Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



eugeniapretus
Barcelona
 
Inici: La Faula

Capítol 1 Una història d'amor...o dues
Però no era fàcil enxampar un papagai. I menys aquest papagai. I es que no volia ser enxampat. Ell era allí, mirant la llunyania com si fos en Cristòbal Colon senyalant la posició del continent americà tot recordant melangiós aventures passades. Enyorava casa seva. Si almenys el poguessin veure ara, majestuós com estava amb les plomes acabades de mudar...Seria l’enveja de tota l’illa. La seva illa, tan lluny d’on era ara... Quins colors tan definits! Quins colors tan diversos! Quins colors tan intensos! Però tot just s’havia escapat d’un malson. Un malson d’obscuritat, de gàbies i de crits. Res a veure el blau del cel i el turquesa del mar.  Aquella serenor de les onades que arribaven a la platja esborraven tota sospita d’una altra realitat, una realitat que solament la foca morta sota les potes del papagai deixaven intuir.



 

El cavall cavalcà veloç cap el papagai però a una distància prudencial i quan me’n vaig adonar que l’ocell em podia veure vaig desmuntar. Agafant les regnes vaig caminar sigil·losament fent-me el despistat, com si passés per allí. El papagai estava alerta i s’anava girant tot mantenint els ulls clavats en els meus. Vaig aguantar la respiració... no seria fàcil atrapar-lo. Però tenia temps. De fet, no tenia res més a fer. Sense turistes i l’illa tota confinada per un virus procedent de la Xina, aquell indret obert al mar en el camí de casa dels pares era tot el meu món els últims mesos. Així, vaig decidir que el papagai seria meu encara que me n’hagués de fer amic a base de paciència.



 

De moment em vaig quedar a uns tres metres de l’ocellot. Se’l notava nerviós però no va fugir. Sabia el papagai que la roca sobre la qual em desafiava no era tal? I què hi feia a Mallorca una foca al mig del port de Santa Caterina? I un papagai, espècie protegida sobretot des de les últimes deforestacions de les illes del tròpic que els deixà en seriós perill d’extinció? Vaig mirar a un costat i a l’altre cercant una explicació però no veia cap indici de res. No hi havia una ànima, el port semblava el decorat d’una obra de teatre una vegada finalitzat l’últim assaig abans de l’estrena. Els pescadors que feia unes setmanes arribaven a port carregats de peix s’havien esvaït. Solament jo i dins el meu cap, podia escoltar els seus comentaris, les seves bromes i  els seus crits de joia per la pesca aconseguida o els seus renecs per una nit dura sense guany. I, es clar, el murmuri de gent baixant de bon matí cap a la platja tot queixant-se de les ampolles de cervesa que parlen de festa i germanor a la vora del mar, de fogueres, confidències i petons fortuïts. Sentia les rialles de les criatures que matinen com si no hagués estat San Joan i les advertències de les mares ulleroses i feixugues somiant encara en la nit passada. I ara... res. I...el més estrany...una foca morta i un papagai.



 

Pensava...no, no podia pujar dalt el penya-segat per veure-hi millor perquè mentrestant el papagai s’escaparia. Llavors ..millor començaria pel papagai. Vaig recordar que duia l’esmorzar dins el sarró. Vaig treure pa i li el vaig atansar a l’ocellot. Prou que devia estar afamada, pobre bèstia, perquè ràpida com un llamp em va arrencar l’entrepà de les mans i va fugir a amagar-se darrera una palmera del passeig. Em va agafar per sorpresa, val a dir-ho, perquè jo pretenia dosificar el meu esquer, però estava tan desesperat l’animal que no havia acabat de menjar, quan en veure la poma que treia de la butxaca i que duia pel meu destrer, pretengué fer-me la mateixa jugada. Però aleshores solament la li vaig deixar tastar i mentre clavava una mossegada de Blancaneus a la fruita jo li vaig acaronar les plomes de l’esquena. Suaument amb dolcesa...i funcionà. Es relaxà i jo...també. I em vaig oblidar que jo volia atrapar el papagai per fer-me l’interessant davant ma cosina i vaig pensar en el sofriment que devia haver passat per tenir una gana tan gran. Sí em va per pena. Vaig començar a dir-li amb tendresa que no tingués por, que jo no volia fer-li mal i, fins i tot, que jo no volia atrapar-lo...almenys que ho volgués ell.  Vaig passar de la pena, al respecte i del respecte...bé ja us ho aniré explicant poc a poc.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2077
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  357 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  169 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  105 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  458 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  155 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]