Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



anadr
Barcelona
 
Inici: Orgull i prejudici

Capítol 1 Era una nit estrellada
CAPÍTOL I
És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.

No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.
Sonava el primer moviment del la Simfonia No. 40 de Mozart. La interpretació era tan magnífica com la intèrpret. Els dits es movien al compàs de la música podent veure la delicadesa i el sentiment amb el qual representava l’obra. Certament tenia unes boniques mans de pianista, fràgils però a la vegada segures, plenes de confiança, sabien quina tecla havien de pressionar en cada moment. Contemplar-la era un espectacle; la concentració amb la que tocava, la passió que posava en la melodia tenia al home meravellat. No va poder evitar que un somriure es dibuixés al seu rostre, amb ella era feliç i no calia dir-ho. Eren les últimes notes, cada vegada el to era més fluix, la música es començava a extingir parsimoniosament per donar pas a un tranquil•litzador i relaxant silenci a la sala. Ella va quedar-se observant un punt fixe que semblava llunyà, ell mentrestant la contemplava en silenci fins que ho va trencar.
- És impressionant com toca. M’ha deixat sense paraules, no sé que dir...
- No cal que digui res- va dir mentre el mirava i somreia.
Ell es va riure, era una rialla mig d’alegria i també mig a causa del nerviosisme que li produïa parlar amb ella.
- I no té ninguna afició vostè?
- És clar que en tinc! Gaudeixo molt de les passejades a cavall o dels dies de caça. M’agradaria muntar amb vostè algun dia.
- Seria un plaer- va dir ruboritzant-se.
- Si munta igual que toca l’admiraré encara més del que ja l’admiro i cregui’m quan li dic que és moltíssim.
- És vostè encantador senyor Isart però segur que això ja s’ho han dit massa cops.
- La veritat és que no acostumo a rebre tan agradable compliment i encara menys de dones tan excepcionals com vostè.
Ningú dels dos diu res més.
Ell es deia Joaquim Lió i era un home de gran importància en la noblesa catalana. Ella s’anomenava Maria de la Mercè Folch i pertanyia a una ben acomodada família burgesa. S’havien conegut en una d’aquestes reunions entre famílies on als pares els hi agradava ensenyar les seves ostentoses cases, lluir les millors gales i sobretot, presumir de fills.
Era un dia de maig, una nit càlida primaveral. Era una festa sumptuosa i la Maria de la Mercè portava un dels més distingits vestits entre totes les convidades. Destacava entre la multitud ja que era d’un vermell intens com la sang i això va cridar l’atenció del jove Joaquim acostumat com estava a sempre veure vestimentes de colors tristos i avorrits com negre o blanc però aquest era especial. La seva cintura de vespa es veia reflectida en el tall del vestit que encaixava perfectament amb la seva esvelta figura. Ell volia parlar amb ella, conèixer-la, tot i que només fos saber el seu nom, això ja li bastava, no necessitava res més.
La va buscar amb la mirada però ja no la veia. Va començar a mirar entre la gentada i en la llunyania li va semblar veure-la. Va pujar els esglaons àgilment empenyent sense cura a les persones que s’interposaven en el seu camí. Una vegada va estar al segon pis, va ralentir el pas però no cessava d’observar ambdós costats inquietament. Finalment la va trobar, sí era ella, d’això n’estava segur. Es va començar a acostar a ella, cada cop estava més a prop, la distància entre ells més petita i les inseguretats no paraven d’augmentar. El seu cap l’estava marejant amb el tema quan es va adonar que la dama portava la cabellera recollida en una trossa adornada amb les roses més exquisides que havia vist mai. La tenia al davant, no podia deixar-la marxar, era una d’aquestes oportunitats que només passa una vegada a la vida, era el moment, preparat o no devia assumir el risc, a més que perdia intentant-ho?
S’hi va aproximar fins que van estar cara a cara. Es van observar detingudament.
- Està gaudint de la festa, senyoreta?
- Sense ànim d’ofendre però ho trobo tant innecessari tot això... Vostè realment creu que la gent s’ho passa bé aquí?
- Bé, és un punt de vista interessant i he de dir que mai s’ho havia escoltat dir a una dama de la seva categoria.
- El problema és que no s’atreveixen a exposar les seves idees, es senten tan dominades pels seus marits que ni pensen per si mateixes i la veritat jo ho trobo molt trist que una dona no pugui dir el que vulgui.
- Sou molt diferent.
Es somriuen. Són uns somriures sincers i càlids com una nit d’estiu. Ella obre el seu ventall mentre el mira somrient
-Vol sortir afora?
-Perquè no?
Ell la va agafar del braç i varen caminar lentament fins que van arribar a la terrassa. Una suau brisa acariciava el seus rostres. Era nit de lluna plena i els estels s’alineaven al cel formant les més impressionants constel•lacions que es poden imaginar.
- Preciosa nit la d’avui, oi?
- Sí, és magnífica.
En Joaquim la va contemplar i es va adonar que era elegant com una princesa, tenia caràcter com un rei, era intel•ligent com un clergue i delicada i bella com una fada. El seu cor va començar a bategar més ràpidament i li va fer recordar cert dia en que la seva mare li va dir el que va sentir quan va conèixer al seu pare. Com unes onades que ruixen i xoquen a dins del cor li va dir. Ell creia que li estava passant el mateix, i no s’ho acabava de creure. Això és al que anomenen amor, això és el que se sent? pensava ell.
-S’ha adonat que no ens em presentat? li va dir ella amb un rostre del més picaresc.
-És veritat, quin error més greu! Li prego que em disculpi per la meva falta de modals. Si li sóc sincer no se que ha passat pel meu cap que m’ha fet oblidar tot gest mínim d’educació...
Seria aquest un altre efecte de l’amor? es va preguntar. Estava molt disgustat amb si mateix, havia quedat pèssimament davant d’ella, precisament havia de ser amb ella es recordava una i altra vegada.
- I si tornem a començar i ens donem una altra oportunitat?
- Em sembla una idea esplèndida. Així que em presentaré, sóc en Joaquim Isart, un plaer conèixer-la, senyoreta...
- Senyoreta Folch, Maria de la Mercè Folch senyor Isart també estic encantada de conèixer-lo.
- Així millor. Voldria concedir-me aquest vals?
- És clar senyor Isart, precisament ara em ve molt de gust un ball.
- M’alegro, així doncs ballem.
Sonava el vals Danubi Blau, un clàssic que no podia faltar en una festa d’aquella categoria. També era el preferit de la Maria de la Mercè que era una gran amant de tot el que tenia relació amb la música i aquest en especial, la feia sentir com si estigués sobre els núvols, volant.
Quan es va acabar van caminar agafats de la mà fins que va veure un rellotge de paret que marcava una mica més de mitjanit. De sobte va recordar que havia quedat amb els seus pares que a les dotze es trobarien a la sortida on el cotxe els estaria esperant i ja estava arribant tard. Es va acomiadar ràpidament i sense ningun tipus d’afecte del jove Joaquim i va sortir corrent de la sala. Ell no va reaccionar, es va quedar immòbil admirant la gràcia amb la que corrinyava i com les teles del seu vestit semblaven una cometes que es mouen amb agilitat al cel a causa del vent. El punt vermell es convertia cada vegada més diminut, ja casi no es distingia i va arribar un moment en el que ja no el trobava entre la multitud.
Seguia en estat de xoc. No es podia creure que hagués conegut una dona tan excepcional i que s’ hagués anat tant de sobte deixant-lo somiant despert, pensant en tota l’estona que havien compartit, tractant de gravar el seu rostre al seu cap i com en tant poc temps havia aconseguit foradar el seu cor i ficar-s’hi a dins, fent-li patir més que mai a la seva vida. Era la primera vegada que s’enamorava i no entenia com podia amar tant a algú que casi no coneixia, potser era el misteri que l’envoltava que la feia més atractiva, però no n’estava segur.
Ella mentrestant havia arribat a l’entrada on els seus pares impacients l’esperaven.
- On estaves? Es suposa que hauries d’haver estat aquí fa cinc minuts.
- Ho sento mare, no tornarà a passar.
- Això espero, ja que no tolerarem que succeeixi una altra vegada.
- És clar.
- Ara entra al cotxe si us plau.
- D’acord.
A la Maria de la Mercè li tremolaven les cames amb nerviosisme. Mai li havia ocultat alguna cosa a la seva mare i aquesta seria la primera però tampoc l’última. Semblava molt interessada en el paisatge, va perdre’s en els seus pensaments, mentre el cotxe la bressolava suaument com una mare al seu fill perquè s’adormi. No volia comentar res d’aquella nit i va passar-se tot el viatge evitant que els seus ulls i els dels pares es trobessin. Els arbres, les cases, tot desapareixia veloçment com les imatges de la festa que no cessaven de retrunyir en la seva ment i angoixar al seu cor. Oh, pobre cor, pobre desgraciat que no feia més que patir i sofrir. Potser s’havia enamorat del seu somriure brillant, la seva mirada ardent i la seva veu calmada, però a la vegada poderosa.
Va mirar al cel, els estels continuaven tal com estaven quan amb el Joaquim els havien estat admirant, eren uns centelleigs sensacionals en una nit on la llum guanyava a la foscor.
En aquell mateix moment, ell també contemplava les estrelles pensant en ella. És cert que eren totes esplèndides però hi havia una que destacava sobre la resta. Parpellejava enviant llum platejada deixant a tots els que la miraven embruixats per tal sofisticació. Aquell estel, el diferent, el més bell li recordava a ella, la que ressaltava més sobre la resta de dones. Es va repetir el seu nom moltes vegades, Maria de la Mercè Folch, sonava ideal a la oïda va dir-se a sí mateix.
Va escoltar unes passes darrere seu però no va girar-se, només va esperar a que arribessin fins a on ell estava.
-Una nit excepcional -va dir una veu molt familiar per a ell.
- Certament – va respondre ell mirant com es col•locava al seu costat.
Era la seva germana bessona. Es deia Rosa Maria. També era morena com ell, més pàl•lida que bruna de pell, tenia els ulls de color avellana amb un puntet de mel, el cabell marró amb uns pocs reflexos daurats, un nas petitet, celles fines i negres, llavis grossos i atractius i una piga molt característica a la mà que li donava personalitat. Portava un pentinat que li deixava uns pèls fora però els tenia rinxolats en bucles perfectes que emmarcaven superbament el seu rostre. El seu vestit era blanc com la neu amb flors brocades en fil d’or que combinaven amb les seves joies. Era indiscutible que era extraordinari però no hi havia comparació possible amb el de la Maria de la Mercè.
-T’ho has passat bé avui o t’has avorrit com sempre?
- Ha estat millor que altres vegades- va contestar secament i sense que es veiés reflectit a la cara els sentiments que encara conservava a flor de pell.
-Sí? És que has conegut a algú especial?
- Què dius tu ara?- va dir grosserament.
- I aquella noia amb la què has ballat?-va inquirir ella.
-Ah, no res- va respondre tranquil•lament i sense ningun tipus d’emoció.
-Com què no res? Sóc la teva germana com a mínim deuries explicar-me alguna coseta no creus?- va preguntar una mica ansiosa.
-Bona nit Rosa m’ en vaig a dormir, ha sigut un dia molt llarg.
-I em deixes així de desinformada? Vinga Joaquim no siguis dolent...
Va girar-se en direcció als finestrals i va començar a caminar.
-Que descansis- va dir fent un gest amb la mà mentre que continuava caminant donant-li l’esquena a la Rosa.
-Fins demà- va dir ella un tant decebuda.
Es va quedar reflexionant en silenci mentre que el vent movia lleugerament els seus cabells proporcionant-li una agradable brisa primaveral. Pensava en la noia amb la que havia estat el Joaquim. Estava decidida a indagar una mica sobre la jove, qui era, si pertanyia a una bona família... Sí, ja havia pres una decisió i es mantindria estrictament a ella. Al matí següent li demanaria a la Pepa la llista de convidats i començaria a investigar a la donzella que havia ballat amb el seu germà.
Ell va arribar a la seva estança, es va desvestir i es va posar el pijama. Es va rentar les dents i es va ficar al llit. Va apagar la llum i l’habitació es va quedar a les fosques i la seva ment, en blanc. Va tancar els ulls però no va servir per res, no podia adormir-se. Li resultava impossible agafar el son en una nit com aquella.
En aquell mateix instant ella havia arribat a casa. Va pujar els esglaons que portaven fins a l’entrada principal. Estava esgotada, només volia tendir-se al llit i descansar. El seu cap també necessitava un petit descans, no parava de donar voltes i pensar i repensar tot un milió de vegades. Ja estava farta de tant reflexionar, era exhaustiu.
Va entrar al seu dormitori i es va acomodar davant del tocador. Primer es va treure la rosa que portava al cabell i la va deixar, després, es va desfer el pentinat deixant la seva llarga cabellera lliure. Es va treure les sabates de taló i seguidament es va desbotonar el vestit fins que es va quedar amb la cotilla. Amb bastant esforç se la va descordar a sí mateixa i es va posar el camisó de seda.
Es va ficar al llit que tant necessitava. Va estirar-se amb l’esperança de poder descansar però no era possible. Al igual que el Joaquim sentia un sentiment tant fort dins seu que no la deixava en pau, era un constant patiment i això que només s’havien conegut d’una nit...
Era tan intens el que sentia que no es podia descriure amb paraules.
Els primers raigs de sol van obrir-se pas entre les cortines, acariciant lleugerament la pell que havia quedat descoberta dels llençols. Un cutis de porcellana; delicat i pàl•lid que encara dormint lluïa impecablement. La calor ja arribava a la cambra denotant l’entrada de la primavera i donant una agradable sensació de calidesa que deixava enrere tot signe hivernal.
Va obrir els ulls lentament. Només va veure blanc i una brillantor al fons. Li encantava la llum matinal. Es va aixecar del llit i tranquil•lament es va col•locar les sabatilles. Va observar la seva imatge en el mirall on va veure a una nena que s’havia fet gran, ja no era tan innocent ni tan càndida. Trobava a faltar aquells anys quan l’únic que feia era jugar amb nines, quan el protocol era menys important que gaudir dels moments, ara tot era tan seriós, tan formal... Les seves galtes havien perdut el color rosat que solien tenir, mancaven de vida. Ella havia sigut una nena molt feliç, sempre estava somrient i transmetia alegria a tots els que l’envoltaven. Va recordar com els amics del seus pares sempre els hi deien que deurien estar joiosos de tenir una filla tan encantadora i afable. Jo mai els creia però m’agradava que em dediquessin tan grats compliments.
Es va pentinar els cabells mentre que recordava com en la seva infantessa habituava a portar la cabellera recollida en dues trenes exactament iguals i es lligaven amb uns llaços que combinaven amb la seva roba. Sempre es coordinava els complements amb els vestits, inclús el ribet dels mitjons era del mateix color que la indumentària. La seva mare era una persona a la que li obsessionava la perfecció i tot petit detall també ho havia de ser. Ella era el seu model a seguir, una dona exemplar que no es deixava portar pel que deia el seu marit i tenia les seves idees pròpies. Era una dama bastant moderna per l’època en la que es trobaven. Generalment no era fàcil trobar a una senyora que digués la seva opinió sobre la política, economia i tots aquells temes que els homes consideraven només propis per tractar entre ells. Era una de les persones més intel•ligents que havia conegut, havia rebut educació i això es notava i el seu coneixement sobre protocol era infinitament extens. Quasi tot el que sabia ho havia après d’ella i n’estava molt orgullosa de tenir una mare tan admirablement distingida. No obstant, no tenia res a dir sobre el seu pare, pràcticament no parlaven. Era trista a dir veritat, li hagués agradat tenir un pare amb el que poder parlar, discutir, compartir moments però no havia sigut així i no podia fer res més que acceptar-ho. Era un home bastant distant i tot ell mancava d’afecte i eufòria per les coses boniques de la vida. No es sabria descriure a sí mateixa, havia adquirit la llibertat de la parla com la seva mare però a vegades li venia de gust estar sola i pensar i potser això era el que provenia del seu pare, l’allunyament. Es podria dir que era com el sol que no necessita estar envoltat d'estrelles per il·luminar la Terra.
Va baixar els esglaons fins que va arribar al menjador on l’esperaven per esmorzar.
 Comenta
 
Capítol 2 Què hi ha en un sospir?
CAPÍTOL II
Va agafar la tetera i va omplir la tassa de te. Va ficar dues cullerades de sucre i ho va remoure tranquil•lament. Va agarrar-la per l’ansa. Era una delicada xicra de porcellana blanca que combinava a la perfecció amb la resta d’elements de la casa.
No es va tornar a parlar d’aquella festa en la residència dels Folch, en canvi, per desgràcia el pobre Joaquim no va haver un dia en el que no es comentés el que va passar aquella nit. Els comentaris solien ser provinents de la seva germana que no deixava en pau el tema. Ella era una persona molt insistent i per norma sempre removia cel i terra per aconseguir el que volia. Havien passat quasi cinc mesos però la Rosa s’atenia al seu propòsit inicial; descobrir qui era la noia amb la que havia ballat el seu germà. Havia descartat a unes 100 donzelles que també havien assistit aquell dia a la seva casa. Li quedaven unes quantes i cada vegada estava més excitada per saber qui era la misteriosa jove.
Ell estava en la seva habitació assegut en una cadira de banús mentre pensava en l’innegable atractiu de la Maria de la Mercè i com quedaria ideal posada en paper, així si per qualsevol raó mai tornés a veure el seu rostre, la tindria per sempre amb ell.
Tenia un talent nat pel dibuix i des de petit havia creat com denominaven els seus orgullosos pares, magnífiques obres d’art. La casa estava plena dels seus esbossos que adornaven les espaioses cambres i els llargs passadissos.
Va agafar un paper i va començar a traçar línies fines a carbonet que van donar pas al que seria una galta, després la barbeta i així successivament. El rostre que estava enterrat sota el foli anunciava la seva imminent aparició, només faltaven els ulls, oh aquells ulls! La seva mirada impactava i era tan difícil de captar la sensació que produïa veure-la que es va trobar en una situació en la que mai s’hi havia trobat; no sabia com dibuixar alguna cosa i en aquest cas eren els seus ulls, tan hipnòtics com el pèndol d’una endevina. Et transmetien tranquil•litat però a la vegada eren tan excitants, les polsades se’l acceleraven en veure’ls. Va intentar reflectir aquella expressió bastants vegades sense molt èxit.
Es sentia frustrat, no li cabia al cap com li podia estar succeint tal cosa. Li encantava dibuixar i això el bloquejava així que va llençar tots els retrats inacabats i va decidir que el millor que podia fer era anar a muntar a cavall per desconnectar una mica de totes aquestes depriments frustracions.
Es va vestir i va marxar absort en els seus pensaments sense adonar-se que la Rosa el seguia. L’havia vist caminant cap als estables i va sentir una àvida curiositat per assabentar-se de les activitats del seu germà. Ella sempre havia estat una persona tafanera, especialment, es sentia més intrigada quan era alguna cosa que havia de veure amb el seu bessó. Mai havien mantingut el que es podria definir com una relació fraternal amistosa sinó tot el contrari ja que ell no podia més de tanta xafarderia , li semblava esgotador.
De sobte, el Joaquim va girar-se amb tanta mala sort per la Rosa que la va descobrir. Ella va intentar fugir però ell la va parar.
- Què feies seguint-me? va cridar empipat.
- No et seguia! Només anava passejant per aquí!
- Si és clar...
- De veritat!
- Bé, no vull discutir, ara vull relaxar-me així que deixarem el tema.
La Rosa emprenyada va començar a córrer sense mirar cap a enrere i sense escoltar els crits del seu germà. Va accelerar el pas fins que va arribar al bosc que havia darrere de la casa. Necessitava estar sola, reflexionar sobre tot... Es preguntava a si mateixa si s’havia passat aquesta vegada, si havia sigut massa. Però ella no era del tipus de persones que s’ho prenen tot bé sinó que començava a sentir un odi i una ràbia tan profunda a dins del seu cos que era increïble que no morís del dolor que deuria causar tanta amargura junta. I com rancorós caràcter que tenia no podia deixar passar aquest incident. En aquell precís instant es va acordar de la misteriosa noia amb la que havia ballat el seu bessó. La seva ment ja maquinava el pla . Buscaria algun indici d’ella en qualsevol dels objectes personals del seu germà. Ja estava! Just va acudir-se-li que l’hauria retratat, n’estava segura. El coneixia i com a artista que era, el més probable era que hagués fet un esbós de la dona.
Va caminar lentament mentre inspirava l’aire pur que tant necessitava .
En el moment en el que ho meditava se li va acudir que era la primera vegada que el Joaquim s’enamorava i es sentia responsable d’ell. Per això considerava que era feina seva conèixer a l’estimada del seu germà. Creia que era la seva tasca però en realitat ella tenia menys experiència que ell ja que mai havia tractat amb un noi que no fossi el seu bessó. La veritat és que la seva existència la cansava perquè tota la vida s’havia quedat en la penombra del seu germà que sempre brillava a sobre d’ella. Potser era l’enveja de la tanta felicitat que l’envoltava però que mai l’incloïa la que l’havia portat a la situació de sentir antipatia per persones que ni tan sols coneixia. Hi havia dies en els que s’adonava de que estava molt sola i que freturava d’un home que l’estimés i la cuidés però als pocs segons d’aquests pensaments que serien els de qualsevol dona, s’ en recordava de la repugnància que li produïen els mascles i en general, tots els éssers amb els que havia d’estar. Això el denominaven antropofòbia havia llegit en varis llocs. Li agradava com sonava la paraula, li semblava bonica. Seguint aquest esquema, ella era una antropòfoba i n’estava orgullosa de ser-ho.
Va entrar a la mansió. Presa d’excitació va pujar la llarga escala de cargol que la portava directament a l’habitació del Joaquim. Assegurant-se de que ningú la veies es va introduir en la seva cambra per inspeccionar tots els petits detalls que la portessin a descobrir el misteri que la estava tornant boja.
Va registrar tots els calaixos, el terra, les prestatgeries i ja estava arribant a un punt d’extrema desesperació. De sobte, va veure la paperera. Estava plena de papers arrugats en forma de bola i llavors va sospitar. La tensió augmentava a mesura que anava desembolicant un dels folis. La va veure. Es va espantar, era una dona sense ulls... Li sonava familiar, segur que la havia vista a la festa però no encertava a recordar qui era exactament.
Va continuar amb la recerca enmig de la brossa però la majoria de dibuixos eren iguals que el primer menys un que constava d’un rostre amb uns ulls no del tot ben fets. No obstant això un es podia fer a la idea de com era la dona. Semblava maca i tenia una aparença delicada, suau, tendra.
La gelosia la va començar a corroure una altra vegada. Odiava que existissin noies més boniques que ella. I el pentinat? Com podia algú tenir el cabell tan magníficament recollit amb roses vermelles? Era esplèndid, tan perfecte que la ràbia va inundar el seu cos.
La Rosa també era posseïa una bellesa sobrenatural i per això trobar a una jove d’un semblant tan espectacular com el que tenia al davant va encendre el foc ardent de repulsió i odi cap a la donzella que estava plasmada en el dibuix.
Amb un foc encès a dins seu va decidir que ja era hora de saber qui era aquella impressionant dama i conèixer-la.
Decididament va baixar els esglaons fins que va trobar a la Pepa, la dona que portava les tasques i quefers de la casa. Mai se li escapava una, era perspicaç i ho controlava absolutament tot. I per aquesta raó la Rosa va pensar que ella sabria qui era la noia que hi havia retratada.
-Hola Pepa! va exclamar la Rosa amb simpatia.
- Digui’m, què desitja la senyoreta? va preguntar una mica farta de la noia que sempre que volia assabentar-se d’alguna cosa acudia a ella.
-Com has intuït que volia alguna cosa? va preguntar un tant confusa.
-No és difícil saber-ho ja que vostè sempre ve a mi quan desitja informació.
- Ai com em coneixes... Tens raó venia a fer-te unes preguntes.
-De què es tracta? No serà sobre el que em vas preguntar fa molt temps del Joaquim i la dona aquella amb la que va ballar a la festa, oi?
- Sempre tan ràpida, Pepa. M’alegro de tenir a una senyora tan brillant per ajudar-me. A veure...-va dir desdoblegant el paper. Crec que aquesta és ella, la reconeix? Perquè a mi em sona moltíssim! Estic pràcticament segura de que era una de les convidades.
- Podria ser qualsevol...- va dir mentre observava el dibuix molt atentament. Però espera, té una cosa molt significant- va dir mentre continuava rumiant.
-Què té de significant aquesta dona?
- No ho veu? No veu el collar?
-Quin problema té el collar ?
-Només hi ha una persona en el món que posseeixi aquesta joia tan impressionant que tan bé ha sabut dibuixar el teu germà.
-De veritat? I qui la posseeix?
-La senyora Folch.
-I qui és aquesta senyora si es pot saber?
- És una dona d’origen grec i crec que es diu Sofia. Es va cassar amb el senyor Folch d’aquí de Barcelona i van tenir una preciosa filla que gosaria a dir que el seu nom comença amb Maria. Tothom es va assabentar de que li havia regalat aquell collaret ja que era un dels luxós més exquisits del moment i la joia més desitjada per totes les dones i, quan dic totes em refereixo inclús a les senyores grans, de Barcelona. No hi havia dama que no somiés amb que el seu estimat li obsequiés amb tal joia- va dir. Ho sento, això és tot el que m’acordo.
- M’has ajudat moltíssim, gràcies Pepa! va exclamar mentre li donava una abraçada i sortia corrent cap al pis de dalt.
La dona va continuar netejant les prestatgeries i mentrestant, la Rosa, ja feliç per haver descobert una part més de la vida de la noia. Feia un temps, ja li havia demanat a la Pepa la llista de convidats i això va ser el primer que va consultar. Va passar tots els noms d’home i en arribar als de dona va començar a buscar a totes les que començaven per Maria, n’hi havia moltes però ella buscava a una en concret, la que tingués Folch com a cognom. Finalment la va trobar. Es deia Maria de la Mercè Folch i vivia no molt lluny de la seva casa.
L’aniria a visitar al matí següent.
Estaven tots sopant quan sobtadament la mare ,que es deia Magdalena, va preguntar:
-Com ha anat la passejada a cavall, Joaquim?
- Extraordinàriament bé estimada mare- va respondre ell mentre es rentava els llavis amb el tovalló abans d’agafar la copa d’aigua.
Llavors la Rosa va decidir que era un bon moment per treure el tema.
-Demà aniré a visitar a una amiga a casa seva. Et sembla bé mare?
- I qui és aquesta amiga si es pot saber? Viu molt lluny d’aquí?
- Es diu Maria de la Mercè Folch, no et recordes? Va venir a la festa que vam donar fa uns mesos aquí a casa- va dir la Rosa somrient mentre mirava al seu germà que no semblava haver reaccionat.
-Folch? No seria la filla del senyor Folch? va preguntar el pare.
-Sí, suposo. La seva mare es diu Sofia, no et sona mare?
-Ah sí aquella dona tan encantadora! És mig grega no? Oh em va caure molt bé, suposo que la seva filla també es molt simpàtica oi?
-Sí, és clar que ho és, no creus Joaquim?
- Ah el Joaquim també la coneix ?va inquirir la Magdalena.
- I tant! Van ballar junts i tot! No és cert germanet?
-Sí, sí que és veritat- va dir amb evident enuig.
-I perquè no aneu tots dos a visitar-la? Segur que estarà contenta de que l’aneu a saludar.
-Quina gran idea mare! Oh sí Joaquimet jo també crec que l’agradarà que hi anem!
- No puc, ho sento. He de fer un milió de coses demà- va dir excusant-se.
-Això es innegable però podries dedicar-li una mica del teu temps, tampoc es demanar massa... va dir la seva germana d’una manera insistent.
- De veritat, no serà possible- va dir aixecant-se de la taula. Ara si em disculpeu em vaig a la meva habitació, muntar a cavall m’ha deixat esgotat.
- Últimament aquest noi té una conducta tan inusual. Solia ser tan educat abans... – va dir la seva germana un tant decebuda, encara que en realitat tot el que havia dit havia estat fingit.
-Ja, deixem-li estar, potser l’heu forçat massa al pobre noi- va opinar el pare.
-Tens raó, no deuríem d’haver insistit, si no podia, no podia i ja està- va dir la mare.
-M’haureu de disculpar a mi també ja que m’ en vaig a descansar.
-Bona nit amor meu- va dir mentre li dedicava un somriure càlid.
-Bona nit, fins demà.
Es sentia orgullosa de sí mateixa. Estava obrint la porta de la seva cambra quan de sobte el seu germà que des de que havia pujat havia estat esperant-la, va sortir dirigint-se cap a la Rosa d’una manera violenta.
-Però a tu què et passa? No pots estar un segon sense tafanejar en la meva vida? va bramar exaltat. De veritat que tu tens un problema eh? Rosa deixa’m alguna vegada si us plau! No demano res més!
- Jo només ho he fet per tal de que us torneu a veure de veritat!
-Esperes que et cregui? Ets una xafardera i mentidera! Que l’únic que fas és dir mentides i ja n’estic fart! Què és això de que és amiga teva? I a més si ho has fet perquè volies que ens tornessin a veure perquè has hagut de dir tantes coses davant dels nostres pares! És que no té ni cap ni peus tot el que dius i fas.
La seva germana va començar a plorar desconsoladament. Tot el que havia dit el seu germà era veritat i li dolia pensar que així era. Mai havia imaginat que el Joaquim s’arribés a empipar tant amb ella. Estava en estat de xoc, no s’ho creia. No encertava a pronunciar ni tan sols una paraula, l’únic que li sortien eren llàgrimes agres que destrossaven el seu delicat rostre. El seu bessó tenia un caràcter tan bondadós i compassiu que veure a la seva pròpia germana plorant li va tocar la fibra sensible i deixant enrere tot el que li acabava de dir la va consolar. El que en Joaquim no sabia era que aquells plors eren d’esquírria i que acabava de despertar al monstre que havia tancat a dins seu.
La Rosa es va tancar en la seva habitació i el Joaquim després de molts intents de que la seva germana sortís va desistir i desolat es va ficar en la seva habitació.
Es sentia malament per el que havia fet però és que l’havia agafat en calent i tota la ràbia acumulada que sentia per ella havia sortit per la seva boca sense voler.
Antropofòbia una altra vegada. En aquell mateix instant l’únic que sentia era tírria i enemistat per tots els éssers que existien a la Terra. Odiava al seu bessó i tot el que havia de veure amb ell. Ara intentaria descansar i a l’endemà començaria a planejar com es presentaria a la Maria de la Mercè i que li diria.
El seu germà mentrestant continuava donant-li voltes a tot el que acabava de succeir. No cessava de pensar en si deuria o no anar a veure a la seva estimada perquè en realitat el dia següent el tenia lliure, el que havia dit al sopar només era una excusa per lliurar-se de l’insistència de la seva mare i la seva germana i en aquest moment no sabia què fer. Voldria veure’l o ara ja estaria promesa a algú o enamorada d’un altre? Mai havia sabut amb certesa si ella l’estimava o en algun moment havia sentit un sentiment per ell. Era un misteri que es mantindria per sempre soterrat si no es tornaven a veure. Seria correcte presentar-se així de sobte a casa seva o seria massa grosser? Les inseguretats l’omplien i l’intentaven confondre en totes les resolucions que intentava dur a terme. No podia conciliar el somni, era impossible amb tants dubtes al cap aconseguir descansar amb tranquil•litat. Des de que la va conèixer difícilment aconseguia adormir-se ràpidament; sempre li venia a la ment una imatge seva que el deixava somniant despert i imaginant tots els moments que podrien passar junts i com d’esplèndids serien però després totes aquelles fantasies desapareixien donant pas a unes depriments reflexions que deien que mai tornarien a veure’s.
La Maria de la Mercè mentrestant mirava el cel per la seva finestra. Estava tan impressionant com la nit de la festa. I va ser en aquell instant quan es va acordar d’ell. Va exhalar un sospir. Diuen que un sospir és un petó que no es va donar o també que és una senyal de l’ànima que et diu que alguna cosa et falta a la teva vida, potser una persona, el que et transmetia, les seves mans contra les teves, el seu aroma que ningú més té... Tots els bons moments que has gaudit a la vida et deixen una petjada al cor. A vegades petita, d’altres mitjana i quan de veritat van ser especials és una tan gran que no t’hi cap al cor, es queda petit per tant amor junt en un mateix lloc.
 Comenta
 
Capítol 3 El card és la flor més bonica
CAPÍTOL III
Per ella el record d’ell era com un ganivet, la punxava i sentia tot el dolor en un mateix instant com si la seva vida s’estigués extingint poc a poc notant totes les punyides que cada vegada eren més llastimoses i el seu cos, més dèbil. Ja no li quedaven forces, havia perdut tot el colors de la cara i ara el seu rostre era blanc, més blanc inclús que el de la neu més neta.
Sempre havia defès totes les idees feministes que eren les oposades a les masclistes que sostenien la majoria dels homes d’aquell moment però ell li semblava diferent a la resta, hi havia alguna cosa en el Joaquim que ho feia únic i per això era l’únic al que mai havia estimat. El trobava a faltar cada dia i cada nit abans de ficar-se al llit i després el veia en somnis on tot aparentava ésser extraordinari i on no estaven distanciats. El que no sabia era que no trigaria en veure’l.
No deixava de rumiar. Avui era el dia, finalment havia arribat. El jove seguia incrèdul, tant, que no podia articular ni tan sols una paraula. Es preguntava a sí mateix si la Maria de la Mercè ho trobaria una falta de respecte. L’havia envaït una onada de por i en tals circumstancies era el pitjor que li podia haver passat. Volia deixar de donar-li voltes al tema però era impossible perquè tot i fins l’últim detall li feia rememorar-la. Tanta angoixa al fi i a la cap, perquè?
Ella va sortir a passejar pels jardins de la seva propietat. Feia un dia ideal per gaudir d’una mica d’aire exterior. Portava un barret de ràfia amb unes flors que ho decoraven. Eren rosa salmó que combinaven a la perfecció amb el vestit que era justament del mateix color. Va treure el seu ventall ja que l’aire era humit i com a dama refinada que era no desitjava suar. Caminava mirant ambdós costats, escoltant el soroll dels ocells, el moviment de les branques dels arbres, sentint l’agradable sensació del sol i el suau vent acariciant el seu rostre i sobretot gaudint de la relaxant harmonia que la rodejava.
Finalment, el Joaquim va prendre una decisió, aniria. Després de reflexionar tant havia tingut un d’aquells moments on el cor decideix el que més necessita i sense cap tipus de raonament tot succeeix tal com ha estat establert pel mandatari del cos i l’ànima.
Es va començar a preparar psicològicament pel rebuig que pensava que molt probablement rebria. Era trist que una persona tingués les expectatives tan baixes que pensés d’aquella manera tan pessimista. Depressió.
Va arribar l’hora de sortir. Ell estava més nerviós que mai mentre que la seva germana gaudia enormement de la situació. Li agradava el sofriment del seu germà, era tan tràgicament deliciós i a la vegada tan dramàtic... La Rosa hi trobava l’encant en llocs on generalment les persones no la veuen. La seva percepció de bellesa es definia per exemple amb un dia de pluja, les aranyes, el mar agitat xocant amb el trenca-ones i així successivament. És cert que sempre li havien presentat el card com una flor lletja; però tot i això, era la seva flor preferida des de petita.
El viatge era curt però s’hi va fer més curt encara pel Joaquim. La germana bessona ja havia contactat amb la Sofia, la mare de la jove per avisar-la de la seva visita.
La mare no s’ho havia dit per tal de sorprendre-la i era per això que la Maria de la Mercè continuava amb el seu passeig quan els Isart van arribar.
Sobtadament, el Joaquim es va quedar paralitzat. En la llunyania, caminant lentament sobre la gespa podia distingir la figura d’una dona, seria ella? I si ho era, seria capaç d’afrontar la situació? Va sentir un impuls similar al que l’havia incitat a venir que li deia que anés a buscar-la. La Rosa contemplant el nerviosisme que el turmentava li va dir:
-Ves Joaquim, segur que s’alegra molt de veure’t.
- Tu creus?
- N’estic completament segura. Ara corre, vinga afanya’t.
Ell va somriure i va sortir corrent en direcció cap a ella. Cada vegada estaven més a prop. Tants mesos sense veure’s. La va cridar pel seu nom. Ella el va veure. Ella també va començar a córrer cap a ell. Es paren en el mateix punt. Ara estan molt a prop l’un del altre. Casi no hi ha distància entre els seus rostres. Hi ha un silenci durant segons. Tots dos s’havien quedat atordits. El ritme de las pulsacions anava baixant . Ja respiraven més tranquils. Els batecs del cor es desceleraven i pràcticament ni es escoltaven.
Una llàgrima va relliscar per la seva galta ardorosa galta. Ell la va mirar i amb la seva mà li va acariciar suaument la cara mentre amb l’altra li assecava l’aigua amarga de la tristesa . Les havia trobat a faltar aquelles mans, tantes nits en les que només les havia desitjat sentir contra les seves , una carícia...
- No plori si us plau, no m’agrada gens veure-la tan apagada - li va demanar el Joaquim.
- Ho sento, és que no sé el que m’ha passat- va respondre ella una mica avergonyida.
- No passa res- va dir intentant tranquil•litzar-la.
-Bé, i que fa vostè aquí?- va inquirir ella
- He vingut de visita amb la meva germana que us volia conèixer des de feia molt temps i al final mira aquí estem.
- Ah, tens una germana?
- Sí, està just allà on està el cotxe, la veus?
- Ara sí. I com és diu la teva germana?- va preguntar mentre emprenien la marxa en direcció a la noia.
- Es diu Rosa i es la meva bessona. També li he de dir que és una persona molt tafanera així que jo li recomanaria que anés amb compte amb el que li diu.
- Ho tindré present.
Ja casi havien arribat a on estava ella. Ara ja la podien observar molt millor.
Mentrestant la Rosa havia estat pendent de tota la escena de la retrobada dels dos amants en silenci. Sentia enveja del seu amor, era tan dolç, tan tendre, potser massa i tot. Ara ella era la gelosia en persona encara que no es veiés reflectit en la seva cara. Era molt bona ocultant la ràbia i el odi que sentia, ja que sempre havia hagut de fingir que apreciava a les persones, havia de saludar-les, somriure quan deien algun comentari amb el que pretenien ser agradables i també havia de mostrar la seva educació. N’estava farta de tant protocol, si no li venia en gust parlar amb un duc, un noble o qui fossi, perquè havia de fer-ho?
La mirada de la Rosa es dirigia cap al cel on divisava els ocells que volaven tots junts creant formes i figures amb un fons blau. Generalment no li agradaven molt les aus, especialment les menys independents com aquelles que estava veient. Ella creia que no era necessari que anessin totes juntes perquè així no semblaven tan dèbils. Debilitat. Mai s’havia sentit fràgil quan estava sola, ella era la seva millor companyia però en canvi quan estava envoltada de gent, s’estressava i molt.
Finalment, la parella de joves va arribar. La Maria de la Mercè li va somriure mentre treia la mà per saludar a la Rosa.
- Bon dia, encantada de conèixer-la. Em dic Maria de la Mercè Folch .
- Igualment. Jo sóc la germana bessona del Joaquim, Rosa Isart.
- Crec que no ens vam conèixer a la festa, oi?
- No, precisament per això volia tenir el gust de fer-ho avui.
- Doncs ha sigut una grata sorpresa que hagin vingut a visitar-me. Aniré a avisar a la Magdalena per tal de que prepari una mica de te.
- Gosaria a dir que ja ho sap perquè vaig parlar amb la seva mare.
- Va parlar amb la meva mare? No sabia res d’això i tampoc m’havia avisat de que vostès venien... Què estrany! Suposo que seria perquè fos una visita inesperada- va dir reflexionant.
- Sí, em sembla que va mencionar alguna cosa del estil- va recordar la Rosa.
Van iniciar el camí que portava fins la porta principal. Era una mansió verdaderament magnífica i vista des de on es trobaven ells s’elevava imponentment cap al cel donant una sensació de grandesa a tot el que la veia. Es notava que eren una família ben acomodada només veient els petits detalls en la seva vestimenta per exemple; el seu ventall tenia aplicacions en plata, les joies eren totes d’or blanc amb pedres precioses, el vestit, de seda i les sabates, de cristall.
Va picar a la porta mentre esperaven a que alguna persona els obrís la porta. Una dona ,que deuria tenir uns seixanta anys aproximadament, va parèixer darrere de la porta. Els va dedicar un somriure de benvinguda als dos germans i un altre més especial a la Maria de la Mercè.
- Com ha anat el passeig, Maria de la Mercè? I aquests encantadors joves qui són? Són els germans dels que m’ha parlat la seva mare?
- Genial, gràcies, la veritat és que ho necessitava. I sí, ells són els bessons Isart. Com és que tothom sabia que venien menys jo?
- M’alegro de que hagi anat bé. Encantada de conèixer-vos. Bé és que la senyora m’ha dit que s’estimava més que no ho sabessis i així et faria més il•lusió.
- He de dir que ha sigut una bona idea, ara estic tan feliç d’estar amb ells...
- Ara que ja sé que estan aquí procediré a preparar uns tes. Li sembla bé a la senyoreta?
- Perfecte, moltíssimes gràcies. És curiós casi mai fa falta que et digui el que necessito, sempre vas un pas per davant.
- Molts anys al seu costat. Una s’acaba acostumant- va dir mentre li va somriure i es va dirigir cap a la cuina.
- Què agradable aquesta dona! Es nota que us estima com una mare. Suposo que era la Magdalena, oi?
- Sí! Porta tants anys aquí amb nosaltres, més inclús dels que tinc jo. Des de que vaig néixer m’ha cuidat com la meva mare mai ho ha fet. No m’imagino viure sense ella.
- Tant de bo totes les minyones fossin com ella- va dir la Rosa.
- Sí, la veritat és que som molt afortunats de poder comptar amb la Magdalena. Volen seure?
- Sí, gràcies- va dir la exhausta Rosa que ja estava cansada de passar tanta estona aixecada.
- Acomodeu-vos si us plau, com si estiguessin a casa seva- va dir indicar la Maria de la Mercè senyalant el sofà.
La Rosa es va seure enmig dels dos enamorats. Els va mirar ràpidament. Tots dos estaven absorts en els seus pensaments i les seves cares, inexpressives.
- Em va agradar molt el collar que va portar per la festa- va dir dirigint-se cap a la Maria de la Mercè.
- Quin collar? Ah sí! El de la mare! És el meu favorit i per sort aquella nit la mare m’ho va deixar perquè em va dir que li agradava molt com quedava amb la resta del conjunt. Encara recordo com estava d’orgullosa de poder portar una joia com aquella en una festa tan exclusiva.
El Joaquim de sobte en oir la veu de la seva estimada va deixar les seves reflexions de banda i va començar a escoltar el que deia. Pronunciava les paraules amb entusiasme i els seus ulls estaven més bonics que mai i és que quan algú parla del que de veritat li agrada es nota aquella passió tan significant en la seva mirada. Aquella mirada que dies enrere no havia pogut dibuixar, l’expressió tan complicadament màgica i que probablement ell mai podria captar. Mentrestant elles continuaven amb la seva conversació.
- Oh, a mi també m’encantaria que la meva mare em deixés alguna de les seves joies.
La Maria de la Mercè es va riure.
- No es cregui que sempre em deixa. Aquell dia va ser una excepció molt puntual.
- Suposo que nosaltres quan siguem mares tampoc deixarem els nostres collars- va dir la Rosa rient.
Pel Joaquim l’escena no tenia so. Només gaudia veient com es reien, com les seves boques s’obrien i com els llavis dibuixaven una expressió de felicitat en els seus rostres. Era com un quadre, una imatge congelada però a la vegada tan càlida quan l’observaven. Sobtadament, el semblant de les dues noies va canviar quan es van adonar de que ell també estava allà.
- Sí que està pensatiu el Joaquim avui, no? va dir estranyada la Maria de la Mercè.
- Què dieu?-va dir el Joaquim havent-se llevat de les seves imaginacions.
- No res- va dir la Rosa. Doncs responent a la seva pregunta, li he de dir que li passa des de la nit de la festa. Es queda mirant a un punt fixe i no s’immuta de res, és trist perquè solia parlar molt i ara ja no podem ni dir-nos dues paraules.
- Em sap molt greu. Jo mai he tingut germans i crec que vostès deurien de considerar-se molt afortunats de tenir-se l’un al altre perquè de veritat que no saben el que és estar sola i que la única companyia que rebis sigui la de les teves nines. Elles sí que han estat sempre per mi. Inclús vaig tenir una germana imaginària amb la que jugava, parlava i em reia. Com pot veure es podria dir que la vida no m’ha somrigut molt- va explicar-li la Maria de la Mercè.
- Vaja, no ho sabia, em sap molt greu- va excusar-se la Rosa.
La Rosa era una persona insensible però el que li va explicar la Maria de la Mercè li va arribar molt endins on rarament arribaven els comentaris i on s’emmagatzemaven fent-li imaginar tota la tristesa que la noia deuria haver sentit. Es va sentir malament per la pobre jove. Era cert que ella i el seu germà mai havien mantingut una relació molt bonica però sí que havien compartit moments únics que si el seu bessó no hagués existit, mai haurien passat. Es va plantejar que potser no l’odiava tant com el seu subconscient malèvol li volia fer creure i que podria ser que no s’allunyessin tant d’una comú relació fraternal. Va mirar al seu germà que les observava sense acabar d’assabentar-se del que estaven parlant.
- En què penses Joaquimet? va preguntar-li la Rosa.
- En la bellesa de l’escena- va dir ell encara pensatiu.
- Quina escena? No t’entenc...
- Vosaltres dues allà rient, era artísticament perfecte, el que no sé és de que parlàveu just ara.
- Res important- va dir la Maria de la Mercè.
- Estava pensant... Deuríem visitar-nos una mica més sovint, l’he trobada a faltar- va dir tímidament.
Les seves galtes se li van tornar vermelles per la vergonya. No sabia que respondre però per sort per ella, just va arribar la Magdalena amb el te i les pastes.
- Moltíssimes gràcies! –va dir el Joaquim que ja estava molt més actiu.
- De res home! –va dir la minyona amablement.
- Mm quina bona pinta que té tot Magdalena! –va dir la Maria de la Mercè a la que se li feia la boca aigua només veient les pastes.
- Espero que us agradin, les he fet amb molta cura així que suposo que han sortit bé.
- Molt amable, gràcies- van dir tots alhora.
Cadascú es va servir el que desitjava i va procedir a prendre el menjar i les infusions. La Rosa no va agafar sucre ja que preferia sentir el sabor original del te, sense ensucrar-ho. Això semblava que es veia segons el caràcter, per exemple, la Maria de la Mercè preferia posar-li dues cullerades de sucre, com persona dolça que era i en contrast, la bessona del Joaquim que ho volia més tirant a amarg, com ella mateixa. No tenien tema de conversa.
Tots tres gaudien de les seves infusions mentre el calor es repartia per totes les parts dels seus cossos. Els hi va fer sentir molt millor i també els hi va donar més forces per parlar. Amb les energies renovades la Maria de la Mercè va decidir dirigir-se a la Rosa.
- I què li agrada fer a vostè?- va preguntar-li.
- La veritat és que no fa moltes coses – va dir burlant-se el Joaquim.
- Deixa’m en pau, vols? El Joaquim sempre es burla de mi perquè no tinc moltes aficions. Algunes d’elles són llegir, asseure’m enmig del bosc i pensar, escriure poemes... També m’agrada assistir a festes perquè pots veure a moltes persones d’altes classes socials.
- Joaquim, pobreta, quin problema hi trobes en que li agradi la lectura, composar poesia, reflexionar amb si mateixa i anar a festes? – va defensar la Maria de la Mercè. A més a més jo les trobo perfectament normals però no obstant, he de dir que no suporto les festes. Segurament el Joaquim no es recordarà però en la vostra quan em va preguntar si estava gaudint li vaig dir que ho trobava tot massa innecessari. I en la meva opinió i sense ànims d’ofendre només són per ensenyar les riqueses de les famílies que les celebren però em sembla bé que la gent ho trobi entretingut.
- Rosa, sento haver sigut tan grosser, de veritat que no era la meva intenció- va disculpar-se el Joaquim. I senyoreta Folch no dubti sobre la meva memòria, especialment la d’aquella nit la mantinc molt fresca- va dir-li somrient.
- És que no ha sigut només avui, sempre m’estàs atacant i jo ja n’estic farta!- va cridar la Rosa, aixecant-se del sofà.
- Tranquil•litzeu-vos si us plau. Jo li recomanaria que s’ assegués una altra vegada.
- Disculpa’m, és cert que he sigut un mal educat però et demano que em perdonis, si no ho fas, no m’ho perdonaré mai.
La Rosa el va mirar despectivament i amb una cara que ensenyava tot el odi que sentia per ell. Ell, el seu germà? Això mai va dir-se a sí mateixa.
 Comenta
 
Capítol 4 A reveure
CAPÍTOL IV
Sonava el primer moviment del la Simfonia No. 40 de Mozart. La interpretació era tan magnífica com la intèrpret. Els dits es movien al compàs de la música podent veure la delicadesa i el sentiment amb el qual representava l’obra. Certament tenia unes boniques mans de pianista, fràgils però a la vegada segures, plenes de confiança, sabien quina tecla havien de pressionar en cada moment. Contemplar-la era un espectacle; la concentració amb la que tocava, la passió que posava en la melodia tenia al home meravellat. No va poder evitar que un somriure es dibuixés al seu rostre, amb ella era feliç i no calia dir-ho. Eren les últimes notes, cada vegada el to era més fluix, la música es començava a extingir parsimoniosament per donar pas a un tranquil•litzador i relaxant silenci a la sala. Ella va quedar-se observant un punt fixe que semblava llunyà, ell mentrestant la contemplava en silenci fins que ho va trencar.
Van parlar de les seves aficions ,de com els agradaria muntar a cavall junts i també la admiració va ésser present en la conversació. Encara era una relació distant i freda, com la neu però al mateix temps, en un lloc molt amagat als seus cors, hi havia un punt càlid que albergava el que seria una relació cordialment oberta.
Tots dos s’havien oblidat per complet de la Rosa que després de la discussió havia desaparegut.
El bosc. Una figura estava asseguda enmig. Estava mirant cap al terra. Era una dona. La seva postura feia pensar en el rebuig, l’abandó i la solitud. Va sortir corrents ocultant el seu rostre. Va deixar endarrere un breu poema que deia així:

Volia escriure
exactament el que sentia
però d’alguna manera
el paper va romandre buit

i no podia haver-ho
descrit millor.
R. I.

El paper estava arrugat i la cal•ligrafia era descuidada el que indicava que havia sigut feta amb molta pressa.
Era preciós en la manera en la qual ho són les coses tristes, tan intenses de llegir com d’escriure i que mai et fan somriure però que sempre et fan reflexionar. Transmetia el mateix que la pluja caient, el mar agitat en un dia tempestuós i les llàgrimes d’alguna persona, perquè aquell poema era certament profund i només els que saben apreciar aquest tipus d’atractiu mereixen ésser premiats amb l’amor.
La Maria de la Mercè i el Joaquim van pujar a la terrassa de l’últim pis de la finca per contemplar les vistes a la ciutat quan es van trobar a la Rosa. Es van quedar horroritzats pel que van veure. Allà estava ella a punt de deixar-se caure d’una alçada de 15 metres cap al terra. Tots dos van trigar en reaccionar.
La Maria de la Mercè va cridar el seu nom mentre que el Joaquim corria cap a ella en un intent de rescatar-la. La Rosa estava dempeus amb el cos que li tremolava i un somriure molt ample en el seu rostre.
 Agafa’t a mi- va ordenar-li el Joaquim agarrant-la amb força de la mà.
 No vull baixar- va contestar-li la Rosa que va començar a actuar com una nena petita quan no vol fer alguna cosa.
 Vinga, Rosa, baixa que serà el millor per tots- va dir suaument intentant calmar-la.
 Serà el millor per tu, però no has pensat que possiblement no ho serà per mi? va bramar furiosa.
 És clar que ho serà! Ningú vol morir-se i menys encara per haver-se llençat des de una terrassa!
 Doncs jo sí!
 Dona no diguis això! va dir la Maria de la Mercè.
 Deixeu-me en pau d’una vegada! va cridar amb un peu en l’aire.
 No, Rosa no ho facis si us plau! va demanar la Maria de la Mercè.
 Ningú m’estima, a qui l’importa el que faci ara? Ningú mai s’interessa per mi, ara no em digueu que els importarà la meva mort!
 Hi ha molta gent que t’estima, estàs molt equivocada en tot el que dius, que no ho entens? va dir el Joaquim.
 Mira, no em diguis això perquè tu ets la primera persona que m’odia, no fa molta estona que m’ho has demostrat una altra vegada. I ara no intentis excusar-te perquè ja no importa.
 Sé que no em creuràs quan et digui que t’estimo però has de saber que tot i que mai ho demostri, és la veritat perquè a la fi ets la meva germaneta bessona i hi he estat literalment sempre amb tu- va dir-li somrient tendrament.
 No em diguis més mentides perquè sinó al final me les acabaré creient!
 No són mentides o sigui que escolta’m! T’ho prego, Rosa, no facis cap bogeria si us plau.
 Tu només ho dius perquè no vols que tota la responsabilitat caigui a sobre teu, que ja sé com ets! L’única cosa important per a tu es tenir als pares contents i es podria dir que has fet un bon treball. Per exemple, quan el pare parlava amb els seus amics els hi deia l’orgullós que estava de tu i tu potser no ho sabies però jo sempre escoltava les seves converses i saps què? Mai ha parlat de mi, mai. Perquè serà? Suposo que el fet de que siguis un noi ajuda però tu saps tan bé com jo que no he sigut ni seré mai la nena dels seus ulls com es sol dir. I a més a més, recordes quan tu vas començar a aprendre a muntar a cavall que em van dir que jo millor que no ho intentés? Com si estigués limitada mentalment o físicament. No m’estimen Joaquimet i tu ho saps molt bé, no?
 No siguis tan dura amb tu mateixa, ells t’estimen tot i que com et passa amb mi, a vegades no ho sembla.
Ella es va riure. Era un riure pèrfid, tant que a la vegada era esgarrifós.
 El que passa aquí és que tu et penses que sóc molt estúpida, el suficient per creure’m tots els teus enganys i les teves històries amb les que potser li pots mentir a la Maria de la Mercè, però arribats a aquest punt hauries de saber que amb aquest tipus d’estafa no funciona.
 Maria de la Mercè, no la facis cas, està delirant, no sap el que diu.
 Calla que ho estàs empitjorant! va xiuxiuejar la Maria de la Mercè.
 És clar que ho sé, encara no estic boja ni tampoc sorda així que o parles més fluixet o t’oiré. Jo també opino el mateix que vostè, Maria- va dir mentre li dedicava un somriure. Per cert li fa res que la digui així o prefereix que la digui pel seu nom sencer?
 Maria m’està bé.
 De veritat? Quina bona notícia! Pel moment l’única bona del dia d’avui.
 Rosa no exageris les coses si us plau. Estàs sent molt melodramàtica.
 Melodramàtica, jo? A més, té el valor de dir-me això a mi?
 Sí, baixi ja d’una vegada, la veritat és que no sé com ho hem de dir per tal de que baixi perquè ja s’ho hem dit un milió de cops i de què ha servit? Respongui vostè.
 De res, i això és el que m’agrada, empipar-vos. Només vull que sofriu, tots vosaltres, l’únic que desitjo és veure les vostres cares de patiment i després ja puc descansar en pau per sempre més. Sí, pensareu que sóc cruel però reflexioneu una mica i us adonareu de què us ho mereixeu per tot el que m’haveu fet passar, tu menys Maria però tu- va dir apuntant al Joaquim amb el dit. Pagaràs per tots els anys de llàgrimes, de solitud i de dolor. No us negaré que probablement aniré al infern perquè quasi que ja m’han donat un bitllet pel que estic a punt de fer. Us recomano tancar-vos els ulls, això no serà gens agradable de veure, us ho puc assegurar.
El Joaquim la va agafar de la mà però ella es resistia. El terrat era una mica dèbil i amb el pes de la Rosa, començava a debilitar-se encara més. Una teula trencada va relliscar fins al peu de la noia qui ho va aixecar per tal de que finalment es caigués al terra amb tanta mala sort que va perdre l’equilibri. Era una situació tensa, la vida de la Rosa depenia del Joaquim, en aquell instant, ell tenia la seva vida agafada de la mà. Tenia l’oportunitat de soltar-la i deixar-la anar per sempre o agarrar-la amb força, probablement més de la que utilitzaria per salvar-se a sí mateix.
 Deixa’m anar! No vull viure més... - va començar a plorar intensament.
 Això mai germaneta! va dir-li.
 Serà el millor per tots, si en el fons jo sé que la meva absència us alleujarà així que us faré el favor. Adéu, a reveure.
 No em deixis anar! No ho facis Rosa! va dir mentre la agarrava per pujar-la.
 Massa tard Joaquimet. Per cert, mira al interior de la meva sabata quan tot això hagi acabat. T’asseguro que ho entendràs tot- va dir havent acabat de plorar.
Es va soltar d’ell. Ell no va poder evitar-ho. Va cridar el seu nom moltes vegades mentre mirava al cel, demanant a Déu que la portés a un lloc on fos més feliç que a la Terra que ella tant detestava. Va tancar els ulls, no volia veure la caiguda, no volia veure el fi. La Rosa, per primera vegada en la seva vida es va sentir lliure i amb això, ja va sentir que havia pres la decisió correcta. Estava en els últims segons de la seva vida i per ella, ara era el moment més feliç. No havia res que la fes tan bé com pensar que tot el seu patiment estava a punt de acabar-se per sempre. Una etapa traumàtica estava a punt de finalitzar i donava pas a la possibilitat de viure, si es pot dir així, una eternitat on podria descansar en completa tranquil•litat.
El Joaquim plorava abraçat a la Maria de la Mercè que l’intentava confortar de totes les maneres possibles. Ella tampoc s’acabava de creure que hagués passat de veritat, encara no s’ho terminava de creure, la seva ment no ho volia acceptar.
La Rosa es trobava tendida en el terra. Tenia el rostre d’una persona que no semblava haver sigut tan infeliç com ho havia sigut en la seva vida, més bé, tenia un semblant angelical. Somreia, els seus trets estaven més suaus que mai, el seu cabell estava ben repartit sobre la gespa i el seu rostre fràgil que generalment no cridava l’atenció, ara brillava amb un resplendor platejat possiblement a causa de les anteriors llàgrimes que ara destacaven en la seva cara.
Llàgrimes i més llàgrimes per part del Joaquim. Semblava mentida que estigués plorant tant per la pèrdua de la seva germana a qui mai havia estimat excessivament. Ara s’adonava de que havia sigut massa egoista a vegades, dirigint sempre l’atenció dels seus pares a tot el que ell feia, que era bàsicament fer ombra a la Rosa que durant els anys va acumular cada cop més ràbia, enveja i odi pel seu bessó. I pensar que tots dos havien sortit del mateix ventre! El Joaquim va sortir el primer i a la Rosa va costar molt treure-la, tant que van haver de estirar-la per tal de que sortís, com si no volgués sortir al món exterior, com si s’estimés la foscor i mai volgués abandonar-la.
Van acostar-se a la terrassa des de on es podia veure amb perfecta claredat la figura de la Rosa amb una col•locació quasi excel•lent. Van decidir anar a comprovar per si de cas encara estava viva. El Joaquim va baixar les escales com un nen en el matí de Reis Mags per obrir els regals, únicament amb la diferència de que el nen somriuria i el Joaquim no somreia precisament. La Maria de la Mercè el seguia però ella no anava amb tanta pressa.
El primer que va fer el Joaquim va ser comprovar el pols. Res. Va comprovar la respiració. Tampoc respirava. Ara ja n’estava segur de la seva mort. Va orar a sobre del cos de la seva difunta germana demanant a Déu que la cuidés millor que ell en tots aquests anys. Després, va procedir a examinar la sabata on es suposava que la Rosa havia deixat alguna cosa, segurament, una nota suïcida.
Efectivament, ho era. Estava doblada quatre vegades i al trobar-se en contacte amb el peu, s’havia arrugat una mica. La va desdoblar amb molta rapidesa. Va arribar la Maria de la Mercè.
- Ha mort definitivament? va inquirir.
- Em temo que sí- va respondre el Joaquim. Ha deixat una carta on ho explica tot.
- L’ha llegit, ja?
- No, encara no. Ara just em disposava a fer-ho. Veiem que hi diu- va dir.

Estimat Joaquim i tot el que llegeixi aquesta carta,
Primer de tot trobo de sentit comú explicar per escrit les raons que m’han portat a cometre tal heretgia. Sí, ho sento, no és cristià el que he fet però, arriba un punt en el que tot es junta i ja no pots més. Això és precisament el que m’ha passat a mi. He acabat farta de viure. He d’admetre que el que he fet no és molt comú, la gent no es sol tirar des de una terrassa però era l’única solució que hi veia pel meu problema. Problema que era impossible de resoldre fins que vaig començar a contemplar l’idea d’una mort avançada, d’un suïcidi. Sona molt malament dit així però és que no té un altre nom. Tinc l’esperança de morir en la caiguda i acabar amb tota aquesta inútil vida perquè a la fi i a la cap com d’important he sigut per les altres persones? Possiblement no els hi he importat mai perquè jo crec que escoltaven el meu nom i com si res. En canvi, el meu germà, el Joaquim Isart serà i ara ja ho és un gran home de prestigi com el pare, dels que ningú s’oblida mai perquè es senten orgullosos de haver compartit moments amb ells tot i que només hagin sigut uns segons.
Ja m’agradaria a mi haver tingut tanta sort com ells però no ha sigut així i ho he d’acceptar, bé, en realitat sempre ho he acceptat perquè mai ha sigut diferent i arriba l’hora en la que t’adones de que la vida no és justa amb tothom i que el món no està equilibrat ja que hi podem trobar persones extremadament desgraciades i d’altres extraordinàriament afortunades, tant que em fan sentir enveja per elles. Joaquim, deuries sentir-te afortunat de que una dona com la Maria de la Mercè t’estimi. De tot cor, si és que encara em queda una mica, desitjo que algun dia us caseu i formeu una família perfecta.
No és bo estimar-se més les coses dels altres abans de les teves així que ara faig l’esforç i penso que potser des de on estigui, quan us vegi potser somric.
L’enveja et fa sentir un dolor profund a dins teu que fins i tot el cor et fa mal. Tan sols vull anar-me’n a un lloc millor que aquesta gàbia. Jo crec que ja conec el Infern, la Terra, així que no penso que res pot ser pitjor que aquest demoníac lloc.
No m’allargaré molt més perquè una vegada morta no vull ser també una carga per tots vosaltres. Espero que no em trobeu molt a faltar. Intentaré gaudir d’aquesta felicitat tan somiada, us prometo que no desaprofitaré aquesta gran oportunitat per la qual em considero molt afortunada. Us deixo amb un últim poema, el meu últim poema de tots:

Va tancar els seus ulls
i va somniar sobre felicitat
però es va llevar
i es va adonar
que en aquest món
mai seria feliç
R. I.

Gràcies estimat lector per haver-s’ho llegit tot.
Rosa Isart.
P.D.: Em podríeu enterrar-me al meu lloc preferit del bosc si us plau? I si heu de posar flors a sobre de la meva tomba us demanaria que fossin cards si no és molt demanar...
Gràcies una altra vegada.
Rosa Isart.

El Joaquim i la Maria de la Mercè van acabar de llegir la carta amb llàgrimes als ulls. Els hi havia emocionat.
- Des de on estiguis Rosa, vull que sàpigues que tu et mereixies viure. Et quedaven tants anys de vida... – va dir el Joaquim dirigint-se al inert cos de la seva germana sense esperar una resposta.
- Tranquil, Joaquim, era el seu desig, potser és el millor per ella i per tots. Suposo que vostè , tant com jo espera que trobi el seu camí cap al cel. No plori més si us plau, em trenca el cor tan sols veure’l així.
- Mai m’havia parat a reflexionar, sinó, m’hagués donat compte de l’estúpid que vaig ser amb ella. Però ara ja res pot canviar.
- Tu ho has dit, no podem fer-li res a això. Hem d’avisar a la Magdalena d’aquest terrible incident.
- Sí, millor ves tu, jo em quedo aquí amb ella.
Va col•locar les mans de la seva germana de manera que quedessin juntes i hi va posar el paper a sota. També li va tancar les cames i li va estirar les delicades teles del seu vestit per tal de que no quedessin arrugues.
Mesos després, una vegada el traumàtic accident va començar a passar al oblit, el Joaquim i la Maria de la Mercè es van comprometre. Es casarien tal com la Rosa desitjava.
Un cop van estar casats van mudar-se a una casa a una zona molt tranquil•la de la ciutat. Només volien desconnectar dels xiuxiueigs de la gent que no deixaven de parlar del suïcidi de la Rosa. Inclús, havien començat a difondre un rumor que acusava al Joaquim d’haver llençat a la seva germana i a la Maria de la Mercè com a còmplice.
Els veïns tot això ho sabien i sempre que la parella passava pel davant de les seves cases els observaven detingudament amb semblants recelosos. Tots dos començaven a estar farts de la gent que els envoltava. Ja no eren feliços com abans, la seva vida consistia en evitar a les persones.
Una nit, el Joaquim va somniar molt sobretot va recordar aquells moments on de veritat era feliç. Un poema va vindre a la seva ment:

Va tancar els seus ulls
i va somniar sobre felicitat
però es va llevar
i es va adonar
que en aquest món
mai seria feliç

Aquell poema descrivia la seva situació a la perfecció. Va prendre una dura decisió i va començar a escriure una carta:
Estimada Maria de la Mercè i tot el que llegeixi aquesta carta,
Primer de tot trobo de sentit comú [...]
Potser la vida no està feta per mi.
Gràcies per haver-te quedat per sempre amb mi, ara torno amb la Rosa. Espero veure’t aviat estimada meva.
Joaquim Lió Isart.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]