Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



anmo99
Montblanc
 
Inici: Dos taüts negres i dos de blancs

Capítol 1 VENJANÇA
CAPÍTOL 1:

El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits el niu de moixons que el meu somni infantil havia capturat.
Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-me de matí, encara que em fes mandra, també m’omplia d’orgull. Em posava a l’altura dels adults, de mon germà i dels pares, que havien de matinar de valent perquè al cor de l’estiu calia aprofitar tota la fresca del matí. Ells ja feia potser dues hores que eren al tros segant a tot drap. La padrina s’havia quedat a casa per tenir cura de mi i de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa ni al tros. Al matí sempre anava al mercat a vendre els productes del nostre hort per aconseguir uns quants duros.
Com sempre, al poble, la preocupació abundava a totes les cases. La forta crisi per la que estàvem passant ens estorava molt a tots, doncs faltava feina per a tothom. El padrí Joan era un home bastant reservat i callat, tot i que quan tenia ganes de fer petar la xerrada ningú el podia aturar. Aquest era un dels motius que em tenien més preocupat, ja que feia una temporada que el padrí no badava boca i desapareixia molt sovint de casa. L’àvia Saturnina, d’altra banda, era molt alegre i xerraire, i sempre estava explicant-nos historietes de quan era petita i de les moltes vegades que el padrí l’havia anat a buscar d’amagades en la seva joventut. A diferència meva, l’àvia no es preocupava pas pel comportament tan estrany que tenia el padrí. El meu pare, era molt treballador i li agradava la seva feina de pagès. La mare, en canvi, era una dona dolça a la que no li agradava anar al tros amb el pare, sinó que preferia quedar-se a casa amb nosaltres quatre. El meu germà gran, l’Enric, era una mica fatxenda i mandrós, tot i que amb la crisi, es veia obligat a fer la feina que li demanaven. Les més petites de la casa, amb 5 anys, eren les bessones. La Violeta i la Lídia estaven tot el dia juntes i jugant sense parar amb les dues úniques joguines que vaig poder aconseguir, una nina i una pilota.
El padrí, de tant en tant, anava al metge, ja que degut a la crisi, havia caigut en una depressió important. El senyor Eloi Serra, era un home molt jove per a dedicar-se a la medicina. Ell i el meu pare eren amics des de molt petits, gràcies a ell, el pare va conèixer la mare. L’Eloi i ella, van estar junts molt de temps, però llavors, va aparèixer el pare i, la mare va deixar plantat al metge per ell. Tot i això, l’Eloi encara era amic del pare i es portava molt bé amb tota la família. L’Eloi era molt bon metge, en sabia molt sobre les herbes curatives i també era molt bo en la hipnosi. Quan aquesta informació va arribar a les orelles del padrí, en la seva desesperació, va decidir demanar-li que provés alguna teràpia amb herbes. Vist i comprovat que les herbes no funcionaven per a res, l’Eloi va decidir intentar una hipnosi que no havia provat des del principi dels seus anys d’estudiant de medicina. La primera vegada que ho va provar, no va anar del tot bé, doncs el padrí es va quedar adormit profundament i no feia cas de les indicacions del metge. La segona vegada, l’Eloi va estar apunt d’aconseguir una resposta del padrí, però, altra vegada, es va quedar endormiscat, i res del que el metge li preguntava, tenia sentit amb el que el padrí responia. I finalment, a la tercera va la vençuda. L’Eloi va aconseguir que el padrí contestés a les preguntes que li formulava.
Gràcies a la hipnosi, el padrí ja no estava tan trist, i s’havia fet molt amic del metge.
Una nit, mentre dormia, vaig sentir un soroll que venia de la cuina, una mica espantat, vaig agafar un pal i vaig baixar per veure que passava. Vaig veure com el padrí sortia corrents de casa. El vaig seguir silenciosament per a que no s’adonés de la meva presència. Vaig veure com entrava a casa del senyor Serra, i que, un parell d’hores més tard, sortia en direcció a cal Narcís, el fuster. El padrí va entrar a la botiga. Quan en va sortir, semblava desorientat, amb una mica de dificultat, va enfilar camí cap a casa.
L’endemà al matí, els crits de l’àvia em van tornar a despertar. Vaig baixar cap a la cuina on m’esperava un deliciós esmorzar. Les meves germanes encara dormien i els pares i l’Enric ja eren al tros treballant de valent.
Quan vaig acabar de menjar, vaig anar a despertar les bessones, com de costum, i ens vàrem passar el dia jugant, també els vaig explicar el conte de “La Ventafocs”, ja que era la seva història preferida. A les petites els agradava agafar els vestits de la mare i de l’àvia per a disfressar-se de princeses, i jugar amb mi. Durant tot el matí, em vaig estar mossegant la llengua per a no preguntar-li al padrí que havia estat fent la nit anterior, però vaig pensar que el millor era no dir res, i seguir esbrinant durant uns dies.
Va arribar la nit, i com sempre, vàrem sopar tots plegats mentre parlàvem i explicàvem el que havíem fet durant tot el dia. Havent sopat, els grans van jugar a unes partides de cartes, mentre que jo, explicava contes a les meves germanes al costat del foc. Pels voltants de les 11 de la nit, els ulls se’m van començar a tancar, i vaig anar cap a la meva habitació. Aquella nit no vaig sentir cap mena de soroll, la casa estava silenciosa i tranquil•la. La nit següent tampoc vaig sentir res, ni les quatre següents. L’endemà al matí, em vaig despertar pensant que, potser, només havia estat una casualitat que el padrí es comportés d’aquella manera. Però aquella mateixa nit, vaig tornar a sentir com la porta de casa s’obria i es tancava un altre cop amb molta cura. Vaig treure el cap per la finestra i vaig veure com el padrí anava caminant un altre cop cap a casa del senyor Eloi Serra. Em vaig quedar pensant durant uns segons. Però vaig decidir no sortir de casa i seguir investigant l’endemà, ja que estava cansat i no tenia ganes de perseguir al padrí, em vaig posar al llit. No vaig poder aclucar els ulls fins que vaig sentir com la porta de casa es tornava a obrir, i seguidament, es tancava amb cura. Vaig mirar l’hora. Eren les 5:35. No recordava l’hora en que el padrí havia sortit, però des d’aquell moment, havien passat moltes hores. A partir d’aquella nit, vaig decidir que no m’agradava el que veia, que no entenia les sortides nocturnes del padrí, què tenien d’especial els divendres? Què feia el padrí a casa de l’Eloi Serra? Per què va anar a casa del senyor Narcís i en va sortir una llarga estona més tard completament desorientat? Vaig apuntar totes aquestes preguntes en un full, i esperava poder respondre-les ben aviat.
El dissabte següent, era el meu aniversari. Em vaig despertar sense cap mena d’ajuda dels crits de l’àvia i quan vaig baixar a la cuina, tota la família m’esperava amb un gran pastís d’aniversari i unes espelmes que indicaven el número 11. El meu germà gran, va treure de sota la taula un paquet. El vaig obrir amb molta emoció, tot i que sabia que a casa meva no sobraven els diners, em feia molta il•lusió rebre un regal d’aniversari. Era un bloc de notes i un llapis. Vaig somriure mentre pensava que era un regal molt indicat per la missió que estava pensant dur a terme. Vaig fer un petó a cada un dels presents, incloent-hi el padrí, i vaig anar cap a la meva habitació. Vaig passar en aquella llibreta les preguntes que havia escrit en un tros de paper la nit passada i vaig somriure.
El dinar va ser especial. La mare i l’àvia van preparar el meu menjar preferit, i després de fer les postres, em van cantar tots plegats una cançó. Era emocionant veure a tota la meva família reunida i unida.
Va arribar el divendres a la nit, expressament, m’havia quedat dormint tot el matí per a poder estar despert i perseguir el padrí.
Com sempre, la porta de casa es va obrir lentament i es va tancar amb cura. Uns segons després, vaig sortir de casa amb la mateixa cura que el padrí havia tingut en tancar la porta i el vaig seguir. Va entrar a casa de l’Eloi Serra. Em vaig acostar a una de les finestres que donaven a la cuina, però no estaven allà, vaig canviar de finestra, aquesta donava al menjador. Vaig veure com el meu padrí s’asseia a una de les cadires de la taula, i al seu davant s’hi asseia el metge. De la butxaca en va treure unes herbes i les va posar dins una tassa i les hi va donar al padrí per a que s’ho begués. L’Eloi es va assegurar que no quedés ni una gota dins el got, i seguidament, es va treure una cadena de la butxaca i la va passar per davant dels ulls del padrí. Uns llargs minuts després, l’Eloi es va aixecar satisfet i va començar a parlar al padrí. Ell no deia res, només escoltava, i alguna vegada feia que sí amb el cap. De cop, es va aixecar de la cadira i va anar decidit cap a la porta. Em vaig amagar a les ombres dels arbres per evitar que em descobrissin. El padrí va enfilar camí cap a casa del senyor Narcís, i, per una finestra entreoberta, vaig escoltar la conversa.
- Tinc el que em demanaves, Joan. Tens els diners?
- Sí!- El padrí va allargar-li una bossa plena de monedes de plata.- Hi és tot.
- Espero que serveixi.
- És negre?
- És clar.
- Molt bé. Adéu.
- Adéu.
Què tramaven?
 Comenta
 
Capítol 2 LES BESSONES
Va obrir la porta decidit. A diferència de la primera nit, el padrí no estava desorientat, i tampoc va anar cap a casa, sinó que, va tornar cap a cal metge. Quan va entrar, em vaig col•locar de nou a la mateixa finestra d’abans i, simplement, vaig observar.
L’Eloi va treure una altra tassa i va tirar unes quantes herbes dins. El padrí s’ho va beure sense deixar cap gota, i el metge va tornar a treure la cadena de la butxaca, va repetir les mateixes accions d’abans i, de cop, el padrí es va aixecar desorientat, va donar-li la mà a l’Eloi i va tornar cap a casa.
La resta de la nit i l’endemà al matí, van transcórrer amb tota normalitat. Fins que, a la tarda, el padrí va desaparèixer. A l’hora de sopar, va arribar. Es veia una mica enfadat, però es va assentar a la cadira i va començar a menjar sense badar boca.
A les 10 en punt, l’Enric va marxar amb els seus amics per anar al ball del poble; la resta, ens en vam anar a dormir. Era dissabte, per tant, aquella nit el padrí no s’aixecaria. Em vaig quedar ben adormit.
L’endemà al matí, quan em vaig llevar, volia anar a despertar el meu germà gran, doncs el pare m’havia dit que havia de venir a ajudar-nos amb les mules. Però el meu germà no hi era.
- Pare, l’Enric no és al llit.
- Com que no? I on és?
- No ho sé.
- Tros d’ase.- Va remugar el pare entre dents.- Mercè! – Va cridar la mare des de l’estable.- El nen no és a casa, vaig a buscar-lo. Véns o què?!
- Síííí! Un moment Pere!

Els pares van marxar. Ens van deixar amb el padrí, ja que l’àvia també els va acompanyar.
El padrí es va quedar ajagut a la butaca de la sala, mentre llegia el diari, i jo vaig anar a cuidar i a passejar les mules. Era al cap de munt d’un turó, bastant allunyat de la casa, quan vaig veure que un home, que em resultava familiar, trucava a la porta de casa. Al poc temps d’espera, el padrí va obrir la porta, li va xocar la mà i el va fer passar cap a dins.
Va passar una hora i mitja, i jo, seguia al turó. Vaig veure com es xocaven la mà un altre cop, i marxava a corre-cuita. El padrí també va marxar en direcció contrària que la d’aquell home. Les meves germanes eren soles a casa. Però de cop, va arribar l’àvia, era l’hora de dinar, va entrar a casa i vaig sentir un fort crit. Què passava?
Vaig baixar del turó corrents, les cames anaven més ràpid de les que les podia moure realment, no podia controlar els meus moviments, finalment vaig arribar al peu de la porta de casa. A l’entrada vaig veure les bosses que portava l’àvia del mercat. La porta del pati de darrera estava oberta de bat a bat. Vaig sortir a fora i no podia creure el que estaven veient els meus ulls. La meva àvia, ajaguda al terra, abraçant a les meves dues germanes. Vaig veure que del cap de cada una, sortia sang, i per la forma en la que l’àvia plorava, em vaig témer el pitjor. Em vaig acostar i vaig veure que les bessones tenien els ulls tancats, semblaven adormides. Però no respiraven. L’àvia em va mirar, i em va caure una llàgrima. Em va abraçar amb una mà, i llavors ja vaig trencar a plorar desconsoladament.
Als pocs minuts van arribar els pares. No havien trobat l’Enric i ens ho volien dir, van sentir enrenou al pati del darrere i s’hi van acostar. Ens van veure als dos plorant desconsoladament.
La mare es va desmaiar. El pare va començar a plorar, i al cap de cinc minuts, el padrí va aparèixer per la porta de casa. Quan va veure el que havia passat, es va posar a plorar mentre abraçava l’àvia. No sabia com havia passat, però intuíem que havien caigut del balcó jugant. Teníem moltes preguntes i cap resposta. Així que, el pare, que era molt amic del policia del poble, va anar a buscar-lo i una estona després, casa meva estava plena de policies, de metges i, com no, l’Eloi era allà. Va mirar al meu padrí i el va somriure. Vaig veure que el padrí se’l va mirar amb el cap cot.
Era una actitud estranya entre els dos. L’Eloi era una mirada còmplice, però la del meu avi era apagada, trista i desconcertada. Feia la mateixa pinta que quan per les nits es prenia per segona vegada aquelles herbes, i es quedava desorientat. Quan la policia i els metges van marxar, el jutge va ordenar que s’emportessin els cadàvers. L’Eloi va donar un paper al padrí i ell ho va llegir. Però va quedar desconcertat, i no entenia el missatge. El paper deia:
“Joan, tinc els blancs, ens veiem aquesta nit a casa meva. A la mateixa hora de sempre. Bona feina. En falta un.”
Va tirar el paper al terra i va entrar cap a casa. Al cap de mitja hora, el senyor Narcís, el fuster va arribar a casa nostra, va trucar al timbre i el pare el va obrir.
- Lamento molt el que ha passat Pere... Porto dos taüts blancs.
- Blancs?
- Sí. El seu pare els ha encomanat fa poca estona.
- El pare?

El meu pare no entenia el que passava, però els va acceptar. Va cridar la mare, i quan els va veure, uns taüts blancs, menuts, polits... es va posar a plorar un altre cop, en recordar que les meves germanes, les seves filles, les bessones, aquelles dues nenes plenes de vida, trapelles i divertides, aquelles princeses, ja no estaven entre nosaltres.
El pare va anar a buscar al padrí.
- Pare, com és que has encomanat dos taüts blancs al Narcís?
- Jo?!
- Sí, m’ho acaba de dir. Els ha portat ara.
- No me’n recordo fill.
- Estàs molt estrany últimament, pare.
- Deu ser cosa de l’edat.
- Sí, deu ser això..

L’endemà al matí, vam enterrar les bessones. Tot el poble estava allà amb nosaltres. Els de l’escola, els de l’edat del meu germà gran, els amics de les petites, i els pares i avis d’aquests. Hi havia moltes corones de flors. La nostra deia: “La vostra família us estima, no us oblidarem.” La de l’escola, deia: “Us recordarem angelets.” I després, hi havia diferents rams de flors sense dedicatòria de la gent del poble.
Va ser un dels dies més tristos que havia viscut en tota la meva vida.
Quan amb els pares i els avis vam decidir anar cap a casa, van aparèixer la senyora Glòria i el senyor Eduard, tot corrents i cridant els nostres noms.
- Us hem de contar una cosa terrible!
 Comenta
 
Capítol 3 L'ENRIC!
La mare va sospirar.
- Què passa?
- Hem trobat l’Enric.
- L’Enric? On és? - La mare es va posar a plorar de felicitat.
- Mercè...- Va dir la senyora Glòria.- L’Enric estava... Al tros del costat de casa nostra... Penjat d’un arbre.
- No...! No pot ser...! - La mare es va desmaiar als braços del pare.

No podia creure el que acabava de sentir, primer les bessones, i ara el meu germà gran... Era jo el següent? Aquell assumpte em començava a preocupar. Les sortides nocturnes del padrí, i les visites a casa del senyor Eloi, el metge del poble, no m’agradaven, i d’alguna manera o altra, l’actitud dels dos, era molt sospitosa.
Com que la mare es va desmaiar, la resta de gent que quedava al cementiri, es va acostar a nosaltres per a assabentar-se del què passava. Vaig escoltar alguns murmuris que no em van agradar gens, ja que deien que la meva família tenia un mal d’ull, o que la mala sort era la nostra millor amiga, i que era millor que ningú no s’acostés a cap de nosaltres per a no córrer perill.
Al cap de cinc minuts, i quan la mare ja estava millor, va aparèixer el senyor Narcís carregat amb un taüt negre. Allò era massa sospitós. Si tot just havia passat la mort del meu germà, com s’havia assabentat ell? Com havia pogut construir un taüt amb tanta rapidesa? Jo em vaig sorprendre, però el pare es va enfadar, i molt.

- Com goses venir aquí a donar-me un taüt pel meu fill? Fa dos dies et vas presentar a casa meva amb dos taüts per a les petites, em vas dir que el meu pare ho havia encomanat i ell no en sabia res de res! Això és molt estrany senyor Narcís, i penso descobrir el que està passant. Tens tota la pinta d’haver matat als meus tres pobres fills!
- Senyor Pere, prego que no es posi d’aquesta manera, jo no he fet res als seus fills, és mes, quan em van dir que les nenes havien mort, em vaig posar molt trist, i quan m’he assabentat que el millor amic del meu fill, s’ha penjat, també! Som un poble senyor Pere, ens coneixem tots, i tots podem ser sospitosos de tot.

La discussió no cessava, i la mare s’estava posant molt nerviosa. El pare es va calmar i vam tornar cap a casa tots plegats.
Dos dies després del que havia passat, vam enterrar el meu germà. Per sorpresa nostra, poquíssima gent va assistir a l’enterrament, ja que tot el poble deia que estàvem maleïts, i que era perillós estar al nostre costat. Molts dels meus amics, van deixar de jugar amb mi a l’hora del pati a l’escola, i a les nits ningú volia sortir amb mi pel poble, ja que les seves mares els havien prohibit tota mena de contacte amb mi.
Al finalitzar l’enterrament, l’Eloi va venir a casa. Va donar una nota al padrí i va marxar sense dir res a ningú. El pare i la mare es van mirar sorpresos, i jo em vaig quedar pensant. El padrí va agafar la nota, va fer una bola i la va tirar a la paperera. Quan van marxar tots de la sala i em van deixar sol, vaig buscar uns guants i vaig agafar el paper de la brossa. Deia així:
“Joan, aquesta nit a casa meva parlarem sobre l’últim. T’hi espero. Sigues puntual.”
L’últim era jo. Ara començava a lligar caps. Em vaig quedar assegut al terra amb la nota a les mans. De cop la mare va aparèixer pel meu darrere i em va donar un ensurt.
- Què fas al terra fill?
- Mare, t’he d’explicar una cosa.
- Digues rei.
- Sé el que ha passat amb les bessones i amb l’Enric, mare. Les nenes no van caure des del balcó, i l’Enric no es va suicidar. Jo sé qui ho ha fet mare, jo ho sé!
- Qui fill? Qui?!
- Em promets que no li diràs res al pare?
- T’ho prometo.
- Està bé...

Li vaig explicar tot el que sabia a la mare. Al principi feia moltes preguntes, i tenia por de que no em cregués, però, al final, la mare em va creure, i em va dir que m’ajudaria a descobrir les proves que ens quedaven per a poder demostrar-ho davant la policia.
- Mare, ningú ha de saber tot això. El següent sóc jo.
- No penso permetre que et passi res fill.
- M’ajudaràs a que el que mori aquesta vegada no sigui jo, i sigui l’Eloi?
- Sí.

Jo ja no estava sol davant de la investigació. Em sentia més tranquil i poderós. Li vaig explicar a la mare que les sortides nocturnes del padrí eren sempre el mateix dia a la mateixa hora. I avui, era divendres, per tant, el padrí sortiria de casa.
La resta del dia tant la mare com jo vam estar junts i atents a tot moviment estrany del padrí. Quan va ser l’hora d’anar a dormir, em vaig inventar que tenia insomni i que volia que la mare es quedés amb mi tota la nit, ja que si el pare s’adonava que la mare s’aixecava del llit a mitja nit, voldria explicacions i la mare no el sabria contestar.
Aquella nit, la porta del carrer es va obrir a les 12:36h. La mare i jo ens vam llevar del llit i vam sortir al carrer. Anàvem els dos al darrere del padrí, tot i que guardàvem una certa distància, el podíem veure perfectament.
- On va?- va preguntar-me la mare.
- A casa de l’Eloi.

Vam seguir-lo fins arribar a casa de l’Eloi. La mare no estava del tot segura d’acostar-se a la casa del metge, tot i que jo la vaig empènyer i ens vam posar al costat de la finestra. Vèiem com el padrí estava assegut a la butaca de la sala de l’Eloi, mentre aquest preparava damunt la taula del menjador una tassa plena d’herbes.
- Aquestes herbes sé quines són!
- Quines?!
- Pericó. És una herba amb propietats ansiolítiques, antidepressives, hipnòtiques i sedants.
- Si que en saps d’herbes, mare!
- He estat jove, jo.

De cop vam sentir veus. Vaig fer-li a la mare que callés amb el dit, i ens vam quedar escoltant.
- Joan, pren-te aquesta infusió.

El padrí va agafar la tassa i s’ho va beure tot sense deixar-hi ni una gota.
- Molt bé. Ara començarem amb la hipnosi, d’acord?
- D’acord.

L’Eloi es va treure la cadena de la butxaca i va començar a moure-la com el pèndol d’un rellotge. El padrí va canviar la cara totalment, i llavors l’Eloi va començar a parlar.
- Falta matar un últim nen. El mitjà. Em consta que és un noi molt llest. Ens costarà enganyar-lo, però confio en tu. Ets el seu padrí i el coneixes bé. Has d’estar molt ben informat de cada moviment que faci i m’ho has de fer saber tot.
- D’acord.
- Ara t’explicaré com ho farem. Demà quan el nen surti de l’escola, tu seràs allà esperant-lo. L’agafaràs i el duràs cap aquí. Digues-li que és una visita rutinària al metge, que només és un moment, i jo m’encarregaré de la resta.
- D’acord.
- Ara, ves a cal Narcís a encomanar l’últim taüt negre.

I tal dit, tal fet. El padrí es va aixecar de la butaca d’un salt, i va sortir per la porta. El vam seguir fins a casa del fuster, i allà també vam poder escoltar la conversa.
- Hola Joan!
- Hola.
- Digues, què vols?
- Ja ho saps el que vull.
- De quin color aquesta vegada?
- Negre.
- Una pregunta, el color dels taüts té alguna cosa a veure amb els moviments que feu per a matar els nens?
- Calla!
- Està bé, està bé... - Va riure.- Es veu que encara vas drogat. Aquell de l’Eloi s’ho munta molt bé. Us enxamparan amic, n’estic segur. I a mi també, per a ser còmplice.- Va allargar la mà.
- Calla, he dit!.- El padrí va cridar i li va donar una bossa plena de monedes a la mà que tenia estesa.
- Adéu Joan.
- Adéu.

El padrí va tornar cap a casa de l’Eloi. Es va asseure a la butaca i el metge el va despertar.
- Pots tornar a casa Joan.
- Moltes gràcies Eloi.

El padrí va marxar cap a casa, i jo i la mare ens vam quedar asseguts en un banc, lluny de casa de l’Eloi.
- Creus que em mataran mare?
- No fill, ja ho veuràs.
 Comenta
 
Capítol 4 TOT ACABA!
De tornada a casa amb la mare vam planejar el que faríem demà. La mare li explicaria al pare tot el que passava amb el padrí i l’Eloi, i ell ens ajudaria. Jo aniria a l’escola, i la mare i el pare em vindrien a buscar. El padrí també seria allà, però com que els pares estarien amb mi, el primer pla del padrí no funcionaria.
Em passaria tot el dia amb la mare, atents a qualsevol moviment del padrí.
A la tarda, aniríem a buscar la policia, els ho explicaríem tot i ells farien la seva feina.
El matí següent, vaig anar cap a l’escola, i en sortir, la meva mare era allà. Però també hi havia el padrí, estava al costat d’un arbre, esperant-me. Quan va veure que li feia hola amb la mà, però que anava cap a la mare i el pare, va canviar la cara.

- Molt bé fill.
- Has vist amb la cara que s’ha quedat?
-
Els pares em van somriure i vam marxar plegats cap a casa.
Mentre dinava, vaig veure com el pare i el padrí parlaven, malgrat no vaig sentir la conversa, vaig deduir que era sobre els meus germans.

- Pare, on eres quan les nenes van caure del terrat?
- Parlant amb l’Eloi.
- Amb l’Eloi? Si que us heu fet amics tot d’una!
- Sí. Amb la teràpia que em fa, he aconseguit dormir, i ja no queda rastre de la depressió.
- Pare, l’Eloi no és de fiar.
- Calla! Tu no saps res.
- No, no sé res, i el que vull és que m’ho expliquis.
- Fill! No sé res del que tu vols saber. Les nenes van caure del terrat mentre jugaven, i l’Enric es va suicidar. No se sap el motiu, no sabem si estava passant per uns mals moments o que era el que li rondava pel cap, però ningú va tenir res a veure amb la mort dels meus tres petits. Per sort, l’Àlex està viu, i no deixarem que li passi res.
- A veure si és veritat.

La conversa es va acabar. El padrí va venir al meu costat, em va acaronar els cabells mentre em somreia.
Quan vaig acabar de dinar, els pares es van començar a arreglar per anar a comissaria. Li vam dir al padrí que anàvem a fer uns encàrrecs i que tornaríem a l’hora de sopar com a molt tard.
De camí a la comissaria, els pares parlaven de com ho explicarien, i quines proves donarien. El camí se’m va fer inacabable, però, finalment, vam arribar a comissaria. El primer en sortir d’una porteta blava, va ser l’amic del pare.

- Pere! Què hi fas tu aquí?
- Hola Carles. Necessito ajuda. Bé, necessitem.- Va fer el pare girant-se cap a nosaltres mentre ens assenyalava.

El primer en entrar a declarar vaig ser jo. Vaig entrar sol. Al principi em feia una mica de respecte, ja que mai m’havia agradat donar explicacions de res, i menys a la policia. Però un cop vaig començar, ho vaig explicar tot, no em vaig deixar cap detall. Vaig explicar les meves sortides d’amagades a les esquenes dels pares, les notes, els taüts, i finalment, la sortida amb la mare.
Quan vaig sortir d’aquella sala, una hora i mitja després, van fer passar la mare, i al cap d’una hora, més o menys, van fer passar el pare.
Al final, ens van reunir els tres en una mateixa sala i ens van explicar el pla de detenció.
Em quedaria sol a casa tota la tarda, mentre els policies s’amagaven pels voltants de la masia, i també per dintre. Em van explicar que havia de ser valent, i que havia d’aguantar la por. El meu paper era el més important de tots per a la detenció, ja que jo seria l’esquer del pla. Els pares farien veure que marxaven, però es quedarien amagats a fora juntament amb altres policies.
Tots vam marxar cap a casa, i en arribar, vam veure al senyor Narcís que es discutia amb el padrí. El fuster duia un taüt negre, que, no va deixar a la porta de casa com la resta, sinó que va tornar a endur-se’l, tot remugant.
Ens vam quedar estranyats. El pare va mirar la mare, que em va abraçar. Tots plegats vam entrar a casa, la mare i l’àvia van fer el sopar, i després de menjar i recollir, vam anar tots a dormir. Tenia una mica de por, així que vaig anar a dormir amb el pare i la mare.
El dia següent al matí, no vaig anar a l’escola ja que tenia molts nervis a dins del cos, i havia d’actuar de la millor manera possible, per a que el padrí no notés que hi havia la casa vigilada des de molt a prop.
Els pares van dir que marxaven, tal i com la policia havia ordenat, i jo em vaig quedar sol amb el padrí.
Mentre feia passar l’estona jugant amb una pilota, vaig escoltar com el padrí trucava l’Eloi i li deia que la casa estava sola, i que ja podia venir.
No va tardar gens en arribar. Quan va entrar per la porta em va mirar amb cara de fàstic i va anar cap a la cuina amb el padrí. Al cap de poquíssima estona, sortien els dos amb una tassa i unes herbes, van asseure’s a la butaca de la sala i l’Eloi em va mirar.

- Nen, marxa, aquí no hi fas res.
- Rei, ves cap a la teva habitació, que l’Eloi i jo tenim una conversa pendent.

Vaig marxar, però no cap a la meva habitació. Em vaig quedar a les escales mirant com l’Eloi feia, per última vegada, aquella mena de poció estranya amb la que feia que el padrí complís totes les seves ordres.
Quan el padrí ja no era ell, vaig anar cap a la cuina, passant pel seu davant. Em vaig girar per tornar cap al menjador, i vaig veure que el padrí s’aixecava de la butaca, i venia cap a la cuina. Va obrir un calaix i en va treure un ganivet. Em va mirar als ulls.
Aquella mirada era freda. Es notava que no era ell. Sabia que el padrí no volia fer el que havia fet amb els meus germans, i que, li sabia molt de greu no tenir-los entre nosaltres.

- Padrí, t’estimo. No vull que em facis mal, i sé que si ho fas, és perquè no ets tu.

El padrí es va quedar quiet mentre em mirava als ulls.

- Padrí, si us plau, vull que tornis a ser el de sempre.

De cop va deixar el ganivet damunt de la taula de la cuina. Va fer com si estigués apunt de caure i es va posar les mans al cap. No m’ho podia creure. Amb les meves paraules la hipnosi s’havia acabat! El padrí va tornar en si als pocs segons i em va mirar als ulls de nou.

- Què he de fer Àlex?
- Padrí, després tots et contarem el que està passant, però has de fer com si encara estiguessis hipnotitzat.
- I com ho faig?
- Fes-te l’ adormit. Posa la cara seriosa i arrastra els peus. Sigues brusc a l’hora de parlar, i no et moguis amb rapidesa. Ara, agafa el ganivet i porta-li a l’Eloi.
- El ganivet?
- Sí.
- Per a què el vol?
- Dóna-li padrí. Només m’has de prometre una cosa.
- Digues fill.
- Fes cas a tot el que et digui l’Eloi, i, passi el que passi, no et moguis de la butaca.
- I si et fa mal?
- No ho farà, ja ho veuràs. Agafa’m de la samarreta i porta’m al seu davant.

El padrí em va fer cas. Es veia que no sabia del que li estava parlant, ja que feia tot el que li deia, i em mirava amb cara de no saber on era.
L’Eloi va agafar el ganivet, i em va agafar a mi. En aquell moment el cor em va començar a anar a mil per hora, i no sabia pas si els policies estarien atents i em salvarien a temps.
El metge em va acostar el ganivet al coll, estava fred.

- Ets l’últim, nen. El que més ens ha costat. Ets massa espavilat, però ara t’he caçat.
- Jo? Què em faràs?- Vaig posar-me a plorar. Estava nerviós, i no em va costar deixar anar unes quantes llàgrimes, però cada cop, tenia menys por. Sabia que les coses sortirien bé.- No em matis si us plau!
- Que no et mati? No trobes a faltar els teus germanets? Doncs ara els hi aniràs a dir hola.- Va somriure amb maldat.
- No si us plau...- Em vaig tapar la cara amb les mans.

De cop la porta principal de casa i la porta del lavabo es van obrir i en van entrar dos policies armats, i per les escales en van baixar dos o tres més. L’Eloi es va quedar perplex.

- Mans amunt, Eloi.-Va dir el Carles.- Deixa lliure al nen.
- Qui ha caçat a qui, Eloi?- Vaig dir-li mentre el mirava divertit.

Vaig anar corrents cap a la mare que entrava en aquell moment amb el pare.

- Tens una oportunitat per explicar el perquè de tot.- Va dir el Carles.- Ara.
- Està bé. Ho explicaré tot. Vaig aprofitar que el senyor Joan estava depressiu per enganyar-lo. Feia anys que volia venjar-me de tots vosaltres. La Mercè ha estat sempre el meu amor. He estat sempre bojament enamorat d’ella. Quan es va casar amb el Pere, vaig pensar que, potser, posant-me pel mig, ho deixarien córrer i la podria recuperar. Quan van tenir el primer fill, i després van tenir a l’Àlex, em vaig donar per vençut i vaig estar uns anys fora del poble. Quan vaig tornar, les bessones ja havien nascut, però, jo cada cop tenia més set de venjança, i volia, tant sí com sí, que tots vosaltres paguéssiu el meu patiment. Així que, el dia que el Joan va aparèixer per casa meva, dient-me que necessitava un tractament per a dormir, ja que tenia una depressió molt forta, vaig aprofitar aquell moment per a posar en pràctica la hipnosi a partir d’unes herbes anomenades Pericó, que a part de tranquil•litzar, també em podien ajudar a que ell em fes tot el cas que jo desitjava. I ara us preguntareu, el color dels taüts, tenen alguna cosa a veure amb els nens? I jo us contesto que sí. Els taüts estaven planejats com un joc d’escacs, ja que és el joc de taula preferit de la Mercè, però, el vostre padrí estimat, és una mica ase, i en comptes de matar-los a tots d’un en un, ho va fer de tres en tres!

En aquell moment, el padrí, va trencar a plorar en veure que havia estat ell el qui havia matat als seus tres néts.

- En fi. Tot ha estat culpa meva i, sí, admeto que els he matat jo, i també us dic, que no vull anar a la presó.
- I on et penses que aniràs després d’això; de festa?-Va dir el Carles.
- No.- L’Eloi va somriure. Va mirar al Carles als ulls, i amb el ganivet, es va tallar tot el coll. Va caure estés al terra i una gran taca de sang va embrutar-ho tot.

Tots els presents ens vam quedar petrificats. De sobte, va entrar per la porta el Narcís, amb un taüt negre.

- I l’Eloi?- Va preguntar.
- Mort.- Va dir el padrí.

La policia va marxar quan el jutge va arribar i es va endur el cos de l’Eloi. El cas va quedar resolt, i els culpables tenien la seva recompensa. Jo m’havia quedat sense germans, però l’Eloi estava enterrat.
Tots nosaltres junts, ens vam quedar a casa recordant a aquelles tres personetes que més estimàvem, estimem, i a les que sempre estimarem.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]