Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



arjoma16
Andratx
 
Inici: La casa del silenci

Capítol 1 El Liceu
Vaig trobar el primer violí en un abocador d'escombraries. Era un violí boníssim, a pesar que jo, és clar, encara no ho sabia. El que si que sabia era que es tractava d'un violí màgic.

Això ho vaig veure de seguida, només de mirar-ho perquè, a pesar que ja gairebé estava fosc, brillava, i el que brilla normalment és màgic. No m'ho invento, no. La meva mare i jo ens dedicàvem sovint a remoure l'abocador per veure què trobàvem que poguéssim vendre. Si ara expliqués això a algun dels quals estaven aquí amb mi, es quedaria estupefacte.

De fet, fins ara mateix no hi havia ningú, aquí amb mi, vull dir, en el teatre. I, de sobte, s'han sentit unes passos suaus que s'apropaven a la boca de l'escenari. Ara treu el cap el primer músic, un trompetista desangelat, amb cara de no tenir cap altra cosa de valor al món que la seva trompeta.

* * * * * *

Feia mitja hora que estava en el teatre, per a la meva sorpresa, em trobava enmig del gran teatre El Liceu.

Ho vaig reconèixer fàcilment, ja que anys abans va sortir en les notícies com, per alguna estranya raó, el sostre es va desplomar enmig d'una funció. El curiós, era que no podia relacionar-me amb la resta de gent que m'envoltava. Però no era com ho recordava en la televisió, el teatre no era igual que després de ser reconstruït, alguna cosa em resultava diferent.

Després de l'aparició d'aquell trompetista la resta de la banda va avançar cap a les seves localitats i després de situar-se, van donar pas al director que amb pas ferm es va dirigir cap al seu podi on, després d'un moviment de la seva mà, va dirigir la seva batuta amb fermesa donant pas al principi de la seva obra. En finalitzar, el públic es va posar en peus entusiasmat i, amb forts aplaudiments, van acomiadar al director.

El que va succeir en aquest instant no es com explicar-ho, tot va succeir molt de pressa. Davant meva vaig veure un home encaputxat que acaba de dipositar una estranya motxilla al costat de l'escenari i, segons més tard, el teatre on em trobava es va venir a baix. Només vaig poder veure una llum centellejant que va cobrir el recinte en un obrir i tancar d'ulls. 

* * * * * *

Bé, va arribar l'hora de presentar-me, em dic Joan Rosell, sóc un noi de quinze anys que per desgràcia va resultar ser el triat de trobar aquell vell violí brillant en l'abocador mentre em trobava amb la meva mare.

En trobar el violí em vaig sentir molt orgullós, per fi la meva mare i jo aconseguiríem una mica de diners per poder pagar els deutes que la meva mare contreia amb el banc i que ens mantenia en males condicions de vida. En observar-ho bé em vaig adonar que no era una coincidència haver-ho oposat, en el dors d'aquell instrument gravat amb pols ferm, vaig poder reconèixer dues lletres que em van resultar familiars.

J. R.

Per alguna estranya raó aquelles lletres coincidien amb les inicials del meu nom.

- Un violí que brilla en la foscor gravat amb aquelles lletres?, -em vaig dir en veu baixa- això ha de ser un somni haig d'explicar-li-ho a la meva mare, no l'hi va a creure.

Ella continuava prop de mi i amb ulls com a plats em va dir:

- Joan, fill meu, és un violí molt vell, tindrem sort si ens donen un parell d'euros per ell, no val la pena -després de dir aquelles paraules em va convidar a retornar-ho a l'abocador-.

- No mamà, és un violí màgic, podem fer-nos rics, aquest violí brilla mamà, brilla... -vaig dir decebut-.

- Fill, no estem aquí per a jocs, per favor fes-me cas -va concloure-.

En escoltar aquelles paraules em vaig allunyar d'on estava la meva mare, em vaig acomodar després del contenidor de plàstics i em vaig disposar a examinar detingudament el meu instrument.

El violí tenia malament aspecte com deia la meva mare, però les cordes es mantenien intactes, l'única cosa que em faltava era l'arc per poder tocar-ho. Em vaig aixecar i vaig anar a la zona on dies anteriors hi havia vist restes de mobles trencats i amb rapidesa vaig fabricar un improvisat arc i vaig tornar per provar-ho.

Jo no sabia tocar el violí però no havia de ser molt difícil. Vaig aixecar la mà i després de col·locar-me el violí en l'espatlla vaig lliscar l'arc contra les velles cordes. El so que va produir va ser, perquè mentir, horrible però en repetir el moviment el meu cos es va paralitzar i va començar a ennuvolar-se la meva vista. I així va ser com vaig aparèixer en aquell teatre, on preferiria no haver acabat mai. Com us haureu imaginat, quan aquell home va detonar la bomba el sostre es va enfonsar matant a totes les persones presents en el teatre així com als músics i sí, era l'accident que vaig veure aquell dia en la televisió. El violí per alguna manera volia que veiés alguna cosa allí o simplement que ho solucionés, però era impossible, era com un fantasma en aquella sala.

Després que el succeït la meva ànima va tornar a l'abocador. Espantat vaig recollir l'instrument màgic i incapaç de desfer-me d'ell, ho vaig guardar en la meva motxilla i vaig tornar al costat de la meva mare.

- Joan t'hauràs deixalla d'ell, no? -em va preguntar la meva mare al veure'm-.

- Si mamà, ho he retornat en el mateix lloc on ho vaig trobar -vaig mentir-.

I ambdós seguim amb la recerca, encara que no podia deixar de pensar en el que minuts abans havia ocorregut.
 Comenta
 
Capítol 2 La nota negra
Després d'haver arribat a la meva casa, la meva mare es va dirigir al saló i jo vaig poder amagar el nou instrument sota el meu llit.



Va arribar la nit i seguia pensant en aquella visió que havia tingut després de fer sonar aquell extravagant violí. No podia apartar de la meva ment la sensació que vaig tenir en aquella sala abans del desgraciat accident en la qual em trobava com un espectre sense poder per comunicar-me amb cap dels presents. Vaig decidir intentar oblidar el succeït i dormir.



* * * * * *



Jo seguia sense poder entendre quin era la meva missió i per què havia estat jo el triat per a això, però els meus dubtes es van esfumar quan dies després vaig trobar desgraciadament un nou violí.



Per estrany que sembli, l'instrument se'm va presentar una freda nit mentre jo travessava el carreró del costat de la meva casa. Mentre caminava, a un costat vaig veure enlluernar una llum familiar i en apropar-me ho vaig veure... si, tot tornava a començar. No m'ho podia creure. Davant de mi es trobava un segon violí!



Em vaig apropar a examinar-ho temorós. Amb sorpresa vaig trobar de nou un missatge gravat en el dors escrit de la mateixa manera que el primer, però aquesta vegada no es tractava dels meus inicials sinó que en ell despuntaven tres lletres.



S.O.S.



- Algú necessitava ajuda, que voldran d'un jove noi com jo? -em vaig dir en veu baixa-.



No ho sabia però per alguna estranya raó, algú necessitava la meva ajuda. Havia de descobrir que és el que volien i ajudar-los en el que fes mancada i així ho vaig fer, tot seguit vaig embolicar el violí amb la meva jaqueta i vaig tornar ràpidament a la meva casa. Vaig saludar afectuosament a la meva mare i em vaig tancar a la meva habitació. Vaig treure el vell instrument que havia trobat en l'abocador de sota el llit i em vaig disposar a examinar els dos junts. En l'instant en què els dos violins es van ajuntar, la meva ànima es va desprendre del meu cos i va viatjar en el temps.



* * * * * *



Tot havia tornat a començar però aquesta vegada, no em trobava en un teatre sinó que em trobava en un avió.



Estava dempeus enmig del passadís central envoltat de persones uniformades amb una vestimenta que em resultava familiar que vaig reconèixer de seguida, era la Simfònica de Berlín, la mes prestigiosa banda del món.



Tot semblava en ordre mentre recorria sorprès l'avió amb passos lents i assegurances, per alguna estranya raó en ajuntar els dos violins havia creat el mateix efecte que com si ho toqués. Vaig treure el cap al ventanuco i vaig observar amb entusiasme el paisatge. Tot era molt bell, per primera vegada en la meva vida em sentia lliure. De sobte vaig veure al lluny com un avió s'aproximava ràpidament contra nosaltres.



- Anem a xocar! -vaig cridar intentant alertar als passatgers.



Però com en el Liceu, ningú es va moure. En aquest instant vaig poder observar com l'altre avió se situava paral·lels a nosaltres i vaig poder apreciar un nom gravat en l'altre avió.



La Nota Negra



A continuació va col·lisionar amb el nostre avió i comencem a descendir a gran velocitat. Els músics cridaven desconcertats, no sobreviurien a semblant caiguda. Abans de tocar el sòl, vaig tornar de nou a la meva habitació.



Tremolós, vaig separar els violins i després d'escoltar la veu de la meva mare que em cridava des del saló, vaig guardar ambdós violins sota el meu llit i em vaig dirigir amb la meva mare. En la televisió estava sortint una notícia que em va posar els pèls de punta. En directe, els periodistes narraven l'estrany accident sofert en l'avió on viatjaven la Simfònica de Berlín.



Aquesta vegada la visió era a temps real i jo estava allí en el moment de l'accident.
 Comenta
 
Capítol 3 Somni
Em vaig despertar suós i tremolós entre els llençols del meu llit; acaba de tenir un malson. No era un mal somni qualsevol sinó que en la meva ment per alguna estranya raó s'havien succeït imatges de les visions que havia viscut a conseqüència dels dos violins que actualment romanien sota el meu llit. Ara tot quadrava!, com havia pogut ser tan ximple... La meva missió era clara després d'aquella nit havia de salvar la música al món.

* * * * * *

Us explicaré com va ser aquest somni des del principi. Tot va començar quan el meu cos va tornar de nou en el teatre El Liceu que ja coneixia perfectament, però aquesta vegada no em trobava en el públic sinó que estava dempeus en l'escenari i observava els seients des del millor punt de vista possible. En acabar l'obra com l'altra vegada el públic va esclatar en aplaudiments però la meva vista es va dirigir a la recerca de l'home que va fer esclatar la bomba. Ho vaig veure, ell es trobava en última fila amb aquella maleïda motxilla penjada en la seva espatlla. Tot seguit es va aixecar i es va dirigir a les escales per descendir al lloc on faria esclatar la bomba i jo ràpidament em vaig dirigir a la seva trobada per intentar detenir-ho.

El moment que ve ara és el més estrany d'explicar ja que quan ho tenia a menys d'un metre la meva vista es va dirigir sense que jo el volgués al braç dret de l'home on es podia observar un estrany tatuatge.

♪ NN

Ho vaig saber en aquest mateix instant, el terrorista pertanyia a la mateixa organització que havia propiciat l'accident de l'avió que va acabar amb la vida de la Simfònica de Berlín, La nota negra.

* * * * * *

Després d'allò va ser quan em vaig despertar. Em tremolava tot el cos ja que em sentia el responsable de salvar al món de la música i si fallava tot acabaria.

Vaig desdejunar amb rapidesa i després d'acomiadar-me de la meva mare em vaig dirigir a la biblioteca del barri a la recerca de tota la informació possible sobre aquella organització. Si era una associació, qualsevol soci havia d'estar informat de tot el succeït o el que anava a succeir en tot moment. Vaig teclejar ràpidament el nom en el cercador i per estrany que aparegui va haver-hi un resultat. Vaig entrar en l'enllaç que em facilitaven i en la pantalla del meu ordinador apareixia el mateix símbol que lluïa l'home en el braç.

Em vaig proposar a llegir-ho i aparentment tot semblava normal però de sobte va succeir; davant els meus ulls vaig poder reconèixer una paraula escrita de diferent manera en el text i, en prémer-la la pàgina, es va bloquejar fent aparèixer en la pantalla una opció d'usuari i contrasenya que era efectivament el que estava buscant, es tractava de la pàgina oficial de la nota negra. El dolent era que no posseïa cap dada per poder entrar pel que vaig decidir apagar l'ordinador i esperar a un altre dia per investigar-ho més afondo.

* * * * * *

Vaig estar dies intentant entrar i sempre em sortia el mateix. Però tot va canviar quan de camí a la biblioteca després d'uns arbustos un tercer violí va aparèixer davant els meus ulls on en el dors es podia observar.

Pol-19964

Un usuari i contrasenya, que increïblement em van fer possible l'entrada a la pàgina on vaig poder observar tots els propers possibles atemptats.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]