Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



valentinabarea
Vilassar De Mar
 
Inici: Orgull i prejudici

Capítol 1 Netherfield
“És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.
No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.”

Connor Robins llegeix distretament aquesta breu ressenya al diari d’un llibre que fa més de divuit anys que es va publicar.
El tic-tac del rellotge marca, volent o sense voler, una monotonia. Una monotonia que roman, que flueix, que avorreix i estableix un inconfusible compàs.

Tic-tac-tic-tac.

Suspira.
“¿Quan em cridaran?” pensa.
Passa la pàgina del diari.

Tic-tac-tic-tac.

Connor Robins és un galant, un home ben plantat, amb caràcter i un xic romàntic. És un home que busca reptes, una aventura; no sentimental, sinó d’adrenalina. Alguna cosa que el faci estremir, una aventura que li devori el temps, que li faci preguntar-se el perquè de les coses; que valgui la pena viure.

Tic-tac-tic-tac

Però allà està ell, assegut en una sala d’espera, amb la mirada i consciència perduda en l’infinit.

Cloc-cloc-cloc.

“Què? Què ha passat?”
Mira de reüll el rellotge. “T’has espatllat?”

Cloc-cloc-cloc.

Una dona apareix, s’atura davant de la porta, i sembla buscar a algú amb la mirada.
Connor la mira amb interès: és una senyoreta d’uns vint anys, d’estatura mitjana i amb les galtes rosades. Els seus peus calcen unes sabates topolino, un vestit crema s’allarga fins a sota dels genolls i té els cabells rossos arrissats recollits en un monyo desfet.

-Connor Robins? – anuncia ella, alçant la veu.

Ell s’aixeca amb decisió, alleujat.

-Acompanyi’m – diu, somrient amb timidesa.

Pugen les escales amb pressa, caminen fins al final d’un estret i curt passadís i s’aturen davant d’una porta. En aquesta, hi ha escrita la paraula “Notari” i, a sota, “Jean Connery”.
L’ atractiva senyoreta pica a la porta tres cops, l’obre ràpidament i diu:

-El senyor Robins és aquí.

A continuació, tanca la porta per deixar-los intimitat.

-Segui’s, senyor Robins – el convida el notari, senyalant les cadires que hi ha davant del seu escriptori de fusta.

Connery és un home d’uns cinquanta anys, de cabells una mica canosos, mirada profunda i penetrant. Porta un vestit que li fa joc amb les canes i un corbatí negre. Els seus estudis de dret l’han portat a una petita oficina plena de prestatgeries de llibres diversos, amb un gran finestral a l’esquena i un constant so del trot dels cavalls, rodes de carruatge, cotxes, i homes i dones parlant alhora. Té un endreçat munt de papers sobre la taula i una excel•lent reputació que el recolza.

-Veig que ha rebut la nostra carta –diu, saludant amb un somriure fugaç -. Em permet la seva documentació?
-Sí, tingui – respon, lliurant-li els papers.

Jean els mira atentament, comparant la identitat de Connor amb les dades en els papers de l’herència. Un cop verificada la seva identitat, li retorna la documentació:

-Vostè, Connor Robins, figura com a únic hereu del senyor Jack Darcy...
-Qui? Crec que hi ha hagut un error... no conec a cap Jack Darcy – l’ interromp, aclucant el ulls.

El notari fa un gest entre sorprès i contrariat, però, com que esperava aquella pregunta, somriu amb sequedat i li lliura un segon paper.

-Aquí figura que el senyor Darcy és el seu avi – marca amb el dit el punt on pot reconèixer el seu propi nom.

Connor llegeix les primeres línies del document ràpidament mentre el notari parla:

-El que li deia, senyor Robins, és que vostè ha heretat una propietat molt antiga i valuosa situada a Netherfield.

L’hereu es queda sense parla.
Més tard, Connor surt de l’edifici portant una targeta de contacte del notari amb una adreça apuntada: Netherfield – Basildon Park Mansion.
_____________________

Hores més tard, tanca la porta de casa seva i es guarda la clau de la porta a la butxaca de la jaqueta, al costat de la clau que el notari li havia lliurat. Vivia en una de les avingudes de Slough.
Baixa els tres esglaons de l'escaleta del porxo i inspira amb força l'aire fred.
Ell era nou a la ciutat, i l'únic que havia fet des que va arribar havia estat desempaquetar coses, ordenar, dormir i tornar a començar. Per això mateix, se li infla el pit d'alegria quan encén el motor del seu vell Duesenberg verd molsa i el sent roncar.

-T’he trobat a faltar, amic – mormola amb un somriure als llavis.

Condueix pels carrers de la petita ciutat, observant les persones que caminen per la vorera amb aire distret mentre fuma un cigarret. Slough és un lloc senzill, amb cases grans i blanques, de sostres de teules marrons. Uns bonics jardins limiten el carrer i els arbres donen un aire rural al lloc. Hi ha cotxes aparcats a les voreres. A mesura que avança, la ciutat es va convertint en poble, i de poble, a camp. En un obrir i tancar d'ulls, ha deixat enrere Cumberland Avenue per endinsar-se en la carretera cap a, un misteri que, sense que ho sapigués, canviaria la seva vida.

Tira la burilla per la finestreta del cotxe.
Qui era Jack Darcy? Realment era el seu avi? I si era així, per què la seva mare mai li havia parlat d’ell? No ho sabia.

Al seu voltant hi ha arbres, un bosc espès. De tant en tant se sent piular algun ocell entre el so del motor del cotxe, però aquest fenomen desapareix quan s’endinsa en la sendera de terra. Un extens camp viu i descuidat plana al seu voltant. No hi ha animals pasturant ni res a la vista que estigui viu.
Un profund silenci, dissimulat pel buf del vent, regna en el lloc. "Què ha passat aquí?", pensa Connor. "És un lloc trist ..."

Aleshores, hi arriba.
L’ edifici que té al davant el meravella i impressiona fins al punt que apaga el motor del cotxe per poder contemplar-lo.
La mansió és imponent, l’estructura està deteriorada pel pas del temps, que ha envellit el marbre, que ha passat d’un brillant marró encaramel•lat a un color trist. És un obra neoclàssica: quatre columnes sostenen un preciós frontó que cobreix un gran balcó de pedra polida. Sota la gran balconada, tres grans arcs de pedra. Les plantes s’han aprofitat del temps passat per enfilar-se per les columnes i estendre’s pels vidres de les finestres, donant un aire fúnebre a la mansió.

“Qui deu haver viscut aquí?” es pregunta.

Ha d'entrar. No pot quedar-s'hi aturat, imaginant el passat d'aquell edifici.
Surt del cotxe, i treu de la butxaca la clau que el notari li havia donat.

En obrir la porta, un ampli espai s’obre davant seu. El terra, que anys enrere havia brillat com el vidre, està cobert per una gruixuda capa de pols i brutícia. El sostre és altíssim, molt ampli, però escrostat. Observa una aranya penjant des de dalt, amb minúsculs i preciosíssims cristalls i (potser) diamants que l’adornen.

- Déu meu! - exclama - Això deu valer una fortuna!

Davant seu s’estén una gran escala coberta d’una antiga catifa. Puja.
El terra cruix sota els peus de Connor.

Un silenci sepulcral regna als passadissos, només s’hi respira antiguitat.

Els febles raigs de sol que aconsegueixen traspassar el finestral que hi ha al final del passadís es difuminen als seus peus, donant cert protagonisme al ressò dels seus passos.
Ell tremola, se sent emocionat i ple de curiositat, com si per un moment es trobés dins d'una pel•lícula de suspens ... Què oculten aquestes grans portes de fusta?
Camina cautelosament.
La seva imaginació vola per uns segons.
Obre la porta que té davant seu, alta i ampla. Tanca els ulls per un instant. I si el que hi veurà no li agrada? I si ...?

Un apagat terra de pedra s'amaga sota un delicat moblat. Un llit amb llençols rosats, un tocador de fusta esquerdada enganxat a unes altes parets de pedra polida blanca... dues finestres grans i allargades ocupen tota una paret i la llum dóna un bonic aire eteri a l'habitació.
Connor està bocabadat.
Es passeja per l'habitació tranquil•lament, admirant-ne la decoració. Inevitablement, hi ha alguna cosa que li crida l' atenció: la seva mirada queda fixa al tocador de fusta .
S'hi acosta i hi passa la mà per sobre amb delicadesa, admirant la seva singularitat. Té un estil victorià, de formes arrodonides i femenines. Està ple de petits racons i calaixos, i un enorme mirall reflecteix amb timidesa els petits flocs rossos de Connor, qui, atret per la curiositat, obre els petits gavinetes laterals.
"No hi ha res a dins, és clar"
Llavors, té una idea.

-Aquests mobles solien tenir amagatalls, oi? - murmura, amb to irònic.

No pot evitar sorprendre’s en comprovar que sota un dels petits calaixos hi ha un compartiment secret i, en ell, un tros de paper groguenc i arrugat:

"28 desembre 1836:

Estimat Diari:
Espero que algun dia, després de la meva mort, algú et trobi i puguis explicar els secrets que et vaig confessar.
Però, per ara, et mantindré en silenci en aquest niu de fusta.
E.B."

Connor rellegeix la petita nota tres vegades, fascinat per la lletra i el missatge.
"Qui és E.B.? Escrivia un diari? I si és així, on és? Per què haurà amagat aquesta breu nota? I, sobretot, de quins secrets parla? " pensa, mentre s'asseu a la petita cadira que hi ha al costat del tocador.

Aquí hi ha l'aventura que buscava.

S'aixeca amb decisió de la cadira i, mentre s'acosta a la finestra i observa el llarg camí que l'havia portat fins allà, es proposa descobrir la història de Jack Darcy.
 Comenta
 
Capítol 2 La Carta
Un fort vent xiula i remou les fulles dels arbres amb força. De tant en tant se sent un fort trò que fa vibrar les finestres.
La sala està a les fosques, l'únic que es pot veure és el que la feble llum de la lluna aconsegueix assolir: un vell sofà de tela deslluïda pel temps i una baixa taula bruta davant d'aquest. Un gran armari de fusta corcada està encaixat contra la paret. Els altres objectes que adornen l'habitació estan sumits en la penombra.

Connor Robins està decidit a trobar i descobrir el diari d'E.B.
Treu de la butxaca el petit escrit, que havia doblat acuradament, i el rellegeix.
Torna a mirar l'habitació. "On pot estar?" Pensa, mentre es frega el front .
Mira un últim cop el tocador de fusta i decideix abandonar l'estança. No obstant això, quan es dirigeix a obrir la porta, una de les lloses del terra, que estava descol•locada, el fa ensopegar i caure estrepitosament sobre el moble, que s'inclina exageradament cap a un costat per, finalment, caure i trencar-se; omplint el sòl d'estelles .

- Déu meu, que maldestre - diu Connor, fent petar la llengua .

Agita la mà per intentar dispersar el núvol de pols que s'ha aixecat després del cop, i mira al seu voltant. Aleshores veu una cosa que li crida l'atenció: entre les restes, el que sembla ser un llibre treu el cap tímidament.
Sorprès i incrèdul, Connor s'aixeca i es dirigeix a la recerca de l'objecte que despunta. Amb la mà, aparta suaument les estelles que cobreixen un antiquíssim diari.
Ell somriu per dintre. Bufa la polsegosa tapa de cuir i descobreix dues inicials que el fan estremir : E.B.
El seu pit s'infla d'alegria i mira el que, feia tot just dos minuts, havia estat un bell tocador de fusta per intentar descobrir d'on havia sortit el llibre. Tot cobra sentit quan observa la taula del moble, que està descol•locada, deixant al descobert un antic amagatall. "Així que aquí estava..." pensa, copejant-se el cap amb el palmell de la mà.
Riu jovialment.
Sostenint el vell diari a les mans, s'asseu a la vora del llit, disposat a llegir-lo.
El petit quadern cruix entre les seves mans en obrir-lo, i les groguenques pàgines li criden l'atenció. Una delicada i perfilada lletra omple cadascun dels fulls.
Comença a llegir per sobre : "Fitzwillam( ... )Aleshores( ... )Ball de Netherf...( ... )matrimoni( ... ) Amanda Robi...( ... )cartes( ... )"

Tot d'una, es queda gelat. Havia llegit...?

Connor cerca la perfecta cal•ligrafia d'un nom molt important per a ell.


" 13 març 1897:
Estimat diari:
Tinc por.
Cada vegada que escric a Amanda Robins, un calfred em posa els pèls de punta. Què seria de mi si em descobreixen?”
Ella és una dona formosa i treballadora, i per gran que hagi estat el seu pecat, m'entristeix pensar que la societat l'estigui apartant així... i sobretot ara, que té un fill en el ventre.
Durant un temps, vam estar parlant del nom que volia posar-li. Ella vol anomenar-li Connor o Lucy, depenent de si és nen o nena -tot i que, sincerament, Lucy no em sembla un nom molt especial-.”

Connor es queda petrificat. "Amanda Robins? La meva... mare?" suposa, sorprés i confús.
Algunes peçes comencen a encaixar en la ment d’en Connor. Amb la pell de gallina, continua llegint:

Necessita ajuda, i jo sóc l'única que està disposada a oferir-se-la. M'ha assegurat que les nostres cartes estan segures, i que ningú podrà trobar-les.
Les dues hem acordat que el meu secret i el seu, igual que aquest diari, quedaran, amb el temps, sumides en l'oblit.
E.B."

Rellegeix fugaçment l'escrit mentre deixa enrere l'habitació, baixa les escales apressadament i surt de la mansió, tancant la porta amb clau. "No pot ser veritat, ha de ser una broma... però i si... ? He d’esbrinar-ho per mi mateix." es diu, esvalotat.
Tanca la porta de l'entrada i entra al cotxe. Arrenca el motor i posa rumb a Londres.
Agafa el paquet de cigarrets, que havia deixat tirat sobre el seient del copilot aquell mateix matí. Dóna una profunda calada a un dels cigarrets, baixa la finestreta i exhala el fum lentament.
Amanda Robins, la seva mare. Tanca els ulls per un moment i la recorda. La imagina estirada al sofà, llegint el seu llibre preferit -Orgull i Prejudici-; en els dies plujosos, quan tots dos arribaven xops a casa després d'haver estat saltant de bassal en bassal. Somriu tendrament al rememorar totes aquelles vegades que s'havien aliat per gastar-li una broma al seu avi - un cop, van aconseguir convèncer-lo que el seu gat Sammy s'havia escapat -, o quan s'enfadava: per un moment, visualitza les frunzides celles de la seva mare, les seves preocupades arrugues, vermelloses galtes i brillants ulls. "Connor Robins!" Sembla cridar. Llavors, la visió s’esfuma per deixar després de si l’imatge d'una dona adormida, sumida en un somni etern.
Aquest era el motiu pel qual s'havia mudat a Slough. Havia deixat enrere la casa de la seva mare a Londres per evitar que el dolor i la tristesa de la seva pèrdua l’inundessin.
Agita el cap, parpellejant ràpidament per evitar que les llàgrimes apareguin, i fixa la mirada a la carretera.

"A quin pecat es refereix el diari?" Recorda Connor, amb estranyesa.
La pàgina no només parla d'Amanda Robins, sinó que també feia esment d'unes cartes. "Si és veritat el que vaig llegir, i la meva mare ha conservat les cartes, han d'estar guardades a casa. Quina és la relació que hi ha entre la meva mare i E.B?".

Un estat malenconiós l’inunda al aparcar davant de l'atrotinada casa de l’Amanda Robins, en Cygnet Avenue. Es queda dins del cotxe, admirant l'antiga casa i decidint si havia o no entrar.
S'imagina a la seva mare obrint-li la porta amb un somriure.
Surt del cotxe i travessa el jardí davanter. La gespa està descuidada, i les males herbes han crescut desmesuradament. Puja un parell d'esglaons per poder introduir la clau al pany i entrar a la vivenda. Tanca els ulls i inspira profundament.
La pell se li posa de gallina quan un aroma extremadament familiar l’omple.
Llibres vells, lleixiu, fusta, a mare, a la llar.

El petit rebedor s'obre davant seu amb fredor. Connor, que se sent incomprensiblement intimidat, deixa les claus sobre una petita tauleta a la seva dreta.
Mira el saló amb dolçor. Un sofà marró és el centre de la habitació, i dues butaques l'acompanyen. Davant d'aquestes, una preciosa tauleta de fusta sosté una fumejant tassa de te.
Una blavosa llum entra per dos grans finestrals coberts per cortines celestes. Les parets les adornen grans armaris de portes de vidre, on la seva mare solia col•locar els gots a les prestatgeries més baixes i les figuretes de porcellana a les altes.

- Si la meva mare volgués amagar alguna cosa, on ho faria? - es pregunta, mirant al seu voltant.

"Pensa com ella" es diu a si mateix.
La resposta va acudir fugaç.
Mira el sostre a la recerca de la trapa que hi ha al final de l'estret passadís que s'obre a la seva esquerra. S'acosta i allarga la mà per empènyer-la. Un cop oberta , veu unes escaletes apuntant des de dins. Es posa de puntetes i les baixa per, finalment, pujar a l’àtic.

Un terra gris cruix sota els seus peus. La petita estada està plena de mobles polsegosos i amb teranyines, i el sostre baix no fa cap favor a l'altura de Connor.
La seva mare solia passar hores tancada allà dins quan ell era petit, asseguda a la petita butaca que hi ha al costat d'una reduïda finestra. Per on podia començar a mirar?
Gira sobre si mateix observant-ho tot. Aleshores, el va veure. Tots i cada un dels mobles que havien guardats en aquesta estança estaven coberts de brutícia excepte un: el que hi havia sota la finestra. No podia ser una casualitat. Acluca els ulls amb decisió i s’acosta cautelosament, intentant no donar-se un cop al cap amb el sostre, i s'agenolla al costat d’un bagul de color torrat, amb un aire antic i un acabat lleugerament brillant. Intenta obrir el pany, però no cedeix.

Uns passos sords ressonen darrere d'ell, i és llavors quan una imatge apareix de manera sobtada en la seva ment: la tassa de te fumejant. Mentre gira el cap, una fugaç ombra s'inclina cap a ell i la foscor l’envaeix.
 Comenta
 
Capítol 3 La caixeta de música
Connor obre els ulls intentant enfocar la vista. Es porta la mà al cap "Maleït siga! Quin dolor!" pensa.
Està confús. Arruga el front, intentant recordar el que ha passat: "El diari d'E.B.... a trobar-lo vaig anar a casa de la meva mare i ...l'àtic."
S'incorpora maldestrament, aclucant els ulls i mirant al voltant. És a terra de fusta, envoltat d'uns polsosos mobles amb teranyines. Darrere d'ell hi ha un sofà i, en aquest, una estranya figura l'observa. "Qui..?” Es pregunta, amb una barreja de sorpresa i temor. Enfoca la vista cap a l'home que el vigila: Unes sabates negres, uns pantalons a conjunt discretament ratllats i una armilla complementen una rossa cabellera, un nas recte i esculpit i uns verds ulls que el miren fixament.
El cor se li capgira, impressionat. "Jesús, he de ser mort, i ara estic veient el meu cos!" Pensa, contenint la respiració.

- Espavila't! - Exclama la persona amb estranya serenitat.

Connor agita el cap, intentant concentrar-se en les paraules de l'home.

- Però ..? - Comença, estranyat - Qui ets tu? Per què m'has colpejat? Com has entrat? Què vols?

- Ei, calma't - Li respon l'individu, deixant anar una suau riure-. Sóc l’Edward Robins.

Connor l’observa, sense saber què dir. Mira al seu voltant, intentant recordar si coneixia algú amb aquell nom.

- Qui..?

- No et facis el despistat, Connor - li respon , endurint la mirada-. Sóc el teu germà.

________________________________________________

El trot dels carruatges ressona a l'exterior, i una suau llum vespertina cobreix l'estança.
Tots dos sostenen una tassa de te a la mà. Estan asseguts al tou sofà del saló, escoltant atentament les paraules de l'altre.

- Edward Robins... - Murmura Connor, estranyat.

Aquest esbossa mig somriure.

- Sí, sóc el teu germà. Ho vaig descobrir fa tot just un parell de setmanes. Vols saber com?

Connor assenteix, interessat.

- La meva mare adoptiva va morir i...
- Ho lamento - interromp subtilment, apartant la mirada.

Ell inclina el cap, agraint el gest.

- El fet és que vaig trobar entre les seves pertinences una carta. En ella només havia escrit un nom: Amanda Robins Darson.Vaig començar a investigar - continua Edward, agafant aire -, volia saber qui era, on vivia, quina relació tenia amb la dona que em va criar.

Connor torna a assentir, concentrat.

- Els primers mesos de recerca van ser nefastos. No obstant això, fa dues setmanes vaig llegir al diari, a la secció de defuncions, el seu nom. Vaig decidir contractar a un investigador i al poc temps ja comptava amb la informació necessària. Amanda Robins era la meva mare biològica, i havia criat al meu germà bessó - la seva mirada es crispa, amb ràbia i dubte continguda-. Potser tu em puguis ajudar.

Edward havia estat criat per una família adinerada als afores de Londres. Durant tota la seva vida, la seva mare adoptiva li havia ocultat els seus orígens, i ell tampoc havia sospitat sobre ells. Ara que els havia descobert, se sentia traït, però sobretot, intrigat.

- Mai he sabut que tenia un germà bessó - respon Connor, deixant anar l'aire que ha estat contenint durant tot aquest moment. Aixeca la vista i la clava en qui deia ser el seu germà.

Està intrigat. La curiositat una vegada més el rosega per dins. Aparta la vista i es pregunta si el que aquest home li està explicant és veritat. "La semblança és indubtable." Pensa, "Però no sé si puc confiar en ell." Torna a mirar i veu que està preocupat i confús.
Somriu. És una cosa totalment nova i alhora lleugerament familiar el parlar amb algú que és tan semblant a ell. Quan seu germà riu, li sembla estar veient el seu reflex. El seu cap dóna voltes, intentant assimilar el que ha passat.

- Edward...
- Digues - interromp, dedicant-li mig somriure.

Connor es fixa el seus clotets, idèntics als seus.

- Edward... Per on començar? No puc aclarir el per què ens van separar, però sí puc explicar una història que potser, si m'ajudes, pugui resoldre els nostres dubtes.

I donant un últim glop a la fumejant raça de te, comença a explicar-li la seva història i el descobriment del diari d'E.B.

________________________________________________

Connor està agenollat davant del bagul, pensatiu, mentre que Edward camina per l'estança, perdut en els seus pensaments.
La tènue llum del capvespre amb prou feines aconsegueix il•luminar l’àtic, així que el seu germà decideix encendre unes quantes espelmes. Mentre busca els llumins, pregunta:

- I, segons tu, les cartes hi són allà?

Connor aixeca el cap, preguntant-se si havia fet bé explicant-li la història.

- Ep ... sí, sí. Però no sé com obrir el pany.
- Haurem de buscar alguna cosa per forçar-lo - planteja el seu germà, aixecant les celles.

Connor nega amb el cap.

- No, no vull trencar el moble. Era de la meva mare. - Respon amb sequedat.

- Ja... doncs ho sento, no tinc més idees - diu Edward, mentre examina el sòl i els calaixos dels mobles -. Per cert, hi ha llumins? No veig res.

- Sí, crec que la meva mare les guardava al moble que hi ha al costat de l'escaleta - respon, assenyalant el lloc amb la mà.

El seu germà es dirigeix a aquest quan, de sobte, alguna cosa li crida l' atenció.

- Ei, Connor, fixa't en això! - Li diu, donant-li uns copets amb el dit a una petita capseta tallada.

Ell s'acosta curiós. En veure la caixa, esbossa el mig somriure que havia vist en el seu germà minuts abans.

- Era la capseta de música de la meva mare - diu, amb to nostàlgic.

Sostenint el petit objecte entre les mans, busca la maneta i li dóna corda. Quan el dolç so d'una melodia comença a inundar l'estança, aixeca el cap amb decisió. "Potser..." pensa Connor, dirigint-se al sofà. Comença a aixecar i rebuscar entre els calaixos.

- Què fas? - Pregunta Edward.

- La meva mare solia seure aquí per llegir - esbufega -. Potser la clau pot estar amagada entre...

S'asseu. La clau no hi és. Connor sospira, desanimat.
Edward entretanca els ulls i l'observa. Per un moment, sembla empatitzar amb ell.

- Escolta, què et sembla si faig més te? - Li somriu, intentant animar-lo.
Connor assenteix amb el cap.
Mentre el seu germà s'acosta a les escales, alguna cosa canvia. La melodia, que durant tot aquest estona havia fluït, s'havia encallat. Repetia una i altra vegada la mateixa nota musical.
Durant uns breus segons, es miren fixament, amb una barreja de sorpresa i emoció. S'acosten a la capseta de música, que segueix sonant, i l'obren amb cura. En el seu interior, una bobina amb reblons intenta girar per fer sonar un raspall metàl•lic, que és el que produeix el so. Darrere de la bobina, un objecte platejat impedeix que aquesta giri.
Connor agafa la clau delicadament i es dirigeix al bagul. La introdueix al pany, que s'obre sense esforç.
Edward s'acosta, curiós, i mira l'interior.
Tot està ordenat. Hi ha uns vells llibres amb tapes descastades estan apilats en una cantonada, al costat d’una caixa sense tapa amb fotos velles i tacades en blanc i negre. Al costat d'aquestes, unes peces de roba de nadó i algun osset de peluix descosit descansen sobre una caixa de cartró tancada.
El seu germà, qui s'havia dedicat a mirar l'escena, s'acosta i li diu , donant-li un lleuger copet al braç:

- Ei, Connor, fixa't en aquesta caixa tancada.

Ell, qui semblava haver estat abstret durant uns segons, el mira i assenteix amb el cap. Els seus ulls estan emocionats.
L'agafa i la posa a terra. Tots dos l'observen un moment, i llavors, Edward s'ajup i treu la tapa.
Cartes. Un munt de cartes apilades i lligades amb un fi però resistent fil de seda aigualir esperen a ser llegides.
Connor allarga la mà i deslliga el nus per després agafar la primera carta, que havia adquirit un to groguenc, i mirar el revers.
El seu germà s'acosta.

- Aquestes han de ser les cartes...

Connor assenteix, i busca el remitent amb una barreja d'ànsia i temor. Les mans li tremolen en llegir el nom.

- Elisabeth Bennet? - Pregunta Edward.
- E.B. - Respon, somrient-li.
 Comenta
 
Capítol 4 Secrets en paraules
La tènue llum d'un espelma crea un ambient assossegat en l'estada.
Edward dorm profundament sobre el sofà. Connor seu al fred terra de fusta, amb un gest perdut. "Què faré?", Pensa.

Hi ha un grapat de cartes escampades pel terra i un halo de desesperació emana d'elles .
Connor sospira.

Hores abans, tots dos havien contingut la respiració mentre deslligaven el llaç de seda rosada amb suavitat. "Endavant", li havia animat Edward, recolzant-li la mà a l'espatlla.
El destenyit paper desprenia una lleugera olor a gessamí.
Els ulls dels germans havien devorat en silenci cadascuna de les paraules que estaven escrites.
"Estimada Amanda Robins:
Cada vegada és més dificultós escriure't. La mansió està més buida després de la mort del meu marit Fitzwilliam, i sento com si el temps es m'acabés. Per això no vull desaprofitar ni un sol segon per explicar que aquests dies he estat parlant amb molta gent, intentant complir el favor que em vas demanar. Afortunadament, he donat amb el matrimoni idoni per encarregar la cura del petit Edward."

Edward havia obert els ulls, contenint l'alè.

"Compten amb el patrimoni suficient per fer-se càrrec de les cures mèdiques que necessita. Aquest matrimoni, Henry i Emily Dawson..."

- Henry i Emily... - havia xiuxiuejat Edward descoratjat.
- Són ells? - Li havia respost Connor, clavant els ulls en els seus.

Edward havia assentit mentre aixecava les celles en un gest malenconiós.

- Sí ... Ells eren els meus pares adoptius.

"Entenc..." Connor havia recolzat la mà a l'espatlla en un gest de comprensió.

"... Estan desitjant conèixer-lo i encarregar-se del teu fill Edward."

- Déu meu. Ella em va posar en adopció...

- No crec, Edward - havia respost seu germà, amb un gest resolt -. La meva mare era una dona de pocs recursos, amb prou feines tenia per alimentar-nos. Pensa-ho. Un nen malalt necessita més atencions i, per tant, més diners dels que Amanda disposava o podia oferir-te.

Edward havia assentit, apartant la mirada.

- Però no entenc - havia continuat Connor, amb aire pensatiu - per què no va contactar amb tu, o per què no em va explicar res al respecte, o... hi ha tantes coses que no encaixen.
>> Estic segur que si llegim la resta de les cartes, descobrirem els detalls del que va succeir.

Edward havia assentit, animat. Hi havia estès la mà per agafar uns quants sobres, i s'havia assegut al sofà. "Confio en tu, germà.” Hi havia pensat.

_____________________

Connor aixeca el cap i clava la mirada en Edward, qui s'agita en somnis.
Estén la mà cap a les cartes. "Hauria recollir-les" pensa, mentre s'aixeca i comença a ordenar-les.
Està confús. "He descobert coses", es diu, arrufant les celles. "El diari d'E.B., inicials d’Elisabeth Bennet...; que tinc un germà bessó, les cartes que s'escrivien Elisabeth i la meva mare... No obstant això, no ha servit per res més que per crear-me més dubtes".
No sap què fer, cap a on ha d'anar per trobar la següent pista. "Les últimes vegades han estat per casualitat, però ara... potser haurem d'esforçar-nos més.”
Recull l'última carta i les guarda en el bagul on les va trobar. Tanca la tapa, produint un cop sec que aconsegueix despertar a Edward.

- Què...? - Diu, obrint els ulls i mirant al seu voltant, sorprès.
- Perdona - es disculpa seu bessó, amb suavitat.

Edward produeix un so gutural mentre es desperta. Estira els braços i les seves mànigues deixen entreveure les seves pàl•lides nines. S'incorpora i es frega els ulls amb mandra.
Connor riu mentre l'observa.

- Si només has dormit mitja hora!
- Només? Vaja, sembla que hagi passat una eternitat - contesta esbossant un cansat somriure. Tot d'una, sembla recordar -. Has descobert alguna cosa?

Connor el mira, assossegat.

- Sí - comença, captant d’aquesta manera la mirada curiosa i sobtadament desperta del seu germà -. Que això necessita una bona neteja!

Riu entre dents en veure la mirada graciosa que Edward li dirigeix. Tot d'una, la seva expressió es torna seriosa.

- No hem trobat res -li recorda a Connor-. Les altres cartes parlaven del mateix, d'altres famílies interessades, dels problemes econòmics d'Amanda -això últim ho diu baixant el to de veu-, i... segons sembla, jo era un nen molt malaltís. D'altra banda, no hi ha res sobre nosaltres. Alguna idea?

S'asseu al sofà, que cruix sota el seu pes. "Hi ha algun lloc on no hàgim buscat? Per descomptat, la planta de baix. -Mira cap a les escaletes- Però descarto aquesta opció, ja que conec tots i cadascun dels amagatalls de la planta inferior i no... no crec que la meva mare, si volia evitar que jo trobés alguna cosa, s'arrisqués a amagar per aquesta zona. Ha de ser aquí." Afirma.

- Connor? - Diu el seu germà, tallant el fil dels seus pensaments.

Ell agita el cap.

- Perdó... No tinc cap idea. No obstant això, tingues per segur que si hi ha alguna cosa que ens pugui guiar, ha d'estar aquí dalt.

Edward somriu, mentre mira al sostre.

- Però... Què se suposa que hem de trobar? No tenim cap indici, res que pugui aclarir... - sospira amb resignació, mentre s'asseu al seu costat al sofà-. Per cert, t'has deixat una carta per recollir.

Connor aixeca la mirada. Està segur d'haver recollit totes i cadascuna de les cartes que havia tirades a terra. Però qui sap, potser...
Edward s'ajup i recull el petit sobre, del qual només s'entreveia una cantonada que sortia de sota del gran bagul. Per a la sorpresa de tots dos, no és una simple carta.
És un gran sobre de pes.
Els germans es creuen les mirades, les quals llueixen de l'emoció i de la sorpresa, i s'acomoden al sofà per obrir el misteriós paquet.
Contenen la respiració.
El cruixir del sobre sota les seves mans en obrir-se els fa estremir. "Què hi haurà?" Pensen tots dos.
Edward introdueix la mà i treu un munt de diaris lligats amb una corda i un paper escrit damunt.

"Estimat Alexander:
Les meves llàgrimes aconsegueixen encara entristir-me més. Hi ha un buit molt gran dins meu ple d'un sentiment injustícia i rancor. Per què tu, Alexander?, Per què tu?
Ens han arrabassat una vida junts despullant-nos així de tota esperança i felicitat.
T'escric en un paper el que no et vaig poder dir aquell dia: Espero un fill teu.
T'estimo amb tota la meva ànima, Amanda Robins "

Edward, bocabadat, clava la mirada en Connor, qui l'ignora i obre un dels diaris que hi ha guardats en el paquet.

"MOR ALEXANDER DARCY EN UN ACCIDENT DE CARRUATGES"
"Ahir, dia 28 de Febrer de 1870, mor Alexander Darcy, conegut metge i promès d'Amanda Robins Darson, en un accident de carruatge, els cavalls van desbocar espantats(...)”

Connor es frega els ulls. Comença a tremolar i els sanglots l’amenacen amb sortir.
Vol dir-li alguna cosa al seu germà, qui el mira amb aflicció, però les paraules no li surten del coll.
El seu germà parla per ell.

- Ell... El nostre pare va morir en un accident de carruatge... – diu Edward, fent una pausa al final -, deixant a la nostra mare sola i embarassada.

- Potser per això ens no teníem relació directa amb cap membre de la família – continua Connor -; ens evitaven, inclús la societat. És evident que la gent no l’apreciava per la seva actitud deshonrosa. Era... algun tipus de pecadora.

- Sí, tens raó – continua el seu germà, unint les peces en el seu cap -. I quan ens va donar a llum, es va veure sola, sense marit i diners, i amb dos nens que cuidar...

Les seves mirades es creuen.

- I per això et va donar a tu en adopció, Edward - contesta, obrint els ulls i mirant-lo amb compassió - perquè no tenia diners per ajudar-te. Suposo que havies nascut malalt o havies agafat alguna malaltia i no va poder costejar-s’ho.

- I per aquet motiu es va escaure amb l’Elisabeth Bennet! – Continua Edward, esbossant mig somriure, emocionat -. Era família llunyana però... suposo que seguiren en contacte o... – deixa la frase en l’aire agitant el cap -. El cas és que ella va buscar a una família que pogués pagar les despeses en el meu sanitat, i es va trobar, entre d'altres matrimonis, al de l’Henry i l’Emily...

- Fixa't que malgrat totes les opcions que Elisabeth Bennet li va donar a la nostre mare, ella va escollir al matrimoni que estava més a prop de casa. Saps el que això significa? – li pregunta Connor, retornant-li el somriure amb alegria.

- No volía contactar amb mi... – respon mig malenconiós i mig alleujat.

- Exacte! Però encara no estava preparada... Déu meu... - murmura, bocabadat. Tot d'una, recorda alguna cosa-. Per això vaig heretar la casa de Jack Darcy! Ell era el pare d'Alexander i... I com la meva mare i ell no es van arribar a casar, jo m'he quedat amb el cognom de la mare. Ara tot encaixa! - Conclou, deixant anar un riure alleujat.

Uns segons després, Edward es va unir a ell. Un sentiment de sorpresa i alegria va inundar l'estada. Els bessons es van abraçar, donant-se copets a l'esquena.
Per fi havien resolt el misteri.

- Edward Darcy Robins... sona bé – diu, entre rialles.

_____________________


[ 10 ANYS MÉS TARD... ]
Un home alt i ben plantat, d'uns 32 anys, camina pels atrafegats carrers de Londres de la mà del seu fill. Ve d'un poble proper a la recerca d'un llibre.
"Ja fa molt temps des que part de la meva història em va ser revelada..." pensa, esbossant mig somriure. "Però si hi ha alguna cosa que no oblidaré, és com va començar.
>> En aquella sala d'espera, amb aquell incessable tic -tac... Esperant que el cridessin per poder anar a parlar amb el notari mentre llegia, al diari, un retall de la sinopsi d'un llibre molt especial." Connor deixa anar una rialleta entre dents.

La campaneta de la biblioteca sona anunciant la seva arribada al venedor.
- Bona tarda -li somriu un home alt i canós-. Puc ajudar-lo en algo?
- Sí... - respon, somrient per dins -. Té Orgull i Prejudici?
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]