Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



edgarcotes
Girona
 
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret

Capítol 1 Fantasmes del passat
L’Hugo sabia que mentre el joguinaire estigués a la botiga no podria buscar res. L’únic que podia fer era esperar. Les busques del rellotge semblaven desplaçar-se amb lentitud, talment com si tinguessin recança en bellugar-se. Tot i que, de fet, era difícil d’apreciar-ho des de darrere seu. El noi matava l’estona observant la gent que transitava per l’estació barcelonina. Desenes de rostres travessaven les seves retines, fugaços. La estació no era molt gran, malgrat que el trànsit fos considerable. Tanmateix, ben aviat va començar a estar-n’hi fart, empatxat de tantes cares desconegudes.


Aleshores, dirigí la mirada cap a la noia de la botiga de joguines, que ara devorava el seu llibre asseguda dalt del mostrador. Estava completament abstreta en la lectura i semblava ignorar el que li envoltava. El joguinaire se li acostà, tot escridassant-la. Hugo no entenia el que deia, però es podia apreciar el seu mal geni a anys llum. La jove en un principi l’ignorà, bo i retornant la seva mirada al llibre. Però, el vell, furiós, se li arrabassà de les mans. Estigué esbroncant-la una bona estona més i finalment, entrà altra vegada a la botiga, amb el llibre a la mà. Des d’aquell moment, no tingué cap més remei que atendre, capcota, el mostrador a pesar que els clients eren escassos.


L’home sortí de nou de l’establiment una quart d’hora més tard. Semblava de més bon humor. Li digué quelcom a la noia, i al final s’allunyà andana enllà. Quan el joguinaire s’hagué distanciat el suficient de la botiga, la jove desaparegué, rabent, de la seva vista.



Hugo somrigué. Segurament, el vell havia anat a fer algun encàrrec i ara la noia anava a la recerca del seu llibre per tal de reprendre la lectura. De totes formes, el noi sabia que el joguinaire no era ruc. De ben segur que el llibre estava amagat en algun lloc que ella no trobaria fàcilment. Ara era la seva. Aprofitaria la distracció de la nena, per així infiltrar-se dins el local i cercar el seu objectiu.



El jove s’endinsà, amb sigil, dins el comerç. No hi havia ningú. Però, només entrar-hi sentí un brogit insistent que provenia de la rebotiga. La recerca de la noia estava sent escrupolosa. La seva també ho seria. Buscaria primer en el mostrador. No obstant, després de fer-hi una ullada s’adonà de la seva estupidesa. Potser el joguinaire desconeixia la seva naturalesa, però de ben segur que havia notat que l’objecte era valuós. No podia estar a la vista del públic.


Després de la mort del seu pare les coses havien estat complicades per a l’Hugo. Com que la seva mare també havia mort poc temps després de néixer ell, volien portar-lo a un orfenat; però el noi decidí escapar-se abans que aquells funcionaris el vinguessin a cercar. Aleshores, buscà recer en l’únic lloc en què no el trobarien: la torre del rellotge de l’estació de ferrocarrils. El seu pare, que s’ocupava del seu manteniment, l’havia portat allà milers de vegades i com que era un indret abandonat establí allí la seva nova casa. Les úniques coses que l’acompanyaren del seu passat en la nova llar foren una maleta repleta de roba i un quadern i un rellotge de butxaca del seu pare. Hugo encara recordava com el joguinaire s’interessà pel rellotge tan bon punt el va veure. Li va oferir una bona suma a canvi i el noi, que necessitava ingressos urgentment, va acceptar.


Hugo es penedí d’haver venut el rellotge tan bon punt llegí en el quadern la seva verdadera naturalesa. L’havia de recuperar com fóra. Prèviament, havia sovintejat per la botiga quan el vell no hi era per preparar el terreny. Només calia esperar el moment ideal per tal de dur a terme el cop final. I aquell moment havia arribat per fi.


El rellotge havia d’estar en algun lloc de la rebotiga. Decidí amagar-se en una d’aquelles casetes de fusta i esperar que la noia sortís d’allà per així poder-s’hi infiltrar. Passaren cinc minuts, i deu, i quinze, sense cap novetat, i ara el xivarri de remenadissa havia passat a ésser un silenci únicament tallat pel rebombori de gent de l’exterior. I la noia? On coi s’havia posat? Havia marxat? Hugo no podia esperar més per esbrinar-ho, el vell podia arribar en qualsevol moment. Per tant decidí arriscar-se i esmunyir-se dins la rebotiga.


La rebotiga era una petita sala repleta de prestatgeries metàl•liques amb embalatges i caixes de tota índole. Llambregà per entre la mitja penombra del magatzem, però no trobà ni rastre del rellotge ni de la noia. Aleshores, el jove advertí una porta entreoberta al fons del lloc. S’hi apropà amb celeritat, bo i obrint-la amb la mateixa rapidesa. Hugo observà l’interior. La sala consistia en un despatx de dimensions reduïdes amb una cadira i un escriptori encastat en un dels racons i més prestatgeries que ocupaven bona part de les dues parets contràries a l’escriptori. La paret restant estava únicament compresa per la porta i un marc amb el famós fotograma de la lluna de Georges Méliès. Tanmateix, el que atragué més l’atenció d’Hugo foren les prestatgeries, que estaven habitades per una ingent col•lecció de rellotges de tota mena: de cucut, de butxaca, de polsera, de paret, despertadors... molts dels quals forjats en dissenys estranys i inimaginables. Una autèntica meravella.


Hugo no podia creure-s’ho. Es quedà embadalit, tot contemplant els prestatges durant una bona estona, fins que recordà l’objectiu de la seva incursió. Llavors, el veié. Allà estava el rellotge de butxaca del seu pare. Aquest comprenia un disseny ben peculiar. Tota la seva tapa i el seu contorn interior estaven recoberts per una estampa de rellotges de sorra al mateix metall. En el rellotge en si —a més de la busca minutera, la dels segons i la de les hores— s’hi imposaven dues agulles més petites en segona pla que recorrien el seu propi cercle: un a prop del tres, més gran, i l’altre del nou. Per les inscripcions al llarg d’ambdós cercles, Hugo pogué deduir que el primer calculava els mesos, i el segon els dies. I com a afegitó, a sobre el sis hi havia una mena de rectangle petit, on hi habitava el número dos mil catorze, precisament l’any en què es trobaven. Finalment, hi havia sis petites rodetes repartides pel contorn del rellotge, més una última, més gran, que culminava la part superior del marge.


Hugo obrí el quadern, bo i passant les pàgines de forma frenètica fins que ensopegà amb el seu objectiu. En la plana podia apreciar un esbós pastat al rellotge que prenia en aquells instants en les seves mans. I sota l’esbós una inscripció que deia:


“Per viatjar en el temps, primer ajustar les busques a la data preferent i a continuació prémer la rodeta superior durant uns deu segons”.


Hugo somrigué. Una única data conqueria la seva ment, bo i allunyant tota la resta de pensaments: 20 de juliol de 2002. Recordava perfectament aquell dia a pesar que només tenia 3 anys. El seu pare l’havia portat per primera vegada a la torre del rellotge.


Necessitava tornar a veure’l. Havia de tornar a viure-ho. Per tant, disposà les busques al seu lloc adient i finalment, acabà per pitjar la rodeta superior. En un principi, no hi hagué reacció. Però, uns deu segons més tard una llum violàcia l’envoltà, tot dissipant-lo entre una espiral delirant.





* * *





L’Hugo petit i el seu pare pujaven l’escala de cargol, seguits de ben a prop per l’Hugo més gran que els observava amb cautela. Aleshores, pare i fill arribaren al final on una porta tancada els barrava el pas. L’home cercà per entre el seu ram metàl•lic la clau adient amb la qual obrí la porta. Quan entraren tant el pare com el fill no pogueren reprimir una exclamació d’emoció. Un grup ingent d’engranatges s’imposava, inquiet, davant dels seus nassos. N’hi havia de totes les mides i grossors. El menut observava, bocabadat, el gran trencaclosques movedís. El rostre del pare, en canvi, era més aviat d’orgull a la seva obra.


L’Hugo més gran aprofità el seu astorament per tal d’infiltrar-se dins la sala, bo i amagant-se darrere unes caixes governades per l’ombra. Des d’allà observava el rostre del seu progenitor amb esment. Aquell bigoti poblat, aquells ulls melosos, aquells cabells degudament clenxats... Tot plegat, menava la seva ment a una dolça melangia.


Mentrestant, el pare havia agafat el seu xiquet de la mà i l’havia conduït fins a l’esfera del rellotge. La fascinació del nano anava in crescendo. Des d’allà pogueren observar l’estació de ferrocarrils, bullint d’activitat. L’enrenou era ingent. Centenars de rostres travessaven frenètics el vestíbul. A una de les bandes s’hi podia observar l’andana ocupada per un tren antic, la locomotora del qual començava a emanar una columna de fum. Llavors, fou quan es pogué sentir el xiulet, seguit de l’acceleració del ferrocarril que desaparegué poc després de la vista dels seus observadors, tot deixant un rastre vaporós al seu pas.



A continuació, l’home preguntà al seu menut:


—T’agrada, oi, Hugo? —la seva veu estava carregada de tendresa.


El nano assentí amb el cap.


L’Hugo adolescent sabia que no podia amagar-se més. La veu del seu pare semblava atreure’l talment com un forat negre. Necessitava abraçar-lo. Tot i que s’apropava a ell no sense sigil, l’home no semblava adonar-se de la seva presència. Ni tampoc quan es col•locà tot just al seu costat. No ho comprenia. De totes, formes Hugo intentà dur a terme el seu propòsit d’abraçar-lo. Tanmateix, li fou impossible. Les seves mans travessaven el cos del seu pare com si fossin un espectre. El mateix passava quan intentava tocar al seu jo passat.


Fou aleshores quan s’adonà del per què de tot plegat. El passat ja estava escrit. Per molt que s’hi escarrassés no el podria modificar. El passat només era record, un fantasma que perseguia al present, un llibre que anava sumant pàgines, sense aturador.


Hugo no podia reprimir les llàgrimes. Regalimaven lentament pel seu rostre, fins al punt que podia assaborir la seva salabror. Tenia a les seves mans el rellotge del seu pare. Tenia a les seves mans l’eina per conèixer el passat, des dels orígens de l’Univers fins als episodis de la història més fosca. Tenia a les seves mans l’eina per conèixer el futur, des de l’avenir més pròxim fins inclús a la fi del món. Però el noi només volia una cosa: tornar al present.


 Comenta
 
Capítol 2 Paraules del futur
Hugo tornava a ser al despatx del joguinaire. El tic-tac dels rellotges de la sala composava una melodia incessant que omplia tot l’entorn. Es quedà uns segons embadalit, com hipnotitzat per la simfonia.



Ja no hi tenia res més a fer allà, per tant decidí sortir del lloc abans no tornès el vell. Però, només fer un pas que la porta s’obrí entre un grinyol desagradable. D’ella en sortí la noia que havia vist des de la torre la qual féu un bot només veure’l. Aleshores, aquesta s’apartà un grapat dels seus cabells castanys tot dient:



—Qui ets tu? I què hi fas aquí? —llavors fou quan la noia s’adonà que tenia el rellotge de butxaca a les mans—. Volies robar-li un dels rellotges a l’avi, oi? Torna-me’l ara mateix o truco a la policia! —els seus ulls clars fulminaven a Hugo amb la mirada.



El noi intentà esquivar a la noia i fugir cames ajudeu-me. Tanmateix, aquesta tenia bons reflexos i aconseguí aturar-lo, bo i arrabassant-li el rellotge de les mans sense que quasi ni se n’adonés. L’Hugo, però, no s’estigué de braços plegats, sinó que s’abalançà sobre ella per intentar recuperar-lo. D’aquesta forma acabaren tots dos arramblant el rellotge amb ambdues mans, tot estirant per poder reconquerir la seva propietat. El que no sabien, era que durant el forcejament havien premut les rodetes i havien modificat la data del rellotge; tampoc sabien que mentre es barallaven per guanyar l’objecte estaven prement la rodeta superior i que, per tant, si no la deixaven anar viatjarien en el temps en escassos segons. Massa tard. Ambdós nois desaparegueren de nou, a la mercè de la fortuna.



* * *



Quan Hugo obrí els ulls es trobà davant un panorama desconcertant. Es trobava en un espai de mides semblants al despatx del vell joguinaire, però que hi diferia en nombrosos aspectes. Una sèrie de mobles polsegosos i corcats ocupaven bona part de l’estància i que tenien com a únic acompanyant el llapó, que ho recorria tot. La foscor recorria arreu, excepte una tènue escletxa de llum que s’escapava pel llindar de la porta.

El noi es reincorporà i s’assegué al terra, pensatiu. On era? I la noia? I el rellotge? Pentinà l’habitació a les palpentes, bo i buscant el seu preuat tresor. Sense resultat.



S’havia de relaxar i rumiar en calma. Tanmateix, l’excitació li cegava l’enteniment. Havia de trobar-lo. Es dirigí a la porta i l’obrí amb violència. Sens dubte, es trobava a la rebotiga, encara que l’entorn estava conquerit per la decrepitud de la mateixa forma que de la sala d’on acabava de sortir. I la mateixa fila presentava la botiga, tota repleta dels cadàvers de les joguines devorades per la pols. La solitud es respirava arreu. De totes formes, el noi podia apreciar un rebombori de fons. Gent.



Hugo es dirigí a la porta ajustada i l’obrí, per després sortir a l’exterior, on la llum l’encegà durant uns segons abans de poder fitar el panorama. Tot i que es trobaven en la mateixa estació, aquesta presentava considerables canvis. El primer canvi que Hugo advertí, i el qual més l’afligí, fou que el rellotge analògic del seu pare, havia estat rellevat per un de digital. Tot i que hi havia cartells repartits per tot el lloc, estaven escrits en un alfabet el qual Hugo desconeixia. Un altre tret que el sobtà fou l’absència de les vies i els ferrocarrils. Tot i que l’activitat del lloc continuava igual de frenètica, hi havia quelcom en l’actitud de la gent que l’inquietava. Aquesta no es mostrava dissolta, com ell tenia acostumat, sinó que formaven files índies dirigides enfront d’una mena de cabines. Per molt que escodrinyava, no aconseguia localitzar les andanes per enlloc. Només aquelles insòlites cabines metàl•liques. Aleshores, observà el terra, fet en gran part de vidre. Per entre els cristalls podia observar un entramat considerable de canonades, talment com una munió del cables esfilagarsats. Per aquestes canonades hi fluïen una mena de càpsules a una velocitat forassenyada.



Llavors, Hugo lligà caps i s’acostà prop d’aquelles andròmines per tal d’observar el seu funcionament. Quan un individu entrava en una cabina, es col•locava a la vegada dins d’una mena de càpsula de mides similars a una persona i a continuació, quan la cabina es tancava, la càpsula segurament es veia impulsada per un percussor i viatjava cap aquells tubs en direcció a la destinació indicada. Aquell sistema responia més a un transport futurista que a una realitat. Però, allà estava.



Nogensmenys, la cosa no acabava aquí. Una aura estranya envoltava a la gent. Tothom vestia robes idèntiques entre si: una mena de túnica blavosa que arribava fins als genolls tant per homes com dones i un barret en forma d’octaedre molt peculiar. A més a més, gairebé tothom duia un rellotge de polsera el qual fitaven amb esment, com abstrets del que els envoltava, i tot acariciant-lo amb el dit ocasionalment. No obstant, hi havia més. Quan Hugo afinà l’oïda, pogué percebre que la gent parlava paraules estranyes. Res que s’assemblés al català, castellà, anglès o a qualsevol idioma que hagués sentit mai. Era talment com si haguessin creat una nova llengua artificial a partir d’una combinació de sons i gestos a l’atzar. De ben segur que era un llenguatge comú en la majoria de la gent, ja que no pogué detectar ningú que parlés algun altre idioma que no fóra aquell.



Ara que tenia la ment més calmada intentà analitzar la situació fredament. Per tot plegat, suposà que es trobava en algun moment incert del futur. Era evident que durant el forcejament amb la noia, haurien d’haver variat la data del rellotge i activat el botó per viatjar. De moment, tenia alguna cosa clara. Tanmateix, una infinitat de preguntes continuaven assaltant la seva ment: En quin any es trobava? Com era que la gent parlava aquell idioma tan estrany? Algú parlaria algun llenguatge que almenys reconegués? Per què tothom es transportava en aquelles càpsules i tubs? I el més important de tot: què se n’havia fet de la noia i del seu rellotge?



Hugo, immers en els seus pensaments, topà contra un home que l’observà amb mirada impassible. El noi intentà excusar-se, tot dirigint-s’hi primer en català, però aquest li esbossà una ganyota confusa. I repetí el mateix gest intentant-ho amb el castellà o amb el seu anglès sapastre. Era inútil. L’individu li dedicà uns versos en el seu idioma estrany, que l’Hugo no comprengué. No hi havia res a fer. L’home, cansat d’intentar dialogar amb ell, truncà la conversa i l’esquivà amb una espenta furiosa, per acabar col•locant-se a la cua sense regalar-li ni un sol mot més. I Hugo féu el mateix, tot encaminant-se cap a la porta d’entrada.



Aleshores, tot just traspassar l’enorme llindar, s’adonà d’un fet que havia passat per alt. Havia topat amb aquell home i no l’havia travessat com un espectre, a diferència del que li havia passat quan viatjà al passat. Això volia dir que en el futur tindria la possibilitat de fer-hi alguna cosa més que ser un simple observador, ja que, de fet, el futur encara no havia transcorregut. Però, tot plegat significava més que allò. Tot i que no ho descobriria fins més endavant.



Només tenia una cosa segura. Havia de trobar el rellotge, i en conseqüència a la noia per tornar al present. Però, per on començar? En primer lloc, no sabia quanta estona li guanyava d’avantatge. Quan havien viatjat al futur segurament es devien d’haver desmaiat i restat així durant una bona estona. Possiblement la noia es degué despertar i, desorientada, decidí fugir amb el rellotge. Més tard, es despertaria ell. Tenia sentit. Tanmateix, aquella suposició no l’ajudava. Cap on devia haver anat després? A l’estació no hi era. I estava convençut que tampoc s’havia ficat dins aquelles cabines, i menys sense entendre a ningú. Per tant, només quedava una possibilitat: havia d’haver sortit a fora.



Veient l’aspecte tan diferent de l’estació, al sortir al carrer Hugo s’esperava trobar un fotimer de diferències considerables. Ans al contrari. Quan sortí s’adonà que tot prenia un aspecte idèntic al que recordava, a excepció d’un detall: les calçades havien desaparegut. Ni cotxes, ni motos, ni busos... Només carrers per als vianants. L’aire es respirava pur i la quietud regnava arreu, únicament truncada pel rebombori general de la turba que transitava.



Fou llavors quan fità la noia en la distància. Estava asseguda en un banc proper de perfil a ell, abstreta en examinar el rellotge. Era la seva. Hugo aprofità l’ocasió per apropar-s’hi dissimuladament, bo i camuflant-se per entre la multitud. Quan estigué tot just al seu darrere, li arrabassà l’objecte d’una revolada i a continuació arrencà córrer, no sense abans apreciar el rostre de sorpresa de la jove. La noia el perseguí quasi d’immediat, tot cridant:



—Malparit! Torna’m immediatament el rellotge, maleït xoriço!



Hugo la ignorà, només pensant en com la despistaria. Encara estava de sort d’haver anat a parar en un futur on la gent no els podia entendre. Com ben aviat descobriria, si les autoritats del lloc haguessin arribat en aquell moment, l’Hugo i també la noia haurien begut oli.

 Comenta
 
Capítol 3 Ubi sunt?
Hugo s’assegué darrere el contenidor de les escombraries, panteixant. Després d’una carrera esgotadora, havia pogut despistar a la noia. Ara podria tornar, d’una vegada per totes, al present. I aleshores contemplà, amb sorpresa la data que apareixia en el rellotge: 31 de maig de 2064. Només havia viatjat 50 anys en el futur! Era realment impaïble. Només imaginar tot el que havia canviat el seu propi entorn en mig segle, ja el feia estremir. Què se n’havia fet dels cotxes, els busos, els trens, els avions...? I del català? I del castellà? I de l’anglès? Inclús enyorava els embussos, el gran rebombori, la gent normal i corrent...

Així doncs, quan recuperà l’al•lè es disposà a ajustar les busques a la data idònia per tornar al seu temps. Tanmateix, quan ho tingué tot preparat i anava a prémer la rodeta superior, una sensació de remordiment l’assetjà. No podia deixar la noia en aquell horrible futur, a la seva sort. Havia de buscar-la i tornar al present amb ella, després ja se les arreglaria per tal de fer-se amb el rellotge.

El jove sortí del seu amagatall i tant bon punt estigué a la vista, la noia el fità quasi d’immediat. Aquesta s’apropà a ell amb la cara ben vermella, qui sap si de la fúria o si del cansament o si d’ambdues coses.

—Per fi t’agafo. S’ha acabat això de jugar a fet i amagar. Torna’m el rellotge, vinga —digué amb la respiració agitada.

Hugo anava a replicar, quan un brunzit, com si d’un ingent eixam de vespes es tractés, s’apoderà del silenci. A més a més els, carrers estaven completament deserts. Tot plegat no podia significar res de bo.

Hugo féu senyes a la noia per tal que s’apropés. Aquesta, però, mantenia la seva expressió feréstega, com un gatet que es mostra reticent en apropar-se’t. El jove li assenyalava el rellotge, tot intentant fer-la comprendre.

Mentrestant, el zum-zum acreixia gradualment i sense aturador. Desconeixien el perill que corrien. Hugo, però, sabia que el més sensat era no badar boca per si de cas i tocar el dos de seguida.

Fou llavors quan la jove entengué els intents de treva del noi. S’hi acostà amb celeritat, tot dient-li entre murmuris:

—D’acord, t’entenc. Val més que tornem al present. Després, ja passarem comptes... —Hugo assentí, bo i gesticulant perquè guardés silenci.

Es dirigiren al carreró i tot seguit, agafaren el rellotge cadascú amb una mà, tot prement el botó que els faria tornar al present. No obstant, un raig de llum travessà l’aire per finalment impactar contra el rellotge, que esclatà en mil bocins. Ambdós adolescents proferiren un crit de dolor, queixant-se de les socarrades que acompanyaren a l’explosió. Quan el mal s’apaivagà prou com per poder sortir d’aquella espiral de dolor, s’adonaren de la gravetat de la situació. Una dotzena de màquines voladores, no més grans que un frisbee, els voltaven per totes bandes. Aquestes els llançaren una mena de xarxa, talment com una mena de teranyina, que els atrapà privant-los-hi la mobilitat.

Nogensmenys, quan ja es pensaven que estaven perduts, quelcom insòlit esdevingué. Dolls d’aigua sadollaren de les parets del carreró, xopant tant a les màquines com als mateixos joves atrapats en la xarxa. Aleshores, una pluja de guspires es precipità d’algun indret desconegut, tot electrificant a les avionetes que caigueren desplomades a terra, inertes. Per sort per a l’Hugo i la noia, la xarxa devia ser aïllant de l’electricitat i les guspires únicament cremaren lleugerament la seva pell i roba. Però, això ja no els importava, havent-se pogut salvar d’aquelles màquines.

D’una de les portes del carreró en sorgiren un parell de figures emmascarades, que, rabent, els lliuraren del confinament de la xarxa i els conduïren amb la mateixa velocitat dins l’edifici. Mentrestant un nou brunzit de fons, encara distant, tornava a ressonar en els seus timpans. Tanmateix, aquest fou aplacat per la portada que seguí, tot separant-los del carreró.

Els dos joves observaren el lloc on els havien portat. Semblava un vestíbul d’un bloc de pisos normal i corrent, com els que estaven habituats en el seu temps, amb el seu ascensor, les seves bústies, les seves escales, el seu terra de marbre, el seu mirall enorme entaforat a la paret i fins i tot, la seva típica planta artificial. Tot era comú i ordinari, menys un detall: els homes emmascarats. A pesar que aquells individus els haguessin salvat, ara a recer d’aquells platets voladors, tenien un aspecte bastant tètric i escruixidor. Aleshores, aquests es retiraren les màscares, tot deixant entreveure els seus rostres. El primer d’ells es tractava d’un home gran, amb cabells melosos, que li arribaven a l’alçada de les espatlles; amb barba de tres dies, el rostre envaït d’arrugues per l’edat i amb una mirada profunda i a la vegada, atraient. L’altre individu era una dona que voltava a la seixantena, amb els cabells tintats de ros, el cutis curull d’arrugues, uns ulls castanys que els observaven amb tendresa i uns llavis que esbossaven un somriure suau. A més a més, ara que s’hi fixaven, tots dos vestien robes més familiars per als nois, tot i que encara una mica estranyes.

El temor dels joves s’estovà en observar l’aspecte acollidor i familiar dels seus salvadors. Tampoc no tenien res a témer, ja que de fet els havien salvat arriscant la seva pròpia vida. Però, de totes formes, es mantingueren alerta, per si de cas.

Aleshores, l’home féu un pas endavant i digué:

—Us ha anat de ben poc nois. No arribem a venir i les hauríeu passat magres. Però, heu tingut sort. Bé, em presento. Jo sóc l’Hermes i la bona dona que m’acompanya és la Maia. Encantat de conèixer-vos.

Hugo, anava a contestar, però aleshores emmudí en adonar-se de la situació. Aquell home els havia parlat en català.
 Comenta
 
Capítol 4 Alter ego
—Com és que sabeu parlar català? —balbucejà l’Hugo, encara no refet de la sorpresa.

L’home somrigué:

—Primer de tot, de res per salvar-vos ¬—L’home picà l’ullet—. I ara, si no us fa res, m’agradaria saber els vostres noms.

El noi arrufà el nas, somrigué i finalment contestà:

—Jo em dic Hugo i ella és... ¬—de fet, no sabia com es deia.

—Sóc l’Aura ¬—tallà la noia.

—Molt de gust de conèixer-vos, Aura i Hugo —digué l’home al mateix moment que compartia un somriure de complicitat amb la vella¬—. I ara, responent a la pregunta d’abans, en realitat aquí no només parlem català. En aquesta comunitat parlem totes les llengües romàniques des del castellà fins a l’occità, incloent el llatí, per descomptat. L’objectiu de la nostra comunitat lingüística és aconseguir preservar totes les llengües romàniques, per evitar-ne la seva desaparició.

—I hi ha més comunitats lingüístiques, apart d’aquesta? —preguntà el noi, fascinat.

—Per descomptat. N’hi ha unes 50 més de llengües romàniques repartides per tot el món. A més a més, hi ha moltíssimes comunitats d’altres tipus de llengües: com les asiàtiques o les germàniques, entre moltes altres.

—I que feu exactament per preservar aquestes llengües?

—Un munt de coses. Recollim documents i llibres escrits en llengües romàniques, tant física com digitalment; promovem les cultures romàniques entre la gent; però, sobretot, les parlem i les escrivim. Les utilitzem, al cap i a la fi. Una llengua s’ha de mantenir viva per perdurar. Per això, aquí parlem indistintament entre nosaltres alguna llengua romànica. I a vegades, inclús, mantenim converses en què un interlocutor parla en una llengua i un altre en una altra. I fins i tot, hi ha hagut vegades que hem anat canviat de llengua en cada torn de conversa.

—No ho comprenc —inquirí l’Aura—. Per què fer-ho? No es parla català i castellà actualment? El llatí ho comprenc, però la resta?

—Em temo que no et segueixo... Això passava fa 50 anys, avui dia tot plegat ha canviat molt —replicà la Maia—. L’únic idioma oficial en tot el món és el quèron i la resta de llengües van anar caient en desús gradualment.

¬—És il•legal parlar qualsevol altra llengua?

—No ben bé. Però, hi ha poca gent que ho fa. I els que ho fem, ho hem de fer en aquestes comunitats, perquè està molt mal vist entre la gent parlar qualsevol llengua que no sigui el quèron en públic, talment com si et despullessis enmig del carrer.

Aleshores el silenci s’apoderà del lloc, deixant córrer les reflexions dels presents. No fou fins uns minuts més tard que l’Hugo, el tallà dient:

—Mirin, sé que els hi sonarà increïble, però nosaltres venim del passat, del 2014 exactament.

—No ens sona increïble —respongué Hermes—. Actualment, els viatges al passat són habituals. Els viatges al futur també, però són il•legals ja que poden alterar l’ordre espaciotemporal. Suposo que és per això que us perseguien els jutges, anomenats shkoijris en queronià. Bé, i també per l’escàndol que heu muntat pel carrer, és clar.

—Para el carro. Aquest jutges que heu anomenat, no pondran pas viatjar al passat també, oi? ¬—preguntà l’Hugo.

—Sí, és clar que poden. Però, no cal que et preocupis —afegí l’Hermes en veure l’expressió de temor de l’Hugo—. Ens hem encarregat de què encara que els jutges viatgin al passat per saber qui són els responsables d’haver-vos salvat, no ens puguin detectar. El testimoni històric potser és una prova concloent en els judicis d’avui dia, però no és infal•lible. I nosaltres sabem com evitar-ho. Per tant, no us amoïneu per això.

—Aleshores, us faria res deixar-nos una d’aquestes màquines del temps per tornar al present, si us plau?

—És clar que sí, sempre que seguiu una condició —contestà l’Hermes amb un somriure.

—Quina? ¬—digueren els dos nois a l’uníson.

¬—Quan torneu al present ens agradaria que féssiu tot el possible per evitar que aquest futur no es faci realitat. Lluiteu per les llengües, són el nostre tresor més gran. És el que ens fa humans. I cada llengua que desapareix és talment com si s’extingís un espècie en perill d’extinció. En el vostre temps encara esteu a temps a fer-ho, ja que, de fet, el present és vostre i el podeu canviar i el futur encara no està escrit.

—És clar que ho farem. Després de veure aquesta societat em veig obligat a lluitar perquè això no passi. No permetre que s’extingeixi ninguna llengua, això t’ho asseguro. Què hi dius tu, Aura?

—Jo també intentaré fer tot el possible per evitar-ho.

¬—Així doncs, aquí el teniu. És tot vostre —digué la Maia, tot donant-los-hi un rellotge pastat al rellotge del pare de l’Hugo.

—Com?! D’on l’heu tret? —exclamà l’Hugo—. Bé, tan se val. L’important és que podrem tornar al present. De debò ens el doneu? —tant l’Hermes com la Maia afirmaren amb el cap—. Moltíssimes gràcies. Bé, Aura, tornem al present no?

—És clar —contestà agafant el rellotge—. Però recorda que aquest rellotge és del meu avi i no teu, així que arribem al present me’l tornaràs.

—I un be negre! —contestà l’Hugo mentre els dos desapareixien entre una espiral delirant.

Tot just els dos nois hagueren desaparegut de la seva vista, la Maia li preguntà a l’Hermes amb to tendre:

—Per què no els hi has dit qui som de veritat, Hugo?

—Val més que no ho sàpiguen, Aura. Almenys així tenim l’esperança que lluitaran amb totes les seves forces per evitar que tot això acabi passant. Malgrat que després s’adonin que és impossible.

—Ho comprenc. Almenys així tindrem la seguretat de què no es rendiran sabent que no ho podran aconseguir, ja que els seus jos futurs tampoc ho aconseguiren en el seu moment. Però, esperem almenys que al final ho acabin comprenent i creïn aquesta comunitat, com nosaltres vam fer.

—Si almenys aconsegueixen fer això últim, crec que ja podem estar satisfets de nosaltres mateixos ¬—conclogué l’Hugo, tot picant-li l’ullet.




 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3043
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  932 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]