Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Helen
Les Masies De Voltregà
 
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret

Capítol 1
Des de la seva posició privilegiada darrera el rellotge, Hugo podia observar-ho tot. Va tocar inconscientment el petit quadern que portava a la butxaca i es va dir que havia de tenir paciència.

El vell de la botiga de joguines estava discutint amb una nena que tenia més o menys l'edat de l'Hugo. Sovint la veia recalar a la botiga amb un llibre sota el braç i desaparèixer darrere el mostrador.

Cada dia Hugo anava a la botiga, era la seva rutina. No tenia família, era un nen orfe. L’amo de la botiga de joguines que s'estimava tant era un vell adorable. Es deia Joseph i era com un pare per a Hugo. Li havia ensenyat tot en aquesta vida, sempre se n'havia fet càrrec. Però tot i així Hugo vivia en un orfenat. Cada hora lliure que li donaven per passejar pel poble se la gastava anant d'amagatotis a la botiga de joguines. Amb els seus pocs estalvis, es comprava una joguina o com últimament, un llibre. Al principi els llibres li desagradaven, però poc a poc, gràcies a les recomanacions de Joseph, s'havia anat fent amic dels llibres.

Especialment, feia una setmana havia trobat un llibre diferent. D'aquells plens de pols, al qual va haver de bufar una bona estona perquè se n'anés tota la brutícia. La seva portada era blava i amb dibuixos daurats. Va fullejar-lo i va observar que cada vegada que obria una plana nova les paraules canviaven. En preguntar-li a Joseph quant valia va contestar:

- Aquest llibre no té preu. No en trobaràs cap d'igual.
- Però me'l puc endur i llegir-me'l allà?- va dir Hugo. No li agradava mencionar la paraula “orfenat”. Li semblava fúnebre i trista.
- Sí, te'l pots quedar però amb una condició: si descobreixes que amaga dins seu. Durant molts anys, quan era jove i encara m'hi veia una mica – va explicar, col•locant–se les ulleres bé – vaig estar investigant-ho. Per moltes vegades que em vaig llegir el llibre, la història sempre canviava.

Hugo es va quedar pensatiu. Li va donar les gràcies i se'n va anar de la botiga. En arribar a l'orfenat, no va poder dormir. Es va llegir i rellegir el llibre, i cada cop li agradava més la nova història. Era un llibre inacabable, un llibre que dins seu contenia infinits contes.

Pel matí, ja que no havia aclucat l’ull en tota la nit, es va adormir a la hora de Matemàtiques. El professor, enfadat, li va prohibir anar a la sortida de muntanya d'endemà. S'hauria de quedar tot el dia al poble, tot i que la idea no li desagradava. Tindria tot el dia sencer per investigar.

Cap al tard va tornar a fer una escapada. Tornava a ser-hi la mateixa nena. Feia molt temps que sempre coincidien a la botiga, però mai s'havien dit paraula. Sempre es quedava llegint darrere el mostrador. Era gairebé igual d'alta que Hugo, tenia el cabell curtet de color marró castany i els ulls d'un verd molt bonic. Hugo era tímid i mai s’havia atrevit ni a tan sols preguntar-li el seu nom. Ja era hora de ser valent, es va dir a sí mateix. Li faltaven pocs mesos per celebrar el seu catorzè any de vida i encara no havia parlat mai amb cap noia. A l’orfenat n’hi havia, tot i així ell mai s’havia dignat a parlar-hi a cap. Hugo era un noi tímid i callat.

- Ei hola- va dir Hugo molt fluixet.
- Hola – va dir la noieta sense desenganxar els ulls del llibre que estava llegint. Se la veia molt concentrada.
- Com et dius? - va continuar Hugo, cada cop sentint-se més nerviós i incomodat.
- Beth- per primer cop, Beth va alçar els ulls verds del llibre i em va preguntar:
- Que és el quadern que portes a la butxaca?

Hugo es va sorprendre. Mai li havia explicat a ningú que significava aquell quadern per ell. Potser Beth es pensaria que era un sensible si li explicava. Volia evitar el tema però no sabia com. De cop es va adonar que el llibre de Beth era igual que el seu.

- El llibre que estàs llegint...- va fixar-s’hi detalladament. Era idèntic al que li havia donat Joseph de color blau i amb decoracions daurades, amb l’única diferència que hi havia escrit a la portada “Capítol 2” enlloc de “Capítol 1”.
- En tinc un d’igual. D’on l’has tret?- va preguntar Hugo.
- T’he preguntat jo primer- va dir Beth, desafiant a Hugo amb la mirada.
 Comenta
 
Capítol 2 La desaparició d'en Joseph
Hugo era dèbil. I Beth era de caràcter fort. Ell tenia moltes ganes de saber que contenia el llibre de Beth. Ella volia saber que contenia el quadern d'Hugo. Una explicació per una altra. Als dos els hi semblava just.

- Potser et semblarà una “cursilada”,però en aquest quadern porto escrivint-hi cada dia de la meva vida. El guardo perquè, si algun dia conec el meu pare o la meva mare, els el donaré. Perquè sàpiguen que els enyoro, i que encara els espero. Em van prometre que tornarien.

Ja ho havia dit. Ara ja seria lliure. Paciència, es deia a si mateix, cada vegada que tocava el quadern que sempre portava a la butxaca dreta del pantaló. Paciència,que algun dia tornaran, repetia el seu cervell.

-Em sap greu.- va dir Beth. Feia cara de preocupada. - No feia falta que m'ho expliquessis si era tanpersonal. Et dius...
-Hugo, Hugo Cabret.
- Doncs Hugo, ara és el meu torn. Aquest llibre, me'l va donar Joseph.

La Beth li va explicar el que Joseph li havia explicat. Justament el mateix que a elll. Hugo estava atònit. Joseph l'havia mentit! Li havia assegurat que no n'hi havia cap d'igual, de llibre. Beth li havia explicat que, després de investigar molt, havia descobert que era una triologia, i que havia buscat per totes les llibreries i no havia trobat ni el primer ni l'últim.

Resultava que tots els libres tenien un tema. El “Capítol 1” era d'aventures. El “Capítol 2” parlava d'assassinats. I el “Capítol 3”... Cap dels dos tenia la mínima idea de que tractava.

- Jo tinc el Capítol 1 i tu tens el Capítol 2... Si busquem el tercer i el trobem potser podrem treure l'entrellat de tot això! - va dir Hugo entusiasmat

S'havien promès que quedarien cada dia a la botiga de joguines cap el tard. Quan el sol es pongués.

El que no s'esperaven era trobar-se, l'endemà mateix, la botiga tancada. Hugo i Beth es van quedar amb un pam de nas. Joseph s'havia esfumat, justament ara que tenien tantes preguntes a fer-li.

"Potser en Joseph ens ha mentit" van pensar els dos sincronitzadament però sense dir res. Però no sabien el perquè de tot allò. No sabien que aquell home en qui havien confiat tant tenia el tercer capítol i tot era una trampa. però tardarien a descobrir-ho.
Lògicament, se'ls feia difícil veure a una persona que feia molt que coneixien com un farsant. Costa.
-I si....- va dir Beth
-Potser...- va dir Hugo.
Havien parlat a a la vegada. Es van posar a riure i Hugo va notar com li cremaven les galtes.
-No,no, tu primer- va insistir Hugo.
-No vull ser pessimista ni desconfiada però potser Joseph ens ha estat mentint tot aquest temps

Exactament el que volia dir Hugo. Com si li hagués llegit la ment.
Els dos estaven esporuguits. Cada un va marxar per la seva banda. Els dos tenien por. Una de les poques persones en qui confiaven, no hi era.


L'endemà encara va ser més estrany... Uns homes vestits de negre van entrar a la botiga. Beth ho havia vist. Es va amagar darrere un matoll perquè ho va veure prudent.

Més tard Hugo va arribar. Arribava tard a la seva primera cita, si allò es podia considerar com a una. Només havien quedat per investigar dintre la botiga. Però algú els hi havia robat la idea. La botiga havia estat forçada. Beth li va explicar que uns homes vestits de negre havien forçat la porta i entrat. I que encara no havien sortit.Portaven gairebé mitja hora allà dins remenant. Van sortir de la botiga amb cara de pomes agres i van entrar a l'escarabat negre que els esperava a l'entrada. No semblava que haguessin trobat el que buscaven.

Quan el cotxe ja s'havia allunyat suficientment, Beth i Hugo van entrar a la botiga de joguines. Gairebé tots els llibres estaven pel terra. Un llibre es va il·luminar. I el Capítol 1, que Hugo portava sota el braç i el Capítol 2, que Beth portava a la motxilla, també es van il·luminar. El llibre de la prestatgeria va sortir volant cap a ells. I els dos Capítols també. S'anaven ajuntant molt a poc a poc en l'aire. Com si tots tres fossin atrets com imans. Hugo i Beth es van quedar al·lucinats.
-Aquell deu ser el Capítol 3 que buscàvem tan Hugo!- va dir Beth.

A Hugo li costava reaccionar. El seu llibre se n'anava. El volia tenir amb ell per sempre, li encantava; li alegrava els dies tristos a l'internat. L'únic en que va pensar en aquell moment era en recuperar el "Capítol 1". No escoltava les paraules de Beth de rerefons. Hugo no volia fer-li cas. Beth cridava: -Hugo no ho facis, deixa-ho estar, et mataràs!!! Que estàs boig?
Va començar a buscar una escala  desesperat per arribar a agafar el llibre. Cada vegada estaven més amunt tots tres capítols i desprenien més llum. Era com si aquella aquella llum l'afectés i l'obligués a fer tot allò. Hugo per fi tenia a l'abast de la seva mà el llibre i el va agafar. Un segon més tard, els tres llibres es van ajuntar. La botiga de joguines es va il·luminar completament. No s'hi podia veure res.

Quan Beth va obrir els ulls, hi havia un llibre al terra el qual a la tapa posava "Capítol 4 i Últim". No hi havia rastre dels altres 3 capítols. I Hugo tampoc hi era.
 Comenta
 
Capítol 3 Allà on van a parar tots el objectes perduts
Hugo va obrir els ulls. L'ultim que recordava era que havia recoperat el seu llibre i el tenia entre les mans. Pero va mirar-se les mans i no hi sostenia res. Seguidament es va fixar en el llloc on estava. El terra era ple de lletres. El cel també. i si caminava mai anava a parar enlloc. Que significava tot allò? Hugo estava confús i tenia por. I Beth? Es trobava molt lluny de la botiga de joguines? Volia tonar amb ella. Li agradava una mica. D'acord, potser més que una miqueta, potser bastant.
-Beeeethh! Joseeeph!- va cridar Hugo. Una veu va respondre.
-Hugo?

Mentrestant, a la botiga de joguines, Beth estava atònita. Que era el que acabaven de veure els seus ulls? Hugo havia estat xuclat per aquells tres llibres? Beth no creia en la màgia, ja s'havia fet gran. Però era la única opció possible. Hugo havia estat xuclat per aquella fusió de llibres que enlluernava i ara es trobava dins del "Capítol 4 i Últim". Hugo estava dins d'aquell libre que sostenia en les seves pròpies mans. Volia aconseguir que Hugo tornés amb ella i que es seguissin trobant com sempre. Li agradava molt passar el temps amb ell. Era el seu primer amic de debò, algú en qui podia confiar. Potser li agradava com més que tan sols un amic. Però ara no tenia temps pensar en allò, havia de buscar una solució al problema. Que podia fer?

Dins d'aquell llibre, Hugo feia estona que parlava amb algú.
- Qui ets?- va preguntar Hugo.
-Joseph
- Què hi fas aquí?
- M'ha passat exactament el mateix que a tu.
- I que resulta que m'ha passat a mi?- va dir Hugo amb un to de desconfiança.
-T'ha superat l'avarícia,- poc a poc Joseph s'acostava- volies tornar a tenir el llibre amb tu i has caigut en el mateix parany que jo. Ens trobem dins de l'últim llibre.
-Com?- va dir Hugo.
- Si, mira, els tres llibres en ajuntar-se com imans, es transformen en l'últim llibre. Si els toques mentres s'ajunten tu també t'ajuntes amb ells i et quedes atrapat entre les seves pàgines.
- I a tu també t'ha passat? Com pot ser? Si jo i la Beth teníem els dos primers capítols i el tercer estava a la teva pròpia biblioteca. Res té sentit Joseph.  A mi ja no m'enganyaràs més.

Beth portava gairebé mitja hora fent voltes per la botiga. Pensant i pensant una solució. No se li acudia res. No hi havia solució possible. Tenia ganes de plorar però no en tenia ni forces.
 Comenta
 
Capítol 4 El retorn a la llibreria
Llavors va veure que el llibre que sostenia en les seves mans tenia uns forats on hi podia encaixar perfectament alguna mena de clau. Va pensar en què podia encaixar-hi. Ja ho tenia! El pany de la porta de la botiga de joguines era perfecte. Va anar corrents fins a l'entrada i va intentar arrencar el pany. Però no podia. Al cap d'uns minuts Beth va arribar a la conclusió que estirant a la força no aconseguiria res de bo. Va començar a girar el pany com qui treu un cargol d'un troç de fusta. I finalment va sortir. Va col·locar precisament el pany al llibre i encaixava. Un altre cop va fer-lo girar fins que encaixava a la perfecció. El “Capítol 4 i Últim” va començar a trontollar.

Dins del llibre la cosa no anava tan bé. Hugo acabava de descobrir que allà no hi vivien només Hugo i Joseph. Joseph finalment li havia rebel·lat que allà hi havia tots els qui s'havien lleçat a l'aventura de la recerca del Capítol Quart. Que només la persona que trobés la clau i no tingués cap pensament obscur i d'avarícia per aconseguir el famós tresor que contenia, podria fer tornar els que hi estaven atrapats.
Hugo confiaba en Beth, sabia que ella no tenia un pèl de tonta i aconseguiria trobar la clau i fer que sortís d'allà on era.

Beth estava al·lucinant. Es va espantar i va deixar caure el llibre a terra.  Del llibre sortien infinites mans, la gran majoria arrugades i velles, tot i que li va sorpendre que n'hi hagués alguna de jove. Totes les mans es movien de manera que volien ser agafades i ser ànimes lliures després d'haver viscut tans anys dins d'aquell suplici. Eren mans que intentaven agafar-se a algun lloc i no podien. No trobaven res. Rosaven l'aire amb el palmell i els dits desesperades. Beth tenia ben clar el que havia de fer. Havia de trobar la mà de Hugo d'entre totes aquelles. Tampoc seria massa difícil. Volia sostenir amb la seva mà la mà d'Hugo per sempre. Li va brotar una llàgrima dels ulls en només pensar que podria retrobar a Hugo. Això la feia feliç. Es va concentrar com mai.

Hugo va veure com tota la gent d'aquell món estrany pujava la mà cap amunt. Com a acte reflex els va imitar. Va veure que atravessava una cap invisible. Una mà amable i petiteta el va agafar i el va estirar cap a l'exterior.

Beth va trobar la mà que buscava  i no va dubtar cap segon. Era aquella. Va estirar.
Hugo va sortir. Era ella. Va llençar-s'hi i la va abraçar amb molta força. Beth el va correspondre i va aferrar-s'hi. Va ser una abraçada molt llarga però no semblava que cap dels dos trobés la necessitat de donar el pas de separar-se.
Finalment Beth va parlar però sense separar-se de Hugo ni un centímentre.

- Hugo estàs bé? Per cert, i Joseph?
- Si si, hi sóc tot.  Vam sospitar bé de Joseph. No era bo, ens va mentir als dos.
- I ara què? Que passarà amb la botiga? Ens seguirem veient no?

Se la veia molt  nerviosa. Hugo per calmar-la li va fer un petó curtet a la galta. Llavors Beth va somriure i parar de tremolar.

- Beth, tranquilitza't. Estem junts no? Podem reconstruir la botiga o demanar ajuda a algun gran. Ens podem inventar qualsevol excusa ja que ningú es creurà realment el que ha passat. D'acord?
-Si- va respondre Beth.
Beth no parava de mirar els llavis de Hugo. Hugo se'n va adonar i es va posar vermell. Beth va riure.
-Que n'ets de tímid en el f...
Hugo la va besar i no la va deixar acabar la frase. Beth es va posar vermella i es va sorpendre. S'estaven donant un petó! I llarg. Cap dels dos volía que s'acabés mai.

D'altre banda, en Joseph seguia atrapat en el llibre que seguia al terra de la botiga de joguines. Els dos s'havia oblidat completament que tenien el Capítol Últim i Quart a la seva disposició. i que en Joseph i era a dins.
Potser al cap d'uns anys  recordarien el seu passat llegint aquell llibre junts. Mirarien enrere i s'adonarien que ells eren els propis personatges de la seva petita història.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]