REPARTICIÓ D'UNA GRAN HERÈNCIA
L'OFICIAL I LA CARTA TROBADA
(El secret del bosc vell)
És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de
Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat
en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del
poble.L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un
noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el
nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.Fins llavors, el
tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest,
el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.
Feia només unes setmanes que s’havia assabentat de la terrible notícia. Sebastiano
encara no es podia creure el què li acabava de passar al seu oncle. En aquells
moments, tot i haver passat ja uns quants dies que ho sabia ell encara no era del tot
conscient de que hagués mort, en tan pocs dies i d’una manera tan sobtada. Ningú del
poble s’esperava trobar-se a Morro mort de sobte al castell de la Vall de Fons. D’altra
banda, tampoc es sabia encara el motiu de la mort. Tots els veïns, familiars i coneguts
estaven a l’espera dels resultats de la prova de l’autòpsia.
Anaven passant les hores, els dies i les setmanes. Sebastiano sabia que havia de ser
valent i intentar passar pàgina d’una vegada. Es passejava per les grans instal·lacions
del castell on vivia i tots els racons de la Vall de Fons, li recordaven cada dia més al seu
estimat oncle.
És cert que quan era viu no el visitava gaire sovint, però quan ho feia ell sempre el
tractava com un rei i el convida a berenar tot allò que volia asseguts als seus grans
jardins i parlant durant molta estona. Els dos sempre passen així les tardes de visita.
Ara en Sebastiano es mirava aquells jardins i es quedava pensatiu recordant totes
aquelles bones estones que passem junts en aquelles instal·lacions amb el seu oncle.
Sabia que totes les plantes que decoraven els jardins, havien estat triades una per una
al gust del difunt. I ara arribava l’hora de la veritat, què havia de fer ell tot sol, amb
aquell gran castell? Hi havia algun altre hereter?
Pensant i pensant, se li van passar pel cap diferents membres de la família de l’oficial.
Fins que de sobte, va caure en que aquest tenia un germà! Com podia ser que això se li
hagués passat per alt? És cert que el germà ja era mort feia uns anys enrere, però i si
aquest tenia algun fill? Haurien de saber que aquell palau també formava part de la
seva herència.
Revisant l’arxiu amb els documents dels grans estudis del palau va trobar un arbre
genealògic amb tota la família de l’oficial. En aquest sortia explicat al peu de la lletra
tots els descendents i com poder contactar amb cadascun d’ells. Remenant una mica
més, va trobar una carta escrita per l’oficial amb la direcció d’un internat de menors
d’edat. No podia deixar passar més dies, havia d’anar a conèixer a l’altre hereter del
palau. Sabia perfectament què és el que hagués volgut el seu oncle.
Al matí següent, tan punt es va aixecar va engegar el cotxe i va començar a conduir
fins la direcció que portava escrita el paper escrit per l’oficial. No estava gens a prop
aquest lloc, va trigar unes tres hores ben bones en arribar-hi. No volia perdre més
temps i les va fer seguides sense parar ni una sola vegada a descansar.
Un cop allà, va baixar del cotxe que havia deixat aparcat a pocs minuts del centre.
Estava una mica nerviós per saber com seria el lloc i el més important, com seria el
nen. Va començar a caminar fins arribar a la recepció de l’edifici. A l’entrar va veure
que una recepcionista el mirava i va demanar-li si podia ajudar-lo en alguna cosa.
L’oficial sense saber massa bé com podia explicar les coses, va demanar a la senyora si
en aquell centre s’hi trobava vivint en Benvenuto Procolo.
La recepcionista va trigar una bona estona per buscar aquest nom pels papers del
primer calaix de la seva taula. En aquell internat, hi havia molt de nens vivint i era
impossible saber-se de memòria tots els noms i els cognoms dels residents.
Després d’una bona estona esperant la contestació de la recepcionista, la senyora va
sortir de la petita recepció i va dirigir-se a Benvenuto per dir-li dir que sí, que aquell
menor estava vivint en aquell centre des de feia quasi tres anys.
L’oficial no podia estar més content amb el que li acabaven de dir. A la panxa se li va
remoure tot i només tenia ganes de conèixer al nen. Tenia molt clar el què volia fer a
partir d’ara. Volia emportar-se al menor amb ell al castell de la Vall de Fons. On millor
que amb ell? Era l’últim familiar que li quedava viu.
Segons després, l’oficial va ensenyar el paper justificant escrit pel coronel Sebastiano
Procolo a la senyora de la recepció, perquè el creies i anés a buscar al nen quan abans
millor. No volia perdre més temps. La recepcionista es va aixecar i el va anar a buscar.
L’oficial ja no sabia què fer, va haver d’esperar molta estona a que la senyora tornes
amb el menor. Estava començant a posar molt nerviós.
Quan menys s’ho esperava, la porta de la recepció es va obrir i... |
