Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Xavillem
Moià
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 La nina
Capítol 1

Aquell dia, un dia càlid a una freda Alemanya que feia temps que no despertava d’un llarg malson. El parc Steglitz era una zona on la gent podia oblidar-se dels temps que corrien, mentres la justícia que no corresponia al seu nom els ho permetia.



L’única mirada sincera era la dels nens innocents que jugaven sense saber el que estava passant a fora del seu món, en canvi tota l’altra gent darrera de les seves cares es podia veure la por i la desaparició de no saber si l’endemà tindrien pa sobre la taula.



El plor de la nena era l’únic trencava l’harmonia que hi havia en aquell parc, agenollada, davant d'uns arbres plorava desconsoladament per un motiu incert. En mirar-la va veure la tristesa en els  seus ulls, tothom passava pel seu costat però ni una sola mirada es dirigia cap a ella.



Franz s’hi va acostar i li va preguntar

-Perquè plores?

La nena a poc a poc va aixecar el seu rostre plorós, deixant veure uns ulls marrons entretapats per un serrell castany i unes galtes rosades d’una nena que tindria uns 6 anys

-He perdut la meva nina va dir entre sanglots

-On són els teus pares?

-...



Després d'un silenci llarg el Franz va dir -Doncs anem a buscar-la

La nena va assentir amb el cap i tots es van disposar a buscar-la.



-On l’has vist per última vegada

-S’he m’ha caigut de la motxilla no sé a on però sé que és a aquest parc

Van recórrer el parc de punta a punta sense dir gaires paraules entre ells.



A poc a poc el parc s’anava buidant i la nit començava a apoderar-se del dia.

I abans que se n'assabentessin les vuit campanades van tocar, eren els únics que quedaven a Steglitz i els Anwärters començaven a patrullar pels carrers. Franz, es va quedar en blanc a l'escoltar les vuit campanades:

“Que he de fer amb ella?” Va pensar Franz “Va vacil·lar un quants segons però va decidir que el millor que podia fer era buscar la seva casa. I fins i tot allotjar-la.



-Saps on és casa teva? Tens on anar?

-No… No sé on estic

-... Et portaré a casa meva i demà buscarem els teus pares

-... D’acord

Franz va agafar-li la mà i junts van anar cap a casa seva. Mentres es dirigien cap a casa del Franz van veure alguns soldats a la llunyania, però cap d’ells es va aporopar prou per veure a ell i a la nena. Van seguir el camí cap a casa, sense trobar cap obstacle i així van arribar cap al seu destí.



La casa del Franz era ordinaria, atrotinada i vella, però tenia tot l’espai que necessitava aquell home. Tenia dues plantes, i quatre finestres, la paret de fora era blanca i la porta era d’un marró fosc igual que la teulada.



La nena es va quedar mirant la casa amb una cara de rebuig i decepció.



Franz la va mirar, es va estranyar, però ho va deixar estar. Van entrar a la casa.



-Això és casa meva, alla tens la cuina i a la dreta la meva habitació, tu dormiràs a la meva butaca.



-Aquí he de dormir?-Va dir amb mala gana.



-Sí, no hi ha més espai a aquesta casa si no et sembla bé marxa - Va fer una pausa, i veient que la nena no es movia va dir

-Tens gana?

-Sí

Franz va anar a la cuina i va agafar un bol que hi havia sobre el marbre

-T’agrada l’arròs?

-Sí,m’agrada

Va agafar el bol, el va deixar sobre la taula i va parar la taula. Un cop va acabar va fer un gest amb la mà indicant que la noia s’assegues, i els dos van seure.



-Donem el plat - Va dir Franz, per posar-li el sopar. Tot seguit li donar el plat.



-Moltes Gràcies -Va dir ella.



La nena va menjar amb un posat i una tranquil·litat digna d'una duquessa, això va despertar la curiositat de Franz i tot seguit va dir

-No ens havíem presentat abans, jo sóc Franz, Franz Kafka.I tu?

-... Jo em dic Erna Thomalla -Quan va escoltar aquell nom va creure que l’havia sentit en algun lloc, però ho va deixar estar.



-Qui són els teus pares?

-... -Erna comença a plorar i no va dir ni menjar res més, durant un quart d’hora.



Quan Franz va acabar de sopar, va dir

-Vés a dormir demà, ja parlarem.



Erna va anar a la butaca i es va tapar amb una manta que hi havia. Franz va anar a la seva habitació, va pensar.



-Que faré demà? Qui són els seus pares? Que passa si per culpa d’ella saben qui sóc?

Llavors Franz va pensar.



-Pot ser filla de… No, impossible. -Tot seguit els seus pensaments es van apagar dins d’un núvol de son.



Quan els primers rajos de sol s’alçaven i donaven pas a un nou dia, Franz es va despertar, es va rentar la cara i es va vestir. Quan anava a la cuina per agafar un mos de pa va veure a Erna dormint, i va procurar no despertar-la. Un cop va esmorzar veient que ella no es despertava va anar al mercat per comprar un parell de coses.



Quan va arribar al mercat va veure que hi havia més policies del normal però no li va importar i va seguir el seu camí. El mercat era ple de gom a gom, com cada diumenge, era a una plaça bastant gran que feia el mercat ben espaiós. Hi havia des de fruita a llibres però Franz hi anava normalment a comprar el menjar. Va anar a la tenda d’una amiga seva de la infantesa.



-Gouten Tag Dana! -Va dir Franz amb entusiasme

-Gouten Tag Franz que tal el dia? -Va respondre ella

-He vingut a comprar menjar com sempre.I tu que tal?

-Bé avui hi ha bastanta feina, serà un bon dia. Que vols avui? - Va preguntar amb un somriure a la cara

-Vull mig quilo d’arròs -Va dir pensant amb la Erna

-Alguna cosa més?

-Sí, un api, col,uns tomàquets i una mica de cafè

-D’acord, que tens algun convidat a casa?

-No, només que tinc molta gana - Va dir rient

-Has sentit els rumors? - Va dir en veu baixa

-No que ha passat? -Va dir encuriosit

-He sentit que el Obersturmführer Richard Thomalla va matar la seva dona quan es va descobrir que la seva dona era jueva -Va dir cada vegada més baix

Franz es va quedar aterrat quan va sentir allò, tot encaixava.



-També he sentit que la seva filla es va escapar i l’estan buscant per la zona de Steglitz

Franz es va quedar bocabadat uns quants segons i va saber que estava en un gran, grandíssim problema. Franz sense vacil·lar va pagar i es va acomiadar.



-Adeu Dana, ens veiem un dia d’aquests

-Adeu Franz -Va dir amb un to apagat, amb un matís entristit

Va córrer cap a casa com si li anés la vida. Quan va arribar, va obrir la porta ràpidament però no va veure Erna a la butaca, va mirar a la cuina però tampoc hi era, va mirar anar al dormitori, el mateix. Només quedava una última habitació, l'estudi, va entrar-hi de cop i va trobar a Erna mirant al seu diari on hi havia el major secret que Franz ocultava.



-Ets un Jueu! -Va dir sorpresa!

-Que fas llegint les meves coses! - Va dir-ho tant enfurismat que semblava una altra persona

-Ets jueu! -Amb un to alegre i entusiasta.En veure això Franz va canviar de vista i va fer baixar

-Abaixa la veu o ens sentiran! -Va dir amb un to enfadat per molt diferent del d’uns segons abans.



-La meva... la meva mare era jueva i em va

-Era…?

-Sí…-Va dir amb un to trist -el meu pare… quan es va assabentar de qui era va matar-la…

-Ho sento, no ho sabia- Va mentir. Es va fer un silenci llarg fins que ella va dir…

-La meva mare em va dir que tenia la seva família estava exiliada a Suècia i que feia que temps que volia marxar cap allà.



-I et va dir alguna cosa més?

-Sí, em va donar una nota on posa la direcció i el nom de la seva germana... Em va dir que busques algú que m’ajudes…

-Vols dir que…?

-Sí - Va interrompre

-Però... Tinc una vida, ofici,amics m’ha costat molt aconseguir això!

-No tinc a ningú més la meva vida és a les teves mans!

-No no i no! Fora del meu estudi! Necessito pensar… Ja! -En dir-ho Erna va marxar amb el cap cot.



Franz estava amoïnat, i pensava sobre la seva vida, sobre la seva família...



Franz va recordar tots els moments feliços que havia compartit amb la teva família abans que tot esclatés…

Pensava neguitejat sobre tot el que havia passat, pensava sobre el mal que havia fet la gent com el Pare de la nena a la seva família, als seus amics, a la seva vida…

Sense adonar-se'n Franz va caure adormit entre pensaments i llàgrimes que havia estat ofegant durant tant de temps.



L’Erna estava desolada, no sabia què fer si en Franz no l’ajudava. A la vegada la pèrdua de la seva mare li dolia al cor, pensava en com d’injusta era la vida.Pensar en el seu pare qui fins ara havia estimat i que tant li costava odiar era un pes per la seva conciencia.



-Toc, toc,toc, toc - De cop van tocar a la porta i tot seguit van dir

- SS-Oberschutze Obriu la porta! - Va cridar la persona que menys desitjaven

En sentir això, de cop Franz va baixar amb la llibreta a la mà i els dos van intercanviar mirades de por. Havien de fugir. I ho havien de fer ara.
 Comenta
 
Capítol 2 Dana
-Capítol 2

El cor de Franz palpitava tan fort que pensava que se li sortiria d’un moment a altre. Franz li va dir a Erna que es quedés quieta i no fes cap soroll amb un tímid gest intentant fer el menor soroll possible.Els SS-Oberschütze tornaven a picar la porta amb una veu monòtona però que sonava furiosa sempre amb el mateix tó i paraules, com si fossin uns autòmats de fira. Franz  agafà la nena i la va començar a portar cap a l’estudi amb peus de plom, Franz suava molt, tant que la camisa es va mullar en qüestió de segons, i semblava que no tingués força, Erna també estava trasbalsada, hiperventilant i amb una cara de d'angoixa  tots dos pujaven les escales, sense intercanviar la mirada, aterrits i pensant només: he de fugir, he de fugir, he de fugir... 

Franz va agafar la mà d’Erna entre la seva i tot seguit va obrir la finestra del segon pis, la caiguda era alta, però… Quina altra alternativa tenien. Pensà Franz abans de saltar. Al caure, va rodolar sobre si mateix però a la primera volta va xocar amb el nas contra l’asfalt i va sonar un “crec” seguit de una rajada considerable de sang, l’impacte va ser rígid ja que va caure en el terra del carrer, va deixar una taca vermella a l’asfalt, la sang no paraba de brotar, però no notaba el mal, només pensava en fugir. Per sort no hi havia ni una ànima en aquell carrer.

Franz va fer un gest a Erna indicant que saltés als seus braços, Erna, desconfiada, s’ho va pensar dues vegades abans de saltar pero el crit d’un dels soldats que encara picaven insistentment la porta a l’altra banda del carrer, va fer decidir-la pocs instants després. Erna va saltar per la finestra i Franz la va agafar entre els seus braços i la va deixar suaument a terra, després de que li mires la seva cara ensangonada es va espantar i li va preguntar…

-Estàs bé?- 

-Sí, em sembla que podré continuar… Ja sé on podem anar..

-A on?

-Ara ho veuràs- Franz va fer un gest amb la mà indicant la direcció cap a on havien d’anar, i tot seguit van enfilar el carreró en direcció nord.

Mentres caminàvem apressuradament pels carrers del seu barri, procurant que no els veigessin gaire gent . Mentres s’acostaven al seu destí en Franz pensava en moltes coses, però sobretot pensava en que farien a partir d’ara i com havia canviat la seva vida aquella nena que es va trobar al  parc, sola, desolada i amb un secret semblant al seu. I pensava que si aquell dia no hagués anat al parc, probablement estaria a casa prenent cafè i escrivint una d’aquelles novel·les que mai havia tingut valor a publicar.



S’apropaven al seu destí i de sobte Franz va recordar que Dana encara seria al mercat fins les 3, faltaven 2 hores perquè arribés a casa.Quan ja estaven davant de la casa, per un gran cop de sort va Dana estava entrant a casa quan Franz va cridar el seu nom quan e cop Dana es va girar i es va espantar en veure la seva cara, i no va donar gaire importància a la nena que acompanyava al seu amic.

-Que t’ha passat? Qui és aquesta nena?-Va dir impactada

-Ara t’ho explicaré- va dir amb tó impacient

-Podem passar?- Va dir Franz intentant calmar-se

-Dana, va veure que Franz estava exaltat, xop de suor i li rajava sang del nas, i espantar, però intentant mostrar autoritat digué amb una veu potent però trencadissa - Molt bé, però en quant entrem vull una explicació!- Va obrir la porta i tots tres hi van entrar

La casa era blanca, petita però suficient persona, consistia en tres habitacions i una gran sala d’estar amb un gran sofà on Dana va indicar a Franz que s'asegués.

-Espera aquí, ara torno- va dir Dana anant cap a la cuina. Va tornar de la cuina amb esparadraps i gel a la mà, i va indicar a Franz:

-Estírat, et netejaré la sang.

-Ahh!

-Ara aguantat el gel!Va dir ella amb energia

-Em sembla que el nas se’m m’ha dislocat,saps com tornar-lo a lloc?

-Sí... Però farà molt mal.

Es van mirar i Dana va acostar la mà al nas i va colocar al nas al seu lloc, va sonar a un espetec seguit d’un crit de dolor de Franz.

Al cap d'uns minuts de silenci tot es va tranquilitzar, Franz va mirar a Erna i la va veure més tranquil·la però igualment insegura.

-Ara..-Va dir Dana-M’ho explicaràs ara?

Mentres Franz narrava la història de la nena desde el parc fins que va saber per mitjà d'ella qui era en realitat però es va saltar la part en la que ell era era jueu ja que era un secret massa valuós per què ho sapigués més gent de l’estrictament necessària.

Quan Franz va acabar tots ells tenien cara de no saber què fer ara i es va fer un silenci propi d’una biblioteca. Dana no sabia que fer, que dir, ni tan sols sabia si li estava prenent el pèl o si estaven sent sincers.

-M’esteu prenent el pèl?-Va dir Dana 

-No, tot això és veritat 

-D’acord...Va dir Dana, mentres sopem m’explicareu que fareu a partir d’ara i com us puc ajudar.

Mentres dinaven van explicar el pla que tenien, anar a Suècia  amb uns familiars de Erna i que anirien en tren fins a algun poble a prop de la costa per la zona de Lubmin.

Després de parlar sobre el pla durant molta estona la tarda ja havia entrat,  Erna es va adormir al sofà i ells dos continuaren parlant sobre diferents temes. Mentres parlaven cada vegada es miraven els dos més fixament i cada cop estaven més a prop, per un breu instant els seus llavis es va fregar, quan de cop va sonar el telèfon, tots dos es van separar d’un bot i amb cara de vergonya digueren confusos:

-L’he d’agafar…- Va dir dana amb la mà al clatell

-D’acord, crec que seria millor que m’anés a dormir demà serà un dia important…- va dir nerviós i sense saber ben bé què dir.

L'endemà al matí Dana va despertar Franz amb una caricia a la galta, i quan Franz es va llevar Dana li va dir que aniria al mercat com cada matí, ell va assentir dient-li que la esperiarien a casa seva, quan Dana va marxar va dir saludar a Erna que ja era desperta i ella la va mirar amb una cara estranya però Dana va pensar que era normal amb tot el que l’hi havia passat a aquella nena.

Dana va  sortir de casa i va passar per els carrers de aquella ciutat, però quan va arribar a la plaça del mercat no es va aturar i va girar cap a la dreta en direcció a la comissaria de policia de Steglitz. Durant el trajecte va pensar si estava fent el bé o no però si no ho fes, de quina manera salvar al seu germà. Ells dos eren el bitllet de sortida de la presó del seu germà.

Havent explicat la història a comissaria ella i els policies es dirigien en cotxe cap a casa seva i a la Dana li van caure més de dues llàgrimes per la galta.

Quan eren a davant de la porta amb silenci els policies van rebentar la porta però no hi havia ningú. Només hi havia una nota que posava: Dana, de veritat que jo t’estimava, pensava que podriem formar una família. Que tingus sort..

Franz Kafka.
 

 Comenta
 
Capítol 3 Tiquet doble
Capítol 3



El dia anterior....



Erna estava estirada al sofà, tenia molta son i els ulls se li tancaven a cada moment.



Veia a Franz i a Dana parlant, de cop Dana va anar al telèfon i Franz es va dirigir al dormitori. Dana estava parlant amb algú però parlava com si estigués amagada, no parlava amb normalitat.



-Demà… Demà vindreu però deixeu-los dormir una nit més... Una nit tranquil·la més…

Demà al matí aniré a la comissaria... Els hi diré que vaig al mercat i us avisaré. Quan els captureu alliberareu al meu germà de la presó…com havíem quedat… Bona Nit…

Erna no va entendre la conversa i la son es va apoderar d’ella.



L’endemà al matí Dana va despertar Erna i va veure que li saltava una llàgrima de l'ull esquerre. De sobte ho va entendre tot i va captar amb qui i per què Dana havia tingut aquella conversa amb aquella persona.



Després d’avisar Franz van agafar les coses i van marxar cap a l’estació desitjant que Dana no  hagués deduït que serien allà.



Franz estava destrossat per dins tot i que no ho mostrava per no desanimar a Erna, caminaven  amb menys seguretat que mai, ja que ara sabien que els buscaven amb total seguretat, i que sabien qui era, era el que més terroritzava al noi. Tard o d’hora acabarien sabent on havien anat.



Durant, durant un segon van veure a un policia, va passar pel seu costat però no es va immutar. Això els va alleujar, ja que volia dir que encara no hi havien avisat a quelcom policia de la ciutat.



Van arribar a l’estació, era molt gran i també hi havia molta gent. També hi havia molta  seguretat i per això Erna i Franz es van alleugerir el pas sense cridar l’atenció, cada cop que veien seguretat l’evitaven, es van acostar al lloc on venien i van dirigir a comprar els tiquets.



Dana estava aterrada, avergonyida i li costava respirar. De sobte el comissari va anar on era Dana  enfurismat. Mentre el comissari estava caminant cap a ella estava pensant que havia traït al seu amor i que a sobre no havia obtingut la llibertat del seu germà que era el que més desitjava en aquest món. Però dintre del seu cap encara hi havia una esperança, no podia admetre que aquesta oportunitat fallés i no poder treure al seu germà d’allà.



-On són aquelles dues rates jueves! - Va cridar el comissari fet una fúria 

-No ho sé comissari. Em devien haver sentit parlar amb vostè ahir a la nit, no ho puc entendre!

-No hi ha excuses! Enganyar a la policia es pena de mort!

De cop el cap de Dana es va  il·luminar i va saber on eren exactament; a l’estació.



Va explicar a la policia tot el pla de Franz i tots ells es van dirigir a l'estació.



Mentre anaven cap a l’estació va pensar en el que havien pogut ser Dana i aquell home que l’havia enamorat durant tant i tant de temps.



Van arribar a l’estació i el capità va dirigir els seus soldats, alguns d’ells bloquejarien les portes i els altres anirien a dintre l’estació. Dana es va endinsar a dintre amb el comissari, ja que volia veure el seu amor per última vegada. El comissari es va dirigir a on venien els tiquets de cada tren, on Franz i Erna havies estat abans.



-Bondia -Va dir el comissari ensenyat a placa de policia -Heu venut algun tiquet a un home de mitjana edat acompanyat d’una nena petita? -La noia va entrar a dintre de la tenda i va preguntar a les seves companyes, una va assentir i li va donar les dades del tren a la seva companya.



- Aquí, comissari aquest és el tren de l'home que busca.



- Quanta estona fa que l’ha comprat?

- No fa molta estona... Deu fer uns quinze minuts

- Quan falta perquè surti el tren? - Va dir preocupat 

- Surt d’aquí molt poc, tres minuts senyor 

Es va girar esperonat mirant a Dana amb una cara misteriosa, ja que havia descrit el que passaria a la perfecció.



El comissari, Dana i uns quants policies més van anar corrents el tren van entrar-hi ensenyat la placa al revisor. El tren es va posar en marxa, el comissari i els policies, no havien trobat ni rastre de Franz o d’Erna. Quan Dana mirà a l’andana i va veure a Franz per última vegada caminant, i veure  que havia perdut, Franz l’havia tornat a guanyar, ella s’havia rendit, havia decidit donar-li la victòria, desitjar-li la millor sort, sense motius per seguir lluitant.



Quan els policies van haver revisat i revisat el tren ja havia passat molta estona, segurament Franz i Erna ja estaven camí a la llibertat.



Franz es va acostar a la noia que venia els tiquets i va demanar dos tiquets al lloc on havien acordat amb Dana.



Després va marxar i va dir a Erna que l’esperés en aquella cantonada, es va girar i amb el barret es va tapar la cara i va anar a comprar dos tiquets més a una ciutat diferent de costa diferent de la que havien acordat amb la Dana.



Després d’això van anar al cafè que hi havia a l’entrada, van seure i van començar a esperar. Com Franz havia planejat al cap d'uns minuts van entrar els policies amb Dana entremig, van anar al punt de venda i tot seguit van baixar al tren.



Quan Erna va veure Dana es va espantar Franz li va tapar la boca i la va calmar, li va dir que ja estaven salvats i que ja no veurien més a aquella mentidera.



-Però… Tu l'estimaves oi? - Li va dir Erna

-Sí, però això ja ha passat… No la perdonaria mai

Després de parlar van baixar a l’andana i van veure que el tren acabava de marxar, que tenien més a prop ser lliures i que podrien viure sent ells mateixos.



Al cap de deu hores ja eren camí a Suïssa, estaven en un vaixell vell de pescadors que per diners els van accedir a portar.



Aquí va començar la nova vida dels nostres protagonistes, lliures i podent ser la meitat d’ells mateixos, ja que sempre els van perseguir.



Erna va poder anar a l’escola i Franz va fer de pare. Quan es va acabar la guerra Franz va poder publicar el llibre en què havien estat treballant des que van fugir d’Alemanya.



I el llibre acaba així:

Els policies van portar a Dana al calabós mentre l’escridassaven i l’acusaven de mentidera, estava desolada,  no tenia cap motiu més per lluitar per estimar, per sentir-se apreciada. “No em mereixo res” pensava Dana, no havia pogut salvar al seu germà i tampoc havia pogut estar amb aquell home que estimava, i encara pitjor: tot havia sigut culpa seva. I amb aquest ressentiment, impotència i la sensació que era la persona més egoista que existia, és que Dana va presenciar a través dels barrots d’aquella cel·la la seva última posta de sol.
 


 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]