Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



CeciPere1436
Les Masies De Voltregà
 
Inici: Dos taüts negres i dos de blancs

Capítol 1 Una mort repentina

Dos taüts negres i dos de blancs
de Pep Coll

El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits el niu de moixons que el meu somni infantil havia capturat.

Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-me de matí, encara que em fes mandra, també m’omplia d’orgull. Em posava a l’altura dels adults, de mon germà i dels pares, que havien de matinar de valent perquè al cor de l’estiu calia aprofitar tota la fresca del matí. Ells ja feia potser dues hores que eren al tros segant a tot drap. La padrina s’havia quedat a casa per tenir cura de mi i de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa ni al tros.

El segon crit insistent de la padrina em va tornar a despertar. Em sentia estrany i foraster a casa meva, ja que el padrí no fos qui em despertés com cada matí. Em vaig destapar. Era un matí fred i sec, i em vaig estremir quan vaig posar el peu sobre aquelles rajoles de gel. Les escales es van queixar quan vaig baixar-hi de puntetes, avisant els altres que jo era una intrusa. Perquè realment, el silenci que inundava el mas em feia sentir incòmoda a la meva pròpia casa.
Evidentment, no vaig topar amb la cara somrient del padrí esperant-me a la taula per esmorzar. En el seu lloc hi vaig trobar la padrina, que descansava del trot de cuidar aquelles dues feres que eren les meves germanes. M'explicà que no havia vist el padrí en tot el matí, però que segurament estava al bosc, buscant llenya.
En contra de la meva voluntat, la vella em va empènyer a crits fins al tros, on el sol es clavava amb la mateixa força que el fred. Tanmateix vaig avançar entre les herbes fins a arribar a l'esplanada de blat on una ombra allargassada m'arribava als peus. M'hi vaig apropar, vaig veure el meu pare treballant sol, ma mare estava al poble comprant. En Ramon em va mirar:
-Hola Catalina, per fi t'has despertat! Que no t'ha vingut a veure l'avi?
No, no el veig per enlloc.
Deu haver anat al bosc a buscar llenya.
T'ajudo pare?- vaig dir finalment, resignada.
No em vindria malament -va dir ell, aixecant-se i portant-se les mans a l'esquena.
Així, com que només érem tres filles, i les altres dues tenien quatre i cinc anys, havia de fer les feines del camp amb el meu pare, ja que no teníem prou diners per pagar un jornaler.
Unes hores més tard, quan ja teníem mitja sega al sac i l'espinada cruixida, agafàrem les eines i anàrem al mas per dinar les sobres del dia anterior. La padrina, que estava cuinant, em va preguntar si sabia on era el padrí, i en sentir una resposta negativa m'amenaça amb deixar-me dos dies sense menjar. Per això vaig sortir novament a buscar el padrí. On coi s'havia ficat? Vaig pensar que potser estaria al bosc. Vaig córrer per l'esplanada assolellada, suant com un porc, fins al bosquet d'En Miquelet calent que li deien al poble, ja que fa molts anys un noi anomenat Miquel s'enduia a les fadrines per la força al bosc i... bé, ara havia de trobar el padrí.
Des de ben petita que anava amb el padrí al bosquet per collir bolets, herbes pels mals, també collíem un ram de flors per la mare i la padrina... De fet, aquella selva misteriosa era com una prolongació de la masia. Em coneixia cada pam, cada arbre, cada ocellet quan em parlaven amb un idioma que no entenia, però que era el més meravellós del món. De cop, vaig sentir un cruixit darrera meu. Em vaig girar. Res. Vag pensar que hauria sigut un conill, que buscava menjar entre la catifa daurada de fulles mortes. Vaig somriure sense adonar-me'n. Hauria sigut el Miquelet? Vaig sospirar, i vaig intentar pensar en una altra cosa.
Van passar els segons, els minuts, les estones, però no hi havia rastre del padrí. Em vaig donar per vençuda. Amb una mica de sort la mare em donaria alguna cosa que hagués aconseguit al poble. Em vaig preguntar on era la mare, segurament ja hauria tornat i estaria amb la família a punt de dinar. Potser també hi seria el padrí. La sola idea d'estar sola com un estaquirot al mig del no-res buscant a l'home mentre ell estava atipant-se de la meva carn d'olla em va enfurismar. Amb cara de pomes agres, molt agres, vaig anar trepitjant amb força les petjades que havia deixat per fer-li pegar la meva sort al bosc, que gemegava a cada cop.
En la tranquil·litat del bosc, pensant més en la carn d'olla que en el camí de tornada, se sentí un xiscle que va emmudir tots els arbres, els ocells... Em vaig quedar paralitzada. Era la mare qui cridava? Després d'uns segons vaig poder reaccionar. Venia del galliner. Vaig començar a córrer com una boja pel bosc, ensopegant-me amb les arrels i aixecant fulles seques amb els peus inquiets. Al sortir del bosc vaig veure el meu pare entrant al mas corrent amb les meves germanes i poc després sortir-ne amb la vella escopeta.
Abans que la padrina ho pogués evitar, vaig entrar a l'edifici de fusta. Vaig veure la mare ajaguda al terra. Vaig girar la mirada, el cor se'm va paralitzar. No podia creure el que els meus ulls estaven veient... Ja havia trobat al padrí. El meu avi, en Pere, es trobava crucificat al revés al fons del galliner. I sobre els seus peus, amb la seva pròpia sang una frase que no entenia:

“Gallina aquell que s'amaga rere un nom Sant”

Vaig mirar la padrina, que, immòbil i amb la mirada fixa al cos inert del seu marit, del seu Pere. Es negava a viure aquesta realitat. Aquell era sens dubte el pitjor dia de la seva vida. O això és el que creia, perquè aquell moment va ser el principi del final...d
 Comenta
 
Capítol 2 La nostra mort de cada dia
- No sé per què, però recordo perfectament que en aquell moment el meu germà...
- Germà? No me n'has parlat mai.
- No? Però si... En Mateu era l'alegria de la casa, s'estimava molt el padrí.
- I per què no l'has anomenat, Catalina?
- Em... No ho entenc... Suposo que encara que faci cinc anys d'allò, ho tinc tan recent... He madurat massa ràpid, massa sola...
- Però em tens a mi, oi?
- Sí, sí, és veritat.
- Continua explicant, doncs.
- Bé, quan va arribar en Mateu, tot va donar un gir...
"La pols continuava surant per l'ambient, il·luminat per una llum que misteriosament semblava arribar del cel, com aquell estrany missatge, incomprensible, inquietant.
El meu germà, quan va entrar de sobte es va quedar paralitzat, i en veure'l, jo també. En Mateu, el noi somrient, optimista, simpàtic, que jo coneixia, va morir aquell dia. Els seus ulls, humits, començaren a incendiar-se. La por i l'odi lluitaven dins el fons de la seva ànima, i el va sobrepassar. No va poder amb tot, així que va esclatar:
- Ens hauríem d'haver anat d'aquesta casa fa molt de temps! Tot això és culpa vostra! El padrí estaria viu ara mateix, estaria amb mi parlant, o rient... Us odio...- les llàgrimes van començar a inundar-li el rostre com petits rierols.
No em podia creure res del que havia sentit... No entenia res, en el rostre dels pares podia veure que tot el que els-hi havia dit el Mateu, encara que era doloros, era cert. Havia tirat sal a la ferida.
No podia entendre res, estava molt confosa, era com si estigués en un malson del que no podia despertar-me mai.
Les hores posteriors a l'accident varen ser estranyes, silencioses, buides. La negror de la nit va anar invadint cada racó del màs, i igual que ell, la impotència es va anar apoderant de nosaltres. Què havíem de fer? Anar corrents al poble? Amb els pares vàrem acordar que no en diríem res a ningú, com si haguéssim sigut còmplices de l'assessinat. De fet, l'estranyesa del fet, més que l'assessinat del padrí, era que algú o alguna cosa hagués arribat a la nostra petita masia, aïllada, i hagués esculpit una obra tan macabra, digna d'un boig...
- I llavors...?
- Llavors? Quin "llavors"? Només recordo imatges aïllades com el mas. Un tresor horrible que m'enduré a la tomba. No sé si vull continuar...
- Si us plau.
- D'acord.
"Entre boires fosques recordo l'enterrament. Improvisat, encara era més tenebrós.
 Comenta
 
Capítol 3 Tres flors per un tomba plena
L'única de la família que sabia llatí era l'àvia. Potser hauria d'haver recitat algunes oracions en aquesta llengua morta, però no ho va fer. El vam acomiadar a la catalana, amb orgull. Sí, amb aquell orgull típic dels animals que no saben el que estan defensant. I és que nosaltres no podíem entendre el perquè d'aquella mort "repentina" -com dia la padrina amb el seu curiós català-, que ens havia sorprès tant.


- Però Catalina, tu m'havies dit que també van morir...


-Sí, també van morir. Però sigués qui sigués el monstre que ho va fer no ens volia deixar en pau. Bé, no a tots, però la pau va arribar acompanyada de la mort a algú més que a en Pere.


La meva estimada padrina va ser l' última en tornar de la tomba del meu perdut padrí. Aquell dia va començar com un dia normal i corrent, però no va acabar així. Encara no havia acavat tot. L'Apolònia va tornar de la tomba del seu marit, i amb això vem tancar l'últim capítol de la nostra desgràcia o això pensavem. Dels seus ulls cansats en penjaven les bosses de sempre,i les arrugues que grabaven la seva cara encara hi eren. Però ja no era ella... Una sabata sense parella que davant el cop va decidir no reaccionar. Almenys no va exterioritzar els seus sentiments, perquè segur que per dins era com una vitrina plena de copes de cristall que algú havia destrossat a cops de bastó.


"L'estàvem esperant asseguts en aquella taula de fusta, rodona, que havia vist tanta alegria i tants somriures, però que desconeixia l'enorme tristesa que s'amagava darrera del nostre silenci. Per acabar-ho d'adobar, el dia s'havia anat enfosquint i un munt de núvols grisos s'havien posat d'acord per construir l'escenari d'aquell tètric vespre, que encara no havia acabat. Ens miràvem els uns als altres, no hi havia protagonista, donc estàvem situats en cercle. Érem els caballers de la taula rodona deixant un minut de silenci per la mort del rei.


- Hola, família- ens vam girar tots de cop. La seva simple imatge ens recordava l'absència d'en Pere.


- Bé, suposo que avui no soparem- va gosar dir el pare, trencant aquell silenci tan tens.


Les meves dues germanetes, tan petites, però, van fer una fantàstica demostració de maduresa i, impulsades per un resort màgic, anaren a abraçar la viuda.


- Gràcies, ratolinetes meves...-va dir l'àvia, mirant al no-res.- voleu anar a l'habitació a jugar?





No vaig dir res, no podia parar de pensar que el meu padrí havia mort... No, no havia mort, havia estat assassinat per algú que continuava al voltant de la casa, amagat darrera d'uns arbres o alguns matolls. Però, per por de plorar vaig abrasar la padrina i li vaig dir:


“Tranquil·la, el iaio ara està en un lloc millor.”


Jo continuava sense creure res del que deia. Com podem dir coses que animen si ni tan sols savem on anem, ni si existeix aquet final feliç que tothom diu que hi ha despres de la mort. Jo de petita sempre pensava que els que moren de manera natural i amb amor anaven allà on els ocells canten i on la felicitat es per tot arreu. Bé, aixó es el que tots els meus llibres d'aventures em deien. I aquells que morien assassinats, amb odi o amb poca esperança en el seu cor anaven al lloc on ningu mereix anar, on no sorties fins que algú venges la teva mort, un lloc impensable per una nena d'uns 9 anys. No podia creure que el meu estimat padrí estigues tancat, empressonat, obligat a estar en una mort continua fins que algú mates aquell que l'havia mort de manera inimaginable als ulls d'un infant.





Al arribar la nit tothom va anar a dormir el més d'hora possible, tots estavem cansats i inquiets per el dia que havia passat davant nostre donant-nos cops com si fosim un mosquit.


Durant mitjanit vaig sentir a les germanes plorar en la seva habitació. Vaig sortir a veure que passava, però pel camí vaig veure la padrina caminant cap a l'habitació de les germanes. Vaig tornar a la meva habitació, però el meu germà va comensar a roncar tant que el plor de les meves germanes va disminuir i es va transformar en no res, l'unic que escoltava eren els ronquits del meu germà.


Al matí següent vaig despertar-me i el primer que vaig veure va ser la cara del meu germà plorant sobre el meu llit. No podia entendra res del que m'intentava dir, vaig tardar uns segons en veure que les seves mans estaven vermelles. Vaig tornar a mirar el meu germà, vaig desitjar amb tot el meu cor que no hages passat res, que estiguesin pintant la casa i que li agues caigut pintura al ull, però savia perfectament, que aixó anava a ser imposible. 30 segons despres mirant el meu germà el vaig abrassar i em vaig possar a plorar, no savia perquè plorava, però veure el meu germà plorant es algo que mai podré oblidar, els seus ulls estaven humits, no paraven de gotejar.


El meu germà em volia mantenir en l'habitaciò, però jo volia saber que havia passat. Al sortir de l'habitació vaig veure els meus pares preparant les maletes, agafant tot el que podien. Com si estiguessin a punt de tirar la casa.


Vaig entrar a l'havitació de les meves germanes i el meu cor es va parrà. No podia creure res del que estava veient... Les meves estimades germanes i la meva padrina estaven... mortes...


La llum que entrava per la finestre deixava veure tota la sang que hi havia en l'habitació. No hi havia cap lloc on no hi troves cap gota. Cada gota de sang era cada crit que volia cridar, cada pregunta que volia resposta, cada dia que hauria viscut amb elles. Però em van treure aquells dies, en van treure cada dia de jocs amb les meves germanes, cada reganyina amb la padrina, cada aniversari, cada somriure amb felicitat...


El primer que vaig poder dir amb una veu fina i quasi inexistent va ser: … Ei, desperteuvos siusplau. Pel que més volgueu desperteuvos… Em vaig tirar al terra i vaig abrasar el que quedava del cos de les meves germanes. Plorava desitjant que fosin dormint, gastant'me una broma... Però encara que ho desitges amb tota la meva força no es va complir... Quedarme inmobil en silenci al costat del cos de les persones que havia perdut. I en la butxaca de la meva padrina vaig descobrir un diari: "Mort den Miquelet el Calent"
 Comenta
 
Capítol 4 En Miquelet calent
-Així que creus que la notícia que hi havia al diari de la padrina tenia res a veure?
- Si... No, no ho vaig entendre i encara no ho entenc. El cas es que tampoc m'hi vaig fixar perquè; darrera meu... Perdó.
- Vinga Catalina, no ploris. La justícia arribarà... Vols un mocador?
- No, gràcies. - I doncs, les teves germanes... - Mortes! Estaven mortes! Les havien matat! I saps com? La Inés estava cremada. Encara sortia fum del seu petit cos calcinat, ennegrit. En els seus ulls es podia veure que la seva vida no l'hi havia treta el foc, sinó el temps d'espera per la pau eterna. Aquell individu va encendre la meva germaneta i abans que el foc la consumís, el va apagar per fer-la patir... perquè el temps pogués endur-se cada segon, cada somriure, cada llàgrima que ella ja no podria plorar. Era obvi que la meva germana havia perdut la seva innocència en aquell foc intens i infernal. Déu sap el que va haver de passar!
- Catali...
- I la meva altra germaneta, decapitada! No puc creure que estigui dient això com si m'afectés tan poc. D'aquells instants posteriors només en recordo pocs. Més aviat la llum d'aquells instants. Tot borrós, blanc i roig. Però sort que et vaig trobar.
- Si et plau, acaba d'explicar-me la història, Catalina. Et sentiràs millor. A més, he anat escrivint tota aquesta terrible desgràcia per ajudar-te a trobar aquell pecador.
-Espero que així sigui. Bé, llavors, fa tres anys, em vaig trobar amb aquell macabre espectacle. El dolor que em provocava; aquella visió semblava infinita. Però hi havia un cos que no havia vist. Era el de la meva padrina. A un racó obscur de l’habitació, en posició fetal, el monyo de la dona semblava indicar-me que era viva. No, no ho era. Al instant vaig caure a terra i vaig abraçar el cos pàl·lid i fred de la meva estimada Apol·lònia. I entre els meus gemecs desesperats em semblà veure un somriure al rostre de l’anciana. Sí, somreia esgarrifosament, deixant al descobert el que li faltava. No tenia cap dent a la dentadura, cap dent amb la que parlar aquell català que a tots ens sorprenia, cap dent amb la que cantar-me una cançó quan més ho necessitava... En aquell moment, una cançó seva hauria sigut una abraçada. Però aquell silenci em va empènyer a acceptar la realitat. Em vaig eixugar les llàgrimes i, mirant-me els peus, vaig dirigir-me a la porta. Estaven mortes i no podia fer-hi res... Encara volia venjança per l'enterrament de dos taüts blancs i dos taüts negres. Del futur de les meves germanes, de l’amor d’aquella parella vella que s’estimava des de feia dècades. Donaria tot el que tinc al qui amb un simple gest assenyalés qui fou el culpable de tot
- Catalina crec que...
- No, si us plau deixem acabar...
- D’acord.
- Quan vaig respirar amb la major força possible vaig tornar a sentir els meus pares i el meu germà, cridant-me des de fora, oferint-me una mà per rescatar-me del diable. Vaig sortir a la superfície del mar de desesperació on em trobava. També vaig sortir de l’habitació. Però just quan em vaig trobar al passadís, el meu cor esmicolat va fer un bot. A la penombra, davant la finestra, una figura negra, encaputxada, apuntava a l’exterior amb una escopeta. Volia matar el que em quedava de família, el que em quedava de vida. La buidor de la meva ànima va quedar plena de l’odi que sentia. El seny que em cridava que me n’anés, que m’escapés d’aquell boig assassí, va quedar ofegat per la set de venjança. Un esperit de fera salvatge es va apoderar de mi, i em vaig veure corrent contra aquell home armat, que mirava per la finestra per disparar. Només recordo que vaig cridar molt fort, i abans que pogués reaccionar, ja m’havia tirat sobre seu.
“ Va intentar deslliurar-se de mi, però jo vaig cridar: «Correu! Pares, correu!». Al cap de poc vaig sentir el galop d’uns cavalls. Vaig girar la vista. Mentre, l’home de negre em donà un cop contra la paret i arrencà a córrer. Aquell malnat no se m’escaparia. No! Tenia una immensa necessitat de matar-lo. Vaig mirar al meu costat. La seva escopeta era allà. Vaig agafar una arma per primera vegada a la meva vida i, cridant com una boja, vaig començar a disparar pel passadís. El soroll dels trets va donar pas a un silenci indefinit. Al fons, l’assassí es portava la mà a la cama dreta, crec. Sí, n’estic segura, la cama dreta. L’havia tocat. Però va baixar corrent les escales. Vaig voler perseguir-lo, però em vaig entrebancar amb l’últim esglaó i vaig perdre la consciència durant uns instants.
“Quan em vaig despertar, la tempesta ja havia arribat a la masia. No distingia els llamps i els trons dels meus pensaments. Vaig arribar a la portalada i, a la llunyania, una figura negra corria, coixejant. M’havia quedat sola, així que vaig anar rere seu. Es dirigia cap a Rosselles, el poble. D’aquells moments la meva memòria no en va retenir res. Però no he oblidat quan vaig arribar al poble. No hi havia rastre d’ell. Estava tan cansada que tenia la certesa que em moriria allà mateix. En un últim intent de sobreviure, vaig córrer desesperadament cap a l’església. La pluja em regalimava pels cabells i no em deixava veure bé. Picava a la porta i picava, i semblava que no m’obririen. Però la porta es va obrir. Després, negre.
- Va ser llavors quan vas venir.
- I quan et vaig trobar a tu, mossèn Bernat.
- I tants anys després, has decidit explicar-me tota la història...
- Sí. Gràcies.
- A tu. Però mirant-me el seguit d’assassinats que m’has descrit, crec que hi he trobat una relació. Mira, tu saps com va morir sant Pere?
- Sí, crec que el van penjar, però al revés... El padrí Pere!
- Exactament. I la teva germana, la Inés, va morir també com la seva respectiva santa, cremada. L’Apol·lònia sense dents... I la Barbara decapitada...
- Sí, ara ho entenc.- em vaig quedar pensant en la reflexió del capellà. Era veritat. Durant tota la tarda l’havia anat explicant la història a en Bernat, asseguda. Vaig parlar mentre me’l mirava- Però... jo no t’he dit mai com es deia la meva altra germana- moguda per una força desconeguda, vaig quedar mirant la seva cama... dreta, amagada sota la sotana... negra!
Em vaig tirar als seus peus i vaig aixecar-li la roba.
- Què fas?-va cridar ell
Els meus temors es van complir. Era allà, la ferida de la bala, que jo vaig disparar. La meva cara d’horror va ser pitjor que la que vaig posar en veure els cadàvers. Em vaig quedar immòbil, amb la mirada fixa a la seva cama. Ell era...
- El món és molt petit, oi, Catalina?- va començar a dir l’assassí.
No podia respirar, les cames no em responien.
- Tanmateix, és curiós que una noia que escapa d’un assassí vagi a buscar refugi en ell... I que sigui tan estúpida que no ha pogut imaginar que perquè un home hagi pogut matar quatre persones com els seus sants ha hagut d’estudiar al seminari!
Em vaig aixecar, de cop, i vaig córrer cap enrere, però no hi havia sortida.
- Sé el que penses. I també sé que saps que et mataré. Però no vaig matar la teva família per diversió, no. Vaig enviar quatre pecadors a l’infern?
- Els meus padrins? I les meves germanes?-vaig poder mussitar amb la boca seca.
- Sí. Començant per les teves germanes, lladres expertes!
- Què?
-Dies abans de matar-les les vaig veure robant el calze. El calze! I no només això, no, sinó que ja havien robat moltes altres vegades. Amagant-se darrera la façana de ser uns angelets eren les servidores de Satanàs!
Se li van inflar les venes del coll, i es va posar roig d’ira.
- I saps la teva padrina? Era una xantatgista sense escrúpols! Es dedicava a fer-se amiga de dones al mercat, que confiades li explicaven els seus secrets. I ella saps què feia? Amenaçar-les dient que si no li pagaven una suma de diners, ella ho diria a tothom!
No m’ho podia creure. La meva família era horrible. Però eren uns sants comparats amb el pare Bernat. El que em negava a creure és que el Padrí hagués fet alguna cosa. No, ell no. Era el meu avi, ens estimàvem tant... –em va caure una llàgrima.
- I encara no t’he explicat el pitjor. El teu padrí Pere no era qui deia ser. «amagat rere un nom sant», no sabies el seu passat criminal, oi? Anys i anys, ell fou qui s’enduia les fadrines del poble, amb falses promeses i paraules enverinades, i després les forçava a tenir relacions amb ell! Les violava!
- No!
- Sí! I tant que sí. Ni tan sols es deia Pere, es deia Miquel.
Miquel? Em vaig quedar processant tota aquella informació. Era massa per mi. No volia creure-m’ho, però sabia que era veritat. Tota la vida vivint al costat del meu assassí... I el meu avi, que s’enduia les fadrines i els feia l’amor amb violència. Tampoc es deia Pere, sinó Miquel. Vaig somriure sense motiu. Ho vaig entendre. Estava a punt de morir, però em vaig posar a riure. Ara entenia perquè li deien el bosc «del Miquelet calent».
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]