Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Mallorca-eterna
Son Ferriol
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Escuma d'una ona ineludible
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Els daurats lleons damunt el vermellós ferro del carruatge, arrossegat per dos gràcils corsers de pura sang àrab, provaven la veritable naturalesa d’un duc de Baviera com era Kafka, superb i extravagant, fent gala del poder adquisitiu de la seva família durant segles. Malgrat això, la seva imatge romania buida, com el futur del seu llinatge, així que ordenà a un dels seus servents demanar-li el nom d’aquella malaurada donzella. Agathe Weiß, la menor de les germanes d’una família de la baixa noblesa, amb ja vint-i-un anys i sense pretendents, esbrinava el seu futur, sense doblers de l’herència familiar, i això l’entristia, encara més a causa de les seves germanes.

Per això tota la família va rebre amb gran estupefacció, l’endemà,  la proposta de matrimoni del mismísim duc Kafka, a qui ni tan sols havia arribat a conèixer. Però el somriure que va portar aquella carta era transitori, volàtil; així com ho era la cada vegada més distant llibertat de n’Agathe. A ulls de la història, era un llinatge oblidadís, i ni el casament amb el duc de Baviera ho podria canviar.

El semestre vinent va resultar ràpid, potser fins i tot efímer i irrellevant, habitat quasi únicament pels constants recordatoris de l’esdeveniment que suposaria un nou inici per a la vida de la promesa, o això era el que pensava; millor dit, el que li havien fet pensar. De sobte va arribar l’esperada data, i aquella matinada, a un dels més freds hiverns que havia patit Berlín fins aleshores, la van recollir 3 carruatges més aviat discrets per dur-la a l’imponent palau del duc de Kafka. El gelat vent de gener colpejava els murs de pedra del castell, amagat per un dens mantell de neu i un nivi bosc desolat, a qualque punt proper a la ciutat d’Augsburg. El crepuscle il·luminava lleugerament els jardins, d’extensió admirable, que abans dotaven el monòton gris de la fortificació amb porpra amb les seves hortènsies i orquídies, daurat amb els seus lliris, blanc amb margarides i narcisos i de milers d’altres colors amb tulipes i clavells. Però ara tot s’omplia d’un to blanc, fins a cert punt infaust, sense color ni vida.

I a l’entrada li esperava un personatge d’aquells que pareixen trets d’un poema èpic. L’arlequí de la cort, que quasi no arribava al metre i mig d’estatura i era una mica geperut. Vestia amb una sèrie de matisos vermells, entre els quals s’imposaven estrelles de cinc puntes menudes d’una coloració bruna, un escarolat formidable, un barret amb 4 puntes caigudes i una nefasta dentadura més groguenca que un crepuscle a Islàndia, amb el mal costum de lluir-la gairebé sempre. I amb una reverència més aviat forçada va rebre l’hoste.

-Vós heu de ser sens dubte la senyora Weiß. El seu nom, majestuós, ha ressonat en aquestes buides parets des del que semblen ja segles! Disculpau aquesta… Insípida recepció, la cort està molt il·lusionada per la seva arribada encara que no ho sembli.

-Aquest palau és imponent, encara que més fred del que pensava. Quin és el seu nom, alegre bufó?

-No l’has de saber, no el sabreu mai. Si qualque pic vós necessitau el meu ajut, jo hi seré molt abans del que penseu. I ara si us plau passeu, gaudiu del que serà la vostra nova llar.

-I on és el meu promès? On és l’home amb qui hauré de romandre la resta dels meus dies.

-El duc és- va respondre lentament, tot cruixint les seves dents, sense deixar de mostrar la seva horrible dentició i sense obrir-la en cap moment- a una cacera al bosc que envolta aquest domicili amb alguns dels seus guardes. És tradició a la seva família abans d’un esdeveniment tan important com aquest.

-Això sembla una decisió prou estúpida. En aquest període de l’hivern, tots els óssos estan hivernant, i no he arribat a veure ni tan sols un conill de camí. De segur està caçant amb aquestes condicions?

Després d’això el seguí un profund i quasi etern silenci, i de tan forta que era la seva llarga afonia, no s’arribava a escoltar res més al castell que els flocs de neu acaronant a la porta. La imatge de l’arlequí era inamovible i desesperant, com un quadre que et segueix amb la mirada. Fins que a algun punt va arrufar el nas i es va girar per començar a marxar en aquells inacabables passadissos, tot seguit per la promesa.

El palau era més gegant encara a l’interior, i els vasts passatges sorprenien n’Agathe perquè no els trobava fi. Totes les habitacions, amb les portes obertes, davant les quals passava li semblaven les mateixes: totes eren eixorques, sense cap espelma a l’interior, però encara així es podien discernir llençols blancs cobrint els mateixos mobles. Tot col·locat de la mateixa manera, amb la mateixa manca d’originalitat i color. Deambular per aquells passadissos, perfectament organitzats, sense cap quadre vigilant, arribava a parèixer rutinari per n’Agathe. Tota la il·lusió pel matrimoni, per conèixer aquell magnífic duc de Baviera, començava a desaparèixer de mica en mica, d’acord s’adonava que havia de viure en aquell laberint, aquella presó quadriculada, aquells silenciosos llimbs d’on només sobresurt l’ànima d’un que a qualque moment havia estat destinat a fer riure, a entretenir amb cants de joglar. Però encara li quedava, a n’Agathe, una efímera esperança sobre la personalitat d’aquell amb qui compartiria existència. A la fi, alguna cosa hauria d’haver vist en ella per voler-se casar amb la filla d’un llinatge irreconeixible.

Al cap d’una estona, el vermell arlequí s’aturà davant una porta prou diferent de les altres, amb marcs d’or i argent que modelaven elegants espirals damunt la destacable fusta de cirerer que la formava, ocultant al seu darrere una estada immemorable, dignes només de les reines del Sacre Imperi. Dominada per un llit tan ample que donava abast per més de 5 homes i mig, amagada darrere d’un gegant llençol púrpura de seda egípcia, amb tants de quadres de flors i plantes com es puguin comptar amb les mans, atorgant-hi matisos policroms al dormitori. I, darrere de tot el que inicialment inundava la mirada restava un armari que comptava amb centenars de vestits que feien semblar la fortuna de la seva família tota una misèria.

-Si us plau, acomodeu-vos. -va esmentar l’arlequí mentre n’Agathe romania estupefacta davant la magnificència d’aquell dormitori- Romandreu aquí aquesta nit, prèvia a l’esdeveniment. Els servents estan ara preparant el banquet d’aquesta nit. Mentre espereu, mon senyor ha deixat un regal molt especial damunt el llit.

 Comenta
 
Capítol 2 Sucre de les mentides piadoses
La flama que envoltava el cor de n’Agathe, que havia tornat feble i que es refredava per segons, es va avivar amb la mateixa intensitat que posseïa amb les promeses de les seves indiferents germanes, que més havien semblat voler desprendre’s de n’Agathe. Aquells animats quadres, aquells tersos llençols, aquells glamurosos vestits, tots semblaven endolcir la faç de n’Agathe amb els seus colors, nous i emotius, que havien fugit de la resta del palau. 

Durant una estona, n’Agathe va romandre commocionada, però quan va tornar en si, va aixecar amb molta delicadesa el llençol porpra del llit per descobrir un obsequi més significatiu del que va saber valorar en principi. Una menuda ballarina de porcellana, engabiada dins d’una cúpula de vidre amb una tonalitat albina, i envoltada per uns flocs de neu falsos. Era esplèndida. Però el seu semblant, de la blanca porcellana, era inexpressiu, fatigat. Una petita porció del seu rostre havia resultat danyat, per la qual cosa tenia un forat en forma de triangle a la galta esquerra, però que gairebé no es discernia. A més, portava un vestit molt cridaner d’un material semblant al cotó i d’una coloració rosa pàl·lida. El seu peu dret es recolzava damunt la punta, mentre que la seva cama esquerra volia volar lliure. La bellíssima figura se sostenia damunt una base de metall lluent, que la feia girar quan s’accionava una clau de ferro oxidat, ja molt usada. 

N’Agathe va fer voltes a la clau, diverses vegades. I la ballarina preciosa va començar a voltejar amb una majestuositat impecable. I així com ballava, els flocs de neu queien indefinidament al seu voltant, mentre una suau música de violí es podia escoltar. Però arribaria un punt en què la ballarina tornaria marejada: el seu destí no era més que ballar sense parar. Girar i girar essent la més bella, però només quan algú activés la clau. Però encara era pitjor si no girava, ja que això volia dir que ningú la volia, i romandria solitària a la penombra per molt de temps, potser per sempre. Sense poder cridar per auxili, sense poder fugir de la seva contenció de cristall, i sense que les seves ferides mai curessin. Quina mala sort que n’Agathe no hagués trencat el cristall que l’empresonava, i així alliberar la seva ànima, cansada.

El temps s’escapolia aviat mentre n’Agathe encara admirava fascinada el seu regal. Al cap d’alguns minuts, o d’algunes hores potser, l’arlequí va obrir la porta de l’acolorida habitació.

-Quan vulgueu, senyoreta Weiß, el sopar està servit.

-És clar, moltes gràcies- va respondre n’Agathe mentre s’aixecava del llit tou.

-Per cert, crec que aquella ballarina esvelta se sembla molt a vós- va esmentar, i seguidament va començar a riure.

N’Agahte el va seguir novament pels passadissos laberíntics, i ara feia una mica més de fred. “Com pot ser un palau tan gegant alhora tan avorrit?” pensava ella. A la fi varen arribar a una sala colossal. A causa d’això, era probablement la part del castell més freda de totes, però n’Agathe ja estava acostumada als hiverns de Berlín, encara que la seva casa era més petita i més calenta. 

El saló immens estava decorat amb diversos estendards propis del llinatge de duc, entre els quals s’hi havia col·locat tímidament l'escut de la família dels Weiß: un cavall albí damunt un fons grisós. Regnava tot això un formidable llum d'aranya argent, però més enllà, el saló estava més aviat buit, a excepció de la taula folgada on romania en festí. L’exuberant quantitat  d’aliments era digna dels déus. Menjars dels quals mai s’havien sentit parlar fora del palau, peixos exquisits autòctons de la mar Mediterrània que potser fins i tot ja fossin extints, carns tan tendres que es fonien amb la mirada i una elegant selecció de postres magnífiques fetes acuradament amb merenga i ratlladures de coco, cobertes per una tapadora de vidre transparent. 

Però ni tots els més suculents menjars del món haurien pogut fer que n’Agathe se sorprengués, tot això per ella era massa predictible. Amb molta elegància es va asseure a un dels extrems de la taula, una mica decebuda en adonar-se que en tota l’esplendor d’aquell saló, ella estava tota sola amb el seu acompanyant menut, que va romandre dret observant la convidada, amb un somriure al rostre.

-On són, estimat arlequí, tots aquells fidels servents dels quals m’ha parlat? Si qualque cosa fa encara més mal que aquest fred polar és haver de menjar tota sola - es va queixar n’Agathe.

-Si el que voleu és companyia, no em mouré de la vostra banda en cap moment. - va respondre el bufó - Si el que voleu és conversa, parlaré amb molt de gust sobre allò que voleu debatre. Però els lacais del duc fan el que han de fer: servir-vos. No atorguen bellesa en aquest castell, i és per això que no els heu de veure. No és el seu deure ésser majestuós. Una altra persona haurà de prendre el seu paper.

-Què vol dir amb aquesta insolència?

-Mon senyor creu que la base del respecte i la submissió dels que ha de governar ha de ser condicionada per l’ordre, i clarament la base de l’ordre és la bellesa. I aquesta es pot crear, perquè fins i tot una porció de fang pot ser transformada en un bonic tassó. Tot el que ha de ser bell, diu mon senyor, serà bell si és seu. I vós, humil dama, heu de ser bella?

N’Agathe no va voler respondre: no sabia què dir. Les seves germanes sempre li havien dit que havia de ser bella, resplendent. L’ésser humà està destinat a crear bellesa, però això implica que hagi de ser bell? Al cap d’una estona, l’arlequí va començar a riure.

-Senyoreta, jo crec que una imatge no val més que mil paraules. Les màscares, per descomptat, són precioses, i les mascarades són clares expressions de bellesa i solemnitat. Però tots nosaltres naixem sense màscares, no són part del nostre ésser. Us ho tornaré a demanar: voleu dur una d’aqueixes esplèndides màscares, encara que no siguin vós? - va demanar, i seguidament va continuar rient.

-Aquesta rialla un altre pic. - va dir una mica irada n’Agathe - No és el paper d’un bufó fer riure el seu hoste, cantar com cent joglars cançons impertinents i portar felicitat a la seva cort? L’única cosa que aquesta rialla ha aconseguit és enutjar-me encara més si és possible.

-I per què no hauria de riure? Tot és tan summament divertit que quan hom s’adona, no pot evitar les riallades. L’absurd és fins i tot hilarant, i estic segur que vós també riureu quan ho vegeu tot com jo ho veig. A més, les ordres de mon senyor van ser concises i clares: treure-us un somriure. I jo jur per la meva ànima que abans de l’esdeveniment, haureu somrigut. 

Aquell banquet no va suposar res veritablement especial per a ella. En certa manera, suposava que els festins en aquell palau d’hivern serien constants. Quan va finalitzar, el bufó la va acompanyar novament a les seves cambres, que ja no lluïen tan esplèndides com abans. Els colors dels quadres s’havien apagat, com ho feia també lentament l’esperança de n’Agathe. 

Poc després que la innocent Agathe s’acabés d’acomodar a aquella habitació gèlida, el bufó va demanar per entrar una darrera vegada al dormitori, acompanyat per dues àuries copes altes amb vi blanc al seu interior.

-Abans d’acomiadar-me, brindem. Brindem per la vostra glòria. Brindem per la vostra gràcia. I brindem per la vostra sort, immensa sort, de tenir un destí tan venturós.

I així ho varen fer, i l’arlequí va abandonar l’estada definitivament. I n’Agathe es va ficar finalment al llit. No era un llit tan tou al cap i a la fi, i els llençols ni tan sols tan suaus i calents com semblaven. N’Agathe va tremolar molt durant aquella nit, i ni mil d’aquells llençols podrien haver-la protegida d’aquell fred. Tota aquella il·lusió amb la qual havia futur impecable.

Però en un moment donat d’aquella nit, tot va canviar. Inesperadament va començar a sentir una poderosa calor. Una vigoritzadora càlida abraçada de la sort. Per uns moments, ja no feia fred.
 

 Comenta
 
Capítol 3 Catifa freda com la neu
No, no s'amagava cap pèsol sota els llençols, esperant ansiós ser descobert per la seva fina pell de seda. No, tampoc l’esperaven set nans divertits per festejar-la; encara que no ho farien perquè el seu rostre no era blanc com la neu. Ni tan sols habitava al palau una fada  amb la intenció de vestir-la amb talons de cristall, perquè de fer-ho només l’estaria engabiant encara més. Va ser aquella nit quan n’Agathe va descobrir que ella no vivia en un conte de fades, i que fes el que fes mai tendria un final feliç. I durant els seus somnis nefasts, ella girava a les tenebres, i ballava al so d’una música que ja coneixia. 

En qualque moment, la porta de fusta de cirerer va ser oberta pel fidel serf de l’afortunada, la qual cosa va donar pas als raigs de llum del Sol matinal a les seves cambres. Un Sol que va encalentir més l’estada, on ja el fred havia fugit. Romania encara a la llengua de n’Agathe un matís subtil de raïm.

- Us desig un bon matí, estimada.- va esmentar un nou pic amb un somriure desagradable als llavis - L’esperen dues dotzenes de criades per quan estigueu preparada, senyora.

I així n’Agathe va seguir novament el bufó, i per darrera vegada, pels passadissos, ara gloriosos per un to groguenc, i la claror i calor del Sol al matí. És en certa manera curiós: la llum del nostre astre és d’un color blanc pur, blanc com el cotó, com l’escuma del mar, com el sucre o com la neu. És molt blanca, però encara així calenta, i bella, i en qualque punt tots els seus raigs, tots els seus colors vius i tota la bellesa de l’arc de Sant Martí fugen, ara belles com han de ser, i pures com cal. Ara lliures, sense haver de seguir la direcció determinada pel primer raig.

El bufó no mentia, i va conduir n’Agathe fins a una ampla estada, plena de miralls de marcs daurats on es representaven flors, amb taules on sobresortien els colors dels cosmètics, i les més conegudes filadores del ducat. Totes lluïen vestits tan negres com l’esquena d’una mosca vironera, cobrint el seu rostre amb el mateix color, lleig, semblant fins i tot que eren de dol. L’única cosa que havia mort al palau era l’alegria i l’esperança. 

En un silenci espectral i amb una coordinació increïble, començaren a endolcir l’aspecte de n’Agathe. Perquè certament, tot allò que hagi de ser bell, serà bell si pertany al duc de Baviera. N’Agathe Weiß per l’anhelat esdeveniment va ser decorada amb una gruixuda capa de maquillatge blanc, uns cabells recollits formant remolins que s’alçaven, enganxats per trenes i encapçalats per una corona de gessamins, i un vestit de cua veritablement llarga, la qual gairebé podia servir de granera per llevar la pols de tot el sòl del palau, amb brodats exquisits damunt la seda blanca. L’única cosa que podria haver fet aquella imatge més divina si encara era possible, hauria estat unes sabates de cuir a l’altura d’aquella magnificència, però no, i ni tan sols n’hi varen oferir. Tota la cerimònia la faria descalça, però tampoc ella va dir res. 

I totes les al·lotes que en aquella estada la serviren, van acompanyar n’Agathe fins al saló nupcial. Amb pas de tortuga, n’Agathe gaudia dels seus darrers moments de llibertat, abans de confinar-se per la resta de la seva existència en aquell palau. En aquella presó de l’esperit. Novament es va trobar amb totes les portes de les diferents habitacions obertes, i amb interiors depressius, abandonats, oblidats. I quan li va semblar que arribaria en aquella porta de fusta de cirerer que en un primer moment havia trobat tancada amb pany i clau, i que li va obrir pas a una il·lusió passatgera, no es va trobar més que amb una darrera estança coberta per llençols blancs, d’on la vida ja havia fugit, únicament habitada per un cúmul de neu a un racó. Ara era una habitació més.

La seva marxa va continuar fins a una obertura gegant d’aquells passadissos d’on sortia una llum encegadora. El saló nupcial era immens, colossal, extraordinari. Contenia  centenars, no, milers d’ànimes de peu en el seu interior. Totes les persones de l’alta aristocràcia del Sacre Imperi, prínceps, ducs i comtes que volien presenciar l’espectacle. Però d’entre tota la multitud, n’Agathe podia jurar amb una certesa indiscutible que ningú de la seva família era allà, i no només pel fet de ser un llinatge amb una manca de prestigi. 

I va ser l’arlequí l’encarregat d’acompanyar-la fins a l’altar damunt una catifa allargada, amb un color semblant a la llet. I abans de començar la carrera, el bufó li va atorgar aquella ballarina menuda i engabiada.

-Veritablement és això el que voleu? - li va demanar a n’Agathe.

-No, però no és a les meves mans escollir-ho. Jo no puc decidir viure fora d’aquesta presó, lluny del fred infernal que habita aquest palau.

-Com? Encara teniu fred?

-No, en realitat. És potser l’única cosa bona que he tingut aquest matí.

-Heu de recordar el jurament que us vaig fer. Encara no sou davant del duc - va esmentar, aquesta vegada sense riure i amb una mirada de determinació en el seu rostre no gaire agraciat. 

Després d’escoltar aquestes paraules, n’Agathe, amb els peus descalços va fer el seu primer pas. Però allò no es va sentir com una catifa suau i agradable, sinó com una punyalada al  peu, però totalment neta, sense sang que tenyís aquella blancor. I a més a més, el dolor anava augmentant a cada pas. Però ella no es va aturar, va continuar caminant damunt aquelles cent mil dagues, i era un dolor que hauria de suportar per molt de temps. Aixecava el cap per adonar-se que cada cop l’altar semblava allunyar-se més, i el seu acompanyant havia desaparegut. 

I durant aquell passeig insuportable d’angoixa i amargor, els convidats van mostrar els seus veritables rostres. Llevant-se les seves màscares d’hipocresia i formalitat, exhibien éssers buits, sense ni tan sols una mica d’empatia pels crits sords de n’Agathe. Tots reien, però no així com ho feia l’arlequí, sinó amb rialles estridents i malignes. Més enllà de l’elegància i la falsa bellesa que pretenien portar, poca cosa els diferia dels dimonis dels nostres malsons. I durant un punt d’indignació, fruit d’aquella humiliació, n’Agathe va llançar, amb totes les forces que encara posseïa, la petita ballarina al sòl, on el cristall es va trencar en milers de petits vidrets. I molts d’aquests fragments acabaren a les plantes dels seus peus delicats, ara sí originant-li petites ferides, però que ni tan sols li causaren gaire  mal. 

N’Agathe inicià ara una formidable cursa per arribar al seu promès, tot cruixint les dents per suportar tot el que li passava, i deixant, a cada trepitjada, una empremta de sang del seu peu nu. Sang d’un color vermell estrepitós, que trencava  tota la tonalitat blanca del saló. 

En un darrer sospir, l’encara senyoreta Weiß va arribar a pujar els  esglaons menuts que atorgaven accés a la plataforma on es trobava, immutable, el nuvi. No obstant això, no va poder aixecar el cap per observar la persona per la qual tant havia patit. Els seus peus ja no eren capaços de sostenir el seu lleuger cos de porcellana. Aleshores va caure sobre els  genolls, tot tremolant, potser per la inseguretat, o pel dolor, o per cap de les dues coses.

No va trigar gaire a adonar-se n’Agathe que no havia caigut davant l’honorable Kafka, duc de Baviera; ni davant una munió de persones rellevants dins el seu estatus social, veient com ella mateixa es posava en ridícul; ni tampoc va caure damunt una catifa de cotó suau ara tacada per la seva sang, llinatge de la qual ningú recorda. N’Agathe caigué damunt una capa gruixuda de neu, tan freda que la seva pell ja no l’ arribava a sentir. No lluïa un vestit de cua llarga, massa incòmode, ni maquillatge, ni un pentinat excessivament extravagant. 

La lluna albina contemplava apassionada les aventures de n’Agathe, amb la pell totalment  pàl·lida pel fred de l’hivern a Augsburg, i les seves trepitjades, ensangonades, del seu camí nivi des del castell. Veritablement, mai no havia arribat la calor del Sol matinal a Baviera, i ella ho agraïa. Encara conservava un gust de raïm als llavis, però també una altra cosa que no sabia reconèixer

Durant els seus darrers instants, n’Agathe admirava el paisatge del bosc, amb els arbres majestuosos coberts de neu blanca que cultivaven un color verd magnífic, el qual deixarien veure uns mesos després en la primavera. Va girar-se enrere mirant  tot el camí que havia recorregut, i no era capaç de discernir el palau darrere del fi mantell dels flocs de neu, però el que sí podia veure era la ballarina, trencada amb la seva gàbia, i ara més lliure que mai.

Entre els arbres, il·luminats per la llum blanca dels estels, va poder distingir una ombra que li resultava familiar, amb un barret de quatre puntes caigudes. No hi podia haver sentiment major d'agraïment , i per la manca de forces per poder dir-ho, va somriure, amb unes dents tan blanques i pures que es reflectien per tot el bosc. 

Només quan n’Agathe va caure definitivament al sòl, va ser lliure i feliç.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]