Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



marisa
Igualada
 
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret

Capítol 1 La botiga
Des de la seva posició privilegiada darrere el rellotge, Hugo podia observar-ho tot. Va tocar inconscientment el petit quadern que portava a la butxaca i es va dir que havia de tenir paciència.



El vell de la botiga de joguines estava discutint amb una nena que tenia més o menys l'edat de l'Hugo. Sovint la veia recalar a la botiga amb un llibre sota el braç i desaparèixer darrere el mostrador.






Era un lloc extremadament humit, segons em va explicar l'Hugo, el rellotge que tenia al seu davant feia molt de temps que s'havia parat, bé, no només el rellotge, tota la botiga de joguines semblava ancorada en un record que mai va acabar d'ésser realitat...

L'únic que li permetien veure els seus ulls desde el seu amagatall, eren quatre prestatges principals de fusta i algun que altre pasquí.

Va intentar moure's cap a l'esquerra per poder veure l'altre banda de la botiga, però res. Cada cop que intentava desplaçar-se, les seves sabates xericaven i li treien qualsevol possibilitat de veure completament aquell lloc i els seus habitants, també se li va passar pel cap treure's les sabates, però faria massa soroll. Decebut, es va asseure al terra novament i va aprofitar per agafar el seu quadern.

El va fullejar durant una bona estona, pàgina rere pàgina. Després de tot el que havia passat, se li feia indiferent aquella vella història.

Va arribar a un dels últims fulls i observà amb tendresa la fotografia d'un orangutà mascle pujat a un arbre. Potser m'ho semblava a mí, però aquell orangutà tenia dibuixat un ampli somriure al seu rostre. Semblava feliç.

L'Hugo va tancar el llibre de cop. Un soroll molt fort va fer ressonar l'establiment. Es posà de puntetes per observar que passava.

Una joguina d'animal de l'última lleixa havia caigut de cop al terra.

- Tan sols era això.- va pensar l'Hugo deixant anar un suspir d'alleujament.

El botiguer mandrosament va anar a col.locar-la. Era un home gras i corpul.lent amb masclet pellroig i amb vestimenta de safari. Del coll li penjava un collar taronja amb el que semblava, una petjada de bèl.lua.

L'Hugo observà com el botiguer no és donava massa pressa en endreçar el joguet al seu lloc, fins i tot, va començar a sacsejar-lo bruscament tot dient:

- Això era el que volies? Acabar així? Eh? - va dir amb un to de veu agressiu.

Cada cop cridava més i l'agitava d'una manera cada vegada més furiosa. Fins que en un moment de bogeria, va treure un gavinet del seu calçó i li va tallar el cap al ninot.

El botiguer caigué a terra sobtadament amb la joguina a les mans. Seguidament, començà a obrir-lo i treure-li el cotó que portava.

- On el guardes? Li vas donar a ella, oi? - va dir el botiguer desesperat.

L'Hugo estava horroritzat amb l'actitud del botiguer.

Entretant l'individu seguia esquarterant aquella joguina, l'Hugo intentà per segon cop veure l'altra part de la botiga, va desplaçar-se cautelosament davant aquella escena aterridora.

Respirà fons i donà l'última passada. Va poder veure l'altra part de la botiga: rajoles plenes de pols amb un disseny ataronjat, borrosament es podien veure notícies de fa molts anys, cartells d'animals de pel.lícules antigues i a la paret de suro grans mapes d'Àmerica, no sé de quin any podrien ésser exactament, però estaven plens de marques vermelles i rutes.

Sobtadament, el soroll provinent d'aquell rebombori, va aturar-se.

El botiguer, en canvi, havia desaparegut de l'escena. Les seves passes havien quedat marcades al terra per la gran quantitat de fang que tenien i traçaven un camí, cap a l'Hugo. Per extrany que semblés, quan l'Hugo va voler veure on acabaven les passes, observà amb detall unes lloses aixecades al seu davant. No s'atreví a mirar el que hi havia dins, ja que per les petjades del terra, es podia deduir que el botiguer estava allà abaix.

Es quedaria amb l'incògnita l'Hugo? Podría aguantar aquell misteri dins seu?

En un llampec de valentia, feu el cor fort i va decidir acostar-s'hi per veure l'interior.

El que va veure el deixà astorat. Un calfred va recórrer tot el seu cos i sortí correns d'aquell lloc.

No podia pensar amb claredat, aquella imatge torturava la seva ment i no s'ha la podia treure del cap.

Moments més tard, va apercebre's que se li havia caigut el seu petit quadern.

Va vacil.lar uns intants, començava a fer-li voltes el cap. Es preguntava si anar o no anar...

En aquell quadern tenia escrit tot el que havia succeït, no podia passar sense ell. Va girar cua un altre cop cap a la botiga de joguines per recuperar-lo. Va córrer encara més ràpid que el primer cop, sentia el batec del seu cor al coll, com si estigués a punt de sortir-se d'ell. Les cames li tremolaven de la velocitat amb la qual corria, no podia parar. Feu carrer pel mig de la gent, n'hi havia tanta que va enssopegar i caure al terra.

Abatut, aixecà el cap per veure el que l'envoltaba. La botiga estava es trobava al final d'aquell estret camí. Les seves forçes eren mínimes per no dir ínfimes. La seva respiració estava totalment accelerada, no podia més...

No va reprendre el pas fins transcorreguts uns minuts. Quan s'aixecà del terra va sentir una presència darrere seu. La seva suor es tornà freda i el seu tronc inmòbil.

- Corre Marin! - vaig dir passant-li al davant.

- Qui és aquesta nena? M'haurà confós amb algú? - es va preguntar.

Després de recobrar-se de l'ensurt s'alçà i continuà el seu rumb.

L'Hugo m'observava des de la distància amb una mirada com de no saber qui era jo. I per quina raó entrava amb aquelles presses a la botiga.

Al cap d'una estona, l'Hugo es plantà davant la botiga. Abans d'entrar s'ospirà amb calma.

Estèticament la botiga seguia igual, la mateixa composició i desordre. Les lloses encara estaven aixecades i dins estava el botiguer. De la nena, no hi havia rastre, va buscar per tota la botiga, però no la va localitzar.

De sobte, a l'Hugo li va venir un dubte...I si la nena estava allà abaix amb el botiger? Potser es coneixien? - l'Hugo no parava de rumiar, fins que una bonior va esclatar en els seus pensaments...

Semblaven les veus del botiguer i d'un animal.

Definitivament, l'Hugo va decidir baixar cap abaix. Va fer-ho amb molta parsimònia i amb cura de no fer massa fressa. Quan ja era al soterrani de la botiga obrí els ulls: no podia creure el que veia. Segons hem va explicar l'Hugo era una escena realment esgarrifant. Hi havia mil.lers d'animals per tot arreu morts i dissecats, el més preocupant és, que no eren els que ell creia que normalment es caçaven. Tots i cada un d'ells eren orangutans!

L'Hugo no havia vist mai res similar, quedà frepat davant aquella imatge.

Quan asimilà el que havia vist, va procedir a inspeccionar cuidadosament la sala, sense fer gaire xivarri per si el botiguer encara hi era a prop.

Hi havia el doble de prestatgeries que a la botiga de joguines de la planta superior. Estaven plenes de pells, dents, ossos cabells, imatges...àdhuc cossos sencers d'orangutans!

Era esgarrifant, quina ment perversa podia haver fet tot allò? - es preguntava l'Hugo.

No estava ben bé clar qui era l'autor d'aquella escena. Tot apuntava al botiguer, però potser no era així. El que era segur era que qui ho hagués fet tenia una obsessió malaltissa per aquells animals.

Els hi havia de totes mides, una gran gama de colors es barrejava amb la veritable sang freda de l'assassí. Més de cinc mil cares d'orangutans el miraven. Ell encara no s'havia adonat de la meva presència ni sabia on era jo. Però, al contrari que ell, jo portava esguardant l'Hugo des de que va entrar.



Un xiuxiueix va omplir l'habitació i deixà desconcertat a l'Hugo. Cada vegada que escoltava aquell so li semblava que provenia de llocs diferents de l'habitació.

Durant uns minuts, l'Hugo en buscava l'origen, fins que va recordar que abans de baixar havia sentit unes veus. Què seria allò que sentia?

Escorcollà tota l'habitació amb l'objectiu d'esbrinar d'on provenia aquell misteriós so.

Més tard, desesperat, l'Hugo es va recolzar a una de les parets de la sala i la son s'apoderà d'ell.





Hores més tard, l'Hugo es despertà dient:

- Encara no mare, ves a despertar la Renda, que vull dormir una miqueta més...L'Hugo estava mig endormiscat sense adonar-se'n de que ja no estava a la seva llar de feia anys, sinó que encara continuava al soterrani de la botiga.

Va despertar-se amb lentitud i esgotat, sense ganes de fer res. Va ser en aquell precís segon quan va sentir un altre cop aquell so i ara més a prop que mai, aquella veueta venia d'abaix, es va ajupir i contemplà sorprès que era una gravadora amb l'enregistrament de la veu d'un orangutà. L'agafà i l'inspeccionà. Pitjant un botonet petit es va aturar la gravació.

Un dubte li rondava el cap, la gravació que havia escoltat abans tenia dues veus: la del botiguer i l'animal. Com era que essent la mateixa gravació ara només es sentia rondinar l'animal?

Una veu greu explota a la sala com una maledicció, l'Hugo s'amaga i deixà la gravadora a sobre un moble.

El botiguer apareix per art de màgia. Amb passes lentes i sorollosses que varen fer tremolar l'Hugo. El botiguer agafà bruscament la gravadora i l'encengué. De nou es va poder escoltar la gravació de la veu de l'orangutà, el botiguer començà a cridar a la gravadora. Deixava anar crits com si l'orangutà de l'enregistrament estigués allà amb ell.

L'Hugo va quedar enormement sorprès, aquell home estava ben tocat del cap! - pensava l'Hugo.

Quan la gravació acabà, va tirar la gravadora al terra i la trepitjà, mentrestant deixà anar alguna que altre blasfèmia.

El botiguer sortí de la sala, i l'Hugo sentí com havia tancat amb clau, estaba clos allà sol...o això li semblava a ell.

Es quedà un temps quiet, aleshores va percebre una vea. Aquest cop era una veu dolça i infantil, potser d'una nena.

- Marin, anem a casa, que és tard. - vaig dir-li.

En Marin desconcertat es preguntava d'on havia sortit jo.

- Et confons nena, jo no sóc en Marin, sóc l'Hugo. - va dir en Marin.

- Marin, porta'm a casa, estic cansada i vull veure la mare! - vaig replicar-li.

- No, jo no et conec, jo no...- En Marin parà de parlar veient que jo no deixava de plorar, era un mar de llàgrimes i en Marin va accedir a portar-me a casa.

- Som-hi, que sinó se'ns farà fosc Marin! - vaig dir-li.

Tots dos vam partir cap a casa.

- I com saps el meu nom? - va preguntar-me en Marin.

- Germanet, no t'en recordes del meu nom? - vaig dir-li.

- Germanet? Què dius tu ara? - va dir en Marin confós.

- Marin! Ens hem vist aquest mateix matí i encara jugues a que no t'en recordes de mi? - vaig dir-li enutjada.

- No et conec de res, deixa'm en pau. - va dir en Marin.

- Sí que em coneixes Marin! - vaig dir-li abraçant-lo.

Vaig palpar la butxaca del seu pantalò, el seu petit bloc no hi era.

- Marin, i el teu petit quadern? On és? Sempre el guardes a la butxaca dreta i ací no hi és. - vaig dir-li convençuda.

- Com saps això? - va dir en Marin.

En Marin no sabia què pensar sobre mi, si jo era veritablement la seva germana o qui era realment?

Va, ves a buscar el quadern abans que sigui massa tard. L'únic lloc on se't pot haver caigut és a la botiga, anem-hi Marin! - vaig ir-li amb to jovial per veure si s'animava.

- Però que...i com...? - balbucejava en Marin completament destarotat.

- Tranquil, el recuperarem, anem-hi. - vaig dir encara més alegra que el primer cop.

En Marin accedí amb desgana.

Mentres caminavem, en Marin no podia parar de pensar de què i com el coneixia. El que ell no sabia, o no s'enrecordava, és que ell i jo erem germans.

Quan vam arribar un altre cop a la botiga, en Marin va decidir que hem faria entrar a mi.

- Nena. - va dir en Marin dirigint-se a mi.

- Em dic Renda, tap de bassa i sóc la teva germana, no t'ho repeteixo més.- vaig dir-li clarament.

En Marin va assentir i continuà parlant.

- Em faries un favor? - va dir en Marin amb cara de bon nen.

- El que vulguis germanet. - vaig dir amablement.

- Podries entrar tu per mi a la botiga? Tu saps millor que jo on pot estar el meu quadern, no creus petitona? - va dir en Marin amb to carinyós.

- D'acord Marin, ara torno. - vaig dir-li per acontentar-lo.

Apropant-me a la seva galta li vaig fer un petò com feia cada matí i vaig endinsar-me a la botiga.

Quan ja hi era dins, podia veure com en Marin em mirava amb els seus ulls tímids, com analitzant-me. Va llençar-me un somriure forçat tot apartant la vist de mi.

Jo sabia de bona tinta que ell m'havia fet entrar per comprovar que no tenia relació amb el pare. Pensa que no el conec...

Mentrestant rumiava on podia buscar el seu petit quadern, un soroll es va sentir a la botiga.

Vaig avançar fins el lloc d'on venia l'estrèpit. A l'últim passadís de la sala...no us ho creureu!

El pare s'havia penjat del sostre.

No vaig gosar fer un pas més, el meu cor desfet i jo vam sortir de la botiga correns.

En Marin hem va preguntar el perquè dels meus crits i plors, no li vaig respondre.

Tot seguit, en Marin entrà a la botiga per cercar que era el que m'havia espantat tant; en veure-ho va quedar petrificat davant aquell panorama.

El cadàver del pare penjava rígid, pel que semblava des de feia temps. Les seves parpelles estaven obertes, el seu coll terriblement rogenc...s'havia suicidat?

En Marin examinà l'escena i trobà el seu petit quadern amb fulls arrencats i tacats de sang.

Que hi podia haver en aquell quadern que fes que el pare estigués mort?

En Marin no sabia el que havia passat i li esgarrifava saber-ho. Però ho acabaría esbrinant.



 Comenta
 
Capítol 2 L'Àngel i la Carmen
L'Hugo, que en realitat es deia Marin, plorà fins no poder més, es prometè que deixaria d'escriure al seu petit quadern, però quan es va adonar estava escrivint aquesta història.

En l'inici de l'any 1914,la Carmen es dirigia a l'estació de Sevilla per agafar el tren de les 11:00 a.m que la portaria cap a Càdis i seguidament a Amèrica Central,el seu destí final. Li havien dit que allà hi havia molta feina al camp i decidí anar-hi. Carmen neixé en el si d'una familia humil d'Andalusia.
Ella era la filla més petita d'un matrimoni. Tenia tres germans: en Francesc que era el més gran i tossud; en Manel que es portava cinc anys i mig amb en Francesc i de caràcter més dòcil. La Dorita (que en realitat es deia Dorotea com la seva mare), una noia d'esperit alegre i molt llaminera, i la més petita era la Carmen, la més sentimental i sensible dels quatre germans, la qual cosa li portava molts problemes a l'escola, com aquella vegada que li van estirar de les trenes i en arribar a casa tenia tants nusos al cabell que la seva mare els hi va fer tallar.

Tots els germans de la Carmen s'havien anat de casa conforme havien anat creixent, només faltava ella.Convençuda de voler marxar d'allà per veure món, es despedí de sa mare Dorotea i de son pare Francisco, encara que amb certa incertesa sobre si havia o no de deixar-los sols amb la seva delicada situació de salud. 

-Piiiiiiiiiiii...

La Carmen escoltà el xiulet del revisor que cridava als viatgers cap al tren que estava estacionat a la via 2 de l'estació. Seguidament,la Carmen pujà al tren que la portaria a Càdis on agafaria el vaixell cap a Amèrica Central.

Al mateix temps que la Carmen pujava al tren, un noi de caire simpàtic voltava per l'estació, semblava perdut. Era l'Àngel, un noi que ben aviat formaria part de la vida de la Carmen.

L'Àngel nasqué al centre d'Espanya, concretament a Castella la Vella, encara que ara es diu Castella i Lleó, però a ell li agradava dir-ho així. Era el fill petit d'una família de petits propietaris. Va passar gran part de la seva infantesa al bar del poble on es reunien tots els homes cada matí, tarda i nit. L'amo era el seu pare al qual, li van treure el bar quan esclatà la guerra, però això ja és una altra història.

La mare de l'Àngel es deia Anastàsia. Era venedora de fruites i verdures que cultivava ella mateixa a l'hort que li havia fet el seu home Doroteo.

Els germans de l'Àngel eren la Mari i en Miquel.La Mari es dedicava a les feines del camp i en Miquel des de que era ben petit estigué lligat al món dels dolços.

Sonà l'últim avís per als passatgers que encara no havien pujat al tren. L'Àngel n'era un d'ells.

Pujà al tren apresuradament i es sentà en el primer seient que veie lliure, sense apercebre's que davant seu tenia a la que seria la seva futura muller.

La Carmen retirà la vista del full que llegia concentrada i el saludà:

- Hola, em dic Carmen i tu? - digué donant-li la mà a Àngel.

- Ho... ho... hola, em... em dic Àngel. - va dir l'Àngel més nerviós i més tartamut que mai.

En presentar-se,la Carmen començà a observar-lo: cabells curts i negres, amb algun que altre cabell blanc, cos grassonet i gran,somriure tímid,ulls grans i foscos. A la seva cara lluïa grans pigues i un bigoti gran. Portava una jaqueta encara més vella que els seus pantalons i junt, formava un conjunt estrafolari.

L'Àngel s'adonà que la Carmen l'obserbava, tot analitzant-lo de d'adalt a baix, i decidí fer el mateix. 

La Carmen tenia els cabells curts i arrisats, cos prim, ulls petits i vius, i un gran somriure que deixava al descobert les seves dents una mica tortes. 

Pasaren uns minuts i els dos començaren a parlar sobre els seus plans de futur i demés.

-Doncs, em dirigeixo a Amèrica central perquè necessito diners per poder seguir endavant en els meus estudis, i he decidit passar-hi l'estiu i poder tenir alguns estalvis pel futur, i tu?

- digué l'Àngel tot seriós i ara, més calmat que abans.

-També, però espero quedar-me allà, formar una família, un treball fixe, ja saps...-va dir la Carmen.
Els dos es miraren i fusionaren les seves mirades durant un instant que els hi semblà una eternitat.

-Següent parada: estació de Càdis. - diguè el conductor pel megàgon

Carmen va recollir el full que llegia i rellegia durant tot el viatge entre converses i rialles amb l'Àngel. 

Novament,l'Àngel imità els moviments de la Carmen i començà a recollir per desembarcar.

Psssssssh clac.- sobriren les portes del tren de mitja distància i la gent s'apresurava a sortir. L'Àngel i la Carmen surtiren junts i es despediren.

-Arreveure Carmen, ha sigut un plaer el trajecte.- digué l'Àngel somrient.

- Igualment Àngel.- va dir la Carmen donan-li la mà, com el primer cop que es van veure.

S'allunyaren en direccions diferents, la Carmen es dirigía a agafar el vaixell que la portaria de Càdis a Amèrica Central.

La Carmen estava emocionada i impactada per aquell nou món que no s'asemblava res a la seva petita vila, Roda d'Andalusia.

Es dirigí a la part del port i embarcà cap al seu destí.

El vaixell era de grans dimensions,tenia una coberta enorme que feia que la Carmen es sentís minúscula.

Hi havia gent de totes les parts del món: un anglès que semblava fullejar la guia turística amb rapidesa, un francés que mirava a tots costats com buscan algú amb desesperació, una dona alçant una bandera en mig de coberta i allà estava ell.

La Carmen el mirà amb un somriure ple de tendresa i es dirigí on era.

-Hola Àngel.- digué la Carmen somrient-li.

Ell, quedà atònit quan la veie i es quedà uns instants mirant-la amb gran sorpresa.

-Quina alegria tornar a veure't Carmen! - digué després d'uns minuts l'Àngel amb un ampli somriure als llavis.

-El mateix dic Àngel, quina és la teva cabina?- li preguntà la Carmen.

-La 203 i la teva?- preguntà l'Àngel a la Carmen.

-Es troba a la planta baixa,però, exactament no sé on és. Ara preguntaré a algún revisor/a o treballador/a per orientar-me.- digué la Carmen 

-D'acord, si vos et puc donar un cop de mà.- digué l'Àngel amb amabilitat.

-Gràcies, seria de gran ajuda.- li digué la Carmen complaguda.

Junts, preguntaren a una senyoreta que voltava per el vaixell informant als passatgers dels llocs on podien anar i d'on es trobaven les seves cambres.

S'encaminaren a l'habitació de la Carmen on ja hi havia dues dones de caire francés.

-Moltes gràcies Àngel, després d'instalar-me ens veiem i prenem alguna cosa, et sembla bé?- li digué la Carmen agraïda.

-De res dona, vaig a instalar-me, fins després. - li digué l'Àngel molt eixerit.

La Carmen entrà a l'habitació i una de les dues dones es dirigí a la Carmen.

-Bonjour madame, mon nom c'est Clarisse et elle c'est Marie, nous sommmes aller à Amèrica par questions du travail, et vous?- li preguntà Clarisse a la Carmen.

-Em...jo...jo em dic Carmen. - La Carmen mai havia sortit del seu poble i no havia aprés mai idiomes, no sabia que estava diguent aquella dona.

-Vous ne comprenez pas? - li digué Clarisse amb sorpresa.

- Eh...no, no comprenc. - li digué la Carmen per acabar la conversa, ja que no entenia res.

La sirena del vaixell sonà i l'embarcació començà a moure's cap al seu destinació.Els passatgers sortien a coberta per despedir-se dels seus familiars que havien quedat a terra i la Carmen sortí de la seva cabina, per buscar l'Àngel.

En tot el viatge d'anada no el trobà, on s'havia ficat? - es preguntava la Carmen.

Pasaren els dies i la nau arribà per fi a Amèrica Central, la Carmen desembarcà sense saber encara on era l'Àngel i que s'ha n'havia fet d'ell.

La Carmen va anar al camp on li havien dit que s'havien de reunir tots els que volien treballar durant la temporada. En veure aquella immensa plantació, li vingué al cap el record de la seva terra estimada.

Tenia molta enyorança envers la seva casa, els seus orígens que ara li eren tant llunyans. Trobava molt a faltar els seus germans i sobretot els seus pares. Des de que va marxar de la seva llar, no va tornar a saber res d'ells.

-Les dones i nens a la dreta i els homes a l'esquerra.- cridà l'home que s'emblava el cap de tot allò.

La Carmen espantada, va fer el que li van dir.

Començaren a senyalar les persones que treballarien per ells, tot dient: tu si, tu no, tu si, tu no...i així fins que li va tocar a la Carmen.

Va tenir sort, la van agafar. 

Aquell treball comportava llargues hores al sol cultivant la terra, a canvi d'allotjament i menjar.

La Carmen contenta, va anar a la que seria la seva petita casa mentre estigués allà.

Quan va entrar-hi es va trobar amb dos nens petits a la cuina.
En Marin i la Renda.
 Comenta
 
Capítol 3 El cap Àngel i els orangutans
-Corre Marin.- vaig dir-li empenyent-lo- ens han enxampat.


En Marin deixà el tros de pa que estava menjant, agafà la meva mà i feu l'intent de comença a córrer cap a l'exterior.


-Tanquils xiquets, no us faré res, només digueu-me qui sou i perquè estaveu aquí.- digué la Carmen envers nosaltres somriguent.


-Jo em dic Renda i tinc 8 anys i ell és en Marin, el meu germà,que en té 12. Som orfes des que erem petits. Quan el papa marxà d'aquest món, la mare l'acompanyà i no vam tornar a saber d'ells...


No tenim un lloc on viure, anem voltant pels carrers intentant aconseguir menjar o un lloc per dormir i quan avui hem vist que aquesta casa estava oberta...


La Carmen em tocà els cabells afectuosament i em donà un grapat d'ametlles que hi havia a sobre la taula. En Marin encara estava al costat de la porta ,espantat i preparat per sortir.


La Carmen es dirigí cap a ell.


-No has de tenir por, petit. Si teniu gana, podeu menjar, no patiu.- li digué la Carmen acaronant-lo.


-És...és... és que abans ha vingut un home molt gran...i...i... ens ha dit que com se'ns acudeixi robar menjar en algun lloc proper o en algunes d'aquestes cases ens farà el que li fa als orangutans del circ.- va dir en Marin atemorit i tartamut a la Carmen.


-Quin home? Quins orangutans? Quin circ?- li va preguntar la Carmen seriosa, amb certa por.


En Marin, des que va parlar l'últim cop enmudí i deixà que ho expliqués jo.


-Aquell home, segons tinc entés, l'han nomenat fa poc cap de la plantació. Ve de Castella i Lleó i és un home alt, gran i amb bastant mal caràcter.


Des que va arribar, totes les tardes se'n va de cacera amb algun soci seu, sempre tornem amb les mans buides, i no m'extranya, ja que aquí hi ha ben poca cosa per caçar, no hi ha grans animals.


Encara que, últimament, tornen amb bastans trossos d'animals que desconec.


I el circ, fa poques setmanes que és aquí,fan una pila d'espectacles impressionants, hem d'anar-hi un dia, eh Marin!


Ell, assentí amb el cap, i amb posat trist. La Carmen feia estona que s'havia quedat pensantiva i em digué:


-Mm...de Castella i Lleò dius? - va dir la Carmen intrigada.


Vaig assentir amb el cap.


I saps alguna cosa més? - em va preguntar la Carmen. Semblava que vulgués saber més del que ja sabia...


-Doncs, el dia de la seva arribada, parlà amb un guardabosc sobre una joveneta que...


Toc, toc, toc.- sonaren forts cops a l'entrada de la casa i la Carmen feu que ens amaguéssim a l'altre habitació.


-No us mogueu d'aquí fins que us ho digui. - ens digué la Carmen nerviosa.


S'afanyà a obrir la porta, encara que desconeixia qui era.


Quan veié qui era, es quedà glaçada.


-Bon dia,senyoreta, l'informo que d'aquí a un quart d'hora començaran a treballar a la plantació.- li digué el cap a la Carmen.


-Àngel, que no te'n recordes de mi?- li digué la Carmen amb la veu trencada.


L'Àngel havia canviat moltíssim, la seva vestimenta era grisa i apagada, i el seu somriure era inexistent. A la Carmen li semblà un noi totalment diferent del que havia conegut en el tren...


-Em...perdoni?- li digué l'Àngel mirant-la als ulls, com intentant recordar el que mai va passar.


La mirà un cop, i un altre, i un altre...


Fins que va aconseguir esbrinar de que li sonava aquella noieta.


-Carmen! Ets tu Carmen!- exclamà l'Àngel abraçant-la alegrement.


-M'alegro molt de tornar a veure't, m'has d'explicar moltes coses...en el vaixell vas desaparéixer i em vaig preocupar molt i ara tornes a aparéixer com a cap de plantació! Estic al.lucinant!- li digué la Carmen a l'Àngel somrient, encara que certament, estava enfadada amb ell per haver desaparegut de cop, sense donar-li cap explicació.


-No tinc gaire temps per explicar-t'ho, d'aquí a poc comença el treball en el camp, però igualment asseu i t'explico tot el que va passar.


Els dos s'asseuen a els tamborets que hi havia al costat i ell comença a parlar.


-Quan en el vaixell et vaig deixar a la teva cambra em vaig dirigir a la meva i en aquell moment un home em va interceptar i em donà un fort cop al cap.Quan vaig despertar estava a una cabina molt bruta i petita. Uns quants homes i ell m'amenaçaren diguent que o seguia les seves ordres o em farien molt més mal del que ja m'havien fet...-l'Àngel que havia estat mirant a la Carmen des que va començar ara deixà de fer-ho.


-M'anunciaren una feina i m'obligaren a executar-la, des d'un principi em vaig negar..., però, van seguir apalliçant-me i...és la feina que ara estic fent. Sóc cap de la plantació i tinc altres feines...-diguè l'Àngel avergonyit per alguna raó.


-Quines altres feines?- li preguntà la Carmen atemorida, ja que el que havia escoltat anteriorment no li agradà gens.


-En el circ que hi ha aquí al costat, hi han cert tipus d'animals en els quals estan interessats els de dalt i he de seguir les seves ordres, si no...-l'Àngel mirà cap avall i sospirà.


-Però...però, perquè tu i no un altre? Que has de fer amb aquells tipus d'animals? Em tens molt intrigada Àngel, tinc por de que et pugui passar alguna cosa...-li digué la Carmen mirant-lo als ulls.


-No ho sé...Aquesta nit m'han dit que tenen un treball per mi relacionat amb aquests animals, podries anar-hi d'incògnit per vigilar aquells homes? No m'en refio gens...Em faries un gran favor...-li digué l'Àngel a la Carmen, esperant ésser complagut.


-D'acord, però, si passa alguna cosa te les arregles tu, no vui enfargar-me amb aquest asumptes...- digué la Carmen seriosa.


-Gràcies Carmen, ara he de marxar, dintre d'uns minuts dirigeix-te al camp 1 per començar a treballar. Adéu i gràcies, de veritat.- l'Àngel l'abraçà i sortí d'allà.


La Carmen quedà immòbil en el seu seient uns intants, havia d'assimilar tot el que li havia dit.


En Marin i jo vam sortir del nostre amagatall, en veure'ns, ella ens mirà i esclatà a plorar.


-Tranquil.la Carmen, tot sortirà bé, no pateixis, estem amb tu.- li vaig dir consolant-la.


-Qui són aquells homes? Que volen de l'Àngel? I aquells animals?- li preguntava la Carmen a la Renda mentres plorava.


-No t'amoinis Carmen, ho esbrinarem, ja veuràs, oi que si Marin?- vaig dir-li.


En Marin furulava per els voltants remenant la cuina, s'havia quedat amb gana...


Encara que no m'hagués contestat, s'havia que podia contar amb ell.


-Aquesta nit anirem amb tu, i t'ajudarem, ens ensortirem dona!- vaig dir-li animant la Carmen.


-Moltes gràcies Renda.- em digué abraçant-me.


En Marin s'uní a l'abraçada i ens oferí menjar, que vam denegar les dues. Una sirena molt forta feu que la Carmen es dirigí cap a la plantació, ens digué adéu amb la mà.


Ens quedarem sols allà, en aquella petita casa rústica. Seguidament, en Marin caigué adormit a la taula i jo em vaig quedar pensant sobre el que havia succeït, sense tenir consciència del temps.








-Ei, nens, desperteu, ja és de nit!.Som-hi!- ens digué la Carmen al arribar de treballar.


El vestit que portava ara estava esparracat i brut i ella feia cara de cansament però igualment ens posarem en marxa cap al circ.


Vam caminar durant una llarga estona i rere uns arbres vam poder visualitzar unes gàbies i ''bugowloas'' del circ.


L'Àngel i aquells homes estaven reunits a uns quants metres de nosaltres i semblaven estar en una acalorada discussió.


Un dels homes, va agafar el que semblava un simi i el va ensenyar a la resta d'homes.


La Carmen enxiquia els ulls i inspeccionava el circ, s'adonà que l'únic animal que hi predominava en aquell circ eren els orangutans i això li provocà un gran sentiment de temença pel que podria ésser veritablement aquell lloc.


-És un bon exemplar, jove, fort i amb una excel.lent pell com els altres que hem vist abans. - li digué un home a l'Àngel.


-No ho sé, no crec que això estigui bé...-li digué amb remordiments.


El que van dir després no ho vam poder escoltar ja que vam abaixar el to de veu.


L'orangutà que havia agafat aquell home portava un cartell penjat al coll on es podia llegir el seu nom:


Armin.


En veure aquell animaló em vaig enamorar d'ell a l'instant, era tant entranyable tant bufó...No volia pensar en què li farien aquells homes a ell i als altres orangutans.


El que no li havia explicat a la Carmen per no preocupar-la encara més, era que aquells homes, junt amb altres encara més forts, estaven talant tota la selva i deixant a molts animals salvatges sense lloc on viure. I un d'ells era l'Àngel...


Talment, a la part de la ciutat estaven experimentant uns trastorns que els portaven a un punt extrem de bogeria, ja que per les sequies que hi havia hagut al llarg d'aquests anys, s'havien quedat sense llacs i rierols i els propietaris dels bars posaven les barques dins els establiments com a seients i taules...Això mai ho vaig arribar a entendre.


El cas és, que feia setmanes, el primer dia que va arribar el circ a la ciutat, aquells homes ja s'havien emportat uns quants orangutans que no van tornar al circ, i així succesivament.


No sé què passarà amb l'Armin...




 Comenta
 
Capítol 4 Armin
Em vaig despertar a la casa que li havien atorgat a la Carmen mentre estigués al camp treballant.







No m'enrecordava molt bé del que havia passat la nit anterior amb l'investigació sobre el circ en la qual vam anar en Marin, la Carmen i jo, només puc recordar com l'Armin era agafat per aquell robust home, aquella era l'última imatge que recordava...







En Marin estava al meu costat, ja despert des de feia estona i amb el seu petit quadern a les mans, cada nit veia com hi escribia una història, però mai em deia sobre què, encara que sovint m'explicava les idees que tenia i sobre el que pensava escriure.







Un dia em digué textualment això: ''el rellotge que tenia al meu davant feia molt de temps que s'havia parat, bé, no només el rellotge, tota la botiga de joguines semblava ancorada en un record que mai va acabar d'ésser realitat''...







No vaig arribar a comprendre el significat de les seves paraules. Ell em digué que algún dia ho entendria, que tot encaixaria, i que llavors començaria la verdadera història...Això em va deixar encara més desconcertada, ja que ell escrivia cada dia sobre el que li passava o veia.







L'únic que vaig poder observar, va ser que en el seu petit quadern tenia una fotografia de l'Armin pujat a un arbre i somriguent.







-Per què tens una foto de l'Armin a la teva llibreta?- li vaig preguntar angoixada.







-Armin?Qui és aquest?- em va preguntar amb cara de fàctic.







No sabia que dir, teoricament no erem res, ni tant sols el coneixia, i el nom d'Armin li havia posat jo, per tant, en Marin no podia saber qui era l'Armin, però perquè tenia una fotografia seva?...







Uns instants després, em vaig fixar millor en la fotografia, i vaig poder observar que no era l'Armin. Aquest orangutà era molt més vell que ell, em sonava d'haver-lo vist abans, a ell, o algú de la seva espècie semblant, en algún lloc, junt amb altres també com ells, però no sabia exactament on...







No ho podia recordar...Feia tant de temps...







A l'altre costat de l'habitació la Carmen i l'Àngel jeien al llit, l'un abraçat a l'altre amb posat romàntic.







-Ahir l'Àngel li va demanar matrimoni a la Carmen...-va xiuxeiar-me en Marin- i ella va accedir-hi-.







-I com és això?- li vaig preguntar a en Marin amb curiositat i a la vegada espantada.







-No ho sé exactament, però crec que l'Àngel té pensat quedar-se aquí per sempre, formar una família, viure junts...ja saps. Ahir, al vespre, es dirigí a mi i em digué que tu i jo erem com els seus fills i que volia adoptar-nos. Quina bona notícia Renda! Renda? Hi ets?- va dir-me en Marin buscant-me.







Jo, havia anat a buscar l'Armin, volia veure'l. Tenia la sensació de que feia una eternitat que no el veia, quan només feia una nit.







M'era tant familiar el seu rostre...







Vaig caminar una estona fins arribar al circ, no hi havia ningú, excepte els animals,en la seva gran majoria orangutans.







Em vingué al cap el que vaig veure feia molt de temps en aquella habitació soterrània de la llibreria, i el que sempre havia volgut oblidar s'apoderava de mi.







Per això em sonava tot aquell circ ple d'orangutans, perquè ja havia vist abans on anaven a parar, i qui els deixava sense vida i ànima, un home al qual jo li deia ''pare''.







Vaig decidir emportar-me l'Armin d'allà, no podia deixar que li fessin mal o el matessin com als altres.





Em feu endins del circ sigilosament, procurant que ningú em veies.





Veie l'Armin tot sol en una gàvia, m'apresurà a intentar agafar-lo i emportar-me'l quan sentí una veus masculines que s'apropaven.





-Tu, puja aquesta gàvia a la furgoneta i la de l'esquerra, ràpid!- li digué un home al del seu costat.





Entrà en escena el cap de la plantació, i com ja havia esbrinat abans, també el cap del circ.





-Tot això ha d'estar enllestit aquesta nit, mogue-vos!- digué l'Àngel als demés homes- No vui haver d'estar molta estona aquí o aquell de nen tornarà a dir i a escriure tot el que veu que passa aquí.





Mmm...de què em sonava això?... Ostres! En Marin!





Per això l'altre dia em deia que no volia sortir a jugar,que havia d'escriure tot el que havia vist...





Li hauré de dir que vagi en compte, que si no l'enxamparan.





-No és preocupi per aquest mocós senyor Àngel, fa una estona ja hi han anat uns quants dels nostres homes a buscar-lo, no tornarà a saber d'ell, no és preocupi.- li va dir un home mentres anava carregant gàvies a la furgoneta.





Quan vaig sentir allò, ja era massa tard per avisar el meu germà...Em dirigí a la casa, per veure si encara hi era, però no...





El que vaig trobar a sobre la seva tauleta de nit era el seu quadern i vaig decidir llegir-lo d'una vegada per totes.





En ell hi explicava tot el que ens havia passat des de el primer dia segons el seu punt de vista.




No vaig trobar res que sigués motiu per haver-se'l emportat o déu sap que...Però quan vaig arribar les últimes pàgines ho vaig comprendre tot.




Havia escrit que aquells homes maltractaven,traficaven, venien i mataven aquells animals. També, que tenia pensat denunciar-ho a la polícia i que això no quedaria així...




Ara entenc el motiu de tot això, m'agradaria que estigués aquí amb mi un altre cop...




Vaig rumiar durant una estona, tot el que havia succeit no m'havia deixat pas indiferent i decidí continuar amb la història que havia anat escrivint en Marin.




Escriuria tot el que jo veies, sentís o passes, però ho faria en el meu llibre, el que vaig agafar fa tant de temps en aquella llibreria, amb les pàgines en blanc, a punt per escriure tota aquesta història.




Deixà el quadern de Marin on l'havia trobat, per si potser en un altre moment d'una altre vida d'una altre persona, li interesses...




Tot seguit, vaig sortir de la casa i em dirigí a rescatar l'Armin.




Aquells homes ja no hi eren, i la gàvia de l'Armin encara hi era. M'apresurà a agafar-lo lo més ràpid posible per si tornaven un altre cop aquells homes.




Quan obrí la porta, ell em mirà amb uns ullets marrons que m'eren familiars, tant tendres i dolços...




Pensava que agafar-lo seria díficil, però ell vingué amb mi molt ràpid i m'estrenyé la mà com diguent, gràcies.




Junts, ens endinsarem en la foscor de la selva per fugir d'aquell lloc. Es notava que l'Armin estava molt nerviós i espantat, però jo encara ho estava més.




Quan ens vam voler donar compte, uns cotxes ens seguien, eren ells, havien tornat i s'havien donat compte de que l'Armin no hi era i ara ens perseguien per recuperar-lo.




Vaig agafar a l'Armin i corriguerem amb tota la rapidesa que vam poguer, però aquells homes eren més ràpids i ja estaven a prop de nosaltres.









L'Armin, veien que d'aquella situació no ens ensortiriem, em donà el collaret que portava amagat sota els pels del seu cos, el vaig agafar i em sorpreguengué veure com hi havia una inscripció on hi posava: Marin.



Un d'ells agafà l'Armin amb unes pinces des de la llunyania i...el ferí profundament.



L'Armin es despedia de la vida en les mans d'aquell asséssi, mentres jo li deia adéu amb la mirada i li enviava petons en la distància ja que no em deixaven acostar-m'hi...No vaig poder fer res per salvar-lo, però en els seus brillants ulls que encara mantenia oberts em donava les gràcies per haver-lo volgut salvar d'aquell món del que mai va tornar.



Cent anys després, la història tornà a començar, com passava sempre...
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]