Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



rosa.roy
Terrassa
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 El senyal dolç però incansable
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.



En un primer moment va romandre allà, palplantat. Una senyora va topar amb ell i el va mirar esperant una disculpa; un perdó que no va arribar mai. La dona grassa va dirigir els ulls cap a on semblava ser-hi la mirada fixa d’aquell home estrany, i va arronsar les espatlles brandant el cap. “Bojos…”, va dir entre dents. 

I és que Kafka no podia creure-s’ho; no era pas el primer cop que la veia.

Una altra empenta, aquest cop d’un senyor amb massa presses pel bon dia que feia segons el gust d’en Franz. Aquesta última el va desvetllar, i va intentar apartar la mirada d’aquella nena, que cada cop plorava més fort, s’estrenyia els braços amb més insistència i semblava fer-se més petita en la seva pròpia abraçada.

Ell sabia que ella no era real, o almenys així volia pensar-ho. Ningú la veia, ningú la mirava, ningú sentia el seu patiment. 

Però no era indiferència humana; realment, ningú podia veure-la.



Com un llamp, li van passar per la ment els dos moments més significatius en què l’havia vista.  

El primer fou a la plaça del mercat. Va sortir a passejar per a admirar la nova estació primaveral que s’aproximava, com a ell li agradava fer, ja que adorava la brisa fresca. Així i tot, l’hivern era casa seva. Quan feia molt fred li agrada sortir al carrer sense cap mena d’abric; a ell l’aire gèlid no el molestava. Considerava que la gent que tenia fred era perquè no era suficientment forta mentalment. Ell era capaç d’estar despullat a la neu, almenys així ho creia, perquè s’havia acostumat a la pell freda i al nul contacte físic amb la gent. Per tant, la calor humana no era una cosa que el preocupés.

Perquè conegueu millor a l’home del qual us parlo, s’ha de dir que la gent no el solia mirar tampoc a ell, i no sabia si això el feia feliç o simplement s’hi conformava.



Tornant al record, estava assegut a un banc de la plaça quan de cop la va veure. Ell era una persona observadora, i sempre ho recorria tot amb la mirada, però no massa; no volia analitzar, així només aconseguies que les coses perdessin la seva gràcia, perquè te n’adonaves de la seva senzillesa. Va ser tot qüestió d’un segon, però ràpidament va dirigir altre cop la seva mirada en aquella direcció. Hi havia una nena estirada sota un banc. Semblava que s’amagués, tot i que se la veia completament. En Franz va somriure pensant en la il·lusió de la infantesa, i amb la mirada va buscar el grup de nens amb qui havia d'estar jugant; però no li va semblar que n’hi hagués cap, ni ningun nen buscant-la. Va decidir acostar-s’hi, però just quan va tenir aquesta idea ella va aixecar el cap i es van mirar. Quan s’hi va tornar a fixar, sota el banc no hi havia ningú. Aquesta escena, de veure-la i deixar-la de veure al segon, es va repetir dos cops més durant la setmana. El que al principi considerava casualitat, finalment el va acabar inquietant profundament, i el va preocupar que la nena vagués sola pel parc. A la ciutat es coneixia tothom, i a ella no l’havia vista mai. 



El dia que va adonar-se que ningú la veia fou un abans i un després. La va veure rere un policia mirant-se tendrament les sabates a l’estació de Kensington, un matí a les 11 a.m., i tot i que ni tan sols li parava atenció, el va tranquil·litzar veure-la amb un adult que pogués ajudar-la. Seguit d’un impuls, va acostar-se al policia a llargues passes, tot i que mantenint les distàncies tant amb el policia com amb la nena perquè ella no pogués sentir-lo. Després d’una breu salutació, en Franz no es va resistir, i va dir: “Hauria de vigilar a la nena, senyor”. El policia el va mirar de fit a fit, i va deixar anar un: “Com va tot? Se’t veu cansat”. La perplexitat d’en Franz era espectacular, i tremolós, va reprendre el seu discurs; “La vaig veure ahir sota un banc, em sembla que necessita ajuda. És el segon cop que la veig però cada cop que ho faig està sola.” El somriure burleta de l’agent va desaparèixer de cop, per alegria d’en Kafka. “De qui parles?”, va deixar anar. En Franz, intentant no perdre la calma del que semblava evident, va fer un ràpid moviment d’ulls assenyalant rere el policia. L’autoritat es va girar pausadament, va observar amb atenció, i finalment el va mirar, parlant entre sospirs de resignació: “Franz, amic. Que t’ha passat? Torna a casa, va”. Ell no s’ho podia creure. Mentre intentava tornar a articular paraula, es va trobar caminant cap a casa de forma gairebé mecànica. 



Es va sentir humiliat; no ho entenia. Tornant cap a casa va reflexionar en el fet que, si la gent no el comprenia, només podia ser perquè ell no tocava ni parlava amb ningú. I la conseqüència d’això, era que la gent sentia rebuig si ell tocava o parlava amb algú; definitivament, la societat no estava feta per a ell. 



L’altre tema era la nena. El policia havia mirat en la seva direcció, però passant la mirada a través d’ella. Li van venir en ment totes les altres vegades que l’havia vist efusivament. No recordava cap mirada de sorpresa ni de complicitat amb ningun altre vianant. És més, no recordava cap mirada cap a la nena; totes havien sigut anteriorment com la del policia. 

No volia acceptar la veritat que li estava a punt de caure a sobre, i com si la pogués sentir gairebé físicament, es va agafar el cap per intentar evitar el pensament. No la podien veure; ningú la va mirar sota el banc, ningú ho havia fet ara. 



Que potser estava boig? Ell sabia que no. Fos el que fos, allò no podia ser, però l’evidència de la situació no l’ajudava. “El boig de debò no deu pas pensar que ho està”, es deia a si mateix, mentre tenia un calfred. Ell sabia que no estava boig; als pobles sempre n’hi havia un, i no era pas ell. Era l’Ull tort, el dels afores que alguna vegada havia corregut despullat per l’estació, o que anava regalant formigues als nens quan sortien de l’escola. Però ell simplement era en Pell freda.



Tot això havia passat feia un parell de setmanes, però feia uns dies que no se li apareixia. Ara, de cop, la tornava a veure al parc Steglitz, el més bonic del poble, just quan creia que s’havia curat de la seva bogeria momentània. Mirant-la detingudament, es va sorprendre de veure que no s'esvaïa. Fins i tot va parpellejar vàries vegades, va mirar en diverses direccions, però quan tornava a fixar la mirada allà seguia, amb un plor dolç però incansable. “Potser és un senyal”, es va dir a si mateix. Va fer cas omís de les seves ganes de marxar corrents d’allà, i s’hi va acostar.
 

 Comenta
 
Capítol 2 Cercar l'error i trobar l'oblit...
Aquella trobada fou ben estranya. No sap si es van passar hores en silenci, potser minuts, però la sensació va ser eterna, tot i que rarament còmode. La nena havia deixat de plorar, era increïble el contrast; havia passat d'estrènyer-se fortament fins a semblar un punt, a recuperar la serenor i aixecar el cap. Finalment, quan ja es veia el sol prou baix com per a adonar-se'n del temps de rellotge que havia passat, en Kafka va girar-se a mirar a la nena. Ella jugava amb un pal amb els ulls fixos a terra, fent dibuixets a la sorra del parc.



- Em dic Franz. - va dir ell, esperant una resposta. - Això, Franz. Perquè plores? - seguia insistint ell. Ho va tornar a repetir amb un to de veu més fort i finalment la nena va girar-se, i amb una breu inclinació de cap va dir-li que ja sabia qui era ell. Mentre en Kafka intentava encabir aquesta afirmació, ella va aixecar-se i li va oferir la seva mà. - Anem? - va dir-li la petita somrient, amb la mà suspesa a l'aire. Gairebé guiat per un impuls, ell va col·locar-se al seu costat sense tocar-la i van començar a caminar. En Kafka sense saber-ho estava a punt de viure una experiència que l'acompanyaria tota la vida.



Observant el meravellós parc Steglitz i recorrent els petits camins formats per la naturalesa ben cuidada, en Franz va escoltar atentament tot el que la noia volia dir-li. Tenia moltíssimes preguntes, però ella semblava llegir-li la ment com si d'un llibre obert es tractés.



- Sé que et preguntes qui sóc. És graciós com intentem saber de què estan fetes les altres persones quan no coneixem ni la nostra pròpia essència, oi? Mmmm... que t'hauria de dir... és difícil d'explicar. Potser el millor és que ho vegis. Dirigim-nos cap al mausoleu. Reconeixes les dones que hi ha assegudes i que conversen animadament? -



Ell encara intentava entendre què estava succeint, però el que sabia és que no volia ser gaire a prop de tota aquella gent. Com si amb això ja l'hi hagués respost, ella va continuar.



- Exacte. L'Elisabeth i la Jane. Eren molt amigues teves quan eres petit i vas venir aquí amb el teu pare. -

Va rebre aquestes paraules com si una fletxa l'hagués travessat a banda i banda del pit. En Franz va frenar de cop i la va mirar directament als ulls; en sortien gairebé espurnes. Ella, en canvi, estava completament serena, fins i tot semblava amagar-se una rialla sota el seu posat seriós. Intentant mantenir la calma, ell va preguntar-li qui era i que volia. Com un rierol van començar a aparèixer totes les preguntes que se li estaven teixint a la gola. Per què se li apareixia només a ell, per què podia llegir-li la ment o això era el que semblava, per què havia triat aquest moment per aparèixer, què estava succeint, qui...



- Plorava de veure't. Segueix-me. - Es va limitar a dir ella, sense perdre l'aura de tranquil·litat que la rodejava.



Van arribar a prop de la peixateria del mercat. Des del turó del parc, ella li va assenyalar en Joshua. - A l'institut éreu inseparables. Va venir a veure't fa uns anys abans que l'eliminessis d'aquella manera de la teva vida. - I sota la mirada atònita d'en Franz, va dirigir la seva atenció a la Nora, una dona que llegia en un banc uns metres més enrere. - Recordaràs el primer petó també, suposo. - Ell, que començava a tenir els ulls humits i tremolor als braços, volia frenar-la d'alguna manera. - Ja hem parlat suficient de mi. Em sembla que no estem jugant en les mateixes condicions. No sé qui ets i si ets un càstig de l'infern digui-li que se m'emporti amb tu. Em dec estar tornant boig... - Ella va mirar-lo tendrament als ulls i va sospirar. -Suposo que tens raó, Franz...-



Caminant pel bosquet que portava a la sortida del parc, ella va començar a explicar-li.



- No és gaire important saber qui sóc, però l'únic que puc dir-te és que sóc un record. No teu, ni de ningú, sinó del temps. No em miris així, no és pas de bojos. Tothom en té, i no només un. Ja sé el que em vols dir... però no sé si és prudent parlar gaire. El que haig de fer és mostrar-te. No... ningú m'ha enviat aquí. He sigut cridada per tu, perquè corres un greu perill. - Parlava amb una rapidesa i un neguit notables, el que recordava a pesar de les seves paraules que no era més que una nena.



En Franz s'estava gairebé marejant, però s'havia proposat entendre què estava succeint.



- De què ets un record? Perill de què? Parla clar!.- La desesperació era tangible.



Finalment, la petita va decidir obrir una mica més l'escletxa de tot aquell misteri.



- Necessito que siguis conscient del que vas fer. Ara et diré que sóc, i necessito que ho entenguis. Sóc una oblidada. Una oblidada per tu, per la Nora, per l'Elisabeth, pel Joshua i per tothom. I estic condemnada a ser el record que mai he sigut i que ningú té de mi, ni jo mateixa. No sé com em dic, ni perquè tinc forma de nena, ni la vida anterior que vaig tenir, o si en vaig tenir alguna. He sigut cridada, és l'únic que sé. Necessito que tu cerquis en el teu passat, remenis els calaixos del record, i hi trobis l'error.-



En Kafka no entenia a què es podia referir, tot i que en el fons del seu cor una veueta que no era seva sabia de què es tractava. La veu segura i aspra del seu pare era l'única que aconseguia calmar-li aquella ràbia que temps enrere l'havia consumit. En Franz tenia molt clar de qui fou l'error, fou de tota la societat que li donà l'esquena al seu pare, que el va deixar morir aquella nit, sol, sense escoltar els seus crits d'auxili. Ell sabia que el seu error havia sigut la seva mort, i que hagués sigut fins i tot més justa la mort de totes les persones indignes d'aquesta ciutat que estava trepitjant. Ell sabia que ni la Nora, ni la Jane, ni el Joshua, ni el policia l'havien ajudat mai. Ell donava l'esquena a tothom que abans li havia donat a ell i al seu pare. Des d'aleshores no havia sigut mai feliç. Li van començar a aparèixer les imatges de com havia tret de la seva vida aquestes persones, de com s'havia tancat en el seu patiment, de com s'havia fabricat la seva pròpia trampa; va posar tants cadenats i tantes cadenes a les portes del seu cor que ja no sabia obrir-les. El buit d'escalfor que havia deixat la mort del seu pare l'havia acompanyat allà on anava; a la seva solitària casa, a la brisa congelada de cada matí i a la pell freda que donava vida al seu malnom. Però va recordar el riure ofegat de la Nora, els estius amb en Joshua, les tardes d'escriptura amb l'Eli i la Jane. Estava totalment atrapat, perquè sentia nostàlgia i dolor quan pensava en aquestes persones, sentiments confusos que després es delimitaven clarament en la ràbia, i les cadires trencades de cada seva ho sabien millor que ningú. Però de cop va semblar-li que entenia a la nena, i va mirar-la sorprès. Ella somreia amb els ulls humits. Va intentar donar-li la mà, però ell la va refusar amb un ensurt. No li agradava tocar a ningú.



- M'estan oblidant, oi? La meva consciència t'ha cridat perquè em salvis de caure en un pou sense sortida?-

- Podríem dir que estàs en el pou ja, Franz. Vas fer fora aquestes persones de la teva vida, i és comprensible, estaves trist, enfadat. Però quants anys han passat? Ningú podia preveure la seva mort. Te'n culpes d'ençà que va passar però tu tampoc podies saber que l'atacarien aquella nit. I ells menys, Franz. Sé que ho revius cada nit abans d'anar a dormir. Pots sentir el crit, la bala frisant l'aire i el fastigós assassí corrent pels carrers mullats de la ciutat. Vas aconseguir ser un monstre de ràbia, però ara t'està passant el pitjor; la indiferència. Tan teva com dels altres per la teva vida. L'oblit és el pitjor càstig. Si l'infern existís, seria indubtablement aquest. Corres el mateix perill que jo... de tancar-te en tu mateix, desaparèixer del mapa, de la vida de tothom... De convertir-te en el record que mai has sigut per ningú. Al final serà massa tard, Franz.- Veient l'expressió desfigurada de l'home, ella va obrir els braços en senyal de compassió per fer-li una abraçada. Ell va allunyar-se al mínim contacte de les seves pells, va sentir el rebuig de la calor humana i va començar a plorar.



- Les persones que vaig fer fora de la meva vida no em volen ni veure, nena. Et penses que no he intentat ja arreglar el meu error? A la Nora gairebé la mato també, aquella nit. En el cotxe cridant, accelerant... fou la veu del meu pare en el fons del meu cor la que em va dir que frenés. Ella va aixecar-se, va tancar la porta i va desaparèixer rere les seves passes. O en Joshua, vaig estar durant dos anys dient-li que em deixés en pau. Ell m'escrivia cartes, o venia a visitar-me, i la seva bondat em provocava fastig. Perquè no l'havia tingut amb el meu pare? Va morir molt a prop d'on en Joshua treballava, durant els seus torns a més. M'és igual que no el sentís, petita! M'és igual tot! Vaig haver de ser molt cruel perquè entengués que em preferia lluny, i perquè em deixes viure en pau. La Jane i l'Elisabeth... van dignar-se a publicar-ho al diari, amb un escrit que li van dedicar. Tot el poble semblava tan afectat... Mai van venir a dir-me res... -



En Franz tremolava, i a ella se li estava acabant la paciència.



- Kafka, viure en pau? Volies allunyar-los de la teva vida per a viure en pau?! Mira't, Franz! T'has estat rosegant el cor sol en la fredor de casa teva, has aconseguit tenir pànic a les mostres d'afecte i a la calor humana. Perquè creies que potser no va venir ningú? Tothom sabia com estaves! La Jane i l'Elisabeth segurament van parlar amb la Nora, i tots heu fet el mateix error; deixar passar els anys i no enderrocar mai la ferma muralla que s'estava col·locat entre tu i el món. Què diria el teu pare, Franz. No deixes descansar la seva memòria. Com t'he dit, l'infern és l'oblit, i per culpa teva no permets que es parli d'ell... L'estàs condemnant amb tu. I has intentat canviar el que vas fer, sé que has escrit cartes que després no has enviat, per por i vergonya de tu mateix. Per això sóc aquí, per enderrocar el mur de fang que fa anys que es forma sobre el teu cor i la teva persona, per evitar que la gent es conformi i ningú mai més et recordi. I per fer descansar al teu pare, que s'ho mereix. Ja hem arribat a casa teva, Franz. Pensa en tot el que t'he dit, i demà vine'm a veure un altre cop al parc; t'estaré esperant.
 Comenta
 
Capítol 3 Això és un adéu
El teu fill, Pell freda”

 

<div style="\&quot;text-align:" justify;\"="">En Franz acabava de buidar tot el que havia sentit durant els últims dies, en forma d’una carta que mai arribaria a la persona a la qual estava destinada. Però no li calia; mentre escrivia sabia que el seu pare era conscient de tot el que li explicava, i que li estava agraït. Passejant per l’habitació va recordar-se a si mateix un mes abans. Com podia haver viscut tot aquest temps així? Com podia haver convertit allò en el seu estil de vida? Ara el que li costaria més feina seria perdonar-se a ell mateix. Però estava tranquil perquè sabia que tot el seu entorn, i sobretot, el seu pare, l’havien perdonat ja. Ara només li tocava fer-ho ell. 



Va observar la carta col·locada en la preciosa màquina d’escriure. Mai li havien agradat els ordinadors; no hi ha res millor que el soroll d’aquelles tecles. Li donaven una sensació acollidora, d’estar a casa. I era de les úniques coses que no feia per plaer al record del seu pare, sinó per ell mateix. La seva habitació estava repleta de llibres, en els que s’havia absort durant tot aquell temps que havia estat sol amb si mateix. Tots estaven on havien d’estar, en perfecta harmonia. La seva vida també estava en calma; havia recuperat amics, i guanyat seguretat. La felicitat era una paraula que ja no li semblava llunyana, el record del passat li pesava sobre l’esquena però com qui porta una motxilla; quan vols, te la pots treure. I pots omplir-la i buidar-la com vulguis. Abans sentia que sempre havia estat sol, però realment la vida li havia donat un cop perquè frenés i tornés a agafar forces. La celebració era l’endemà i ja estava tot a punt, sobretot ell; estava preparat. Mirant per la finestra absort en els seus pensaments, va recordar-se que ja estava tot al seu lloc. Amb un sobresalt, va baixar a la sala d’estar, on estava la Sally asseguda. 



-Franz! Vam quedar aquí quan tot estigués a lloc, i ja fa estona que sents que està tot a punt en la teva vida. Sempre em fas esperar.- En Kafka va riure, i va asseure’s al seu costat. -T’havia trobat a faltar, petita! Tu i els teus jocs de paraules… Ui, quina cara! Que vens a posar-me alguna excusa perquè demà no podràs venir a la celebració?- Ell seguia amb el seu to juganer, però va deixar de fer broma quan la va veure amb un posat tan seriós. -Que passa alguna cosa?- Va insistir més preocupat. 



La Sally va sospirar, i va agafar-li la mà (ja que ell estava aprenent a trencar la barrera del contacte físic). -Això és un adéu, Franz. Ja no em necessites a la teva vida. Però fes-me cas, no és això el que m’entristeix, és el fet d’oblidar-te i oblidar el que hem viscut. És al que estic condemnada. Però em fa feliç haver-te allunyat d’aquest món, i de veure com has millorat. M’enorgulleix en qui t’has convertit. Els dos sabíem que no estaria per sempre, però jo no m’havia fet a la idea d’oblidar-te. Però és bo; tot està on ha d’estar. Menys jo. Espero que no rebis mai l’ajuda de cap altre record. Em promets que et cuidaràs?-

En Franz tenia els ulls humits però sabia que això havia de passar. Ella havia fet la seva feina, i l’havia fet el millor que havia pogut. Li havia millorat la vida per complet. Mai podria tornar-li el favor de cap manera possible. 

-Franz, pensa que jo t’he acompanyat, però les eines te les has creat tu, la vida te l’has millorat tu. Et deus a tu mateix tot el que has aconseguit.-

Finalment, en Franz va poder articular paraula. -Sally, seràs la protagonista de la meva pròxima novel·la. Encara no t’ho havia dit. No crec que pugui oblidar-te mai. Gràcies per la confiança que has posat en mi, quan ningú més la tenia. Ni jo mateix.- En aquell moment els dos sabien què havien de fer. En Franz per sorpresa seva, va precipitar-se a fondre’s en una abraçada amb la petita. Van estar abraçats una llarga estona i se sentia diferent, molt diferent. -Adéu, Pell freda.-, va dir una veu llunyana. Ell va aixecar els ulls i va veure que no estava abraçant a ningú. Mai li havia dit pel seu malnom, però de cop va entendre per què.



Ja no tenia la pell freda. No sabia si estava a punt d’explotar o realment una pell humana és així de calenta i tot aquest temps havia estat gairebé maleït. Però no només era ell, també casa seva. S’havia convertit en un lloc acollidor on les parets escalfaven l’interior. En Franz va córrer a obrir la porta de casa i va respirar profundament; l’aire del carrer ja no era gèlid. Mirant al cel amb els ulls humits va dir: -Adéu, Pell freda.-
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]