Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Aficionades
Alacant
 
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret

Capítol 1 I tot començà així...
Des de la seva posició privilegiada darrere el rellotge, Hugo podia observar-ho tot. Va tocar inconscientment el petit quadern que portava a la butxaca i es va dir que havia de tenir paciència.

El vell de la botiga de joguines estava discutint amb una nena que tenia més o menys l'edat de l'Hugo. Sovint la veia recalar a la botiga amb un llibre sota el braç i desaparèixer darrere el mostrador.

Ara només feia falta esperar, però no dins aquella trampa de rates que era el rellotge. Era com un cau sense sortida. Aquells mecanismes et podien aixafar en qualsevol moment. Va baixar a poc a poc i amb compte de no posar un peu en fals. Un sol error li podia costar la vida.

Pensant- ho millor, es va aturar i va treure el quadern de notes. Va començar a escriure, però llavors va sentir uns alens forts. Els va reconèixer tot d'una. Era l'home encarregat de posar oli al rellotge. Va fer-se enrere. No volia que aquell home el descobrís allà a dins.

Va notar com alguna cosa li estirava el cordó de la sabata. Es va girar i va veure que era un engranatge que se li havia enganxat i que girava amb una força terrible.

No hi havia manera de desempallegar-se'n. Va pensar en treure's la sabata, però era massa tard. Va sentir com els engranatges li aixafaven els dits i després, a poc a poc, tot el peu. El mal era insuportable.

Quan ja li havia arribat a la cama, d'alguna manera va aconseguir pensar que aquesta era la seva última oportunitat per deixar un senyal que algú pogués trobar. Aquella última senyal que conduiria a la nota que havia deixat darrere un d'aquells dotze nombres del rellotge. Estava allà, amagada i preparada per desencadenar una sèrie d'esdeveniments que canviarien la vida d'aquella nena, perquè ella era l'ùnica que podria saber quin era l'objectiu de tots aquells fets.

El primer que li va venir al cap va ser el missatge inacabat del seu quadern de notes. El va agafar, però amb el mal li era impossible escriure. Va dibuixar uns punts, que aparentment no tenien cap sentit i, amb les darreres forces que li quedaven va aixecar el braç cap amunt. Va quedar just a dalt d'un altre engranatge.

Quan aquests el van engolir fins a l'estómac, va deixar anar un gemec de dolor. Entre les taques negres que s'havien incorporat a la seva visió, va aconseguir veure la cara d'horror del rellotger. Va sentir com els engranatges s'aturaven, però era massa tard. Un filet de sang li va caure de la boca. La llum va fugir dels seus ulls.




***




Només els crits que ressonaren pel carrer em van fer llevar l'atenció del llibre que tenia entre les mans. Vaig aixecar el cap i vaig veure l'home encarregat de posar l'oli al rellotge que sortia dels mecanismes amb cara d'espant. Els seus crits feien esgarrifances. Vaig veure com un al·lot, més o menys de la meva mateixa edat, se n'anava corrents a dins l'estructura del Big Ben. De sobte el llibre ja no era important. Vaig sortir de la tenda i em va donar la benvinguda un aire gelat. Els meus alens accelerats es condensaven davant meu. Vaig anar-me'n corrents i també em vaig ficar dins el mecanisme del rellotge. Només s'hi filtrava una misèria de llum. Quan els meus ulls es van adaptar a la penombra vaig veure que tenia els peus submergits en un mar de líquid vermell. Però allò no era aigua. Vaig deixar anar un crit. Vaig veure com la sang degotava d'algun lloc del pis superior. Dubtava del que havia de fer. Vaig fer un parell de passes enrere. No. No tornaré enrere com una covarda. Les cames em tremolaven. El meu cor bategava amb tanta força que pareixia que m'havia de sortir del pit. Quan vaig arribar a dalt vaig veure aquell mateix al·lot que havia vist entrar aquí agenollat, d'esquena a jo. M'hi vaig acostar i vaig mirar per damut la seva espatlla. Allà hi havia un nen. O almenys el que quedava d'ell. Estava pàl·lid i la seva meitat inferior estava totalment capolada. Un regalim de sang li queia de la boca. L'al·lot i jo ens vam mirar, bocabadats. Vam notar el braç aixecat del nin. Era com si ens volgués dir alguna cosa. Vaig agafar el quadern de notes que duia a la mà. Hi havia el començament d'un escrit. Donava indicacions com si fos un plànol. Un plànol de què? Aleshores no sabia contestar aquesta pregunta, però sí sabia que el braç aixecat ens volia dir alguna cosa. Vam mirar cap a dalt. El que vam veure ens va deixar atònits.
 Comenta
 
Capítol 2 Darrere el mirall
Vam quedar uns segons petrificats mentre observàvem la imatge que es reflectia al mirall just davant de nosaltres. O damunt de nosaltres, més ben dit. Ens vam aixecar a poc a poc, sense perdre de vista aquella figura fantasmagòrica. Ens vam acostar, cautelosos, al principi de l'escala de caragol que pujava fins a aquell mirall. Era immens. Quan vam ser allà a dalt vam veure com, a poc a poc, els engranatges tornaven a girar. Es va sentir un so... únic, difícil de descriure però que mai oblidaré. Quan vaig mirar cap a baix, el cadàver havia desaparegut. Era com si mai no hagués estat allà.Vaig mirar cap a dalt. El mirall semblava ser una porta entre dos móns: el real i l'imaginari. Em va semblar veure la silueta de... Vaig allargar la mà. Just quan els meus dits tocaven la gèlida superfície del vidre, aquest va explotar en una pluja de petits cristalls transparents. Ens vam protegir els ulls amb les mans.

Quan vam veure el que hi havia al darrere, vam deixar anar una exclamació de sorpresa. Era una biblioteca il·luminada pels quatre grans vitralls rodons del rellotge. Les quatre cares del Big Ben. La llum que s'hi filtrava era groguenca, igual que tota la ciutat sota la llum de l'horabaixa. Estava a punt de pondre's el sol. Em vaig girar cap a l'al·lot.

Per primera vegada em vaig fixar amb la claretat dels seus ulls blaus com la mar i m'hi vaig perdre. Els raigs de llum que entraven pels finestrals projectaven jocs de llums i ombres sobre els seus cabells negres. Vaig notar com el meu cor feia un petit salt i com, al meu estómac, hi tenia una nova sensació que ni tan sols podia descriure com una cosa bona o dolenta. Em va allargar la mà i em va dir que li deien Joan.

La seva veu era dolça i suau, i et feia sentir com a casa. Sempre havia somiat que algun dia trobaria algú que em faria sentir com a casa. Mai havia conegut aquesta sensació. Els meus pares van morir i podríem dir que vivia a la tenda de joguines que era l'únic lloc on em podia refugiar a l'hivern. Ell era perfecte. Em va demanar com em deia i li vaig contestar: “Clara”.

SPer uns instants va semblar que em coneixia i em vaig sentir incòmoda de cop, encara que aquest sentiment se'n va anar tan ràpid com va venir. Li vaig agafar la mà amb nerviosisme i la vaig deixar anar massa aviat. Pensava que havia ficat la pota, però ell em va dirigir mitja rialla i els genolls em van fer figa. Vaig apartar la mirada. Un somriure tímid se'm va dibuixar als llavis. No sabia què fer. Estava acostumada a la meva rutina diària. Com havia d'actuar?

El meu somriure va desaparèixer. Alguna cosa que hi havia inserida a la part de darrere el número set d'una de les cares del rellotge em cridà l'atenció. M'hi vaig acostar a poc a poc i ho vaig agafar. Era una nota, del mateix tipus de paper que el quadern que encara tenia a la mà. La vaig obrir i a dins hi havia una sèrie de punts disseminats per tota la pàgina. Què devien significar?

Un tremolor em va treure dels meus pensaments. Estranyada, vaig comprovar que la nota tremolava entre les meves mans i en començava a sortir fum. Abans de poder tirar-la, una descàrrega elèctrica se'm va estendre per tot el cos. Vaig quedar perplexa uns segons. El meu cos encara tremolava quan les ungles de la mà dreta van començar a brillar amb una llum que enlluernava. Quan vaig mirar en Joan vaig veure que somreia, però quan va notar que el mirava, la rialla va desaparèixer. Ho vaig atribuir a què havia vist la por que sentia reflectida als meus ulls, però... qui sap?

Una substància daurada va aparèixer a les puntes dels meus dits i es va anar estenent molt a poc a poc per la meva mà dreta. El fred que desprenia arribava fins als ossos. Mai havia sentit una cosa tan freda. Els darrers punts de la pàgina es van anar unint fins a crear una única oració: “Quan eL geL daurat arrIBi fins el coR, Clara, hi haurà un tEmpS límit”.
 Comenta
 
Capítol 3 Un buit a la prestatgeria
Vaig quedar de pedra. Què significava que arribaria fins al cor? Per què tenia un límit de temps? Massa preguntes sense resposta. Ja era hora que començàs a donar-n'hi. Havia d'averiguar què passava. Em vaig fixar millor en les lletres de la nota. Què hi feien aquelles lletres en majúscula enmig d'un text? Segur que hi ha una resposta però jo, en aquell moment, no n'hi trobava cap. Ahhh! SÍÍÍÍÍÍ!!!!!!! Ja ho veia clar!!! Si juntàvem les lletres en majúscula formaven la paraula “LLIBRES”. Més clar impossible. Vaig anar al centre de la sala i vaig començar a donar voltes. LLIBRES. Estava segura que algun d'aquells llibres contenia la clau per desfer-me'm d'aquella cosa que feia el seu camí cap al meu colze. Era una lluita contrarellotge. No podia pensar fredament. LLIBRES; LLIBRES; LLIBRES; LLIBRES... De sobte (i encara no sé ben bé per quin motiu), un d'ells em va cridar l'atenció. Era vermell i la seva coberta estava envoltada de vellut i decorada de forma minuciosa amb petits detalls daurats molt freqüents en segles anteriors però que ara ja ningú els usava pel cost tant elevat que suposaven. Vaig obrir aquell llibre ansiosament. Semblava que em cridava. Aquella substància, mentrestant, ja m'havia arribat al colze. Vaig girar les pàgines amb quatre grapades i de cop em vaig aturar. Hi havia un retrat d'un al·lot, més o menys de la meva mateixa edat que ocupava tota una pàgina. Era el nin dels engranatges, i segons el llibre, l'Hugo Cabret. Però..., el llibre era una edició del 1465!!!!! Què hi feia ell allà? Era tan important com per dedicar-li una pàgina sencera? I jo seguia repetint aquell nom en veu alta: “Hugo Cabret...” Jo havia sentit ja aquest nom!!!!!!!. Era el del darrer descendent dels nobles que tenien el poder quasi absolut a Londres, mort fa més de 300 anys. Vaig intentar recordar tot el que sabia d'ell. Res no em venia al cap. Vaig girar les pàgines del llibre, cercant alguna cosa que em pogués ajudar... Hi faltava una pàgina. Algú l'havia arrabassada. Quin motiu podia tenir algú per a fer-ho? Per què la consideraven tan perillosa?... El llibre em va caure a terra. No tenir respostes em frustrava. Vaig agafar el quadern de notes i vaig començar a apuntar tot el que recordava sobre l'Hugo Cabret:

Hugo Cabret:
- Darrer membre dels nobles londinencs
- Mort feia més de 300 anys
- Mateixa cara que el noi dels engranatges
- ...


I què més? Alguna cosa se m'escapava, ho sabia. Però..., què? Frustrada i sense quasi adonar-me'n, vaig arrabassar la pàgina. La silueta em va resultar familiar. Vaig tornar agafar el llibre que m'havia caigut abans i el vaig obrir per la pàgina que havia trobat rompuda. Vaig connectar el paper del llibre vermell amb la pàgina que jo havia romput: ENCAIXAVEN PERFECTAMENT!!!.

No sabia ben bé per què però sabia (més que saber, tenia la intuïció) que alguna cosa extraordinària estava a punt de passar. De cop es va aturar de ploure. Era estrany perquè feia dies que no aturava de ploure: aquella pluja típica de Londres, aquella pluja fina que no banya però que influeix tant en el caràcter trist i malenconiós de les persones que viuen allà).

Un raig de llum tènue, trist i malenconiós com el caràcter de les persones de la ciutat, va entrar per la finestra. Semblava que feia un recorregut lent amb l'objectiu de cercar algun objecte que havia estat amagat, en el seu moment, en aquella prestatgeria durant molt de temps, potser anys. Alguna cosa que havia volgut passar desapercebuda durant molt de temps sense que ningú se n'adonàs de la seva presència en aquella prestatgeria.

En realitat aquell raig de llum no tenia res a veure (o jo, en aquell moment, vaig suposar que no era així) amb un objecte determinat, amb un llibre, sinó que el que s'estava il·luminant era un buit a la prestatgeria. Hi devia haver alguna cosa al darrere?
 Comenta
 
Capítol 4 Figures entre la llum
Vaig acostar-me amb prudència al buit de la prestatgeria, però abans que hi pogués arribar, alguna cosa em va tallar la respiració. Només en aquell instant vaig descobrir que aquella substància havia arribat al cor. El món em començà a donar voltes. Vaig tancar els ulls. Què estava passant? Quan els vaig obrir, l'habitació s'havia submergit en una llum daurada. Allà enmig hi vaig começar a veure figures.

Figures entre la llum. Imatges que explicaven una història. La història de... de l'Hugo. Allà s'hi veia l'Hugo assegut en una taula d'escriptori, escrivint, concentrat, en una petita fulla de paper. Aquesta era la primera nota. La nota que havíem trobat al seu costat. Vaig recordar el seu braç, alçat cap a l'entrada de la biblioteca. Mostrant-nos el camí per descobrir els secrets que amagava el rellotge. Aquesta escena es va perdre en la llum i, al seu lloc, n'hi va aparèixer una altra. També hi havia l'Hugo, assegut al peu d'un arbre amb el mateix quadern, que jo tenia ara a la mà, damunt la seva falda. Estava escrivint alguna cosa que semblava una amenaça. Si entràvem dins el rellotge no en sortiríem mai més. L'última línia parlava d'un gel daurat. Si aquest m'arribava al cor tenia un temps limitat de vida. I llavors em vaig adonar: ja havia arribat al cor. Em quedava poc temps. L'Hugo va bufar sobre el paper i les lletres es van convertir en punts. La segona nota...! Després apareixia ell davant meu, mirant-me fixament. A poc a poc, els seus llavis van anar traçant un somriure ple de malícia. Va allargar la mà. Hi tenia una nota. En lletra cursiva hi havia escrit: Només te'n sortiràs si resols l'enigma. Tu ets l'única que pot sortir-se'n d'aquesta.

Què? Com és possible que jo fos l'única que me'n pogués sortir? Això era massa. L'Hugo ho sabia tot. Sabia que ell moriria. Sabia que jo aniria al rellotge. Tenia planejada la seva pròpia mort! Segur que sabia que jo no me'n sortiria! Per què ho havia fet? Per què...?

Un caramull de preguntes rondaven dins la meva ment. Ni tan sols sabia exactament quin era l'enigma. I la substància daurada? Què era? L'únic que sabia era que no me'n sortiria. Així que, sense cap esperança, amb la veu trencada, vaig cridar:

- No, Hugo. No me'n sortiré. Deixa'm anar Hugo. Deixa'm anar!

Entre la llum, hi va aparèixer una frase en cursiva: El rellotge et mostrarà l'única escapatòria.

Quin rellotge? Quan vaig alçar la vista em vaig veure a mi mateixa. Els meus ulls obscurs, els meus cabells caramel... Darrere mi va sortir del no-res un rellotge d'arena gegantí. De sobte, aquest va esclatar i l'arena que contenia em va engolir per complet.

Es referia a la mort? Esperava de veritat que no...

Vaig tancar i obrir els ulls un parell de cops i el món real es va tornar a enfocar davant mi. El primer que vaig veure va ser el buit de la prestatgeria. M'hi vaig acostar amb un gran esforç i vaig veure un petit rellotge d'arena. El vaig agafar amb molta cautela i el vaig examinar d'aprop. Els meus alens atrafegats entelaven el vidre, i en aquest, hi va aparèixer la ja familiar lletra cursiva:

Sí, Clara. Mort.

El petit rellotge va esclatar.

I el temps va semblar anar amb càmara lenta.

L'arena del rellotge em va envoltar. A poc a poc, tots els llibres es van anar convertint en arena i sumant-se a la del rellotge. Entre l'huracà d'arena que ara m'envoltava vaig aconseguir veure el Joan. Els seus llavis van anar traçant un somriure maliciós. Però jo no veia el Joan, jo veia l'Hugo.

- Adéu, Clara.

Abans de viure la vida. Abans de resoldre l'enigma. Abans de poder respirar un altre cop. La seva dolça veu va ser l'últim que vaig sentir...
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3044
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  932 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  118 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]