Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



csoraalys
Sant Just Desvern
 
Inici: Orgull i prejudici

Capítol 1 El rei de la casa
És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.




No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.




23 d’agost, 1997




Avui els meus pares s’han tornat a discutir, un altre cop per culpa meva...El dia havia començat molt bé, tots cantant-me la cançó d’aniversari, tots junts, però després tot s’ha torçat. Els meus pares m’han regalat moltes coses inútils i davant la meva manca d’il•lusió, la meva mare s’ha tornat a enfadar i a posar histèrica... Han fet que la Sara, la meva institutriu, em portés a la meva habitació, però abans d’anar-se’n m’ha donat un petit paquet mentre que amb una suau carícia al meu cap em desitjava un bon aniversari.

Aquest paquet sí que l’he obert encuriosit, i el meu nou regal, fet per la Sara, ha estat el que més m’ha agradat en el meu setè aniversari...aquest diari.




Comença un altre dia a la Mansió dels Smith, si et pares davant de la casa, durant un passeig matiner per la vorera pots sentir els crits de la senyora Smith, que sempre van seguits de la pujada del primogènit a la seva habitació seguida per la seva institutriu, i de la sortida d’un luxós cotxe conduit per el senyor Smith.

Poc a poc ens anem endinsant dins la mansió envoltada per un ampli i verd jardí impecable amb alguns tarongers i pomers, només entrar podem veure un gran rebedor impol•lut i clar com la lluna plena en una nit d’estiu, després podem veure el menjador i la cuina, però el que nosaltres realment ens interessa es troba a la primera planta, a la segona habitació del costat esquerra de la casa. Si entrem a l’habitació veiem en Max, el menor dels Smith, estirat al seu llit mentre mira la seva habitació plena de joguines, aparells i peluixos. El noi de cop s’aixeca i es dirigeix ràpidament a una part de la seva petita biblioteca, i d’una lleixa treu un petit llibre de color porpra, es dirigeix cap al seu llit i es posa a escriure.




24 d’agost, 1997




Avui la meva mare s’ha tornat a enfadar amb mi, aquesta vegada ha estat perquè em volia obligar a anar al club d’hípica, cosa que no vull fer, trobo que és una pèrdua de temps, podria gastar-se els diners fent coses més útils per la societat que pagant una hípica d'hipòcrites.

De vegades sembla que els meus pares em comprin el meu amor cap a ells regalant-me objectes que no faig servir per res...

Deixaré d’escriure amic meu, la meva mare m’està cridant amb el meu nom complert, això vol dir que està enfadada...




Aquell dia, per al nostre petit home,va acabar igual que gairebé tots els altres dies...castigat sense sopar a la seva habitació.

El sol torna a aparèixer tímidament entre els cims de les majestuoses muntanyes que protegeixen la petita vall on es troba la casa de la pròspera família Smith. Aquell dia un home vestit molt elegant i de negre amb un car maletí de pell negre va aparèixer en aquella impecable casa, fent que la senyora Smith cridés a totes les minyones perquè l’atenguessin. Aquest només en entrar saluda a la mestressa de la casa i se'n va a l’habitació d’en Max.




28 d’agost, 1997




Avui ha vingut un home que diu que sóc hiperactiu i que necessito medicació...jo no ho crec, he estat buscant i no em comporto igual que els típics hiperactius...crec que la única cosa que vol fer aquell home es treure dinersen va als meus pares.


A causa del que ha dit aquell home els meus pares han contractat a un senyor perquè em faci fer esport i, a més a més, em fan prendre una gran quantitat de pastilles cada dia que fan que m’entri molta son, a vegades aconsegueixo fer veure que me les prenc però, la majoria de vegades s’acaben adonant que els he enganyat...

Ja quasi fa una setmana que tinc set anys i tot ha canviat tant! Ara la meva mare em renya mínim dos cops diàriament i en comptes de parlar i arreglar les coses em compra una joguina i pensa que ja està tot bé...tu ets l’únic amic que tinc...




19 de juny, 2000




Avui no hi ha ningú capaç de consolar-me...la Sara se n’ha anat, ha marxat l’ única persona que semblava que m’estimava i em valorava, la meva companya de fatigues, l’ única persona que m’ajudava davant els conflictes amb la meva família...ha marxat.

Últimament sempre em sento sol...fins i tot quan estic amb els meus pares, amb la Sara era completament i absolutament feliç, crec que la meva mare te alguna cosa a veure amb la marxa de la Sara.




El nostre noi estava veritablement trist, va anar passant el temps i des que li van regalar el seu diari no havia fet cap somriure sincer.

Ara ens trobem a l’hivern del 2005, en Max ha anat creixent i ara està enmig de l'adolescència, que com tots sabem és una època difícil per a tots els nois i noies, és el temps de canviar.




14 de febrer, 2005




Bon dia amic!

Avui estic extremadament de bon humor, és Sant Valentí! Porto des de la setmana passada preparant una sorpresa per a l'Alba...ja saps...és la meva xicota i es mereix el millor del món!!

Ahir va venir a sopar a casa, va ser realment estrany, els meus pares no van dir res...només la meva mare va trencar el silenci per preguntar a l'Alba sobre el seu pare...

Ara he de marxar a l’institut, demà ja t'explicaré com m'ha anat.









 Comenta
 
Capítol 2 Un home madur...
En Max va anar creixent fent i sentint milions de coses, però no estava del tot feliç.



22 d’agost, 2005



Demà és el meu aniversari…no m’agrada celebrar el meu aniversari des de que tenia cinc anys, on va passa una cosa que no vull tornar a viure...trobo que no fa falta regalar res a ningú per el fet de que hagi nascut...no sé...paranoies meves.

Avui l’Alba m’ha deixat perquè deia que no congeniàvem...quina mentida la única cosa que passava era que des de el mes passat que no li compro res car i per ella que li regalin coses comprades i que siguin cares és una mostra d’amor, conclusió: l’Alba és molt materialista,un exemple és a Sant Valentí, com ja et vaig explicar, amic meu, li vaig donar un àlbum de fotografies nostres fet per mi i me’l va estampar la cara dient que no l’estimava...va ser un desastre!

Amic et deixo que he de marxar al institut.



Va arribar el dia del setzè aniversari d’en Max on davant la seva sorpresa no va haver cap discussió.



23 d’agost, 2005



Hola amic, avui portem vuit anys junts...ha passat el temps molt ràpid...hem viscut tantes coses junts...

Avui m’he despertat esperant no sentir cap persona cantant a la meva habitació, cosa que no ha passat. Estàvem dins la meva habitació la meva mare, les minyones, la nova institutriu que es diu Laura, i el PARE!!

Si et sóc sincer no m’esperava que estigues el pare, ell havia marxat a un congrés a Washington i no pensava que se’n adones que era el meu aniversari.

Ha estat un dia meravellós!



El nostre encara innocent Max pensava que ja tot s’havia arreglat, que les discussions ja s’havien acabat i que la vida li havia canviat cap a millor, però s’equivocava. Després del seu aniversari les discussions van tornar, el seu pare va tornar a marxar i tot va tornar a la normalitat



17 de setembre, 2005



Bon dia amic meu! Avui tinc la meva primera competició...veuràs...li vaig explicar a la meva mare que no podia suportar fer hípica i per primer cop a la meva vida em va fer cas i em va canviar d’esport, ara estic en un equip de natació amb monoaleta. T’explico, és un esport on es fa servir una aleta amb forma de cua de sirena per nedar i també un tub i per desplaçar-se es fa com una mena d’ondulació amb el cos...dit així sembla una cosa molt estranya...

Adéu que arribo tard!!



En Max va tindre una bona vida des de el seu quinzè aniversari ja que es va donar compte que si els seus pares no estaven contens amb ell era ja irremeiable, ja que fes el que fes sempre s’enfadaven amb ell, però també es va començar a adonar sobre els seus defectes i va intentar donar-los remei, ja que moltes vegades aquests provocaven que no fes amics.



1 de febrer, 2007



Amic meu, avui estic súper nerviós! Em declararé a una amiga meva...estic boig per ella des de que érem petits...a veure que diu...li cantaré la cançó de boig per tu...és la seva cançó preferida...no està gaire malament però jo em segueixo decantant per la musica britànica...

Estava creixent ràpidament, si os ho pregunteu la seva amiga es deia Paula i van acabar sent parella,aquell dia a en Max li va sortir tot rodó.

Ara per fi el nostre noi estava vivint la vida que desitjava des de feia temps, sense contar els enrenous que seguien a casa seva, fins que un dia...millor que ens ho expliqui ell no?



19 de juny, 2008



Els meus pares són uns idiotes, egoistes, uns...ah!!!!!!!

La meva mare es tan “especial” que avui ve i em diu que estava farta de mi i que ella amb el meu pare marxaven dos mesos de viatge per el carib amb el seu creuer han fet la maleta i han marxat...ara estic aquí sol...quan vaig fer els disset anys va despatxar a la Laura dient que ja no em feia falta, així que estic completament sol!Per una banda es bo ja que no m’hauré de barallar per qualsevol cosa però...no m’agrada estar sol...


A partir d'aquell dia en Max va haver d'esdevenir un home madur.
 Comenta
 
Capítol 2 Un home madur...
En Max va anar creixent fent i sentint milions de coses, però no estava del tot feliç.

22 d’agost, 2005

Demà és el meu aniversari…no m’agrada celebrar el meu aniversari des de que tenia cinc anys, on va passa una cosa que no vull tornar a viure...trobo que no fa falta regalar res a ningú per el fet de que hagi nascut...no sé...paranoies meves.
Avui l’Alba m’ha deixat perquè deia que no congeniàvem...quina mentida la única cosa que passava era que des de el mes passat que no li compro res car i per ella que li regalin coses comprades i que siguin cares és una mostra d’amor, conclusió: l’Alba és molt materialista,un exemple és a Sant Valentí, com ja et vaig explicar, amic meu, li vaig donar un àlbum de fotografies nostres fet per mi i me’l va estampar la cara dient que no l’estimava...va ser un desastre!
Amic et deixo que he de marxar al institut.

Va arribar el dia del setzè aniversari d’en Max on davant la seva sorpresa no va haver cap discussió.

23 d’agost, 2005

Hola amic, avui portem vuit anys junts...ha passat el temps molt ràpid...hem viscut tantes coses junts...
Avui m’he despertat esperant no sentir cap persona cantant a la meva habitació, cosa que no ha passat. Estàvem dins la meva habitació la meva mare, les minyones, la nova institutriu que es diu Laura, i el PARE!!
Si et sóc sincer no m’esperava que estigues el pare, ell havia marxat a un congrés a Washington i no pensava que se’n adones que era el meu aniversari.
Ha estat un dia meravellós!

El nostre encara innocent Max pensava que ja tot s’havia arreglat, que les discussions ja s’havien acabat i que la vida li havia canviat cap a millor, però s’equivocava. Després del seu aniversari les discussions van tornar, el seu pare va tornar a marxar i tot va tornar a la normalitat

17 de setembre, 2005

Bon dia amic meu! Avui tinc la meva primera competició...veuràs...li vaig explicar a la meva mare que no podia suportar fer hípica i per primer cop a la meva vida em va fer cas i em va canviar d’esport, ara estic en un equip de natació amb monoaleta. T’explico, és un esport on es fa servir una aleta amb forma de cua de sirena per nedar i també un tub i per desplaçar-se es fa com una mena d’ondulació amb el cos...dit així sembla una cosa molt estranya...
Adéu que arribo tard!!

En Max va tindre una bona vida des de el seu quinzè aniversari ja que es va donar compte que si els seus pares no estaven contens amb ell era ja irremeiable, ja que fes el que fes sempre s’enfadaven amb ell, però també es va començar a adonar sobre els seus defectes i va intentar donar-los remei, ja que moltes vegades aquests provocaven que no fes amics.

1 de febrer, 2007

Amic meu, avui estic súper nerviós! Em declararé a una amiga meva...estic boig per ella des de que érem petits...a veure que diu...li cantaré la cançó de boig per tu...és la seva cançó preferida...no està gaire malament però jo em segueixo decantant per la musica britànica...
Estava creixent ràpidament, si os ho pregunteu la seva amiga es deia Paula i van acabar sent parella,aquell dia a en Max li va sortir tot rodó.
Ara per fi el nostre noi estava vivint la vida que desitjava des de feia temps, sense contar els enrenous que seguien a casa seva, fins que un dia...millor que ens ho expliqui ell no?

19 de juny, 2008

Els meus pares són uns idiotes, egoistes, uns...ah!!!!!!!
La meva mare es tan “especial” que avui ve i em diu que estava farta de mi i que ella amb el meu pare marxaven dos mesos de viatge per el carib amb el seu creuer han fet la maleta i han marxat...ara estic aquí sol...quan vaig fer els disset anys va despatxar a la Laura dient que ja no em feia falta, així que estic completament sol!Per una banda es bo ja que no m’hauré de barallar per qualsevol cosa però...no m’agrada estar sol...
 Comenta
 
Capítol 3 Rutina
16 de setembre, 2008

Ja fa gairebé tres mesos des de que els meus pares van marxar...encara que sembli impossible els trobo a faltar, cada dia estic amb els meus amics, però em sento sol, no sé perquè...estic envoltat de gent però no em sento acompanyat...
La Paula és la millor parella del món, m'està recolzant molt en totes les decisions que estic prenent últimament, també li he explicat el que sento...la solitud...ella esta buscant algú que em pugui ajudar, és la millor m'està cuidant molt i me l'estimo molt!

En Max estava passant per un mal moment, els seus pares l'havien deixat i estava a punt de començar la universitat, la seva novia , la Paula, l'estava cuidant molt con ja li ha explicat al seu diari i de moment sembla que no caurà en una gran depressió, o si?

19 d'octubre, 2008

No m'ho puc creure...no pot ser veritat.
Amic, els meus pares han mort ofegats a causa d'una tempesta...no pot ser veritat...avui ha vingut un home i m'ho ha explicat, es veu que els seus cossos van ser trobats per uns pescadors i, desgraciadament, no hi havia dubte que eren els meus pares ja que la seva mort era recent i no havien estat del tot desfigurats...no es just...no es just...NO ES JUST!!!!!!!
No em mereixo tot això que m'està passant! No he fet mai mal a ningú i ara això m'està passant a mi...no es just...no...no ho és.

En Max va quedar destrossat, va deixar els estudis i es passava cada dia tancat a casa seva sense sortir, no volia veure a ningú. Per sort la Paula tenia les claus de casa d'en Max i l'anava a veure quasi cada dia. Després de uns quants intents fallits de suïcidi la gent de l'entorn d'en Max van decidir que el millor seria internar-lo en un centre que el vigilessin i que intentessin fer-lo sortir de la gran depressió que tenia.

19 de juny, 2011

Avui surto de la clínica on estava ingressat, el metges creuen que ja estic curat. Ho sento per no escriure des de fa tres anys...no podia estar en contacte amb rés afilat i qualsevol material possible per escriure't era inviable.
Avui fa tres fastigosos anys des de que els meus pares van marxar cap a un viatge amb una fi que no estava al meu abast, una fi separada de mi... cada dia tinc un somni on veig als meus pares somrients i feliços cridant-me per que vagi amb ells i quan m'apropo no em veuen, jo els crido però no em surt la veu, començo a córrer per apropar-me a ells però sembla que no avanço i llavors em desperto cridant...sempre que em passa això sempre apareixien les infermeres i em punxaven un calmant, ara, no sé que fer quan em passi.
Amic, et miro i aquesta és la penúltima pàgina on puc escriure...tu també t'estàs apagant company de l'ànima...he decidit que aquest es un "hola" després de tres anys sense veure't i un "adéu" ja que el pròxim camí que he decidit agafar tu no em pots acompanyar igual que va ser el camí per mi el dels meus pares, serà el meu per tu...no et mereixes veure i saber el que em passarà...t'estimo amic ens veurem potser en un futur company...adéu.

Així en Max ens deixa per començar el camí que nosaltres no podem arribar...arribar al seu destí.


He tornat a la casa on vivia, m'ha portat la Paula. Ara ha marxat, deixant-me sol. He tornat a la meva habitació on m'espera la meva nova amiga i companya de fatigues...la navalla.
Potser no m'ajuda però necessito fer-ho. L'he tornat a agafar l'he posat sobre el meu braç dret, un dolor intens ha aparegut, el tall ja està fet, la sang calenta corre per el meu braç fins la punta dels meus dits com rius de sentiment, que acabaven precipitant-se al buit de la meva habitació. Vaig tornar a agafar-la, aquesta vegada un tall no m'ha semblat suficient i m'he fet un altre, però aquesta vegada te significat, les inicials dels meus pares lligades entre elles formant el símbol de l'infinit. Em sembla que ja és suficient, he desinfectat un altre cop la navalla, he tornat a la meva antiga rutina, m'he embenat els talls, he netejat l'habitació i he sortit d'aquesta com si allà no s'hagués quedat una part de la meva vida.
 Comenta
 
Capítol 4 “Només protegim allò que estimem, només estimem allò que coneixem, només coneixem allò que ens ensenyen”. Babà Dioum
Ja fa gairebé dos anys de la pèrdua dels meus pares...espero impacient que el meu cos reaccioni davant la vida. Ho he perdut gairebé tot, només la Paula segueix al meu costat, fent-me costat, esperant , igual que jo, a que reaccioni i deixi d'autodestruir-me.
Al mateix temps que penso assegut al terra de la meva habitació sento fressa al carrer, càntics populars i riures humans, davant del meu "ensurt" miro per la finestra, i observo a molta gent ballant, cantant i rient, portat vestimentes estrafolàries amb màscares i tot!
No m'havia adonat que aquesta és la primera vegada que miro per la finestra, i aquella gent m'ha fet que els meus gruixuts llavis es corbin creant una expressió inusual en mi, un somriure.
Trencant aquell breu moment de felicitat fugaç, s'escolta una greu i forta veu, ell ha tornat.

- Max, que et passa a la cara, que et trobes malament?

Jo no puc fer mes que a la gatzoneta repenjar-me amb la paret mentre amb la mà em protegeixo del meu voltant, el meu lleu somriure s'esborra deixant aparèixer una ganyota de tristesa, més comú en mi.

- Per què no em contestes? Que em tens por?

Segueixo sense contestar cada cop em recolzo més a la paret, ara tanco els ulls amb força, amb una força tan gran desitjant que desapareixes tot al meu voltant.

- Tens por? Tens por de que et digui la veritat, que ets un inútil, que no serveixes per res, que hagués estat millor per tothom que dins d'aquell vaixell haguessis estat tu en comptes dels teus pares?

Li demano desesperat que em deixi en pau, que s'aparti de mi, en aquell moment obro els ulls, les quatre parets de la meva habitació cada cop s'apropen més, la meva respiració s'accelera, per un moment fixo la meva vista cap als meus braços que mostren cada atac de ràbia, frustració i qualsevol signe de la meva depressió. De cop alguna cosa creix en el meu interior que fa que m'aixequi, quan ho faig les parets tornen al seu lloc, torno a respirar, jo decideixo canviar.
El meu dèbil cos es trasllada fins el lavabo on, detingudament, em miro al mirall. Els meus ulls maragda s'amaguen sota una ullera signe del meu insomni, una castanya barba espessa ocupa gran part de la meva cara, el meu castany, i ara, esvalotat cabell m'arriba fins la meitat de la nuca. Em dutxo, m'afaito i em rapo el cap, el meu objectiu? A casa de la Paula.
Al veure'm no es creu que sóc jo, això m'alegra, però a la vegada m'entristeix, ja que el meu missatge no és agradable. Li dic, ella no sap que fer, només se li escapa una llàgrima dels seus ulls de color mel mentre em fa fora del seu pis, la entenc, jo també ho faria.
Torno a casa meva, agafo la maleta que m'havia preparat, em dirigeixo cap a l'avió que em portarà cap el meu destí.
Arribo a la Illa del Salvador, on més o menys m'havien dit que el vaixell dels meus pares havia naufragat, vaig llogar un veler que s'anomenava Sweet End, un nom molt indicat per el meu destí dins d'aquell vaixell.
Vaig navegar cap a l'horitzó, i quan em va semblar suficient vaig tirar l'àncora i vaig obrir la maleta. Del seu interior vaig extreure dues caixetes descobertes amb un lotus al seu interior i les vaig deixar al mar, vaig veure com lentament s'allunyaven portats dolçament per les corrents del mar.
Vaig llevar àncores i mentre tornava al port pensava amb la temptadora idea de deixar-me caure en aquell fosc abisme de mort. Vaig agafar un altre avió i vaig marxar a Bali on vaig viure per la gent i amb sense cap mena de luxe fins que el fatídic dia en que vaig morir, el dia 29 d'agost del 2014.
La Paula va rebre un paquet dos dies després de la meva "fugida" del món materialista.
Estimada meva:
T'escric amb el meu últim alè d'amor per explicar-te el perquè de la meva fugida.
Saps que t'adoro, que t'estimo amb tot el meu ésser, amb cada mil•límetre del meu cós i que el menys voldria al món es fer-te mal, cosa que he fet durant dos anys, i que no em perdonaré a la vida.
Ets la millor persona que existeix al món i que per sort la he tingut al meu costat. Sempre m'has recolzat, tant en els bons com en els pitjors moments, i tu, un ésser tan dolç i bondadós, no es mereix viure amb mi, un ésser egoista, pessimista i depressiu. Només et diré una cosa: Si estimes a alguna persona, deixa-la anar.
T'estimo
El teu enamorat etern, Max
PD: La llibreta que t'he deixat és el meu diari que vaig escriure des de que era molt petit, tu vas ser la primera i única persona que m'agradaria que el tingués.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]