Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



lauralba
Blanes
 
Inici: Dos taüts negres i dos de blancs

Capítol 1 L'objecte
El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits el niu de moixons que el meu somni infantil havia capturat.

Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-me de matí, encara que em fes mandra, també m'omple d’orgull. Em posava a l’altura dels adults, de mon germà i dels pares, que havien de matinar de valent perquè al cor de l’estiu calia aprofitar tota la fresca del matí. Ells ja feia potser dues hores que eren al tros segant a tot drap. La padrina s’havia quedat a casa per tenir cura de mi i de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa ni al tros.

Vaig baixar les escales mig zombie. Em va anar de poc que no m’entrebanqués amb els últims esglaons. Un cop a baix, vaig obrir la porta de la cuina.
La padrina estava llegint la revista que segurament havia anat a comprar aquell mateix matí. Tot bevent el seu cafè habitual, em va rebre amb un bon dia i em va dir que m’assegués a taula. L’olor de les torrades acabades de sortir de la torradora em va fer despertar la gana.

Un cop vaig haver esmorzat, vaig pujar a la meva habitació i em vaig posar el primer que vaig trobar: una camisa de quadres verds i blaus, uns texans foradats i unes bambes velles.

El dia anterior li havia demanat a la padrina que em despertés d’hora per no haver de córrer per arribar a l’escola. Sí, ahir havia sigut l’últim dia d’estiu, i avui tocava pringar a l’escola.
Vaig tancar la cremallera de la maleta, i me la vaig posar a l’esquena. Vaig pensar que hi portava un mort de tant com pesava. Vaig baixar a baix, i vaig dir adéu a la padrina, encara endinsada en el món de la lectura. No vaig gosar entrar a l’habitació de les dues germanes petites, perquè em feia por destorbar-los el son, tal com la padrina havia fet amb mi. Ja es despertarien d’aquí poc.
Vaig sortir a fora i la brisa que corria em va acabar de despertar. Vaig dir adéu al meu germà i als meus pares, tot i que crec que aquests no em van sentir. Simplement van alçar la mirada, i van tornar a la seva feina. Del meu germà sí que en vaig obtenir un adéu, ràpid i fred.

Vaig començar a caminar. Els carrers buits, és clar, era molt d’hora. Un gat negre va passar pel meu davant com un coet. Seguidament va aparèixer un gos Labrador al seu darrere, perseguint-lo com si es tractés de vida o mort. Vaig decidir ignorar-los.

Just haver entrat per la porta de fusta de la classe, ja ho vaig sentir. Aquell soroll de les rialletes del grup d’en Víctor i els seus còmplices. Se’n reien del meu cabell pèl-roig. Personalment m’agradava, però des de petit que havia descobert que als altres no.
Vaig seure a la cadira i a continuació va entrar el professor d’història. No hi havia cap matèria més avorrida per començar un dilluns al matí.

- Bon dia nois, espero que hàgiu passat unes bones vacances d’estiu. Algú vol compartir la seva experiència?
Ningú es va immutar. Així que el professor va obrir el llibre i va començar a introduir-nos en el primer tema, les llegendes.
- Per començar, crec que tots hauríeu de saber una de les històries més conegudes que ha arribat fins els nostres dies. Segons explica la llegenda, hi havia una vegada un home que va cometre un gran error en el seu passat. Així que va inventar un retrus, un petit estri semblant a un collaret amb un rellotge que permetia retrocedir en el temps. L’home va tornar al passat, i va arreglar aquell moment que li havia capgirat la vida. Però abans de tornar al futur, va adonar-se que no tenia el retrus penjat al coll. Va haver de residir al passat per sempre, i mai més se’n va tornar a saber res sobre ell ni sobre el petit artífex.

- I ja està? -es va sentir una veu des del fons de la classe, intrigada per saber-ne més.
- Sí, ja està. No se’n sap res més. Bé, ara obriu el llibre a la pàgina 6, llegiu la teoria i feu totes les activitats.

Un esbufec va ressonar per tota la classe, seguit del soroll dels fulls del llibre.

Durant un matí molt llarg vaig haver de suportar la intriga que em va provocar aquell objecte fins que a la una va sonar l’esperat timbre. Vaig recollir tots els llibres que tenia a a la taula, els vaig posar a la maleta i vaig sortir de la classe. Estava pensatiu sobre el que ens havia explicat el professor, Mr. Martinson. Vaig anar caminant cap a casa allunyant-me cada vegada més de l’escola i de la quantitat de nens que, ara impacients, esperaven anar a dinar. En haver realitzat tot el llarg recoregut que separava la meva casa de l’escola, finalment vaig arribar. Tot obrint la porta vaig pronunciar un fort hola. Un silenci llarg em va respondre quan de sobte la veu de la padrina, enfeinada a la cuina, el va trencar.

- Hola xato, com t’ha anat avui el col•legi?
Jo, tot cansat, vaig entrar a la cuina,
- Bé. En fi, un avorriment, ja ho saps. Tot i que avui ens han explicat una cosa molt interessant, un mite sobre un objecte molt curiós anomenat retrus.
- Molt bé. Avui he preparat macarrons. D’aquí a una estona ja et cridaré per venir a dinar.
- D’acord. -vaig començar a pujar les escales cap a la meva habitació. -Ah, per cert! El padrí encara no és a casa?
- No, no sé pas on és. Confio en que tornarà d’aquí poc. Per què ho dius?
- Ah no, per saber-ho.

Li acabava de dir una mentida com una catedral. Jo sabia que el padrí s’havia apropiat d’un petit racó de les golfes, i allà hi tenia llibres molt delicats i valuosos, que mai ens havia deixat tocar. En saber que no era a casa, vaig saber que aquell era el moment ideal per “robar” un d’aquells llibres i emportar-me’l a l’habitació per llegir a les nits.
Vaig pujar els 55 esglaons per arribar a les golfes. La por em va envair: en obrir la porta, i encerdre l’espelma que portava a la mà, els meus ulls van captar teranyines per tot arreu. Més d’alguna vegada havia somiat que entrava a les golfes i m’engolia una aranya gegant.
Em vaig guardar la por “a la butxaca”, com deia la mare. Vaig caminar ràpidament fins aquell racó misteriós, mentre que els meus peus feien grinyolar el terra de fusta antic. En arribar-hi, se’m va dibuixar un somriure a la cara en veure tota aquella pila de llibres. En vaig agafar un ple de pols, que portava per títol Un esclau lliure. Vaig deixar-lo, no era del meu interès. En vaig agafar un altre, George Harmly i l’amor perdut, i en llegir la sinopsi, vaig saber que aquell no era el llibre que estava buscant. Seguidament, en vaig veure un anomenat Meravelles meravelloses. El vaig agafar, no perquè el títol em semblés original, ja que més aviat pensava que era ridícul. El que em va cridar l’atenció va ser el seu petit tamany. Vaig obrir el llibre, esperant-me trobar una reduïda quantitat de pàgines. Però m’equivocava.
 Comenta
 
Capítol 2 Temps passat
Allò no era un llibre. No hi havia ni una pàgina. Simplement era una capsa pintada de tal manera que des de fora i tancada semblava un llibre de debò. Al obrir-la, vaig poder veure un petit estri a dins. Era un rellotge de forma circular, penjat d’una cadena d’or molt prima. Tot lluïa, estava impecable. Vaig girar el rellotge, i vaig poder observar que gravat a la tapa de darrere hi havia escrit el nom de retrus. Impossible. Mil preguntes van començar a formular-se dins el meu cap. Què coi hi feia allò allà? Qui l’hi havia posat? Per què? No les vaig saber respondre i vaig dubtar que ho arribés a fer.





El món caminava al ritme de les agulles del rellotge, i ara jo en tenia el poder. Vaig esforçar-me a pensar perquè el podria utilitzar, però no em va fer gaire gràcia la idea de jugar amb el temps.


El vaig observar amb atenció. Una cadena molt prima d’or, amb el rellotge també daurat. Vaig obrir la tapa de la part posterior, i vaig veure com uns petits mecanismes es movien lentament. Hi vaig trobar a faltar les piles, però no en vaig fer cas. Vaig observar-ne la part del davant, i em vaig fixar en que no hi havia cap vidre que protegís les seves agulles. Anava unes hores avançat, i vaig voler-lo posar a l’hora. Vaig moure primer l’agulla petita amb les ungles, amb una gran dificultat, i després l’agulla gran.





Una força molt gran es va apoderar de mi. Un corrent elèctric procedent del cor em va recórrer tot el cos, fins a la punta de les extremitats. I una llum blanca em va començar a cegar. Cada cop s’anava fent més gran, i més gran, i… Ara em trobava en un carrer. Una ànima corria travessant el pas de vianants, amb el semàfor vermell. Em vaig girar, i em trobava davant la porta de casa meva. Vaig observar detalladament l’edifici. Res havia canviat, tan sols em vaig fixar en que la casa no estava tan deteriorada com recordava.





Vaig decidir entrar-hi sense permís, què coi? Era casa meva! En observar la quantitat de mobles vintage que no recordava haver vist mai, em vaig quedar una mica perplex. El primer que em va venir al cap va ser la meva habitació. Vaig pujar a la planta de dalt per les escales, ara de fusta envernissada. En arribar davant la porta de la meva estancia, la vaig obrir amb cautela. El meu cor va començar a bategar desesperadament. L’habitació estava decorada amb elements infantils. Ossets amb llacets blaus adornaven les parets, i un bressol antic residia al mig de la sala. M’hi vaig acostar, i vaig poder observar detalladament el rostre d’un nadó, amb unes galtes inflades i rogenques. Estava dormint, així que no vaig gosar fer soroll per no despertar-lo.


Vaig sortir de l’habitació, i vaig baixar a baix, disposat a veure què havia canviat de la cuina. Quan vaig voler obrir la porta, em va sobtar el disseny del pom, el qual era de ceràmica amb flors pintades. Al fer-lo girar, va fer un soroll esgarrifós. La mare es va girar al sentir que la porta s’obria. La casa no era la única que havia canviat. La mare portava els cabells negres i una mica més llargs des de l’últim cop que l’havia vist. Duia un davantal rosa i una gran butxaca blanca a davant. Just acabar-se de girar va cridar com jo mai li ho havia sentit fer.


La meva reacció va ser de pànic. Amb la paella a la mà, va començar a acostar-se a mi d’una manera agressiva. Vaig començar a córrer dirigint-me a la porta que donava al tros. A fora hi havia tota la família treballant-hi, menys la padrina i les germanes. Simplement em vaig fixar que tots duien un mono texà i una brusa grisa, que possiblement abans havia estat blanca, però degut al seu extremat ús havia quedat així.


Al veure’m van tenir la mateixa reacció que havia tingut la mare. I ara si que no em podia aturar. Vaig sortir disparat com una bala cap al carrer, endinsant-me en els estrets carrerons de la ciutat. La mare m’havia deixat de seguir just quan havia travessat la porta de l’entrada de casa.


Sense parar, i evitant mirar enrere, vaig córrer i córrer amb totes les meves forces. En haver ja travessat un parell de carrers plens d’una multitud de gent que em mirava estranyada, i en asegurar-me que ja no em seguia cap familiar, em vaig parar a recuperar l’aire. Esbufegava de valent, i el meu cor bategava ràpidament. En recolzar-me a la paret d’un carreró solitari, vaig començar a plantejar-me tot el que m’havia passat fins aquell moment, i vaig arribar a una simple conclusió. Sí, definitivament havia tornat al passat.
 Comenta
 
Capítol 3 La carta
Em vaig quedar observant una caixa de cartró tombada que es trobava davant de la façana d’una casa, just al meu costat. Em vaig ajupir per esbrinar què contenia. Un gatet arraulit en un racó de la caixa miolava esporuguit. Vaig optar per agafar-lo i endur-me’l, vaig pensar que seria una bona companyia.

En aquells moments no sabia què fer. No tenia lloc on anar i no tenia ningú amb qui parlar. Vaig tancar els ulls, i em vaig parar a pensar. La meva consciència em va impulsar a dirigir-me cap a casa meva, i crec que el motiu era disculpar-me per l’ensurt que el hi havia causat als meus familiars. Així que vaig encaminar-m’hi, amb el gatet en braços.

Quan hi vaig ser al davant, una part de mi volia entrar i demanar perdó, però l’altre es volia fer enrere, i aquesta última va acabar guanyant.
Així que em vaig allunyar una mica de la casa, i vaig seure sota el peu d’un majestuós arbre proper. Vaig acomodar el gatet al meu costat, el qual es va quedar adormit al cap d’uns minuts.
La meva mirada va estar tota l’estona fixa a la casa, fins que es va desviar en observar el carter tirant una carta dins la bústia. Se’m va desvetllar la curiositat, i m’hi vaig voler acostar. Vaig voler deixar descansar el gatet sota l’arbre, i vaig dirigir-me tot sol cap a la casa. Al veure que la bústia era tancada amb clau em vaig desil·lusionar, però al moment vaig recordar que la mare en guardava una còpia sota un test del jardí.
Intentant ser el màxim de dissimulat possible, vaig entrar dins el jardí. Vaig apartar el test, i tal com m’esperava, hi havia la clau a sota. La vaig agafar i vaig tornar a sortir del jardí, dirigint-me a la bústia. Al fer girar la clau, es va obrir la tapa metàl·lica. La carta que feia uns minuts hi havia introduït el carter, allí era.
La vaig agafar ràpidament, sense ser massa cuidadós. Hi havia el segell de la meva escola. No vaig saber endevinar ven bé perquè hi havia una carta del meu col·legi a la bústia, ja que respectivament jo tenia tres anys. Així que vaig obrir el sobre, i vaig llegir la carta detingudament. Doncs, era la carta d’acceptació a la meva escola.

En aquell moment vaig adonar-me que uns núvols ven negres envaïen el cel, i a continuació un poderós tro va ressonar per tot arreu. S’acostava una gran tempesta. On m’aixoplugaria? Amb què?
Vaig tornar a centrar-me en la carta, i llavors em vaig il·luminar. Inscriure’m a l’escola Scherlk era possiblement l’error més gran que havien comès els meus pares. El “guai” d’en Víctor i els seus col·legues em feien la vida impossible. Jo era objecte de burla.
Però, ara mateix, jo tenia aquesta decisió a les meves mans. La carta que en un futur em podria fer anar a l’escola Scherlk, i ser un marginat durant tota la meva infància, o no anar-hi, i anar a una escola millor on tingués amics. Si amagava la carta, els pares mai sabrien que jo havia set acceptat a aquest col·legi, i per tant, mai hi aniria. I la meva vida seria millor. Sí, molt millor.

Així que vaig decidir no tornar a posar la carta dins la bústia, sinó amagar-me-la dins la camisa. Vaig allunyar-me de la casa, i em vaig asseure al peu de de l’arbre en el qual m’hi havia assegut abans. El gatet encara residia allà.

L’únic que em va venir al cap van ser pensaments positius. Tot el que m’havia passat durant aquells sis anys d’escola, desapareixeria per sempre. Estava feliç, em sentia satisfet pel que havia fet. Llavors vaig notar com una gota d’aigua prenia contacte amb els meus cabells. I una altra. I una altra. Vaig alçar la vista, i vaig poder observar com l’aigua començava a regalimar de les fulles de l’arbre.
Va començar a ploure, però no tenia lloc on anar, així que em vaig quedar quiet i arraulit sota l’arbre. Uns minuts després, els bons pensaments es van començar a esfumar, i tot i que jo intentava tornar a captivar-los marxaven lentament. I seguidament els remordiments em van envair, fent desaparèixer les meves il·lusions. Suposo que la pluja ajudava molt en aquesta situació.
Ja no tenia les idees tan clares. Fins ara m’havia imaginat que si amagava la carta, aniria a una escola millor, però, com ho sabia que em sentiria més còmode? I que me’n sortiria? I que tindria amics de veritat? La meva ment havia donat una resposta positiva a aquestes preguntes. La meva ment, no la realitat.
De sobte, el rellotge que duia penjat al coll, va començar a fer un soroll molt agut, com si els mecanismes del seu interior es moguessin d’una forma anormal. El vaig subjectar preocupat, i li vaig aixecar una mica la tapa posterior. En aquell instant, un llamp va caure sobre meu, i no vaig poder reaccionar de cap manera. Recordo caure de costat al terra, i veure com s’esborrava aquell paisatge que em feia recordar la meva infància.

Em vaig despertar quan el Sol brillava com mai li ho havia vist fer. Notava una sensació molt especial, però familiar. Em vaig incorporar, i seguidament em vaig tocar l’estómac, esperant palpar la silueta de la carta dins la meva camisa. I així va ser.
Vaig adonar-me que el gatet ja no era al meu costat. Potser havia decidit intentar buscar una companyia millor de la que jo li podia proporcionar. Tot sol, vaig tornar a fer el recorregut que separava l’arbre del qual em trobava fins a casa meva, i al arribar-hi m’hi vaig quedar plantat al davant. Alguna cosa havia canviat, no sabia si a l’exterior o en el meu interior. Però estava disposat a averiguar-ho.
 Comenta
 
Capítol 4 Per què jo?
Vaig veure com en Víctor i un company seu passaven per l’altra banda del carrer. Em vaig preparar per sentir les seves rialles i quedar en ridícul. Però quan la seva vista va anar a parar als meus ulls, no vaig captar ni una mínima expressió de riure en les seves cares. Tot el contrari, van passar de llarg, ignorant-me. Em vaig quedar extremadament perplex, per dos motius. Per què no se’n havien enrigut de mi? Si estava la passat, què coi feia en Víctor i el seu amic amb la seva edat normal? Llavors ho vaig entendre.

El llamp que havia caigut sobre el meu rellotge m’havia fet tornar al present. Per això la meva casa ja era com la recordava i en Víctor tenia la meva edat. De veritat que són impressionants els estris que poden arribar a inventar els humans. Vaig arribar a la conclusió que si de veritat estava al present, podia entrar tranquil·lament a casa i saludar. I això és el que vaig decidir fer.

Vaig obrir la porta principal intentant no fer soroll, i al tancar-la em vaig quedar quiet, atent a qualsevol moviment. Al cap d’uns segons, vaig pensar que si el que volia era trobar algun familiar hauria d’anar a la cuina, on ben segur que m’hi trobaria la mare o la padrina cuinant o algú altre endrapant alguna cosa per menjar. Al obrir la porta vaig adonar-me que el pom ja no era de l’estil vintage, així que em vaig tranquil·litzar una mica. Tal com suposava, hi havia la padrina asseguda a la butaca vermella.
- Nano, es pot saber on t’havies ficat? Te mare està molt nerviosa.
- Ah… sí, he anat a casa d’uns amics. On és la mare?
- Deu ser a dalt, ha dit que havia d’endreçar les habitacions.
- D’acord.

Vaig pujar les escales una mica insegur i em vaig dirigir a l’habitació dels pares. Estava deserta. Llavors vaig entrar a l’habitació de les meves germanes, i allà m’hi vaig trobar la mare fent els llits. Tenia por de que em fotés una “bronca” inoblidable, que era el que segurament passaria.
- Mare…
- Ostres Carles! Podries avisar, no, quan has d’arribar tard a casa? I evitar que tots estiguem estressats com uns bojos esperant-te i sense saber res de tu, no?
- Però és que…
- No vull sentir res.
Dintre de tot, encara s’ho havia agafat prou bé. Sí sí, prou bé. Un cop em va castigar sense mirar la televisió durant un mes, i un altre cop em va fer fer el sopar durant una setmana. Suposo que això és passar-se una mica.
No vaig gosar dir res més. De sobte vaig veure com un gat vell em passava pel davant. La mare es va dirigir a ell.
- Vine Mixu.
El va agafar en braços i va sortir de l’estança. Em vaig quedar bocabadat. Des de quan teníem un gat? Em vaig parar a pensar, i vaig arribar a una conclusió: aquell era el gat que havia trobat dins la caixa de cartró quan havia tornat al passat. Sense entendre-ho massa, vaig anar a la meva habitació i em vaig asseure al llit.

Al cap d’una estona vaig sentir com la padrina em deia que baixés per anar a sopar. Però no tenia gana, i tampoc volia de parlar amb ningú, així que vaig rebutjar les seves paraules, i em vaig quedar assegut al llit. No tenia res a fer, per això vaig decidir anar a dormir.

De bon matí em va despertar el “carai” de despertador. Això significava que la meva rutina havia començat, i ho vaig fer de bon humor. Primer al lavabo, després a l’habitació per vestir-me i seguidament cap a baix a la cuina on el meu esmorzar ja m’esperava a la taula. Al cap de no gaire estona, perquè anava una mica curt de temps, vaig agafar la maleta i vaig marxar de casa a pas lleuger. En ser a fora, vaig sentir com una veu tronadora sonava darrere meu.
- L’esmorzar!- va exclamar la padrina, tot subjectant-lo amb la mà dreta, ben alçada.- Ai Carles, Carles… Mira que ets despistat. Ara afanya’t, que arribaràs tard!
Vaig donar-li les gràcies i vaig marxar disparat com una fletxa, però de sobte les paraules de la padrina em van fer aturar.
- Però a on vas?- em va preguntar.
- A l’escola! A on et penses que vaig? Au va, no em facis perdre el temps que tinc els minuts comptats!
- Però què fas per aquí? Que l’escola és cap a l’altre cantó!
- Però què dius? L’escola Scherlk és en direcció cap allà, no pas cap a l’altre cantó!
- L’escola Scherlk? Mira nano, tinc molta mala memòria, però sé perfectament que vas a l’escola Maria Carme dels Dolors, i no m’ho neguis. - contestà la padrina, amb un to desafiador. Dins meu semblava que hi haguessin un munt de paraules desordenades que jo era incapaç d’organitzar. Maria Carme dels Dolors? No havia sentit mai aquest nom.

No vaig voler portar-li mes maldecaps a la pobre dona, així que sense tornar-li contesta vaig dirigir-me cap a on ella m’havia dit. En haver passat tres carrers que no m’eren habituals, vaig veure un edifici, més aviat semblava antic, amb uns grans finestrals que donaven directament al carrer. Mi vaig acostar sense deixar d’observar-lo. En arribar a la porta vaig veure un cartell en el que vaig llegir Maria Carme dels Dolors. Així que dubtós i indecís hi vaig entrar. Hi vaig observar bastant moviment. Als passadissos hi havia alguns joves corrent, d’altres remenant taquilles, i alguns aprofitaven per xerrar una estona.
Un timbre eixordador va sonar de sobte. Em va recordar el meu despertador. Tothom va començar a moure’s, dirigint-se cap a les aules, i deixant el passadís buit. Em sentia estrany. Una mica lluny vaig veure un grup de nois que es recolzaven a la paret tot “xulejant” i rient. Vaig passar pel seu davant per anar a la classe en la qual a la porta hi havia el cartell del meu curs, i tots em van repassar de dalt a baix.
- Pringat!!!- va exclamar un dels nois. Seguidament unes rialles van acompanyar la frase.
Em vaig girar per veure la cara del pobre noi que li deien aquest insult. Vaig notar que tots m’estaven mirant, i vaig adonar-me que la burla anava dirigida a mi. Vaig passar-ne olímpicament, ja que no els coneixia de res. Vaig seguir caminant recte.

Vaig entrar a classe, i em vaig assentar a l’únic lloc buit. Va ser l’hora més eterna i desconcertant que havia passat mai. No vaig estar gens atent a les explicacions de la professora, tan sols pensava en què coi havia passat per acabar on ara em trobava. Llavors vaig decidir que lo millor seria repassar totes les meves accions des de que posseïa el retrus. Girar-lo, tornar enrere en el temps, entrar dins de casa, sortir-ne disparat, anar a un carreró i trobar el gatet, tornar davant la casa, veure el carter, amagar la carta… amagar la carta.

Tenia la resposta davant els “morrus”. Vaig ser jo qui havia decidit amagar la carta. La carta d’acceptació a la meva escola. Això havia provocat que mai hagués estat acceptat a l’escola Sherlk, i per tant els meus pares m’havien enviant a una altra escola. L’escola Maria Carme dels Dolors. Ho vaig entendre tot.

Vaig passar-me tot el matí endinsat en els meus pensaments. A la classe de matemàtiques, vaig notar que alguna cosa acabava de colpejar-me l’esquena. Era una bola de paper, que m’acabava de llençar un noi de més enrere. I me’n van tornar a llençar una altra.
Quan va sonar el timbre que ens indicava la llibertat per anar a dinar, em vaig aixecar, vaig agafar la maleta i vaig sortir de la classe. Mentre caminava pel passadís un noi em va fer la traveta, i vaig caure a terra fent un gran espectacle. Llavors totes les mirades es van centrar en mi, i juraria que a tothom se li va escapar una rialleta. Ningú em va ajudar a aixecar-me, així que quan ho vaig fer sol, i quan vaig tornar a caminar em van tirar una espenta, i em va anar de poc que no vaig tornar a caure. El meu conscient va decidir que no volia passar més estona en aquell passadís terrorífic, així que accelerant el pas, vaig sortir de l’escola, i vaig començar a córrer per arribar a casa.

Al arribar a casa, i entrar a la cuina, vaig veure a la mare, la padrina, i les meves germanes plorant. S’abraçaven les unes amb les altres, i en la seva cara es podia distingir un sentiment de pena i tristesa.
- Però què passa?
- Carles, en Mixu…
- En Mixu ens ha deixat, Carles.
Oh, no. Encara que no havia viscut masses dies amb ell, havia set jo qui l’havia trobat, i qui l’havia decidit acollir a casa. I ara ja no hi era. Se’m van humitejar els ulls, i una llàgrima em va davallar per la galta. Enfadat amb mi mateix, vaig pujar les escales corrents i em vaig tancar a l’habitació, tot fent que la porta es tanqués amb un fort soroll. Vaig agafar la maleta de l’escola, i la vaig llençar contra el terra. Em vaig tirar al llit amb força, fent grinyolar les molles.

Recolzava la barbeta damunt del coixí. Cada vegada tenia més clar que la meva vida era una merda i ho seguiria sent el llarg dels meus dies. El temor de pensar què sorgiria a partir d’ara anava omplint la meva ànima de dolor, a poc a poc, però cada vegada més poderosament. Això havia estat culpa meva, de ningú més. Estava dèbil, apagat, cada vegada tenia menys ganes de viure aquesta vida. Per un moment em va passar pel cap la idea de que volia morir, però dins meu hi havia una espurna d’esperança. Ara només em formulava preguntes, tot i sabent que no n’obtindria la resposta. Per què vaig haver de trobar el retrus? Per què vaig fer les coses que vaig fer? Per què jo?
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]