Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Rubiomonta
Barcelona
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Les mirades parlen
Bitllet d’anada i tornada

Gemma Lienas

 

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

 

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...



T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.



T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.



T: I saps quant peses aquesta setmana?

S: Home aquesta setmana he anat amb descomposició i no s'hauria de tindre en compte....



T: Va, Marta, va... Les teves infermeres m'han comentat que estàs bé i no has tingut problemes de salut. T'ho tornaré a preguntar. Saps quan peses aquesta setmana?

S: Pfff...(sospirant resignada) 39 i mig... sense sabates.



La Marta sent vergonya en adonar-se que aquesta vegada ja no hi ha temps de posar més excuses.



T: Bé, no et preocupis, però ja saps el que toca ara: Quedar-te amb nosaltres per recuperar-te. Pensa que aquest any has finalitzat els teus estudis de l'ESO i a més amb bona nota. Trucaré a la teva família per informar-los i que et portin tot el necessari. A fora una infermera t'explicarà els horaris i activitats que pots fer de moment. I recorda que sempre que ho necessitis pots vindre a parlar amb mi. D'acord?

S: Si... M'agradaria que no diguéssiu res a la meva família... Ara mateix no estem gaire units...



T: Marta, tens disset anys, ets menor d'edat i estic obligat a informar de tot el procés... Ara no ets conscient, però ells només volen el millor per a tu, a la llarga t'anirà molt bé tenir-los a prop. I recorda el que vaig dir-te un dia: "Tu ja ets perfecte com ets, no t'has de comparar amb ningú més". Quan per fi t'ho creguis, veuràs les coses des d'una altra perspectiva

...



La Marta, a la seva habitació, tenia la mirada perduda. Era una habitació pintada de blau clar, sense personalitat, amb una gran finestra que donava al carrer, un servei privat, dos llits, un armari i un escriptori on hi havia  col·locat un marc de fotos en el que una nena i un senyor, d'uns seixanta-cinc anys, somreien en el Camp Nou.



Va fixar-se en una petita taca que hi havia al sostre i, de sobte, un sentiment de tristesa va apoderar-se d'ella. "Soc igual que la taca" va pensar. "Una insignificant ànima perduda en mig del no-res". Volia escapar-se i esborrar de la seva ment els pensaments negatius que la perseguien tot el dia. No tenia ganes de res, només de trucar a alguna amiga, però quasi sense adonar-se, s'havia quedat sense.



En aquell moment va escoltar com es movia el pany de la porta a poc a poc. Una veu d'home parlava amb algú del passadís. La Marta l'escoltava molt fluixet, de fons, però no arribava a comprendre el que estava dient. Es preguntava perquè no respectava la seva intimitat i no picava abans d'obrir la porta, perquè havia decidit trencar l'etern silenci de la seva habitació, perquè no entrava d'una vegada i perquè nassos no la deixava inundar-se en la seva tristesa. Aquells vuit segons de malestar, que per a ella van ser eterns, van finalitzar amb l’aparició d’un infermer que va tallar-li la respiració literalment: La marta va ennuegar-se amb el xiclet que portava estona mastegant.



Es tractava d’en Miquel, un noi atractiu, alt, lleugerament forçut, ros i d’ulls blaus que aparentava tenir uns dinou anys. En Miquel, en veure a la Marta va quedar-se sense parla. Ell no tenia l'excusa del xiclet i va explicar-li a la que es va sorprendre perquè creia que l'habitació estava buida. Tot plegat, la primera trobada entre ells dos va resultar ser una situació còmica i nerviosa. Ell, va comentar-li que venia a canviar els llençols, però en veure la seva cara, va proposar-li tornar més tard. La Marta, amb vergonya, va eixugar-se les llàgrimes, va treure-li importància i va proposar ajudar-lo a fer el llit. Mentre desplegaven els llençols en Miquel va fixar-se en la fotografia de l'escriptori i li va preguntar:

Marta: M. Miquel: I (infermer).

I: El Camp Nou! Qui són? Els coneixes?

M: Sí, som el meu avi i jo. Ens encantava anar tots els diumenges junts al camp. - Va dir la Marta amb enyorança. -

I: Doncs ja tenim una cosa en comú, a mi m'encanta el futbol. Per cert, em dic Miquel.



M: Encantada! - Va dir ella, massa fort envaïda per l'emoció eufòrica de l'amor adolescent. - Jo em dic Marta.



Ell va riure i li va contestar amb una reverència per demostrar que també li agrada fer broma.



Un cop van acabar, en Miquel va anar-se'n a una altra habitació. La Marta es va quedar llegint una revista. De tant en tant se li dibuixava un petit somriure a la cara mentre recordava aquells ulls blaus.



Unes hores més tard, es dirigia al menjador acompanyada d’una infermera que li explicava que les internes havien de fer els àpats a les hores convingudes, en el menjador comú i sempre amb supervisió d’un responsable del centre. En el camí va creuar-se amb en Miquel. La Marta no sabia cap on mirar i va ensopegar-se amb una rajola. Ell, còmplice, va dir-li que aquella rajola també li feia la vida impossible i va guinyar-li l’ull dret.



 

Uns dies més tard…

La Marta tornava a plorar a la seva habitació escoltant música melancòlica. En Miquel, que es dirigia a un altre sala, en escoltar-la va entrar:

I: Estàs bé Marta? Et puc ajudar?

M: No ho sé, no ho sé. No vull molestar-te.



I: No dona, no em molestes. Tot el contrari, i si necessites parlar pots comptar amb mi.



Ella va explicar-li que en aquells moments, no tenia una bona relació amb la seva família. Que a mesura que es va anar desenvolupant el seu trastorn, es va anar allunyant de les persones que l’estimaven, ja que no l’entenien.



M: I mira aquelles noies tan guapes que hi ha darrere la finestra, tan perfectes amb les seves parelles, les seves amistats... I ara mira’m a mi, aquí tan sola, com un moble vell que ningú vol…

I: No estàs sola, tens al Robert, a les companyes i companys ingressats, als infermers i infermeres, però sobretot, em tens a mi. - I li va agafar la mà a la Marta, amb delicadesa. – A més, "tu ja ets perfecte com ets, no t'has de comparar amb ningú més".

Ella es va emocionar. Aquells dits van prémer un botó en el seu interior i el seu cor va començar a batejar com si tot un equip d'equitació passés per damunt. Els llavis gruixuts d’en Miquel van dir-li tot el que necessitava escoltar en aquell moment. Sense pensar-ho dues vegades, va donar-li un suau i tendre petó als llavis. El temps es va aturar. Aquells dos segons van ser eterns. Es va produir un silenci sepulcral, però a les seves orelles sonava música romàntica i el seu nas respirava aroma de roses i taronja. En Miquel va quedar-se paralitzat, sense moure's, durant els quatres segons que va durar el petó. Amb delicadesa, va apartar-se i va explicar-li que no podien tenir aquest tipus de relació entre infermers i pacients. La Marta, insegura però comprensiva, va demanar-li perdó, va aixecar-se, va inventar-se que tenia teràpia i per sortir de l'habitació.



En Miquel va mirar al sostre i va fixar-se en la petita taca que hi havia. "És igual que la Marta" va pensar. "Única i especial, en mig d'un cel blau". "En fi, he fet el correcte, és la meva responsabilitat mantenir les distancies." Va dir-se a ell mateix.



Van passar els dies i quan els dos joves es trobaven al passadís intercanviaven mirades d'enyorança. La Marta va començar a canalitzar les seves pors a través d'una petita llibreta en la qual escrivia els seus pensaments, anhels, desitjos i el nom de Miquel. Ella anava fent petits progressos en el seu trastorn, però d'ençà que en Miquel va allunyar-se, les hores es feien llargues com dies, els dies com setmanes i les setmanes com mesos.



Una tarda en la consulta d'en Robert, una olor de vainilla la va relaxar i li va donar peu a obrir-se i sincerar-se. Ell li va preguntar per la seva família i ella li va que sentia que no la comprenien, que només la jutjaven. En Robert va demanar-li que és poses en el lloc dels seus pares. Ella pensativa i callada anava assentint amb el cap. Ell procurava fer-li comprendre que la seva situació no era fàcil per ningú. La Marta va plorar molt. Un plor desesperat que va repetir-se en moltes altres sessions.



Una tarda va topar-se amb en Miquel, qui va mencionar-li que el pròxim dia 31 se celebrava a la sala d'oci una festa de Halloween. La Marta va recordar el que li agradava celebrar la castanyada i Halloween a l'escola amb les seves amigues. Tot i estar contenta perquè estava parlant amb en Miquel, va mirar-lo amb indiferència i va dir-li que no tenia amb qui anar. Ell va explicar-li que tenia pensat disfressar-se de Jack, el protagonista de la pel·lícula "Malsons abans de Nadal", i va proposar-li acompanyar-lo disfressada de Sally "La núvia de Jack".



M: Clar que m'agradaria... Però... No podem estar junts... Tu mateix ho vas dir...



I: Sí. T'he de demanar perdó, he estat una temporada distant. Però ara tinc els meus sentiments més clars. M'agrades.



La Marta va apartar la mirada i la va dirigir a terra.



I: A més, m'han canviat de planta, ja no pot interferir-se el treball entre tu i jo. - Li agafa la mà - Pots perdonar-me?

M: Com no t'haig de perdonar?

La Marta va tornar a mirar-lo.



En Miquel va donar-li un peto. Aquest va durar una mica més que el primer. Tots dos tenien més ganes de què arribés i menys de què acabes.



Van estar junts al voltant de dues hores xerrant, fen bromes, i abraçant-se. Poc abans de marxar ella va preguntar-li si eren parella. Ell va assentir i li va fer un últim petó.



...



 
 Comenta
 
Capítol 2 PARLEM DE VERITATS

22 d'octubre del 2017,



La Marta i en Miquel ja són una parella de joves amb ganes de menjar-se el món, amb plans de futur. Aquests pensaments i companyia li han anat molt bé a la Marta per progressar amb la seva malaltia, però encara té un assumpte per resoldre que la fa sentir angoixada. La família.



La Marta va parlar amb el Robert i li va aconsellar que comences a parlar una altra vegada amb ells, per intentar resoldre el que li preocupa i tot allò que li entristeix.



23 d'octubre del 2017,



“Moltes felicitats mami!!



M'imagino que avui celebrareu el teu aniversari amb la família, cuinareu els canelons al forn, el papa anirà a buscar el braç de gitano de xocolata i trufa a la pastisseria de ca la Montse, aniran a dinar als avis, els tiets, els cosins i segur que després mirareu tots junts el partit del Barça.



M'agradaria tenir una màquina del temps per evitar cometre errors i no fer-vos patir. Ho sento molt, de veritat... Sé que els errors del passat no els puc canviar, però puc aprendre d'ells i ser millor persona a partir d'ara. En això consisteix madurar, no? El primer pas del canvi seria afrontar la meva malaltia i recuperar-me, com ho estic aconseguint a poc a poc cada dia.



En fi, espero que tots estigueu bé i aviat pugui fer una forta abraçada a tots.



Petons!



Marta."



Amb aquesta carta la Marta, va donar el primer pas per fer les paus amb la seva família. Per no seguir donar-li voltes al cap, se'n va anar a jugar jocs de taula a la sala comunitària. Quan va arribar va donar-se que no podia jugar perquè estaven fent els preparatius per una festa. Va preguntar-li a una de les infermeres de què es tractava i va explicar-li que decoraven la sala per la festa de Halloween del dia 31. La Marta sense cap problema va endur-se el seu joc de taula a l'habitació per poder jugar tranquil·la. Al cap d'un hora va anar a saludar-la en Miquel.



Mq: Hola Marta.



M: Hola Miquel com estàs?



Mq: Molt bé, i tu carinyet?



M: Bé ja he enviat la carta que et vaig explicar a la meva mare i fa una estona m'he trobat a una infermera decorant la sala comuna per una festa, m'ha dit que serà la de Halloween.



Mq: Sí! És veritat, t'ho anava a dir ara. El dia 31 faran la festa de Halloween i m'agradaria molt que anessim junts, amb una disfressa en parella si tu volguessis....



M: Oh i tant que m'agradaria! Que et sembla de Mickey i Minnie?



Mq: Mmm... En serio Marta? No si us plau! Ha ha ha. I que et sembla jo del Jack i tu de la Sally de la pel·lícula “Malsons abans de Nadal”?



M: M'encanta! Jo sempre mirava aquella peli.



Mq: Doncs tinc un amic que treballa en una botiga de disfresses, si vols m'encarrego jo de portar-les.



M: Sí, si us plau!



Van passar la tarda junts fins a l'hora de sopar. En Miquel se'n va anar a prendre alguna cosa amb un amic que feia molt que no veia, abans però va arreglar-se el cabell. Es van acomiadar amb un petó i una abraçada i a la Marta li va semblar olorar una fragància de dona juvenil al mocador que duia en Miquel al coll.



 



25 d'octubre del 2017.



Per sorpresa de la Marta, després de l'esmorzar, van aparèixer per la sala comú els pares de la Marta. Tenien moltes ganes de parlar amb ella. Van poder veure les instal·lacions decorades, les zones on passa més hores del dia, les companyes amb les quals està, la seva habitació i finalment van parlar molta estona amb ella. En aquella conversa van riure, van plorar, van abraçar-se i, sobretot, van perdonar-se. Aquella visita va ser curativa pels pares i per la Marta, ja que tots tres tenien moltes ganes i pors d'aquell moment. Es van proposar mantenir contacte i fer tantes visites com fos possible. No volien tornar a perdre aquella estima mai més.



28 d'octubre del 2017.



En Miquel va apareixer per la porta de l'habitació de la Marta amb una bossa de plàstic molt gran i amb un somriure d'orella a orella. Va entrar tot cridant:



Mq: Ja ho tinc Marta!



M: Hombre.... Dichosos los ojos! (Molesta perquè feia cinc dies sense saber d'ell.)



Mq: Ja, perdona carinyet, he treballat en torns molt llargs i estava tan cansat que me n'anava corrents al llit...



M: Val, tranquil si és així ho entenc.



Mq: Mira Marta ja tinc les disfresses, aquí té portat la teva i els complements per anar preciosa i tenebrosa....(Dona una forta abraçada i un petó, en to de pau.)



Ella va notar de nou, el perfum femení que duia impregnat a la roba, va pensar que era una nova colònia del Miquel i no li va donar més importància. Passat un quart d'hora, aproximadament, en Miquel li va dir que s'havia d'anar perquè havia quedat amb un amic i no volia arribar tard. A la Marta li sabia molt greu però no li va voler dir res per no fer-li enfadar.



 



31 d'octubre del 2017



Havien quedat en Miquel i la Marta que ell la recolliria a la seva habitació a les 19.30 h per anar junts a la sala comuna i celebrar la festa de Halloween. La Marta en veure que no arribava se'n va anar ella sola a la festa per esperar-lo allà. Ell no va arribar fins a les 20.15 h molt acalorat. De seguida va anar a donar-li una explicació de perquè arribava tard:



Mq: Ho sento molt Marta, perdona'm si us plau, he treballat molt aquesta setmana i m'he quedat adormit sense voler aquesta tarda.



M: Val, val, ara estem a la festa, ja parlarem...



Van anar a buscar un refresc i ell va menjar unes patates, van estar parlant i rient junts. Va començar a sonar una cançó que li encantava a la Marta i ella li va demanar anar al mig de la sala a ballar. Ell li va demanar que l’ajudés a atreure's la jaqueta perquè era molt justa i li estrenyia en moure's.



Quan li estava traient la jaqueta pel darrere, la Marta va veure com a la part baixa del coll, al cantó esquerre gairebé ja tocant la espatlla en Miquel tenia un petó amb pintallavis vermell. La Marta mai es pintava els llavis i en aquell moment es va quedar paralitzada, no sabia com afrontar la situació i va decidir fer com si no hagués vist res. Ell com si res, tan feliç, va ballar amb ella. La Marta se sentia angoixada, preocupada i amb por de que el seu terrible mal son fos realitat, però havia de dissimular. Més tard ell li va demanar que esperés sola a la sala comuna mentre ell anava al lavabo. Ella va aprofitar per demanar-li el seu mòbil, ja que a les ingressades no els permetien tenir un, amb l'excusa de llegir l'entrevista d'una famosa a internet. -Ell, que mai va patir el mínim indici de gelosia per part d'ella, se'l va donar desbloquejat i amb accés a tot el contingut de l'aparell.-



Ella de seguida que es va quedar sola va començar a mirar que hi havia en aquell mòbil que mai li havia demanat al seu xicot. Va mirar les aplicacions, les fotos breument, les trucades, que moltes eren a noies diferents, i finalment els WhatsApp. No ho hauria d'haver fet. Es va confirmar el que no volia que fos veritat. Ell s'escrivia amb moltíssimes noies, lligava amb totes, els parlava del mateix i com si fos un noi solter, intercanviant fotos sexuals. Parlava de les cites que havien tingut i voldrien seguir tenint.



La Marta no podia creure-ho, després de llegir més de tres converses diferents però totes iguals de pujades de to, va decidir deixar el mòbil encès sobre la taula, amb el WhatsApp obert. I se'n va anar. En Miquel en tornar i no veure a la Marta es va amoïnar, però més en veure el mòbil sobre la taula amb les converses a la vista. Se'n va anar a buscar-la a l'habitació. No hi era. Va preguntar per ella a les infermeres. No la van veure. Tots els treballadors de la  planta i hospital van posar-se a buscar-la. Un noi de seguretat va informar pels walkis que creia haver-la vist pujant les escales del penúltim pis cap a dalt, però no tenien visibilitat amb les càmeres d’allà. En Miquel no s’ho va pensar dos cops i se'n va anar corrents. En el vuitè pis no estava la Marta. Va pujar cap a dalt. El mateix. Només li faltava mirar al terrat. En pujar cap al terrat va veure que aquella porta gruixuda amb sortida d'incendis, estava oberta. 



I de sobte...


 Comenta
 
Capítol 3 Ara em toca a mi
En Miquel surt al terrat i veu a la Marta asseguda a terra, amb l'esquena recolzada en una paret d'allà. Ell es va acostar, preocupat i amb por del que es trobaria al parlar amb ella. Li va dir:

Mq: Marta, estàs bé? Podem parlar?

M: Estic bé, necessitava que em donés l'aire. No he de parlar res amb tu.



Mq: Però Marta jo he d'explicar-te moltes coses, no és el que et penses...



M: Prou. No vull escoltar més excuses o mentides.



Mq: Però que fas aquí al terrat? Perquè no estàs a l'habitació?

M: No et mentiré, havia pujat aquí amb molta pena, amb una desesperació que déu sap el que hagués fet ... Però he pensat tot el que podria perdre, la família, amistats, la meva mare, no es mereixen que els deixi així. Així no. Vaig recordar la meva frase "Tu ja ets perfecte com ets, no t'has de comparar amb ningú més", I saps que? Si jo sóc prou perfecte per estimar-me com sóc ho sóc també per merèixer una cosa millor que tu al meu costat. Sóc massa dona per tu.



Mq: Marta, ho sento, deixa'm que t'ho expliqui. Són amigues, només això, amb les que fem aquest tipus de bromes... No vull perdre't, tu ets l'amor de la meva vida, si us plau no em deixis.



M: No, Miquel, no. Per l'única persona per la qual sents amor és per tu mateix. A mi ja no em faràs mal mai més.



En aquell moment apareix el Robert, corrents. En veure que la Marta es troba sana i salva ell respira tranquil. S'acosta a ella i li pregunta.



R: Marta, estàs bé?

M: Sí, Robert, gràcies. Ara que he tingut un cop de realitat ja veig les coses més clares i crec que ara tot ja anirà millor, pitjor ja no podria ser, no?

I somrient la Marta li demana la mà al Robert perquè l'ajudi a aixecar-se. Ell orgullós de la noia, li dona sense pensar-ho dos cops. Passen pel davant d'en Miquel i cap dels dos se'l miren, se'n van cap a l'habitació deixant al Miquel endarrere, sol.



En Robert li pregunta a la Marta si vol anar al despatx per parlar més tranquils, ja que a la sala comuna estaven tots de festa. Ella accepta, volia explicar-li moltes coses.



En Robert encén una espelma i la col·loca a dins del cremador d'oli amb l'essència de vainilla que tant li agrada a la Marta, posa música ambiental amb un volum molt baix i li ofereix un got d'aigua.



Ella comença a explicar-li. Pas per pas. Amb tots els detalls que recorda. Fins que finalment arriba a explicar-li el pitjor moment de tots, el del mòbil. En Robert queda bocabadat i no dona crèdit, per la seva professió i edat n'ha vist de tots colors però igualment el va sorprendre que aquell noi formal i amorós amb la seva xicota amagués en realitat tantes cares ocultes. Ell li va voler animar i li va dir:

R: Marta, sé que fa molt de mal, però, has sigut molt valenta de deixar-lo ara abans d'agafar-li més afecte i que les mentides fossin pitjors. Has après una actitud molt adulta i em sento orgullós de tu.



M: Mira, Havia pensat entre: Escapar-me i anar amb els meus pares, trucar a una amiga o, inclús, anar al terrat però... No vull ni pensar-ho. Però ara ja sé qui sóc, qui vull ser, el que vull i aquí no vull al meu costat. I és en Miquel, al que no vull amb mi.



R: Marta, hi ha dues classes de persones: els que en moments de crisis reaccionen i actuen i els que es deixen arrossegar per les crisis. Només tu pots decidir qui vols ser, i ho has fet. Ara pensa que has decidit molt bé i que has de seguir així de forta i valenta sempre.



Van seguir xerrant una estona més i ella se'n va anar a dormir a la seva habitació. No abans de llençar a les escombraries les cartes, pòsits i altres records que tenia d'en Miquel. No estava dolguda, no estava trista, ara estava enfadada, forta i farta de ser la bona noia que tothom esperava que fos. Volia ser ella al complet a partir d'ara. Seria el principi d'una nova, forta i lliure Marta.



L'endemà en Miquel, dolgut, va anar a visitar-la amb un ram de flors, pensava que es trobaria a una Marta trista i ploranera. Res més lluny de la realitat.



La Marta estava a l'habitació ballant amb la música de la ràdio. Quan es va adonar que el Miquel havia entrat va parar, va abaixar una mica el volum i li va dir:

M: Hola, que t'has perdut?

Mq: Que? Marta, que et passa? -En Miquel no entenia d'aquella actitud, mai l'havia vist així.



M: Em passa que sóc feliç, m'he tret un mort del damunt. - Li va contestar amb un to agradable i un somriure.



Mq: T'he portat aquest ram de flors per tu.



M: Per mi?, no gràcies, dona-li a qui les vulgui, a mi se'm moren totes jajaja. - I fa una forta rialla.



Mq: Marta, si us plau, he vingut per fer les paus...



M: Jo no estic amb guerra amb ningú, i ara vés-te'n, si us plau, que vull seguir ballant.



En Miquel no va tindre més remei que anar-se'n, i va deixar el ram de flors al llit amb l'esperança que això li arribés al cor a la Marta. En Miquel va quedar-se-de parlant amb un company infermer en el passadís, tres habitacions més enllà, quan veu surtin a la Marta de l’habitació ballant i llençant a la vegada el ram a la paperera gran que tenen les infermeres a la recepció de planta. I se’n torna ballant a l’habitació molt feliç. Ell sorprès inclús va perdre el fil de la conversa.



 

Ell va seguir intentant parlar amb ella dos dies més, fins que finalment ella va començar a fer-se la sorda, ja que a les bones no feia efecte, i ell va captar, per fi, el missatge i la va deixar tranquil·la.



 

Unes setmanes del "principi de la nova Marta", que li direm "dia 1M", en Robert li va donar a la Marta una fantàstica notícia. Per bona conducta i bons progressos en el seu trastorn li concedien un cap de setmana a casa dels seus pares. Ella ho va rebre com un regal i ho va agrair. Tenia moltíssimes ganes de veure'ls i estar a casa seva.



Aquell mateix dia a la tarda van anar a buscar-la els seus pares. Van fer el trajecte en metro, tota l'estona parlant, explicant-se mil coses, parlant de tots els plans que volien fer aquell cap de setmana i quan ja estigués recuperada del tot. Tot eren idees, ganes de fer coses, ganes de recuperar el temps perdut i estar junts, tant per part d'ella com dels seus pares.



La Marta es pensava que en arribar a casa tindria temps de connectar-se a l'ordinador per xatejar amb les seves amigues i explicar-los tot, però no va ser així.



Només entrar per la porta, SORPRESA! Tota la família i amistat de la Marta estaven en el menjador, somrient i aplaudint. Estaven amb conus de festa al cap, guinardes de paper i globus per les parets, taules amb pica-pica i beguda, van posar una miqueta de música i li van fer milions i milions d'abraçades.



La Marta va plorar, va plorar molt. Primer, perquè no s'ho esperava i feia molt de temps que no els veia i segon, després del que li va passar amb en Miquel no hi pot haver millor cura que una doble ració d'estima de la gent que t'estima. Quan ja s'estava fent fosc, li van sorgir uns dolors de panxa i ovaris que no es poden aguantar. Ella espantada es va tancar al servei i poca estona després va adonar-se'n que estava treien sang per als pantalons. En aquells moments la Marta no sabia si començar a riure o continuar plorant de l'alegria, perquè tot aquest temps que ha estat ingressada a l'hospital, li ha servit d'alguna cosa. En aquell moment ja li havia tornat la menstruació després de tant de temps. Se sentia més dona i més forta, ja que la menstruació era una preocupació principal per a ella. Al cap d'una estona va sortir a fora per continuar gaudint de la festa amb els seus amics i familiars i sobretot amb el seu tractament.



 

3 anys després - 15 de febrer del 2020

Hola lectors i lectores sóc la Marta, si, la noia que durant tot aquest temps li han passat totes les coses que heu anat llegint, molts de vosaltres em direu que he sigut una dona molt valenta, uns altres em direu que no ho he sigut gents, però el que és important per mi en aquests moments és que estic molt feliç i molt orgullosa de mi per com estic i com he actuat durant al llarg de la meva malaltia. Ja estic recuperada del tot de la meva malaltia. Ara em toca explicar a mi el que estic fent en aquest moment.



Quan per fi vaig sortir de l'hospital definitivament que ja estava recuperada del tot, vaig continuar amb els meus estudis que estava realitzant a Barcelona d'auxiliar d'infermeria, perquè el meu somni era poder ajudar a nois i noies que estan passant la mateixa malaltia o malalties similars que la que vaig passar jo, l'anorèxia. Encara tenia contacte amb en Miquel, Sisi..., aquell infermer que estava jugant amb els meus sentiments però no va poder perquè em vaig posar forta. D'en Miquel solament li puc agrair un consell que em va dir fa molt de temps i que encara el porto a la ment, "Tu ja ets perfecte com ets, no t'has de comparar amb ningú més". Quan vaig acabar els meus estudis vaig decidir començar a treballar a l'hospital on jo estava ingressada i que em van passar totes les històries que heu anat llegit abans. Però ara sóc una altra Marta, i estic disposada a lluitar amb persones que estan passant el mateix que vaig passar jo. I recordeu sempre que de tot se surt i que "Vosaltres ja sou perfecte com sou no us heu de comparar amb ningú més".



 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0135
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  23 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  17 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  3 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  37 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  10 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
           




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]