Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Estherebale
Gironella
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 El llamp
El llamp

 

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.






Imposàvem respecte per damunt d’aquells que ens observaven. Havíem captat l’atenció de tota criatura externa a nosaltres. Tots pendents de la nostra sentència, que no va tardar gaire en arribar. La primera llàgrima a caure a terra va ser meva, i la van seguir moltes més, meves i dels companys. Ens vàrem submergir en un plor. Però no en un plor de pena ni en un plor d’alegria, més aviat en un plor rutinari. Les petites gotes queien amb tanta elegància i tanta dolçor que més aviat semblava que estiguessin ballant, ballant la suau música que provocava el vent en xocar contra les fulles dels arbres.

Van arribar reforços, companys que s'havien quedat enrere i arribaven ara al camp de batalla. I omplíem amb cura els forats més amagats de la terra, aquells que fàcilment podrien no haver existit. Estancats en aquell indret, ja no avançàvem més, com si alguna força superior a nosaltres hagués decidit que aquell era el lloc idoni per reposar. Només el nostre profund xiuxiueig trencava el gèlid silenci de la nit. Una nit fosca com mai n’havia vist. La lluna, absent de l’escena, feia lamentar-se a aquells que anhelaven la llum. Nosaltres, mentrestant, deixàvem anar tot allò que ens havia tornat grisos.

De sobte però, vàrem notar un petit estímul que ens incentivà a plorar amb més ganes. Aleshores, les gotes ja no ballaven, es limitaven a moure’s neguitosament fins arribar al terra, on en comptes de caure-hi dolçament, rebien un impacte sec i dolorós. L’escena ja no era tranquil·la i pacífica ni hi regnava la pau, sinó que cada cop més es respirava en l’aire una ràbia intensa. Els xiuxiuejos es transformaren en crits, crits de ràbia i de lament i de por.

L’estímul era cada cop més gros, i amb ell creixien en mi les ganes de fer soroll i de saltar i de cridar i d’exclamar-me. Havíem perdut el control de nosaltres mateixos. Ja no érem conscients dels nostres moviments, simplement els dúiem a terme. Esclaus del destí, ho dipositàvem tot damunt d’aquelles contrades. Tota la nostra fúria.

Mentre la deixàvem anar, era fàcil pensar que acabaria succeint l'inevitable. I va acabar succeint. L’aigua havia provocat que l'ambient es refredés en excés i sempre hem sigut sensibles al fred. De seguida cauríem en un constipat d’aquells que arranquen ànimes. Els primers símptomes no tardarien en arribar als nostres indefensos cossos i amb ells, la febre. Poc a poc tots anàvem agafant un aspecte malaltís i preocupant. Però el que realment ens inquietava, era que un petit esternut podia provocar desastres irreparables. No ens podíem prendre el luxe d’esternudar quan ens vingués de gust. Calia fer-ho quan tocava i només als llocs segurs i aquell, desgraciadament no ho era.

Malgrat els esforços emprats, finalment un company meu no va aguantar més i va esternudar.

Vam contemplar una explosió lluminosa de valor incalculable. Tots i cadascun dels que presenciàvem l’escena vàrem acabar encegats. Tot va semblar aturar-se, i vam quedar capturats, com si haguessin fet una fotografia. Aquell petit instant ens va mostrar l’aspecte d’aquell lloc a plena llum del dia.

Durant aquesta explosió, també es va sentir com un temible so ressonava per tota la muntanya. I es que de tant profund que va ser, va deixar tremolant els troncs dels arbres, qui sap si de por o per causa de les vibracions transmeses a través del terra. Ara les bestioles salvatgines, més espantades que en la nostra arribada, es movien agitadament dins dels seus caus obstruïts pel fang. A mi també em va trasbalsar, i això que ja n’he sentit molts d’esternuts.

Però aviat deixaríem enrere aquella sensació trasbalsant i paralitzant per entrar en un cúmul de desgràcies.
 Comenta
 
Capítol 2 L'incendi
L’incendi

 

 

Encara trasbalsats per aquell profund esternut, una altra explosió de llum va encegar-nos les retines. Aquest cop però, en comptes d’il·luminar tota l’escena, la llum es concentrava a baix. Una bola lluminosa, una bola d’energia que es podia veure des de lluny. 

Se sentiren els crits premonitoris de les bèsties que ja n’ensumaven alguna. I aquests van fer adonar a la resta d’éssers vius de la muntanya, que no disposàvem d’aquest sisè sentit, que quelcom d’impactant estava apunt d’ocórrer.



Un arbre va caure, abatut, i provocà un espantós so en xocar contra el terra. Això feu esquerdar violentament l'aire i la terra i l'aigua. Nosaltres, amb els sentits sobre estimulats per aquella pluja d’explosions lluminoses i sonores, encara ploràvem. El plor es mantenia intens, però minvava cada cop més en quantitat, i es que tot aquell rebombori havia provocat que ens desconcentréssim.  Alguns no recordaven el que estaven fent abans, d’altres ho sabien perfectament i es limitaven a continuar la feina i d’altres seguíem desconcentrats i fascinats pel que estava succeint als nostres peus i, com si es tractés d’una pel·lícula, observàvem encuriosits com anaven desenvolupant-se els esdeveniments.



I la llum blanca es transformava ràpidament en llum taronja i groga i vermella. Una explosió de colors càlids que recordaven perfectament una posta de sol d’aquelles tan boniques. De fet, si no fos perquè la situació començava a ser preocupant, hagués pagat per poder estar contemplant aquella meravella cromàtica eternament.



Notàvem com una escalfor desmesurada pujava lentament de baix, fins a cremar-nos la panxa i la cara. Això ens feu aclucar els ulls, a mode de reflex de protecció personal. Ens perdérem uns quants instants de l’espectacle. Instants en els quals devien haver succeït novetats considerables perquè quan els vàrem obrir, l’escena que veiérem, ara totalment diferent a l’anterior, ens deixà horroritzats. Una marea taronja i vermella ocupava tot el nostre camp visual. I la marea seguia creixent i creixent i transformant al seu pas tota vida existent en simple pols. En una pols inanimada i trista. En cendra.



Les bèsties salvatgines sortien espantades dels seus caus i fugien d’aquella terrorífica escena tan ràpid com les seves potes els hi permetien. Nosaltres també haguéssim fugit, però érem un sostre sever que feia conservar alguna esperança.  

Des d’on érem  es podien sentir els crits de por i de pànic i de tristesa i de terror d’aquells  que corrien per salvar la seva vida i d’aquells que malgrat els esforços emprats per poder córrer, no es desenganxaven del terra, on hi tenien les arrels enterrades.  A aquests últims només els quedava lamentar-se i desitjar sort als que sí que podien fugir, mentre ells, cada cop tenien la mort més a prop i, un cop els tocava la llum taronja es fonien lentament amb el paisatge de la pols.



Tot i ser negra nit, es podia observar clarament tot el que passava, el bosc i la muntanya, indrets paradisíacs, transformats en sang i fetge i destrucció massiva.



I el nostre company, constipat, neguitós i avergonyit i compungit després de veure el que ell mateix havia provocat, plorava, de tristesa i d’impotència, i se sentia culpable i provocador de tota aquella desgràcia. En part ho era. Malgrat els ànims dels companys que intentaven animar-lo dient-li que li podria haver passat a qualsevol, ell seguia espantat, segurament li feia por que li baixessin el sou o fins i tot que l’acomiadessin després d’una falta tan greu.



Calia reconduir la situació o tothom sortiria perdent. Calia evitar que tot allò anés a més.
 Comenta
 
Capítol 3 La pluja
La pluja

 

 

 

Les morts creixien i el bonic i viu bosc, que més aviat semblava el mateix infern, cada cop s’entristia més. No sabíem que fer per arreglar la situació, que s’estava descontrolant.

Cada metre, cada centímetre, cada mil·límetre que tocava el foc es consumia, es transformava en foc, el foc de la conquesta.

El company, ara més tranquil, havia ja assumit el seu acomiadament i es limitava a rumiar solucions efectives al problema que havia provocat. Els altres restàvem impactats mentre contemplàvem el camp de batalla.

Les panxes i les cares continuaven rebent impactes d’aire calent, i es que de tant que bullien s’haguessin pogut fregir perfectament ous al damunt.

Ens notàvem plens de ràbia, no volíem acceptar aquella realitat, i plens d’impotència. Haguéssim desitjat ser déus suprems per acabar amb aquella desgràcia tot fent un simple gest i sense despentinar-nos. Però no ho érem, desgraciadament.

El foc ja gairebé cobria tota la muntanya.

De mica en mica la ràbia inicial s’anava transformant en pena, un immens sentiment de pena. Contemplar aquella catàstrofe també provocava una impotència colossal.

Poques diferencies s’hi podien trobar entre aquell espectacle i una tragèdia cinematogràfica o una pel·lícula trista. Allò causava realment tristesa, i por, però sobretot tristesa. No ho vaig poder evitar, vaig començar a plorar, aquest cop de pena. Aquestes primeres llàgrimes de tristor no van arribar a tocar a terra, s’evaporaren a mig camí. Però a mesura que m’anava endinsant més en el plor, les llàgrimes, que s’anaven fent més grosses i més resistents i més dures, sí que començaren a arribar a sota de tot. Jo plorava i sanglotava, plorava i sanglotava.

Els meus companys s’anaren encomanant del meu plor i poc a poc anaren creant el seu propi, que serviria per encomanar als restants. Com si es tractés d’una epidèmia extremadament contagiosa, ens uns instants tots ploràvem lamentant els esdeveniments. Llavors va succeir quelcom d’extraordinari, i es que érem tants individus i tantes les ganes que posàvem a la labor, que algunes de les flamerades de baix es varen començar a apagar a causa del líquid que hi queia al damunt. I després de les primeres van venir les segones, seguides de les terceres i les quartes. De manera que quan se’ns van aclarir una mica els ulls, que fins aleshores havien estat massa plens de llàgrimes com per poder veure res, tot tornava a ser fosc una altra vegada. La incomprensió es va apoderar de nosaltres, no enteníem què se n’havia fet del foc i de la destrucció. Alguns es van posar a conspirar, d’altres a calcular i d’altres a esperar la resposta d’algú. Aquesta vingué d’una companya que afirmava aleshores no haver plorat mentre els altres si que ho feien, deia convençuda que havien estat les nostres pròpies llàgrimes les salvadores de la muntanya. La resta vam quedar atònits.

De totes maneres, ja havíem regat el lloc i per tant ara ja ens podíem relaxar.

Vàrem mirar l’hora al rellotge de mà, era tardíssim, allà la feina ja estava feta, així que encara una mica traumatitzats pels esdeveniments anteriors vàrem iniciar la retirada.

Tot tornava a estar tranquil com en la nostra trepidant arribada, amb l’excepció de la falta dels individus que, malauradament ens havien deixat feia una estona. Les bestioles salvatgines que quedaven, sortiren contentes a celebrar entre elles que seguissin vives.

I així és com vàrem marxar, a ritme lent però constant, en busca d’indrets secs on treballar.

I la lluna, ja no obstruïda per la nostra presencia, il·luminava amb ganes l’escena, semblava contenta de poder contemplar per fi el que quedava d’aquell estimat bosc.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]