Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Paula Sierra
Massamagrell
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Infància
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.


Encara recorde quan l’àvia em contà aquesta història per primera vegada. Jo dibuixava  la nina en un avió mentre ella cuinava en aquella vella cuina del poble. La nina em recordava el pare que, per a mi, també se n’havia anat de viatge i, com a la història, jo també rebia moltes cartes, però aquestes sí que eren del pare. No sé per què havia decidit abandonar- me i, en canvi, continuava explicant-me la seua vida, enviant-me fotos... No entenia per què no estàvem nosaltres amb ell i, menys encara ho vaig entendre, quan va tindre un fill amb una altra dona, el qual, de ben menut, ja viatjava pertot arreu. Però quan em veia la cara, sempre sabia què dir. 

- Però, filla, què prefereixes quan arribe l’agost, anar-te’n al Japó o anar a les festes del poble amb els teus cosins, els oncles i els amics que veus una volta a l’any? 

I jo em creia les seues paraules. Com enyore la innocència de la infància! 

A l’àvia sempre la recorde vestida de colors obscurs de cap a peus, amb un davantal de quadrets negres i blancs i les sabates d’estar per casa tallades per tal que no li feren malbé els peus; i cantant mentre netejava la casa. També la recorde esperant-me cada dia en eixir de l’escola, amb el berenar de xocolata dins d’un saquet, acompanyada del iaio que sempre duia una taronja a la mà. Després anàvem al parc, jo jugava i ella xerrava amb les veïnes. 

Un dia ma mare va conèixer un bon home i ens vam mudar a un altre poble. Ma mare va canviar de treball per poder passar més temps amb mi. Ja solament veia els avis els caps de setmana que ella havia de treballar o viatjar per treball. 

Tot va canviar un matí en què l’avi començà a sentir-se malament i, sobtadament, es va morir. Ningú ho podíem creure, en especial l’àvia que es veia sola després de quasi cinquanta anys de matrimoni. Aquell cap de setmana estava jo dormint amb ells a casa i, després del tanatori, ma mare i jo passàrem a arreplegar les meues coses.

-Què fas? La xiqueta no es quedava ací aquest cap de setmana?- va dir agafant-li del braç. 

-Mare, m’han donat el dia lliure. No tens ara l’ànim per tenir cura d’una xiqueta. 

-A vore si et penses que estic amb la meua neta per fer-te un favor a tu. Ella està ací els caps de setmana perquè és la meua neta i vull passar temps amb ella i, igual que tu me l’has deixada quan ho necessitaves, ara vull que ella estiga ací perquè la necessite amb mi.

 Les dos es miraren i s’abraçaren mentre les llàgrimes els inundaven els ulls i relliscaven galtes avall com rius baixant per un pendent de la muntanya . 

I així fou com, a poc a poc, vaig acabar vivint amb l’àvia. Vaig tornar a l’escola del poble de l’àvia amb les meues amigues i amics de sempre i això em va fer molt feliç. La mare venia a veure’ns quasi tots els dies i els caps de setmana els passava a casa seua, amb ella, el seu marit i les meues germanes que acabaven de nàixer. Els diumenges eren el meu dia preferit, tornava i dinàvem tota la família junta i xerràvem i jugàvem. L’àvia no deia res, ella era feliç mirant la seua família, orgullosa que hi haguera cordialitat entre nosaltres. 

He de dir que, encara que havia faltat l’avi, la iaia va canviar a millor: va començar a utilitzar vestits de colors més vius, a eixir tots els dissabtes a ballar amb les veïnes i ja no es dedicava tant a netejar. L’avi i l’àvia s’havien fet molta companyia, i estava clar que era molt dur perdre una persona al costat de la qual havia anat complint anys i veient discòrrer més de la meitat de sa vida, però potser l’avi havia estat una mena de cadena per a ella. Ella, que s’havia dedicat en cos i ànima a tindre cura dels fills, de la casa i de l’avi. Que mai havia tingut temps per a ella mateixa ni l’oportunitat d’elegir què fer i quina vida  portar, com era molt comú en la gent de la seua época. Així que l’àvia va començar a gaudir d’una mena d’emancipació que no havia pogut sentir des de la infància, que havia acabat de forma abrupta per culpa de la guerra i, després, amb la dictadura, havia esdevingut un mot impensable. Llibertat.
 

 Comenta
 
Capítol 2 La seua ajuda
La nostra relació sempre havia estat bona, encara que amb excepcions. Qui és capaç de suportar una adolescent de catorze anys? A l’’àvia se li féu costereta amunt. Jo vaig començar a eixir tots els dies i, per suposat, els caps de setmana hi havia sempre alguna festa. Vaig deixar de costat els estudis i vaig centrar-me en un nou repte: eixir amb algun xic i fer com que res m’importava. Era clar que, a ella, no li agradava gens ni miqueta aquesta forma de vida, em coneixia bé i sabia que jo no estava a gust així i que, si no hi posava fre ja, m’acabaria perdent. 

- Laura, on vas? No em vas comentar que tenies un examen de matemàtiques?

- Ja ho sé, vaig a casa de Sara a estudiar; tornaré després de dinar - em vaig apropar i li vaig fer un bes.

Òbviament, ella no es va creure ni una paraula (també ajudava el fet que no havia agafat ni un sol llibre). 

L’àvia va eixir, com cada vesprada, a passejar, però va pensar a fer un camí diferent, per si em veia. I així fou. Jo discutia amb un amic que estava forçant-me perquè li donés el meu mòbil  per controlar qui m’havia parlat. 

En arribar a casa, estaven ma mare i l’àvia esperant-me; les meues germanetes jugaven a la sala. Se’m venia al damunt una altra xerrada de tantes. El que no sabia era que aquelles paraules canviarien la meua forma de ser i de veure el món.

-Filla, seu. Ha arribat el moment que sàpigues la història dels avis -va dir ma mare.

-Què passa? Ja sé com es van conéixer: a les festes del poble, ballaren junts a la plaça la cançó de… - em va tallar l’àvia.

-No eixa història. Voràs, filla, el teu avi no sempre ha sigut un sant, de fet quasi mai…- intenta contindre les llàgrimes-. Sí, l’avi i jo ens vam conèixer a la plaça, ballàrem junts… Però ell mai no m’havia agradat. Era prepotent i molt seriós. Totes volien eixir amb ell, però jo no, així que ell va decidir per mi que, sí o sí, jo acabaria en els seus braços. La veritat és que no ho vaig fer, simplement em vaig acostumar. I et preguntaràs per què acabàrem junts. Doncs, filla, eren altres temps, saps? Em va obligar a fer coses que jo no volia...

Un silenci dens va impregnar l’estança. Vaig mirar de reüll. Estàvem les tres amb els ulls negats de llàgrimes. La iaia prosseguí:

- Al cap d’uns mesos,em vaig adonar que estava embarassada. Ja els havia passat, a altres dones del poble, i sabia el que significava. No hi havia una altra opció que casar-nos i estar junts tota la vida. Ens vam traslladar a València, lluny de la meua família i de les amistats, em veia sola en una ciutat que per a mi era immensa. Només tenia el fill que estava esperant.

- L’oncle Jesús?- vaig preguntar com si, d’improvís, hagués tingut una revelació-.

 Van asentir les dues alhora.

-Però no va ser solament això. Vam seguir amb la nostra vida infeliç i ell no parava de recordar-me que jo m’havia quedat embarassada, que tot era la meua culpa, que l’havia engapilat amb la meua forma de vestir i de mirar-lo, que aquell dia havia sigut el pitjor de sa vida i que jo era l'ésser més menyspreable i sinistre que havia conegut. Ací comença el meu calvari, un mea culpa constant dia rere dia. “Jo anava a ser metge”- va dir imitant la veu de l’avi-. Tot açó no t’ho conte perquè sí. T’he vist amb aquell jove abans. No m’agrada, i no, no és pel seu aspecte. És perquè l’he vist intentant coartar la teua llibertat. 

-Recorda, Laura, que ningú és el teu amo, ningú t’ha de dir què has de fer o no, ni amb qui has de parlar ni com has de vestir, entre moltes coses - va afegir la mare-. Nosaltres hem tingut la teua edat, però no hem tingut la sort de viure en un món com el que ara tens a l’abast. Ja veus que, per a l’àvia, mai havia sigut una violació fins que m’ho contà fa uns anys. Aquesta història ha de servir perquè sàpigues que la violència no és sols física, sinó també psicològica i que, a voltes, qui més diu que t’estima és la persona més roïna del món.

Ara entenia moltes coses: el canvi de l’àvia quan ell va morir, la relació que tenien els seus fills amb ell… També em vaig adonar de la inconsciència de les xiques de la meua edat, que ho féiem tot per guanyar popularitat, per ser el centre d’atenció i, en canvi, ells actuaven del poder que els atorgava la societat patriarcal i masclista que els protegia. Pensàvem que el masclisme havia acabat, però la veritat era que la lluita encara havia de continuar i hauria de continuar. 

Vaig tallar tota relació amb Marc i, encara que vaig perdre aquell curs, vaig tornar a estudiar, aquesta vegada amb ganes. 

Aquesta fou una de les últimes vegades que l’àvia em va alertar d’emprendre el camí de la meua vida per on jo no volia. Després de la seua mort, vaig haver d’aprendre jo sola a prendre les decisions.
 

 Comenta
 
Capítol 3 Els últims moments
No m’ho podia creure, tant d'insistir que volia tindre un gos i, al final, ho vaig aconseguir. Ma mare va pensar que li faria bé a l’àvia i va adoptar un gosset per a nosaltres. Tot el meu esforç per treure bona nota a la selectivitat pagava la pena: per fi tenia un gos i, a més, podia veure la felicitat que desprenia la mirada de la iaia cada dia que tornava a casa, a migdia, i li contava les aventures viscudes a classe, mentre li ajudava a fer el dinar. Els dijous els meus companys aprofitaven per dinar junts per València, però jo anava a casa de l’àvia perquè gaudia de la seua companyia i féiem juntes el dinar, encara que ella sempre insistia que me n'anara amb els amics. Tenia huitanta-set anys i, malgrat que ella no s’adonava i tampoc ho volia acceptar, els oblits eren cada vegada més freqüents.



La meua vida, en general, rutllava molt acceptablement: tenia bona relació amb la família, a classe treia bones notes i havia fet noves amistats que intuïa que no serien passatgeres. Però la cosa va millorar més quan, després de nadal, vaig conéixer Ashton, un estudiant anglés que s'havia traslladat a l'Estat Espanyol pel treball de son pare. Vam tardar molt poc a enamorar-nos perquè, per als dos, era la primera vegada que sentíem alguna cosa semblant. En febrer era l’aniversari de l’àvia i no veia millor moment per presentar-lo a la família. Dinaríem tots junts el plat especial de la casa: paella.



Aquell dia va arribar i a tots els van agradar molt les formes tan exquisides i el tracte tan afable d'Ashton. A les meues germanes, els va semblar atractiu i no paraven de mirar-lo. L’àvia em va dir que li agradava molt el xic, però jo sabia que li costava moltíssim acceptar que m’estava convertint en una dona, per a ella sempre seria la seua xiqueta. Tots réiem cada vegada que l’àvia es dirigia a ell, perquè no sabia com pronunciar el seu nom i li deia “Baston”.



Tot era joia fins que l’àvia, tossuda com sempre, volia fer-ho tot, i, mentre escurava, es va marejar i va caure al terra. Haguérem de dur-la a l’hospital, s’havia trencat el maluc. En un principi, els metges van dir que era normal a la seua edat, però va tindre algunes complicacions i vam passar allí més temps del que esperàvem i açò perjudicava la salut mental de l’àvia que, a voltes i sense adonar-se, tractava amb hostilitat els zeladors i els infermers. Les sorpreses no havien acabat: encara no sé com es va assabentar, però va aparèixer. Estava allí, visitant l’àvia. Què volia? Portava més de deu anys sense saber res d’ell o del seu fill, el meu germà. Em va costar molt acceptar la seua presència i vam discutir, però, finalment, com si d'un rampell es tractara, vaig decidir fer l’esforç de donar-li una segona oportunitat. Diuen que tot el món en mereix una, no? 

La nostra relació va anar millorant, va conèixer Ashton i, sorprenentment, van congeniar. Vàrem passar un mes duríssim a l´hospital, però, si més no, havia recuperat la relació amb el pare i havia conegut el meu germà.



Quan li donaren l'alta a la iaia, vaig telefonar al pare amb la intenció d'anar a sopar els dos junts i, una vegada més, ho va fer: em vaig quedar tota sola al centre de València esperant-lo i no va aparéixer.



De nou em sentia com una fulla que el vent mou capriciosament: tornava a estar en mi eixe sentiment d’abandó i, a més, l’àvia ja no era la de sempre. Encara que ja podia caminar, l’estada tan llarga a l’hospital havia deixat la seua empremta. Per tal de no preocupar la família jo estava la major part del temps que podia amb ella, només eixia per comprar i per anar a classe i, sense pretendre-ho, estava afectant la meua relació amb Ashton i els meus amics. A vegades no volíem acceptar-ho cap de les dues, però la realitat era que ja no podia estar sola. Se li cremava el sopar, deixava l’estufa encesa i el que més li dolia era no poder fer les extenses passejades amb el gos. 

Al cap de dos mesos, ma mare i els oncles van decidir que era hora de contractar algú perquè tinguera cura d’ella. Com l’àvia ja no estava sola i ja quasi ni s’adonava de res, la mare em proposà que tornara a sa casa amb ella, les meues germanes i el seu marit.



Jo sabia que el que estava vivint no em corresponia a mi, però anar-me’n del seu costat era l’últim que tenia pensat. D'alguna manera jo era per a l’àvia la seua esperança de vida, el seu ànim quotidià, com ella ho havia sigut per a mi temps enrere. Va ser molt dur veure com la seua llum s’anava afeblint.



Encara que pensava que ho tenia acceptat, estar al tanatori fou molt dur. No podia llevar-me del cap tots els moments viscuts amb ella. Jo era qui era i estava on estava gràcies a ella i a la seua complicitat. Ashton i els meus amics no em deixaren sola ni un moment. Encara sort, perquè allí estava ell, una vegada més. Em vaig girar i el vaig veure de lluny, però esta vegada, no, no li tornaria a dirigir la mirada. Aquella va ser l’última vegada que el vaig vore.



I ara estic ací. Hui és el meu primer dia a l’hospital i he atés el meu primer cas: una dona que s’ha trencat el maluc.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]