Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Maria Alsina Carmona
Sant Just Desvern
 
Inici: Orgull i prejudici

Capítol 1 Capítol 1: «No confiïs el teu secret ni a l’amic més íntim; no podries demanar-li discreció si tu no n’has tingut» LUDWIG VAN BEETHOVEN
És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.

No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.

Nadal de 1922, Londres. La festa que se celebra avui és en honor al nou veí solter i adinerat del barri. No se’n sap res d’ell, des que va arribar al barri, no ha sortit de casa. La meva mare diu que és normal i que un home d’aquest nivell no necessita sortir de casa seva per viure. Doncs per a una noia com jo sortir de casa és bàsic per viure. Però ara ja no n’estava segura. Des de feia temps no era segur sortir de casa, una guerra s’aproximava. I menys si ets una agent secreta com jo. Treballo per al servei secret d’intel·ligència britànic. És una organització per investigar el bàndol enemic, i estàs vigilada les 24 hores del dia. Però d’aquí a poc temps estaria vigilada per algú més. Pel meu suposat futur marit. És a dir, el nou veí. Segons la meva mare, una noia com jo era desitjable per tots els homes amb grans fortunes. Bonica, intel·ligent, culta, educada i més coses que segons ella són grans qualitats per a una dona. Però jo no vull estar lligada a ningú. I menys per tota la meva vida. Però els meus pares m’hi obligarien a casar-m’hi si m’ho proposava. És clar, els meus pares no sabien res sobre l’existència del servei secret.

Les portes de la seva gran mansió es van obrir. Totes les famílies adinerades de Londres s’havien reunit per donar la benvinguda al compte de Sant Marino. Això és el que acabava d’anunciar un criat amb una gran barba blanca. D’unes grans escalinates, un home d’uns vint anys, baixa amb una superioritat que es pot notar a quilòmetres de distància. Les típiques noies amb el cervell més petit que una nou, van a saludar el gran amfitrió. En canvi, jo m’estic prenent la meva copa de xampany, sola. Però des del primer moment la seva mirada s’ha clavat en mi. M’intimida una mica, però no deixo que se’m noti. Miro pel gran finestral. Es nota que l’ hivern ha arribat. Les teulades nevades i les volves de neu cauen suaument sobre el paisatge trist, d’un país en crisi. No m’he adonat de la presència d’ algú darrere meu.

-Vostè deu ser la filla dels comtes de Cheshire, l’encantadora Elisabeth.

Sense girar-me a mirar-lo assenteixo i em giro. Des de la distància que ens separa, puc admirar la seva elegància. Tot i les robes que porta se’l veu un home fort, segur de si mateix. La seva cabellera castanya li cau suaument pels seus ulls de color grisós. La seva pell, lleugerament morena, no és gaire comuna en un clima com el de Londres. Així que suposo que deu provenir d’un país càlid, com els de la zona del Mediterrani. M’agafa la meva mà dreta per dipositar un suau petó.

-Veig que s’ha informat bé de mi, però jo encara no sé res sobre vostè, senyor comte.

Ell deixa anar una lleugera rialleta. Puc observar que té una dentadura quasi perfecta. M’ofereix una copa de xampany i s’asseu a una altra butaca, al costat de la meva.

-Pot dir-me senyor Pietro. Com pot notar pel meu nom i el meu aspecte, sóc italià. El clima aquí és molt diferent, però és agradable. Li agrada la neu?

-Sí, m’agrada molt. Per això he vingut aquí, per veure com cau la neu sobre les teulades.

Continuem xerrant fins que sonen les dotze al rellotge del menjador. Observem que a la sala ja no hi ha ningú. Deu fer estona que han marxat. M’aixeco i em dirigeixo a recollir el meu abric. Hauré de tornar caminant fins a casa. I està nevant bastant. El senyor Pietro s’ha aixecat i m’acompanya cap a fora. I ara agafa la jaqueta.

-L’acompanyaré a casa, neva força i suposo que no vol anar tota sola.

Agafa un paraigua i sortim cap a fora. Neva molt més que abans. M’acompanya fins a casa i just abans de marxar, rellisco des del primer escaló de l’entrada. Ja em veig al terra, però algú m’agafa abans de caure. S’acosta a mi. Puc notar la seva respiració sobre els meus llavis congelats. A poc a poc elimina la distància que ens separa i diposita un suau i càlid petó sobre els meus congelats llavis. No sé quan dura aquest petó, en vull un altre. Però marxa abans que pugui articular alguna paraula. Els meus pares ja dormen i pujo al pis de dalt sense fer gaire soroll. Agraeixo l’escalfor que em proporcionen les mantes del meu llit, ja que amb aquest fred és impossible dormir bé. En dos minuts caic adormida en un son molt profund. I l’últim record que tinc és aquell petó, suau i càlid.

La llum del sol entra pels grans finestrals de la meva habitació. Suposo que el meu pare deu estar a la fàbrica i la meva mare esmorzant. No m’equivoco, ella està esmorzant al gran saló. Em serveixo una tassa de te i li explico tot, menys el petó. L’escandalitzaria que el senyor Pietro m’hagués besat sense estar casats o sense que hagués demanat permís al pare. Anem a dinar a casa del senyor Pietro. El dinar transcorre sense grans anècdotes o grans històries. El meu pare explica el seu gran paper a les fàbriques. Coses avorrides, fins que el senyor Pietro s’agenolla davant del meu pare i diu:

-Senyor comte de Cheshire, ahir al veure la seva filla a la gran festa, va ser la dona que més em va sorprendre. Educada, culta, bonica...I m’agradaria fer-li una proposta. Em deixaria casar-me amb la seva filla?

El meu pare, primer sorprès, assenteix lentament i assimila la idea. Ell creia que amb el meu vici de ficar el nas on no em demanen, no em demanaria el matrimoni tan ràpidament. Però suposo que ha passat el que em temia.

-Sí...sí que es pot casar amb la meva filla. És més, d’aquí a un mes us casareu. I tot ho paga la família de la núvia. Entesos?

-D’acord. Però hauré de convidar diverses autoritats italianes. No li fa res, oi?

Perfecte. Veig que aquest matrimoni valdrà la pena. A part de ser un home amb diners, té poder. Això al servei secret, els anirà molt bé, per obtenir informació. El meu pare dubta uns moments abans de donar la resposta.

-D’acord, però el casament serà millor en privacitat. Intenti no donar gaires veus. I ara a celebrar-ho.

El meu pare obre el xampany i ens en serveix a tots. No en prenc, no em convé a causa de la ressaca d’ahir. Espero que el temps passés ràpid. I no m’equivoco pas, els dies passen ràpid i intento que el senyor Pietro m’agafi confiança perquè m’expliqui els secrets sobre diversos amics importants, una informació molt valuosa per al servei secret.

Ja ha passat un mes i en unes hores em casaré amb el comte de Sant Marino. M’he assabentat que ha convidat el mateix Mussolini, l’actual dictador italià. Al servei secret m’han demanat que investigui a fons la vida del meu marit. És molt atent i considerat amb mi, però si descobreix el que tinc pensat fer, em tallarà el cap, o molt pitjor. Però és un bon home i em tracta bé, crec que en menys d’un mes he aconseguit que agafi confiança en mi. Això és un gran avantatge per mi. Així no sospitarà de mi i podré transferir informació sense cap problema. La meva mare em posa bé el vestit i diu:

-Espero que siguis molt feliç. Sisplau, no facis cap ximpleria i fes cas al senyor Pietro. Ell t’estima de debò.

Assenteixo lentament i l’abraço. Totes les meves pertinences ja són a la meva nova casa. Estic més nerviosa del normal. El meu pare m’agafa per acompanyar-me a l’altar. Les portes de la gran església s’obren. Hi ha molta gent, massa per al meu gust. Reconec diverses autoritats italianes, però veig el meu objectiu, el dictador Mussolini. Ja sóc a l’altar, amb el meu marit. Ens posem els anells i ja som casats. La veritat, no em desagrada aquest matrimoni, i en Pietro és un home encantador, però he conegut un agent del servei secret. En Marcus. Els seus ideals i la seva fidelitat a la pàtria anglesa fa que sigui un home d’admirar. Jo ja estic casada, però ell sempre serà el meu amant, i la persona a la qual realment estimo.

Anem a casa per acabar de celebrar la nostra unió. Els convidats ballen al gran saló i jo saludo a tothom. Molts em feliciten, d’altres xerren una mica amb mi. És agradable veure com els meus pares estan orgullosos de mi. Però jo no estic gens convençuda. Avui he de veure en Marcus, no he pogut parlar amb ell i aclarir les coses. M’hauré d’escapar per poder anar a veure’l. Espero que en Pietro no s’adoni de la meva absència. Sortiré de casa a mitjanit, quan els homes vagin a parlar i ens deixin soles a les dones. Serà llavors quan pugui anar a veure en Marcus. Falten només cinc minuts perquè sigui mitjanit i els homes ja es retiren a l’estudi. Aprofitaré ara per marxar. Tothom està distret i dic a la meva mare:

-Vaig a descansar mare, bona nit.

M’acomiado dels altres convidats i marxo per la porta del servei. No hi ha ningú pels carrers freds de Londres. M’he de reunir amb en Marcus al Hyde Park. Fa molt fred i no veig a ningú. Algú m’agafa per darrere i m’espanto:

-Sóc jo, Elisabeth. Sóc jo, en Marcus. Em volies veure?

-M’has espantat molt, ho sabies? Jo et volia veure perquè t’he de donar una notícia. Marcus, jo m’acabo de casar. No t’enfadis amb mi, ho he fet per al servei secret. Però ja saps que jo només t’estimo a tu.

Abaixo la mirada i ell comença a marxar. Vull estar amb ell, però el servei secret m’ha demanat que reculli informació. Li intento explicar millor a en Marcus i al final ho acaba entenent. Ens abracem i abans que marxi cap a casa em diu:

-Sisplau, no t’arrisquis massa a l’hora de recollir informació, pensa que això no és un joc Elisabeth. I sisplau, no t’oblidis de mi...

M’agafa les meves galtes congelades i m’acosto a ell. Els nostres llavis s’uneixen en un curt petó. Crec que passarà molt de temps fins que el pugui tornar a veure. Em separo d’ell i marxo cap a casa. He d’intentar esbrinar on s’allotja Mussolini i així poder enviar la seva ubicació al servei secret perquè l’elimini. Arribo a casa i tot just els homes surten de l’estudi per marxar. Pujo a la meva habitació sense que ningú em vegi i respiro tranquil·la quan ja estic al llit. Però abans que aconsegueixi agafar el son, en Pietro em crida.

-Elisabeth, estimada, pots venir un moment?

Baixo els escalons molt lentament i arribo a la planta baixa. Allà hi veig el meu enemic amb la seva esposa o amant, en Mussolini.

-Sí, amor. Què volies?

M’agafa de la mà i fa que m’acosti a aquella persona horrible, l’home que ha matat tanta gent només per aconseguir el poder. M’agafa la mà i em fa un petó. Aquest home em repugna. Però les bones maneres sempre s’han de conservar. M’acomiado d’ells i vaig a dormir abans que en Pietro em digui alguna cosa.
 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2: "L'amor mou el sol i les estrelles" Dante Alighieri
Les finestres estan obertes i deixen passar la llum del sol. Al costat hi ha un gran espai, suposo que en Pietro està treballant. M’equivoco, tot just ara surt del bany amb un elegant vestit. Suposo que anirem a dinar a casa d’ algú important.

-Amor, avui anem a dinar a casa d’uns amics estigues a punt. D’aquí a dues hores vindrà un cotxe per venir-nos a recollir.

M’abraça i em fa un petó. Trobo a faltar en Marcus. El necessito veure, però crec que avui em serà impossible, ja que he d’anar a dinar a casa d’aquell monstre d’en Mussolini. M’arreglo com puc i em poso el vestit nou que em van regalar els meus pares per al meu casament. Els del servei secret m’han demanat si podria localitzar un governant aliat amb Mussolini, ell és l’únic que sap la seva situació actual. El cotxe ens ve a recollir. El trajecte és bastant curt, però ningú pronuncia cap paraula. La relació amb el meu marit em sembla molt freda i trista, no l’estimo tant com estimo Marcus...

-Estàs bé? Crec que et passa alguna cosa. M’ho vols explicar?

Nego lentament amb el cap i torno a fixar la meva vista cap a la finestra del cotxe. La neu fa que el paisatge de la casa sigui bastant trist. No crec que avui surti el sol, un altre cop. Espero que no em descobreixin, intentaré passar desapercebuda i buscar el seu despatx. Un cop allà buscaré els documents sobre la situació del seu aliat i els faré fotografies. Espero que no em descobreixin, no vull passar la resta de la meva vida en una presó. Entrem a la casa i un aire càlid ens envaeix el rostre. Es nota que és la casa d’un dictador. Un home ens condueix per un llarg passadís ple d’obres d’art i altres objectes de col·leccionista. El dinar transcorre entre grans anècdotes de guerra i futurs plans de conquestes. Tot ho estic gravant en el meu cervell, per després poder-ho redactar tot per al servei secret britànic.

Em retiro un moment per anar al lavabo. Encara que és mentida, només m’escapo per poder buscar el despatx. Miro que ningú no em vegi. Crec que tothom està a la cuina preparant el dinar per nosaltres. Millor per a mi, així podré buscar el despatx sense cap problema. I finalment el trobo. Sobre la taula hi ha diversos arxius desordenats i fotografies. Em poso uns guants per no deixar marques i començo a mirar les fotografies. De sobte se’m para el pols. Una fotografia, només en veure aquella cara plena de sang se’m trenca el cor. En Marcus, és ell, el de la fotografia. I està ple de sang, estirat al terra. El devien matar ahir quan vaig marxar cap a casa. Déu meu, el devien descobrir. Les meves llàgrimes comencen a caure. No vull plorar ara, si no em descobriran. Faig unes quantes fotografies dels documents i torno al menjador.

-On eres? Estava preocupat per tu. Com és que has trigat tant?

No tinc ganes de parlar amb ningú, però he d’evitar que es noti el que m’ha passat fa una estona al despatx d’aquell monstre. En aquest moment tinc ganes de saltar per sobre la taula i escanyar-lo fins que quedi totalment mort. Respiro diverses vegades intentant trobar el to adequat per contestar en Pietro.

-Res, només m’havia perdut intentant trobar el lavabo. Però al final l’he pogut trobar.

Intento somriure per intentar tranquil·litzar-lo. Ell em retorna el somriure i seguim dinant sense cap problema. En Mussolini para de dinar de cop i diu:

-Senyoreta Elisabeth. Vostè té familiars a Itàlia, si estic ben informat. Són fidels al meu regnat com a dictador?

Sí que tinc familiars a Itàlia, més aviat en tenia. Perquè van ser eliminats pels soldats. Els van confondre i van morir. Però els mentiré per estar fora de sospites. No vull que investiguin més la meva família, ja que ells no tenen res a veure amb els meus plans d’espia. Empasso el menjar que tinc a la boca i amb total tranquil·litat li responc:

-Els meus familiars van morir servint-lo a vostè.

I li mostro un dels meus grans somriures, per intentar que no se’m noti el nerviosisme del moment. Encara no em sento bé després de tot el que li ha passat a en Marcus. Arribem a casa, estic baldada i ara l’únic que vull fer és anar a plorar. No, he de ser forta. He d’enviar un informe al servei secret. Necessiten saber que ha mort en Marcus. I també necessiten saber la situació del governador aliat amb Mussolini. En Pietro té una reunió amb un dirigent bastant important. Però jo necessito estar sola, només una estona. Redacto l’informe en només mitja hora i aprofito que no hi ha el meu marit per anar al punt de trobada amb el meu superior. Em dirigeixo a l’hotel que hi ha prop del riu Tàmesi. Encara recordo el número de l’habitació en què s’han d’entregar els documents, dos-cents trenta-dos. Pujo fins al pis i truco a la porta, dono la contrasenya i em deixen passar. En un gran escriptori hi ha un home d’uns quaranta anys, em dóna pas perquè m’assegui a la cadira de davant seu.

-Senyoreta Elisabeth, espero que el seu matrimoni marxi tal i com ha d’anar. Entregui el document.

Li dono tot, li explico tot el que sé i el que ha passat durant aquests dos dies. Em sento tan malament quan li explico l’assassinat d’en Marcus. Començo a plorar i ell, impassible, em diu:

-D’acord, no plori. En Marcus era un agent exemplar, i pel que sé vostè l’estimava. El meu condol senyoreta. El que ha de fer ara és vigilar que en Marcus estigui mort, no vol dir que vostè estigui fora de perill. Creu que no investigaran les relacions que va tenir?

-Què vol dir amb això?

-Vull dir que vostè pot estar en perill ara mateix. Ha d’anar molt amb compte quan extregui informació i ha de vigilar amb els contactes del seu marit. I, sobretot, no oblidi que en Marcus l’estimava i si l’han trobat a ell, no trigaran en trobar-la a vostè. Així que vigili. Ara retiri’s.

Me’n torno cap a casa. Comencen a caure petites volves de neu i l’aire és molt fred. Les llàgrimes se’m congelen. Arribo a casa i veig el cotxe d’en Pietro, ja ha arribat i deu estar boig buscant-me. Entro i el veig assegut a la seva butaca i amb una freda veu em pregunta:

-On has anat? És bastant tard per sortir fora. Explica’m per què avui has estat tan rara amb el president Mussolini. M’he reunit amb ell avui a la tarda i diu que li falten uns documents, tu no saps res, oi?

Nego amb el cap i ell m’agafa del braç. M’arrossega cap a ell i em fa bastant de mal. Aquest no és el Pietro que jo conec. Crec que té un caràcter desconegut per a mi. Amb una mirada gèlida i plena d’ ira, em diu cridant:

-No juguis amb mi! Perquè jo puc matar-te i fer veure que tot ha sigut un accident. D’acord? Així que Elisabeth, no juguis amb foc, perquè et pots cremar.

Faig que em deixi anar i li dic:

-Creus que jo et faria una cosa com aquesta? Pietro, jo t’estimo, ja ho saps. Per això em vaig casar amb tu. I no sé res sobre els papers d’en Mussolini.

I com havia dit el meu superior, ja han investigat la vida d’en Marcus. Definitivament, estic en perill.

Em sento abandonada. Envoltada per un gran silenci. Com odio el silenci, tan fred i esfereïdor. Tan calmat i desesperant. El silenci fa mal, molt de mal. És com si t’anessin clavant dagues, lentament, en el fons de la teva ànima. No saber res del que t’envolta perquè no reps cap soroll, cap senyal. El meu marit, m’ha abandonat a casa. Des d’aquell dia en què va començar a desconfiar de mi, que no m’ha dirigit la paraula. Tampoc em deixa sortir de casa, per seguretat. Fins i tot dormim separats, més ben dit dormíem, perquè ja no hi és. D’acord, només fa unes hores que ha marxat i jo m’he escapat de casa. Necessitava sortir, sentir que l’aire toqués el meu rostre abans d’estar captiva durant la resta dels meus dies. Pot sonar exagerat, però el dia en què el meu marit em va amenaçar amb matar-me, les coses van canviar. Jo he canviat, ja no vull ser una noia obedient, vull ser més lliure. Avui, gràcies a unes veus que ha donat el servei de casa meva, vaig a una trobada anarquista. Es veu que el silenci en part ajuda a escoltar millor les altres persones. I sé que no s’han d’escoltar converses alienes, però és inevitable no sentir res en un gran silenci.

La reunió es fa d’amagat i hi vaig amb una dona del servei. M’he pogut escapar de casa amb la dona excusant-me amb els guàrdies perquè necessitava un medicament. Sóc una gran actriu i per això hem pogut anar a les dues a la reunió. La dona es diu Raffaella, i sí, és italiana. Es veu que en Pietro se la va endur des d’allà i la pobra dona va haver d’abandonar la seva família, per això la Raffaella odia en Pietro i m’ajuda a mi. Però temo que ens descobreixin i ens tallin el cap o alguna cosa pitjor. Està molt mal vist que dues dones portin la contrària al seu tutor o al seu marit, això comporta conseqüències bastant desagradables. Arribem a les parts més perifèriques de Londres. Aquí es noten molt les grans misèries que estem vivint: gent pel carrer amb mantes i morts de fred, cossos esquelètics abandonats en la freda neu, nens sense pares plorant...Se’m trenca el cor, tan de bo els pogués donar una mica de diners per a tots, però no sabria per on començar. Arribem a una estació de tren, pel que sembla abandonada. Encara es poden apreciar una mica els mosaics de las parets que en un temps llunyà havien fet d’aquest barri una mica més alegre i colorit. Ara tot sembla tan tètric i fred. Obrim les grans portalades amb compte de no trepitjar els cristalls de les vidrieres trencades. Devien ser molt boniques, però ara ja no es pot apreciar la seva bellesa. Un home ens condueix al que abans devia ser la sala de reunions o alguna cosa per l’estil i ens fa seure en les últimes dues cadires lliures. Un home grassonet i amb un gran bigoti comença a parlar:

-Homes i dones. Joves i ancians. Tots estem en contra del govern. No volem lleis, volem una revolució, volem ser lliures, ser persones. No volem ser ovelles enganyades per uns llops. Volem sortir de la misèria i renéixer com un fènix, per poder volar lliures i ser tal com som. Ens hem reunit aquí per preparar nous joves, noves ments. Com podeu veure jo ja sóc vell i no m’aguanto, però les meves idees són molt clares. Ningú ha d’estar per sota de ningú, això mai. Tothom ha de tenir els mateixos drets, tingui diners o no. Perquè tots som persones, tots hem nascut del mateix lloc i tots vivim envoltats de persones. Per això...per això hem de fer-nos sentir, hem de fer la revolució!

I en aquell moment tots criden. No entenc gaire el que diuen, però em sembla que són els ideals dels anarquistes. La Raffaella també el canta, i jo ho faig veure. La veritat, em sembla una mica radical tot això, però és la realitat. És la realitat del món en què vivim. Els polítics, ara, ens ho pinten tot molt bonic, però en realitat estem en temps de guerra. I no és que tothom estigui molt satisfet amb la situació. Jo per suposat, no. Desitjaria que tothom fos lliure, que no hi hagués poder de cap tipus. Que tots fóssim fènix per volar lliures, sí. El que ara ens volen mostrar els polítics són utopies, no és real. Les guerres no s’extingeixen així com així, i menys un dictador abandona el poder. És de lògica que una persona no pot tenir tot el poder sobre seu, i menys en Mussolini. Aquell home el vull mort. Necessito escapar-me a Itàlia i prendre’m la llei per la meva pròpia mà. Necessito venjar als meus familiars i segur que el servei secret hi estarà d’acord. O com a mínim eliminar algun general. Però hauré d’abandonar en Pietro, la veritat ara m’és igual aquell animal. No el necessito, si ell no em parla, ens hem casat per res. Perquè el meu amor és mort, en Marcus és mort. I tot per culpa d’en Pietro.

Ja ho tinc tot recollit per marxar cap a Itàlia. Espero que no em busquin. No vull que en Pietro em molesti mai més. La setmana passada em vaig assabentar que els meus pares van ser raptats per en Mussolini i van ser portats a la presó. Crec que des que va morir en Marcus que no tinc cor, no em fa res que hagin raptat els meus pares. El dolor és present només a les nits... Sí, ploro per tots. Ara sóc només jo, jo sola en el món. Millor així no m’he de preocupar per ningú més. He deixat que la Raffaella torni a Itàlia. Ella és molt feliç i jo seré feliç quan pugui matar al general que va matar en Marcus i va tancar a la presó els meus pares. L’únic que sé d’ell és que es diu Italo Balbo. Juro que el mataré. L’únic que he de fer és conèixer gent del seu entorn per acostar-me a ell i matar-lo. He de fer informes i enviar-los als britànics, així ells em proporcionaran ajudes per sobreviure.

Agafo el vaixell que m’ha de dur fins a França, des d’allà aniré amb tren fins a Berna i des d’allà arribaré fins a Nàpols. M’han proporcionat una nova identitat. Ara em dic Sophia Blair, sóc viuda del senyor Jonathan Blake. Tinc vint anys i el meu marit fals va morir a la guerra. Perfecte, només queda canviar d’aspecte. Dins la meva cabina hi tinc alguns productes per tenyir-me el cabell i tallar-me’l. Acabo de tallar-me una gran part de la meva llarga cabellera i decideixo tenyir-me el cabell pèl-roig. Amb només uns petits retocs en el meu aspecte he canviat molt. Em sorprenc bastant en veure la nova jo…

-Adéu Elisabeth. Hola nova jo, Sophia Blair.
 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3: "Pren l'escut de la teva fe i avança amb pas decidit, ja sigui a favor del vent o contra tots els vents". Axioma Trascendent de l'Arcà 19.
La brisa marina em recorre els cabells i m’acaricia la pell. Falta poc per arribar a França. Allà un home m’acompanyarà en el trajecte amb tren, un tal Jean Tessier. Espero que sigui un home de confiança, encara que en aquest moment no m’hauria de refiar de qualsevol. Però si l’ha triat el servei secret perquè m’acompanyi, deu ser per alguna cosa. Necessito descansar...Em sembla que deliro. Baixo del vaixell i un home m’agafa del braç.

-Però què fa vostè? Està boig? Deixi’m anar!

L’home és bastant atractiu. És alt i ben fornit. Els seus cabells castanys cauen pel seu coll. Els seus ulls em miren de dalt a baix sense cap mena d’ expressió. Els seus llavis molsuts fan un gran contrast amb la seva pell blanca. Porta una jaqueta força informal i els seus pantalons sembla que estiguin bastant gastats. Les seves sabates són força antigues, es nota que està passant temps durs i de misèries.

-Vostè ha de venir amb mi senyoreta, l’he de portar fins a Berna. No és així?

Assenteixo dèbilment i ell deixa anar un esbufec. Ara que m’hi fixo millor, deu tenir la meva edat, però el temps ha anat desgastant la seva bellesa i els conflictes li han deixat alguna marca a la seva blanca pell. El contrast d’alguna de les seves cicatrius amb la pell és molt diferenciat, sembla que estigui malalt.

-Em presento, em dic Jean Tessier. Vostè deu ser la Sophia Blair. Encantat. Suposo que deu estar informada de la situació...Han canviat els plans. Jo em faré passar pel seu marit, és més probable que els italians creguin que està casada amb mi que no pas que estigui viuda. Així que m’haurà de fer cas.

Assenteixo lentament i arribem a l’estació de tren. Hi ha molts soldats aquí, tot i que estem a França. Pugem a un vagó on hi ha bastants soldats, em costa respirar i començo a marejar-me a causa del nerviosisme que em comporta a l’estar tancada amb els meus enemics.

-Sophia, et trobes bé? Fas mala cara…

És en Jean. Suposo que ha començat l’actuació del marit perfecte davant de tothom. La veritat, tant de bo tots els marits fossin així d’atents i considerats, però no; es veu que les dones som éssers inferiors als homes. Li mostro un somriure d’allò més sincer i li dic:

-No, em trobo bé. Gràcies per preguntar.

Durant el trajecte anem parlant de temes trivials. Tot i ser una mica fred al principi, aquest home té bon cor. Diu que és un periodista americà, i ha vingut a redactar articles sobre el poder del gran Mussolini. Segur que això últim és mentida, o això espero. Arribem a Berna i anem a un petit hotel al centre de la ciutat. Dormim en una mateixa habitació però en llits separats. El son s’apodera de mi fàcilment, això de viatjar no fa per a mi. L’últim que recordo és la cara d’en Marcus. Com l’enyoro…

El soroll del lavabo em desperta. Avui fa un sol radiant, però em costa bastant aixecar-me del llit. Esmorzo el que em queda de les meves provisions i decideixo anar-me a canviar de roba, en Jean ja ha sortit del lavabo. Al sortir me’l trobo fent les maletes i em diu:

-Hem de marxar, Nàpols ens espera "principessa".

Li somric com una nena petita, o més aviat com una princesa. Quan ens dirigim els dos cap a l’estació es para a comprar-me unes flors. De debò, com pot ser tan galant? Vull dir que fa poc que ens coneixem i cada vegada és millor persona amb mi, al contrari que en Pietro. Al cap de poques hores arribem a Nàpols i ja a l’arribar a la ciutat tenim una festa a la nit, i casualment és la festa d’un assassí, l’Italo Balbo. En Jean m’ajudarà a distreure els altres convidats perquè jo pugui matar l’Italo sense cap problema. Decideixo preparar-me per la festa i em poso un petit rifle sota les faldilles del meu vestit.

-Elisabeth...Vull dir, Sophia estàs segura que vols matar l’Italo Balbo?

Veig que en Jean ha entrat i s’està acostant a mi. M’abraça per l’esquena i repenja el seu cap sobre la meva espatlla i ens mirem al mirall. Semblem una parella de casats i deixo anar un sospir.

-Jo...sí, vull venjança. Jean tu no saps res, estimava molt en Marcus i ell el va matar...Necessito fer-ho…

-D’acord no m’oposaré a res del que vulguis fer. I crec que hauries d’oblidar en Marcus, buscar nous amors. No pots viure tancada en el teu món, has de sortir, tornar-te a aixecar. Sisplau, contesta’m.

- Jean, com t’he dit, tu no saps res. I jo t’aprecio molt, però ara mateix no puc estimar algú. Sé que si arribo a estimar de nou, acabaré amb el cor trencat. I crec que el meu cor ja no aguantarà un altre cop. Ara mateix vull venjar-me i després ja veurem el que faré…

-D’acord, però vull que vigilis i no t’arrisquis molt a l’hora de la teva venjança i jo també t’aprecio molt.

Em besa suaument, com si em demanés permís per tastar els meus llavis. Jo no li nego. Els seus llavis són fràgils i suaus, i m’encanta com m’abraça. Crec que el tacte amb els seus llavis em relaxa. És com si ell em retornés la pau que hi havia a la meva vida quan res del que ha passat, hagués passat. Ens separem lentament i anem cap a la festa sense dir-nos res.

Arribem a la festa i ens integrem amb els convidats. En Jean va a parlar amb altres convidats i jo decideixo anar a parlar amb l’Italo Balbo. Hi ha unes quantes persones ballant i em fixo en un home, hi ha en Pietro. Decideixo sortir a fora a prendre l’aire. Crec que no em trobo del tot bé. Trobo un petit jardí i decideixo estar allà una estona. Tot aquest temps planejant la mort de l’Italo Balbo i per culpa de l’estúpid d’en Pietro no podré venjar-me. Espera, tu no ets l’Elisabeth, ets la Sophia i ell no et pot reconèixer, o això crec. Sento un respiració darrere meu i abans que pugui girar-me a veure qui és, algú em tapa la boca. Intento cridar, però abans de fer-ho caic en un son molt profund.

Diuen que abans d’un huracà regna la pau. Abans que els vents puguin destrossar tot el que troben, abans que tot es capgiri, abans de tot...Hi ha la calma. La calma sembla el millor moment per relaxar-se, però no és veritat. La calma només és un trist engany que tot va bé, de que no passa res. Però no és així, la calma només és un preludi dels forts vents huracanats, un preludi de la destrucció. I la calma que en aquest moment hi ha en la meva vida només vol dir una sola cosa: alguna cosa està passant. Una cosa que segurament capgirarà tots els meus esquemes, plans i somnis. Ho capgirarà tot sense avisar. I ja res tornarà a ser igual. Res.
 Comenta
 
Capítol 4 Capítol 4: "Fugir de la por és només acréixer"-Krishnamurti
Obro els ulls. Em fa mal tot el cos i no sé on sóc. Tot és fosc i les meves mans estan lligades en una cadira. Cada minut, cada segon, m’angoixo més. No sé on sóc, ni qui m’ha portat aquí, ni el per què. Espero que en Jean s’hagi adonat de la meva absència. De cop s’obre una porta i entren dues persones molt familiars per a mi: en Pietro i el general Italo Balbo. Totes les meves idees connecten en un punt: m’han descobert. Han descobert els meus plans i els meus serveis als britànics. En Pietro s’acosta a mi. I una sensació de repulsió augmenta dins meu. I pensar que vaig estar casada amb aquest home. De cop penso en la vida d’en Jean. En pocs dies aquell home havia aconseguit el meu amor, i ara patia per ell. En Pietro amb un gran crit em diu:

-Ja et vaig dir que fer d’espia no era un joc! No ho vas entendre? Mira que ets ximpleta. Creus que amb una mica de tint i amb un pentinat diferent em podies enganyar, Elisabeth? No tinc dos anys. Has jugat amb foc i t’has cremat. Però pots evitar morir si confesses tot el que has fet, i només aniràs a la presó. Tu decideixes, tens una hora per pensar.

I tots dos marxen. Què he fet? Tinc ganes de plorar, però no ho faré. Em porten a una cel·la. Allà hauré de decidir el meu destí, i només tinc una hora. Però ni boja explicaré tot el que he fet per al servei secret, afectaria a en Jean i no podria viure en pau. Però per una altra part jo també vull viure. No sé què fer, necessito reflexionar molt més. I al cap d’una hora justa entra en Pietro i em pregunta per la meva decisió final:

-Pietro, no vull morir...Però no penso dir res sobre la meva vida. No t’interessa. I a més, no t’estimo, sempre t’he odiat. I no vull implicar més morts per salvar la meva vida. Mateu-me, és el que em mereixo.

La seva cara és tensa i cada cop està més enfadat. Comença a tirar la taula per terra i a llançar insults a tot el que se li passava pel cap en aquell moment. Va maleir fins i tot la criatura més innocent del planeta.

-D’acord, d’acord. Doncs prepara’t, perquè demà t’executaran públicament. I pensa que jo encara t’estimava, encara sentia alguna cosa per tu. Però ara, ara em repugnes. I, per cert, abans que marxi, els teus pares ja estan enterrats. I tu aniràs amb ells. Bona nit, Elisabeth.

Ho sabia. Sabia que no eren vius, els meus pares. Tot i que el meu pare era una mica estricte me l’estimava molt. I la meva estimada mare, la dona que el dia del meu casament em va dir que no fes ximpleries. I mira quin cas li he fet. Em sento molt culpable. I durant el que em queda de vida l’únic que faig és plorar per la seva mort, fins que no em queden llàgrimes. I l’últim pensament que tinc abans d’aconseguir dormir és en Jean. Estic orgullosa de morir per ell. Ell hauria fet el mateix per mantenir-me viva. I en el poc temps que he estat amb ell, he aconseguit estimar-lo com un cop vaig fer. Com un com vaig fer amb en Marcus. I finalment caic adormida.

Algú em sacseja perquè m’aixequi. És en Jean. Com han aconseguit arribar fins aquí? L’abraço molt fort i començo a plorar. Ell m’intenta tranquil·litzar i em fa sortir de la meva cel·la. Correm per molts passadissos. En alguns d’ells hi ha soldats italians estirats al terra. En Jean m’explica que es va adonar que no hi era i va seguir en Pietro fins aquí. Es va infiltrar com a soldat i va aconseguir arribar fins a la meva cel·la. En Pietro deu estar preparant la meva execució. Espero no fer-lo enfadar quan vegi que no hi sóc.

Arribem al carrer i allà hi ha un cotxe esperant-nos. Veig que ja s’han adonat que he fugit. En Jean arrenca el cotxe i comença una persecució pels carrers de Nàpols. Ens comencen a disparar i això fa que en Jean vagi més ràpid. Aconseguim despistar-los i arribem als afores de la ciutat. En Jean i jo abandonem el cotxe i comencem a caminar cap a un bosc. Segurament aquí no ens trobaran. Al cap d’una estona en Jean diu:

-Elisabeth, ens hem de separar. Així, si ens troben, l’altre podrà salvar-se. La frontera amb Suïssa no queda molt lluny d’aquí. Si aconseguim arribar ens trobem d’aquí dos dies al cafè de Berna, on vam anar durant la nostra estada allà. D’acord?

Començo a plorar i les llàgrimes cauen com grans rius dels meus ulls. Assenteixo lentament i abans que desaparegui per complet, m’agafa i em besa suaument. Els seus llavis encaixen a la perfecció amb els meus. Però el petó no dura gaire. Ens separem i començo a córrer desesperadament. He d’anar pel bosc perquè no em descobreixin. Començo a sentir gossos i veus d’homes. Parlen en italià. I al cap de poca estona comencen a disparar-me. Una bala em toca el braç i començo a córrer més ràpidament. Les cames ja no em responen i els pulmons em fan mal. Arribo a un poble petitó i m’amago en un estable. Suposo que aquí no em trobaran. M’empastifo una mica amb els excrements dels animals. És horrible, però per tal que no em matin és el millor. Entren els soldats a l’estable i la respiració se m’atura.

-Elisabeth, sé que ets aquí. Va surt…

Ni boja. Continc tot l’aire que tinc als pulmons per tal de no ser descoberta. Sento com els passos de les pesades botes s’acosten a mi. Quan penso que ja no tinc esperança, un soldat crida en Pietro i diu que un dels gossos ha trobat el rastre de l’home que m’acompanyava, en Jean. Ell marxa corrents i una pagesa entra a l’estable i em diu:

-Noia ja pots sortir, han marxat...I si no em creus queda’t aquí fins que tornin…

M’aixeco lentament del meu amagatall i la dona m’ajuda i em dóna roba neta. Em cura la ferida i jo li explico la meva història. La dona deu tenir uns quaranta anys i sembla que el que li explico no li afecta. Però quan acabo d’explicar-li el que ha passat em diu:

-Noia tens molt mala sort, però has de reunir-te amb aquell home, en Jean i necessites transport. Agafa el meu cotxe i vés a Berna.

I això és el que faig. Durant el meu trajecte he de passar diversos controls policials, però no em reconeixen gràcies al cotxe i al meu canvi d’aspecte amb el maquillatge que em va deixar aquella amable dona. Al cap de dos dies arribo al meu destí: el cafè on vaig estar amb en Jean. Passen les hores, els minuts i no apareix. Cada vegada em sento pitjor. I l’hora de tancar arriba. Sé que la vida és dura i que no totes les històries poden acabar com un desitja, però totes les meves històries tenen morts, morts que mereixen estar vius. Sempre acabo viva i no mereixo estar aquí. Tothom acaba morint perquè jo visqui. Això no és just. He hagut de refer la meva vida molts cops i ja no puc més. Em fa molt de mal una part del cos: el cor. Se m’ha trencat tants de cops que ja no sé arreglar-lo. Necessito amor i ara ja no hi ha ningú, estic sola un altre cop.

Al sortir del cafè comença a ploure. Però dins meu ja fa molt de temps que ha començat a ploure. No em fa res estar sota la pluja. Em mulla, em fa sentir insignificant...Noto que les gotes paren de caure’m al rostre i veig que algú em tapa amb un paraigües. És en Jean. Al principi no m’ho puc creure, però el toco amb por que desaparegui i m’abraça. Com trobava a faltar aquells braços suaus...Com el trobava tant a faltar. Pensava que ja no el tornaria a veure. Però per una vegada, per un sol cop a la vida puc dir que he aconseguit un final feliç. Ja se sap el que diuen: fins que no arribis al final feliç, la teva història no s’ha acabat i crec que jo ja sóc feliç. Ara no estic sola, tinc algú i aquest algú m’estima de debò.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3043
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  932 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]