Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



la perfecta armonia
Andratx
 
Inici: Orgull i prejudici

Capítol 1 Un dia de tardor
Joel es va alçar del llit ,després d’una nit molt agitada pensant en la seua vida. Tota la nit solament ell i el seu pensament, com un escriptor amb el treball del seu llibre. Hi havia tingut un somni molt estrany que no acabava d’entendre.
L’obscuritat regnava a on es trobava, l’únic que es podia veure era una llum blanca, a poca distància d’ell, petita, que reflectia un estremidor lloc de l’estància. Pres d’inseguretat es va apropar cap aquella llum sospitosa, un poquet intranquil. Quan quasi podia sentir el calor de la llum, aquesta va envair tota l’habitació, amb una rapidesa sorprenent. Tot seguit va començar a retrunyir un soroll ensordidor que s’acomiadava més a ell, i més, i més...un soroll que ell no reconeixia, de patiment desmesurat. L’angoixa començava a envair-ho per dins, pareixia que el soroll se escoltava per tots els racons. Prompte es va donar compte que l’estància on es trobava era un tant peculiar, d’uns cinc metres quadrats, no molt moblada, tota pintada de negre, es va fitxar en que no hi havia porta, ni finestres, pareixia una habitació del pànic. De sobte va sentir l’alè d’un esser que no era humà. Es va girar lentament, i quan quasi hi havia donat noranta graus, aparegueren de les parets fosques uns monstres vestits amb teixits esgarrats de colors apagats , amb la pell putrefacta , un olor espantós, com si deu mil mofetes i dos tonades d’excrements d’animals amb la brossa en descomposició enfonsaren l’aire marejant-lo. Intentaven collir-lo del braç amb molta intensitat, li agarraven tallant la circulació de la sang. Aquella situació no tenia molt bona pinta, solament pensava en que no anava a eixir viu d’aquella situació d’espant , almenys no, si el atacaven d’eixa forma tan brusca. Va procurar veure totes les possibles alternatives, i això seria molt difícil veient que hi havia una gran quantitat d’ells , senzillament no hi havia cap possibilitat d’escapar. Dons es va decidir a analitzar als seus atacants amb minúcia. Per això es fixà detingudament als trets dels monstres. Molt estranyat, va prestar més atenció a la cara, pareixia ser de dona, dones que el eren familiars si li quitàvem tota aquella pell abundant, pot ser, reconeixia algun monstre.
Als pocs minuts va veure com un d’ells es va apropar a ell i li va dir “Sllipse sle bma etpmoc t’anod”, al mateix instant va tornar la foscor al seu voltant...
Joel va obrir els ulls eufòric pel somni. Espantat i pensant en aquelles estranyes paraules que hi havia escoltat, i es va alçar del llit amb molta presa. Es posà les sabates per anar al bany a rentar-se els dents, com feia totes les matinades després d’alçar-se. En arribar es va fixar al seu rostre jove a l’espill, es donà compte que ja no era aquell adolescent de setze anys, dia darrere un altre es feia més vell.
El seu front ja presentava alguna arruga, però els seus ulls elèctrics conservaven la passió d’una vida plena de satisfaccions, a més estaven cansats després d’aquesta nit tan escarotada. La seua pell clara, destacava amb el seu cabell fosc malastruc i arremolinat, tenia unes poques canes als costats, quasi invisibles. Va baixar poc a poc la mirada al seu cos, que fins i tot es conservava com aquell xic que havia deixat en el passat .Tampoc prenia tan malament els vint-i-cinc anys, després de tot, era un home molt atractiu.
-Senyor, et porti ja el desdejuni? – va dir el seu majordom, que va aparèixer al dormitori.
-Sí per favor Eduard, tinc molta fam – S’escoltava el cruixir del seu estomac buit, queixant-se per un poquet de menjar.
-El got amb galetes de tots els dies o alguna cosa en especial?
-Com em coneixes..., porta’m un got amb galetes, però aquesta vegada amb la llet calenta, que avui fa molt de fred i no em vull constipar.
-Com vostè vullga senyor, ara mateix el trac.
Joel volia eixir al carrer, el malson va ser horrorós, no volia estar en eixa habitació molt de temps. Per això es va apropar a la finestra i va mirar cap enllà, d’un dia de tardor preciós, on el vent agitava les branques dels arbres bruscament.
Més tard va arribar Eduard amb el desdejuni en una safata de plata. Desdejunà tranquil•lament al llit, mullant les galetes a la llet. Després de menjar va anar cap al armari i es va posar aquella roba que tant li agradava, una camisa blava de Ralph Lauren, els mocassins a mesura de la ma del seu sastre i uns pantalons de Giorgio Armani. Baixà les escales cap el pis de baix en direcció a l’eixida, eixint per a donar una volta.
Caminant pels carrers sense rumb fix, va arribar a un parc, on els arbres grans i quasi mil•lenaris ressaltaven molt amb les flors secretament plantades, enfront de la llacuna amb els cignes que a ell tant li agradaven quan era petit. El soroll dels pardals feien un ambient matinal molt agradable. Era un paisatge digne de ser vist.
Per comoditat es va assentar en una pedra, baix un arbre que hi havia prop de l’entrada on l’ombra que feien les poques fulles que li quedaven, era agradable.
Va veure una parella d’enamorats jugant amb el seu gos i tan feliços donant-se petons que va pensar que estava desperdiciant la seua vida.
Va començar a recordar el temps passat de la seua vida amorosa. Assentat a la pedra on es trobava, va pensar en Yolanda, el seu primer gran amor. Era una xica molt jove i guapa, amb els cabells daurats i un somriure embocador
-Oh Yolanda! -va pensar.
Aquesta dona era incapaç d’amar solament a un home, lo que suposava un desavantatge en aquell temps de joventut esvalotada. Per aquesta raó va saber que no li amava de veritat. Ella li havia enganyat més d’una vegada, al principi l’amor li cegava, però després va obrir els ulls i va acabar amb la relació que li causava tant de dolor.
Va mirar cap al arbre del seu costat , per a sorpresa seua posà “Joel i Mar, per un amor durador”
Mar..., aquella amiga que havia tingut tota la vida, que tant havia amat feia ja cinc anys i la qual estava tots els dies al seu pensament. En aquell mateix instant va començar a sentir papallones a l’estómac i malaltia a l’ànima. Pensant en ella recordà poc a poc com la va conèixer , i totes les coses meravelloses que havien viscut junts.
Els seus pares i els de Mar sempre organitzaven moltes festejades , viatges , reunions familiars, menjades...entre altres coses. Pràcticament Joel i Mar es coneixien de tota la vida. Ella era tres anys més jove que ell, però posseïa una intel•ligència que ni ell era capaç de tindre. Quan ell i Mar eren xicotets , a ell no li cridava la atenció aquella xiqueta tan petita, riallera, amb bon caràcter , i intel•ligent. Tot i que la seua infància es basava en jugar, i les xiques no formaven part d’aquella vida, eren un altre món que ell no coneixia.
Però un dia van créixer i les coses canviaren, no eren els de abans, ella estava més radiant, el seu somriure era capaç d’il•luminar la vida de les persones del seu entorn tant com la seua . Els seus ulls blaus com el cel, el seu cabell arrissat que tan be olia a mores assilvestrades i tant cridaner.
Un dia d’estiu Joel va quedar amb Mar i el va dir el que sentia per ella, Mar es va ruboritzar, dient que sentia el mateix per ell feia temps. Aquell dia va començar la seua relació.
Un dia com altre el pare de Mar, Albert, es va adonar que tots dos es veien cada dia i no li va fer molta gracia. Ell no volia que s’enamoressin perquè eren molt joves, i això estopejaria els estudis de la seua filla. Mar tenia altra cara, sols parlava de Joel. Aleshores mai va tornar a veure Mar, i va donar-se compte de que va cometre la major estupidesa al no parar-se a parlar amb Albert. Així la va perdre per a sempre.
Després de tanta estona pensant, va veure l’hora que era, el rellotge marcava quasi l’una i mitja, es tenia que aturar per a arribar a la seua casa.
Va anant caminant per la ruta més curta perquè tenia molta pressa, quasi era l’hora de menjar.
Quan va arribar, Eduard l’esperava al hall amb mala cara.
-Senyor, ha arribat vostè molt tard - deia el majordom amb veu fosca.
-Ho sé.
-Et recordi que avui és diumenge, vos toca menjar familiar.
-No em recordava Eduard... Ja és diumenge?
-Sí senyor, ahir vaig dir que avui era el menjar de la vostra família.
-Cert Eduard. Com he pogut oblidar-ho!
-Corra senyor al vestidor o arribarà tard, sap que la seua família és molt estricta amb la puntualitat.
-Gracies Eduard, ves parant taula per a quan arriben els invitats, jo estaré preparant-me. Si criden a la porta, obri.
Joel va anar al vestidor del seu dormitori, aturat per l’hora. El va obrir, i mirant la roba, va agafar el seu millor trage de Hugo Boss, va anar al bany i va agafar el perfum que més li agradava.
De sobte va sonar el timbre , Eduard va eixir de la cuina, anant cap a la porta a obrir als invitats, doncs van començar a passar endavant, cap al saló, assentant-se cadascú al seu lloc, sense dir res, com solien fer sempre. Deien que no era menester tant de protocol per a rebre als invitats que venien a casa. L’important era veure cada diumenge a la família, disfrutant de la parla que podien donar i la companyia dels seus. Aquell diumenge en especial, hi havia molt del que parlar.
 Comenta
 
Capítol 2 La nova notícia
Quan Joel va arribar al menjador ja s’havien assentat tots. Eren un total de nou persones incloent-lo a ell. Al seu costat es trobaven els seus avis, feliços per veure a tota la seua família unida. Joel i els seus pares no tenien molt bona relació però com ells deien, la tradició és la tradició.
Al altre costat estava el seu germà menor “don perfecte” i la seua núvia, a qui li encantava parlar amb les seues ties Lidia i Matilde.
-Arribes tard –va dir el seu pare enfadat. Fins i tot el seu bigot s’eriçava.
-Es la seua casa -va saltar la seua mare sense pensar-se’l ni un minut.
-Bé, ací em arribat per a menjar. A on es troben els entremesos? –Va dir el seu avi pujant la veu.
-Eduard, estimat, a mi porta’m la carn més blana que tingues, que no em queden quasi dents -Va dir la seua avia amb un dolç to de veu que tant li caracteritzava.
-Y dis-me Joel , has pensat en trobar una dona? -Digué la seua tia mirant-lo fixament quan tallava la carn amb les seues mans fràgils.
-Una dona.... ara....
-Xica no li angoixes! -Va dir la seua tia Matilde. Sense dubte era la tia favorita de Joel.
-No li angoixo amb l’edat que té, se li esta passant l’arròs. Ara pots aprofitar que portes poc temps al veïnat.
-Això es molt cert. Però no crec que ho faci –Va dir vagament el seu pare.
-Tomàs! No li diguis això al nostre fill!
-Ho sent, però es veritat mi amor. Mira al teu fill menut, sols te 20 anys i ha fet més que l’altre fill teu en tota la seua existència. Per molt que ho intenti no aconseguirà una núvia fixa. Mira totes les altres.
Joel no deia res, simplement observava l’escena, com si es tractés d’una conspiració contra ell. Tenia que reconèixer-lo, el que l’havia dit el seu pare no li agradava gens. Mai havia aprovat el que havia fet, l’únic per a ell era el seu germà petit.
-Bé, no hi ha presa, quan vulgues et presento a una amiga meua, és molt bona xica, està soltera i es molt bonica.
Hi havia sigut la primera vegada que la núvia del seu germà li havia parlat, la veritat és que tenia una veu molt dolça.
-Gracies, però ara mateix estic molt bé. I vosaltres que tal estigueu? –Va dir per a canviar la tensió del ambient.
Joel volia canviar de tema tot i que la conversació no arribava a ningú lloc. A més aquest seria un tema més tranquil per a parlar amb elles. Així no el bombardejarien amb moltes preguntes.
-La veritat es que volem dar-vos una molt bona notícia -Va dir el germà de Joel.
Tot el món es va girar impacient per l’important notícia que iva a anunciar. Ningú sabia el que estaven a punt de presenciar.
-Comença la meua estimada Júlia -Va dir Matías.
-L’altre dia anava caminant cap a casa, quan vaig veure que uns músics s’apropaven cap al jardí dels meus pares i no sabia per què. Anaven tocant la meua peça preferida de Mozart. Van acabar la cançó i va eixir de sobte Matías amb un raïm de flors vermelles, el meu color preferit. Anava amb un vestit de gala negre i un corbatí. Després es va agenollar i per a la meua sorpresa va agafar un anell de la seua butxaca i em va dir que em va demanar matrimoni. Em vaig quedar bocabadada.
-Que romàntic! El meu sobrí si que sap fer les coses -Digué la seua tieta Lidia.
No el va donar temps per dir res més perquè va continuar parlant Matías.
-El cas es que em va dir que sí, i l’any que bé ens anem a casar. Volíem dir-ho en persona. Com estigueu tots ací, volíem dir que estigueu invitats, inclòs tu, Eduard. Ets quasi de la família.
-Moltes gracies senyor -Va dir Eduard molt feliç.
-És una gran noticia ,sabia que Júlia era la xica apropiada per a tu -Digué el seu pare al mateix moment en que li va oferir un mocador a la seua esposa. Ja que anava plorant d’alegria, besant al seu fill i a la seua futura cunyada.
Va passar el temps i va arribar l’estiu. Els pardals feien una bonica melodia. Un dia com un altre a Joel li va arribar correu. Va adornar-se que hi havia una carta molt especial de color rossa amb un raïm a la portada. La va obrir impacientment, i per a sorpresa seua es tractava de la invitació de boda del seu germà. Era en tan sols dos mesos!
 Comenta
 
Capítol 3 La boda
Va transcórrer el temps, i després d’uns dies molt atrafegats va arribar, per fi, el dia de la gran boda. Tots estaven impacients per veure com es desenvoluparia el dia.
Joel estava ja arreglat amb el seu millor vestit de gala. Hi havia anat al perruquer i s’havia tallat el cabell. El seu germà tremolava com un flam pel nerviosisme de casar-se, i per l’emoció al imaginar-se el vestit de la seua amada Júlia.
La mare no va parar de comentar lo bonic que era el lloc on es trobaven, amb totes aquelles plantes exòtiques repartides al immens jardí, i la bellesa de l’arquitectura de l’església gòtica. Sense dubte era un lloc capaç d’envoltar màgicament a cada persona.
Van començar a caminar dins l’església tots els convidats. Seguidament el fotògraf va posar un espill al costat de l’altar. Això a Joel li va parèixer molt curiós, ja que, mai hi havia vist aquesta tècnica per a realçar la llum.
Començaren a sonar els violins i l’òrgan. Així dons Joel va pensar que la boda estava apunt de començar. Tots es van assentar a les cadires, fins que va arribar el moment de la famosa entrada de la núvia. Mentre Matías esperava al seu lloc impacient per la arribada de Júlia. Les dames d’honor anaven maquíssimes de rosa, amb unes flors blanques al pit.

Els invitats van somriure al veure la bellesa de Júlia, la qual es trobava caminant lentament cap l’altar. Portava un vestit de seda , el qual marcava les seues corbes fins l’estómac i tanmateix continuava amb volants, uns damunt altres, fins als peus. Aquesta imatge formava la perfecció, ja que, el seu cos ressaltava amb el seu cabell recollit, que tenia un tocat de la mateixa tela que el vestit amb dos perles, les quals destacaven els seus ulls clars.
Ara bé quan va començar la cerimònia Joel es va fixar en l’espill. Per a la seua sorpresa es reflectia en ell un horror descomunal. El mirall mostrava una dona, vint anys més major que ell, més o menys, amb arrugues per tota la cara. Concretament amb uns ulls completament blancs que fins i tot causaven un sentiment de pànic, uns dents afilats com ganivets i un cabell desfet. La seua cara es pareixia molt a la de la núvia. Estava molt distorsionada la imatge, però es pareixia molt a Júlia. Ella s’havia convertit en un espantós monstre!

No va saber que dir en aquell moment. Es va espantar tant que volia córrer per sortir d'aquella habitació. Va mirar per tots els costats i solament el seu germà es va donar compte que Joel es trobava molt alterat. No obstant Matías no podia explicar-se que li ocorria.
Joel, amb senyals el va mostrar l’espill al seu germà, però ell no entenia gens del que intentava dir-li. Llavors va prendre aquesta actitud com si el seu germà s'hagués tornat boig continuant amb la cerimònia. Van pronunciar els vots matrimonials i van dir el "Sí vull", donant per finalitzada la boda.

A continuació, tots els convidats van anar al restaurant per a menjar el tant esperat banquet, i per a ballar tota la vesprada.
Al restaurant Joel encara li donava moltes voltes al que hi havia vist a l’espill, amb molta por. Mentre mirava a la núvia de reüll, analitzant-la de peus a cap.
Aleshores Joel es va apropar a Julia i li va dir: “Se el teu secret”. Així també en aquell precís moment la cara de Júlia va començar a posar-se pàl•lida.
Però ella va respondre -Com? De qui parles?
-T'he vist en el mirall..., i no eres tu... Era un monstre!– Va dir Joel alterat.
Concretament perplexa el va agafar del braç apropant-li al mirall que abans es trobava a l'altar, de sobte el va empènyer cap l’espill i es va ficar dins d’ell.
Va començar a caure en un espai temporal, en el qual hi havia imatges de tota la seua vida. A mesura que anava caient, el personatge d’aquelles imatges, el mateix, anava creixent.
Així mateix quan van passar les imatges del present, va començar a veure altres imatges desconegudes, el seu futur. Va tancar els ulls i va arribar al sol amb suavitat. Tot seguit es va posar en peu i es donà compte que hi havia tres portes de diferents colors i èpoques. En primer lloc hi havia una que era de color blau, i pareixia molt més antiga que les altres dos, ja que la seua pintura es notava descolorida. L’altra porta era verda i amb uns gravats que pareixien els de la seua casa. L’última porta era groga amb moltes llums parpellejants al seu voltant i no tenia pom. Tot i que es fitxà en un petit detall, aquesta porta tenia un lloc situat a l’esquerra on es podia posar la ma i obrir-la, era totalment estrany però nou! Era molt evident que no era d’aquesta època.
Joel es va decantar per entrar per una d’aquelles portes. Es va apropar a la porta blava més antiga i va entrar dins......
 Comenta
 
Capítol 4 L'últim tret
En el moment en que Joel va creuar la porta del passat, es va trobar enfront d’un espill. El qual mostrava la seua fisonomia de quan ell tenia huit anys.
Molt estranyat va seguir caminant i, al seu costat, hi havia un reproductor de pel•lícules antic, amb una cadira vella a la dreta.
Es va assentar sense pensar-se’l dues vegades, i immediatament, van començar a sortir imatges d’ell amb el seu pare molt feliços. Tots dos es trobaven jugant al jardí, a la casa que tenien abans. Amb moltes riallades es divertien jugant.
En veure aquestes imatges tan commovedores, va somriure. Seguidament es va donar compte que el seu pare no sempre va ser tan seriós amb ell, abans jugaven i es divertien. Això li va fer pensar que potser el seu pare li exigia tant perquè sempre ha cregut plenament en ell. El seu pare sabia que ell podia arribar més lluny en la vida. Es per això que sempre exigia que fes les coses millor, i es va sentir feliç per saber-ho.
A més i damunt va veure imatges de la seua mare cuidant d’ell i del seu germà. On ella els repartia un tros de pastís a cadascun. A Joel la seua mare li donava un tros més xicotet que a la resta. Matías, no obstant açò, tenia el més gran i apetitós. Quan ell era petit es sentia gelós del seu germà menut.
D’altra banda es va veure a la seua mare anant-se a collir una cosa dins la casa, i tornant amb joguets per a Joel. Per això es donà que la seua mare els volia a tots dos per igual. Una mare vol als seus fills per igual, sense preferències, com ell pensava enrere.
De sobte, es va apagar el reproductor de pel•lícules i va veure que enfront d’ell es trobaven les altres portes, però ell no hi havia eixit de l’habitació. La porta en la qual va entrar abans havia desaparegut lentament.
Joel va optar per ficar-se en la porta del present. Al entrar es va trobar amb la mateixa distribució que en l’altra. Aquesta vegada estava adequada a la moda del segle vint-i-u.
Va mirar l’espill i s’adonà que tenia la roba que portava posta, era un espill qualsevol. Es va apropar a la cadira de la dreta i es va assentar. A continuació el reproductor, que ja era més modern, es va encendre. El que mostrava era ell mateix a la seua immensa casa amb Eduard. Després es mostrava al seu amor vertader, Mar, amb un home. Tots dos estaven casats i tenien dos fills. En aquella família es notava la felicitat.
A més a més, es va veure totes les seues pretendents plorant perquè ell no les amava.
En aquest moment es va sentir infame, impiu, roí. Com no s’havia adonat abans del dolor que podia causar l’amor que sentia per Mar, i no poder amar a cap dona més?
Va alçar-ce i va eixir per la porta, abans que el mateix lloc on es trobava ho tragués d’allí, com havia fet en l’altra habitació. Seguidament va mirar detingudament l’última porta. No podia obrir-la i tractava d’investigar com podia fer-ho. Finalment va veure que hi havia un reconeixement d’identitat en el qual solament devia situar la ma a un lector, per obrir la porta.
Per fi va ficar-se dins la tercera porta, la del futur. Va mirar-se al que pareixia ser un espill. Tenia figures geomètriques sobreposades en 3D. El seu reflex mostrava el cabell blanc i unes grans arrugues al seu rostre, tenia una talla un poquet més menuda i la mirada trista. En aquell instant va saber clarament que es trobava en el seu futur. Així dons van aparèixer les imatges sense reproductor. Es va sorprendre, ja que, només mostrava en la paret a ell mateix en aquella sala, veient el vídeo per a sempre...
Es va quedar desquadrat, no sabia que devia fer. La seua desesperació l’angoixava. En aquell moment una llum blanca el va envoltar per complet, i sentia que la seua anima es desprenia del seu cos.
Es va despertar, i es va fixar que es trobava en mig del cel, pisant els núvols. Enfront d’ell la llum anava descobrint la figura d’un home. Tenia el cabell llarg, i al igual que la seua barba, era blanca. Anava vestit amb una túnica llarga amb un nu a la cintura, tenia una veu molt dolça i càlida, però al mateix temps era greu i tranquil•litzant. Fregava quasi la perfecció.
- Fill meu, acabes de veure la teua vida, i segurament t’has plantejat molts dubtes sobre ella. Potser vulgues reparar certs moments, o tornar a fer-les com si d’un puzle es tractés. En canvi no pots, perquè estàs mort. Si vols podries tornar a nàixer, amb l’inconvenient de no tindre el teu antic cos. Tampoc conservaries els teus antics records.... salvo un.
La vida es el ben més preuat que pugues obtenir, i per tant deus cuidar-la, aprofitar-la, i mimar-la com si fora el tresor més valuós del món.
- No vull renàixer.
- Per què?
- Perquè a pesar de no haver-hi assolit grans propòsits, he descobert que la gent que realment m’estimava, sempre ha estat al meu costat, a pesar de discussions o malentesos. Pot ser, tampoc tingués sort amb l’amor, no obstant totes les ocasions en les quals m’he enamorat, han sigut sinceres i de tot cor. I mai em penediré de no tornar a viure altra vida, ja que, la meua, completa o no, segueix sent vida.
- Bona reflexió. Permet-me que vaja amb tu a les portes del paradís.
- Si es procedent ja no vull tornar a veure un espill en la meua vida al cel.
L’home de barba blanca va riure sonorament, rompent el silenci sepulcral del cel, mentre tots dos caminaven al paradís etern.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]