Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



lauraijemi
Matadepera
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 COMENÇA LA PRIMAVERA...

  • Juulia!!! Baixa a sopar que s'està fent tard!

    Em rento les mans i vinc!




La Julia estava llegint el llibre el qual s'està convertint en el seu preferit, el que li va regalar la seva àvia, que fa uns mesos, la va deixar. Fins fa una setmana no es va atrevir d’obrir-lo i des de llavors, es el seu millor passatemps.

Avui per dinar hi ha crema de verdures de la mare “mmmmm…” que bona que és… Després, croquetes de la nova rostisseria que han obert davant de casa, i de postres, he menjat un iogurt de maduixa, que és dels meus preferits.

Després de sopar, ha pujat a l'habitació per acabar uns deures que havia de fer de mates i repassar una mica per l’examen que te demà de socials, i quan ha acabat, ha continuat llegint el llibre de l’avia durant vint minuts, s’ha rentat les dents i ha anat a dormir.

L’alarma ja sona, buufff… quina mandra… són les set i cinc quan decideixo posar els peus encara calents de tota la nit dins el llit al terra fred. Em dirigeixo al lavabo, i allà, em rento les mans i la cara. Torno a l'habitació i em vesteixo, decideixo posar-me uns texans amples, una dessuadora blanca amb lletres vermelles. Baixo a la cuina i em preparo alguna cosa per menjar abans de marxar cap a l’institut, llet amb cacau i unes galetes. Em poso les Vans, agafo la motxilla, em despedeixo del pare i de la mare que encara són a la cuina esmorzant amb un petó i també li faig un petonet a la Berta que encara dorm.

Són les set i cinquanta quan la Júlia surt de casa per anar cap a l’institut, però no triga gaire en aturar-se davant d’una casa bastant gran i acabada de construir de la seva amiga Anna. Una nena d’estatura mitjana, rossa i amb brackets. Cada dia van juntes a l’institut des de que anaven a 1r d’ESO fins ara, que ja van a 4rt.



Avui el terra i els cotxes estan mullats, fa bastant fred però per sort, comença a sortir el sol. Noto que comença la primavera, i com no ja hi tornem a ser amb l'alergia, tot i que encara no és gaire forta, començo a notar el polen a l’ambient, ho odio! Amb l’Anna Hem estat parlant sobre què vam fer ahir a la tarda, també ens hem preguntat coses que surten a l’examen de socials i, per sort, ho portem prou bé. S’afanyen bastant avui, perquè ja son les vuit i u, fan mates a primera hora i encara els hi queda un bon tros.

Per fi sona el timbre.  Aquesta última hora se m’ha fet llarguíssima… Recullo la taula, agafo la jaqueta i surto de classe. Tinc una gana… 

M’ha anat força bé l’examen i hem corregit els exercicis de matemàtiques  que vaig fer ahir i també m’han sortit bastant bé.

Ara, a la tornada cap a casa, ha anat sola perquè l’Anna es quedava a dinar a l’institut. Enfila el carrer de casa seva i finalment arriba. Treu les claus de la butxaca de la jaqueta i obre la porta, quan entra, sent una olor mooolt bona. Saluda al pare, que està a la cuina acabant de fer uns macarrons, després veu a la Berta que s’està canviant de roba i, després saluda a la mare que acaba de sortir del lavabo. La Júlia entra, i es renta les mans. Es posa còmode i per fi, baixa a dinar. 

Per fi estic a la taula amb la meva mare, el meu pare i la Berta. Estem dinant uns boníssims macarrons a la carbonara que ha fet el meu pare. Porta des d’ahir a la nit preparant la salsa per a que quedi el millor dels gustos amb la barreja dels formatges i la nata. De sobte, començo a notar aquesta estranya sensació al nas amb la que porto tot el dia. Una molesta picor que em recorre pels orificis nasals. Amb la qual m’entren moltes ganes de estornudar, però mai arriba el moment, sempre es queda en una molestia. Però poc a poc va pujant el picor, els ulls se m’omplen de llàgrimes i : - AXUS!

L'esternut ha estat tan fort que trigo uns segons en obrir els ulls, tinc la sensació que qualsevol de les bactèries que hi havien al meu cos fa 10 segons ara estan escampades pels macarrons tan bons que estic menjant.

Obro els ulls, veig més llum de la que hi havia al meu menjador fa 15 segons, com si estigués a un altre lloc. Acabo d’estabilitzar-me i m'adono que estic dreta, no estava asseguda?  Miro al meu voltant, em pregunto on està el meu plat amb els boníssims macarrons, i la taula? i el sofà? La nova televisió de plasma? Començo a desesperar-me, però no vull perdre la calma, serà que l’esternut m’ha fet alguna cosa del cervell. Torno a “tancar i obrir els ulls”, tot segueix igual, on està la mare? i el pare? i la Berta?! Per què no hi ha sostre? On sóc?

El sol m’enlluerna la cara, surto del terreny pla on estic, és el meu carrer, però no està la meva casa, ni la dels veïns, tampoc la nova rostisseria. Vaig caminant endavant, la casa de l’Anna no hi és, hi ha un edifici molt antic, que estrany. Faig el recorregut de cada matí, tot és diferent, la gent no la coneixo, no sé on sóc. 

He arribat a l’institut, i no hi ha institut! Hi ha molts obrers i màquines excavadores. M’apropo a un senyor que porta un casco i una armilla groga fosforescent:

  • Perdona Senyor, que és el que esteu construint aquí? Per què heu destruït l’institut?

    Hola nena, jajajaj, perdona, però... quin institut?

    L’Institut Amur, el que porta estant aquí desde fa més de 30 anys.

    JAJAJAJAJA. - reia el Senyor- Mira noieta, no estem per bromes, torna cap a casa apa! jajajajaj.


La Júlia tota indignada es va apropar a un altre obrer:


  • Perdoni, que és exactament el que voleu construir aquí?

    L’Institut AMUR, és el projecte que porta anys intentant dur a terme l’ajuntament, ja és hora que joves com tu pogueu anar a l’institut al vostre poble i que no hagueu de desplaçar-vos.


Estic en shock, no sé quina mena de broma és aquesta. Potser l'esternut m’ha provocat un derrame cerebral i estic en coma a l’hospital, on estic?

No puc arribar a imaginar que està pasant, no ho entenc.

La Júlia se'n va a corrents cap a la feina de la mare, a veure si per casualitat ella apareix per allà. Quan arriba entra corrents cap a dins, “sembla tot normal”. Tot és com més nou i a la vegada més antic, com si fos d’una altre època, però tot molt “nou”. Comença a buscar per les oficines sense trobar-la. Al creuar-se amb una senyora no gaire gran la para i li pregunta:

  • Perdona, ha vingut avui la Maria Carmanyer a treballar?


La noia la va mirar amb cara d’espant.


  • Et refereixes a la filla de la directora? La que té dos anys i que quasi no camina?

    Què?  2 anys?


Vaig arrencar a córrer, no pot ser, és com si hagués anat al passat… Com? Quan? Només jo? Per què? Com torno? Vull tornar a casa! deia la Júlia gairebé plorant.

Vaig anar corrents fins al arbre on sempre vaig quan estic trista, i com no, no hi és! Hi ha una mena d’arbustos que envolten un petit arbolet. M’assento igual com puc i ploro, deixo anar l’angoixa que corre dins meu. Torno α sentir picor al nas, crec que estic sentada al costat d'unes flors que tenen molt polen… torna l’alegria! Ai ai ai, un altre cop un estor… AXUS!

Obro els ulls molt poc α poc, veig un petit raig de llum entrant al meu ull, veig una mica borrós. Em frego la cara desitjant que tot hagi estat un somni i que ara torni α ser al meu llit a punt per despertar-me per anar α fer l’examen de socials. Just obrir els ulls veig α la mare davant meu amb una punxada de macarrons a la forquilla. Sense pensar-m’ho m'aixeco i vaig α fer-li una abraçada i començo α plorar desesperadament als seus braços.

  • Júlia què passa?- em va dir la mare nerviosa i preocupada...


 Comenta
 
Capítol 2 I SI ARA NO VULL TORNAR?
- Mama, papa, Berta! Què acaba de passar?

- Estàs bé reina?- Em pregunta la mare.

Estic en xoc, què acaba de passar? On era fa uns segons? Tot és molt estrany, però a la vegada està tot igual.

- Què ha estat això? On he anat?

- Júlia estàs bé?- Em va preguntar la mare.

- Noo! Què acaba de passar? Fa uns segons estava a un terreny en obres i… i ara torno a ser aquí?!

- Reina, de què parles?

- Papes i Berta, estic parlant seriosament. És com si m’hagues teletransportat! No entenc res…  

- Va, Júlia, deixa’t de ximpleries, que encara ni has començat a dinar… 



Després de veure que ni els pares ni la Berta em creuen, m’aixeco de la taula tota enfadada i me'n vaig al lavabo.

Em sento estúpida, sóc jo o mestic tornant boja?

Al cap d’una estona, ve la mare i li explico tot el que sento en aquell moment tot i que tampoc és que el sàpiga descriure-ho.

- No pateixis petita, ja veuràs com ha estat la teva imaginació, no és possible que segons tu, hagis marxat a nose on i ara tornis a ser aquí…

- Mama el que et dic és cert, creu-me, ha passat tal i com ho explico. De cop i volta m’he trobat en un descampat en obres, feia molt soroll i m’han dit que allà estaven construint l’institut.

- Quin institut?

L’institut AMUR mama, on vaig cada dia.

Però reina això és completament impossible.

No he volgut seguir discutint per tant, he tornat a la taula per dinar. Però no he pogut deixar de pensar en el que havia passat feia cinc minuts.

Fa una estona he acabat de dinar. La mare ha marxat de seguida cap a la feina perquè li ha sorgit un imprevist segons la trucada del seu cap. El pare ha acabat d'endreçar la cuina, ha posat les coses al rentaplats i ha acompanyat a la Berta a l’escola i ha marxat cap a la feina.

Quan han tocat les cinc, he agafat la bossa amb les coses de dansa: les puntes, el mallot, les sabatilles i les mitges i he sortit corrents per la porta per anar a dansa. De fet, no és gaire lluny d'on visc, està a cinc minuts caminant.

Són les set, acabo de tornar a casa i no hi ha ningú. Els pares encara estan a la feina i la Berta està a piano. Estic rebentada… No sé què li ha agafat avui a la professora pero estava més estricte que de normal. Pujo directe al lavabo per fer-me una dutxa, que la necessito amb urgència, poso la meva playlist i entro.

Mentre estic a la dutxa, començo a pensar en el que ha passat aquest migdia. Em pregunto quina deu ser l’explicació lògica que s’amaga darrere això, però no la trobo.

Durant el sopar ningú ha tret el tema del estrany succés que m’havia passat aquell mateix dia, però igualment ha estat una mica incòmode.

Quan hem acabat, m’he preparat per anar a dormir, però abans m’he mirat un capítol de la serie que m’estic mirant ara i m’ha servit per desconnectar una mica de tot plegat. 

Avui a l’hora del pati, li he explicat tot a l’Anna.

- Els meus pares no em creuen però tinc l’esperança de que tu si!

- Sisi Júlia no pateixis, jo et crec i que sàpigues que estic aquí pel que vulguis i necessitis.

- Gràcies de veritat, em pensava que m’estava tornant boja…



Després de posar-nos al dia amb l’Anna, ens hem assegut a una de les taules que hi han al bosquet de l'institut i hem esmorzat, mentrestant hem començat a buscar per internet casos documentats semblants al meu però per desgràcia no hem trobat res.

És quarta hora i estic fent matemàtiques però he hagut de sortir uns minuts per anar al lavabo. Quan estava tornant cap a classe, he tornat a sentir aquella horrorosa sensació al nas i segons després… AXUS!!

Quan obro els ulls després de l’esternut veig molta gent, moltíssima. On sóc? Quan finalment reacciono, surto d’aquell edifici desconegut i m’aturo a preguntar-li a un noi d’uns 18 anys que està escoltant música, on estic.

- Hola, perdona una pregunta, què és aquest edifici?

- Això és la universitat AMUR.

- Perdona, què? Com què “universitat”?

- Mmmmm si… ja fa uns anys el van ampliar.

- Què? No pot ser! Torno a ser-hi aquí?

No m’ho puc creure, un altre cop? Per què?

- Em podries dir a quin any estem?

- Mmmm… 2026?

- 2026?! Ai ai ai! Bua, no sé què està passant. Perdona, com et dius?

- Em dic Èric

- Vale Èric, necessito la teva ajuda, si us plau.

- Esclar, anem a prendre algo i així et tranquilitzes una mica.



 Estem al Starbucks, m’he demanat un Capuccino i un crep de nutella, m’estava morint de gana. L’Èric només s’ha demanat un cafè descafeïnat i ha insistit en pagar ell. Quan ja ens ho han portat, estava més relaxada i he començat a explicar-li el que m’estava passant:

- A veure, potser després de què t’expliqui això, em prens per boja. Igual que ha fet la meva família, però estic molt espantada i no li trobo lògica a això que m’està passant.

- Tinc una curiositat increïble per saber això tan “heavy” que t’està passant, tranquil·la, confia en mí, intentaré comprendre’t.

- Doncs, des d’ahir que està succeint alguna cosa molt estranya. Estava dinant amb la meva família quan de sobte, ja no era a casa. Estava sola en un terreny molt gran en construcció on em vaig trobar uns obrers que teòricament estaven construint el meu institut, i pel que vaig entendre, havia anat al passat! O sigui què??!!

L’Èric feia una cara de sorprès… Era l’última cosa que s’esperava. Anar al passat?

- No és tot, avui, després d'explicar-li tot això a la meva millor amiga, sense cap explicació, he aparegut aquí!

- Espera, què? Llavors tu no ets d’aquí?

- Bé, no exactament, sóc d’uns quants anys enrere. Exactament, ara estic al 2020. O sigui, sé que ara sóc al 2026, però he aparegut aquí sense explicació i no sé com tornar.

L’Èric no podia arribar a entendre la situació, tot i així, no em va prendre per sonada.

- Vale, Júlia, tranquila. No crec que estiguis anada de l’olla ni res per l’estil. No puc donar-te una explicació de tot això però no pateixis, pots instal·lar-te amb mi fins que trobem la manera de que tornis a casa. 

- Gràcies Èric…- Tot i que estava més tranquil·la, encara tenia un nus a la panxa perquè no sabia quan acabaria tota aquesta història.



Eren les 12:00 del migdia i ja feia unes hores que la Júlia es trobava al futur. L’Èric tenia classe a l’universitat, però va decidir saltar-se-les per a estar pendent de la Júlia. Ell es va adonar que estava una mica angoixada per tota la situació, així que va tenir la fantàstica idea de buscar activitats de complet entreteniment per així que desconectes una mica.

- Ei, Júlia, he de fer algunes compres, vens amb mi?

- Clar que sí! T’ajudo!

Ens hem dirigit cap al centre comercial més proper, jo encara no hi havia estat, però estava al corrent de que era un dels nous projectes de l’ajuntament. És enorme, no m’ho esperava gens. 

Primer hem anat al Mediamarkt, quan el meu pare sàpiga que en faran un al centre comercial… Fliparà. L’Èric va anar directe a la secció de mòbils, concretament als Iphones. Segons ell, ja en necessitava un de nou. 

Va estar mirant l’Iphone XVII, osigui flipa! Iphone XVII? Ell es devia quedar al·lucinant amb les meves cares al veure tots els nous mòbils. Tots tenen una pantalla molt gran i són molt prims. Fins hi tot hi havia algun que quan li dones a un botonet petit que té a la cara dreta a un costat inferior, de cop, la pantalla disminueix i així és molt més fàcil de dur-lo a sobre.

Les noves televisions eren a-lu-ci-nants! I les neveres ja ni t’explico, la majoria portaven una pantalla al davant amb la qual pots fer la compra i te la duen a casa, i la nevera mateixa t'avisa quan algun aliment s’està acabant.

Amb la tonteria ens hem passat quasi dues hores allà dins mirant electrodomèstics. L’Èric m’ha estat explicant com funcionen cadascun d’ells, ha sigut molt divertit veure com avança tot tan ràpid, que només han passat 6 anys!

Ja eren les dues del migdia, però no teníem gaire gana ja que havíem esmorzat fa poc. Tenia moltíssima curiositat per saber com deuria ser la moda del moment, així que li vaig demanar que si podíem anar a mirar alguna botiga de roba i ell va accedir.

Estic decepcionada, literal que mai m’hagués imaginat que la moda podria canviar tant en 6 anys. Tot el que estic veient em sembla espantós. No m’agrada gens els colors que es porten si aconsegueixo tornar a casa espero poder posar remei a tot això i impedir que la moda acabi així. M’he emportat una decepció molt gran.

El temps m’ha passat volant, i ja són les 15:30, així que anem a dinar alguna cosa. Hem passat per un Mcdonalds, crec que és la cosa que he vist menys canviada en tot el que porto de dia, segueix sent el Mcdonalds de sempre, només té algun que un altre producte nou. Hem agafat unes hamburgueses amb patates i unes begudes i hem anat cap a casa de l’Eric.

El camí de cotxe se’m fa llarg, i començo a reflexionar. És estrany que encara no sigui a casa meva, l’últim viatge en el temps que vaig fer no va ser tan llarg, això no m’agrada, i si em quedo atrapada en el temps?

De sobte obro els ulls, i no estic en un lloc on reconec, estic al sofà. Però no és el meu sofà, què?! Un altre viatge? Però on he anat a parar? Això no és casa meva!

Apareix l’Èric per la porta:

- Apa, ja estàs desperta!

- Fa quant que sóc aquí. Pensava que havia tornat a viatjar en el temps.

- T’has adormit al cotxe, hem arribat fa unes dues hores, ara són les 7.

- Ala! Les 7?

- Sí, jajaja, passa ràpid l’estona quan dorms ee?! Devies estar molt cansada.

La Júlia es treu la manta de les cames, i recolza els peus a l’alfombra de manera que queda asseguda al sofà. Té la cara inflada de dormir i es frega els ulls.

- Èric, estic preocupada.

L’Èric s’asseu al seu costat i li posa un braç per sobre l’espatlla.

- Per què, Júlia?

- Ja fa moltes hores que estic aquí, no és normal, hauria d’haver tornat ja.

- Júlia, sé que això no deu ser fàcil per tu, però jo no sé fer-t’he tornar, no hi ha cap manera de saber-ho. Hem de ser pacients i esperar.

La Júlia recolza el seu cap sobre l’espatlla de l’Èric, i comença a plorar molt silenciosament. L’Èric l’acaricia el cap mentre xiuxiueja:

- No pateixis Júlia, jo sóc aquí amb tu, no deixaré que et passi res.

Mai m’havia sentit tan protegida amb algú que fa tan poc que conec. Sento un sentiment estrany a la panxa. Tinc por de no tornar, però a la vegada vull quedar-m’hi aquí, al sofà, amb l'Èric.

Aixeco el cap després de plorar, i veig unes flors grogues molt maques en un gerro sobre la tauleta, m’apropo per olorar-les. Fan una olor fantàstica, l’Eric agafa una i me la dona, diu que és per a què me'n recordi d’ell quan torni a casa. Vull agrair-li tot el que està fent per mi, i no sé com:

- Èric, gràcies.

- Gràcies per què Júlia?

- Per tot el que estàs fent per mi.

- No és res de veritat, estic feliç de poder ajudar-te. I d’haver-t’he conegut, m’ho he passat molt bé avui amb tu, noto que em connectat molt bé.

No tinc paraules, l’envolto amb els meus braços i l’abraço. Desitjo que no acabi mai l’abraçada, sento que l’estimo, però, com? Fa relativament hores que el conec, com puc estimar-lo?

Em començo a separar del seu pit i m’entren ganes d’estornudar, potser les flors em fan al·lèrgia, i no ho puc evitar. A A A AXUS!

- Anna?!.- No m’ho puc creure.
 Comenta
 
Capítol 3 L’últim viatge

  • - Júlia?! - Va dir l’Anna


La Júlia es va llançar als braços de l’Anna i la va abraçar molt fort.


  • - He passat molta por, Anna, no sabia quan tornaria.

    - Tornar d’on Júlia?

    - Del futur, he viatjat al 2026 i no sabia com tornar.

    - Uouu, Júlia, jo no he vist que marxis en cap moment, has estat aquí tota l’estona.

    - No ho sé Anna, no sé com funciona tot això dels viatges sorpresa, potser es para el temps aquí quan no estic. El que et puc assegurar és que porto un dia sencer visquent al 2026.

    - I què has fet allà tant temps?


La Júlia posa els ulls amunt i s’espera uns segons abans de respondre.


  • - He conegut a un noi.

    - Uuuuhhh, un noi?! Explica ja de ja.

    - Bé, té sis anys més que nosaltres.

    - Una mica gran no?

    - Pensa que estava al 2026, o sigui realment té la nostra edat.

    - No ho havia pensat! - L’Anna riu.

    - Va ser el primer que vaig veure al arribar allà. Vaig passar el dia amb ell i vam anar a un centre comercial a passar el dia per a distreure’m una mica. Ja t’explicaré tot el que vaig veure, una passada! Excepte la moda, això és horrible Anna. No podem deixar que la roba sigui així al 2026. Bé, tot això és un altre tema. 

    - Ves el que és interessant, Júlia!!! Va passar alguna cosa?

    - No… Tu espera’t. De camí a casa seva, em vaig adormir al cotxe, em vaig despertar al sofà de casa seva sota una manta. Llavors, va arribar ell i vam estar parlant. Jo tenia molta por Anna. I em va acollir en tot moment sense saber qui sóc. Vaig explicar-li que era del 2020 i em va creure. Sense cap explicació raonable va confiar en mi, i jo en ell. Li vaig estar molt agraïda de tot el que va fer per mi.




  • - Oooixxx, què maco Júlia.

    - Sí, però, ara estic aquí, i no amb ell. I crec que una part de mi em crida a tornar-lo a veure. No ho sé Anna, però, crec que l’estimo.
    - Que l’estimes?!?! Això són paraules molt grans eeh Júlia, pensa que només fa un dia que el coneixes.

    - Ho sé Anna, però de veritat que crec que és recíproc. 


    - Pufff, no sé què dir-te Júlia, hi ha nois molt estúpids en aquesta vida. Com es deia?

    - Èric.

    - I què penses fer ara?

    - Vull tornar a veure’l, ni que sigui uns minuts més per parlar de tot això que sento i probablement ell també senti.

    - I com penses tornar?

    -He de descobrir com es provoquen aquests viatges.




 


Estem a última hora, socials. Porto des de llengües que no deixo de pensar en el perquè d’aquests viatges, com? Des de quan?

He començat a analitzar l’abans i el després de cada cop que he viatjat i crec que tinc una estranya idea de com faig els viatges. Les flors, o més ben dit, el que em provoquen… quan estornudo. No estic del tot segura, però crec que sí. L’únic que no em quadra és que abans que em passés tot això jo ja esternudava i mai havia viatjat en el temps. Deu ser una altra cosa.


 


 


Ja he arribat a casa. He dinat de pressa i molt pensativa. He de trobar la manera de tornar, sigui com sigui. He escrit llistes de totes les coses que recordo dels viatges, els anys als quals he viatjat, en les condicions que estava. Tinc tot l’escriptori ple de papers desendreçats. Tanco els ulls i penso en el primer viatge, el del dinar dels macarrons, per què en aquell dia? Què vaig fer abans d’allò? 


 


Una petita bombeta s’encén al meu cap. El llibre de l’àvia! Vaig estar llegint el llibre que em va regalar l’àvia abans de morir! Tot va començar allà. Un llibre màgic? No ho sé amb total certesa, ella ja no hi és aquí per a preguntar-li. Però l’àvia és així d’imprevisible. Ella és capaç d’amagar una cosa així tota la vida. Realment l’origen de tot això no és el més important. La qüestió és que vull tornar a veure a l’Èric. I no sé si esternudant ho aconseguiré, però no em puc pas quedar de braços plegats, he d’intentar-ho. Demà al matí ho provaré amb l’Anna.




Ja estic a l’institut. Li he explicat a l’Anna la meva hipòtesi, li costa de creure. Tot i això, no hi ha per què no intentar-ho. Hem demanat al professor d’anar al lavabo per “urgències femenines”. Hem passat pel pati i l’Anna ha agafat unes flors que duien bastant pol·len. Hem entrat a un dels lavabos. M’he assegut sobre la tapa del vàter i he ensumat les flor al màxim. Al cap d’uns pocs segons… A A A AXUS!



  • - Béééé, ha funcionat! Ja no estic amb l’Anna.


Surto del lavabo a correcuita i començo a buscar a l’Èric per tot arreu. Quan surto de l’institut no veig la universitat. Ai ai ai, se’m passa pel cap una terrible idea. M’apropo a una senyora gran que passava pel carrer i li pregunto a quin any estem:


  • - Perdona noieta, però si m’estàs intentant fer algun tipus de broma ja te'n pots anar per on has vingut!

    - No no senyora, de veritat que no li vull faltar el respecte.

    - Mira nena no estic per perdre el temps amb ximpleries.


No va ser gens agradable. Vaig entrar a la primera llibreria que trobo i vaig anar directe a agafar el diari: 1 MAIG 2009


  • - QUÈ?! No, no, no, no, no! Això no! No pot ser, si us plau no!


Vaig deixar caure el diari de les mans. Vaig sortir corrents de la tenda mentre l’amo em feia crits de si tot estava bé. Vaig córrer fins al parc més proper, em vaig apropar a unes flors i.. A AXUS


  • - Anna!

    - Júlia? Ha funcionat?

    - Sí, o sigui no!

    - Sí o no?

    - He viatjat, sí.

    - Uooou, que bé, i què, què diu l’Èric? Tot correcte?

    - No! Fatal! Horrible!

    - Què ha passat?

    - No he anat al futur, he anat al passat.

    - Hòstia!

    - No havia tingut en compte això, no sé què és el que fa que vagi al passat o al futur. No sé com anar al 2026.

    - Júlia, no és per ser pessimista, però hi ha molts anys per on anar. I em fa por que en algun d’aquests viatges misteriosos marxis i no tornis. Que passa si allà et fas mal o et passa alguna cosa, com tornaràs?

    - Anna, no hi ha perill, necessito veure a l’Èric, acabar de parlar les coses. Quan això estigui fet tornaré i no marxaré mai més.

    - Júlia…- L’Anna em va posar ulls de pena.

    - Confia en mi. Sé el que faig. Tornaré a intentar-ho, fins que aconsegueixi anar a 2026!


De sobte em ve un esternut i… AXUS!

Quan obro els ulls veig molta claror i quan finalment començo a veure-hi bé, veig que estic a un carrer on hi ha molta gent i segons després m’adono que sóc a un dels carrers principals de la ciutat, prop de l’universitat AMUR. Començar a buscar a l’Èric perquè havia de parlar amb ell urgentment.

 
Al cap de cinc minuts buscant-lo, el veig, està al costat d’una botiga parlant amb un noi, de la seva mateixa edat i, segurament amic seu. L’Èric va amb uns texans negres, una dessuadora blanca i amb una jaqueta texana a sobre. Que guapo que és…

M’acosto mica en mica per a veure si em veu però no, fins que el final decideixo apropar-m’hi tant com per poder parlar amb ell.



  • - Hola Èric!

    - Eii, Júliaa! Què tal?

    - Molt bé, la veritat.

    - Dani aquesta és la Júlia, de qui et vaig estar parlant…

    - Ah, ostres! Encantat

    - Igualment!!

    - Èric, tens un minut? He de parlar amb tu!

    - Sí, sí, es clar!


L’Èric li fa un gest al seu amic com dient-li que els deixi sols un moment. I en Dani el mira amb una casa seductora mentre l’Èric i la Júlia se’l queden mirant amb cara de incertesa.


  • - Digues Júlia, tot bé?

    - No gaire, la veritat…

    - Per què?

    - Sé que fa literalment un dia que ens coneixem però quan estic amb tu, noto una connexió especial. És com si estiguessim predestinats… no sé si tu també sents el mateix però preferia dir-t’ho abans que quedar-me sense la resposta.

    - La veritat és que a mi també m’agrades. I em sento molt bé amb tu. O sigui que puc dir que sento el mateix que tu. - Va dir l’Èric una mica tímid.





No sé ni com ni per què ens vam anar acostant l’un a l’altre mica en mica i sense que me'n adones, els meus llavis, es trobaven amb els seus. Segons després, ens vam abraçar i mentrestant, pensava en aquell moment que acabava de passar, només el puc descriure amb una paraula: MÀGIC.



  • - Èric, t’he de parlar d’una altre cosa que no m’agrada tant.

    - Diga’m...

    - Quan torni al present, que no sé quan serà, ja no ens podrem tornar a veure més. Això vol dir que hem de passar el màxim temps possible junts fins que me’n vagi.

    - Júlia sé que aviat arribarà aquest dia, i es haurem de despedir per aquest motiu, com tu dius, vull passar el màxim de temps amb tu.


Després d'això vam passar una setmana junts. Cada dia fèiem coses noves i ens ho passàvem perfecte, fins que va arribar el dia.

Estavem passejant pel centre de la ciutat quan de sobte vaig començar a sentir aquella picor i jo, ja sabia què volia dir. Aquella meravellosa aventura amb l’Èric s’estava a punt d’acabar. AXUS..!! Obro els ulls i veig que ja no estic al carrer. Estic a casa!!!!



L’endemà al matí, vaig cap a l’institut amb l’Anna i li explico tot el que va passar amb l’Èric. A l’entrar per la porta em creuo amb un noi que em sona moltissim. Era l’Èric!!!! Òbviament, ell no era conscient de que m’havia conegut al futur… Només faltaria jajajjaja

Me’l vaig mirar amb una altre cara… què diferent serà d'aquí sis anys!

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]