Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



gibenetriz
Andratx
 
Inici: La casa del silenci

Capítol 1 Una història de tantes
Feia ja una setmana desde que la meva mare s’havia apartat del meu costat. Ara puc recordar el que va passar: estàvem al teatre buscant coses per a vendre, com sempre, quan una paret es va desplomar sobre nosaltres. Fins ara no m’havia donat compte de la gravetat de l’asumpte “ mai més vaig a tornar a vore-la, a no ser...” vaig pensar. Em trobava en una situació estranya, la meva ment intentava apartar eixa idea, però cada vegada cridava amb més força al meu interior. Vaig obeïr.
Em trobava a una habitació desconeguda, no molt gran. Hi era tendut al llit. Als peus del llit vaig trobar una espècie de cuberteria. EM vaig fixar més, la meua vista no estava acostumada a la oscuretat de la estància, i vaig divisar, un plat de hojalata amb restos d’un menjar no molt apetitós. El ganivet. em vaig fixar en el ganivet, no estava molt afilat però era suficient per al que pretenia. Sense pensar-lo dues vegades, em vaig llançar cap al ganivet. Tan sol unes milésimes de segon em separaven del meu oscur final, cada vegada mes prop de la meva mare.
-No!- Va cridar un home desde el marc de la porta.
Era el, el primer music, el trompetista del teatre. Bé es podia dir que era el meu àngel de la guarda, no sol em va rescatar d’entre els escombraires, sinó que també havia estat fent-se carg de mi. Les llàgrimes van invaïr el meu rostre. No sabia què fer, quin futur incert m’esperava?
Es va sentar al meu costat, el va ser qui em va contar l’ocorregut aquell dia feia ja una setmana. Va procedir amb un sermó, aparentment aborrit per a tot aquel que ho escoltara, ple de sentit per a mi.
Quan va finalitzar, em va portar a la segona habitació de la casa, en aquesta sol n’hi havia tres: en la qual jo adormia(que en realitat era la seua), la salita que feia a la mateixa vegada de rebedor i el bany, un cuchitril brut de tan sol dos metres cuadrats. A la salita vam començar a conèixer-nos millor. Per fi vaig entendre el vertader significat de la paraula conèixer, darrere d’un simple nom com Vicent hi havia una gran història tal com la que os vaig a narrar...
Vicent compaginaba el treball, mal remunerat que amb molt esforç havia aconseguit a la cuina de la cort rial, amb la seva gran pasió, la seva gran devosió, la música. Una cosa estava clara, el seu cor hi havia sufrit tant com el seu rostre, marcat per numeroses cicatrius cuyes històries eren aún desconegudes per a mí.

Al llarg dels dies vam anar compartint experiències, no obstant a la meua edat eren todavia escases. Els meus nou anys de vida no daven per molt y mes tenent en compte que no havia tingut la posibilitat de viure com els altres nens.

Ell em va contar com era la vida a la cort, encara que també savia com era la vida als barris baixos, es mes, la seva infància la va passar ahí, en el mateix lloc on ens encontraben en eixe moment.
Vicent em va deixar roba, després vam eixir de la morada i sense decidir un rumb, vam caminar observant les circustàncies que ocorrien al nostre voltant .

Després de fer una llarga passejada, vam arribar a aquell lloc de somni amb el qual havia estat somniant tota la meva breu vida. Jo se que pareix un poc estúpid, però tenia l'ilusió de cumplir les últimes paraules que em va dir el meu pare: “No oblides que no eres com els demés”. Es eixe moment no sabia el que em volia dir... però estic avançant esdeveniments.

Aquell lloc tenia torres que fregaven el cel i les banderes ondeaven com si fossin onades de mar llunyana. Una gigantesca porta per als carruatges i, al seu interior, un gran pati amb gespa, arbres i flors amb olors exòtics. El gran palau era de pedra gris amb detalls daurats rodejant les ventanes. Les gents que allàes trobàvem vestien ataviats amb un abillament, en aquell moment desconegut per a mí. Després en vam encontrar a les cuadres i d'allà a les cuines. La meva impresió va cambiar per complet, em recordava al lloc de on veníem.

La intriga es va apoderar del meu cos i em vaig apartar de la vista de Vicent. Vaig tornar al jardí i, divertit, vaig intentar escapar del laberint que els alts arbustes creaben, Ho vaig aconseguir. Al lloc oposat al que em trobava ara, vaig divisar a un xic, en apariència un poc major que jo, capcot.
Em vaig apropar un poc mes i vaig poder donar-me compte que els seus ulls estaven inflamats. Li vaig preguntar, cautelós, què hi havia ocorregut. Va alçar la vista, em va mirar amb desdeny i repugnància, i de seguit em va donar una resposta brusca. Jo vaig retrocedir, asustat, i vaig a córrer. Va subjectar el meu bras i les nostres mirades, casi inevitablemet, es van creuar. Que sensació mes estranya, pensé, no la havia sentit mai. Vaig recordar a Vicent, tenia que tornar, es havia fet tard. En eixe moment vaig pensar en si tornaria a veure'l, encara que el meu dubte prompte es veuria resolt.
 Comenta
 
Capítol 2 El violí
N’hi era al llit, no sabia bé quina hora era però tenia que ser ja molt tard jo encara havia aconseguit adormir-me. A lo millor voleu tomar-me per un xiquet boig, però el motiu per el que no podia dormir era ell, el xiquet amb el qual em vaig trobar. No podia deixar de acordar-me del moment en què em va agafar el braç.
Uns crit que venien del carrer van fer que tant Vicent com jo ens alçarem dels nostres llits amb la finalitat de adonar-nos del que succeïa al carrer.
-No pot ser!- Va cridar Vicent amb el rostre decompost, crec que per la sorpresa de veure a aquell xiquet que corria al llarg del carrer perseguit per unes persones que, al meu parèixer, eren treballadors del mateix rei.
Vaig fixar-me més i el meu cor va començar a palpitar amb més velocitat del que era habitual. Era ell, el xiquet que vaig trobar al laberint.
-Vicent, tenim que ajudar-lo- Els meus ulls brillaven quan vaig pronunciar aquestes paraules.
Vicent sense pensar-ho dues vegades va deixar la comoditat de la seua vivenda per a eixir en busca del príncep.
Pocs minuts després van entrar els dos per la porta. Vicent suava molt i estava roig per la carrera en canvi, el seu acompanyant estava normal, com si res haguera ocorregut.
Vicent es va anar de nou al llit. Jo, em vaig quedar un ratet més amb el príncep.
-Sent molt el del altre dia, no estic acostumat a rebre visites, el meu pare no deixa que ningú xiquet entre al castell.- vaig creure’l, com a no fer-ho...
Una altra vegada. Eixa sensació.
-No et preocupes, els teus motius tindràs, no sóc qui per a portar-li la contrària al príncep.
-Ves? Ja eres com els altres... no sóc el príncep, soc un xiquet normal com tu i com els que juguen al carrer.- La seua veu baixava el volum cada vegada més fins que va arribar un moment en el que no escoltava res, tan sol el plor d’aquell xiquet.
Va començar a contar-me la història, la seua història.
“He nascut fóra de lloc. El meu pare està massa ocupat per a jugar amb mi. Ja he perdut el compte de les dones que ha manat per a vigilar-me però ara tot s’ha anat de les meues mans. El meu pare diu que amb els meus catorze anys ja es l’hora de que es faça la festa del meu casament. La avarícia del meu pare no té límit i vol que la meua dona siga la princesa de Bretanya. D’aquesta manera quan el meu pare morisca les nostres terres faran un nou territori amb uns del exercits mes poderosos de tot l’antic món.”
Aleshores vaig adonar-me de per què els seus ulls estaven tan tristos, els seus pares havien plantejat un matrimoni de conveniència.
Vicent havia dit que es podia quedar fins a la matinada següent per que sinó era molt probable que ens agafaren i es aquell cas ens penjarien.

Van passar uns mesos des de que va ocórrer aquell estrany moment i jo no havia tornat a ver al príncep i, en realitat, no sabia ni com li cridaven.
Va arribar el meu aniversari, aquest fet era estrany als pobres perquè molts nens de la meva edat i pobres morien abans dels deu i aquesta xifra era la que jo vaig aconseguir aquell dia. Es clar que no esperava ningun present però Vicent em va sorprendre, en va portar al teatre on ens vam conèixer.
El teatre hi era fosc encara que era mig dia, però les teulades estaven tapades amb taules de fusta, el teatre hi era abandonat ja fa cinc anys...
Vicent va agafar la seva trompeta, la qual la guardava allí, i va començar a tocar la tonada mes meravellosa que jo n’hi havia escoltat a la meva vida.
Al terminar em va mirar als ulls:
-Et recordes quan ens vam conèixer? Va ser just ací- em va dir- i allí, a aquella cantonada, hi havia un violí el qual tu volies agafar però al veurem et vas oblidar del instrument.
Jo no entenia molt bé aquella situació, recordava vagament el violí i sabia que alguna cosa me havia cridat la atenció però no em recordava
-Es veritat- li vaig confirmar.
-Has de saber que era del teu avi, i ara, a l’edat de deu anys, passa a ser teu.
Em vaig quedar un poc bocabadat ja que no sabia que Vicent va conèixer al meu avi, ¡jo no vaig conèixer al meu avi!, ni sabia que tocava el violí. Tampoc entenia que volia que fera jo amb el violí ja que ningú m’havia ensenyat i jo vaig dubtar molt de que Vicent poguera fer-ho.

Va arribar a casa una invitació de casament. Vicent va rebre la noticia amb molta alegria ja que això volia dir que treballaria més i com a conseqüència guanyaria mes diners , en canvi, jo vaig passar tota la vesprada sense parar de pensar en el príncep i en el casament que seria oficial en tan sol dos dies. Vaig plorar. Per què tenia al meu interior eixa sensació de impotència si a penes havia vist a aquell xiquet de ulls blaus dues vegades?
Les nits van passar més lentes de lo normal però per fi va arribar el “gran” dia. No volia anar aleshores Vicent va decidir donar-me altre del seus sermons.
-Què et passa Joan? La veritat es que pareixes trist i ja saps què no m’agrada veure’t d’aquesta manera. Vull que arreplegues el trac que t’he aconseguit i m’acompanyes al casament del príncep, no pots deixar-me mal davant del rei.
En silenci vaig accedir. Al fi i al cap Vicent era l’única persona que tenia o això es el que pensava en aquest moment, però estava equivocat.
Vam arribar a palau i després d’estar una estona mirant als cambrers que corrien sense descans, Vicent va dirigir-se cap a mi i de sobte va començar a parlar:
-Joan, sé que el que vaig a dir-te pot ser un poc estrany, però es el teu moment. Tens que pujar amb mi a l’escenari i tocar el violí que el teu avi tocava.
-Però... Vicent jo no sé com tocar el violí! Es la primera vegada que veig ú es impossible que puga fer-ho bé
-Confia en tu, jo si crec que pots i el teu avi també...
Vaig pujar a l’escenari amb els nervis a flor de pèl i... i aleshores tot va ocòrrer.
 Comenta
 
Capítol 3 Un tomb inesperat
Vam anar a la capella i en aquell lloc joc hi estaven tots els musics de la cort reial. Estaven posant a punt els instruments, el concert nupcial començava en uns quants minuts . Aleshores vaig veure el violí, la suor banyava el meu rostre, ara era jo el que pensava que Vicent estava boig... Vaig agafar el violí amb totes les meus ganes, anava a tocar quan de sobte em vaig adonar de que no tenia el palet amb el qual es fregaven les cordes. Corrent vaig anar a buscar a Vicent, i ell amb molta tranquil•litat em va dir on hi era.
Vaig anar tot apresa cap a l’habitació de convidats però quan vaig arribar no sol vaig trobar l’arc del violí, a més a més vaig trobar-me amb la promesa del príncep, del meu volgut príncep.
-Què fas tu ací?- La preciosa dona ja estava vestida amb la vestimenta pròpia d’una novia de la reialesa. Es trobava mirant cap a la porta per la qual acabava d’entrar feia una estona i encara em trobava.
-Jo...Jo...Jo no sabia que vostè hi era ací, d’haver-ho sabut mai haguera entrat per la porta- no sabia on amagar-me i cada vegada la meua cara es tornava més vermella.
La princesa, de sobte, va començar a riure. Aleshores jo vaig retrocedir però ella em va agafar el braç a temps de que no eixira de l’habitació.
-Ja que estàs ací podem aprofitar el temps... dins de poc temps estaré casada amb aquell insensat que el meu pare a elegit per a mi. Saps tot el que he plorat per aquest motiu? Saps el que significa per a mi no tindre llibertat? Però tot això te una cosa bona, sóc princesa i tothom farà el que jo demane, inclòs tu.
La princesa va aferrar-me amb molta força i em va tirar damunt del llit. Amb rapidesa es va desfer de les seus robes però vaig aprofitar aquell moment per a fugir com ànima que porta el diable. Amb l’arc a la mà vaig córrer sense mirar darrere fins a arribar a la capella quasi ofegat.
Vicent va preguntar el motiu de la meua respiració agitada però vaig decidir callar. Intentant posar la meua ment en blanc vaig agafar de nou el violí i sense pensar-ho dues vegades vaig començar a tocar. Una dolça melodia va eixir del petit instrument. Bocabadat vaig veure com tots els musics del lloc es giraven a la volta per mirar-me i aplaudir-me. Vicent es va apropar per la meu esquena i em va donar uns cops a la espatlla. Orgullós de mi mateix vaig abraçar a Vicent. Tot el que havia passat feia una estona se m’havia oblidat però l’arribada del cambrer anunciant el casament va posar-me els pels a flor de pèl. Vam eixir al improvisat escenari i seguit de tocar les deu cançons preparades vam ser testimonis de aquella celebració
De sobte tot va ocórrer. El príncep va fugir cap a un costat del jardí. Tot seguit vaig eixir a la seua busca, i en menys del que canta un gall el vaig trobar al mateix lloc que la primera vegada.
-No pots quedar-te ací, ton pare et matarà desprès del que has fet... Has humiliat a la princesa davant de tota la seua família! Per què ho has fet?
-Perquè jo no vull a aquella dona jo a qui vull es a tu!
Em vaig seure i vaig tornar a repetir les paraules que aquell xic, al qual encara no li posava nom, acabava de dir.
-És impossible! Tan sol m’has vist dues vegades, amb aquesta tres, però que dius? Sóc un xiquet com tu, el rei quan s’assabente li posarà preu al teu cap i al meu també!
Amb les mans al cap i el cor palpitant amb molta intensitat vaig sentir com unes mans m’aplegaven cap a la foscor d’una espècie de cova. Poc després el que jo vaig jutjar com les mateixes mans van agafar al príncep.
-Joan, Miquel esteu bé?- l’ancià va acariciar-nos el front amb una dolçor que em resultava familiar.
- Jaume! Tots crèiem que hi eres mort has esta ací tot aquest temps?- El príncep va abraçar al venerable i tan volgut ancià.
-No més estic amagant-me de la inquisició... els rumors de que la meua família prové d’uns antics bruixots gallecs va fer que tota l’església em veiés com a un aliat del dimoni. Sort que el meu nebot s’alliberat dels meus cognoms i que encara que era difícil, Vicent va complir la seua promesa de portar-lo aviat junt a mi.
Vaig mira de dalt a baix a aquell home i de sobte vaig adonar-me de tot, ell era el meu avi!
Vaig pensar en tot... en tot, i si era un bruixot de veritat? Potser no era el violí el que portava la màgia, potser era jo el que tenia tots els poders i fins ara no m’havia adonat.

 Comenta
 
Capítol 4 Un dia de tardor
Ja tenia prou pensaments al meu cap com per adonar-me del perill que corríem en aquella xicoteta cova.
Unes pisades ens van avisar de que ja havien trobat el nostre escondit i de que per molt dur que fóra... El final s’apropava i amb ell s’anava Miquel, el xiquet del que estic enamorat. Si, ja estava clar tot. Això era el que em passava. El meu avi va agafar-nos per segona vegada i sense dubtar-lo dos segons vam començar a córrer per la nostra vida.
Vicent hi era al palau. El rei va maleir al seu fill i va marcar al seu to agresiu la deshonra que aquell esdeveniment suposava a la seva família.
-Crec que ja es l’hora de que deixes de ser rei i comences a ser pare...a no, que mai ho has sigut...
-Però, que t’has creigut? Tan sol eres un cuiner mort de fam al que vaig acollir per que la meua dona, en pau descanse, es va posar al teu favor.
-Crec que ja es l’hora de que deixes en pau al meu fill...
-Però tu estàs boig? Porteu-vos a aquest home, no vull veure’l viu.
-Ara comprenc perquè la teua dona va acudir a mi, no tens cor ni sentiments però estic segur de que Miquel, el meu fill, sabrà que fer amb un personatge com tu.
-Matar-lo! Que patisca tot el que ha guardat durant tants anys.
Els soldats van formar i el van portar cap a la plaça de la ciutat. El farien com una vergonya pública. Ja hi era tot preparat quan de sobte, van aparèixer al centre de la plaça Jaume, Miquel i en últim lloc jo.
Vaig veure a Vicent, tirat al sol, doblegat com si d’un fet es tractara. No sé per què, però vaig continuar corrent i en menys de deu segons ja fugia cap a l’exterior de la ciutat. Tras de mi anaven Jaume i Miquel,que van llegir les meus intencions als meus ulls i sense dubtar-lo van seguir-me.
Tot era perfecte fins que un vehicle tirat per cavalls va tallar-nos el pas. La inquisició ens havia agafat i per a nosaltres ja estava tot acabat.
De sopte tot al meu voltant estava ple de flames, em vaig girar i vaig veure al meu avi va resplendir, i tot allò que brilla es màgic, no?
Em vaig quedar bocabadat i per tercera vegada ens va agarrar i vam anar cap on estava Vicent. Jo volia salvar-ho, però no savia com. En aquell moment vaig pensar que l’avi podria aconseguir-ho, però se li veig molt cansat i invàlid.
Jo volia fer el que havia fet l’avi, però no podia, no sabia.
Jo plorava amb tota la meva intensitat, plorava de tristesa, però també de impotència.
En aquell precís moment en meu cos va començar a brillar, el meu avi, un poc mes recuperat, em va mirar amb una mirada de sorpresa, que poc després va transformares a una mirada de terror.
Jo em vaig apropar a Vicent dient-li que podia salvar-ho però la seva contestació en va deixar bocabadat.
-No pots fer-ho Joan, et descobriran, salvat, has de fer-ho, eres el futur d’aquest mon. Jo em sacrificare per tu, per que m’importes moltíssim. Fes-me un favor, dile al meu fill, Visent, que sempre l’he estimat moltíssim. Jo no sabia que era fill meu perquè la seva mare sempre ho havia mantingut en secret però es el meu fill. Te que fugir el mes promte que puga, el rei vol el seu cap...
I acte seguit dos guardes que no coneixien la meva identitat em van agafar i em van separar del meu salvador.
L’últim que em va dir va ser “corre!”, i això vaig fer, vaig agafar al meu amor i al meu avi i els va portar el mes lluny que vaig poder.
Un par de dies després, vaig tornar al poble de incògnit. Em vaig informar. Visent havia mort, per salvar-me Visent havia mort...
El seu corp estava esperant a ser enterrat a una fosa comú, a on mai ningú el recordaria mai mes. Vaig aconseguir, com vaig poder, el corp sense vida de Visent i el vaig portar a on estàvem Miquel, Jaume i jo.
***

I aquí estem avui tots els que coneixíem a Visent per a enterrar-ho...
A un forat al terre estem baixant al nostre amic per a no tornar a ver-ho mai mes...
Agafe el violi, gracies al qual el vaig conèixer i amb molt cuidat el vaig posar amb Visent


***
I a aquella esquina de aquell bosc on vam enterrar a Visent tost els anys a la tardor, es sentis una musica preciosa, podria dir´-se que màgica
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]