i hi havia unes escales. Vaig sentir un soroll metàl•lic i em vaig amagar a un recó on jo no era visible, vaig treure un poc el cap per veure que passava. La noia en qüestió estava d'esquena a jo i la seva llarga cabellera negra que li arribava a la cintura li tapava la cara, amb el que pareixia una pinça pels cabells intentava forçar el pany d'una porta. En aquell moment es van sentir uns passos i la noia es va sobresaltar i va anar a amagar-se al únic lloc on podia, just al meu costat. Es va quedar atabalada en veure però es va asseure allà, i per primerament li vaig poder veure la cara. Ulls grans i negres, llavis carnosos i pigues per les galtes. La vaig veure guapa, molt guapa al observar els seus ulls de prop. Poques noies eren així i ho sabia des de el primer cop que l'havia vista per l' institut.
-Què fas...?- vaig anar a preguntar-li.
Ella immediatament em va tapar la boca amb la mà i em va fer un gest perquè callés. Varem estar una estona així una estona fins que vam sentir l'home allunyar-se. Ara era el torn de les preguntes.
-Què fas tu aquí?- vaig començar.
-Això ho hauria de preguntar jo!- va exclamar mentre s'aixecava.
-Cercava un poc de festa, com tothom aquí, llavors te vist forçant portes i naturalment, m'ha estranyat.- em vaig excusar.
-Així que has entrat a la zona estrictament per empleats, no?- va bufar
-No hem sembla que t'hagi de donar explicacions.- vaig respondre evitant la pregunta.
- Llavors jo tampoc he de fer-ho- va refutar.
Ens varem estar mirant malament uns minuts, varem bufar i varem decidir retornar al bar , això si, en silenci. En un una estona varem ser a fora, i allà estava el Jordi amb cara de preocupat.
-Roc!- se'ns va acostar.- On eres? Tio, no contestaves al mòbil!
Llavors va veure a la noia del meu costat i es va quedar amb cara de no entendre res.
-Anna.- es va presentar ella.- És pot dir que conec al Roc.
-Ah.- va dir respondre el Jordi. Llavors es va dirigir a jo.- Roc, un home que estava per aquí fora i anava un poc passat de voltes m'ha dit on ven drogues el Lleó actualment. No ho he hagut ni de demanar! M'ha vist un poc perdut i m'ha vingut a avisar.
Ho va amollar tot d'una vegada i no vaig tenir temps de tapar-li la boca. L'Anna ens va mirar sorpresa i ens va començar a interrogar sobre aquest tema. I com que el Jordi era dèbil en aquest casos li va acabar contant.
-Vull que em deixeu entrar en aquesta classe d'empresa que heu muntat- va exclamar la noia.
-I perquè ho hauríem de fer?- vaig preguntar mentre creuava els braços.
- Heu d'investigar, oi? Quantes més persones tingueu millor!
En Jordi i jo ens vam mirar i vam sospirar.
-D'acord...- vaig acceptar.
L'Anna va fer un dolç somriure i no li vaig poder treure els ulls del damunt, em va tornar la mirada i em vaig girar avergonyit. Des de aquell moment l'Anna va passar a formar part del nostre grup. El Tarrés va acceptar amb facilitat la seva entrada ja que pensava que ens serviria d'ajuda. I les setmanes passaren. I jo de cada vegada estava més proper a l'Anna fins al punt que tres setmanes després de la seva arribada ja estàvem sortint. Era fàcil de parlar i sentia que podia contar-li tot de mi, encara que sentia que últimament estava un poc distant. Però el pitjor va passar el dimarts.
-Nois!- va entrar la Mònica histèrica i hiperventilant.
Tots varem anar a ajudar-la a respirar i tranquil•litzar-se.
-Han segrestat a l'Anna!
 Comenta
 
Capítol 3 Un cop inesperat.
Tothom es va quedar fred per uns segons intentant recopilar la informació que acabàvem de sentir.
-Què?- vaig tartamudejar.
- Han segrestat a l'Anna.- va repetir la Mònica.- Avui al matí he vist a la seva tia pel carrer consternada i m'ha dit que vos informés del que estava passant. La policia ja l'esta cercant. Diuen que el segrestador duu una gorra vermella, ros, ulleres de sol i una camiseta de Nirvana.
Els ànims de tots varen caure pel terra. Es varem sentir malediccions i alguns plors de noies, gent nerviosa i irritada. Però jo no vaig ser capaç de reaccionar. Em vaig quedar completament en blanc sense poder moure'm. En Peremiquel se'm va quedar mirant preocupat.
-Roc?- em va cridar. Però no vaig poder respondre.- Roc?- em va agafar per les espatlles i em va començar a remenar amb força fins que el vaig mirar als ulls. I en aquell moment alguna cosa en dins meu es va trancar. I vaig sortir corrent d'allà dins.
No sabia si corria per anar a buscar-la o simplement per fugir d' aquella horrible realitat. Vaig sortir de la comissaria i vaig voltar pel cantó. Vaig travessar el pas de vianants sense tan sols mirar. Molta sort vaig tenir que no m'atropellessin. Vaig seguir durant uns deu minuts sense ni tan sols mirar al meu voltant. Nomes em volia concentrar amb córrer. Hauria seguit si no m'hagués xocat violentament amb algú. Vaig caure de cul un metre més enrere. Vaig mirar l'altre persona que estava també pel terra. Era un noi més o menys de la meva altura, amb unes ulleres de sol, ros, una gorra vermella i una camisa de Nirvana. Me'l vaig quedar mirant amb la boca oberta. L'altre noi va semblar sorprès de veure'm i va partir a córrer. Jo sense pensar-ho dues vegades el vaig seguir intentant la gent del carrer. Em va intentar despistar
girant per diferents carrers però d'alguna manera o una altre li vaig poder seguir la pista. Ni mort deixaria que aquest cabró se m'escapés. Per alguna raó mentre el veia del darrera vaig pensar que em recordava a qualcú que ja coneixia. Però a qui? El cor m'anava a mil i no podia pensar amb claredat. Les meves cames defallien i se'm descontrolava la respiració. No se quan de temps podria seguir-lo. I en aquell moment, abans de que entrés a un carreró es va entrebancar, ocasió que vaig aprofitar per agafar-lo del coll, tirar-lo al terra i llençar-me al seu damunt. Les ulleres i la gorra li havien caigut enterra i el vaig reconèixer d'immediat. Era un dels nois més callats del grup del Tarrés que en teoria anava a classe amb algú altre del grup.
-Carles?- vaig anomenar-lo amb cara d'idiota.
I en Carles va somriure. Em vaig anar a girar però vaig tardar massa. Algú em va pegar amb un objecte contundent al clotell i vaig caure sec.

...


Sentia com si el cap em bategués. Mare de Déu em feia molt de mal. Sentia com la sang calenta em degotejava pel front. Vaig obrir els ulls a poc a poc. Estava a una habitació amb una sola llum al sostre. Les meves mans estaven fermades a la meva esquena.
-Roc?- vaig sentir una veu dolça que em cridava.- Estàs bé, Roc? Desperta!
Al meu costat estava l'Anna, fermada igual que jo, cridant-me amb cara de preocupada.
Per una banda em vaig sentir increïblement feliç i tranquil•litzat al veure que estava bé però estava tan malament que no em podia ni moure.
-Anna? Que ha passat?
-Es llarg d'explicar.- va sospirar- Canviant de tema et pots aixecar?
-No ho crec.- estava molt marejat. Però igualment em vaig poder aixecar i em vaig quedar recolzat a la paret.- Saps perquè estam aquí?
- Si.- va mirar incòmode al terra.- Resulta que els que ens tenen son d'un grup que també fa i ven drogues. Ho he sentit mentre em feia la dormida. Em tenen aquí perquè em necessiten per fer xantatge a qualcú d'un altre grup.
-Qui?- d'alguna manera o una altre, fins i tot amb el cop al cap vaig pescar el que m'havia dit. Però ella no em va respondre.- Per cert, tens qualque idea perquè el Carles forma part d'aquí?
-No sabia res d'això fins avui.- em va mirar irritada.- Segurament es qualcú que va entrar e el nostre grup per agafar informació del grup del Lleó per destruir-lo quan el moment arribés.
-I que tens que veure tu amb tot això?- no em va mirar als ulls. Vaig sospirar sorollosament perquè ella m'escoltés. Va mirar al terra incòmoda. Vaig veure que no tenia més remei que canviar de tema.- Bé, el que hem de fer ara es sortir d'aquí. Idees?
Ella va assentir amb energia. Es va aixecar de cop i va anar cap a un racó on hi havia una fusta punxeguda. Va començar a refregar amb energia les cordes del seu canell fins que aquestes es varen tallar. Va agafar la fusta i va repetir el procés amb les meves. Després es va posar el meu braç al voltant de les seves espatlles i em va ajudar a posar-me dret. Varem anar cap a la porta i per alguna raó la porta estava oberta. Varem sortir d'allà i varem seguir, a poc a poc, pel passadís. Varem arribar a un gran saló on hi havia el que pareixia ser una reunió. Hi havia un home d'uns quaranta anys que se'ns va quedar mirant amb la boca oberta. L'Anna va pegar un crit de sorpresa.
-Pare?
 Comenta
 
Capítol 4 La veritat s'obre camí
-Pare?- va sortir de la boca de l’Anna.
En aquell moment es va formar molt de rebombori. Tothom va semblar sorprès de veure’ns allà. De sobte un home completament rapat i amb ulls ferotges va treure una pistola i ens va apuntar amb senyal de que no ens moguéssim.
-Qui ha estat el tros d’imbècil que no ha tancat la porta amb clau?- va cridar.- Qui cony no sap tancar una porta?
L’home al qual l’Anna havia anomenat pare el va intentar tranquil•litzar.
-No fa falta que treguis la pistola noi.- la seva veu era ferma.- Mira hem dut els diners que ens has dit i la meva filla es aquí tracta fet, oi?
Però el noi del cap rapat va somriure mostrant una dent platejada.
-Saps que això només era una part del tracte Lleó.
Lleó? Em vaig empassar un crit de sorpresa. El pare de l’Anna era el Lleó! Amb ulls incrèduls vaig mirar a l’Anna que pareixia que estava a punt de sofrir un atac nerviós.
-Pare...- va ploriquejar.- Ets traficant, oi?
-A callar!- va cridar el de la pistola. Mentre el Lleó es mirava l’escena sense dir paraula i amb cara de culpabilitat.
-Ho has estat sempre!- va cridar l’Anna plorant.
En aquell moment el noi va pegar un tir molt a prop del peu de l’Anna que va caure de cul espantada.
-Fill de...- va explotar el Lleó.- Però de que coi vas,Ramón!
-No t’acostis!- li va respondre ell apuntant-lo amb l’arma.- He dit que a part dels doblers vull una altre cosa. T’has de retirar de per vida del mercat vell.
-T’han et molesta que tingui el meu propi territori?- va dir el Lleó emprenyadíssim.
-Quan d’anys fa que estàs en la indústria?- va riure.- Masses. Jo crec que es hora de retirar-se vell, ara es el temps dels joves! Ara es la meva hora, la teva ja ha acabat. Així que si vols la teva fillona, i el seu noviet tindràs que fer cas al que et dic.
Hi va ver un gran silenci tens. Jo estava també entrant en pànic. Merda, amb quin embolic m’havia ficat? Just quan pareixia que en Lleó anava a acceptar es van sentir sirenes de policia a la llunyania, que s’anaven acostant. En Ramón es va quedar flipat per uns segons i després va reaccionar.
-La policia?- va cridar.- Qui coi ha cridat a la policia? Has estat tu Lleó!
Li va apuntar amb la pistola amb intenció de disparar.
-Jo no estat!- va dir l’altre.- Per si no ho recordes jo també soc traficant! A més ja vares dir que si cridava a la policia mataries a l’Anna! Per quina raó hauria de cridar a la policia?
El Ramón es va quedar pensatiu.
-Si no has estat tu, i als dos mocosos lis em destruït els mòbils quan han arribat qui pot...? Ah!- va adonar-se d’alguna cosa de cop i volta.- Carles! Has estat tu! Tu que treballaves com espia amb els altres mocosos, ets l’únic que podria haver cridat!
Les sirenes estaven cada vegada més a prop.
El Carles va sortir de la multitud en la que s’amagava
-Estàs boig? – va tremolar.- Es clar que no he cridat saps que m’agrada treballar aquí Ramón, saps que sóc fidel a vosaltres.
-Llavors qui més pot haver estat?- aquest cop l’apuntava a ell amb la pistola.- I com se que no has fet un pacte amb la policia?
-Sisplau no em matis!- va dir desesperat.- No ho he fet Ramon t’ho juro, per l’amor de Déu no disparis, jo mai...
I va passar el que ningú s’esperava. El Ramon va disparar al Carles. Li va travessar tot el front amb una bala, i el Carles va caure inert mentre la seva sang feia un bassal de sang al terra. Jo hem vaig quedar completament en estat de ”shock” sense poder moure’m ni reaccionar. Tota la sala feia un silenci sepulcral fins que l’Anna va començar a cridar i ha plorar mentre s’agafava la cara amb les mans. Jo la vaig abraçar apartar els seus ulls d’aquella escena de mort. En aquell moment va entrar la policia i varen envoltar al Ramon i a tos els altres, inclòs el Lleó. Mentre abraçava a l’Anna intentant tranquil•litzar-la no podia deixar de pensar que el que estava passant no era real. Que estava somiant i que tard o d’hora acabaria despertant d’aquell mal son. Però no era un somni.
La policia ens va dur a la comissaria a l’Anna i a mi perquè contestéssim a les seves preguntes sobre el que havia passat. Per alguna raó ara no puc recordar exactament el que vaig dir, segurament perquè no vull recordar l’accident ni res relacionat. Uns dies més tard varen dur a judici al pare de l’Anna, que resulta que el seu nom real era Gerard, al Ramon i a tot el grup de traficants. Ara mateix no sé quan de temps lis ha caigut a la presó.
El comissari Tarrés va dissoldre el nostre grup d’investigació i ens va demanar perdó sincerament a tots per fer-nos passar per tot això. L’endemà del judici es va fer el funeral del Carles. Resulta que va ser ell qui va cridar a la policia i que sempre havia estat un infiltrat que investigava el grup del Ramon. Tots els del grup, familiars i el comissari varem assistir al funeral. I tots varem plorar.
Ara per ara l’Anna no aconsegueix aixecar el cap. I quan està amb mi plora, dient que vol que tot passi. Se que està sofrint molt, però tinc la sensació que es recuperarà. Perquè jo estic al seu costat, i juro que no la penso abandonar.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]