Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



MeissaInTheSky
Gavà
 
Inici: Orgull i prejudici

Capítol 1 De Caterina a Lizzy
És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.

No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.

La família de la Caterina, però, n’era una excepció. Coneguts per tots en el petit poble on vivien, el matrimoni Cheshire no tenia ni molt menys pressa per casar la seva neboda de dinou anys, així que la noticia de que un d’aquests joves d’ensomni havia comprat una mansió a les rodalies no va afectar gaire la vida familiar, ni va trasbalsar els somnis de la noia.

La Caterina Cheshire era una de les noies més riques del comptat. Orfe des dels dos anys, havia sigut criada pels seus tiets, proclamats ducs de Cheshire a la mort del seu pare, dels que heretaria quan faltessin. La Caterina, a més, era bonica, feia comentaris discrets i intel·ligents sense arribar al punt de semblar pedant, era bona tocant el piano i l’arpa, i una apassionada lectora.

Era la noia que tots els pares volien casada amb els seus fills, però ella no estava ni molt menys interessada en tots aquells joves que intentaven conquistar-la a força de balls i converses insubstancials sobre la nova moda a París o les temporades de caça.

-Aquest matí he anat a presentar-me al senyor Seymour – va dir el seu tiet quan estaven sopant, una setmana després – és un jove impecable, si em permeteu dir. I té una germana prou encantadora com per seguir-te una conversa, Caterina.

-No dubto que sigui la noia més encantadora, simpàtica i educada de tot el comptat, tiet, però dubto que pugui seguir una conversa sencera de la Giselle – va donar un glop a la seva copa de vi abans de continuar – I si no suporta una conversa de la Giselle, no suporta cap de les meves.

-No m’agrada que passis tant de temps amb les germanes Williams, estimada – va dir aleshores la seva tieta – Després de la boda del seu germà amb la petita dels Kent, ha deixat de ser convenient per la teva reputació.

-Deixa-la, senyora Cheshire – va replicar amb un somriure el duc – Tota noia de la seva edat ha de tenir prou confidents com per no voler confessar res – va fer un gest amb la mà per treure importància – A més, la setmana que ve comença la temporada de ball, ja us han arribat els vestits que vau manar a fer a Londres?

La Caterina va amagar un somriure darrera d’un tros de vedella de la millor qualitat. El seu tiet li va picar l’ullet i va prestar atenció a la seva dona, que li parlava de la gran qualitat de les teles i de la gran varietat de colors que oferia aquella modista francesa de nom impronunciable.

· · ·
-Senyoreta Caterina, si us plau, deixi que l’ajudi a baixar – va dir-li el xofer quan va veure com s’agafava la faldilla del vestit per baixar d’un salt.

La Caterina va sospirar i va agafar la mà que li donava. La nit era tot lo meravellosa que podia ser al nord d’Anglaterra: les estrelles brillaven, la lluna plena s’havia coronat reina del cel i il·luminava tots aquells racons on les torxes no podien arribar, i els vestits de les convidades refulgien amb cada gir a la pista de ball.

Aquella nit era el primer ball de la temporada. La Caterina portava un vestit blau, ple de petites pedres precioses on aquest era més fosc; el seu inseparable penjoll amb el nom de la seva mare i un pentinat ple de brillants, que havia trigat dues hores en posar amb l’ajuda de les seves criades.

Podia haver sigut la nit perfecta, però com cada any havia de suportar els fills dels amics del seu pare, que la tractaven d’idiota, i les seves germanes, unes imbecils que es creien intel·lectuals. Així doncs, va donar la seva capa al criat de l’entrada i va entrar darrera dels seus tiets amb pas ferma i un somriure pintat a la cara.

Un món de colors, plomes i purpurina va inundar la seva visió. Les ballarines que havia vist des de fora ressaltaven encara més a aquella distància, els cavallers les voltaven intentant reservar els propers balls, i les poques solteres sense edat per casar-se formaven grups als recons.

-Caterina, per fi et trobo – va dir-li la Giselle mentre l’agafava del braç i se la portava a un dels pocs recons buits de la sala – Has vist la nova adquisició del veïnat? – va senyalar un punt a la seva esquerra mentre allisava arrugues inexistents del seu vestit vermell.

-No parlis així del senyor Seymour, ni de l’Emily – va dir una noia completament igual que la Giselle mentre es ventava avergonyida – Ens ha dit que li diguem Emily, es una noia tan encantadora – va dir-li llavors emocionada.

-Ja heu sigut presentades? – va preguntar-li la Caterina observant dissimuladament als dos nois que parlaven amb el matrimoni Jameson.

-Si, el Henry va anar a visitar-los el dimarts passat, es veu que té una gran amistat amb l’amic del senyor Seymour, aquell que està bevent ponx. El senyor Wineworth, si no recordo malament.

-Un cognom molt ben posat – va dir dissimuladament mentre saludava uns amics del seu tiet -.

-És tan guapo…

-Martha, un altre cop no – es va queixar la Giselle al veure la seva germana sospirar.

-Deixa-la estar i diguem, el senyor Seymour és tan educat, fascinant i intel·ligent com m’ha dit el meu tiet, o només ha decidit que és temps de casar-me amb el primer ric que ha trobat?

La Giselle va somriure mentre murmurava alguna cosa semblant a «Que dolenta ets, així no et casaràs mai».

-És l’home més fascinant que he vist mai, Caterina – va respondre la Martha – És advocat a Londres, i ens ha dit que ha vingut a Cheshire perquè necessita passar una temporada lluny del soroll de la capital.

-Presenta-me’l i et juro que faré que em confessi la veritat d’aquesta declaració en menys de dos minuts – va suplicar amb una somriure mirant la seva millor amiga -.

-Oh, Caterina, ja deia jo que trigaves massa en demanar-m’ho – va riure i amb una marcada ironia va afegir – necessites tant cosses noves i cultes per no avorrir-te – va agafar el got que li oferia un cambrer i es va apropar per dir-li a cau d’orella – només desitjo que no facis amb aquest el que vas fer amb el meu germà i els teus altres pretendents... – va mirar un punt per sobre de la seva espatlla – Aquella que intenta cridar la teva atenció no és... com es deia… la teva criada… Mary?

La Caterina murmurar un: «ara torno», i va estrènyer suaument el braç de la seva amiga per un últim cop abans de dirigir-se a la sortida, on la Mary, una de les criades que més temps portava amb ella, i que ja havia sigut minyona del seu pare, l’esperava amb nerviosisme.

-Jo… em… no hauria de dir-li fins que estar del tot segura, però… ja sap vostè…

La Mary semblava tan fora de lloc amb el seu uniforme de serventa que per un moment es va sentir malament de tenir-la esperant amb les mirades dels nobles sobre seu.

-Mary, si us plau, parla.

-És que… – va sospirar mentre es ventava amb una mà – aquesta mateixa tarda m’ha arribat una carta de ma germana, la senyora Harrison, on em deia que un home... bé, que un home, un advocat, ha vingut a Cheshire buscant casar-se amb una noia de fortuna per pagar els seus deutes de joc… Oh, Caterina, – la Mary semblava amoïnar-se per moments – ja sé que no hauria de dir res d’això fins saber la veritat dels rumors, però estic segura de que és aquell home que va comprar la casa dels Harrison…

-El senyor Seymour? – la va interrompre mirant-lo dissimuladament – Estàs completament segura? Mira que si t’equivoques… – va parar de cop al sentir com el majordom cridava a la seva criada, i amb un moviment de mà va dir-li que se n’anés.

Durant uns instants el seu cervell es va col·lapsar. No podia ser que aquell home d’ensomni només busqués una gran fortuna per pagar els seus deutes, era... surrealista. De sobte, però, una gran idea va inundar la seva ment i amb un somriure va tornar a caminar cap al recó on la Giselle i la Martha xiuxiuejaven, segurament criticant els vestits de la temporada passada que portaven algunes noies.

-Giselle, t’he de demanar un favor – va dir agafant-la del braç i portant-la lentament cap on els Seymour reien – m’ha arribat un rumor, no del tot fidedigne, i... bé, penso aprofitar-me totalment d’ell.

-T’escolto.

-Bé, recordes que farà tres anys vaig prometre a la meva tieta, d’esquenes al senyor Cheshire, que em casaria amb el primer home de bona fortuna que demanés la meva mà? – la Giselle va assentir fent que els seus rínxols botessin en l’aire – I que per això intento espantar tots els homes solters que se m’apropen? – va tornar a assentir – He trobat la solució. Segons aquest rumor portat directament de Londres, el senyor Seymour és un caça fortunes.

-Oh, això es horrible – va exclamar la Martha.

-Tot el contrari – va apartar un floc de cabells del seu front abans de continuar – Estic totalment segura de que un d’aquests homes faria tot el necessari per cassar-se amb una rica com la Caterina Cheshire, però si en comptes d’això coneix a la Lizzy Black, una pobre orfe que els ducs van agafar a casa seva per fer companyia a la seva neboda…

-No tindries perill de boda, i podries envoltar-te de la cultura d’un home de ciutat i la seva germana – va completar la Williams a uns passos dels nouvinguts – D’acord, t’ajudaré, però si això acaba malament, vull que sàpigues que negaré tota culpa.

-Oh, vinga, no passarà res. Simplement “m’envoltaré de la cultura” d’aquests londinencs, com tu dius, fins que s’afartin d’esperar una heretera que està a Londres i decideixin provar sort en un altre comptat.

-Espero que sigui com tu dius – va sospirar abans de canviar totalment de cara per dirigir-se als germans – Senyors Seymour, si em permeteu us presentaré una gran amiga. Aquesta és la senyoreta Elisabeth Black, no sé si han escoltat parlar d’ella. Lizzy, aquests són el senyor i la senyoreta Mark i Emily Seymour.

Per primer cop en tot el que portava de nit, la Caterina es va fixar en el senyor Seymour. Aquest tenia els ulls del color del cel just uns segons abans de posar-se a ploure, i el cabell fosc, molt fosc, quasi tan negre com el carbó. I, tal com havia dit la Martha en innumerables ocasions, era guapo, molt guapo; i molt alt també.

-Arribeu en bon moment – va dir l’Emily fent que dirigeixi tota l’atenció en ella i els seus cabells rossos – Estàvem discutint sobre una nova escriptora, no se si la coneix...

-Emily, no comencis.

-Mark, si us plau, deixem parlar – va replicar. Semblava enfadada, devia estar-ho si parlava al seu germà d’aquesta manera – Ara que em sigut presentades, voldria que em digués si ha sentit a parlar d’una obra anomenada Sentit i Sensibilitat, publicada l’octubre de l’any passat.

-Em... jo...

-Voldria ballar amb mi aquesta peça, senyoreta Black? – va tallar-la aleshores el senyor Seymour mentre li oferia la mà – prometo no tenir les manies de la meva germana.

La Caterina va assentir, complaguda i alleujada.


 Comenta
 
Capítol 2 «Com ser una perfecta esposa, per Henry Brown»
El rellotge marcava poc més de les deu quan la Giselle va arribar a Mitsky. El sol, amagat rere un núvol, projectava les ombres dels arbres sobre ella, i el vent feia que els seus cabells, en aquells moments llisos i rossos, s’escampessin fora de l’intricat pentinat.

-Senyoreta Willams – va exclamar el majordom, un home molt gran, amb el cabell ple de canes grises i la cara molt arrugada, que portava més temps amb els Cheshire del que ella podia recordar –. L’esperàvem més tard. La senyoreta Caterina ara mateix està…

-Està adormida, oi? – va preguntar trient-se la capa i donant-la a una serventa – No et preocupis Matthew, ja vaig jo a despertar-la – El Matthew va fer una lleu reverència abans de retirar-se.

El trajecte fins l’habitació de la Caterina, un camí que ja sabia de memòria, va ser ràpid i ple de cares conegudes. En moments com aquells, sempre recordava els primers dies a la mansió, deu anys abans, quan el marbre era més brillant i les escales més altes. De sobte, però, una veu, uns laments, van tallar els seus records.

-Que representa que fas? – va dir quan va entrar a l’habitació de la seva amiga.

-Oh, Giselle – va dir-li ella des de el llit – Tu que ets tan maca i tan simpàtica, compadeix-te d’aquesta amiga teva, plena de tares i defectes, i molt menys bonica que tu.

L’habitació estava a les fosques i ella, vestida amb una camisola blanca que feia veure la seva pell molt més pàl·lida, semblava una d’aquelles donzelles indefenses i desvalgudes de les novel·les.

-Mira que n’ets, de dramàtica – va exclamar, i, rient, va obrir les cortines blaves i espesses – Que has llegit que dius tantes bajanades? – va seguir mentre obria el llibre que tenia al costat del llit i hi feia una ullada.

-Una tonteria brutal, me’l va comprar la meva tieta l’estiu passat – va admetre traient-se de sobre l’aparença dramàtica. Va aixecar-se d’un salt del llit, va posar-se una bata i tot seguit va anar cap al seu armari – Però has d'acceptar que sí que estic marcada – va acariciar suaument la seva cicatriu, uns centímetres sota l’orella esquerre.

-Ja et vaig avisar jo que podies caure per les escales, però clar: “Deixa’m estar, jo puc sola” – la va imitar unes octaves més agut –. Agafa el vestit verd, és més maco.

-No ha vingut la Martha? – va preguntar aleshores, guardant tots els altres vestits i cridant una criada.

-Està al camp amb el meu germà, la seva dona i “el seu estimat senyor Wineworth” – va burlar-se agafant una galeta de la safata que havia portat una altra criada. El rellotge va tocar dos quarts d’onze – Si no vas més ràpid no arribarem a temps, avui sol m’han deixat portar el carruatge petit. I abans de que diguis qualsevol cosa, la Caterina Cheshire porta sis mesos a Londres, i cap companya de confidències va amb el carruatge de gala dels seus benefactors.

-Ja porto sis mesos tancada en aquesta casa? Sis mesos sense anar a cap ball ni reunió social? – va compadir-se.

-Això és fals. Farà quatre setmanes vas anar a aquell ball de disfresses dels Wilson. I un mínim d’un cop per setmana anem a casa dels Seymour. Tu vas triar això, Caterina, no t’oblidis.

-Com has d’estar gaudint!

-No ho saps prou bé.

· · ·

-Lizzy, Giselle! – una veu suau i dolça les va cridar des de la distància – Menys mal que ja heu arribat. Fa dues hores que va marxar el senyor Wineworth, i el meu germà no em dóna la conversa que necessito per no avorrir-me.

-No serà per tant – va dir-li la Caterina traient-li importància.

L’Emily va riure com a resposta, mostrant una de les dentadures més perfectes que havia vist. El seu cabell, una mica més fosc que el de la Giselle, el portava en un senzill recollit, i els seus ulls brillaven amb malicia. Era maca, però no tant com la Williams.

-Per cert, t’he portat un regal, espero que t’agradi – va afegir donant-li un paquet perfectament embolicat – me’l vaig llegir fa poc, una de les novel·les de ficció més divertides que he llegit mai. T’he marcat amb cintes les millors pàgines.

-«Com ser una perfecta esposa, per Henry Brown» – va llegir arrufant les celles – Sembla… interesant?

-Més que interesant – va dir una veu forta i segura mentre li treia el llibre de les mans –. M’han dit que és una de les novel·les més estranyes i rocambolesques escrites el passat segle, tot i que aquesta no era la intenció de l’autor. Senyoreta Black, senyoreta Williams, un plaer veure-les.

Aquell dia, amb el sol ben alt en el cel, el Mark Seymour semblava molt més guapo que el primer dia que es van veure. Duia uns simples pantalons negres i una camisa blanca, i la Caterina mai havia pensat que unes coses tan senzilles poguessin fer ressaltar tant a ningú. Per un moment es va sentir ridícula amb el seu vistós vestit verd.

-El plaer és nostre, senyor Seymour – va dir tornant-li la reverencia – Un dia perfecte per muntar a cavall, pel que veig.

-Oh, sí – va respondre fent-li una carícia a la seva euga – la Queene portava massa temps en repòs, amb el temps tant dolent que ha fet últimament.

-No puc creure que estem parlant del temps – va sospirar l’Emily. En moments com aquells els tres anys de diferencia que es portava amb les altres dos noies es mostraven encara més en manifest – Millor que entrem dins, fa massa sol, crec que ja m’estic cremant. I torna’m el llibre.

El Mark va fer una ganyota i li va tornar.

-Si em permeteu, senyoreta Black – va dir estenent-li el braç – la meva germana em va dir que li agrada passejar. Voldria convidar-la a caminar una estona pel nostre bosc… amb l’Emily i la senyoreta Williams, si elles volen.

-Per suposat, senyor Seymour, res millor que una caminada per agafar gana – va respondre ràpidament la Giselle agafant-se del braç de l’Emily – anirem rere vostre – va afegir mentre picava l’ullet a la Caterina.

El bosc dels Seymour era un dels més extensos de tot el comptat. Havia estat plantat pels avantpassats dels antics propietaris feia moltes generacions, després de que un gran incendi cremés uns camps de conreu, i realment era molt frondós i humit. Per sort, el vestit de la Caterina no arribava a terra.

-Sap que, senyor Seymour?

-Digui’m.

-Això ja ho he llegit abans – va fer un moviment estrany amb la mà que tenia lliure – I és ara quan el “meravellós cavaller” demana ajuda a la seva pobre i soltera amiga per controlar o educar, el que vostè prefereixi, la seva germana. M’equivoco?

El Seymour va parar de cop i la va mirar molt fixament.

-Seré sincer amb vos. El proper més ha d’anar a Bath a fer alguns negocis amb uns antics socis del meu pare. Estaré allà durant dos mesos.

-I vol que em quedi amb l’Emily?

-No, vull que vingui a Bath.

Durant uns instants tots dos es van quedar en silenci. La cara de la Caterina bullia, i un tic nerviós va aparèixer a la seva mà dreta, que tremolava.

-És una proposició molt compromesa, senyor Seymour, no sé que dir… –

-Oh, no és el que pensa – va dir ràpidament, contrariat – la meva germana la convidarà, a vostè i a la senyoreta Williams, a l’hora de dinar. Això que jo li acabo de proposar… era perquè volia que s’ho penses abans i… – va mirar a terra – Oh, ho sento molt senyoreta Black, no pretenia faltar-li al respecte – va afegir agafant-li la mà amb delicadesa.

Durant uns minuts van estar molt callats, sense mirar-se. De sobte, però, la Caterina va posar-se a riure.

-Quin malentès més ximple, no? – va mirar un punt entre dos arbres abans de seguir – crec que la Giselle i l’Emily ens estan cridant. Seria millor si… – va fer un gest amb la mà senyalant el camí de tornada.

El Mark va assentir i es va posar a caminar una mica més ràpid que abans. Uns metres més allà les seves companyes els esperaven xiuxiuejant.

-Oh, Mark, sabies que la Giselle porta dos anys promesa? Ell va anar-se’n a la guerra per fer fortuna per poder-se casar, i ara és capità del nostre exercit.

-Espero, senyoreta Williams, que no fos cap secret – va ell dir somrient.

-Li puc assegurar que el meu no és el pitjor secret de Cheshire, oi que no Lizzy?

La Caterina la va mirar durament durant un segons abans de posar-se a caminar furiosa. La Giselle va sospirar mentre el Seymour la seguia, i l’Emily la va mirar amb una curiositat que va ser saciada amb un simple: «Després t’explico» que mai es va complir.

· · ·

-Caterina, si us plau, no t’enfadis per aquestes coses.

-Oh, Giselle, no saps la vergonya que he passat. Ets… no tinc paraules per descriure’t.

La Giselle va recolzar el cap en la paret del carruatge abans de respondre.

-No soc jo la que va mentint a bones persones que t’obren les portes de casa seva sense esperar res a canvi, i que a més et conviden a Bath perquè creuen que no tens prou diners com per anar pel teu compte.

-No t’oblidis que ho fan perquè creuen que soc la ”millor amiga de la Caterina Chishire” – va dir aguditzant la veu –. No paren de preguntar per ella, bé, per mi… és fastigós que solament et mirin per ser la persona de confiança d’una rica… Oh, Giselle, ho sento – va afegir ràpidament al adonar-se’n del gest que havia fet la seva amiga –

-Només t’han preguntat si tens notícies seves – va fer un gest amb el cap – Crec que mentir-los és el pitjor que has pogut fer.

-És divertit parlar amb ells.

-És més que això – semblava exasperada – L’Emily et pren com a model per tot, i el senyor Seymour… oh, Caterina, si tu poguessis veure com et mira, com et segueix amb la mirada cada cop que et mous per l’habitació, com intenta cridar la teva atenció a tota hora… és quasi tan obvi com tu.

La Cheshire va obrir la boca durant un moment. Després la va tancar i, uns instant després la va tornar a obrir.

-Aquest matí m’ha arribat una altre carta de Londres – va tornar a callar de sobte – Ja és definitiu. Han descobert que el cavaller aquell que tenia tants deutes es troba aquí, a casa dels Lucas. Segons el que diu la carta, ha sigut el seu soci qui l’ha denunciat al assabentar-se del tot – es va mossegar els llavis quan va sentir com la seva amiga li estrenyia la mà – No dubto que ell estigui tan interessat en mi com jo ho estic en ell, però… crec que hauria sigut millor si no ens haguessis presentat mai.

-No diguis aquestes coses.

-Si no hagués sigut tan… imbècil, res d’això hagués passat.

-Vas ser previsora, i ho saps.

-Oh, Giselle, tu millor que ningú saps que ho vaig fer per divertir-me. «Com es sentirà això d’enganyar dos “cultes” londinencs?», va ser el que vaig pensar. Tot allò de la promesa a la meva tieta va ser una simple excusa per mi mateixa. Volia… volia ser més llesta que ells. Volia enganyar un advocat que només passaria un parell de mesos en aquest poble allunyat de la capital, i mira com he acabat.

-Encara tens temps de dir-li la veritat.

-No puc i ho saps. Que pretens que li digui: «Bé, en realitat no em dic Lizzy Black sinó Caterina Cheshire, i te mentit perquè sé que ets un caça fortunes. Però tot així m’he enamorat de tu, del teu humor irònic, de la forma en la que acaricies a la Quenne…» per cert, quin nom és Quenne? « i de com tractes a la teva germana…» No puc dir això.

-És un bon començament – va dir acariciant-li la mà – Però pensa que encara serà millor quan li diguis la veritat a Bath. Sí o sí.

 Comenta
 
Capítol 3 Bath


-Això és ridícul, Mark – va exclamar l’Emily – has vist el color de les parets? No hi ha forma de combinar-les amb cap moble, és espantós. – El Mark Seymour va una ganyota a la Caterina que, ventant-se, dissimulava un somriure.

Aquella nit l’Emily es sentia majestuosa. Era el primer cop que anava a un concert, i el seu germà li havia comprat una mussolina perfecta per sol cinc xílings la vara. Des del seu punt de vista era la noia millor vestida de la nit, sense comptar la Giselle, que en aquells moments parlava amb una coneguda del seu germà, i la Lizzy.

A l’Emily li agradava molt la Lizzy. Era una noia divertida, discreta, simpàtica i culte. Havia tingut molta sort a l'haver estat adoptada pels senyors Cheshire, que l’havien criat juntament amb la seva neboda Caterina. No tots haurien fet allò, pensava la Seymour. Però el que més li agradava de la Lizzy era com posava nerviós al seu germà.

En aquells moments estaven agafats del braç parlant de l’obra que anaven a escoltar. L’Emily mai havia vist al Mark rient tan seguit. Per enèsim cop des que el seu germà va dir-li les seves intencions va desitjar que tot anés bé i poder dir-li germana dintre de poc temps. Comptava els dies per tornar a Cheshire, on el seu germà volia demanar la seva mà al senyor Cheshire, el seu tutor.

Però allò era un secret que ni la Lizzy sabia encara.

-Emily, pots deixar de mirar directament els mobles que no tenen cap culpa del color de les parets – va dir la Caterina sense imaginar-se els pensaments de la noia. Després, en veu més baixa va confessar-li – Sé que són horroroses, però no podem demostrar-ho, nosaltres som molt més que tot això.

La Caterina, en contra de l’opinió de l’Emily, se sentia ridícula amb aquell senzill vestit blanc. Va enviar-li una mirada a la Giselle, que somreia mentre parlava cada cop més emocionada amb una noia. Era culpa seva, si no li hagués dit que no podia portar els vestits francesos en aquells moments tindria el millor vestit de la sala.

-Ca… Lizzy – va dir-li llavors, després d’acomiadar-se d’aquella noia. Per un moment va témer que el Seymour hagués notat aquella relliscada de la seva amiga, però semblava que s’ho hagués pres com una equivocació de persona. Va recordar amb amargura que la Giselle sempre havia sigut famosa per ser amiga de la Caterina.

-Digue'm.

-Has vist la noia amb qui estava parlant? – va dir-li mentre s’enganxava al seu braç – És la muller del cap del Charles – va mirar-la amb intensitat, mentre els seus ulls s’inundaven de llàgrimes que mai deixaria escapar – M’ha dit que el Charles no m'ha respost en aquestes setmanes perquè l’han canviat de destacament i encara no els deixen enviar cartes.

-Veus com és viu? ¬– va dir-li ella mentre l’abraçava – El Charles mai moriria sense haver-se casat amb la noia més bona, guapa, divertida i amb el millor gust per la roba.

-Aleshores no morirà mai – va fer broma mentre li agafava el ventall. De sobte, però, va mirar amb terror a un punt de la sala – Cat – va xiuxiuejar-li a l'orella – aquells no són els Lucas?

La Caterina va mirar el punt que senyalava la seva amiga. Era cert. Mai hauria imaginat que les persones que van vendre la casa als Seymour estiguessin a Bath. Pensant-ho millor, mai havia imaginat trobar-se cap conegut en tots aquells mesos que portava tractant amb els Seymour.

La Caterina va tancar els ulls lentament. Tot s’havia acabat i ho sabia. Sabia que per molt bons que fossin els Seymour mai perdonarien el seu engany. Ni ella mateixa es perdonava. Va tornar a obrir els ulls i va mirar la Giselle amb decisió just quan els causants dels seus últims pensaments arribaven a la seva posició.

-Senyoreta Cheshire – va exclamar la senyora Lucas fent-li una suau reverencia – No esperava veure-la per aquí, els seus tiets em van escriure fa poc per dir-me que encara no havia fet el seu viatge anual a Londres. Ara entenc el perquè.

La Caterina podia sentir les mirades dels seus «benefactors» perforant-li la nuca, esperant que desmentís que ella fos la veritable Caterina Cheshire, però no ho va fer.

-Senyora Lucas, senyor Lucas – els va tornar la reverència – com pot veure he preferit canviar de destí aquest any. Suposo que no els he de presentar al senyor i la senyoreta Seymour. La Giselle i jo ens hem quedat a casa seva des de fa dos mesos.

L’Emily va saludar-los ràpidament i es va disculpar dient-li que l’estaven cridant des de l’altra punta de la sala. Semblava dolguda més que enfadada. La Caterina podria haver lidiat amb una Emily enfadada, indignada o ofesa, ja ho havia fet molts cops, però no sabia com tractar una Emily dolguda.

El Mark, en canvi, semblava impassible. Va mantenir una fluida conversa amb els antics amos de la seva casa i, quan va arribar l’hora, van entrar a la sala del concert. No la va mirar en cap moment, tot i que va seure al seu costat. No va dir-li ni una sola paraula tot i que no parava de comentar les peces amb la Giselle, que estava seguda a dos seients de distància. No va dirigir-li ni un sol pensament tot i que alguna cosa dintre seu lluitava per trencar-se.

Van tornar a casa poc després d’acabar l’última peça. A la Caterina l’espera li estava fent encara més mal que les paraules més ofensives que podien existir. L’Emily semblava imitar el seu germà i no va tornar-la a mirar. El temps que van estar en el carruatge va ser un dels pitjors moments que havien compartit.
I quan van arribar a casa seva, el primer que va dir el Seymour va ser que el seguís a la biblioteca.
La biblioteca de casa dels Seymour, que sempre havia sigut un dels llocs que més li havien agradat de la casa, semblava freda i impersonal en aquells moments. El Mark va tancar la porta rere d’ella i va fer-li un gest perquè es segués en un dels sofàs.

-S’ho ha passat bé, senyoreta… Cheshire? – va preguntar-li obrint l’armari dels licors.

-Senyor Seymour, no és això, si em deixés explicar-li…

-Nou mesos – va tallar-la mirant-la directament als ulls – han sigut nou mesos en els quals has estat visitant casa nostra pràcticament cada dia. Nou mesos en els quals jo esperava…–va parar uns segons abans de continuar –Sap que? Dóna igual. Com ja he dit abans, espero que aquesta broma li hagi agradat tant com poc m’ha agradat a mi. Si em permeteu, vull estar sol.

La Caterina va callar uns segons abans de respondre.

-M’agradaria haver-me presentat com Caterina Cheshire, ara més que mai, però durant el ball on ens vam conèixer una de les meves criades em va dir que un home de Londres havia vingut a Cheshire per buscar a una muller rica per pagar els seus deutes i…

-I pensaves que era jo? – va mirar-la durament. Semblava enfadat, però no va aixecar la veu –

-No et coneixia, no podia saber res…

-I tot així vas decidir que era un caça fortunes. Tu creus que si ho fos no hagués intentat guanyar-me a les Williams? Elles tenen molta més fortuna que una pobra orfa que viu de la caritat d’uns rics que la volen perque suporti la seva neboda malcriada i egocèntrica.

-Jo no sabia res d’això, no podia saber-ho. A més, sempre estàveu preguntant sobre la Caterina, jo pensava que volíeu ser amics meus perquè jo li parlés bé de vosaltres…

-Quants cops en aquests nou mesos hem preguntat per ella? – va exclamar – crèiem que era la teva millor amiga, volíem ser educats – cada cop alçaven més la veu fins al punt de deixar-se de formalismes. –

-Que volies que et digués?

El Seymour va tornar a callar, va deixar la copa de whisky que tenia a la mà sobre l’escriptori i es va dirigir cap a la porta. Just abans d’obrir-la, va dir sense mirar-la:

-Encara no entenc perqué no em va dir el seu nom ni qui era – la Caterina va témer al escoltar com li parlava de vostè – Tot i que hagués sabut el vostre nom no hagués fet res impropi per casar-me amb vostè – la seva veu havia agafat una freda calma – Aquesta nit em dirigiré a Londres. Espero que la setmana que ve, quan jo torni no estigui vostè. – va tornar a fer una pausa – La Giselle pot quedar-se, tot i que sé que ha sigut part d’aquest engany. És a vostè a la que no vull tornar a veure. Tot i així li recomano llegir la carta de l'escriptori.

Va sortir tancant la porta d’un cop fort. La Caterina va agafar la carta i al segon va ensorrar-se sobre el sofà del costat de la xemeneia on durant dos mesos havia passat les tardes llegint.

En la carta els senyors Williams, pares de la Giselle i la Martha, li agraïen al senyor Seymour l'advertència sobre el senyor Wineworth i les seves tàctiques de… seducció que pretenia posar en pràctica amb la petita de les bessones.

Va tornar a Cheshire el matí següent després de convèncer a la Giselle perquè es quedés a Bath i poder saber més sobre el seu promès. L’Emily va estar tancada dins la seva habitació fins que va sentir com els cavalls s’allunyaven, i quan un mes després el Mark li va proposar posar a la venda la casa de Cheshire, no va posar cap resistència.
 Comenta
 
Capítol 4 Londres, o com una bona presentació sempre arregla les coses
El Mark Seymour, un prestigiós advocat londinenc, tenia com a mínim tres punts dèbils. El primer, que tothom coneixia, era la seva germana Emily, una noia de divuit anys que, segons deien les males llengües, tenia un caràcter massa sincer i espontani, massa “mediterrani”, tot i que portava promesa amb un membre de la petita noblesa poc menys d’un any. El segon era que no suportava que ningú li portés la contra, molt menys si aquesta persona era inferior a ell en coneixements. I el tercer, el que molt poques persones coneixen, era que cada cop que algú parlava de Cheshire o dels ducs de Cheshire, es quedava en blanc uns pocs segons abans de reaccionar com si res hagués passat. I tot allò era per culpa de la Lizzy Black, o de la Caterina Cheshire, com volguessin dir-li.

El Seymour recordava perfectament el primer cop que la va veure, dos anys enrere. Va ser en el primer ball de la temporada del poble on havia decidit anar a viure amb la seva germana, i ella era, si no la més bonica de la sala, la que més brillava amb el seu comportament natural i els seus riures honestos.

Aquella nit van ballar com a mínim tres peces seguides abans que ella hagués de marxar. Era la noia més culta que havia vist mai i, tot i que semblava més tímida en persona que en la distància, el va corregir en més d’una ocasió. En aquells moments poc importava que fos una simple criada o acompanyant de la futura duquessa de Cheshire, en aquells moments ella brillava amb llum pròpia.

I els mesos, i les visites a casa seva per parlar amb la seva germana, van anar passant lentament fins a formar part en la seva vida diària. I quan van haver d’anar a Bath per negocis, l’Emily la va convidar a ella i a la seva altra amiga Giselle Williams. El primer mes va ser increïble i interessantíssim. Ella coneixia normes del protocol que ell mai havia sentit a parlar, i es movia entre els nobles com si fos una d’ells. I per primer cop en els seus vint-i-tres anys de vida va tenir la convicció de què volia passar la seva vida amb algú.

Però els seus plans es van frustrar el mes següent quan va descobrir perquè ella semblava tan còmoda en aquell món. Tot el que havia somniat semblava tan fútil, i les seves excuses tan absurdes que va anar-se’n a Londres per pensar en què la seva estimada senyoreta Black era una de les hereves més riques de Gran Bretanya, i que havia jugat amb ell tot el que havia volgut i més.

Feia més d’un any des que la va veure per última vegada davant del foc a casa seva, tot i que li havien arribat rumors de què acostumava a visitar la seva amiga Giselle, que va mudar-se’n a una casa molt propera a la seva quan es va casar.

-Mark, has vist quin vestit més bonic porta aquella noia? – va dir-li l’Emily a cau d’orella senyalant sense dissimular a aquella noia – És tan arriscat… tan francès… tu creus que la coneixem? – va mirar-lo directament als ulls després de treure’s una ploma que li queia sobre la cara – Jo crec que no, coneixem a poques dames que s’atreveixin a portar un vestit daurat francès… i el seu antifaç de pedreria… on és el mestre de cerimònies? Vull conèixer-la – va exclamar mirant ambdós costats.

-Emily, estimada – va dir-li aleshores el seu promès, l’Andrew Harrison, agafant-la suaument del braç – el teu germà no està d’humor perquè tu imaginis la teva pròpia obra shakespeariana.

El Seymour va donar les gràcies amb el cap al seu futur germà mentre mirava la noia del vestit daurat. Feia poc menys d’una setmana des que va trencar el seu compromís amb una amiga de la seva germana, una marquesa, i tot i que els seus assessors li havien recomanat ocultar-se durant un temps, ell va decidir acompanyar l’Emily.

-Sembla un vestit molt car, segurament no és cap de les teves amigues – va seguir-li el joc en veure com mirava amb enyorança la tela. Ella ràpidament i amb un somriure va dir-li les seves conclusions, totes desgavellades i exagerades, per suposat. De sobte, però, va quedar-se callada mirant-la fixament.

-Estimada? Et trobes bé?

-Si, jo… – va girar la mirada cap al seu germà – És ella – va dir agafant-li del braç.

-Qui? – va preguntar-li el Harrison. Però ell ja sabia qui era.

El Seymour va fer una rapida inclinació al seu futur germà abans de caminar ràpidament cap a un punt de la sala on, si no s’equivocava, una molt embarassada Giselle Williams, o més recentment Giselle Jenkins, seia acompanyada d’una noia mentre el seu marit parlava en grup uns metres més enllà.

-Senyora Jenkins, no s’aixequi si us plau– va fer una pausa i, quan la noia se’n va anar, va afegir – per què no m’ha dit res?

-Senyor Seymour – la Giselle seguia tan guapa com l’última vegada que la va veure, unes hores abans al començament de la vetllada – no entenc de què m’està parlant. Per cert, abans l’Emily ha vingut a visitar-me amb el seu promès i cregui’m quan li dic que mai m’havien tractat com una nina de porcellana fins aquest moment.

-És un bon noi – va afegir ell mentre veia com la rossa jugava amb la seva màscara veneciana – Però no li he preguntat això. Que fa aquí la senyoreta Cheshire? – un silenci incòmode es va instaurar entre els dos, uns segons després va aparèixer el Jenkins.

-Giselle, amor meu, crec que has de dir-li a la Caterina que deixi de buscar el seu… com li dieu… Darcy? Bé, que deixi de buscar-lo que vull preguntar-li sobre… – per primer cop va fixar-se en el Seymour i amb un somriure es va presentar: – Diria que no tinc el plaer de conèixer-lo personalment…Charles Jenkins.

-Mark Seymour, encantat de conèixer-lo, si em permet…

-Senyor Seymour? – va escoltar com una veu que coneixia massa bé el cridava. Aleshores ell va tancar els ulls per un únic moment abans de girar-se per enfrontar-la.
-Senyoreta Cheshire, és un plaer tornar-la a veure, però si em permeteu, tinc molta pressa –va dir ràpidament i va fer el gest d’anar-se’n que va ser ràpidament tallat pel Jenkins.

-És una meravellosa vetllada, no creieu? – va dir al seu grup d’acompanyants –Senyor Seymour, estic completament segur que la nostra estimada Caterina vol ballar aquesta nit i realment feu una parella fantàstica.

El Seymour el va mirar amb fúria mentre acceptava la invitació i agafava suaument la mà de la Caterina per portar-la cap al mig de la pista de ball. Acabava de començar un minuet.

-Mai m’ha agradat començar les converses en un ball – va dir la Caterina després d’uns interminables segons de silenci.

-Aleshores no cal que comenci res, senyoreta Cheshire – la Caterina va sospirar abans de respondre.

-Encara que no em cregui, he estat pensant durant aquest temps que no ens hem vist – el Seymour va bufar imperceptiblement i els seus ulls es van trobar amb els de la seva germana que el mirava amb pena – I crec que tinc l’explicació perfecta pel que va passar.

-Digui’m, llavors.

-Tenia por, acabava de complir els dinou anys i els únics que s’apropaven a mi eren els pretendents que la meva tieta havia convençut per intentar conquistar-me. Llavors vau arribar vosaltres. Dos solters londinencs que no sabien res de mi, amb els que no hauria de casar-me però que m’explicarien coses de Londres i d’altres llocs on han viatjat – va fer una pausa mentre el ball els feia separar – D’acord, la veritat és que el senyor…com es deia el vostre amic? Bé, la veritat és que ell hauria destrossat la vida de la Martha, la germana de la Giselle, si vostè no hagués interferit, però…

-Però vos creieu que era jo era el vil estafador.

-No el coneixia de res. I per com em va explicar la situació la meva criada, vostè era el més idoni per enamorar a una noia de fortuna. Però, bé, jo volia poder parlar amb algú més que la Giselle, i l’Emily semblava tan… increïble que vaig decidir mentir sobre el meu origen per poder… per poder…

-Per poder passar-so bé una estona?

-Pot deixar de parlar ja d’allò? – va exclamar – No vaig voler riure’m de vosaltres – va fer una pausa – No volia que la meva tieta em casés amb vos – va callar el Seymour amb un gest – Però si li serveix de consol, em vaig penedir al cap de pocs mesos, però no podia dir res.

-Jo t’ho hauria perdonat – va murmurar mirant-la als ulls.

-Tots dieu això, però després vos es va prometre amb una hereva i jo vaig pensar que potser havia fet bé i no dir-vos la veritat era el millor. Vaig pensar que potser no anava tan malament encaminada. Però…

-Sempre hi ha un però.

-Però em donava igual – va fer-li una reverència amb cura quan va acabar el ball i va afegir – i vaig desitjar no haver-vos mentit. I vaig desitjar haver fet cas a la meva tieta. I realment res d’això té sentit, i la gent comença a murmurar sobre nosaltres ara mateix i… – va tancar els ulls – i demà faig vint-i-un anys i vaig prometre a la meva tieta que si no estava casada per aquesta edat, ella triaria el meu futur marit, així que volia parlar amb vos abans de casar-me.

Es van mirar fixament, res ja tenia sentit i cap d’ells volia trobar-lo.

-Recordes aquella tarda a la biblioteca – no va caldre fer més explicacions, la Caterina ja sabia de quina tarda parlava – jo volia demanar-te que et casessis amb mi. Volia demanar matrimoni a l’Elisabeth Black, a la criada dels Cheshire. No a la rica hereva, no a l’infantil i rica Martha Williams, no a la marquesa de… no sé d’on. Jo volia casar-me amb tu, em donava completament igual el teu nom o renom.

Ella va somriure trista – Si la tarda d’abans t’hagués dit la veritat, diries ara el mateix?

-Si jo t’ho hagués proposat, hauries dit que si?

-Si – va dir-li ella – Li hagués dit que si a l’estafador, al mentider i a l’home que més deutes té en el món. A tu et donava igual el meu nom, a mi em donava igual el teu passat, em donava igual tacar el cognom dels meus pares.

-I ara, et casaries amb mi?

Ella va mirar-lo sense saber que dir, com dir-li tot el que volia dir. De sobte, però, va aparèixer la Giselle i amb un somriure que només tenen les persones que saben que una cosa bona ha de passar va dir:

-Crec que no us he presentat, senyoreta Cheshire, ell és en Mark Seymour, un dels advocats més famosos de Londres. Senyor Seymour, permeti que li presenti a la Caterina Cheshire, futura duquessa de Cheshire. Ara si, suposo que li agradaria parlar amb el senyor Cheshire, senyor Seymour. Oh, Caterina, és com la novel·la aquella que em vas deixar, Orgull i Prejudici, no?

La Caterina va somriure i no el va abraçar perquè encara tenia una reputació a mantenir si no volia que la seva boda fos envoltada d’escàndol.

· · ·

«Benvolguda senyora Cheshire, em complau convidar-la a la boda del senyor Mark Seymour i la seva neboda Caterina Cheshire, que es realitzarà el proper disset de setembre. Espero que quan arribi aquesta carta vostè ja hagi despatxat el seu “promès d’ensomni” i que hagi deixat de banda les promeses absurdes de les quals sou tan aficionada.

Atentament:
George Cheshire, Duc de Cheshire »
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]