Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



agavela.sc@gmail.com
Sanantoniodebenagéber
 
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret

Capítol 1 De camí...
Des de la seva posició privilegiada darrera el rellotge, Hugo podia observar-ho tot. Va tocar inconscientment el petit quadern que portava a la butxaca i es va dir que havia de tenir paciència.
El vell de la botiga de joguines estava discutint amb una nena que tenia més o menys l'edat de l'Hugo. Sovint la veia recalar a la botiga amb un llibre sota el braç i desaparèixer darrere el mostrador. Avui, després de molt de temps, esbrinaria que tenia a veure aquella al•lota amb tot allò. Les pistes que havia seguit l'havien guiat fins aquella joguineria i, de qualque mode, fins a ella.

- Senyor Mateu vostè està segur de què no queda cap altre opció que tancar la tenda?- va preguntar l'al•lota.

- Sí Caroline. No conec cap persona que vulgui quedar-se amb ella i ara jo no em puc fer càrrec tot sol. - va contestar el senyor Mateu.

<< Per què no es pot fer càrrec ell? >> es va preguntar l'Hugo. El senyor Mateu mai havia dit que tingués problemes amb la tenda. Feia un mes des que l'Hugo havia arribat fins a les seves portes i mai, en tot aquell temps, hauria imaginat que aquella joguineria tan acollidora pogués passar a millor vida, és més, el senyor Mateu no li havia comentat res.

La tenda es trobava situada en un recó de la petita plaça La Fontain, al costat de la cafeteria on tot dos berenaven cada matí. Vista des de lluny semblava una tenda qualsevol, però, a mesura que un s'apropava el seu encant es feia patent. El mostrador ple de petites joguines fetes a mà i les contraportes de fusta antiga estaven igual que feia vuit anys, o al menys, igual que a la fotografia que l'Hugo havia trobat. A l'interior només hi havia un taulell amb la seva caixa enregistradora, milers de precioses joguines i el rellotge rere el qual l'Hugo es trobava amagat.

<< No pot ser, ell no es mereix acabar així, la seva tenda és tot el que té!>> va pensar l'Hugo i de sobte es va veure envaït per una profunda sensació de tristor. El senyor Mateu li havia donat suport en tot des del moment en què l'havia conegut, l' havia acollit a ca seva i havia cuidat d'ell sense demanar-li res a canvi, ni tan sols la seva ajuda a la tenda.

- Ja pots sortir Hugo, ja s'hi ha anat. - va cridar el senyor Mateu que es trobava col•locant joguines noves al mostrador.

- Gràcies senyor Mateu. Per què no m' havia dit que tenia problemes amb la tenda?- va preguntar-li l'Hugo- Jo estic disposat a ajudar-li en qualsevol cosa.

- Ho sé Hugo, però malgrat les teves bones intencions no podem fer res. Ja soc massa major per dur la tenda tot sol! - Va dir entristit el joguiner.

- No ha de dur-la tot sol, jo estic amb vostè. - el va intentar animar l'al•lot.

- Tu ets massa petit Hugo. - va contestar-li el senyor Mateu agraït. - A més, ara tu no t'has de preocupar per això sinó d'anar a xerrar amb la Caroline, jo també vull saber com acaba la teva història, m'ha dit que anava a la tenda d'antiguitats al costat de riu.

- D'acord senyor Mateu.- va acceptar el jove- Vaig a veure si puc xerrar amb ella. Tant de bo que em pugui contar el final de la meva història...

Dit això es va tancar l'abric i va sortir de la tenda. Al carrer feia fred, cosa normal, a París sempre feia fred. Va mirar al seu voltant, li fascinava com era de bonica la seva ciutat. Es va dirigir cap a les escales que comunicaven La Fontain amb la ribera del Sena, va baixar-les com sempre, de dues en dues, i es va aturar al darrer esglaó, va ensumar el perfum dels clavells recent florits i va observar, meravellat, la silueta dels imponents edificis que s'alçaven a l'altre costat del riu.

Uns segons després l'Hugo va sortir del seu somni i es va dirigir cap a la tenda. A la vorera del riu hi havia un enfilall d'artistes dibuixant el mateix paisatge que l' havia enlluernat i, més enfora, un grup d'amigues fotografiant-se amb una vella Polaroide reien despreocupadament. A poc a poc, el jove va deixar enrere els artistes i es va apropar a Le Nouveau Monde, la tenda on s'havia dirigit la Caroline.

Al cap de poc temps va arribar fins a les seves portes, estava com diria el senyor Mateu "fet un flam" i s'havia quedat paralitzat. Inconscientment un sospir va fugir dels seus llavis i, sense pretendre-ho, la seva mà va empènyer suament el picaport. Aquest va cedir i davant seu es va obrir pas una immensa tenda plena
d'objectes de totes les mides i colors. Al fons de l'habitació una jove amb un vestit vermell i un llibre sota el braç enraonava amb la dependenta.

- Bon dia! - va escoltar l'Hugo que s'havia quedat bocabadat - Et puc suggerir qualque article?

Aquella veu tan dolça pertanyia a Jocelin, la propietària de la tenda.

- Ah! Bon dia! No, no estic interessat en cap article.- Va contestar un poc avergonyit. - Realment volia xerrar amb ella. - va finalitzar assenyalant la Caroline.

- Amb jo? - Va demanar l'al•lota sorpresa.- Per què vols xerrar amb jo, ens coneixem?

- No! - va respondre l'al•lot -El meu nom és Hugo Cabret i malament que no ens coneixem necessit xerrar amb tu.

- No entenc res!- Va insistir la Caroline que pareixia intrigada per saber més.

- És una història molt llarga. - es va intentar fer entendre l'Hugo - M'agradaria explicar-te-la. Conec una cafeteria a prop d'aquí, si vols... - va deixar la frase inacabada.

- Mmmm...

La Caroline no pareixia massa segura del què anava a dir. Va mirar la Jocelin cercant un consell per decidir-se. Aquesta semblava feliç, al seu rostre es dibuixava un somriure i els seus ulls de caramel eren afables i vius. Sobre la camisa blanca que vestia penjaven un parell de rossos cabells amb forma de bucle que li havien fugit de la coa de cavall. Per contrastar amb la camisa duia uns pantalons negres i entre les mans portava un carta.

- Si fos de tu, aniria - Li va suggerir - I si no et sap greu, podries llençar aquesta carta a qualque bústia de camí cap a la cafeteria...

- D'acord! - Va sentenciar, finalment, la jove. - Aniré amb tu!

La Caroline era més bonica del què l'Hugo s'havia imaginat. Sota aquell serrell, perfectament alineat amb les fines celles, guaitaven un llargues pipelles que emmarcaven els seus ulls blaus color cel. La seva pell pareixia porcellana i amb aquells cabells arrissats a l'Hugo li semblava una princesa de conte. El vestit es movia gràcilment al compàs del seu cos i era d'un vermell idèntic al dels llavis de la jove.

<< A qui es sembla?>> es va preguntar l'al•lot mentre creuava un pas de vianants. La Caroline li recordava a qualcú però no aconseguia discernir a qui. El carrer estava ple de gent i per arribar a el Croissant Croustillant encara faltaven un parell de carrers. <> va pensar l'Hugo, qui es trobava més nerviós per moments. Va mirar al seu voltant però res li va servir d'inspiració.

- Com saps qui soc? - Va demanar la jove estalviant-li haver de preguntar res.

- Realment no sé qui ets, conec al senyor Mateu i t'he vist a la tenda. - Això no era ni cert ni mentida. - Sé que el teu nom és Caroline i crec que pots ajudar-me a trobar a la meva mare.

La resposta de l'Hugo va sorprendre la Caroline. Què tenia ella a veure amb la família d'ell? A mesura que s'apropaven a el Croissant Croustillantles les preguntes s'aglomeraven a la ment de l'al•lota. Ella no el coneixia de res, però qualque cosa li deia que podia confiar en ell. Potser fos perquè eren de la mateixa edat o simplement fos la dolça mirada del jove. Aquell dia l'Hugo portava uns pantalons marrons i una camisa blanca amb un abric negre. Els seus cabells de carbó s'arremolinaven al vent i el seu perfum de canyella arribava fins a la Caroline, qui es va dir que mai havia conegut a ningú que desprengués una olor tan diferent i especial.

Sense voler-ho els pensaments de la jove varen fugir abandonant París. Els seus ulls es varen centrar en l'Hugo i pausadament varen recorre les seves faccions una per una, però, abans de poder assimilar -ho tot, un soroll va fer-la tornar a la realitat. Aquell renou havia estat la cadira que l'Hugo li oferia perquè es segués. Agraïda, la Caroline li va dedicar un gran somriure i es va asseure observant atentament al seu voltant. Mai havia estat en aquell lloc. La cafeteria es trobava a prop dels Camps Elisis, i malgrat això, a la terrassa no hi havia gaire gent degut al fred primaveral. Des de la seva posició l'al•lota podia veure l'interior de la botiga. Les parets, d'un rosa pàl•lid, ressaltaven el taulell del forn on es trobaven exposats croissants, magdalenes de xocolata i pastissos de vistosos colors. De fons es podia escoltar una tènue música que no va saber identificar i a les parets es distingien dos dibuixos d'un París antic en blanc i negre.

Amb la mateixa amabilitat que abans, l'Hugo li va demanar que volia prendre i, pocs minuts després, va tornar amb el cafè i els croissants. Sense donar-li temps a la Caroline per intervenir l'Hugo va iniciar la conversa que tantes vegades havia assajat.

- Crec que voldràs saber que fas aquí, però la veritat és que ni tan sols jo ho sé. No sé què puc aconseguir exactament xerrant amb tu.

- No passa res! - va contestar la Caroline afectuosament. - Per què no comences dient-me com has arribat fins a jo?

- Sí, em sembla bona idea!- va dir l'Hugo un poc més tranquil- Tot va començar fa quatre mesos als afores de París...

<< Fins aleshores jo vivia a l'orfenat La Deuxième Chance, una posada on em varen deixar els meus pares quan tenia dos anys. Allà vaig créixer i quan vaig complir els sis anys la senyoreta Julia em va contar la meva història. Segons em va explicar, els meus pares no es varen poder fer càrrec de jo quan va esclatar la guerra i varen pensar que tindria un millor futur si una altra família m'adoptava. Des de llavors, cada nit somiava amb trobar-los, poder viure amb ells i tornar a ser una família. No m'agradava estar-hi allà perquè no tenia amics, en realitat, segueix sense tenir-los, la senyoreta Julia era la única que em tractava bé. Tots els meus companys somiaven amb ser adoptats i creien que jo estava boig per pensar amb un altre futur. El meu dia a dia era... estrany! Sí, aquesta és la paraula! Anar a classe era horrible, a l'entrar per la porta tothom es reia i comentava i la nostra professora, sorda com una tàpia, no era capaç de posar ordre. Tot i això, als horabaixes era feliç. Aquell mateix any, vaig trobar una escala que duia a una golfa plena de capses cobertes de pols. Aquell dia va marcar una gran diferència. Des de llavors ençà, cada tarda hi pujava fent el menor soroll possible i m'arraulia junt a la finestra. Allà estava a gust, no feia fred i no havia de sofrir els meus companys. Al principi pujava qualque llibre per poder llegir o algun joc per entretenir-me però, pocs dies després, la tranquil•litat i la pau es varen tornar avorrits. Una tarda d'hivern em vaig demanar què amagarien aquelles capses. Hi havia milers de possibilitats i ... Què tenia de dolent obrir una o dues?
 Comenta
 
Capítol 2 Més a prop...
- Així, doncs, vares obrir alguna capsa? – va demanar la Caroline.
- Si. – va contestar ell amb veu ferma – Un dilluns horabaixa vaig decidir obrir la primera de totes, la que estava a la dreta de la porta.
- I què hi vares trobar? – va insistir ella.
- El primer que vaig veure va ser un quadern molt gran amb fotografies, eren les d’un company de l’orfenat. – va començar a explicar-li ell – Encara que no només eren seves, n’hi havia moltes, i sortia molta gent diferent, vaig suposar que era la seva família, els seus pares, germans, avis, cosins..., perquè tots s’assemblaven molt.
La Caroline el va mirar sorpresa i amb molta curiositat, dins el seu cap no s’aturava de demanar com és que dins aquelles capses hi havia fotografies dels familiars d’un noi orfe, no li trobava gaire sentit. Mentre, l’Hugo la mirava sense dir res, intentava esbrinar en què estava pensant ella.
- No vares trobar res més? – va demanar la Caroline tornant a la conversa.
- Si! – va dir ell – Després de treure el gran quadern, em vaig sorprendre molt, hi havia moltes coses, un osset de peluix, contes infantils, colors, llibretes...
<>
- Qui és el Carles? – va demanar ella perduda.
- Es clar, que tu no el coneixes, - va seguir l’Hugo – el Carles és un nin que vivia amb jo a l’orfenat, aquella capsa era seva.
- N’estàs segur d’això? Mira que si fiques la pota... – va dir la Caroline.
- Sí, no només ho sé perquè el nin s’assemblava molt, també ho sé perquè quan la vaig tancar vaig veure que a l’altre costat posava el seu nom, Carles Llull. – va dir ell – D’ençà aquell moment em vaig posar molt nerviós, vaig començ a mirar la resta de les capses i vaig veure que totes duien un nom posat, Esteve Estallenc, Miriam Salva, Rosa Maria Janer, Julia de Reus..., tots aquells noms eren companys meus de l’orfenat i se’m va ocórrer que si estaven les seves capses potser també estaria la meva!
- Allà es possible que trobis informació sobre la teva mare! Però, vares trobar alguna capsa que dugués el teu nom? – va demanar la Caroline ansiosa.
- No. – va dir ell decebut – Encara que tampoc vaig tenir temps de cercar gaire, ja que en aquell moment vaig sentir que la senyoreta Julia em cridava i vaig haver de sortir, no em podia descobrir allà.
Tots dos es varen quedar aturats un moment, s’estaven mirant fixament quan la Caroline va dir indignada...
- Com? I ja està? No la vares trobar? No vares fer res més? No m’ho puc creure!
- No, tranquila! - va dir ell – Aquell dilluns la senyoreta Julia em va demanar si li podia fer un parell d’encàrrecs, estava molt ocupada i em va saber greu dir-li que no. Quan vaig acabar ja era molt tard, no vaig tornar a pujar a la golfa, vaig decidir que esperaria al dia següent.
- I què va passar al dia següent? Conta-m’ho! – va dir ella.
La Caroline estava entusiasmada, ansiosa i emocionada, en aquell moment feia una cara que li semblava familiar a l’Hugo, però va pensar que era una tonteria...
- Hugo! – va tornar a insistir la Caroline.
- A si! – va tornar ell a la conversació – El dimarts em vaig aixecar molt prest pel matí...
<> L’Hugo es va callar de cop.
- I què? – va demanar Caroline – Què més posava?
- No res més. – va dir ell com si amagués alguna cosa.
La Caroline el va mirar estranyada, estava segura que li anava a dir alguna cosa més, però l’Hugo ni la mirava. De sobte, perquè no li demanés res més, va decidir treure el seu quadern de la butxaca, allà hi havia alguna cosa escrita, a més, els dibuixos que hi havia a les capses decorades de la golfa, la Caroline es va quedar sorpresa, no li havia mostrat mai aquell quadern...
- Què és això, Hugo? – va demanar acostant-se a ell.
- El què? – va demanar-li ell nerviós – Ah! Això! És el meu quadern, és molt especial perquè...
<>
- I què més hi havia? – va demanar ella curiosa – Has descobert alguna cosa sobre la teva família?
Ell es va quedar en silenci, necessitava un moment per pensar, no sabia com contar-li. Quan estava a punt de començar a explicar-li tot, va sonar el seu telèfon, el va agafar i es va posar a parlar. Era el senyor Mateu, li va demanar on era, s’havia fet molt tard, a tots dos se’ls hi havia passat el temps molt ràpid, quan va penjar varen decidir anar-se’n ja a casa seva, varen quedar pel dia següent, al mateix lloc i a la mateixa hora.
Aquella nit va ser molt llarga, cap dels dos es va poder dormir fàcilment, la Caroline, estava molt intrigada, l’Hugo l’havia deixat a mitges, no li havia contat que més hi havia dins de la seva capsa a part del quadern, i tampoc que hi havia escrit dins el quadern. Mentre, l’Hugo es va quedar una bona estona al seu llit despert, com no és podia dormir, va decidir encendre la llum i va agafar el quadern, el va obrir per una de les pàgines d’en mig, i va començar a dibuixar, sense adonar-se’n estava intentant pintar-la a ella, després de dibuixar, esborrar, dibuixar i tornar a esborrar..., va veure que era impossible plasmar aquella perfecció, que era Caroline.
Al dia següent tots dos es varen despertar molt prest, va anar passant el temps, i encara que no s’havia fet l’hora, tos dos varen decidir sortit cap a la cafeteria Croissant Croustillant, la Caroline va arribar abans que ell, el va veure a l’altre costat de la carretera, el va saludar, i ell es va posar a córrer per trobar-se amb ella. Una vegada junts varen decidir entrar, i varen demanar el berenar, dos sucs de taronja i croissants. Tots dos estaven molt contents de veure’s.
- Bé, Hugo, ahir... – va començar la Caroline una mica avergonyida.
- Què, què passa? – va demanar ell.
- Ahir em vares mostrar el teu quadern, - va contar-li ella - però...
<>
Durant un moment l’Hugo es va quedar una mica trist, era veritat, en tot moment ella l’havia estat escoltant i per una cosa que li demanava, li havia de contar.
- Perdona, - va dir ell – t’ho contaré tot...
<>
Després d’haver dit això és va quedar callat mirant el terra mentre l’aire movia els seus cabells, la Caroline es va quedar mirant-lo fixament, li va agafar la mà i l’Hugo la va mirar als ulls.
- En quant al quadern... – va tornar a començar ell.
- No. – el va interrompre ella – no fa falta que m’ho mostris, si no vols, no t’has de veure forçat.
- No. – la va tallar ell – Ho vull fer, si no, no em podràs ajudar, mira, té.
La Caroline va obrir el quadern que ell li havia acabat de donar, i va començar a veure els dibuixos que hi havia, no aconseguia entendre res.
- Espera, que t’ho explicaré, - va dir-li ell - l’única cosa, com pots veure, que no vaig tornar a ficar a la meva capsa va ser el quadern, i com totes les capses que hi havia estaven decorades vaig decidir representar-les, però no sé dibuixar gaire bé, realment són més guapes vistes de veres, són de molts colors roses, blaves, verdes, liles, grogues...
Ella es va posar a mirar els dibuixos, estava molt impressionada, els va mirar tots un a un, fixant-se en tots els detalls, no n’hi havia cap que fos igual, no totes tenien els mateixos colors combinats, ni els mateixos dibuixos, ni les mateixes formes, n’hi havia de redones, de quadrades, de grosses, de petites...
- I quina és la teva capsa? – li va demanar a l’Hugo.
- És la primera de totes, mira... – li va contestar ell mostrant-li el dibuix.
- És preciosa Hugo. – li va dir amb un somriure – M’agrada molt.
- Caroline això no és l’única cosa que et vull mostrar. – va dir l’Hugo - Aquest quadern quan el vaig trobar ja estava escrit.
- Com què ja estava escrit? – va demanar ella estranyada.
- Si, - li va dir ell girant-li el full perquè ho pogués veure - hi ha escrita una carta a la primera pàgina, és... de la meva mare.
 Comenta
 
Capítol 3 Estimat Hugo...
Estimat Hugo,
En aquests moments estic davant el teu bressol, tu estàs aquí, amb mi, dormint plàcidament mentre jo intent explicar-te amb aquesta carta perquè estic a punt d'abandonar-te. Tan de bo no hagués de fer-ho, tan de bo fos diferent! Avui és dia 14 de setembre i fa exactament tres mesos que va caure la primera bomba. Aquell dia va canviar tot, a partir d'aquell moment el món va deixar de ser de color de rosa per tornar-se gris. Mesos després varen caure més, la guerra va començar a agafar força i llavors va arribar una carta ivori segellada per la marina on s'explicava que, amb motiu del conflicte, tots el joves majors de 21 anys haurien d'allistar-se a l'exèrcit nacional.
Et promet que ho he intentat tot però no he aconseguit res! Des de què el teu pare es va anar tot s'ha complicat massa i fa mesos que no he rebut cap ajuda, ja no em puc fer càrrec de tu. M'he posat en contacte amb la senyora Julia, m'ha promès cuidar-te, a partir d'avui viuràs amb ella a l'orfenat que dirigeix. També l'he explicat que, molt abans que comencés la guerra, hem vaig quedar embarassada i m'ha assegurat que quan la teva germana neixi també serà acollida allà. Per favor cuida de la Caroline i deixa que ella cuidi de tu!
Si qualque vegada arribeu a llegir aquesta carta esper que entengueu que vaig fer el correcte. Sigui quina sigui la família que us adopti vos podrà donar tot allò amb el que jo només puc somiar.
Sigueu molt feliços!
Vos estim, mamà.

- Hugo, què... què significa això? - Va preguntar la Caroline estupefacta.
- No estic segur, tot m'ha fet arribar a tu però... Creus que és possible?- Va preguntar l'Hugo a mode de resposta mentre agafava un croissant del petit plat que havia portat la cambrera.
- No, no, o bé... no ho sé Hugo!- Va començar ella - Has dit que tot t'ha portat a mi, què has volgut dir amb "tot"?
- Recordes la meva capsa? - Va preguntar-li ell - Recordes que et vaig dir que hi havia més cartes?
- Sí, és clar! Eren com aquesta? - Va voler saber l'al•lota.
- No, aquelles no eren per mi, les havia enviat la nostra... la meva mare per la senyoreta Julia. - Va començar a dir l'Hugo.- En elles li explicava coses sobre la seva vida sense jo. A moltes també xerrava de l'embaràs de la meva germana... Vaig llegir-les totes fins que vaig tenir la sensació d'haver-me-les aprés de memòria. A altres li contava que havia comprat algunes poques coses i que se les enviaria, li deia que era la seva manera de cuidar de mi. A la capsa vaig trobar roba i algunes joguines, suposo que eren les coses de les que xerrava a les cartes...
Sense pretendre-ho la veu de l'Hugo va defallir i tot dos es varen quedar en silenci, l'al•lot no sabia com continuar. Sense ser conscient va mirar el seu suc de taronja com si li pogués dir com seguir. La Caroline es va remoure a la seva cadira, de cop tenia fred. Tot dos s'havien segut al mateix lloc de sempre però aquell dia s'havia aixecat aire i feia més fred del que era habitual. Armant-se de valor, l'Hugo va aixecar la mirada fins tornar a trobar la de la Caroline i just quan anava a reprendre la seva història es va adonar que ella estava tremolant.
- Tens fred? - va preguntar encara que sabia la resposta.
La Caroline li va respondre que sí però va insistir en què no es preocupés. Tot i així l'Hugo es va aixecar i cuidadosament va col•locar la seva jaqueta sobre les espatlles de la jove. Una vegada ell va tornar al seu lloc va veure que les galtes de la Caroline havien enrogit, a ella no pareixia importar-li. Amablement, l'al•lota li va donar les gràcies i va iniciar una altra vegada la conversa.
- D'acord, tot això és inversemblant però jo no puc ser la teva germana, el meu cognom no és Cabret, no entenc perquè ho creus!
La resposta de la jove no va ajudar gaire a l'Hugo qui encara pareixia preocupat per qualque cosa. Immediatament la jove es va sentir culpable, no havia estat la seva intenció entristir-lo més. Ara el jove pareixia molt afectat, havia tornat al seu suc i els ulls se li havien entelat.
- Perdó, no pretenia...- va intentar disculpar-se ella.
- No et preocupis, sé que no ho deies amb mala intenció, serà millor que continuï...- va dir l'Hugo mirant el quadern obert sobre la taula.
<< El dia que vaig trobar el quadern també em vaig entretenir en mirar els àlbums de fotografies, passar els fulls un per un veient-me a ca meva amb la meva mare em reconfortava. Gairebé totes estaven en blanc i negre i duien la data darrera, aquesta anava des del meu naixement fins als dos anys. A una, del novembre del 1998, sortia en els seus braços a la plaça La Fontain, de fons es veia la tenda de joguines del senyor Mateu. Aquell dia no vaig donar-li importància a aquest detall, jo ni tan sols sabia on era la plaça, malgrat això vaig sentir que per algun motiu aquella fotografia era especial.>>
- I què té a veure tot això amb nosaltres? - va interrompre l'al•lota, qui no li trobava sentit al fet que tot estigués relacionat.- El senyor Mateu no forma part de la meva família.
-Ja sé que no té res a veure. En realitat he tingut molta sort, el senyor Mateu no tenia perquè haver sabut res, la seva tenda només era la meva primera pista. - va reconèixer l'Hugo.- Deixem continuar...
< -" El món de les juguetes", eren de la tenda del senyor Mateu! - va dir la Caroline aixecant la veu sense adonar-se. - Per això vares venir?
- Sí- va respondre entre rialles l'Hugo feliç de veure la Caroline tan emocionada.-No va ser gens fàcil, vaig haver de fer molts preparatius, però al final vaig estar llest per fugir i venir a París. Una tarda, quan la senyoreta Julia s'havia anat a comprar, vaig agafar els meus llibres, la meva capsa i un parell de mudes; vaig ficar-ho tot a la meva maleta i vaig sortir per la porta de darrera...
<< Aquella tarda no feia gaire fred i encara hi havia suficient claror com per poder veure sense haver d'encendre el fanal que havia agafat. Sortir del terreny de l'orfenat va ser més fàcil del que pensava, l'esplanada de darrera estava completament recoberta de blat de les índies i vaig poder ocultar-me entre els cultius. Després de quasi dues hores vaig arribar a la vorera de la carretera, allà vaig haver d'esperar a que passés qualque cotxe...>>
- Què?! - la Caroline va tornar a interrompre l'explicació del jove- Hugo vares fer autoestop? Tu estàs beneit!
- No podia fer una altra cosa! - es va defensar l'al•lot.- Si hagués pogut hauria agafat un dels busos que viatgen entre pobles però no tenia suficients doblers. Tot i així no vaig estar en perill en cap moment, encara no havien passat cinc minuts quan vaig veure arribar el primer cotxe...
<>
- I què és?- va demanar la jove intrigada.
Això.- va dir l'Hugo per reprendre la història.- Tot va succeir una tard de molt de fred...
<>
- Però el senyor Mateu va reconèixer la seva tenda de fons! - La Caroline havia acabat de relacionar-ho tot per si mateixa.
- Exacte! Em va explicar que ell era el propietari i em va dir que reconeixia a la meva mare d'haver-la vist allà.- va confirmar l'Hugo agafant el darrer croissant del plat.
- Això és fantàstic! Per què no li has demanat on viu?
- Ho he fet. - li va dir l'Hugo a la Caroline mig entristit.- Un segon després de què em digués que la reconeixia vaig preguntar-li. El senyor Mateu no ho sabia, mai li havia demanat que li enviés cap joguina a ca seva, encara que si recordava una altra cosa, el seu cognom. Resulta que la meva mare ja no és Sara Cabret sinó... Rousseau.

 Comenta
 
Capítol 4 Un altre cop a casa
- Rousseau? – va dir la Caroline en veu alta – És a dir Sara Rousseau?
- Si! Exacte! – va contestar l’Hugo – És la teva mare?
La Caroline es va quedar uns segons callada, pensava mentre feia que no amb el cap.
- No pot ser… - va dir la nina baixet.
- El què? – va demanar ell – Què és el que no pot ser?
- Hugo, - va dir finalment la nina – sí, la meva mare és diu Sara Rousseau, però tu i jo no som germans...
De cop es va fer el silenci, la Caroline mirava en terra mentre l'Hugo se la mirava a ella.
- No ho entenc, - va dir ell - per què no? Tenim la mateixa mare...
- Hugo per pura casualitat les nostres mares es diuen igual, però nosaltres no... - va contestar la nina - Jo em dic Caroline Le Brun, fins que no et vaig conèixer no havia sentit mai el llinatge Cabret.
De sobte, tots dos es van quedar callats, una ràfega de vent es va aixecar des de Llevant, el sol es va amagar darrera d’uns niguls grisos i unes petites però penetrants gotes d'aigua varen començar a caure.
Els dos nins varen decidir anar-se'n cadascun a casa seva, però la Caroline no volia deixar a l'Hugo tot sol, així que va decidir acompanyar-lo fins a la tenda del senyor Mateu.
El camí es va fer molt llarg, cap dels dos tenien paraigües i havien de córrer de mica en mica per posar-se sota els balcons i no mullar-se; de tant en quant la Caroline deixava anar qualque sospir per veure si l'Hugo li deia alguna cosa, però no va ser així, quan ja estaven bastant a prop de la tenda del senyor Mateu la nina va decidir aturar-se.
L'Hugo va caminar un parell de metres més fins que sorprès es va adonar de que la nina s'havia aturat, es va donar la volta i la va mirar sense entendre-la.
- Què passa? Per què t'atures ara? - va demanar li ell.
- Mira! - va dir ella emocionada.
- Què miri què? - va demanar ell sense entendre a la nina.
- Allò, allò que hi ha al cel. - li va contestar la nina ensenyant-li amb el braç - Està sortint el sol!
- I? Com si mai no haguessis vist el sol! - li va dir ell.
- No Hugo, vull dir que si ara està plovent i a més surt el sol, apareixerà l'arc de Sant Martí! - va dir la Caroline entusiasmada - Hem d'esperar a que surti, el vull veure!
L'Hugo estava molt cansat, però sense adonar-se'n la Caroline ja l'havia agafat del braç i ja estaven tots dos asseguts a un banquet del parc. La nina estava molt il·lusionada. Varen mirar el cel i allà estava, preciós, es veia profundament amb tots els colors ben marcats.
- Mentre l'observem, podem parlar una estona, ara ja no plou... - va dir la Caroline intentant animar a l’Hugo.
- Com vulguis. - va dir ell seriós.
- Per curiositat Hugo, saps res del teu pare? - va demanar la nina sense deixar de mirar l'arc de Sant Martí.
- Què has dit? - va demanar ell.
- Què si saps res del teu pare? - li va repetir.
- Si, bé, no gaire, - va contestar-li ell trist - només sé com era: alt, moreno, prim, amb els ulls verds...
- No, però vull dir si saps alguna cosa més, no t'ha escrit mai ell? - va insistir la nina.
- No, és mort. - va dir ell molt fluixet.
- Què? - va dir la Caroline sorpresa - Em sap greu Hugo.
- No et preocupis. - li va dir ell mentre s’eixugava una llagrimeta que li queia per l'ull dret.
La Caroline es va posar trista, no el volia ferir, varen quedar en silenci una estona fins que l'Hugo es va aixecar i li va fer una senyal perquè marxessin cap a la tenda del senyor Mateu.
- No, atura’t, cinc minuts més per favor. - va dir ella - Espera! Hi ha una cosa que no entenc...
<>
L'Hugo es va quedar una mica sorprès no sabia on volia arribar la nina, però finalment li va contar el que volia saber...
<>
La Caroline se'l va quedar mirant, va pensar que ja era bona hora per marxar cap a la tenda de joguines, es va posar dreta, el va agafar de la mà, i varen començar a caminar molt a poc a poc...
- Espera! - va interrompre aquell silenci l'Hugo - Ara ho entenc tot! És possible que tu i jo si que siguem germans, només necessit saber si els teu pare és francès.
- Si, el meu pare és francès, però què té això a veure? - va demanar la nina sense entendre'l.
- No trobes que és molta casualitat que tu et diguis Caroline com la meva germana, que la teva mare s'anomeni Sara Rousseau com la meva, que el teu pare sigui francès... - va començar l'Hugo.
- Vols dir que la meva mare es va casar amb el meu pare i per això no tenim el mateix llinatge? – va dir ella.
- Si! Pensa-ho Caroline, té sentit! - va dir l’Hugo.
- No, espera! – el va interrompre la nina – Necessit un moment per pensar...
<>
- Escolta, a mi em va dir que el meu pare s’havia mort, i si després de tenir-te es va casar amb un home francès? – va dir l’Hugo desesperat per cercar una solució.
- I per això no tenim el mateix llinatge... – va dir la nina – No està mal pensat, per què no anam a veure al senyor Mateu?, potser ell ens ajudi a descobrir alguna cosa.
Ràpidament l’Hugo es va agafar a la nina de la mà i es varen posar a córrer entusiasmats cap a la botiga.
En cinc minuts els dos nins ja havien arribat a la joguineria, des de la vidriera es veia al senyor Mateu xerrant amb una dona. Tots dos varen decidir entrar, i allà estava ella...
- Hola mare! Què fas aquí? - va demanar la Caroline a la dona.
- Hola Caroline, necessitava comprar una joguina per la nostra cosina. – va contestar la dona amb la veu tremolosa.
- Caroline, és ella. - va dir-li l'Hugo molt baixet a la nina perquè no els sentissin - És igual que a les meves fotografies, és la meva mare.
La dona es va quedar mirant als dos nins sense dir res, de sobte es va posar a plorar i els va abraçar a tots dos alhora, al senyor Mateu, també se li queia alguna llagrimeta.
- Hola Hugo, em dic Sara Rousseau, si, soc la teva mare. - va dir ella recuperant l'alè.
- Així doncs, si que som germans! - va dir la Caroline entusiasmada. - Però mare, com és que no tenim el mateix llinatge.
- Això és una història molt llarga. - va dir el senyor Mateu que ho sabia tot des del principi, mentre la Sara va començar a explicar...
<>
- Es a dir, que el pare no és realment el meu pare. - va dir la Caroline trista.
- No, no ho és. - li va contestar la Sara - Però quan vares néixer em va dir que t'estimaria tant com si fossis filla seva de veritat, i així ho ha fet tots els dies. Sé que et vaig dir Hugo, que quan ella nasqués la duria amb tu, però en aquell moment, la meva vida va canviar, tenia una nova oportunitat, tenia diners i capacitat per cuidar a la teva germana, i volia formar una família.
Mentre l'Hugo s'escoltava tota la conversació, no sabia que pensar, estava trist i content alhora.
- I ara què? - va demanar ell tímid - Vull dir i ara que hem de fer?
- Hugo, fa un parell de setmanes, vaig trucar a la senyoreta Julia, li vaig demanar per tu i em va contar tota la història, em sap molt de greu el que et vaig fer, però ara tenim una altra oportunitat, tots dos, si vols pots venir a viure amb nosaltres. - li va dir la Sara.
- Jo vull estar amb tu mare, però què passarà amb vostè senyor Mateu? - va demanar el nin.
- No et preocupis per jo, me'n sortiré sense problemes. - li va contestar amb un somriure.
- Jo no vull que es quedi tot sol, ni que tanqui la botiga! - va dir l'Hugo trist.
- Com? Tancar-la? - va dir la Sara sorpresa - Per què?
- Aquest negoci ja no és tant rentable com era, i a més jo necessit algú que m'ajudi, tot sol no puc. - li va explicar el senyor Mateu.
- I si l'ajudem nosaltres? - va demanar la dona - Ja que vostè ha cuidat tan bé a l'Hugo i a més ha fet possible que ens trobéssim, nosaltres li hem de tornar el favor.
- Em sembla molt bona idea! - varen dir els dos germans alhora.
- No és preocupi, si vol podem augmentar el negoci, posar més coses a part de joguines, a més, el podem ajudar en quant el tema dels diners i podríem venir sovint a estar amb vostè a la tenda. - va dir la Sara.
- No us vull molestar... - va dir el joguiner.
- No és cap molèstia, - va dir la Sara - ara ja, vostè és un més de la família.
Ja s'havia fet de nit, la Caroline i l'Hugo varen agafar totes les seves coses i els quatre varen anar a sopar a la casa de la Sara, l'Hugo va conèixer al seu nou pare i és va instal·lar en la seva nova casa.
Aquell va ser un sopar molt especial per cadascú, però sobre tot per l'Hugo, després d'un llarg i difícil camí recorregut, ara començava una nova vida amb la seva família, que realment era el més important per ell en aquell moment.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3043
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  932 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]