Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Cal·líope
Sant Hilari Sacalm
 
Inici: Dos taüts negres i dos de blancs

Capítol 1 La descoberta de la cripta


El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits el niu de moixons que el meu somni infantil havia capturat.

Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-me de matí, encara que em fes mandra, també m’omplia d’orgull. Em posava a l’altura dels adults, de mon germà i dels pares, que havien de matinar de valent perquè al cor de l’estiu calia aprofitar tota la fresca del matí. Ells ja feia potser dues hores que eren al tros segant a tot drap. La padrina s’havia quedat a casa per tenir cura de mi i de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa ni al tros.

Sempre em passava el mateix: despertava i mai sabia com acabaria el meu somni, em quedava intrigada sobre com conclouria l’aventura sorgida en el meu cap.

Per fi vaig aconseguir deslliurar-me de la letargia que m’encadenava al llit. Em vaig incorporar i vaig mirar de reüll per la finestra que donava al tros. Des del llit, es podien albirar les primeres gotes de sol, que eixia d’entre les muntanyes llunyanes dels Pirineus. Els pocs rajos de sol que es filtraven per la finestra em molestaven, així que vaig fregar-me els ulls per veure-hi amb més nitidesa.

La padrina tornava a reclamar-me que llevés, la pobra dona no se n’avenia de no poder anar a treballar al tros o a la granja com cada dia. Em vaig llevar.

Al cap d’unes hores d’haver esmorzat una torrada amb melmelada de maduixa, em vaig anar a vestir, mandrosa. Havia ajudat a fregar el terra a la padrina, que estava molt agraïda. L’Ares no tardaria gaire en passar-me a recollir, com cada matí, per anar a jugar. Mentre em posava la mateixa roba que el dia anterior, uns copets suaus a la porta de fusta em van sobtar. Segur que era ella.

L’Ares m’esperava amb un vestit d’un color blanc trencat amb tot de floretes verdes de ganxet. Em vaig imaginar que les hi hauria cosit la seva encantadora padrina.

El cant dels ocells i la forta olor de romaní feien d’aquell lloc un indret molt agradable, però la pudor de les granges i dels fems ho espatllava una mica. Feia una xafogor espantosa que fins i tot ens dificultava la respiració. Vaig avisar a la padrina de que me n’anava amb l’Ares i, llavors, després de tancar la porta de casa, vam començar a passejar: acabaríem el joc que ahir havíem deixat a mitges. Havíem anat al Castell de Mur i fingíem que érem a l’Edat Mitjana.

En el camí que utilitzàvem sempre, hi havia una gran esllavissada de terra que havia caigut d’una muntanya a la vora. Així que vam haver d’agafar un altre camí, que la padrina, alguna vegada, m’havia comentat que, tot i ser més llarg, també hi arribava. Vam començar a caminar, a l’Ares no li agradava gaire. No podia entendre perquè estava tan cansada en uns pocs minuts.

Després de molts esbufecs de l’Ares, vam arribar al peu del castell.

–Valença! –va cridar-me l’Ares.

Damunt d’una pila de rocs, l’Ares brandava un tros de fusta i convidava a unir-m’hi:

–Com goses desflorar la meva dama, galifardeu! –va bramar-me.

Què diu aquesta?, vaig pensar. L’Ares havia llegit massa cops El Quixot. Em vaig deixar endur per l’emoció del joc, agafant el primer bastó que vaig veure.

–Covard! Tastareu la fúria de la meva espasa! –vaig sorprendre’m a mi mateixa pronunciant aquestes paraules.

Va baixar ràpidament del mur, i aviat les nostres “espases” xocaven l’una amb l’altra, mentre es creuaven les nostres mirades enjogassades. Ella reculava, mentre jo anava guanyant terreny, ufanosa. Aviat va començar a córrer per fugir de la derrota. Era lenta i panteixava, així que li vaig donar avantatge. Va amagar-se darrere un mur mig enderrocat. Quan m’hi acostava, vaig sentir un crit.

–Ares?! –vaig exclamar, en estat de pànic.

No em va contestar.

–Ares, no té gràcia! –vaig intentar que el meu to de veu fos ferm, però se’m va trencar la veu.

Vaig seguir els passos de l’Ares, desesperada.

–Ares!

–Aaaaah! Valença! –vaig sentir la seva veu, molt a prop–. Ajuda’m, Valença!

Em vaig guiar pel so, massa atabalada com per parar compte als peus. Quan vaig adonar-me que xafava el buit, ja era massa tard. El món se’m va esvair, i al seu lloc, només foscor. Vaig adonar-me que en la caiguda m’havia mig torçat un turmell i també tenia el cul adolorit.

–Valença?

Una mà em va tocar l’espatlla. Els ulls se m’anaven acostumant a la foscor i em permetien distingir la figura dreta davant meu. Era l’Ares. Tenia cara de pànic.

–On coi som? –vaig preguntar-li.

–No ho sé, sembla un sepulcre. Hi ha ossos.

Em vaig incorporar, el peu em feia molt mal. L’obertura del sostre, per on havíem caigut, il•luminava tènuement l’estança. Allà sota l’ambient era més fresc que a l’exterior. Vam decidir explorar aquella mena de cripta per trobar una sortida. A mesura que anàvem avançant, la basarda s’apoderava de nosaltres.

De sobte vam distingir un cos estirat a terra d’entremig de la foscor.

Ens hi vam apropar una mica. No es movia, però aquella silueta em resultava familiar. M’hi vaig anar acostant, a cada passa els meus temors augmentaven. Em semblava que era el padrí! El vaig cridar abans de comprovar –ho. L’Ares em mirava atònita, a mesura que jo cada cop cridava més, preocupada. Ho era, n’estava convençuda. Ell no em sentia, així que em vaig abocar, desesperada, damunt el seu cos. Vaig sacsejar-li el braç, fred, per a veure si reaccionava. Davant la meva insistència, finalment el cos es va moure, i la meva cara es va il•luminar en veure que, efectivament, era el padrí, i a més estava viu.

Es va incorporar dificultosament, tot rascant-se la closca, gairebé pelada. Vam deixar que se situés i aleshores el vam assetjar amb un interrogatori: què feia en aquell lloc tan estrany, què li havia passat... Padrí ens va balbucejar fets força desconcertants i anormals, que no ens vam acabar de creure. Vàrem pensar que el millor seria dur-lo a casa i que el vent ens asserenés les idees, a ell i a nosaltres. Tot és fruit d’un accident, em vaig dir a mi mateixa, padrí s’ha donat un cop al cap i ja ens ho explicarà després.

El que havíem d’aconseguir primer era sortir d’aquell indret, que feia posar els pèls de punta.

Seguint les instruccions del padrí, vam resseguir les parets, fins a arribar a la porta. Aquesta conduïa al cementiri de darrere l’església, rodejada per murs de pedra inestables.

Després de sortir i veure de nou la llum del sol que tan trobàvem a faltar vam tornar cap a casa pel camí que havíem pres abans. La tornada es va fer més curta, tot i que el padrí estava molt inestable i li costava caminar. Quan vam arribar a casa vam explicar amb presses i vergonya el què ens havia passat, ja que ens havien advertit de no jugar prop de les ruïnes, ni pujar als murs.

Però en sentir la versió de padrí, padrina es va inquietar i el va engegar a dormir. Fins l’hora de sopar, va dir. Vaig quedar sorpresa que padrí obeís, tenint en compte que eren les dues de la tarda.



 Comenta
 
Capítol 2 El misteri del portal
Va arribar l’hora de sopar. Jo estava impacient de veure aparèixer el cappelat del padrí al llindar de la porta. La seva obediència a la padrina l’havia fet estar sis hores al dormitori, potser sense dormir, però no hi havia posat objeccions.
La porta del menjador petit es va obrir, i d’entre els grinyols de la fusta vella va aparèixer-ne el padrí. Tenia els ulls enllagrimats i proferia un badall:
–Bon vespre família.
Després es va asseure davant meu. El pare el mirava atentament, com intentant desxifrar-ne el posat serè. La mare em mirava a mi. La padrina era a la cuina.
Regnava el silenci sepulcral, ningú no s’atrevia a dir ni mitja paraula. Aleshores, arriscant-me a trencar el silenci, vaig demanar explicacions:
–Què t’ha passat al matí?
–Doncs no ho sé ben bé... –va dur-se la mà a la closca, reflexionant–. Només recordo que, en sentir uns sorolls, em vaig llevar i me’n vaig anar a la finestra perquè em toqués la fresca, i llavors...
–Sí? –vaig animar-lo a prosseguir.
Ens va mirar inquisitivament, d’un en un, tot alçant la cella.
–Vaig veure una gent encaputxada amb torxes que anaven en direcció al castell...
La mare va riure per sota el nas. Me la vaig quedar mirant, enfadada. Sabia que pensaven que padrí m’explicava una fàbula per impressionar-me. O això o pensava que estava guillat. Padrí no se’n va adonar, perquè va prosseguir el relat:
–... una cosa ben estranya, noi. Em feia mala espina. Què coi hi anaven a fer, a Mur? Vaig sortir sense pensar-m’ho dos vegades, casun l’hòstia, no fós cas que mos el cremessin...
Pare, que havia estat enfeinat xarrupant la sopa, va alçar la mirada cap a padrí.
–i de sobte, vatua l’olla! Em vaig despertar dins d’aquella mena de foradot soterrani.
A la mare li va caure la forquilla. La cara de la padrina era un poema. Pare, després de sentir aquells fets tan esbojarrats, va deixar anar una riallada.
–No rigueu, recoi, que és ben cert! –padrí va picar a la taula.
La padrina, en veure les condicions en les que es trobava el padrí, va dir que tenia una insolació.
–Que recoi d’insolacions! Sé prou bé el que vaig veure!
–Au va, què t’has donat un cop al cap, home! –va etzibar-li el pare.
No podia dir res perquè sinó em tocaria el rebre. Vaig contemplar com padrina el feia ficar al llit perquè es pensava que estava ben tocat de l’ala. Amb els ulls suplicants i plens d’indignació, vaig fer-li un petó a la galta. Padrí em va fer l’ullet.
Jo m’empassava totes aquelles aventures extraordinàries que ens explicava, encara que fossin difícils de creure.
La padrina sabia que jo era molt crèdula. Em va prohibir que l’anés a veure fins l’endemà. Era una nit calorosa, a més estava intrigada perquè volia que padrí m’expliqués més coses. No vaig poder dormir.
Devia ser prop de mitjanit quan em vaig alçar per anar al lavabo. Tenia la boca seca i el clatell moll de suor. En tornar-me’n al dormitori, molt més fresca, em vaig topar amb una ombra prop de la finestra. Era la figura del padrí, n’estava segura.
M’hi vaig apropar.
–No pots dormir?
–Veus aquelles aquelles llums que pugen per la muntanya?
Per un moment vaig pensar que el padrí estava al•lucinant, però em vaig adonar que jo també les veia. Tot de llums que feien pampallugues, enfilant la muntanya.
–Són torxes. Ahir va passar el mateix...
Ens vam mirar. La llum de la lluna li il•luminava el rostre opac, ple de preocupació.
–Padrí, vols que...?
Em va agafar de la mà, mut, i em va arrossegar cap a baix. Vam sortir de casa amb una llum d’oli, la nit era ben fosca i no hi havia ni una sola ànima per aquells solitaris carrerons de la vila. Solament comptaven les estrelles i la lluna que permetien desxifrar el terreny abrupte. Era un cel típic d’una nit d’estiu. La brisa suau i agradable ens acariciava la cara mentre caminàvem per aquells senders, creixia la basarda dins nostre.
Ens costava més seguir el ritme dels puntets brillants, les torxes s’anaven allunyant en la obscuritat.
Després d’una estona es va aparèixer davant nostre la porta de la cripta. Ens vam adonar que aquella gent s’havia esfumat. Pels diminuts passadissos tenebrosos se sentia l’eco d’unes veus desconegudes. Tot semblava formar part d’algun tipus de ritual, com en aquells llibres que devorava l’Ares, i que sempre me’n parlava.
El padrí volia continuar. Jo començava a penedir-me d’haver-lo acompanyat, estava morta de por. Tot i els meus temors, el padrí em va acabar convencent que s’havia de resoldre el misteri de la nit passada. Així que vam seguir fins a la cripta.
El cor em saltava dels nervis i la tensió del moment, ja distingíem la llum de les torxes. Ens vam amagar darrere un entrant de la paret, així no ens veurien. Vam xiuxiuejar amb padrí d’aquella bogeria.
De sobte la tènue llum de les torxes va apagar-se i ens vam adonar que no hi havia ningú. A la paret brillava alguna cosa. Abans de poder proferir cap crit, la llum es va estendre fins a travessar-nos de mig a mig, pel pit. Una escalforeta va inundar-me el cor, i vaig sentir com queia en la foscor.

 Comenta
 
Capítol 3 Un viatge al passat
En la foscor enigmàtica, impenetrable... No podia pensar perquè no sabia on començava ni on acabava la meva ment. Jo era la meva pròpia respiració, era els esbufecs de l’avi i la foscor. Les meves extremitats no tenien ni principi ni final. Aquella situació m’havia deflagrat la ment, me l’havia buidat per uns moments.
Aleshores tot va ser llum. Ens precipitàvem, un horitzó se’ns obria al davant. Vaig recuperar el meu cos i se’m van establir de nous els límits en la ment. Notava l’herba calenta sota el cos i flairava un aroma intens de romaní.
Em vaig aixecar i vaig ajudar el padrí, tot just a unes passes meves. Què acabava de passar? El trànsit ens havia deixat confosos i entumits. Estàvem en un turó. A la vista teníem als afores del que semblava... no podia ser. Un poblet medieval?
Jo estava en estat de xoc. Com i perquè havíem arribat allà? Buscant consol en la mirada del padrí, em vaig trobar uns ulls desperts i intel•ligents. Semblava estar recobrant el sentit pensant i analitzant les coses a tota velocitat.
Al padrí tot allò li resultava familiar. Em va dir que havíem d’anar de pressa, camuflar-nos, passar desapercebuts. No podíem rebre les tragèdies que sorgien en aquells temps grisos de guerra i desesperació. Ens vam avançar per camps fins a arribar al poble. Tot era apagat, brut i silenciós, les persones es movien sense mirar res ni a ningú.
Amb la màxima discreció possible ens vam dirigir cap al vell estable. Damun un munt de palla hi havia dos capes. De cap manera em ficaria allò tant lleig! Era raspós i feia molta pudor d’animal. El padrí em va advertir:
-Si no et poses això et cremaran per bruixa –em va dir tot assenyalant les meves sandàlies esgarrinxades i oferint-me la capa pudenta.
Després vam tornar a sortir fora, sense ocultar-nos en les ombres.
No feia falta ser gaire llest per distingir que érem uns forasters de categoria. En aquell poble es coneixien totes les cares de manera que no tardaven gaire en clissar a uns pobres perduts com nosaltres. Després d’una estona, un home ens va aturar i ens preguntà d’on proveníem:
-I què feu per aquí? –la mirada suspicaç de l’home observava detingudament els nostres rostres ocults en les caputxes.
I què brut que va!, vaig pensar. De cap manera es podien comparar aquelles mans calloses amb els meus dits fins i blancs sota la capa, que ja procurava en amagar.
El padrí va respondre alguna cosa que no vaig sentir i tot d’una aquell desconegut s’allunyà entre ruïnes. Què coi li podia haver dit el padrí perquè toqués el dos, cames ajudeu-me, d’aquella manera...? El padrí ni em mirava, jo el seguia amb intriga i una mica d’ansietat. Em sentia desprotegida i era completament depenent del padrí. No sabia on pretenia que anéssim ni què pretenia fer allà. El seguia. Vam sortir d’aquell petit poble i vam enfilar un camí sec de terra trista. El cos em pesava, aquella xafogor em desfeia sobre la terra deserta que era el destí d’aquell temps. Tenebres, foscor, inestabilitat… tot d’abominables sentiments m’ofegaven.
Per fi vam arribar al final d’aquell terrible camí. De lluny em va semblar veure els encaputxats amb les torxes. Començava a fosquejar. En aquella ocasió la gent eren de carn i ossos. Vam entrar en la mateixa taberna que ells. El lloc era poc acollidor, brut, sorollós... La gent ens mirava. Em vaig acostar a la barra on hi havia una noia molt maca amb els cabells rossos llargs i rissats.
-Que heu vist a una mena de clergues per aquí?
-Em penso que estan al porxo... –em va contestar, intentant distingir la meva cara sota la caputxa.
Van obrir la porta silenciosament. Efectivament, eren allà. Ens hi vam apropar poc a poc, feien uns gestos estranys. Semblava el mateix ritual que havien dut a terme la nit anterior, a la cripta. Havien fet una foguera diminuta amb alguns branquillons.
 Comenta
 
Capítol 4 La nova oracle
Pel que em semblava el padrí tenia previst interrompre la cerimònia.
Donava la sensació que no coneixia el perill que comportava, però... Bé, el padrí era així i ningú no li podia parar els peus. A qualsevol persona amb dos dits de seny no se li hauria acudit cometre una bestiesa així.
Em va demanar que l’esperés darrera la porta del porxo, amagada. Ell hi va accedir poc a poc, silenciosament, com si complint una missió secreta. Els encaputxats, en veure’l, van aturar el ritu i se’l van quedar mirant amb rostre pertorbat. Jo espiava l’escena des del racó fosc on m’havia desterrat el padrí, intentant no perdre’m cap detall i procurant que no em veiessin. El cor m’anava a cent. Semblava que la intervenció inesperada no els havia agradat gaire i de veritat, era preocupant el que li podia passar.
La gent encaputxada s’intercanviaven mirades de malícia tot i que no semblava haver-hi cap indici de violència. Però aleshores em va semblar que aquella gent i el padrí establien una conversa, de la qual només podia llegir-los els llavis xiuxiuejants.
Un rampell em va fer eixir de darrere la porta. Tot d’ulls es van fixar en mi i em vaig quedar garratibada, la valentia se m’escolava del cos. Quan em pensava que em desmaiaria, un encaputxat va donar un pas endavant.
- L’hivern s’acosta... Un estel caigut del cel anuncia una arribada. Cabells de foc i cor gèlid ens guiarà cap a una nova primavera...
Hi va haver un llarg silenci.
- Ella és l’escollida! –i em va senyalar amb l’ungla negra i cargolada.
Aleshores, fins i tot el posat del padrí es va enfosquir. L’home que m’havia assenyalat va entrar en una sèrie d’espasmes que el van reduir a un monticle de roba negra, retorçant-se al terra.
De seguida vaig notar la presència protectora del padrí al meu costat però estava massa pertorbada per dir res, o cridar.
El padrí em va agafar del braç per intentar escapar però un altre home ens va enxampar abans de que poguéssim arribar a creuar la porta.
- Hem estat esperant aquest moment tant de temps...
- Volem retornar al nostre present! –vaig balbucejar.
- No. La profecia és clara, el lloc de l’escollida es troba aquí.
No hi va haver temps per a discussions. Tres o quatre encaputxats ens van envoltar de seguida i van arrencar-me dels braços del padrí. En poca estona estàvem lligats en un corral anònim, ple de palla i amb una olor insuportable a porc. També hi havia lligats a unes cadenes uns esquelets que devia fer anys i panys que estaven allà. Aquell podia ser el nostre destí si...
- I ara què farem? –li vaig preguntar al padrí, sense apartar la vista dels esquelets.
- Em sembla que haurem de cenyir-nos al seu pla –va contestar, amb una ganyota de fàstic.
Vaig estremir-me només de recordar la situació en què ens havíem vist implicats. Jo només volia tornar a casa. A hores d’ara ja seria de dia i ens estarien buscant com uns esperitats.
Al cap d’unes hores ens van venir a portar menjar i aigua. Després de la menjada se’m van endur. No sabia on em portaven ni tampoc què em volien fer, no entenia res.
- Per què sóc l’elegida? –vaig accedir a preguntar.
- Algun dia seràs la nova oracle.
Sense el padrí em sentia desprotegida.
Però allò tan sols era el principi, aleshores encara no era conscient d’on m’abocarien aquell grup sectari de bojos.
Haurien de passar tres anys fins que una mica de maduresa se m’imposés.


Tot i que la meva nova vida no em desagradava, amb el padrí començàvem a inquietar-nos. Tres anys havien passat d’ençà que els encaputxats, gent del poble –com havíem descobert després-, m’iniciessin en una art poc comuna. La bruixeria i el misticisme. Aviat tindria lloc el ritual d’iniciació i jo formaria part de la secta.
Evidentment, jo no ho volia pas. Bé, si he de ser sincera, per una banda m’encantaven els meus nous poders. Mai m’havia sentit realment especial i aquella havia estat la “meva” ocasió. D’altra banda, volia retornar a casa tot i que això signifiqués perdre tot el guanyat.
Amb el padrí feia temps que tramàvem un pla. El meu ésser estava dividit, sí, però els temors eren sols meus i no volia descoratjar-lo amb la meva avarícia. Es veia d’una hora lluny que ell volia tornar per impossible que fos.
I a més, hi havia els “altres”. Em refereixo als altres oracles, dels quals només sabíem que havien estat joves, com jo mateixa, raptats del seu temps i obligats a aprendre a desenvolupar un do. Tots havien estat escollits i duts a l’època a través de la cripta del temps. Després la història és la mateixa. Però a partir del ritual d’iniciació el rastre es desdibuixava. Ningú no en volia parlar. Per què? Aquestes històries eren inquietants i sovint em mantenien en vetlla durant la nit.
La cripta, els esquelets, els encaputxats amb doble identitat... Tot estava lligat finament, tot i que no arribàvem a treure’n l’entrellat. Sort en tenia del padrí que, a part de vigilar-me i recolzar-me, mantenia allunyats els sentiments negatius que flotaven en l’ambient d’aquell poble. Vivíem ell i jo, sols, en una cabaneta que havia construït ell mateix i que jo ajudava a conservar, gràcies als meus nous poders i una mica de feina domèstica.
Els dies s’allargaven per donar pas a la tercera primavera que viuríem en el poblet. Sabia que arribava l’hora, però això no va estalviar-me un sobresalt en sentir-ho de la boca d’un encaputxat:
- Estàs llesta per al ritual, alegra’t, aviat seràs el nou oracle.
Sí, és clar, quina alegria.
El dia del ritual era a tocar, havíem d’idear un pla de fugida de seguida.
Justament, aquell mateix dia, es va anunciar que la meva cerimònia d’iniciació seria l’endemà. No em feia gens de gràcia, la vida que m’esperava era desconeguda i qui sap com acabaria poc temps després.
Aquella mateixa nit vaig discutir amb al padrí: no podíem deixar passar més temps, havíem de tornar.
Amb el temps, la gent del poble ens havia agafat confiança, no podia ser tant difícil escapolir-nos pel portal aquella nit. Quan el cel s’havia enfosquit i no s’hi veia, encaputxats i amb vestits llargs, ens vam dirigir a la cripta.
Per a que aparegués el portal calia la meva concentració, calia silenci.
Al cap d’un moment una mena de portal cristal•lí és va obrir davant nostre. Vaig tenir el temps just de donar una ullada al padrí, que s’havia quedat meravellat com jo. Després em vaig sentir absorbida, com quan havíem arribat al poble.
Vam perdre el món de vista.
Quan ens vam despertar tornàvem a ser a la cripta. El terra era moll i no sabia quan de temps hauria passat. Vaig recordar-ho tot de seguida però només hi havia una manera de saber si havíem retornat al nostre temps. Sortint a l’exterior.
Vaig despertar el padrí i el vaig ajudar a sortir cap enfora. Efectivament, érem en el nostre temps d’origen. Tot i això tenia por. Por de que em vinguessin a buscar, por d’acabar com un d’aquells esquelets que havia vist al corral, tres anys enrere. Por. Molta por.
Estava en un estat d’ansietat tal que, en un rampell de bogeria, em vaig girar envers la cripta i li vaig engegar una bola d’energia. I no vaig parar fins veure-ho tot reduït a pols i cendra.
- Però... jo em pensava... –vaig mirar-me les mans.
Els poders no havíem desaparegut? Vaig provar de fer créixer una flor. No va funcionar. Em vaig encarar de nou a la cripta. Vaig intentar carregar-me de ràbia, pensant amb els tres anys separada de la meva família. No vaig aconseguir res. Només estava enfadada, aquell alè de vida m’havia abandonat tan bon punt havia destruït la cripta.
Així doncs, tot i que els records de l’altra època eren ben vius, els meus poders havien desaparegut.
- Deixa-ho, Valença –em va dir el padrí, posant-me una mà a l’espatlla–, és hora d’anar a casa...
- Però... –vaig objectar
- Potser només havies de destruir la cripta, no creus?
- Però...
- Tot passa per alguna cosa. Potser ja has complert la teva missió d’oracle.
Vaig anar-me’n fent a la idea de camí a casa. Què importava no tenir poders? D’acord, em sentia dèbil i insignificant però alleujada. Sabia que havia fet el que era correcte.
Quan vam arribar a casa no hi havia ningú, semblava que fes mesos que estigués buida. Ens vam acostar al jardí, on havien unes làpides amb els nostres noms esculpits.
- Ens han donat per morts? –vaig preguntar-li al padrí.
- Sí... –va contestar-me.
En mirar-nos ens vam adonar que mentre estàvem a l’altra època, en el nostre món el temps havia corregut molt més de pressa.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]