Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



polrommol
Barcelona
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 Els pricipis del nostre calvari
Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.

Estic aquí. Fos, cansat. Ja no soc capaç de ser qui era i per molt que m’hi esforci sé que acabaré sol i apagat. O potser no. Des del dia que els meus pares varen decidir traslladar-se a aquesta meravellosa petita ciutat, tenien molt clar que farien el que fos per tal que poguessin pagar-me uns estudis, el menjar i la roba. Jo tan sols tenia sis anys quan ens vàrem traslladar. Els primers anys de la meva vida els havia passat a Barcelona. Vivia amb els meus pares al Carrer Bruc, al bell mig de l’eixample. Sostres alts, habitacions grans i un sistema de calefacció que deixava que desitjar. La meva família sempre havia format part de la comunitat del barri. Ens podem remuntar als anys cinquanta quan la meva àvia només tenia vint anys.

Sempre estava implicada en els moviments socials i polítics. Era una persona molt honrada i generosa, amb qui fos. No tinc tants records com m’agradaria tenir d’ella. Només vaig estar amb ella deu anys de la meva vida, tot i això, tinc els suficients records com per admirar-la tota la meva llarga vida. Però bé, m’estic desviant de tema. El cas és que els meus pares tenien un petit comerç. Venien roba, sabates, bosses , cinturons, etc. Tot fet artesanalment. Aquesta botiga la va heretar el meu pare del meu avi el qual tenia una gran formació per a fer aquest tipus de treballs. Encara recordo que quan sortíem de l’escola, tot emocionats, alguns dels meus amics i amigues anàvem a cal pare a saludar-lo. Ell, amb la amabilitat i la simpatia que el caracteritzava sempre ens regalava un petit tros de tela amb un gravat diferent. En fèiem col·lecció. M’hagués agradat seguir gaudint d’aquelles grans tardes de rialles i complicitat. Malauradament no va ser possible, com ja us he dit, ens vàrem traslladar a Perpinyà.

La raó d’aquest succés va ser que el negoci del meu pare anava perdent clients a mesura que anava passant el temps i això feia que la estabilitat econòmica dels meus pares trontollés a base de bé. Va ser dur per a mi, sí, però el primer dia que vam arribar allà, un fred dissabte de febrer, enmig d’aquella pau, d’aquella naturalesa de la que tant ens havien parlat, era certa. Jo estava nerviós i a la vegada entusiasmat. Però no, no duraria  ni una setmana. La vida ens dona cops i bufetades però crec que mai m’he recuperat d’aquell deu de febrer de l’any 1965. Tot semblava nou, com aquell qui diu, de color rosa. Era el quart dia que estàvem vivint allà. Dormíem i menjàvem en una pensió molt maca. Petitona però molt agradable d’allotjar-s’hi. La mestressa sempre em reia i em preguntava com estava, tant a mi com als meus pares.

Pam ! Pam! Pam ! Va sonar enmig d’una intensa piuladissa de pardals i altres espècies d’ocells. El meu pare, segons després, va venir corrents i va agafar-me fort i em va dir el següent : Nuvolet, amor meu, desperta’t. Ens hem d’anar ràpid. Vinga!

Sabeu, el curiós d’aquesta història és que em vaig pensar que la meva mare s’havia mort aquell matí. El meu pare així m’ho havia fet pensar a través dels seus gestos i de les seves paraules que sortien pausadament de la seva boca. Vam estar tres dies sense saber res d’ella. Ni el meu pare sabia què havia fet, perquè aquells tres homes havien entrat a l’hostal i perquè hi havia al voltant de deu forats de bala repartits al llarg de totes les parets de les que disposava l’hostal. Però no us penseu que vaig saber tot això des del primer moment, no, ho vaig saber al cap de tres o quatre anys. Precisament quan els meus pares van considerar que ja era el suficientment gran com per entendre el que havia passat. Aquell mateix dia la mestressa de l’hostal on ens estàvem allotjant ens va oferir una habitació a casa de la seva germana per a que ens refugiéssim. Com ja he dit, al cap de tres dies la meva mare es va posar en contacte amb l’Antoine, un bon amic seu d’allà de Perpinyà que jo desconeixia totalment. Ell, no se com, sabia on estàvem el meu pare i jo i li va dir a la meva mare. Aquell va ser un dels millors dies de la meva vida. La meva mare estava viva. Em va fer una abraçada molt forta i em va dir que romangués a l’habitació una estona perquè els pares havien de parlar de coses de grans, molt típic en el vocabulari dels pares, de tots els pares del món. Sobtadament, una hora després vam fer les maletes a corre cuita i vam agafar el cotxe destí Turí, una gran ciutat Italiana. Però ... perquè aquells homes havien intentant assassinar a la meva mare?
 Comenta
 
Capítol 2 El viatge
El camí va ser molt llarg, deu hores intenses. Les primeres cinc hores les vaig passar dormint com un tronc i no em vaig assabentar de res. Ja havíem arribat a Manòsca, prop del Parc Naturel Régional du Luberon. Estava confós, no sabia el perquè d’aquell viatge tan llarg. Mig dormit vaig escoltar els meus pares discutir. Vaig poder entendre que el meu pare li demanava a la meva mare que li expliqués on dormiríem a Torí. Ni el meu pare ni jo sabíem tan del viatge com la meva mare semblava. Havien sigut dies intensos. A Manòsca la meva mare em va despertar, pensant que estava dormit, doncs no. Semblava que s’anés a disposar a explicar-me alguna cosa quan de sobte unes fortes i transparents llàgrimes van recórrer la seva cara, plena de tristesa i de por. Entre pals i pedres em va poder explicar el perquè de tot aquest calvari. Què havia passat ? Bé, resulta que la meva mare formava part d’una organització clandestina que actuava en contra del Règim. Sí, en contra dels franquistes, xusma que havia prohibit parlar el català a les escoles, entre moltes mesures totalment excessives, en contra dels drets humans i innecessàries. Valorava molt la valentia de la meva mare, el fet de que lluités a favor dels seus sers estimats. Jo era encara una mica petit per entendre tot allò, però vaig entendre el més important, volien matar a la meva mare per la seva ideologia i això jo no ho perdonaria mai, ni aquells dies, ni ara. Recordo que en arribar a Torí la meva mare va aparcar el cotxe davant d’un casal social. Cartells publicitaris, anuncis varis, etc. Va insistir en que entréssim. El meu pare, preocupat i enfadat va respondre que no. Un no rotund, ni ell ni jo, cito les paraules textuals : “farem que ens persegueixin per culpa dels teus vincles polítics”. Va ser una situació molt confusa. El meu pare, tot enfadat, em va portar a dinar al centre de la ciutat. Vam entrar en una espècie de bar restaurant situat al bell mig de la plaça principal. Mirades estranyes, ganyotes i comentaris desagradables és el que vam rebre de la gent que hi havia a dins. Sabien que érem Catalans ? Sabien qui era la meva mare ? Jo no sabia res. Era fàcil que reconeguessin la nostra llengua, però em va sorprendre molt aquells maleïts deu segons.

Vam dinar ràpid. La meva mare ens estava buscant. Ben bé no ho sabíem això, i no ho haguéssim sabut si no fos perquè van venir quatre paios a treure’ns d’allà de males maneres. El meu pare no semblava gaire content amb aquella interrupció. Un d’aquells homes va exigir-li que li ensenyés la documentació i el meu pare li va contestar que no ho faria i que si el tornava a tocar ho lamentaria molt. Davant aquest comentari l’home li va clavar un cop de puny. Jo rabiós vaig agafar el cendrer que hi havia sobre la taula on havíem dinat i vaig donar-li un fort cop al cap seguit d’una sèrie d’improperis. L’amo del bar ens va avisar de que venia la policia. La policia. Aquesta paraula va alertar a aquells homes. Ens van cordar les mans amb unes cordes brutes i greixoses i ens van posar dins d’una furgoneta i ràpidament, caient de costat a costat  de la velocitat a la que anàvem, vam arribar al mateix lloc on havíem deixat a la meva mare. Ens van convidar a entrar, ara amablement. Què estrany, vam pensar. Dins hi havia la meva mare envoltada d’una sèrie de nois i noies, senyors i senyores amb samarretes en contra del règim d’Itàlia i el d’Espanya. Els homes que ens van venir a buscar es van disculpar i ens van comentar que havien anat a buscar-los perquè semblava que algú els hi havia dit que la policia, o més ben dit, els soldats, venien a buscar-nos per extradir-nos a Espanya. Sabien que érem família de la Marta Pons, la meva mare. Tot i així ens van explicar que els soldats venien a causa de l’incident que havíem tingut i no per cap avís previ sobre nosaltres. No era segur que sabéssim que érem allà. Les mesures que van prendre van ser adquirides per unanimitat per l’organització a la que formaven part. El meu pare els hi va dir de tot i va intentar agredir-los. Ràpidament els van separar. Com és que la meva mare coneixia a aquells individus i a aquella organització ? Resulta que el meu tiet, sí, el meu tiet el qual no coneixia és va exiliar allà feia un any i mig més o menys i la meva mare va seguir els seus passos. Aquell tiet meu, en Jordi, era un activista reconegut i els meus pares havien preferit no dir res al respecte per protegir-me. Vam estar deu dies sense fer res fins que el meu pare va decidir marxar. Em va preguntar si volia anar amb ell. En mig d’una forta discussió entre els meus pares, el meu pare em va demanar que em quedés amb la meva mare per seguretat. Era contradictori. No tenia sentit. Ell marxava per fugir del perill. Més tard vaig entendre perquè ho havia fet.
 Comenta
 
Capítol 3 En Germán i companyia.
El fet és que els meus pares, de joves, sempre havien estat revolucionaris i rebels, el normal en nois i noies joves. Però el meu pare ja havia deixat el tema aquest mentre que la meva mare no ho havia fet, i encara que sembli broma, si la meva mare també ho hagués deixat, ara no estaríem aquí. Però no és moments de rancors ni de crítiques que no són constructives. El meu pare se´n va anar. No sabíem on. La meva mare em va portar a la nostra habitació dins d’aquell local social. La habitació no estava malament, dos llits, un lavabo gran i un extens balcó. D’acord, les vistes donaven a l’edifici de davant, però no passava res. Res ens havia fet pensar que el meu pare tenia una espècie d’ordre de busca i captura. Malauradament el meu pare ens va trucar i ens va dir que estava encallat en una petita carretera, i que l’abundància de cotxes feia que la policia anés a desencallar la situació. Nosaltres li vam dir que no passava res i que era a la meva mare a qui estaven buscant. Però un amic de la meva mare, en sentir la conversa, ens va preguntar què passava. Li vam respondre que ens havia trucat el meu pare i que deia que hi havia embús i que la policia rondava per allà. L’amic, alterat, ens va comentar que la policia feia controls rutinaris. Allò era un control rutinari segurament. A més ens van dir  que si comprovaven la seva documentació el detindrien segur, espanyol tornant d’Itàlia, de Turí, la ciutat d’aquest país amb més activisme social en contra del règim, i anava sol. Quan estigués a la comissaria parlarien amb Espanya, i llavors seria quan els hi dirien que tenia una ordre de busca i captura. En sentir això la meva mare cridant li va exigir al Jordi i a la resta de companys que havíem de fer alguna cosa i que no ho podíem permetre. Tots sabien què havia fet la meva mare i el meu tiet. Els tenien molt respecte els italians aquells. Van decidir que podien treure’l d’allà. Aniria un cotxe amb tres persones, dos nois i una noia. La meva mare no hi podia anar, massa perillós. Anirien i deixarien el cotxe lluny, seguidament anirien caminant fins el cotxe on estava el meu pare. Traurien el meu pare d’allà. En el cotxe si ficaria un dels membres del casal. No cal dir que tots anaven armats. No sabia com actuar, el meu pare s’havia anat. La meva mare i jo estàvem sols, i ara de sobte tornaríem a ser tres. Però només per unes hores. Jo notava que el meu tiet era com per dir alguna cosa, el cap de la secció. Es veu que a Itàlia hi havia unes quantes seccions per tot el país. El meu tiet va venir a parlar amb mi i em va deixar anar un discurs polític. Que si jo era molt jove, que tenia pinta de ser guerrer, que què pensava del règim, etc. Al final, i després de més de deu minuts xerrant i xerrant sense parar, em va dir que la meva mare havia decidit que jo em quedaria amb ella. Jo ja ho sabia, i li vaig dir. Ell llavors, amb un to més afectuós, més personal, em va dir que el meu pare tenia un llarg camí per tornar a casa i que era molt perillós. “Ves-li a dir adeu al pare xaval “ em va dir. Jo estava preocupat, però feia una cara de com si no ho estigués, per por a que el meu pare es posés trist. El matí següent van acompanyar-lo fins la frontera. Allà van intentar ficar-se dins d’un petit túnel que va ser abandonat abans del règim i que no van segellar. Després de cinc hores caminant pel túnel van arribar a Figueres. Allà van sortir al carrer. Al sortir van dirigir-se cap a un petit establiment on hi havia dos nois, un era el germà del Germán, un dels homes que acompanyaven el meu pare, i l’altre era un amic seu. En Pau, el germà del Germán, li va dir que es quedarien a casa seva uns dies fins que pogués tornar a casa seva. En el camí cap el pis, una patrulla militar els va aturar. Eren dos soldats d’uns vint anys. Anaven ben armats. Tots els companys del meu pare portaven arma, inclús el meu pare en portava una que li havien donat abans de creuar la frontera pel túnel. Van preguntar-los on anaven i què feien tots junts pel carrer. En Pau els va dir que havien anat a visitar a un amic seu que estava malalt. Un dels soldats va riure i enmig d’unes rialles malignes els va dir que després d’aquella visita, si els tornaven a veure per allà els detindrien a ells i el seu amic. Evidentment no s’ho va creure aquell soldat.  El Germán li va assegurar que vivien allà mateix i que no tornarien a anar. Els soldats van assentir i se’n van anar. Minuts després un home gran els va advertir que hi havia un control molt extens al carrer Far d’Empordà tocant amb la Ronda Sud. Ells van pensar que no passaria res i van seguir el seu trajecte. L’home, ara des de lluny i cridant, els va tornar a advertir que el control era segurament perquè estaven buscant a algú. En aquest moment el meu pare i companyia es van posar alerta. Podien saber que estaven allà? Com ho sabien? Tot era una incògnita i res els va fer pensar el que passaria a continuació. Al cap d’uns quatre-cents metres, una altra patrulla militar els va aturar i els va dir que mostressin la seva documentació. L’amic d’en Pau va treure una pistola i va disparar els dos soldats. Van morir a l’acte. En aquell instant una flota de soldats van dirigir-se cap allà en cotxes. El meu pare i companyia van començar a córrer i els va donar temps d’arribar al pis d’en Pau i d’en Germán. Un cop a dalt i amb una copa de rom, es limitaven a mirar per la finestra com estaven tots els carrers plens de soldats armats fins les celles buscant els culpables dels fets. El que tampoc sabien és que un home els va veure fugir del lloc dels fets i va alertar els soldats. Els va dir les estatures, com anaven vestits, etc. Un dies després, quan en Pau es disposava a anar a comprar cigarretes quatre patrulles el van envoltar. Dos soldats van baixar d’un dels cotxes mentre els altres soldats l’apuntaven amb els seus fusells i les seves pistoles. Van registrar-lo i van agafar la seva documentació i una pistola que portava al cinturó. Van apuntar la seva direcció i van preguntar-li a que es dedicava. Ell els va respondre, en català, que treballava en una petita fusteria. Els soldats van donar-li tres forts cops a la panxa entre crits de : “cállate anarquista” “háblanos en castellano “, etc. El van deixar estabornit a terra. El van agafar pels braços i se’l van endur a la caserna. El seu germà, preocupat, va sortir al carrer a preguntar els veïns si l’havien vist. Un d’ells li va dir que havia vist com s’enduien un noi ros, d’uns vint-i-tres anys. I que el seu gendre, que era soldat, li havia comentat que aquell noi va ser torturat i afusellat. El Germán va trencar a plorar. Se’n va anar. Es va col·locar en una cantonada rere un fanal. Estava esperant que passés una patrulla. Va passar. Una patrulla amb tres individus. Dos d’uns vints anys, l’edat del seu germà, l’altre tenia al voltant d’uns trenta-cinc anys. Era un home important dins la caserna. Potser era el cap. En Germán va creure que ho era i enmig d’una immensa ràbia va disparar a les rodes del cotxe, va disparar a tots tres a les cames, fent així que no poguessin aixecar-se de terra en quan van sortir a detenir-lo. Va agafar el cap del comandant  i li va preguntar qui era. Ell no va respondre i en Germán el va advertir que si no ho feia mataria els dos altres soldats. L’home va respondre que ell era el cap de la caserna de Figueres. El Germán va preguntar-li qui havia torturat i matat un noi ros d’uns vint-i-tres anys. Ell va respondre que ell mateix. Que ho havia fet perquè el noi havia matat a dos soldats. En Germán va esposar-lo i va matar els altres dos soldats. Se’l va emportar a casa. En arribar els seus amics i el meu pare, alarmats, li van preguntar qui era aquest soldat i què estava fent. Ell els va explicar tot lo del seu germà. Van deixar-lo dos dies tancat al lavabo, lligat d’una forma inhumana i després, el van agafar i li van disparar un tret al cap. De matinada, cap allà les sis, van baixar i el van deixar lligat i penjat d’un fanal, junt amb una pancarta que posava, i cito textualment: “ El règim morirà”  , “ Honor al Pau Grisé “. En sortir el sol tothom va veure allò. Tot això ens ho va explicar el meu pare, que mesos després va ser capturat i afusellat. El van capturar a casa d’en Pau, després d’una llarga investigació per part del règim. La meva mare i jo vam quedar-nos a Turí. Jo vaig conèixer una noia, la Paola. Ara, anys després segueixo amb ella. Tinc un fill i una filla adolescents. La meva mare, pobre d’ella, va morir fa quatre anys d’una greu pulmonia. Els meus pares estaran sempre en la meva memòria.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]