Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



AnnaTània
Lleida
 
Inici: La casa del silenci

Capítol 1 Una nova vida
Aquest teatre és on m’estic presentant per poder entrar a l’orquestra més famosa del meu poble per poder aspirar a tenir un sou ja que, a casa meva, mai hem tingut diners. El meu pare, quan jo tenia 2 anys, ens va abandonar i es va emportar tots els estalvis de la meva mare. Per això, per poder-nos alimentar i vestir-nos decentment, jo i ella havíem d’anar als abocadors a mirar si trobàvem quelcom de valor per poder vendre-ho. Allà va ser on vaig trobar el meu preciós violí.
El trompetista m’acaba de llençar una mirada amenaçadora. Jo, per uns instants, m’he deprimit però ara, que està tocant, veig que li dono mil voltes. Sento veus, em criden a mi! Pujo cautelosament a l’escenari. Començo a tocar la cançó amb què em sento més segur. Tot i que les primeres notes m’estan superant, els meus pensaments s’esvaeixen i sense adonar-me’n, ja estic a punt d’acabar la cançó. A les últimes notes, recordo tots aquells moments viscuts en aquell rovellat abocador, on la meva mare i jo passàvem les hores buscant quelcom de valor per poder vendre i, així, poder alimentar-nos. Una veu ha esvaït els meus pensaments:
Pot venir un moment?
— Disculpi, m’ho diu a mi?
— És clar noi! Que hi veu algú més aquí?!
— No, perdoni -dic mentre m’aproximo a ell-. Vostè dirà.
— És bo, ho sap oi? Qui li ha ensenyat a tocar el violí?
— Jo sol senyor.
— Vostè sol? És impossible!
— Amb esforç i dedicació, tot és possible.
— Ben dit. Per cert, digui’m el seu nom.
— Em dic Martorell, Joel Martorell.
— D’acord senyor Martorell. Em podria dir el seu número de telèfon? Que, segurament, el necessitarem.
— És clar! És 972 78 54 24
— D’acord, moltes gràcies. Desitjo que ens puguem tornar a veure.
— Gràcies a vostè per la seva atenció.
Surto del teatre amb la sensació d’haver fet la feina, i ben feta. Mentre camino, immers en els meus pensaments, una veu que em crida surt d’algun balcó del carrer que acabo de deixar enrere. Em tombo per mirar d’on ve, per així poder definir un rostre a aquella persona que no em podia ni imaginar qui era.
— Joel! Espera! -aixeco el cap, i entre les enormes roses vermelles, apareix l’Arlet, la meva millor amiga.- Sóc aquí!
— Arlet! Què hi fas en aquesta casa?
— És la casa de la Isona.
— I què hi has vingut a fer?
— Un treball. També hi ha la Meritxell, la Susanna i en Biel. Ara ja hem acabat i ja marxo cap a casa. M’esperes i així marxem junts?
— D’acord, però no tardis. -mentre sentia que baixava les escales pensava en algun dia poder besar els seus llavis. De sobte, els meus pensaments s’han esvaït en veure-la aparèixer per la porta.
— Hola Joel, d’on vens?
— Vinc del teatre, m’he presentat al càsting per entrar com a violinista a l’orquestra del poble.
— De veritat? Que bé! Has entrat?
— No ho sé, de moment m’han demanat el número de telèfon.
— Doncs això vol dir que sí! I estaves nerviós?
— Al principi una mica perquè les primeres notes eren molt difícils i sabia que no em sortirien, però al final ja estava tranquil i tot ha anat genial.
— Millor, així doncs, vols quedar aquesta tarda?
— Sí! Quedem al parc.
— D’acord, a les 5?
— Millor a les 4, així tenim més temps per parlar.
— Val, doncs al parc a les 4.
Arribant cap a casa vaig pensant amb el que podria passar avui a la tarda i com dir-li que l’estimo. Un cop a casa, la meva mare ja em té el dinar preparat, mentre dinem li explico com m’ha anat el càsting, tot i que jo no escoltava les preguntes que em feia ja que estava pensant amb l’Arlet.
Falten dues hores per trobar-me amb l’Arlet i ja fa estona que estic davant l’armari per triar què em poso. Em vull posar ben guapo per poder-la enamorar, però, sóc pobre, no tinc roba de mudar! I sent pobre, quines possibilitats tinc de conquistar-la? Cap, i això ho puc ben assegurar.
Ja sóc al parc, estic assegut en un banc de pedra. Encara falten ben bé uns 10 minuts. Prefereixo ser puntual, abans que arribar tard. Ja la veig. A ella també li agrada ser puntual. Arriba. Ens fem dos petons.
— Joel! Que guapo que vas! No feia falta!
— Home, és que al costat d’una persona tan màgica com tu... Havia d’estar a l’alçada! Perquè ja saps no, que tot el que brilla és màgic?
— Quines coses que dius Joel!- diu mentre s’aproxima per besar-lo.
— Després d’això, crec que és el moment de dir-te el que t’haig de dir.
— Joel, no m’espantis!
— Tranquil•la, no és res dolent!
— Ah! D’acord...
— Estàs preparada?
— Ehem... Sí!
— T’ESTIMO! I vull compartir la vida al teu costat.
 Comenta
 
Capítol 2 Una vida perfecte
— Ho dius de veritat? Jo també t’estimo molt! Ja fa molt de temps que t’ho volia dir però mai he tingut el valor de poder-t’ho dir.
— Així doncs?
— Doncs què?
— Que què fem...?
De sobte, l’Arlet, no li va deixar acabar de dir la frase i se li va llençar a sobre tot fent-li un petó captivador.
— Ara et queda clar?
— Ehem... Oi tant! T’estimo fins anar a la lluna i tornar!
— Doncs jo... encara més lluny!
Un cop a casa d’en Joel, mentre estaven parlant d’un futur junts, els va interrompre un soroll estrident. Era el telèfon de casa! En Joel es va aixecar d’un bot i va anar corrent a agafar el telèfon
— Si digui?
— Sr. Martorell?
— Jo mateix qui em demana?
— Sóc el director de l’orquestra del poble.
— Ah sí Sr. Muntaner, vostè dirà!
— Doncs que després de molt pensar, ens havíem de decidir sobre qui agafar, o tu o el trompetista.
— Ah! Tranquil, no passa pas res! Una altre vegada serà!
— Què diu! Si l’hem agafat a vostè!
— De veritat? Ja em pensava que no m’agafaríeu!
— Bé, demà fem el primer assaig perquè d’aquí 1 mes i poc, tenim un concert molt important!
— D’acord! A quina hora?
— A les 5. Allà on vam fer la prova.
— Allà ens veurem doncs!
L’Arlet es va afanyar a preguntar-li qui era el que l’havia trucat, en Joel molt alegrement li va dir que l’havia trucat el director de l’orquestra, quan l’Arlet va reaccionar es va aixecar i va anar a buscar dos gots plens de Coca-Cola per celebrar-ho.
L’endemà en Joel es va despertar molt content, a la cuina hi havia la seva mare que l’esperava amb un bon esmorzar i li va donar les dos noticies; estava amb l’Arlet i, per postres, l’havien agafat a l’orquestra!
— Mare... Tinc dues noticies per explicar-te...
— Ai Joel! No m’espantis!
— Tranquil•la, no són dolentes!
— Va doncs explica’m-ho que m’estic posant nerviosa!
— D’acord! Quina vols primer?
— Si no sé els temes com vols que ho decideixi?!
— Un es sobre la música i l’altre... sobre...
— Sobre què? No m’espantis!
— Mare ja t’he dit que no és res dolent!
— I doncs perquè no em dius sobre què va la segona notícia?
— Perquè per mi és difícil dir-t’ho.
— Tranquil, saps que pots confiar en mi.
— Gràcies mare. La segona notícia va de... l’amor!
— De veritat fill? Et cases?
— Mare! Però si només tinc 16 anys!
— Ai fill! Dons què passa?
— Saps l’Arlet? Aquella noia que alguna vegada ha vingut a casa?
— Sí! No em diguis que està embarassada?
— Mare! Per favor... Només és que... estem junts!
— Si? Quina alegria que em dónes Joel! Des de quan?
— Des de ahir a la tarda!
— Oh! Que bonics! I l’altre notícia?
— He entrat a l’orquestra!
— Quina il•lusió! M’has alegrat el dia!
— Avui a les 5 començo els assajos perquè d’aquí poc tenim un concert molt important. Per cert! Pot venir l’Arlet a sopar?
— Esclar! Quines preguntes són aquestes?
— I es pot quedar a dormir?
— Oi tant! Però... Ull eh!
— Esclar mare! Això sempre!
— Doncs així cap problema!
— Gràcies mare! T’estimo!- I li llança un petó tot marxant corrents.- Adéu!
— I jo a tu! Adéu!
En Joel es va passar tot el matí tocant el violí i assajant. Quan van arribar les cinc va agafar la carpeta de les partitures que les hi havia enviat el director i el seu preuat violí.
Quan va arribar a l’auditori on assajaven es va trobar el trompetista que estava escridassant el director. En Joel, estranyat, va pujar a l’escenari com si res. Després d’esperar uns minuts, tota l’orquestra es va posar a seguir les ordres del director. A les nou l’Arlet ja l’esperava a fora la porta, quan ell va sortir van marxar cap a casa d’en Joel. La seva mare havia fet un sopar exquisit, un cop van haver sopat, se’n van anar a l’habitació den Joel i van començar a parlar de com havia anat l’assaig i d’ells dos, fins que es van quedar adormits l’un al costat de l’altre.
L’endemà en Joel al matí tornava a tenir assaig amb l’orquestra, els va dir adéu a les dos i va marxar cap a l’auditori. A mig matí van fer una pausa per descansar i esmorzar. Mentre esmorzava, va deixar el violí dins l’auditori, dins la seva taquilla. Quan va acabar d’esmorzar, va trucar a l’Arlet per dir-li que l’assaig li havia anat molt bé, que ara tornava a assajar i que l’estimava molt.
Per ell era la vida perfecte. Sempre havia volgut això que ara tenia, és a dir, una novia que l’estimés, una mare feliç, estar a un grup i tenir un sou, perquè aquella no era una orquestra normal, sinó que aquella era LA orquestra.
Després d’estar una estona submergit en els seus pensaments va sortir el pianista per dir-li que tots ja eren a dins ocupant el seus respectius llocs i que el director ja anava per iniciar de nou l’assaig. Ell es va disculpar i va anar corrents cap a la seva taquilla per agafar aquell fantàstic violí que li havia proporcionat tants bons moments.
Al arribar a la taquilla, es va treure la clau de la butxaca i quan va anar per obrir-la va veure que estava forçada. Estranyat es va pensar que s’havia equivocat de taquilla. Va revisar el número, però tot encaixava. Amb l’espant, li va caure la clau al terra. Aquella era la seva taquilla. Va recollir la clau i va anar per obrir la taquilla. Al obrir-la, dins no hi havia res. Únicament un paper.
 Comenta
 
Capítol 3 Una vida sense violí?
En Joel va agafar el paper on posava:
Si vols recupera el teu violí has de dir-li al director que no faràs el concert d’aquest dissabte.
En Joel va anar corrent cap el director i li va ensenyar la nota, el director la va llegir en veu alta i tots els músics es van quedat bocabadats. Des de fora, el trompetista sentia que el director esbroncava a la resta de components de l’orquestra i ell es sentia plenament satisfet. En Joel va començar a pensar qui podia haver set, qui li tenia tanta ràbia com per haver fet això.
Ell va pensar en l’Arlet perquè ella deia que estava molt per l’orquestra i no tant per ella, va pensar que potser li havia agafat perquè així li fes més cas i la va trucar.
— Arlet!!! Tinc males noticies.
— Si us plau Joel no m’espantis.
— M’acaben de robar el violí, i han deixat una nota dient que no anés al concert si el volia recuperar.
— Ho dius de veritat?
— Sí Arlet, Sí.
— I et penses que he set jo?
— No ho se Arlet, l’altre dia em vas dir que no estava prou per tu.
— Però avera Joel d’aquí a robar-te el violí...
— Ja ho se Arlet però tenia raons per sospitar no?
— Joel com pots dubtar de mi!
— Perdona és que tinc un mal dia, ho sento!
— Tranquil Joel tot s’arreglarà.
— Això espero
En Joel va penjar el telèfon i li va dir el director que tornava a casa i que ja pensaria que fer.
Quan va arribar a casa va continuar pensant amb qui li podia haver robat el violí, el seu estimat violí. Per un instant se li va passar pel cap que hagué estat el trompetista, però, com havia entrat sense que ningú el sentís ni el veiés?
L’endemà va anar a buscar el director i li va dir que el dissabte no tocaria Perquè ell sabia que una persona l’estava seguint. Així doncs si li deia això al director, aquella persona ho sentiria.
Quan va arribar a casa va agafar un paper i va escriure una carta per el director:
Benvolgut senyor director:
Sóc en Joel, en Joel Martorell i li escric perquè abans no li he pogut explicar tot. La persona que em va robar el violí porta ja uns dies seguint-me. Fins aquest matí no hi havia arribat. Ara el lladre sap que dissabte no tocaré, però vindré igual perquè sospito que el lladre és el trompetista per tant ell vindrà dient que es sap totes les cançons. Quan jo arribi ell haurà amagat el violí, el podríeu entretenir mentre jo busco el violí per poder fer el concert?
Espero que les coses vagin tal i com les he planejat i el dissabte pugui acabar tocant.
En Joel va agafar un sobre hi va escriure l’adreça i el va portar a correus.
Al cap d’uns dies el director li va fer arribar una altra carta on deia:
Bon dia senyor Martorell,
He rebut la seva carta el seu pla em sembla perfecte, ja em crec ja que fos el trompetista! Espero que el trompetista vingui i així li podré dir que em mostri el seu talent i així mentre assaja. Mentres jo el distregui, ha de regirar els vestidors i les taquilles. Però ha pensat que potser el té a casa amagat? Espero que tot funcioni i que vostè pugui tocar, perquè és un gran music!
En Joel estava molt content per el que li havia dit al final el director i va pensar que tot podia anar bé nomes li quedava esperar al dissabte.
I va arribar el gran dia. L’Arlet estava a primera fila. No sabia com avia anat tot. De sobte els llums es van apagar lentament i van començar a sortir tots els músics. I en Joel? No hi era però si que hi havia el trompetista! De sobte van començar a tocar i en Joel no apareixia enlloc. L’Arlet es va aixecar, feta un mar de llàgrimes, i va anar al lavabo a trucar a en Joel.
— Joel? On ets? El concert ja ha començat!
— Arlet, he trobat el violí! Però ara no puc, haig de penjar.
— Però que passa? Perquè no surts a tocar?
— Ja t’explicaré però ara de veritat que no puc!
— Joel?
L’única resposta que va rebre va ser la d’una senyora que entrava al lavabo. L’havia penjat. L’Arlet va tornar cap al seu seient i va seure a esperar.
Al cap d’una estona, va aparèixer la policia. Els músics de sobte van deixar de tocar i tot el públic és va girar. Van avançar sigil•losament cap a l’escenari. Van pujar-hi i van demanar per el senyor Pujol Montané, el famós trompetista.
 Comenta
 
Capítol 4 En un tancar i obrir d'ulls
El van emmanillar. Ningú entenia res i per això, el director va pujar a la tarima i va fer un resum de la situació en què es trobaven. Els policies van demanar a en Joel que els acompanyés perquè havia de declarar. Quan van arribar a comissaria, van dir-li a en Joel:
— Senyor Martorell, vostè afirma que va ser el senyor Pujol el que li va robar el violí?
— Sí!
— I per què creu que ho ha fet?
— Perquè quan vam fer la prova per entrar a l’orquestra, el director havia d’escollir a un dels dos. I em va triar a mi, però ell va agafar un atac d’ira i va idear un pla per a poder robar-me el violí i així al gran concert poder tocar. Però jo de seguida vaig saber que era ell perquè a tot arreu on anava ell em seguia.
— D’acord, té alguna cosa més a afegir?
— Vull posar una denúncia.
— A qui?
— Al senyor Pujol. Per robatori d’objectes personals.
— D’acord, passi pel tercer mostrador de l’esquerre.
— Perfecte, moltes gràcies.
Al anar al mostrador que li havien indicat, es va topar amb l’Arlet, semblava molt preocupada:
— Joel! Espera’m!
— Arlet! Què hi fas aquí?
— Estava molt preocupada i he vingut, que t’han dit?
— Res m’han fet declarar.
— I ara?
— Ara li poso una denuncia per robatori d’objectes personals, m’acompanyes. - la va agafar de la mà i caminaren cap el mostrador.
Li van posar la denuncia i van sortir de comissaria, a fora en Joel li va dir a l’Arlet:
— Arlet sento molt haver dubtat de tu, no ho hauria d’haver fet, tu m’estimes. Per això ara que he cobrat un petit sou de l’orquestra t’he comprat això.
— Joel és preciós aquest braçalet!
— Són perles de veritat, te les mereixes.
— Moltes gràcies de veritat. – i li va fer un petó.
Van continuar caminant fins a arribar a casa en Joel, al cap d’una estona, va sonar el telèfon, eren els de la comissaria:
— Senyor Martorell?
— Sí, jo mateix.
— El trompetista ens ha acabat declarant la veritat, li caurà un any de presó. A més, no es la primera vegada que manipula a la gent per aconseguir el que vol.
— D’acord, moltes gràcies per tot.

— Qui era? – Va preguntar l’Arlet.
— Els de comissaria, han dit que el trompetista li caurà un any de presó.
— De veritat? Que bé no? Sembla que no te’n alegris!
— Sí esclar! Però i ara què?
— Que vols dir?
— Home, el concert?
— Suposo que el repetireu no?
— Això espero...
En Joel es va aixecar i va sortir a fora a que li toqués l’aire. L’Arlet el va seguir i estranyada va veure com anava cap a l’abocador del poble.
— Joel! On vas?
— A l'abocador.
— I què hi vas a fer allà?- Ell va fer un gest per dir-li que callés.
— Vull anar-hi sol, ho necessito!
— Però perquè a l’abocador? Joel! Explica-m’ho!
— Allà va ser on vaig trobar el violí i necessito anar-hi, estar sol. Recordar els dies i dies que em passava allà amb la mare, buscant qualsevol cosa per poder vendre. I enmig de la porqueria el vaig veure, una cosa que brillava, màgica.
— Joel, es molt maca aquesta història, però fa fred. Tornem a casa teva!
— No.
— Joel! Si us plau! Fes-ho per a mi!
— Arlet, fes-ho tu per a mi! Vés cap a casa! Necessito anar-hi sol
I es va girar i va marxar tot pensant en aquells mals dies que havia passat allà.
Un cop va arribar a l’abocador va veure que ja no hi havia res del que ell recordava. Només bosses i més bosses de restes d’àpats i menjar caducat. Com podia ser que en menys d’un any les coses canviessin tant? En Joel no entenia res. Per això va decidir girar cua i tornar cap a casa seva, on l’esperaven la seva mare i l’Arlet.
Un cop va arribar a casa, un ser estrany estava assentat a la taula mentre bevia una tassa de llet. La mare va agafar a en Joel i se’l va endur al menjador Amb una veu fineta li va dir:
— Joel, aquell home que hi ha a la cuina, és el teu pare.
— Com? -va dir amb to esverat- i que hi fa aquí?
— Joel! No t’exaltis! Ha perdut tots els diners i no té on anar!
— M’és igual! Després de tant de temps i després de deixar-nos tirats i sense diners com goses deixar-lo entrar? Que no recordes tot el que hem hagut de passar?
— Fill tranquil•litza’t!
— No mare. Jo no tinc pare! Per tant que, o marxa ell o marxo jo!
— No diguis això!
— Ara ja tinc un sou. És petit però més val això que res. Em puc llogar un piset.
— Joel no si us plau!
— Què vols dir? Que prefereixes aquell senyor que no a mi?
— Això mai fill!
— Dons aquí et quedes!- dirigint-se a l’Arlet- Jo marxo d’aquesta casa! Em faig la maleta i marxo per no tornar mai més.
Ja ha passat mig any després d’aquest fet i ara en Joel i l’Arlet viuen junts en un piset al centre de la ciutat. En Joel, no ha tornat a veure mai més a la seva mare i encara segueix pensant que, les coses poden canviar en un tancar i obrir d’ulls. I si no, pregunta-li a ell.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]