Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



mariaabc_
ELX
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 El succés
En un racó del parc la vaig veure, un àngel de bellesa inefable amb cabells rossos en els quals el sol reflectia la resplendor d'aquell matí, tenia les galtes rosades de tant plorar com si dues roselles hagueren florit en elles. El seu vestit era d'un to de blau que et transmetia certa parsimònia i tranquil·litat el que contrastava amb l'expressió d'angoixa que reflectia el rostre d'aquella xiqueta d'uns sis anys.

¿Com era possible que aquell afligit plor no fora objecte d'interés o preocupació de cap de les persones pròximes a ella? Davant la imatge tan desoladora davant la que em trobava, vaig decidir acostar-me per a mostrar certa simpatia, calmar el seu desconsol i trobar solució a aquella situació que havia corromput el silenci tan plàcid que sempre predominava al parc.

Conforme anava escurçant la distància, em vaig adonar que el món semblava seguir el seu ritme freqüent, les institutrius i mainaderes pendents dels seus respectius xiquets jugant, els avis jugant a la petanca compartint experiències de vida, joves passejant xafardejant sobre algun succés nou, tot era pau i tranquil·litat i ningú semblava fer-li compte o trobar-la a faltar.

En arribar al seu xicotet amagatall davall d'un banc, em vaig acatxar perquè la diferència d'altura suposaria un obstacle perquè s'obrira a mi i em permetera ajudar-lo. Els xiquets mai havien sigut molt del meu grat, no obstant això, vaig intentar lluir un afable somriure amb la condició que em dirigira la paraula i el seu plor cessara. La xiqueta, sorpresa del meu acostament o almenys això expressava la seua mirada amb els ulls oberts com a plats, va deixar de produir qualsevol so, deixant que s'escoltara el rumor de la brisa contra les fulles al costat del lleu cant dels ocells i el murmuri de les converses llunyanes.

Li vaig preguntar pel seu nom, qué li pasava i a on es trobava la seua familia. Tots els meus dubtes van quedar en l'aire sobrevolant-nos com si mai haguera sigut formulada. En un primer moment, el vaig atribuir a la seua personalitat podent ser massa tímida o tenint dubtes si entaular conversa amb estranys, comportament totalment comprensible. No obstant això, no em em vaig doner per vençut. No podia deixar-la abandonada en aquell parc, deixant la seua vida a la fortuna de la destinació sense saber ni ella mateixa que li passaria. La meua consciència no anava a quedar-se tranquil·la fins que la xiqueta es reunira amb la seua família, per la qual cosa vaig decidir anar a la recerca d'alguna autoritat que poguera fer-se càrrec de la protecció de la infanta.

No obstant això, vaig pensar: ¿I si li ocorre qualsevol cosa mentres que estic en la cerca d'ajuda? Sospesant-ho molt, vaig prendre una decisió arriscada. Potser massa. Em vaig acatxar i li vaig preguntar si m'acompanyava per algú que poguera trobar la seua família. Però en veure la seua mirada perduda, paralitzada com si la seua ment vagara per l'aire sense rumb; vaig decidir sense més remei tendir-li la meua mà perquè vinguera amb mi. No es va moure, no va realitzar ni un sol moviment, deixant-me en la tessitura d'haver d'agarrar-li la mà delicadament. En el moment en el qual vaig fregar la seua mà, un crit va eixir d'allò més profund de la seua gola, inundant el parc i anul·lant el silenci que abans habitava.

Em vaig quedar paralitzat, la seua reacció va ser tan desmesurada i sobtada que únicament em va donar temps temps a alçar la mirada quan vaig veure una torba de persones acostant-se ràpidament a mi, aquelles que prèviament havien conviscut amb mi en harmonia en aquell lloc. I a partir d'ací tot roman com un térbol record. De sobte, em van arrabassar del meu costat a la xiqueta, allunyant-la de mi com si suposara un terrible perill per a ella.

I després va ocórrer. Vaig escoltar aquelles paraules que mai em vaig imaginar que pogueren ser dirigides per a mi:

       - Té dret a romandre en silenci. Tot el que diga, podràs ser utilitzat en contra seua. Té dret a un advocat, si no el té; se li serà concedit un d'ofici.
 Comenta
 
Capítol 2 El trajecte
Aquell cel buidat que moments abans havia produït tanta calma en el meu interior, semblava haver-se desplomat sobre mi, portant unicament pertorbació i desconcert. Els colors del paisatge semblaven haver perdut tota la seua vivacitat i res més que restava un escenari insípid.

En aquell moment, la meua ment semblava un embolic de pensaments que no tenien ni començament ni fi. No sabia com reaccionar, definitivament el moment en el qual vaig entrar en aqueix cotxe que em portaria cap a aquell lloc tan inhòspit, marcaria un abans i un després en mi.

Em trobava tan desorientat… Vaig decidir realitzar-los una pregunta, potser insignificant per a ells, però aquesta tenia una xicoteta esperança: que la resposta m'ajudara a reorganitzar la meua ment. Una simple qüestió que portava temps rondant el meu pensament: Què ha passat amb la xiqueta? No sé si va ser per ressentiment o avorriment, però em van contestar. Qualsevol resposta m'hauria desconcertat menys que la que em van donar, una oració, huit simples paraules que van quedar ressonant en la meua ment: “Està en un bon lloc, lluny de tu.”.

Sabia que no havia fet gens roí, no obstant això tothom em veia com un monstre. Em trobava sol. Havia de trobar la manera que la meua veritat sobrepassara la meua ment i es convertira en la de tots. Passar que em veren com una eruga a ser una papallona, a vista del món. I per a això, calia mantindre la meua ment freda i no perdre la raó.

El temps allí, en aquell ronyós cotxe, passava com si foren pètals d'una flor caient-se lentament en plena tardor. No veia arribar l'hora en la qual algú m'escoltara… En aqueix moment una brusca frenada em va traure de sobte del meu món interior.

En passar la porta, el vaig veure. El lloc que des de xicotet havia idealitzat com a perfecte, just… el lloc on s'en portaven als roïns ; i casualitats de la vida, que jo havia acabat sent vist com un d'ells. Sense donar-me temps a assimilar-ho, em van pegar una estirada cap a un lúgubre corredor, a la dreta del qual semblava ser el despatx del cap del lloc. La gent em mirava, travessant-me amb la seua mirada, jugant a la travessa amb el meu futur sense saber si més no el meu passat. I un espai claustrofòbic es va erigir davant meu. Era la meua pròxima destinació. La meua cel·la.

Van obrir la reixa, i em van ficar dins. Hi havia algú ja allí, una altra persona, un home descuidat amb un somriure esgarrifós i arrugues en la seua pell que semblaven contar una història per elles mateixes, la de l'experiència. Aquells dos policies que m'havien acompanyat tot el camí des del parc, es van anar sense més, com si s'hagueren llevat un pes de damunt. Quant temps em quedava allí? Algú s'hauria preocupat per la meua absència? Ho havia fet tan malament? Aquestes eren només algunes de les milers de dubtes que assaltaven la meua ment. Cadascuna d'elles constituïa una gota dins de la mar térbola i infinit que s'havia format al meu cap.

Es va escoltar un so. No, una veu. Semblava llunyana però quan vaig alçar la vista em vaig adonar que l'altre detingut es trobava a tot just un metre, distància més que prudent en aquell diminut cubiculum, dient-me alguna cosa. No obstant això, estava tan abstret que vaig haver de demanar-li que ho repetira, perquè no havia parat atenció. Em va preguntar que què m'havia passat per a arribar fins ací, que no encaixava. Li vaig dir que havia sigut un error, i em va contestar que això deien tots. I això em va fer pensar, tothom s'excusa? tota acció mereix una justificació? Tenia clar el delicte que “havia comés” era únicament un conjunt de condicions desafortunades per a mi. No obstant això, era aqueixa la mentalitat en la qual tendien a excusar-se els qui cometien un delicte intencionadament?

Tota intenció de replicar-li va quedar interrompuda pel so d'uns passos acostant-se i l'aparició de la imatge d'aquells dos policies després de les reixes. Em fixe més atentament en ells i em vaig adonar que tot rastre d'avorriment o mofa feia mi havia quedat substituïda per un semblant i una postura rígida, en la qual no vaig poder evitar fixar-me a les seues mans dretes, reposant-les en la pistola en senyal de defensa o advertiment. No estaven per a jocs i em van manar acompanyar-los, no sense abans haver-me posat de nou les fidels esposes. A on em portaven?

I va anar en el camí de tornada per aquell corredor que la vaig veure a través d'una finestra d'una sala. La xiqueta que havia sigut l'origen dels meus problemes,la nena del parc.
 Comenta
 
Capítol 3 El meu petit angelet
Tot es va parar... des de la suau dringadissa de les esposes que adornaven la cintura d'un dels meus acompanyants, fins a la més xicoteta brisa que movia lleument les fulles d'un agutzil que afaeneu es trobava en la presa de dades d'un incaut. Només estàvem la meua desconcertada ment i jo. Era conscient que tot era fruit de la meua imaginació, però en aqueix instant vaig entendre que podia ser una oportunitat per a pensar en aquest desficaciat garbull en què m'havia vist embolicat, per a reaccionar davant la situació, per a deixar-me de ximpleries i buscar la veritat dins de tot aquest caos, ja que tot això no podia ser una casualitat. Sabent que tindria només un instant, com un llamp vaig dirigir la mirada cap a aquella sala on es trobava la xiqueta, posant tot el meu focus d'atenció en ella i per una centèsima de segon, vaig poder tindre davant una altra vegada aqueix rostre que m'havia portat fins a aquest precís moment.

Aquella cara em sonava, però per més que intentava rebuscar en la meua memòria no aconseguia situar-la en cap moment de la meua vida. Com més la mirava més veia alguna cosa en ella i llavors vaig veure en els seus ulls tristesa, angoixa, desemparament… Jo simplement volia ajudar-lo i per alguna senzilla raó, l'univers s'havia confabulat amb no sé què o qui i ens havia endinsat en una mar de caos.

De sobte el problema en el qual estava submergit arribava a la seua fi. Però va ser just quan tot tornava al seu ser que vaig veure en la seua delicada nina alguna cosa que em va resultar conegut, una espècie esclava. Sabia que havia descobert alguna cosa, però no sabia el quin, era una pista que havia de seguir si volia conéixer la veritat de tot.

Quan la meua consciència va deixar el món astral, vaig ser conscient que el meu ser deambulava cap a aquell lloc on li treien totes les paraules que portaven a la veritat, aquella que tan ansiosament esperaven sentir aquells defensors de la llei. No obstant això, no sabia que esperaven que entrara per les seues oïdes, perquè el que jo els anava a dir no era just el que ells confiaven veure eixir de la meua boca. En aqueixa tessitura em trobava jo, agafat de tots dos braços pels policies com si es tractara d'un criminal, o al meu judici això em semblava.

Des del mateix moment en el qual vaig posar un peu en aquella tàcita estada, tot el meu cos es va estremir. Estava espantat però no sabia per què, jo no havia fet gens dolent. Així que vaig pensar a tranquil·litzar-me i deixar de costat tots aqueixos pensaments que rondaven al meu cap, ja que posar-me més nerviós solo em serviria per a semblar més culpable. I va anar en aqueix precís moment, quan vaig pronunciar aqueixes paraules al meu cap, quan em vaig adonar que fins jo, sabent que no havia mogut ni un dit, estava donant per descomptat la possibilitat de ser culpable.

Llavors com si es tractara d'una pluja, va començar el reguitzell de preguntes: “Podria explicar-me que va ocórrer el matí del 8 d'octubre?”, Què feia vosté en aqueix parc? Passava per casualitat o ja ho tenia tot planejat? Totes aquestes preguntes em feien sortir de polleguera i per més que els comptara tot el meu matí tal com jo l'havia viscuda, ells van seguir sense creure'm, per la qual cosa l'interrogatori em va resultar interminable. Seguia sense poder acceptar que fóra allí, i damunt no com a testimoni, sinó com acusat.

Després de tot aqueix incòmode moment i no traure res en clar, em van deixar una altra vegada en aquesta inhòspita cel·la, amb la intenció de trobar un culpable inexistent. Encara així tenien 24 hores per a retenir-me, buscar proves i acusar-me. Fins llavors no anava a perdre ni un segon en una altra cosa que no fóra traure a la llum la veritat.

Després de llargues hores de reflexió, ja havia vesprejat i de sobte alguna cosa em va desconcertar. Va aparéixer algú amb rostre desconsolat per la xiqueta. Els seus trets em van fer per fi comprendre tot, totes les peces encaixaven a la perfecció i per fi vaig poder veure una relació entre la polsera i aqueixa família. De manera inesperada la xiqueta va esclafir a plorar en veure a la seua mare i li va comptar tot el succeït, explicant que s'havia perdut i allí mateix davant de tots va poder explicar que estava molt espantada i que encara que jo, l'home que se li havia acostat, només pretenia ajudar.

Una vegada aclarit el malentés, em van posar en llibertat demanant-me al seu torn disculpes. Quan eixia de la cel·la el meu primer pensament va ser que encara que tota aquesta història haguera tingut un final indegut, haguera tornat a ajudar a una xiqueta indefensa.

En la meua eixida em vaig creuar amb aqueixos rostres que tan familiars em resultaven, i en mirar-nos vam entendre el passat que ens unia. L'inici de tot això va ser la semblança d'aqueixa xiqueta i el seu braçalet que tenia en comú amb la germana que vaig perdre als 8 anys quan ens van separar en l'orfenat.

- Oncle, oncle! Com has estat? M'has trobat a faltar? M'has preparat les galetes que tant m'agraden? Oncle? Ets ací o tens les orelles a cal ferrer?

-Sí, estic ací. Solament estava recordant com vas caure en la meua vida, petit angelet.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]