Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Francina-Laia
Alacant
 
Inici: Dos taüts negres i dos de blancs

Capítol 1 UN ESTIU PER A RECORDAR
El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits del niu de moixos que el meu somni infantil havia capturat.



Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-me de matí,encara que em fes mandra,també m'omplia d'orgull. Em posava a l'altura dels adults,de mon germà i dels pares, que havien de matinar de valent perquè al cor de l'estiu calia aprofitar tota la fresca del matí. Ells ja feia potser dues hores que eren al tros segant de a tot drap. La padrina s'havia quedat a casa per tenir cura de mi i de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa ni al tros.



Quant vaig haver berenat, em vaig canviar, i vaig anar a la platja, al meu raconet de sempre, però el que no sabia en aquell moment, era que a partir d'aquell dia, compartiria aquell tros de paradís amb una persona que arribaria a ser tan important per jo i amb la que compartiria grans moments.



Vaig estendre la tovallola, em vaig llevar la roba, quedant-me amb el meu biquini preferit, aquell que era blanc i tenia flors brodades, i vaig anar a refrescar-me. Els banys del matins van ser el millor de tot l'estiu.



Feia una estona que havia sortit de l'aigua i estava prenent el sol, quan una veu em despertà d'aquell somni:



-Hola! Sóc en Marc, sóc nou aquí, fa uns anys que la meva família ve a passar els estius al poble, però com que no em relacionava massa, encara no conec a ningú...



-Encantada Marc, jo soc na Carla, també passo els estius aquí.



I a aquell moment, davant la innocència de dos nins de deu anys,va néixer una nova gran amistat, una amistat que canviaria les nostres vides, que ens va fer madurar i aprendre, una relació que ens feia sentir importants per algú.



Vam començar a quedar un pic per setmana, sempre en el mateix racó de la platja. A poc a poc, l'amistat es va fer més forta, fins el punt de que pareixíem germans, amics de tota la vida, i es que la confiança entre nosaltres, va aparèixer tan aviat com la llum del sol. Ho sabíem tot de l'altre, no se'ns escapava res. Aviat vaig sentir com alguna cosa d'ell m'atreia, així com la Lluna atreu a les marees. Recordo bé un dia que vam baixara la platja, jo estava prenent el sol sense protecció i ell es va atracar i em va posar crema mentre em deia:



-Aquesta pell tan bonica no es pot cremar, t'hi has de posar crema celet.- abans de mirar-me amb aquells ulls tan tendres i blaus així com l'aigua que teníem a deu passes.



Així va anar passant aquell estiu, mils de matins a la platja, mils de rialles, mils de moments. Tots els sopars a la llum de les estrelles, tots els somnis compartits, i de cada dia més confiança, i és que de cada dia ens estimàvem més, i de cada vegada volíem estar més temps junts.



El cap de setmana, venien les meves amigues de Barcelona a passar unes setmanes amb mi, ja que s'acostaven les festes del poble. Sabia que els hi havia de presentar a en Marc, i sabia que a totes se'ls hi cauria la baba i tendrien enveja, no només perquè era el més bonic de tots, sinó també perquè era un noi especial, diferent, i em feia sentir d'una manera extraordinària.



La setmana de festes va ser fantàstica! Cada dia fèiem el mateix, els dematins ens aixecàvem a les deu, berenàvem d'una tassa de xocolata i sortíem al carrer. Després de dinar, fèiem una mica de sesta i els capvespres els passàvem provant-nos roba i ens arreglàvem per després, anar a sopar pel poble i anar als concerts i revetlles que es celebraven a la plaça central del poble. Però la cosa no acabava aquí, quant estàvem cansades anàvem a la platja i ens banyàvem al mar, era una tradició que es feia a Bonllevat, així es diu el poblet. I així durant tota la setmana de festes.



A les meves amigues els va encantar en Marc, deien que tant de bo n'hi hagués més com ell. La següent setmana també vam gaudir moltíssim. Em van contar tot el que havien fet aquell estiu cada una d'elles, perquè totes anàvem a estiuejar a poblets costaners. Totes havien conegut a gent nova, i havien descoberts petits plaers. Vaig gaudir tant que no volia que l'estiu s'acabés mai, era com un somni, com si hagués viatjat a un altre món, sense problemes, sense tristeses, sense responsabilitats.



El 23 d'agost era el meu aniversari, l'esperava amb ànsia, sabia que seria diferents, únic i especial; i no m'equivocava.



Les meves germanes van venir a despertar-me prest. Encara es veia com sortia el Sol. Ho vaig deduir quan el meu germà va obrir les finestres mentre les meves germanes botaven damunt el llit cantant i rient i sense saber perquè em va sortir un somriure de felicitat com mai m'havia sortit.



Em van dur el berenar al llit: torrades del pa fet per la padrina amb melmelada de fresa feta per la mare, un tassó de llet acabada de munyir de ca la tieta, un suc de taronja dels tarongers del prat del padrí i un croissant acabat de fer del forn de la cantonada. M'encantava aquell berenar, era una explosió de sabors dins de la boca, com una festa de les meves papil·les gustatives. Tot era del poblet, era natural i això ho feia especial, perquè a Barcelona, molt poques vegades teníem l'oportunitat de menjar aliments fets a casa.



Tot seguit, em vaig vestir i vaig anar a veure en Marc, m'estava esperant amb un ram de lliris, concretament, 11 lliris. Després va fer-me tapar els ulls amb un mocador que tenia preparat. M'esperava una sorpresa. Vam caminar una estona fins que em va fer aturar. Em va demanar que li digués la cosa que més m'encantaria tenir; un regal, un somni. No m'ho vaig pensar dues vegades, i li vaig dir un viatge, a qualsevol lloc, però amb ell. Llavors va destapar-me els ulls i vaig descobrir que estàvem al nostre racó de la platja,i enmig d'una decoració plena de fotos d'aquell estiu hi havia un paper. Em vaig disposar a agafar-lo corrents, vaig llegir-lo i era un viatge, un viatge per a dues persones a la ciutat de l'amor, París. Partíem el matix dia. Em va acompanyar a casa a fer les maletes i agafar tot el necessari, em vaig acomiadar de tothom i els seus pares ens van acompanyar a l'aeroport. Tenia el viatge preparat, però no em volia dir res. No podia creure el que m'havia passat durant el dia del meu aniversari, sense dubte, va ser el millor de la meva vida. En arribar a París la seva germana ens esperava. Li deien Marta, viva allà perquè estava estudiant. Ens va “adoptar” durant els sis dies següents. Ens va mostrar els llocs més bonics de la ciutat que tant brilla a la nit. També vam conèixer el seu al·lot, i vàrem compartir grans moments.



I a París es van quedar tots els moments més feliços de la meva vida que puc recordar, com tot aquell estiu, quan riure era automàtic, riure era sentir-me bé i sobretot ser feliç, i que, a diferència d'ara, riure no és res més que amagar llàgrimes, una obligació imposada per la ment per fer veure que estic bé, que tot va bé. Perquè d'aquell estiu només queden els records i les il·lusions que van viure amb mi durant aquells mesos que es van esfumar com la pols, i l'ara oblidat sabor de la felicitat, que em resta amagat i congelat dins un racó del cor. Perquè ara tot és diferent. Per mala sort, les coses bones de la vida també s'acaben a algun moment, i ens queda només la gran sort de poder reviure'ls amb els records que tenim dins el cor. Perquè a dia d'avui i des de fa ja dos anys, res ja no és igual, ja no sóc la mateixa nina feliç que sempre havia estat, ja no sóc vitalista com era, ni tenc les il·lusions que abans tenia, tampoc no tenc ganes de fer res.
 Comenta
 
Capítol 2 TOT EL QUE UN SOMRIURE POT AMAGAR
Fa dos anys que tot ha canviat, que la felicitat s'ha esfumat. El meu somriure s'ha paralitzat des de que ella em persegueix, sí ella: L'ANORÈXIA.





És el meu turment, la malaltia és el cel i l'infern a la vegada, és sentir-me bé i a l'hora malament quant deixo de menjar, és el meu present.





La meva història començà fa dos anys, a l'estiu que havia de fer els 14, quan era al poblet estiuejant, com cada any, però aquest cop era diferent. Era al racó de la platja, allà on havia passat tants de moments amb el Marc, però ell ja no hi era, ni hi tornaria a ser-hi més. Ja no compartiria més moments amb mi ni amb el nostre racó de la platja. L'empresa del seu pare havia fet fallida, s'havien quedat sense feina i havien de començar de nou, però aquest pic a Argentina.





M'havia promès que quan tornessin a tenir diners vendria a veure'm, però de moment no podia ser, de moment, ens havíem de conformar amb enviar-nos cartes i de tant en tant algun paquet.





I així va començar aquell estiu: la persona més important per a mi, amb la qual havia compartit els millors quatre anys de la meva vida, desapareixia sense que hi pogués fer res. M'havia de fer l'idea de que ja no passaria els dies amb ell o ja no em portaria el berenar al llit després de despertar-me a petons. Va ser una de les pitjors coses d'aquell estiu, però no l'única.





Com cada dos dijous, el Gerard, el carter, m'havia de portar una nova carta del Marc, i jo l'esperava impacient sense saber la perillositat del contingut d'aquell sobre.





En veure'l vaig córrer cap a ell, em va saludar, em va riure mentre em donava la carta i se'n va anar.





En obrir el sobre em va caure el planeta a sobre. Hi havia una fotografia,com a cada carta que ens enviàvem, però aquest cop no estava sol, estava amb una noia, maca, molt maca. Vaig reunir forces i vaig llegir la carta que posava:











Estimadíssima Carla,


Tinc moltes coses a contar-te d'aquestes dues setmanes.


El cap de setmana passat vaig anar a la cabana que els avis tenen a una urbanització de les afores de Buenos Aires, allà vaig conèixer a la Miranda, té la nostra edat, saps? Al principi em recordava tant a tu... Ens vam donar els números de telèfon i vam quedar. Vam connectar des del primer moment, i sabem que una relació pot sortir bé. Em sap greu haver-te de dir això per una carta, i més després de tot el que ha passat durant aquests anys entre nosaltres, però hem començat a ser noviis.


Esper que tot vagi bé per Bonllevat, t'enyor.


Marc.





No ho podia creure, ara sí que l'havia perdut. Tenia les llàgrimes als ulls,però me'n vaig anar de casa abans de que alguna comencés a baixar per damunt les meves galtes. Vaig anar a la platja, on vaig a començar a donar-li voltes a tot.





Perquè m'havia fet això? Jo l'estimava. Aquí vaig començar a pensar que la culpable de que la nostra història acabés era jo. Pot ser ja no era suficient per ell, pot ser que ell necessités un cos espectacular, i jo no el tenia. Des del divorci dels pares havia engreixat, de vegades l'ansietat em podia, però no estava grassa, tan sols havia passat de ser la més prima de les amigues a estar com la resta.





Vaig decidir posar-me a règim, però em posava nirviosa no aconseguir els resultats tan ràpid com m'esperava.





Un dia, vaig baixar a la platja hi havia un grup de noies, quant totes menys dues van anar a banyar-se vaig començar a sentir la conversació que mantenien les dues joves. Una parlava de que no havia menjat des del dinar del dia anterior, i l'altre que havia vomitat el berenar. Aleshores vaig recordar una xerrada que ens van venir a fer uns nutricionistes a l'institut sobre l'anorèxia i la bulímia. Vaig començar a pensar mentre mirava aquells cosos que qualsevol top model desitjaria tenir, i em vaig obsessionar.





En aquell moment no sabia on em ficava, tot era un joc, jo no ho veia com alguna cosa perillosa que podia alterar la meva salut i vaig començar a cercar informació.





Vaig entrar en una pàgina d'Internet, em vaig apuntar alguns consells i me'ls vaig aprendre de memòria mentre planejava alguna manera per amagar-ho a casa.





Al matí següent em vaig llevar d'hora, ni el padrí ni la mare eren a casa i la padrina i la resta dels seus néts encara dormien.





Vaig baixar a la cuina vaig collir una tassa, hi vaig ficar una mica de llet i la vaig tirar, seguidament, vaig anar al bany, em vaig pesar, ho vaig anotar a una llibreta i vaig anar a córrer. Vaig arribar marejada, tothom estava despert,





després de contestar a dues preguntes de la padrina vaig pujar a collir una tovallola i a posar-me el banyador i vaig anar a la platja, no volia estar a casa, mentre corria havia plorat, no aturava de donar voltes a l'assumpte.





I pot ser ara que ho recordo, va ser a aquell moment quan tot va començar a canviar. Aquell estiu l'única cosa que realment m'importava era baixar de pes, i ho faria, costés el que costés.





No sabia que contestar-li al Marc, em feia molt de mal saber que ell ara estaria vivint tot el que va viure amb mi amb una altra noia, i això era pot ser el pitjor, però amb llàgrimes als ulls i a aquell racó de la platja li vaig donar l'enhorabona i li vaig dir que aquella noia seria la persona més feliç del món, que els hi desitjava el millor i que esperava algun dia conèixer-la. Després vaig firmar-la i vaig anar a entregar-la al carter, amb una setmana seria allà.





I el meu dia a dia anava igual, em llevava més matí del normal, agafava una tassa i l'embrutava de llet, em pesava i sortia a córrer. Llavors estava una estona a la platja o a dalt d'una muntanya, i tornava a casa a l'hora de dinar. Aquell sí que era el pitjor moment del dia, tota la família asseguda a aquella taula on abans m'encantava passar els dies de festa jugant a cartes, allà on tantes històries podíem contar, ara seure'm allà era un infern. Tots menjant i jo sense saber on ficar-me, ja no anava bé això de dir: “No tenc gana, he menjat tard.” ni arribar més tard o fer-me menys menjar al plat. La meva mare començava a notar alguna cosa, i de tan en quan venia i em demanava coses de la meva vida, però jo li contestava molt bruscament, fent-li entendre que no li volia explicar res.





El pitjor de tot eren els dies que la bàscula marcava més kilograms. Aquells dies eren terribles, per molt poc que hagués engreixat. Si aquella bàscula marcava més, el món se'm queia damunt, i no podia evitar-ho. Aquells dies no menjava absolutament res, no sé com, però aquells dies tothom tenia altres problemes i em deixaven fer, i també corria moltíssim més. Molts d'aquells dies acabava estesa al terra de qualque muntanya sense saber com seguir avançant, marejada, més pàl·lida que res i sense forces ni per aguantar-me a mi.





Anava acabant aquell estiu, i s'acostaven les festes de Bonllevat i això no em feia gens de ganes, no sabia com dir a les meves amigues que no venguessin, i al final van venir. No va ser gens agradable, érem més grans i ja començàvem a beure, però jo sabia que l'alcohol engreixava moltíssim i no vaig voler beure res. Les meves amigues trobaven rara la meva actitud, i es van preocupar, però no van descobrir res. La setmana següent, que també la passaven allà amb mi com cada any tampoc va ser massa divertida. No podia anar a córrer cada dia, quasi que no vaig anar-hi, i com és de veure, la bàscula marcava més.





Quant se'n van anar, vaig cercar informació, més encara, i vaig fer una bogeria, la més gran que podia fer, la que no m'havia atrevit a fer des del principi, la bogeria que feia que hagués perdut totalment el control d'aquell ”joc”, no menjar durant 11 dies.





Va ser dur, i vaig haver d'evitar moltes menjades, molts de dies, deia que anava a dinar amb unes noies del poblet, o que aniria d'excursió. Em tirava casi tot el dia fora, evitava la gent, moltes vegades, em limitava a pujar (mentre corria, òbviament) a la muntanya i començava a plorar, passava el dematí a la muntanya i els capvespres a la platja, sola, sempre sola.





Notava com la gent em mirava, m'observava i comentava el meu cos. Algunes noies que coneixia des de petites em deien que m'havia aprimat, mentre jo deia que era mentida, a casa la mare s'estava preocupant, però no sabia que em passava.





El gran dia, per dir-ho d'alguna manera, va ser quan una tarda, quan duia uns 10 dies sense menjar, vaig baixar a la platja. Eren les quatre i mitja, i jo havia sortit a córrer abans d'anar a passar el capvespre al racó. Em sentia marejada, no m'aguantava, tot i això em vaig llevar la roba i em vaig ficar a l'aigua. Vaig començar a nedar, per cremar més calories, i l'únic que recordo és que vaig despertar i estava allargada a la platja, al costat tenia el socorrista, i a l'altre una multitud de gent. Em van preguntar com em trobava, vaig dir que bé, que només havia estat una baixada de tensió, vaig tornar a casa, sense comentar el que havia passat, em vaig dutxar i em vaig ficar al llit.





Això va continuar durant dos anys. Dos anys en els quals em vaig distanciar de les meves amigues, de la meva família, de tothom. Vaig aguantar aquest infern on em sentia segura fins que un dia, vaig perdre el coneixement anat a casa, i quant em vaig despertar, era a un hospital, m'injectaven alguna cosa per via intravenosa, però ni tan sols tenia forces per preguntar.





Aquell dia, la veritat va sortir a la llum.
 Comenta
 
Capítol 3 UN TÚNEL SENSE SORTIDA
I a aquell hospital em vaig quedar els següents dies, només era per assegurar que no tornaria perdre el coneixement. Em van ficar urgentment als especialitzats amb trastorns de la conducta alimentària, tant a psiquiatria com a psicologia. La veritat havia sortit, i la meva mare sobretot em demanava explicacions. Què si quan de temps feia que estava malament, què per quin motiu m'havia obsessionat tant fins a aquests punts..i milers de preguntes a les quals jo no volia contestar. No li volia donar les explicacions que es mereixia saber, no tenia forces per recordar quan en Marc va marxar, ni aquella carta on deia que tenia una altra novia, ni res de tots aquells moments. Recordo a la meva mare més trista que mai, i com ella, també tots els altres.

Em varen explicar bàsicament en què consistiria tot. Les hores que passaria xerrant amb els psicòlegs, els nutricionistes, els psiquiatres, els controls de pes, i tot aquest món on jo NO volia entrar. Entrava a la fase de recuperació d'una anorèxia. D'una anorèxia que m'havia canviat la vida, d'aquella malaltia que començà com un joc, com si no pogués emmalaltir per la por a engreixar ni totes aquelles pors que se'm passen tant sovint pel cap. Però ja no només era un anorèxia, també era una depressió, ansietat i autolesions.

Em passava els dies deprimida, irritada, moltes vegades, anava al bany a plorar, i quan em pegaven els atacs d'ansietat, només pensava en acabar-me la capsa de valiums (tranquil·litzants) o desmuntar les fulles de la navalla d'afaitar amb les que em depilava i tallar-me fins a tranquil·litzar-me; si, tranquil·litzar-me. Era la manera de fer espasar la ràbia que tenia a dins, contra jo, contra el meu cos, contra la meva existència. Eren ferides de guerra contra la meva ment, una guerra secreta.

Era hivern i anava sempre amb sudadera o jerseis amb la màniga llarga, ningú ho podia veure. De vegades parlàvem d'aquests temes a la classe d'ètica o psicologia, i sempre hi havia els típics comentaris com “la gent que ho fa només vol cridar l'atenció”, i això em posava nerviosa, normalment, després d'aquestes classes em passava els patis dins el bany plorant, vomitant o tallant-me, era insuportable, però més ho era el dolor que sentia en tan sols sabre que seguia respirant

Entre els dies que em van donar l'alta i el dia que havia d'anar a la meva primera consulta la meva mare no es va separar de jo. Devia estar espantada ella, ja que em controlava a totes les menjades, si amagava el menjar a alguna part, no em deixava anar al bany després de menjar, ni em va deixar sortir de casa per anar a ninguna part. No es va separar de mi en tots aquells llargs i terribles tres dies.

Havia arribat el dia, aquell dia que tant poc havia desitjat que arribés. Era la meva primera consulta i estava morta de por. Tenia pànic. No sabia a què m'enfrontaria, ni amb qui hauria de parlar, ni que seria el que em faria fer. No hi volia anar, però aquesta opció no hi era. A les vuit del matí havia de tornar a ser a aquell hospital. A aquell maleït hospital on tot va fer un gir de tres-cents seixanta graus, on tots els secrets que havia estat guardant durant tot aquell temps, ja no serien mai més els meus secrets.

Quan vam arribar, la meva mare va anar a avisar que ja hi érem, mentre jo vaig anar a seure a la sala d'espera. El temps passava lentíssim fins que la infermera em va cridar per anar amb ella, quan caminàvem per aquell etern passadís, em demanava que si estudiava, que volia fer després d'acabar l'ESO i milers de coses que contestava sense pensar, ja que el meu cap només donava voltes al que hauria de fer en entrar a aquella sala.

En entrar, era una consulta normal, amb alguns cartells sobre l'alimentació, inclús n'hi havia un de la campanya “Els joves diuen no al tabac”. A una banda hi havia una taula, i al front dues cadires. Al fons hi havia una porta i darrera aquesta, un bany on hi havia una bàscula davant d'un mirall.
Em van explicar que el que m'havia passat era greu, i que ja es calien prendre mesures, que no estava bé el que havia fet fins a aquell moment. Elles ja ho sabien tot, el psicòleg amb qui vaig parlar després d'haver recuperat el coneixement els hi havia donat la informació que necessitarien saber, ja que veien que jo no acceptava que estava amb un trastorn alimentari. Em van explicar també que les recuperacions d'anorèxia són molt més complicades del que la gent es pensa, que no és això de “idò menja i prou” que tothom et diu quan comentes que pateixes una anorèxia nerviosa, si fos tan simple, no existirien les UTCA. Em van dir que el procés de recuperació era d'allò més llarg, i que pot ser que tornés caure passat un temps. I després d'aquest temps que xerrava ella, em va fer xerrar a mi.

No sabia per on començar, no volia dir-li la veritat, no ho volia fer, em sentia segura deixant de menjar, em sentia d'allò més bé. Si li començava a contar coses seria perquè realment accepto que tenc un problema, i no ho volia fer. Per això vaig contar-li només el bàsic, el que ella m'anava traient de la boca, pregunta rere pregunta, jo no explicava coses per gust.

Així i tot vam estar xerrant una hora. Després m'havia de pesar i mesurar, perquè també havien de dur un control del meu pes. Sabia que ho hauria de fer, però no volia de cap manera, tenia assumit que els números de aquella bàscula pujarien als darrers que vaig veure abans de quedar-me inconscient. I així va ser, se'm tornava a caure el món damunt,m'aguantava les llàgrimes, no volia que em veiessin plorar, però vaig explotar, no m'ho podia creure.

Em van tranquil·litzar, em van dir que m'hi hauria d'anar acostumant, però jo no em volia creure allò, era massa fort per mi encara, però el pitjor no havia arribat.

Vam quedar que havia d'apuntar tot el que mengés durant la setmana que havia d'estar a tornar-hi, inclús els vòmits i les autolesions. Sincerament, de vegades mentia, no en els vòmits ni les panxades, sinó amb el menjar.

Havien passat uns dies, i jo començava a assumir el que havia de fer, el que em passava, però de cop i volta, vaig fer un pas en rere.
Era el divendres, vaig tornar després d'un llarg i dur dia a l'institut, els pares acabaven a les 15 pm. I eren les 14pm. Sabia que si començava a dinar sola, els pares em renyarien, així que vaig anar a la sala i vaig engegar la tele, i m'hi vaig fixar, que a la taula hi havia una carta, potser el carter havia passat abans de que la mare se'n anés a la feina. La vaig collir, aquell tipus de sobre em sonava, vaig mirar el remitent, i em vaig quedar sense paraules, era una carta del Marc.

Vaig pujar a l'habitació, em vaig asseure al llit i després de fer un parell de respiracions profundes, la vaig obrir. Aquest cop no hi havia foto. Tenia les llàgrimes als ulls, la carta deia:

Hola Carleta,
Fa mesos que no sé res de tu, i m'agradaria saber com estas. Et vaig escriure una carta a finals de setembre, però no vaig rebre resposta, segurament és va perdre pel camí, ja es sap com són aquestes coses.
Com dus el curs? I les notes? Segur que segueixes tan maca com sempre. I novii? Segur que tens a tot el curs i inclús part dels nois de Batxillerat enamorats de la teva rialla així com em vaig enamorar jo.
La Miranda i jo seguim com sempre, i em fa vergonya contar-te això, però vam donar un altre pas a la nostra relació, no sé si ens entenem, segur que si, i segur que tu també l'has donat.

Molts de petons des d'Argentina, t'enyor
Marc.

Vaig amollar la carta, i em vaig posar a plorar. Al cap d'una estona vaig collir el sobre, vaig ficar la carta a dins, i la vaig guardar a la capsa on tenia tots els records d'ell, feia temps que no l'havia obert. La vaig guardar un altre cop, no li volia contestar.

No sabia com dir-li que si que havia rebut la seva carta, però que no li havia volgut contestar. No sabia com dir-li que no tenia novii perquè no era ni capaç de posar-me en banyador davant la classe per fer natació, que jo encara no havia donat el pas perquè no podia estar amb cap noi dins el llit sabent que em pot veure l'asquerós cos que tinc o que les meves notes havien baixat per la maleïda malaltia que m'havia causat una de les seves cartes. Tampoc sabia com dir-li que estava malament, que em sabia el camí a l'hospital de memòria. No sabia com explicar-li a la persona que més havia estimat que ja no era la mateixa, que estava acabada i que tot anava al revés a la meva vida.

Aleshores, seguia allà, asseguda al llit, quant vaig veure el calaix, sí, el calaix on tenia les navalles, i assecant-me les llàgrimes perquè la meva vista es desentelés una mica, em vaig aixecar, vaig collir una navalla d'una de les moltes maquinetes de fer punta que havia desmuntat i em vaig tallar entre plors, dolors, i sobretot, ràbia i odi.

Vaig perdre el control de veres, aquest cop feia més força, més ràpid, més talls, i sobretot, més sang. Sang que brotava sense aturar. Quant vaig aturar em vaig mirar el braç, em preguntava com podria amagar això, però la veritat m'importava poc, el que em preocupava era com em faria la cura i ho amagaria als pares.

Vaig anar corrents al bany, vaig collir la farmaciola, em vaig banyar el braç, el vaig rentar amb aigua i sabó, em vaig posar iode i una vena, aquest cop era necessari. Em vaig assecar les llàgrimes i vaig baixar, just a temps per sentir com la porta s'obria, eren els pares, vaig posar el millor dels meus somriures i vaig anar ajudar a parar la taula a la cuina.

Varen passar els següents dies, fins que vaig haver de tornar-hi. Els hi havia de mostrar la meva llibreta, on tantes mentides havia posat. Però no sé com, varen notar que els hi estava mentint. Varen veure que tot el que havia apuntat allà era mentida, i em van fer dir la veritat. Vaig haver de dir que a l'institut no havia menjat res cap dia, que després dels dinars i els sopars havia vomitat, i que després de llegir la carta de'n Marc, m'havia tallat, i vaig ensenyar el meu braç.

I ja va estar. Niell tres. Ingressada a aquell hospital. Habitació 201, compartida amb una nina que tenia el cos que jo desitjava tenir. Li deien Marina, i d'aquell moment vaig saber que juntes ens ajudaríem a poder fer el que realment fan totes les adolescents de la nostra edat. Juntes podríem derrotar a aquella malaltia que va començar com un joc, però per això ens calia primer acceptar que estem malaltes.

I després de donar-li voltes, ho vaig veure clar. Ara vendria la part més dura, la part que em conduiria a la llibertat, a la normalitat de qualsevol altre adolescent. Però havia de posar part de mi, havia de lluitar contra la meva malaltia, de deixar que els professionals em poguessin ajudar, i per això, el primer seria deixar de dir mentides. Havia de començar a deixar de sentir-me bé així, i començar a derrotar l'anorèxia. Havia de començar de nou.

Prepara't anorèxia, perquè les dues juntes et derrotarem, tendrem els nostres mals dies, i les nostres caigudes, i segurament voldrem abandonar la lluita, però després podrem dir que t'hem guanyat, i ho cridarem als quatre vents el més fort que podrem.
 Comenta
 
Capítol 4 RES ÉS SEGUR I TOT ÉS POSSIBLE
El meu dia a dia transcorria a aquell hospital. Na Marina i jo érem ja gairebé inseparables, ens ajudàvem quan ho necessitàvem i dia rere dia anàvem millorant. Fins que aquella balança va canviar, i el pitjor superava de molt el millor.
Al cap d'unes setmanes vaig poder rebre visites. Esperava que vengués la meva família a les dues del migdia, després de dinar. L'horari de visites acabava a les vuit, i al capvespre hauria de berenar amb la visita. Esperava estar sola a l'hora del berenar, perquè els meus pares se n'anaven a les quatre i allà es berenava a les cinc, però no vaig berenar sola.
Estava a l'habitació quan la infermera de guàrdia em va dir que baixés al menjador i que a més que tenia una visita. Mentre baixava em menjava el cap pensant qui seria, la meva família ja havia vengut, i les meves amigues tenien exàmens i havien donat records als meus pares. Quan vaig entrar allà vaig quedar freda. Se'm queien les llàgrimes. No m'ho podia creure!
El Marc.
Era allà, davant meu, després de tot havia tengut la barra de venir i seguir mirant-me amb aquell somriure i aquells ullets com si no hagués passat res, com si tot el mal que m'hagués fet no hi fos. Tenia ganes de fugir, d'anar al bany i obrir-me les venes. Però una part de jo tenia curiositat per saber qui li havia dit que jo era allà, i què em venia a dir. Així que em vaig dirigir a ell.
-Hola nena! Com estàs? -i ell rient, com sempre.
-Hola. Què fas aquí?
Em va dur a fer una volta per fora de l'hospital. Em va contar que els meus pares l'havien cridat per contar-li les coses, que es pensaven que encara estàvem junts i que per això el van cridar. Li van dir que pensaven que si el veia pot ser obriria els ulls una mica i no estaria tan malament, que pot ser ell seria la peça que m'ajudés a sortir. Però s'equivocaven. Em va contar que ho havia deixat amb la Miranda per venir a veure'm, que ho havia deixat tot per venir a visitar-me.
No sabia on ficar-me. No sabia fins on allò era bo i fins on dolent. Només sabia que se'm tornaven les ganes de tancar-me dins una habitació i tallar-me, de no menjar mai més. El fet de que el Marc vengués havia fet que recordés tots els dies de no menjar, tots els plors quan la bàscula marcava més, tot l'exercici que arribava a fer, tots els vòmits que em vaig provocar, tot, fins que aquell dia els meus secrets van sortir a la llum.
Les cinc, jo estava obligada a estar amb la visita fins que fos ell qui desitgés anar-se'n. Em tocava berenar amb ell. Per un dia seria ell qui em vigilés i no les infermeres, les que ja tant coneixia. Tenia la intenció d'intentar parèixer que estava bé, perquè ell tornés a la seva vida. M'havia dit que si em veia molt malament allargaria la seva estància aquí, i jo no ho volia. Per això vaig agafar la poma tot d'una que em van servir, i aquest cop sense agafar el ganivet i fer trossets petits, no, avui tocava menjar bé. I ho anava aconseguint, fins que ell em va demanar quin era la meva meta, què volia aconseguir així, fins on tenia pensat arribar, i a mi se'm va caure el món damunt.
Ja havia recuperat quasi tot el pes que havia aconseguit perdre, tenia una dieta bona, equilibrada, tenia intenció i ganes de posar-me bé, fins i tot havia rebut visites, no anava al bany després de cada menjada ni em passava les hores mirant-me les parts del cos que m'agradaria aprimar-me. Ja no ho feia, feia el que feia una adolescent normal però dins un hospital. I aquella visita, i sobretot, aquella pregunta, em van fer recordar quin era el meu propòsit i totes les promeses que havia jurat complir. Vaig amollar la poma i vaig sortir corrent, sense saber cap on, però lluny d'ell i d'aquella pregunta que em feia tornar enrere.
Ell va córrer també, cridant el meu nom com un boig mentre em perseguia. Fins que em va atrapar. Em va abraçar i va aconseguir tranquil·litzar-me. M'acariciava els cabells com tots aquells dies d'estiu. Vam estar allà fins que em va fer anar a un lloc. Un lloc on per mi estava prohibit, des d'on es veia tot l'hospital. Em va agafar de la mà i em va atracar cap ell, es va posar darrera mi i m'abraçava.
-Carla, veus? Aquest hospital és casa teva. Assegur que saps tots els corredors, que coneixes totes les infermeres, que saps què hi ha a cada planta. També assegur que els somnis de nena petita no eren aquests, tu no volies quedar-te aquí per sempre, i tampoc ho vull jo, ni ho voldré mai. Mira, Ca tens l'oportunitat de agafar i lluitar contra l'anorèxia, tens molta gent al teu costat i sé que tu també tens ganes d'estar bé. Pot ser és ja una mica tard, però sempre s'hi és a temps, recorda que només es perd quan es deixa d'intentar. Si ho vols, hi seré fins que et curis, vindré cada dia a veure't si et deixen, però m'has de prometre que intentaràs posar-te bé, recuperar-te. Mira nena, no et mereixes això i ho saps, et mereixes moltíssim més i em sento culpable perquè et vaig deixar sola quan més em vas necessitar, no vaig veure les coses, però per molta culpabilitat que senti que tenc, si no actuo no aconseguiré res, per això som aquí. Perquè t'estim i vull el millor per tu. Fes-ho per tu, per la teva vida i per tota la gent que t'estima, però actua ja i posa't bé.

Vaig quedar freda ell era el principal motiu pel que jo estava allà, ell en tenia quasi tota la culpa, però jo encara l'estimava, ho sabia. I abans que em caigués cap llàgrima vaig dir:
-És millor que te'n vaguis.
Vaig desfer-li les mans de la meva cintura i vaig començar a caminar, plorant, fins a la meva habitació. Em van renyar per no acabar-me la poma, castigant-me sense visites fins la setmana vinent, havia aconseguit el que volia. La setmana semblava eterna. Estava deprimida. Només volia morir.
Havia aconseguit guardar els ansiolítics, els guardava els dies que les infermeres frisaven o no em vigilaven que me'ls enviés. En tenia prop d'un tassó ple amagat davall dels mocadors dins un calaix, mai no l'havia vist ningú. Només una idea se'm passava pel cap, però tenia por.
Quan estas cansada i penses que tot s'ha acabat, quan se t'acaba la il·lusió, les ganes de viure, quan el que tens no et fa feliç, quan veus la persona que més has odiat, quan tothom està angoixat per tu, quan estas cansada de lluitar contra tu mateixa i sempre acabar perdent, quan tot això hi és diàriament, una es pensa seriosament si més valdria desaparèixer, deixar a tothom tranquil, inclús a tu mateixa. Quan passa tot això, la por no és ningú ni res que impedeix fer unes coses difícils d'imaginar per una persona que està bé, però que són cada dia recordades pels que estan malament.
Vaig agafar el tassó i vaig seure'm al costat del meu llit, on no se'm veia del corredor. Plorava, però entre llàgrima i llàgrima tenia temps d'enviar-me totes les pastilles que agafava amb les mans, fins que els ansiolítics em guanyaren i no tenia coneixement, estava en coma.
Vaig estar tres dies a despertar-me d'aquell coma, però quan vaig obrir els ulls em maleïa per no haver-me matat. En un intent de suïcidi no sempre es guanya, i la sort del principiant no m'havia ajudat gens. Abans només havia arribat a tallar-me totes les parts del cos que em volia aprimar, però això ja superava tot el que havia estat fent fins ara.
Havia travessat la línia, estava a un altre nivell, però seguia igual, sense sentir res, essent la dona de ferro, sense sentiments, ni cor, tot i que sabia que la gent que em revoltava estava angoixada, sense saber com podien ajudar-me, però jo vivia dins la meva bombolla, fins que va venir la Marina. Les seves paraules quedaren incrustades al meu cervell.

M'havien portat a una altra planta, encara estava dins l'UCI, endollada a diferents tubs, era de vespre, estava sola allà, però vaig veure entrar una silueta. La Marina era molt espavilada, ella si que es sabia tots els racons de l'Hospital, ella sempre se'ls enginyava per saber com ficar-se per tot. Va venir cap a mi, em mirava trista, diferent, no sé com dir-ho, no em mirava com quan estàvem dins l'habitació, es va seure a la cadira que hi havia al costat del llit i em va dir:
-Tu vals més que tot això, perquè ho has fet? Creus que ets una molèstia? Dons no, no ho ets. La gent que te'n volta està aquí, per ajudar-te per veure com ets la millor i surts d'aquesta merda. He passat per aquí, abans de que tu arribessis, he vist moltes coses, i vols que et digui una cosa? Abans de que compartíssim habitació hi havia una noia, li deien Bel, ella va morir, l'anorèxia va guanyar, no era just. Ella duia 15 anys a aquest hospital, i el seu cos no va poder aguantar més. Estava baixant al menjador quan li va pegar un atac al cor. No et pregunto si és això el que vols perquè sé quina seria la resposta en aquests moments, però tranquil·la, sóc aquí, t'ajudaré així com tu i la Bel em vau ajudar. Saps? La psicòloga diu que si segueixo per aquest camí tindré l'alta d'aquí dues setmanes. No me'n vull anar estant tu així. En sortirem, et demano una cosa: no abandonis, tu ets més forta que ella. No entenc el perquè ho has fet, estaves millor, però tampoc t'ho preguntaré,m'agradaria que d'aquí dues setmanes fossis una altra vegada a la nostra habitació, millor. Lluita, pel que vols, per tu. Si ho fas, fes-ho per tu, no per ningú més.- i assecant-se les llàgrimes es va aixecar i se'n va anar.

Aquella situació em va fer pensar, vaig veure que m'havia d'allunyar del Marc, i recuperar-me. Ell només m'havia fet mal.
Quant vaig poder rebre visites un altre cop va venir, era el moment de deixar-li les coses clares. Vaig dir-li que no el volia tornar a veure, em vaig sincerar, li vaig dir perquè estava allà, em va demanar disculpes, vaig dir-li que les acceptava, em vaig aixecar i me'n vaig anar. La Marina ja no hi era, ara estava sola dins l'habitació, vaig plorar, la diferència era que aquest cop era de felicitat, sabia que havia de canviar de llibre, prendre el control de la meva vida, centrar-me en sortir d'allà i començar la meva vida des de zero.

Mesos després vaig sortir, tenia l'alta. Vaig tornar a les classes, la gent es va alegrar molt. Molts d'ells sabien perquè havia faltat, no em tractaven diferent, tampoc m'hi miraven, em sentia com si hagués faltat per un grip, i això m'agradava. Em vaig incorporar de nou, vaig tornara sortir amb les meves amigues, tornava a somriure de veritat, tornava a tenir els problemes d'una adolescent normal, i tot i que havia de tornar a la psicòloga cada mes estava bé.

Vaig oblidar aquell any de la meva vida, vaig passar pàgina, era el millor. Tot i que sabia que mai estaria bé del tot, que els fantasmes del passat em perseguirien fins el dia de la meva mort. Una vegada que entres a aquest “joc” mai n'escapes del tot, només tens bons i mals moments. En el fons, tot això no és res més que una roda, i cada vegada és més difícil sortir-ne.


Aquesta història està basada, en part, en fets reals, en el dia dia de milers de joves i no tan joves. Des d'aquí els volem dir que lluitin, que la vida els està esperant. Els està esperant fora d'aquesta merda, lluny d'aquest món.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]