Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



SalvadorSantanaBoix
Benicarló
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Estiu
Aquell plor...



El plor d'aquella nena ple de ràbia, ple de tristesa, ple de llàgrimes salades, ple de pensaments reprimits al cap, en el cor, en la vida, però sobretot absent d'alegria.



Un judici injust.



Aquell plor va ser provocat pel nen de cabellera llarga i rossa, vestit com un vulgar nen de família rica i egocèntrica. Amb només veure l'escenari es podia concloure el final, però sense haver vist el principi de tot allò ocorregut, es podia apreciar que el nen, criat i educat en els carrerons de gossos bruts de ment i rics, havia saquejat a la nena, que expressava la seva tristesa a través d’un plor desemparat, a causa de l’egoisme del xiquet.

 

Reflexió d’un instant.

 

Aquell plor llarg, però al mateix temps, tan curt. Franz Kafka va tenir una revelació dels seus propis sentiments, va notar com aquell plor es va aprofundir fins al seu cor, inert de felicitat ni de lament. Aquest plor no era present, era passat. El passat d'aquest plor no el podia superar ni el futur, el plor passat, però oblidat en el record, oblidat en el record i els pensaments més feliços, tristos i esperançadors.

 

Passat reencarnat en present.

 

Plor, llàgrimes, pensaments. Tot arran del passat, aquest passat oblidat, aquest passat trist, aquest passat desconcertant. En resum, aquest passat que tots sofreixen en silenci, aquest passat afligit moralment. Eixe sentiment que esta en el seu cos, era nostàlgia. Nostàlgia per una persona, també podria ser.

 

Reconeixement del sentiment.

 

Aquest sentiment lleuger que aflorava en el seu cor, tot el cúmul de sentiments era una demostració d’afecció per la pèrdua del seu germà. La tristesa sentida era perquè el plor d’aquella xiqueta li recordava al plor del seu germà quan va arribar a aquest mon, quan va observa la realitat del significat viure, quan va reconèixer que era un ser inofensiu i vulnerable a qualsevol estímul extern.  

 

Raonament del present.

 

Com el seu germà va plorar perquè es setia indefens, va assimilar que la xiqueta sentia el mateix, sentia tristesa per l’arravatament de la seua nina. Sense pensar-s’ho va anar a socórrer la xiqueta, ja que es penedia de no poder ajudar al seu germà. Al arribar, després d’esquivar i sobrepassar parelles i mares, acompanyants de xiquets en el seu mon de xiquets, només ficar el seu peu dret en el mateix metre quadrat, va alçar la mà esquerra amb el palmell obert, i va donar una manotada a la galta dreta del xiquet ros i ric, suposadament havia furtat la nina a la seva pertanyent.

 

Reacció desproveït del fonament.

 

Després d’aquella bufetada, després d’aquell so del contacte de la pell del palmell de la mà de Kafka amb la pell de la galta d’aquell xic. Després d’aquella marca roja de la palma de la mà a la galta del xiquet, desprès de tot el cúmul de successos es va parar a observar bé l’escena. Totes les hipòtesis pensades des del principi, començaven a avergonyir-lo.

 

Principal hipòtesi mal feta.

 

La conclusió errada era el principal pensament anterior va ser que el xiquet ric ple d’avarícia, ple d’egoisme i educat com un gos, abandonat pels carrerons, educat en la indiferència i en el menyspreu, i l’únic que havia de fer, per a aconseguir tot el que volguera, era que sols havia  d’agafar-lo o desitjar-lo, per a què el seu progenitor, educat com el fill, en la indiferència i en el sentiment de superiorat.

 

I la nina?

 

Aquesta estava en les mans, brutes d’avarícia, d’aquell nen. Al veure eixa escena, la xiqueta plorant i el xic amb la nina a les mans, va sospitar el que no era, va sospitar que el xic ple d’enveja, va arravatar aquella nina rosa amb els cabells curts i llisos, que vestia uns texans blaus i llargs, però també duia una camiseta morada. Era molt fàcil de descriure perquè era el sentiment feminista compartit entre Kafka i la pertanyent de la nina. 

 

El so de la galta...

 

Després d’aquella mostra d’odi, a aquell xic ric, la víctima va esclatar a plorar pel mal que sentia en la seva galta dreta. A l’instant de pegar-li aquell colp, un calfred va recórrer el seu cos, ple d’odi i rancor, pel suposat acte del xiquet. En aquell moment, Kafka, va sentir que alguna cosa no estava anant bé, però no sabia el que havia deixat passar.

 

Ressaltar el error suposat.

 

Quan el xiquet va trencar a plorar, es va sentit com pensava que era aquell xic, una persona educada com els gossos, referint-se a què els problemes no se solucionen parlant, sinó que, se solucionen batallant per saber qui era el més fort, i per conseqüència qui era el que tenia raó. Després de deu segons intensos i eterns, on el xiquet plorava i cridava l’atenció dels pares i dels que no son pares, obsessionats amb els seus mòbils, l’escoltar aquell plor l’únic que van fer per ajudar, va ser escriure un missatge als seus contactes, dient-los que un xiquet està plorant en el parc #QUINALLASTIMA. Però també hi havia pares, ancians, parelles enamorades, parelles que encara no sabien que eren parella i xiquets, que al plor intens i ple de llàgrimes, van començar un xiuxiueig enfocat a Kafka, perquè estaven deliberant el que i el perquè d’aquell xiquet, per saber el provocant del plor.

 

Xiuxiuejos i mirades irritants, penetrants i criticants.

 

En aquell moment tan avergonyit, Kafka, per a calmar la tristesa d’aquell xic, va demanar-li disculpes dient-li que no sap el perquè d’aquell succés, però això no va servir de res. La xiqueta del costat, plena de llàgrimes i amb els ulls rojos, va preguntar a Kafka el perquè. Kafka a l’escoltar aquella veu innocent i temorosa, no sabia què respondre, bàsicament, perquè ni ell mateix no sabia el perquè d’aquell acte. Després de repensar el que havia de dir, va acabar en la conclusió que aquell sentiment d’ira i tristesa. No era més que un problema que té amb ell mateix, per no poder ajudar al seu germà quan el necessitava. I la resposta va ser la pregunta, que hauria d’haver fet des de el principi.

 

Què ha passat?

 

La xiqueta plena de por, pel que li podia fer o dir, li va explicar el succés i el perquè del seu plor de feia uns instants.

 

Aquella veritat...

 

El vertader succés es tracta del simple fet que la xiqueta estava jugant amb el caixó d’arena del parc, i l’imaginar la vida de la nina entropessar amb una ferramenta de plàstic d’algun xiquet que jugava per allí, i al posar la ma al terra, com acte d’un reflex involuntari, va posar la nina d’amunt d’aquella terra es va embrutar de pols i terra. La xiqueta a l’adonar-se la brutícia de la nina es va entristir i posar a plorar perquè era molt especial per a ella. El propietari de la ferramenta que va causar la caiguda de la xiqueta i per conseqüència la tristesa per l’embrutiment de la seua nina, i no era ni mes que el xic ric, antigament bufetejat, i per ajudar la seva víctima va agafar la nina, de les mans inertes i temoroses de la xiqueta, per a rentar-la.

 

Compungir-se de la hipótesis

 

A l’escoltar eixes paraules, Kafka, es va sentir com un captaire, com un criminal, com un avergonyit. A l’escoltar aquelles paraules de la xiqueta, mentre escoltava el plor del xiquet, el que volia fer era demanar-li disculpes però sense saber el nom, aleshores, Kafka va preguntar el nom d’aquells xiquets del seu costat. A l’escoltar aquella pregunta, el xiquet, va parar el seu plor i va contestar entre llàgrimes i mocs provinguts del seu nas, Jack, el seu nom i al segon va respondre la xiqueta amb una veu decidida, Denisse. Al veure arribar aquella informació al les orelles de Kafka, aquest va respondre amb el seu nom, Franz Kafka, però li solien anomenada Kafka.

 

Fetes les presentacions.

 

Al presentar-se entre ells tres es va calmar una mica l’ambient, i Jack va parar de traure llàgrimes. Kaka va disculpar-se amb els dos , i aquests estaven indecisos per si havien de perdonar-li o cridar els seus pares. No sabien què fer, però al veure la cara de Kaka plena de vergonya, plena d’arrepentiment. Kafka, al veure que Jack i Denisse no sabien el que decidir. Va pensar en suavitzar la situació contant-los un acudit per a què fessin una rialla. Aleshores, va pensar en un còmic famós. I va caure en Eduardo Gómez, que era el seu còmic favorit, quan  va adonar-se que potser no entendrien l’humor que feia Eduardo, bàsicament perquè es podria dir que ells no hi havien ni nascut quan ell es va morir. 

 

Un desconcertant moment.

 

Kafka va recordar un acudit que li feia gràcia, quan era un xiquet menut, l’acudit de Jaimito quan havia de fer el que li havia dit sa mare, llitar a son germà, bullir macarrons, parar la taula i passejar al gos. Mentre la mare de Jaimito li donava les indicacions, Jaimito estava jugant a la consola. Aleshores, quan anava a començar una altra partida va mirar l’hora i es va adonar que sols quedaven deu minuts per a què sa mare arribés. D’un bot es va alçar de la cadira i va anar corrents a gitar al gos, dutxar a son germà i demanar menjar per telèfon. Quan sa mare va arribar i va observa tot el que havia fet. El va renyar i el va castigar sense consola, i al cap de deu minuts truquen a la porta i a l’obrir va adonar-se que era el repartidor de menjar amb una bossa plena de menjar. Per sort va fer una cosa bé, Jaimito, va demanar menjar i va cremar el seu menjar. Llavors, es va menjar el que ell volia, com no, aquest nen sempre se surt amb la seva.

 

Carasses i mirades creuades.

 

Jack i Denisse no sabien perquè havia contat allò, van girar el cap per a mirar-se als ulls, i en aquell moment van esclatar a riure i a plorar d’alegria. Kafka a l’observar que la situació no estava tan tensa com abans, els va preguntar si ja l’havien perdonat, Jack i Denisse entre crits, llàgrimes i rialles, li contestaven dient-li com podien, que estaven molt agraïts per aquell monòleg que havia fet i per fer-los riure, aquests dos, el perdonarien.

 

Sospir.

 

Kafka a l’escoltar el que esperava escoltar des de feia una estona, mentre Denisse i Jack estaven cridant i plorant Kafka va sentir una mà en l’esquena. Al girar-se es va trobar a un home amb una barba frondosa, amb uns ulls verds, amb uns cabells canosos i amb el seny frunzit. Aquest home aparentava ira i pareixia enfadat i furiós per alguna cosa, però quina?

 

El cul al terra i les llàgrimes aflorant.

 

Quan Kafka va acabar de girar-se, per veure qui era, va obrir la boca per preguntar-li què volia, però no va poder ni articular ni una sola paraula, perquè aquest home li va pegar un cop de puny. Kafka, al rebre la galtà, va caure al terra i va observar com aquell home agafava Denisse del braç, dient-li que quina cosa havia fet eixe xic, Kafka, es podia deduir que era son pare. El qual havia pensat que Kafka havia fet mal a la seva filla, per això li va pegar. Mentre, la xiqueta intentava explicar, a son pare que el que havia deduït no era el que pareixia, però aquest no li feia cas. L’ultima imatge que va veure Kafka, entre llàgrimes, va ser la imatge de Denisse seguint arrossegada i Jack corrent per fugir d’allí. Mentre ell, Kafka, estava plorant al terra. I tot pel mateix que havia fet aquella mateixa tarda, en el parc de Steglitz, en aquell 
 Comenta
 
Capítol 2 Tardor
 

 

 

 

Els càntics pel passeig Orcolitz eren inevitables.

 

I els migdies, tan humits...

 

Amics estimats, amics des de la infància, amics que encara no sabien els enganys dels seus futurs enemics, mares i pares amb les mans plenes de ferides i plenes d’anècdotes de criar als xiquets engendrats per ells mateixos, i ferides per demostrar que si es pot aconseguir lluitar amb el mateix futur, inèdit, impredictible. El passeig de Orcolitz esclatà de fulles, dels plataners d’ombra, que adornen el passeig, amb fulles de diferents colors, hi havien verdes, grogues, però el color predominat era un marró amb tons groguencs. Debut a l’arribada de la tardor.

 

Soledat.

 

Franz Kafka al detendre’s, en un banc ple de fulles del passeig, es va delectar amb la suavitat, la delicadesa i la dolçor d’aquella fulla despresa del seu arbre.

 

Reflexió...

 

L’acte de la fulla, al desprendre’s de el seu pare, era el mateix que l’acte que han de fer la majoria dels xiquets, l’acte de desprendre-se’n dels pares, també es sol dir, fugir volant del niu. 

 

Carrera tancada.

 

En la ment de Kafka passaven molts de pensaments, tots nascuts del dubte que tenen tots a la seva edat, la difícil decisió de quin camí agarrar? On anar? Jo, com a persona estaré preparada? El podré finalitzar? Podré volar, com aquell que diu? Seré capaç de saber triar les decisions i els amics? I la que es mes difícil d’afrontar, qui m’estimarà tant i qui m’abraçarà, qui em besarà o qui em rentarà les llàgrimes ,al moment de plorar junts, com ho fa la família?

 

Flaix del sol.

 

Els pensaments sobre el futur ,deguts a aquella fulla que no el deixava de perseguir amb la mirada. Quan va sortir l’últim dubte, la fulla va arribar a l’alçada del seu cap. La fulla va deixar passar un raig de sol per el seu sostre, aquell Flaix va enlluernar a Kafka.

 

Actereflexs.

 

H’arribar el raig del sol als ulls de Kafka, aquest va tancar-los, com acte de molèstia. Aleshores, va sortir una llàgrima. Aquella llàgrima va recórrer des del llagrimall de l’ull fins la barbeta, i va caure al terra. Al fer contacte amb el sòl es va esclafar, com si fora l’ultima gota del cafè, com la dels anuncis que la posen a càmera lenta. H’arribar a terra es va quedar la marca humida. 

 

Dèficit d’atenció.

 

A l’instant d’esclatar la gota, va aparèixer la fulla d’abans planejant amb la mateixa suavitat i delicadesa. Ara tenia l’atenció posada en la fulla. Quan va arribar a uns cinc centímetres del terra, una ràfega repentina de vent se la va emportar fins el banc de l’altre costat del passeig.

 

És una indirecta?

 

Kafka es va adonar que, potser, era un missatge subliminal de l’univers, per a què decidisca fugir de casa i volar a viure la vida a un altre lloc , veure món , equivocar-se i, com a conseqüència, aprendre a pensar bé què fer abans de fer-ho. 

 

Desmoralització...

 

Al no saber què fer, Kafka, va baixar el cap, com senyal de frustració per ell mateixa, desesperació per a què algú li ajudi a decidir la seva gran qüestió. Al fer l’acte de baixar el cap, va veure com una pedreta vermella. Per deixar el tema, que tants dubtes li generava, es va alçar per veure que era això roig que destacava damunt de totes eixes fulles. A l’apropar-se per veure que era això, va apartar totes les fulles que impedien veure-la. A l’apartar-les va vorer una sabateta vermella.

 

Deja vú...

 

Després de veure la sabata, es va adonar que eixa sabata l’havia vist abans. Li va vindre a la ment la veu d’aquella xiqueta, Denisse, amb la quel va tindre un malentès amb una nina per mitjà amb la mateixa sabata. Les rialles de Denisse, ressonaven en el seu cap. 

 

El parc del costat, Steglitz.

 

Les rialles pareixien molt properes a ell. Cada vegada li semblava més propera, per a ell, estava tot en el seu cap, però de cop un crit repent va pronunciar el nom de Denisse. Kafka al escoltar això es va alçar d’un bot  per veure si s’estava tornant boig. Es va girar lentament, amagant-se la sabata a la butxaca, per observar si estava boig. Entre rialles i crits, mirava dissimuladament entre els matolls. 

 

La nina...

 

Mentre observava aquell grupet de xiquets. No podia veure les cares, però si va veure aquella nina, asseguda en el caixó d’arena. Les mirades de la nina i la de Kafka es van creuar, les seves ments estaven en blanc. Però de cop la nina pareixia que estava enviant els seus records a la ment de Kafka. Eren records borrosos i alegres, en el moment de rialles de Denisse, Jack i Kafka, però després de la galta es van tornar tristos. Aleshores, li va arribar una pilota de futbol de l’altre costat del matoll.

 

Unes veus. 

 

Les veus dels xiquets cridant per a què algú els tornarà la pilota. Aleshores, Kafka, va agafar-la i va anar per un camí de pedres, per tornar-los la pilota. Aquells al veure’l amb la pilota li van agrair que se l’haguera portat. Tots van tornar a jugar, tots menys una xiqueta, Denisse.

 

Paraules travades.

 

Ningú dels dos no sabien què fer, anar cada un per la seva part, donar-se la mà com coneguts, fer-se dos petons. Com ningú sabia què fer, Denisse va anar corrents a donar-li una abraçada, a Kafka. Va ser una abraçada curta. Després d’allò, es van fer les típiques preguntes que es fan les mares  i pares quan es troben amb una vell company d’escola. Al veure què tot estava bé, no sabien què fer. Kafka li va suggerir d’anar junts fins a casa, Denisse va acceptar.

 

Passejades...

 

Mentre anaven junts a casa, Kafka va observar les mans de Denisse i no va veure la nina, va interrompré a Denisse, per saber on estava la nina. Denisse es va posar blanca i van es començar a córrer, sense haver-ho dit. El mòbil de Denisse sonava, en la pantalla posava el pseudònim com tenia guardada a sa mare, Denisse va agafar-ho i sa mare va començar a cridar-li per a què arribés ràpid a dinar a casa, sense donar-li temps, a Denisse, de replicar o explicar-li res.

 

Pensaments contradictoris.

 

Denisse no sabia què fer, si anar a buscar a la nina o anar corrents a casa. Sense pensar, Kafka li va dir que ell aniria a per la nina i que ella anés el més ràpid a sa casa. Denisse dubtosa li va preguntar si sabia on vivia per a què li tornara la nina, i li va escriure l’adreça a la mà. Kafka va assistir amb el cap i va començar a córrer mentre cridava que li prometia tornes la nina intacta. Es va girar un segon per observar a Denisse, i aquesta feia cara trista, preocupada, amb esperança de que Kafka tornera amb la nina sense cap defecte.

 

Carrera sense fi.

 

Kafka va córrer sense mirar enrere. Mentre corria, el cel començava a enfosquir-se. Kafka mirava al cel plovent mentre corria, sense veure el terra. Cada vegada plovia més i Kafka estava més cansat i apurat. Ja es podien formar mini clots d’aigua, cada vegada n’hi havia més i més grans. De sobte, li va creuar un pensament procedent del parc, no hi era d’ell, pareixia de la nina, estava espantada, estava trista. Aquell pensament va ser d’un segon. Va començar a córrer mes ràpid, sense importar-li el cansat que estiguera.

 

Sentiment...

 

S’alegrava que per fi algú confiava en ell, i no volia defraudar-les. Va fer un esprint i es va recordar d’un moment molt dolent, el moment en el qual son germà va dormir per sempre, per sa culpa. Aquell record sempre el turmentava de dia, de nit, en sa casa, en el racó del carrer, a l’hivern, a l’estiu, a la tardor o a la primavera. Donava igual on es trobara sempre tenia aquell record i aquell pensament que va ser la seva culpa de no seguir viu. 

 

Gota d’ull.

 

Com no volia defraudar a Denisse, va començar a sortir una goteta salada de l’ull. Kafka abans que la llàgrima li recorreguera la galta, se la va eixugar amb la màniga de la jaqueta, verda, que hi portava. Al rentar-se la llàgrima va tancar els ulls, mentre seguia corrent. Cada vegada hi plovia més, Kafka, desafortunadament va xafar un clot d’aigua i va relliscar. Al caure al terra, va caure de cul amb el turmell doblegat i, com no, es va mullar tot. 

 

Fort com el vent.

 

Estava disgustat i enfadat amb ell mateix. Però no es va rendir, va continuar corrents, com podia, coix, sense poder caminar un peu, sofrint pel mal del peu, però sofria més pel mal que li causaria a Denisse si hi tornava sense res a les mans.

 

Steglitz al lluny. 

 

A Kafka li donava igual el que passés al seu voltant. Tot ho ignorava, només volia arribar ràpid. Ja podia vorer els fanals del parc. Tenia l’arribada a una carretera. Al creuar-la, va córrer fins al parc.

 

El banc d’abans.

 

Només havia de creuar els matolls per agafar la nina. Al creuar pel camí de pedres, no la va veure. Allò el va desmoralitzar i li provocar llàgrimes desconsolades. De sobte, unes rialles ressonaven en el seu cap, eren rialles conegudes, d’un xiquet i una xiqueta. No reconeixia encara de qui eren, però li sonaven familiars. Les rialles es van parar i es va sentir una galta amb una veu de fons d’un home. Ara sí sabia situar les cares i el moment. La galta de fa temps en aquell mateix lloc, per aquell malentès. Va sentir com la galta li pegava una altra vegada, fent-li girar el cap. 

 

Qui era?

 

Al girar el cap va veure part de la nina dins del caixó d’arena. Va agafar-la, però estava mullada i molt bruta. Kafka seguia trist, però encara veié una minúscula esperança en portar-la a casa. Va començar a córrer con abans, però coixejant. 

 

On anava?

 

Es dirigia a el carrer on es va acomiadar de Denisse, però no sabia on vivia. Va agafar el paper amb la direcció de Denisse, però aquest s’havia mullat i no es podia llegir res. 

Perseveració.

 

Rendir-se?

 

Kafka no podia pensar les conseqüències, si es rendia ara. Va anar porta per porta, timbre per timbre, bústia per bústia. A cada porta que preguntava, més trist es sentia. Al recórrer dos carrers, va tindre la imatge d’una casa passant per la seva ment en un segon. Aquella casa era groga, moderna, d’unes dues plantes, amb dues finestres i en mig una porta de metall, amb el número set forjat. Entre la boira i les gotes de la pluja no es podia veure a més de dues cases. Aleshores, va començar a córrer per trobar aquella casa imaginada. Número set, era com va imaginar. Aleshores, va trucar a la porta. La porta es va obrir.

 

Tot per això.

 

A l’obrir la porta, va veure a aquell home. El pare de Denisse. El pare al veure a Kafka, mullat, i amb la nina en les mans. El pare li va pegar una galtà, provocant-li caure al terra, i li va agafar la nina, mentre l’amenaçava de mort si tornava al veure’l prop de Denisse. Kafka, es va quedar atònit.

 

Tancament de cop.

 

Kafka, va esclatar a plorar i a preguntar-se si aquest era final, si ja havia fet feliç a Denisse, i si ja era satisfet d’haver-hi ajudat. Es va alçar del terra, per anar a sa casa, mentre pensava la resposta. Quan va arribar a sa casa, encara no tenia la resposta, però, seguí plorant. Al llevar-se la jaqueta, va caure aquella sabata. Va veure-la caure, va assimilar la veritat. No valia per a res. Defraudat de si mateix, va començar-se a pessigar, a esgarrapar-se, a mossegar-se, per a castigar-se de ser un inútil, que no pot ni tornar una sabata, quan s’havia promès a ell mateix, tornar-li-la conjuntament amb la nina intacta.
 Comenta
 
Capítol 3 Hivern
Els silencis, la falta de murmuris, l’absència de crits en el parc de Steglitz.

 

No existeix el silenci.

 

El so dels cristal·lins flocs de neu, trencant-se mentre descendien del cel nuvolat, nostàlgic, ple de pensaments acumulats des de principi d’any. Totes les cases estaven habitades per famílies plenes d’amor, d’alegria, i també cases amb gent solitària, gent amb ànsies per que comenci un any nou.

 

Llum i foc del carrer.

 

Els carrers plens de fanals, plens de boira, plens de cristalls de neu per l’aire i el terra, plens de fum provinent de les xemeneies de les cases i també dels bidons de foc que tenien les persones sense sostre, per escalfar els seus cossos famolencs, tot per ha vorer passar la gent amb menjar, amb diners,  mirant-los de reüll sentint llàstima però sense donar-lis res de diners ni de menjar, en realitat es un bon motiu per a sobreviure? Per a ells tampoc es el millor, però volen viure per veure com la humanitat empitjora i ells lluiten per a que la societat els accepten i lis deixen fer realitat els seus somnis.

                                              

Univers...

 

El passeig de Orcolitz estava desert, amb els bancs coberts d’una fina capa de flocs de neus. Ningú hi havia caminant per allí. Ningú estava apreciant l’esplendor i la delicadesa dels flocs de neu cristal·lins descendent del cel nuvolat, però encara així es podia veure tot cobert d’estreles desprenent llum pròpia. 

 

Casa sense felicitat.

 

En les cares de la gent es podia respirar solidaritat, alegria i melancolia. Però hi havia gent amb l’ànima per el terra, segurament, deguda a una pèrdua d’un amic estimat, familiar, o per qualsevol disgust al cap d’any.

 

Aguaitant en l’alegria.

 

Els carrers buits, però al mateix temps, plens d’esperits i ànimes amb aures de diferents colors, però predominava un color, el negre. Aquest està format per l’acumulació de pensaments tristos, desanimats i negatius.

 

Qui podria estar per allí?

 

Sols es podia fixar en l’obscuritat d’aquella ànima negra. Aquella persona hauria d’haver assimilat una noticia greu.  Aquell ser inert caminava deixant enrere una estela de negativitat. En l’obscuritat no es podia veure res, però va passar per baix d’un fanal, el qual, va permetre veure-li la cara, la jaqueta i els pantalons.

 

Franz Kafka.

Era aquell xiquet amb un passat difícil, i també havia complit la majoria d’edat, els famosos divuit. Kafka en realitat era un personatge de persona, l’ànima de la festa, un xicot tirat cap endavant. Perquè estaria tan desanimat?

 

La raó?

 

El cúmul de pensaments eren esquinçadors. Eren pensaments d’autoajuda, millor dit, d’autolesió. Tots tenien la mateixa arrel, el futur. Tots han tingut, tindran i tenen dubtes sobre el futur i sobre el lloc on viuran, els sentiments que s’esdevindran al partir del niu.

 

Per què tanta angoixa?

 

Kafka, de menut, era un xicot alegre, rialler i extravertit. Però amb el transcurs dels anys l’alegria, es va transformar en pessimisme, eixa simpatia va acabar sent egoisme i la forma de ser tant extravertit, va passar a ser una forma de ser introvertida, tímida i desconfiant.

 

Quin era el seu destí?

 

Kafka caminava amb passos sense deixar petjades, dirigint-se cap ha sa casa. L’horitzó no es podia veure per la boira que hi havia, sols es podia distingir els fanals enlluernant entre les estreles del cel nocturn.

 

L’arribada...

 

Kafka anava a entrar a sa casa, es va llevar la jaqueta i es va descalçar. Només al posar un peu al rebedor, es va escoltar un crit del seu pare, aquest estava amenaçant a la seva dona. Kafka ja s’havia acostumat ha aquells crits i plors de sa mare. Kafka, es va apropar a la porta del menjador, on estaven els seus pares, va ser capaç de veure uns parell de botelles de cervesa buides, a sa mare en el terra plorant i sagnant per l’esquena, pels braços i peus. Son pare de peu, amb un mareig i una inestabilitat d’equilibri, per la gran quantitat d’alcohol ingerida, amb les mans plenes de sang i amb una corretja en les mans.

 

Ja no es res nou.

 

Per a Kafka aquella situació era el més normal per a ell, sempre discutien per el mateix, la mort del seu fill. La mort del fill va provocar la depressió de Kafka i son pare, causant  la caiguda en l’alcohol de son pare, per a ofegar les penes, i també la depressió de Kafka. 

 

Crits i plors. 

 

La pobra dona estesa al terra, plorant i cridant de dolor, amb l’home, assetjant-la mentre li preguntava a crits el perquè de la perduda del seu fill, qui va ser el responsable de la mort, que va causar la mort del seu fill, i moltes més preguntes, les quals la mare no li podia contestar, bàsicament, perquè per una part no hi podia ni parlar, i per l’altra perquè ni ella mateix sabia com i perquè es va morir.

 

Un nou objectiu.

 

El pare al veure a la dona estesa, sense forces per a parlar, dessagnant-se, anava a desfogar-se en una altra víctima. Kafka, al veure que el seu pare anava a per ell, va anar cap a la porta per a fugir de una palissa. Al sortir al carrer, va començar a córrer amb les sabates deslligades i amb la jaqueta en el braç. Cridava i cridava, però ningú li feia cas, ja que tot el barri sabia el desequilibri mental del seu pare, per això no volien dir res a la policia, ni ajudar-li en res, per a no ficar-se en embolics.

 

Esvaït entre la boira.

 

Kafka al sortir va ser perseguit per son pare, però Kafka va ser més ràpid i va desaparèixer entre l’obscuritat, fent que el seu pare el perdrà de vista, al no veure’l va cridar amenaçant-lo de mort, si tornava a casa sense el seu germà.

 

I ara?

 

Kafka fugint desfavorit de sa casa, de son pare, de la seva mort. On podria anar ara, a aquelles hores de la nit, qui podria acollir a algú amb tanta poca força de voluntat, amb por de tot el que l’envoltava, això mateix pensava mentre corria sense destí.

 

Un destí més o menys clar.

 

Se li va creuar la imatge d’un banc amb una capa molt fina de neu, aquest es situava en el passeig de Orcolitz. Aleshores, ja sabia on poder parar a descansar. Al arribar al passeig es va seure a descansar en aquell banc, el qual, li va donar la solució al lloc on anar.

 

Que fer ara, si ja estava tot perdut.

 

Kafka tenia un cúmul de sentiments i pensaments contradictoris entre si, assegut al banc, congelat, amb el vent gèlid que bufava. Uns pensaments eren d’angoixa i sofriment que li feia patir son pare, altres eren de llàstima per el canvi de personalitat i conducta d’ell mateix, però més de son pare. Alcoholitzat, per el que ell mateix deia que havia fet.

 

Quina era la veritat?

 

La veritat del succés de la mort de son germà era que un dia com qualsevol, Kafka i son germà, s’estaven barallant, com sempre, baralles absurdes per qualsevol cosa, qualsevol joguet, qualsevol menjar, sempre buscaven alguna excusa per a barallar-se, com feien tots els germans, de naturalesa capritxosa. Ells dos estaven en el cotxe, amb sa mare i son pare com a conductor, dirigint-se cap al mercat més pròxim, per a comprar, com feien totes les setmanes. 

 

Però encara no s’ha acabat, només... 

 

Kafka i son germà es barallaven dins del cotxe, per que Kafka li havia agafat el ninot. Aleshores, no van parar de cridar-se, espantar-se, pessigar-se. Son pare ja estava fart d'escoltar tantes queixes, tants crits, tants plors, tantes tonteries, tantes infanteries i tantes bogeries típiques de germans, com ha conseqüència de estar fart de tot això, es va girar per a demanar-los a crits que pararen de fer el boig ja, que si seguien així baixarien del cotxe i anirien caminant fins al mercat.

 

El pare mentre conduïa va girar el cap.

 

El pare quan es va girar, va deixar de vorer la carretera, però ell continuava conduint sense mirar, i sense sabre si hi havia algú per davant. Kafka i el seu germà a l'escoltar els crits de son pare cabrejat, es van callar sense queixar-se. Però de sobte, en el silenci que es va formar, es va escoltar la veu de la mare cridant al pare per a que es fixés en el que ocorria al seu voltant, millor dit, en la carretera, per què s'havia eixit de la carretera i anava a atropellar a una inofensiva senyora. 

 

Es va girar sense pensar... 

 

El pare es va girar per a veure la carretera i confirmar que això de la dona era veritat. Hi havia una senyora d'uns huitanta-un anys, vestida amb un camisó amb flors verdes i grogues, en les seues mans portava un carret de la compra, la dona pareixia feliç, però quan va veure el cotxe anant cap a ella, va posar una cara d’espant què va espantar al pare.

 

Acte reflex inesperat, i conseqüent... 

 

El pare al veure a la senyora espantada, es va espantar ell també, a les hores el pare va fer un acte reflex, per a esquivar i evitar atropellar la senyora, girant de colp el volant fent derrapar el cotxe. Al girar inesperadament i tan ràpid el cotxe va perdre el control.

 

Cridant desemparat.

 

El pare estava espantat i cridant, apuntant el cap per la finestra del cotxe per a que tot el món s’apartessin, el cotxe sense control va anar directe al parc Steglitz. La família estava mirant les cares de la gent, espantada, que s’apartava per no morir atropellada, mentre el cotxe anava cap avant sense control, al final es va causar una col·lisió contra l’engronsador del parc. Cap vianant havia eixit ferit, però desafortunadament un dels fills havia causat danys greus, els altres membres tenien danys superficials. 

 

Sang entre cristalls.

 

El xicotet es va donar un colp molt fort contra el vidre de la finestra. Kafka estava al costat d’ell, veient com s'estava dessagnant el seu germà ,com els vidres estaven clavats en el seu cap.

 

Segons sense records.

 

Durant uns segons Kafka sols veia com tot li donava voltes tot el seu voltant, tot estava difuminat, no es podia apreciar bé què era cada cosa, només veia sang, vidres, i a la seua família distorsionada. De sobte, va escoltar les sirenes de l'ambulància, cada vegada més properes. 

 

On era ara?

 

Al despertar-se, Kafka no reconeixia el seu entorn, però al girar el cap va veure uns aparells d'infermeria i darrere d'ells a la seua família. Es va alçar com si res i es va sentir un xicotet dolor en el cap, per sort només tenia un bony. Son pare, que estava al seu costat, amb una cama trencada, sa mare amb un collarí, mirant per la finestra, observant el desastre que havien causat en el parc, i ha tres llits d’ell, estava son germà, connectat a uns quants aparells, i unes quantes vies.

 

Passaven els dies...

 

Al cap dels dies, Kafka i els seus pares estaven bé, però el seu germà havia caigut en coma. L'endemà Kafka va anar ha visitar-lo i abans d'entrar a l'habitació va escoltar la veu del seu germà cridant adéu. Kafka va entrar el més ràpid, però va fer tard, ja havia deixat de tindre pols. Kafka sempre pensarà que va ser la seva culpa, si haguera entrat abans podria haver-lo ajudat, o si no li haguera furtat el seu ninot no ens haguérem estampat amb el engronsador.

 

Tornant al moment.

 

Kafka va recordar-ho tot i es va llastimar a ell mateix, una altra vegada pensant que no valia per a res, com a conseqüència del sentiments negatius, i tristos provocats, li va caure una llàgrima.

 

Una trucada.

 

Abans de que la llàgrima arribés al terra, una trucada va fer vibrar la seua butxaca, Kafka el va agafar.

 

Qui era l’emissor?

 

Al despenjar-lo va escoltar una dona, aquesta li va preguntar per la seua identitat, i a continuació li va dir que ella era una agent de policia i cridava a Kafka per a comunicar-li que sa mare havia mort assassinada i son pare s'havia suïcidat, sols feia mitja hora. 

 

Impressionat...

 

De cop va deixar caure el telèfon al terra, mentre que la dona li donava el seu condol, Kafka va anar a arreplegar el mòbil, per a preguntar sobre què podria fer ara, però ja havia penjat.

Una altra cosa?

 

Kafka al guardar el mòbil, li va caure una cosa petita de color vermell, es va apropar i va resultar que era una sabata de una nina.

 

Deja vú...

 

Tot es va parar, aquell record va posar fi aquella pregunta que tindria que fer  ara. Tot l’ocorregut en aquell dia ho va recordar i sentir de nou. Tots els sentiments pèssims trencats, tots els esforços per a res, en resum ell sentia que definitivament no valia per a res.

 

Que es capaç de fer?

 

Kafka ja estava fart de tants moments humiliants, de tantes preguntes sense resposta, incògnites que es feia i ningú sabia, sentiments més profunds que sentia, la por per expressar-se d’una manera que no agradi a la gent.

 

Qui era ell?

 

Moltes preguntes rondaven el seu cap, i sentiments més profunds volien sortir ja. Kafka va començar a cridar al cel sentiments, la principal era que ell desitjava haver-hi matat a son pare, entre plors i autolesions, va cridar amb totes les forces que va poder, que ell era homosexual, li agradaven els homes, i seguidament un crit dirigit a son pare, dient-li que ja no estava per a impedir-li ser ell mateix. 

 

Força vocal.

 

Kafka al cridar va gastar totes les forces, aleshores, va caure al terra entre mocs i llàgrimes i es va alçar per fer l’última voluntat. Ningú s’havia adonat de que estava allí, tirat al terra, açò el va convèncer del tot.

 

Un paper...

 

Kafka va escriure una nota, amb les poques forces que li quedaven, fent la funció de tinta amb la seva sang, tallant-se les gemmes dels dits amb un caragol oxidat que hi havia en la pota del banc, per a poder escriure en un paper arrugat que tenia en l’altra butxaca. 

 

Després on anava?  

 

Després de escriure la nota, va anar directe al gronxador del parc, allí va agafar les cadenes del gronxador i se les va enrotllar al voltant del coll i es va deixar caure, i per evitar penedir-se, va agafar el caragol d’abans i es va perforar la carn des de la palma fins a la part interna del colze. 

 

Un vell amic.

 

Al dia següent va assistir al lloc on es trobava Kafka, un vell conegut, Jack.

Jack en veure’l va cridar a la policia, es va posar a plorar, va veure una nota en la butxaca. Jack es va apropar per llegir-la. En aquesta posava tot el que sentia, inútil, maricó, insegur i sobretot defraudat per no haver-hi ajudat ha Denisse, i pregava al lector de la nota, que li tornés la sabata que hi havia en l’altra butxaca.

 

Que Denisse?

 

Jack es va quedar pensant si era la mateixa xiqueta que l’acompanyava quan un incident els va ajuntar. Aleshores, Jack va jurar a Kafka que se la tornaria per ell.

 

La policia ja va arribar.

 

Mentre la policia investigava l’escena on estava el cos de Kafka, la gent s’arrimava i Jack es dirigia a casa de Denisse, per tornar-li la sabata i explicar-li l’ocorregut. Aquella escena era esquinçadora, tota la gespa plena de sang dels seus braços, un xiquet suïcidat en temps d’alegria, per l’homofòbia de la gent i per el temor de no ser acceptat en aquesta societat amb estereotips que hi ha que complir si vols ser algú.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]