Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



sipdre-nma
Girona
 
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret

Capítol 1 Capítol I
“Des de la seva posició privilegiada darrere el rellotge, Hugo podia observar-ho tot. Va tocar inconscientment el petit quadern que portava a la butxaca i es va dir que havia de tenir paciència.
El vell de la botiga de joguines estava discutint amb una nena que tenia més o menys l'edat de l'Hugo. Sovint la veia recalar a la botiga amb un llibre sota el braç i desaparèixer darrere el mostrador.”

Havia sigut un dur dia de feina i en Jack, al arribar a casa, mata el temps llegint un llibre que per alguna raó sap que és especial. A la portada es podia llegir Brian Selznick sota una il·lustració d’una gran bola daurada deteriorada per la mala conservació de l’obra. En ella hi distingia el nom del protagonista: Hugo Cabret.
- El subministrament energètic es donarà per finalitzat a les 12 hores. No oblidin registrar la seva presència a casa abans d’acabar el dia – repeteix una gravació dues vegades abans la nit no torna a un silenci absolut.
- No és necessari que ho faci, vosaltres m’esteu vigilant amb càmeres – diu en Jack entre dents amb el semblant furiós mentre dirigeix una mirada calada en foc cap on ell ha deduït és l’aparell de vigilància.

Quan veu al seu gran rellotge que la mitjanit està per arribar, marca el llibre amb un plec a la cantonada de dalt, es desvesteix i se’n va a dormir.

En Jack els havia despistat. Poc abans en Martin l’havia advertit sobre els homes de blau que patrullaven en busca dels ADAM. No recorda exactament com havia passat però ara en Martin era mort. Sabia que ell era l’únic que podia evitar la distòpia de l’any 2064 establerta per l’ONU i el CERN. No va mirar enrere i va continuar per una gran avinguda fins a trencar pel carreró on havien tornat l’any 2015. Mai li havia semblat que aquell laberint de maons i escales d’emergència de la ciutat de Nova York poguessin ser tan bon amagatall. Va tancar la porta metàl•lica rere ell i va saltar als botons del panell de control. Havia fallat i no sabia què es trobaria quan tornés a casa. Els homes de blau havien girat el call i van veure el fil de llum que esdevenia més prim a mesura que una porta es tancava. En silenci van irrompre en el petit local i, cegats pel fort feix de llum causat per l’aparell, van obrir foc. En Jack havia fallat.

Havent despertat d’aquest malson, en Jack s’adona de que el seu compartiment s’està movent. No era la primera vegada que tenia aquests somnis tan lúcids i amb tant detall. S’aixeca i es comença a preparar per quan arribi al seu destí. Treballa en una fàbrica del Suburbi 17, el qual està a 20 minuts, sempre i quan no es presentin dificultats. Mentre comença a posar-se l’uniforme de neoprè reglamentari observa com la seva cabina descendeix pels rails comunicadors.

El seu edifici, l’Hematites, lluïa com un conjunt de cristalls punxeguts que fragmentaven el terra i que s’havien alçat com una falla irregular la qual encabia els seus habitants en cabines enganxades a les parets amb un sistema comunicant de rails superiors. La gent era transportada al nivell dels carrers amb tota la seva habitació: una mena de telefèrics els quals tenien el mateix aspecte que la resta de l’edifici: un metall blau-grisós amb parts que amb el temps s’havien rovellat deixant dolls de color turquesa. En Jack no acostuma a mirar per la finestra: no veu més que cabines al seu voltant; sota seu s’estén un pou que absorbeix qualsevol llum que s’atreveixi a desafiar-lo.
- Ha arribat al nivell del carrer, procuri ser productiu a la feina que se li ha designat. Recordi que Central som tots i la restauració de la societat serà fructífera per a tothom- en Jack passa totalment de llarg del missatge i el sent com s’atenua a mida que la seva cabina torna al seu orbital dins l’Hematites.

La ciutat està plena de consignes que afirmen amb molt d’optimisme que el progrés és continu. És irònic que ho anunciïn amb una font llisa, en cartells que tenen com a únic ornament el segell de Central. Aquests es mantenen immaculats fins que les condicions meteorològiques els deteriora, donat que ningú s’atreveix a tocar-los. Va ser difícil d’oblidar per a la metròpoli el que va passar el darrer cop que una comunitat va gosar desafiar el poder absolut de CERN. El que pocs habitants recorden és com gradualment les grans institucions van començar a llaurar un domini mundial tan dictatorial. En Jack no n’era una excepció. No sap si el que recorda de la seva infantesa són somnis o si el món sempre ha estat així. Indagar en la història era pràcticament impossible: les biblioteques només allotjaven llibres d’actualitat o com a molt posteriors a 2017, a més de tristes especulacions del futur que servien aparentment per acontentar el ramat en el que s’havia convertit la humanitat.
 Comenta
 
Capítol 2 Capítol II
ADAM. És el nom que rebia l’associació que s’oposava a la brutalitat totalitària de CERN a Europa. Eren els responsables dels moviments revolucionaris que de tant en tant acudien a les diferents ciutats repartides pel vell continent. Ningú sabia del cert si eren una organització global o grups de simpatitzants aïllats que s’aclucaven sota el mateix nom. No es podia saber del cert si ni tan sols eren reals o si col•laboraven amb el govern de Central per fomentar l’odi als aixecaments. En Jack sospitava que alguns dels seus companys pertanyia a aquests moviments. Era habitual que davant la mínima sospita els proletaris desapareguessin sense cap prova de la seva existència i fins i tot negant-la.

Els canvis de districte estaven fortament protegits per barreres policials. Si no tenies un permís no tenies cap possibilitat d’anar d’una part a una altra de la ciutat. No es podia considerar que els qui guardaven les duanes fossin humans: sempre coberts per una màscara semblant a una antigàs, amb ulls brillants que variaven de color en funció de la zona on operaven i si es dirigien cap a tu ho feien amb una veu robòtica igual en tots els exemplars. Si tenies sort i estaves en forma al desaparèixer acabaves sent un sentinella, del contrari podies ser designat com a treballador esclau als ordinadors de les entranyes de la ciutat. Els avenços en genètica els permetia crear aberracions com aquestes, monstres sense ànima que en moments de aparent lucidesa recordaven la seva antiga vida. Tot això no era un secret, no era excepcional trobar pantalles mostrant les criatures creades pel govern amb consignes amenaçadores. De vegades fins i tot es podien trobar cadàvers d’alguns dels que s’havien escapat als carrerons de la metròpoli.

- Acompanyi’m si us plau – va dir un soldat a en Jack, qui no sabia què estava passant.- Guardi silenci.
- T’ajudo amb aquest? – intervé un soldat idèntic mentre el que tenia captiu en Jack el portava del braç sense perdre de vista la seva porra elèctrica per si l’home oposava resistència.
- No cal – li respon mentre continua arrossegant en Jack pel passadís del que semblava una comissaria annexa al control – ja me n’encarrego jo.

En Jack no podia veure-li el rostre però podia deduir un riure maligne i un pensament macabre. No es podia imaginar el perquè de que el retinguessin. La porta s’havia tancat darrere el sospitós. El vigilant es va dirigir cap a un panell de control del govern per desactivar les càmeres. En Jack no es podia moure, l’havien esposat a una cadira. Quan el soldat aixeca el braç, en Jack ja sabia el que li tocava, no hi hauria interrogatori. Però la mà del funcionari va anar cap a la seva màscara, se la va treure i va deixar al descobert una cara que a en Jack li resultava extremadament familiar, però no sabia d’on ni quan l’havia vist per darrera vegada. Un home de cabell descuidat de color negre amb metxes canoses, ulls castanys que tenien una forma que els feia semblar cansats i una barba mal afaitada eren el que acompanyava aquell gran somriure que ara, per primera vegada en temps, es dirigien a en Jack:

- Jack, ets tu? Soc en Martin! Déu meu quant de temps sense veure’t... – en Jack se’l mirava sense saber d’on venia tot plegat i encara recuperant-se del mal moment que havia passat, malgrat encara no se sentia segur – és que no em recordes? – va dir qui es feia dir Martin amb un canvi de rostre fugaç.

L’infiltrat a les línies de seguretat del CERN va agafar el mateix intercomunicador de la sala per parlar amb uns presumptes coneguts comuns. En Jack estava realment atònit, no aconseguia recordar cap relació amb l’aparent laboratori ni amb els seus membres, amb els quals ara es comunicava aquell desconegut.

- És possible que la divergència entre línies temporals hagi afectat a la teva memòria – va dir l’home mentre feia soroll alhora que es fregava els pèls de la barba.
- No entenc res del que m’estàs dient ni sóc capaç de reconèixer a ningú de l’intercomunicador. Què hi faig aquí? Si no marxo aviat no rebré la meva paga setmanal i vostè en serà el responsable.
- Això és igual, Jack! Ara que t’hem localitzat és prioritari que et reuneixis amb la resta de l’equip del laboratori. Jo haig de seguir fent guàrdia abans de desaparèixer en aquest darrer torn com a soldat. Avui comença una nova era, Jack: el Renaixement de l’home, la desaparició del poder autoritari dels organismes mundials!
- Però...
- Sé que pot semblar-te confús però els del laboratori et podran explicar pausadament tot el que jo no puc ara mateix – va interrompre en Martin mentre empenyia suaument en Jack per l’esquena mentre li donava un esquema del que semblava ser un mapa. – Aquesta és la ruta que has de seguir per arribar al laboratori del districte, no et trobaràs amb ningú, és una ruta segura.
En Jack va notar com ja era fora i la porta es tancava darrera seu amb una ventada. Es gira i es torna a obrir suaument.
- M’alegro de tornar-te a tenir.

“On em portarà aquest camí? No sembla part de la ciutat, malgrat puc sentir crits semblants als d’un tumult. Semblo estar aïllat. És això el que s’entén com a reclutament dels ADAM? Com saben quina és la meva postura davant el govern?”

Més tard que aviat en Jack va adonar-se de que estava a la meitat de la seva suposada caminada i que aviat rebria la resposta a totes les preguntes que es formulava durant el trajecte. Quin paper hi jugava, ell, en tot això?

La resta del camí va deixar la ment en blanc, concentrada tan sols en el ressò de les seves passes al picar contra aquell estret, buit i tènuement il·luminat corredor
 Comenta
 
Capítol 3 Capítol III
- Doctor Vance! El seu gat s’ha tornat a colar als conductes de ventilació de la màquina!

En Jack va entreobrir la porta per a que aquells desconeguts sabessin que ja era allí. Va
intentar saludar-los però va ser tallat per una veu.

- Oh no, no, no, Tori, no una altra vegada! Vine aquí, torna amb el pare – deia l’home mentre acostava una cadira als conductes de ventilació per arribar al gat.

Quan en Jack acaba d’entrar, tots dirigeixen la mirada cap a ell i es fa un gran silenci. Aquest només va ser trencat pel doctor Vance: un home calb, amb unes ulleres negres que li cobrien la meitat de la cara i una bata de laboratori que cobria una camisa i corbata d’oficina. Devia rondar els 60 anys, però malgrat la seva aparença vella les arrugues no eren presents al seu rostre.

- Ets tu... Pensava que mai més et trobaríem! – va dir el científic. – Sóc el doctor Vance i aquest és un dels darrers laboratoris de la Resistència. No et quedis a l’entrada, poden haver passat molts anys, però encara som col·legues, oi? - preguntava el doctor Vance, ara ja com una persona acabada de conèixer per en Jack.

En Jack estava sent arrossegat per Vance per tota la sala, fent-lo saludar a tothom, però ell estava immers en els seus pensaments. “Qui són aquesta gent? Per què em tracten amb tanta familiaritat? Què saben de mi? De quina manera em relaciono amb la gent de la Resistència?”

- En Martin m’ha dit que és probable que el CERN o les línies temporals hagin afectat als teus records – va dir una doctora que no semblava anar vestida apropiadament pel laboratori –. De totes maneres t’explicaré com es desbloquegen aquestes memòries – deia muntament amb un somriure.

- La reacció del nostre Univers davant els canvis en esdeveniments del passat o del futur poden modificar la realitat tenint una repercussió en la història o en les memòries de la gent. Funciona com un efecte dòmino: una petita acció pot reflectir un canvi molt més greu del que es pugui imaginar ningú i tot es dóna d’una forma incontrolable. Es creu que hi ha gent capaç de conservar records d’altres línies temporals i fa molts anys vam confirmar que tu n’eres un, Jack. El problema es que possiblement ens hàgim mogut massa de la línia original, la línia alfa, en la qual la divergència no supera l’1%. Llavors es molt probable que en aquell món primer aquesta distòpia establerta pel CERN no hagi tingut mai èxit. Tu hauries de tenir el comptador que vas crear quan encara treballàvem al CERN l’any 2014.

- Segons tu aquest invent funcionava de la forma més senzilla possible, que tampoc necessitava complicar-se més: tenies una sèrie de 10 nombres, una unitat i nou decimals, els quals programaves de forma aleatòria i asseguraves que quan sospitaves que hi havia un canvi en una línia temporal aquest variava sense seguir cap patró, tan sols que la unitat mai havia estat diferent de 0 – va tornar a intervenir el doctor Vance en sincronia amb el final del diàleg de la doctora, qui en Jack sabia que es deia Merian.

Van sentir picar a una porta metàl·lica, tothom va callar immediatament. Era en Martin, que tornava de la seva vigília com a soldat infiltrat de Central.

- Ei has arribat bé Jack! Suposo que ja saps quin és el nostre propòsit.
- Necessito que m’acompanyis a aquesta cambra. És possible que no ho recuperis tot, ja que has estat en una deriva temporal durant uns quants anys – va dir la doctora Merian acompanyant en Jack a la sala.
- Uns quants anys?! Però si jo recordo tota la meva vida...
- La teva ment no pot tenir buits de records, així que és probable que el que reconstrueixis no hagi passat mai, siguin records del tu d’aquesta línia temporal o aquestes memòries hagin estat implantats pel CERN. – va afegir la científica per aclarir el dubte d’en Jack.
- Bé, no perdem més el temps, avui serà un dia llarg, serà el dia de l’alliberament del món - exclamà el doctor Vance.

Van portar al Jack a una cambra on aviat el van asseure en una cadira semblant a la de una consulta de dentista, el van lligar i li van posar elèctrodes arreu del cos. Una vegada tancat allí dins, la parella de científics observava al subjecte de proves a través d’una finestra que comunicava amb l’habitació.

- Ens veiem de seguida Jack – va dir en Vance amb una veu sedant.

Per en Jack no van passar més de 10 segons, aviat es va recuperar i va reincorporar-se, rodejat pels seus col·legues, a qui ara sí recordava.

- És la nostra última oportunitat! El CERN en el transcurs de la setmana transmetrà per tal de fixar aquesta línia temporal com la línia alfa! – va dir en Jack alterat, amb ganes de tornar a casa seva per recuperar el seu marcador de divergència. – Obriu-me una porta directa cap a casa, si us plau, tal com heu fet per portar-me fins aquí.

En Jack no va tardar en arribar a l’Hematites. Ningú no sospitava què havia passat amb ell ni molt menys que tant a prop estaven de la destrucció. Va demanar la seva habitació, va col·locar-la dins l’edifici i va tancar totes les finestres.

“Ara entenc per què tenia aquesta barra amb llums LED i recobriment de cristall”. El marcador de divergència encès mostrava les xifres de color vermell neó que contrastaven amb l’opacitat del cristall.

0.922174218


“No ens hem desviat de la línia inicial, això vol dir que encara podem canviar el rumb de la història”.
 Comenta
 
Capítol 4 Capítol IV
Central de nit semblava una ciutat corrent com les d’antany. La majoria de carrers en els nivells inferiors es corresponien amb les antigues vies de la ciutat de Ginebra de principis de segle. El silenci només era interromput pel so de les rates de les clavegueres creuant els carrers. La vigilància dels carrers era pràcticament nul·la: ningú no s’atreviria a sortir durant el silenci de la nit si aquesta era l’ordre del govern.

- Ja soc aquí – va dir amb un fil de veu en Jack mentre picava la mateixa porta metàl•lica d’entrada que havia fet servir abans en Martin.

- És imprescindible que comencem ara mateix. Mentre tu no hi eres he començat a preparar la màquina del temps – digué en Vance mentre s’apujava les ulleres que li relliscaven del nas a causa dels nervis.

- Podeu començar a entrar a la cambra de transmissió de matèria. Ara tan sols queda esperar la encesa d’algun aparell soterrani del CERN que ens faci de lifter. – va acabar d’explicar la doctora Merian. – Tornareu a l’any 2015, just abans de les primeres proves europees sobre les possibilitats de viatges en el temps, recordeu que vam perdre molts col•legues amb proves absurdes, això ja no hi ha forma de remeiar-ho per culpa de l’efecte papallona que podria causar. Concentreu-vos en la vostra missió.

- Les condicions actuals tan sols ens permeten transportar-vos a la ciutat de Nova York, als antics Estats Units, a partir d’allà haureu de trobar la manera d’arribar a Suïssa o de comunicar-vos amb algun contacte dins del CERN. Recordeu que si parleu amb vosaltres mateixos correu el risc de desaparèixer – aclaria el doctor Vance mentre ultimava els darrers paràmetres de la càpsula – Que tingueu sort.

Una gran quantitat de rajos elèctrics va inundar l’estància, que s’obrien com arrels fins xocar amb les parets. Malgrat la quantitat d’activitat, la càpsula semblava absorbir tot el soroll que pogués causar aquest esdeveniment.

L’aparició d’en Jack i en Martin al 2015 no es pot considerar per sota del desastre. Al terrat d’un gran edifici d’oficines el qual tenia una llibreria a la planta baixa acabava d’aparèixer una mena de càpsula, que bé podia ser un satèl•lit orbital que havia tingut problemes tècnics. I així es va considerar, pocs minuts després la zona estava dominada per un circ mediàtic i clausurada per les autoritats per investigar amb tranquil·litat la naturalesa del succés. En Jack i en Martin ja no eren a l’escena de la seva arribada al passat, però ells sabien del cert que no havien passat desapercebuts pels homes de blau.





0.229118426




- És una de les línies que tenim enregistrades com a viables per al canvi del futur – diu en Jack mentre s’assegura de que havia llegit correctament la seqüència de xifres.

- Ara la nostra feina es posar-nos en contacte amb els nostres col•legues a Suïssa per a que evitin que les experiències temporals arribi a mans del CERN – li respon en Martin que ja s’havia posat en moviment buscant una cabina telefònica. – No caldrà ni que ens movem d’aquí, els telèfons públics són considerades línies segures.

Corrent en direcció sud per una de les grans avingudes a la nit novaiorquesa els dos científics es trobaven amb tota mena de gent, tornant a casa seva o començant el seu torn laboral nocturn. L’expressió dels rostres de totes les persones era estranyament contradient: semblaven córrer dinàmicament malgrat el seu evident esgotament. La seva recerca va finalitzar al trobar una bateria de telèfons en un lloc que semblava prou tranquil. Les cabines estaven totes ratllades i pintades amb grafits, les guies telefòniques penjaven de cadascun dels terminals, unes més malmeses que altres.

- Jack, tinc la sensació de que ens han estat seguint, segurament ens toparem de cara amb els homes de blau. Trucaré al mòbil personal del doctor Kleiner, un dels nostres antics col•legues abans no desaparegués després d’una de les revoltes en contra del CERN l’any 2038.

En Jack no creia que la situació fos tan desesperada, malgrat no descuidava la tensió de la situació.

- Doctor Kleiner, els experiments van concloure amb èxit. Les conseqüències, però, no van ser, diguem-ne, positives. El CERN ha establert un nou ordre mundial el qual domina conjuntament amb l’ONU. – va aturar-se en Martin per observar al seu voltant, posseït per una forta paranoia persecutòria. – Seré breu. Necessito que trobi als actuals caps de l’organització, creiem que ja des d’ara es cou treure profit polític d’aquesta revolució tecnològica. Per això és necessari que tots us negueu a continuar amb la construcció de la primera màquina del temps. És imprescindible que la notícia es difongui a tots els medis possibles! - deia entre crits oblidant les seves anteriors sospites.

- Veuràs, és que ja és massa tard, ens tenen retinguts a una ala dels laboratoris centrals des de fa dos dies. No entenc ni com han deixat els telèfons connectats. Ho... ho sento molt – va dir amb una veu d’evident angoixa.

La trucada es penja i es fa un gran silenci, el temps sembla aturar-se i els edificis, altius, emboliquen els dos viatgers en una estància claustrofòbica i coberta d’un aura de total foscor.

Sense saber com en Jack ja estava corrent amb un grup d’homes, tots iguals, vestits de blau.

En Jack els havia despistat. No recorda exactament com havia passat però ara en Martin era mort. Sabia que ell era l’únic que podia evitar la distòpia de l’any 2064 establerta per l’ONU i el CERN. No va mirar enrere i va continuar per una gran avinguda fins a trencar pel carreró de l’edifici d’oficines on havien tornat l’any 2015. Mai li havia semblat que aquell laberint de maons i escales d’emergència de la ciutat de Nova York poguessin ser tan bon amagatall. Va tancar la porta metàl•lica rere ell i va pujar fins la terrassa de l’edifici. Havia fallat i no sabia què es trobaria quan tornés a casa. Els homes de blau havien girat el call i van veure el fil de llum que esdevenia més prim a mesura que una porta es tancava. En silenci van irrompre en la porta que precedia la terrassa i, cegats pel fort feix de llum causat per l’aparell, van obrir foc. En Jack havia fallat.

Havent despertat d’aquest malson, en Jack s’adona de que el seu compartiment s’està movent. No era la primera vegada que tenia aquests somnis tan lúcids i amb tant detall. S’aixeca i es comença a preparar per quan arribi al seu destí.





0.733451097




“Res tornarà a ser igual. No importa quantes vegades hagi viatjat ni quin model tingui la màquina del temps. Ara ja ni tan sols crec que la divergència pugui ser per sobre del 1%. Suposo que aquest és el destí de la humanitat i no puc fer res per evitar-ho. L’efecte papallona pot ser molt injust quan s’ho proposa. Ni tan sols petits canvis eviten una total distòpia: simplement l’aplacen, l’escurcen, canvien els seus representants, la seva crueltat. És la natura de l’esser humà i la seva insaciable temptació de voler avançar sense escrúpols.”

Totes les entitats d’en Jack, els seus viatges a totes les diferents línies temporals, els seus records tornen a ell quan, davant seu apareix la gran ciutadella de Central il•luminada a punt per transmetre la seqüència de fixació que com ell ja sabia era totalment innecessària.

Les antenes de l’edifici, a més de 200 metres d’alçada, desprenien uns punts lluminosos que ràpidament s’alçaven i desapareixien entre els núvols del cel de Central. L’energia residual es podia sentir a centenars de metres de distància en forma d’una sinistra xarxa elèctrica.

La transmissió era imminent. Un gran remolí elèctric substitueix eventualment les càrregues lluminoses que es veien minuts abans. En menys de cinc minuts el cel i el remolí van esdevenir un i es manifestava en forma d’un forat negre que marcava la fi immediata de absolutament tot.



"Qui s'aixeca massa prop del sol amb ales d'or les fon"



William Shakespeare





Títol del relat: Destí
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]