Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Oreneta Fosca
Alella
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 El nen riu
En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s'anomenen l'Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l'una de l'altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d'Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d'home, i les d'Hero de donzella.



Com es veieren Leandre i Hero



Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l'illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d'Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l'un i a l'altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d'amor, i que els ulls s'enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d'aquesta primera vista, que a l'un i a l'altra va fer sentir un profund desig.



- Senyoreta, li podria demanar aquest ball?



Un dels joves més formosos de tota Sestos havia gosat trencar aquell flux tan intens de passió que els ulls dels dos desventurats amants havien creat. Com si un llamp, tan fugaç com la pròpia paraula hagués trobat l'Hero, aquesta va reaccionar violentament, fent un petit bot d'on es trobava.



Sense poder fer res més que mirar, Leandre va ignorar la ferida que l'infant Cupido havia fet al seu cor en encertar tan infortunada fletxa. Era com veure una deessa caminar per la Terra, era veure un colom blanc entre tot de corbs negre, era un punt brillant en mig de la foscor més absoluta. Cada passa que donava al costat d'aquell home, cada mirada que s'intercanviaven, era com un cop de puny al valerós Leandre.



No era l'únic que se sentia ferit, no era l'únic amb una infortunada fletxa clavada al cor. Entre tanta gent, entre tanta dama, entre tantes copes i vestits, el graciós colom blanc patia per tan ingrata passió. Un jove d'una gràcia i bellesa excepcional havia gosat allunyar-la del ser amb qui estava destinada a trobar-se, un jove amb una bellesa i gràcia que, al costat del seu estimat, quedaven reduïdes a la mida d'un mosquit.



Vals. Compàs tres quatre. Violins, violes, contrabaixos. Una cantant amb una veu magistral. Vestits. Dames, donzelles, reines. Res. Absolutament res. Les fletxes dels dos amant, com un imant, lluitaven entre tota la gent per trobar-se.



Desig. Passió. Incomplet. Això i res més és el que va moure als amants entre valsos i danses, entre mirades i somriures, entre sospirs i batecs. Leandre no veia fi a la seva felicitat i Hero havia estat absorta pels ulls blaus i encantadors de Leandre. Cap dels dos se n'adonava que el final era cada vegada més a prop.



Quan els músics van parar, els peus van rondinar i el vi es va esgotar, la magnífica vetllada es va donar per acabada. Els dos joves, que no s'havien tornat a trobar, van sentir com el pes del temps queia impassible sobre els seus cossos. Una mirada feta de por i desesperació va creuar tota la sala fins arribar a trobar la seva homòloga. Havia arribat el final.



Una. Dues. Tres passes van ser les que Leandre va donar per arribar s l'encontre de la seva estimada.

- Espero que hagi gaudit d'aquesta magnífica vetllada, senyora meva – va proclamar Leandre tot guardant les distàncies.

- Ha estat inoblidable – contestà Hero, notant com la sang li pujava a les galtes,



Tot de mirades es van dirigir als joves desafortunats i, Leandre, al veure que el seu fidel criat s'acostava, va regalar un petó a la mà de la bella dama. Marxà sense preguntar el nom, marxà sense preguntar la casa. Marxà amb una fletxa que el nen Cupido li havia clavat i amb la mirada més bella a la ment.



Com Hero va arribar als dinou anys



Passaren dies. Passaren setmanes. Hero s'havia convertit en un núvol de sospirs. Leandre passava el dia badant, contemplant el cel, el qual era d'un blau preciós, però inigualable al color guardat als ulls de la seva estimada. Segur que Venus, tan gelosa com era, no la podria ni mirar.



I així passaren el temps. L'un pensant en l'altre i l'altre pensant en l'un. Però poca no havia estat la desgràcia i el destí, capritxós com el nen embenat d'ulls, tenia encara unes últimes paraules a dir, abans de posar fi a la història dels dos amants.



Quan les fulles es tornaren d'un vermell intens amb pinzellades de taronja, el vent feia cantar les copes dels arbres i una lleu pluja acompanyava la fi de l'estiu, el 17 d'octubre arribà. Feia dinou anys la bellíssima Hero. Tan maca com una rosa en primavera i tan atractiva com la mateixa Venus la noia celebrava seva anual feta d'aniversari.



Nobles de totes les terres que havien escoltat a parlar de l'angelical criatura s'aproparen per poder provar sort amb el seu cor, el qual ja no bategava per ella, si no per aquells ulls verds esmaragda que havia vist una vegada.



Falta de ganes i d'ànims la jove nimfa posà la seva cara més maca a tots els convidats presents, però els seus ulls color mar no deixaven de buscar una peça preciosa entre tots els homes de la sala. Desesperació. Tristesa. No hi era.



Hero abandonà tota esperança a tornar a veure aquell formós cavaller que, amb tan sols una mirada havia estat capaç d'apropiar-se del seu cor. Però es negava a creure que la seva sort fos tan nefasta i negre. El tornaria a veure o moriria.



Com si una veu l'hagués invocat un jove va travessar les grans portes de la sala on se celebrava el dinovè aniversari de la jove. Vestit amb les seves millors robes, acompanyat pel mateix criat i portant dues pedres precioses es va aventurar en el cúmul de gent, encuriosit per conèixer el corb que havien assegurat ser colom blanc.



- Li podria demanar aquest ball?



Leandre es va dirigir a la dama protagonista de la nit quan aquesta parlava amb una de les seves acompanyants. A poc a poc, quan la jove es girà per comprovar qui gosava demanar-li un ball, els dos amant es retroben un altre cop.



Parat. El temps va parar. Els cors van deixar de bategar. Els ulls es van mirar, dient-se tot allò que mancaria amb paraules. Aquell mateix desig va tornar a aflorar a la pell dels joves, atraient-los com dos imants. Quan ambdues mans es van toca, semblava que, del contacte, espurnes en sortien.



El vestit vermell d'Hero no parava de giravoltar per tota la sala de ball. Movent-se al compàs de la música, els peus dels ballarins volaven sobre el terra, fent que qualsevol altre parella deixés el seu intent d'imitar-los i passés a observar-los.



Un, dos i tres. Els peus encaixaven, els cossos semblaven fets un per l'altre. Havien intercanviat poc més de deu paraules, però els ulls i les mans van dir tot el que un diccionari no abarcaria a dir. L'un per l'altre, l'altre per l'un.



Enmig dels aplaudiments, quan la jove parella restava mirant-se al bell mig de la sala, Leandre va gosar agafar de la mà a Hero i, entre les tímides parelles de ball que tornaven a poblar la pista, s'escaparen al jardí.



La lluna, plena i brillant, els esperava sobre les copes vermelles dels arbres, aixoplugant-los amb les seves branques i observant amb els seus milers d'ulls. Les passes lleugeres de lleugeres cames irromperen en la quietud del silenci, acompanyades d'un riure nerviós, que recordava al so de dues campanes.



- T'he esperat molt de temps – va confessar Leandre, agafant-li ambdues mans a Hero.

- Jo també – respongué la dama.



Sense noms ni més informació que el fet de saber que s'estimaven, els rúfols llavis de Leandre van pressionar els tendres llavis d'Hero.



Una passió amagada i un desig inacabat van guiar la nit i la sort dels dos joves. Lluny d'allà, la petita rialla d'un nen feia tremolar a qualsevol que l'escoltés. Mala fortuna. La mala fortuna havia segellat el destí dels dos amants, molt abans que aquests dos no sabessin.
 Comenta
 
Capítol 2 La Fortuna s'avorreix
Com Heros baixà a atendre les seves responsabilitats

El llit es trobava cobert amb les millors sedes de tot Sestos; les plomes dels coixins extretes de les millors aus i la fusta, tallada pels millors artesans. En ell, hi reposava la gentil i bella Heros, apunt de ser despertada pels primers rajos de sol del dia.

Els seus somnis, no gaire lluny de la seva cambra, volaven pels rojos jardins de casa seva, recordant la passada nit, on només hi havia carícies, amor i foc.

Una de les seves criades, lleugera i matinera com un ocell, la córrer les cortines per provocar que la dama es llevés d’una vegada per totes del llit. Era el seu primer dia amb dinou anys i tenia diverses responsabilitat que atendre, i no es farien esperar.

 
- No Anastasia, torni a tancar les cortines – gemegà la donzella, fregant-se els dits, com si un vel els hagués mantingut enganxats.

- Fa estona que la reclamen senyoreta – respongué tímidament.

En escoltar aquelles paraules el cor de la donzella començà a bategar com les ales del pardal que havia creuat la finestra. Aquells mots dolços com la mel tornaren a les seves oïdes, endolcint qualsevol pensament.

Amb un àgil salt des disposà a vestir-se amb un dels vestit que més li afavoria: un plau cel brodat amb mànigues amples blanques. Adornà les orelles amb unes encantadores arracades que feien ressaltar les perles blaves que tenia com a ulls encara més.

La jove de poc més de dinou anys i escasses hores baixà com ànima que porta el diable a la sala d’estar de la seva enorme casa, il·luminant el negre destí amb un somriure de mil estrelles fugaces.

Com Leandre desperta

El criat ja estava neguitós. I si el senyor havia agafat una malaltia la nit passada? I si havia mort dormint? Però encara respirava, o es que s’havia tornat boig i el pit que pujava i baixava eren il·lusions que els seus ulls creaven?

El senyor tornà en hores intempestives, tot content i amb la marca de l’amor al se darrere. Li havia faltat temps per caure rodó al seu llit, però tal i com havia caigut, tal i com l’endemà al matí el servent l’havia trobat.

Diuen que els amants no són pas quiets a les nits de pura passió, però el seu senyor havia restat immòbil durant hores, només respirant. Presagiava un esdeveniment fatal, un complicat pla s’estava ordint per perjudicar-lo: no ho podien controlar, no ho podien evitar. Només quedava resar als déus.

La casa estava impol·luta, la seva residència temporal a Sestos havia estat cedida per una bona família amiga del pare de Leandre, un gest que esperava una recompensa més pròxima que llunyana en el temps.

Dreta, esquerra, esquerra, dreta. Amunt, avall. Endavant, enrere. Totes les direccions havien estat provades pel fidel servent però cap d’elles semblava calmar-li els nervis que tenia a flor de pell.

“El senyoret, el senyoret no desperta”. Repetia, al ritme de les agulles: tic, tac; onze, tic tac; dotze, tic tac; el senyoret no desperta.

- Que et passa res? – preguntà confosa la veu de Leandre, el qual ja portava estona observant al seu servent.

- Senyoret!

Tots els neguits del criat van desaparèixer més ràpid que un núvol emportat per una ràfega de vent. Es van dissipar de la mateixa manera, suspesos invisibles en l’aire, però tangibles en l’atmosfera.  

El llavis de Leandre buscaven aquell tacte tan tendre que els llavis d’Hero havien deixat en ell. Ja no notava res que no fos allò, i això generava una gran sensació de buit en l’home que, recordant aquelles paraules pronunciades, es va encaminar cap a la sortida de la  casa.

Com ella es va interposar entre els dos amants

El temps avançava cada vegada més a prop del moment més àlgid del dia. Aquelles paraules dolces, pronunciades en uns llavis joves, frívols, amorosos i passionals restaven en l’arbre on Hero s’havia entregat a Leandre i Leandre s’havia entregat a Hero.

Com un espectador d’una obra de teatre, l’arbre restava a l’espera de la tornada dels dos amants, sabent,  però, que seria de les últimes vegades que els veuria junts. Escoltava, en terres no tan llunyanes, aquelles trepitjades que enverinaven cada passa de Sestos que donava, podrint tot al seu voltant i deixant tristesa allà on passava.

En efecte, tal i con s’ho havien promès es trobaren sota l’arbre a les dotze del migdia del 18 d’octubre. No havien passat ni deu hores des que s’havien vis per darrer cop, però a ambdós amants els hi semblava una eternitat.

Leandre proporcionà a Heros un refugi on amagar-se en els seus braços, on, amb una tendre i càlida abraçada, els dos es van fondre en un.

- T’he trobat en falta, amor meu – va dir Heros a Leandre.

- Jo més, ja ho saps – contradigué el home a la donzella.

Malgrat no un ho creieu, encara no havien intercanviat noms. Eren ell i ella. no necessitaven noms per saber que s’estimaven ni saber de quin cognom estaven dotats. Simplement, amb un somriure, ho podien saber tot.

Ella. No feia gaire que havà baixar d’un dels vaixells que transportaven a Sestos aliments que Abidos li proporcionava. Amagada entre sacs de menjar i rates, sortia al carrer per primera vegada en dotze llargues i horroroses hores.

Es palpà la butxaca del vestit que portava, comprovant que la seva arma seguia allà dins. No era la única que viatjava en aquell vaixell amagada entre menjars i rates, una altra senyora avançava sigil·losament pels carrers de Sestos, envaint-ho tot al seu pas.

Saben quina casa guardava el seu tresor, volà a través dels carrers d’aquella ciutat que era desconeguda pels seus ulls, amb gens mai abans vista i amb olors mai abans percebudes.

Decidida com el vent arribà al seu objectiu. Un amable home de cabells clars i ulls foscos la convidà a passar de la manera més amable i cordial que mai abans havia escoltat. Com una bona minyona, es posà a cuinar el dinar.

Mentre les mans d’un ballaven pels aliments que es veien reduïts a trossets, les mans de l’altre recorrien sinuoses corbes. La fortuna s’avorria i tenia ganes de que aquesta perfecció absoluta es trenqués, igual que un got quan cau al terra.

D’aquesta manera l’hora de separar-se dels amant va arribar i acompanyà a Leandre a casa seva, on una convidada li havia fet el dinar. Sorprès per veure la filla de la família que li deixava la casa, ignorava el cor trencat que s’amagava darrere el somriure de la jove. Malgrat portava regalimant sang per Leandre des que tenia memòria, havia restat invisible als seus ulls.

La senyoreta va romandre a taula, esperant impacient que el seu estimat ingerís el verí que tant lo havia costat preparar i així, els dos es poguessin retrobar en la mort per tota la eternitat.  
 Comenta
 
Capítol 3 Olimp
Com ella va acabar en el mateix infern

I digues Accalia, què és el motiu que t’ha portat fins aquesta remota illa? – preguntà Leandre servint-se una mica de vi.

El color del líquid hipnotitzà a Accalia: vermell com la sang, vermell com el cor que bategava per Leandre, vermell com el propi infern. Bocabadada, va trigar uns segons més de l’esperat en contestar.

Doncs, vinc parlar-te d’un negoci – finalment contestà.

Les primeres gotes de suor pura van aparèixer al front de la jove quan Leandre no menjava. Feia rodar i rodar la copa de vi però les seves papil·les gustatives es negaven a tastar el dinar que tan amablement Accalia li havia preparat.

Leandre pensava en Hero, però sense pensar en ella, doncs no sabia el seu nom. I justament això pensava. Noms, persones, pensaments. Podien unes sobreviure sense les altres?

Finalment, els records dels llavis de la donzella pesaren més que no pas assumptes filosòfics, els quals Leandre, va acabar abandonant. Abans que acabessin tots els seus records, el seu estómac trencà el fil dels seus pensaments: tenia gana.

Al veure endur-se la primera cullerada de menjar a la boca, Accalia es va tranquil·litzar. El seu cor, que havia anat més ràpid que les ales d’un colibrí tornava a bategar amb normalitat. També hi avia verí al seu plat, i junts, creuarien les portes de l’Olimp.  

Però no era gana el que reclamava l’estómac de Leandre. Hi havia un ens obscur recorrent el seu organisme, poc a poc, apropiant-se de tot el que tocava. Al mateix ritme, també suor va aparèixer al front de Leandre, es va esfumar el rosat de les galtes que tant li afavoria i, per acabat, ho va treure tot.

En efecte, Leandre estava malalt. Va caure de la cadira tirant tot a terra. La copa de vi, tan imponent i vermella que havia estat sobre la taula, va tacar el terra de fusta de la casa, esmicolant-se en infinits cristalls que van cobrir la falsa sang. Les estovalles, blanques com la vena que tapa els ulls de Cupido, es van veure infectades per tres gotes de sang.

Horroritzada, Accalia, també va caure al terra desmaiada, però no perquè estigués malalta, ni tampoc perquè el verí de les seves entranyes li hagués fet efecte, per això encara faltava una estona, perquè no suportava veure gent malalta, i molt menys sang.

I així restaren Leandre i Accalia. Estirats al terra, el primer mig inconscient i la segona totalment fora d’aquest món. No passà gaire temps fins que el noi de cabells clars i ulls foscos els trobà.

Escandalitzat incorporà a Leandre que ja tornava a trepitjar aquest món. Assegurant que ja estava bé, els dos homes es van dirigir a la pàl·lida Accalia, que no havia mogut ni un dit. En efecte: era massa tard. El verí havia infectat la seva sang fins arribar al cor, on l’havia matat amb un sol cop.

La noia, havia estat segrestada per Hades i, en lloc d’anar a l’Olimp amb el seu estimat Leandre, havia acabat en el mateix infern, sense bitllet de tornada.

De com van anar a l’Olimp

Res podia trasbalsar més a Leandre. En aquells moments de pànic, on, sabia que no estava bé, on els criats corrien escales amunt i escales avall: les estovalles, el terra el pàl·lid cadàver... volia pensar en ella, en la seva estimada.

Per contra, només aconseguia veure aquells ulls blaus, tots embriagats de llàgrimes, i una pobra orfe, en mig de la galta, que mai havia arribat a caure del tot. Accalia. Per què havia mort aquella jove repleta d’energia i bellesa? Un futur tan brillant que tenia per davant i ara només quedava foscor. Una infinita foscor que apagava aquells pous de mar per sempre més.

Sense dir ni quan tornaria ni a on es dirigia, Leandre abandonà la casa. Un sol intempestiu inundava cada carrer de Sestos; cada racó, cada cantonada, no hi havia ombra.

A cada passa que donava la seva visió es tornava cada vegada més borrosa. Sentia una pressió incessant al seu cap i un mal que li recorria totes les entranyes. Però ella, ella era el seu objectiu.

Però, què estava fent ella? Hero restava preocupada al jardí de la casa. Tenia entre les delicades mans una flor que havia arrencat de la pròpia Terra. Li treia els pètals, un a un, molt lentament, preguntant-se si tornaria a veure a Leandre alguna vegada, doncs un neguit havia aparegut al seu cor, com una taca negra en un fons blanc.

Observava com els pètals tornaven al terra, impulsats per les voluntats dels déus. Però d’altres, de tan lleugers que eren, volaven una estona, tallant l’aire i la respiració de la jove que els observava.  

Feia un dia magnífic: sol, un cel més blau que la difunta Accalia, vida... però hi havia una cosa, una cosa que no estava bé. Una xafogor que no era pròpia de Sestos amagava les intencions de la dama que havia desembarcat amb Accalia al port. Hero ho notava.

A la llunyania va veure arribar a Leandre. Fent zig-zag mentre caminava, els dos amants creuaren mirades al mateix temps; sent els ulls de l’altre el seu únic objectiu. La família d’Hero no podia saber de l’existència de Leandre, no quan ni ella sabia el seu nom.

Va córrer com un ocellet sense ales cap al noi, demanant a tots els déus que coneixia que no el deixessin entrar encara, ni a l’infern ni a l’Olimp. El no aguantà, aguantà fins sentir el frívol contacte dels dits d’Hero en la seva pell, en escolar les melodioses paraules plenes d’angoixa de la noia. Llavors, va tancar els ulls.   

No, no, no – va demanar la donzella – encara no.

Va pujar com va poder el cos de Leandre a la seva cambra. La casa, semblant-se més a un palau, restava quieta als esdeveniments que observava. L’arbre, des de la llunyania, va veure com els dos amants entraven a la casa, saben que ja mai més tornarien a sortir.

Estirà al jove al seu llit i li porta aigua i tot el que trobà de menjar que li pogués ser útil. Però el noi es negava a obrir els ulls. I quant enyorava el viu color dels ulls del jove Hero, eren com la font que li donava energies i ara, aquesta font, semblava haver deixat de brollar per sempre més.

No pot ser – s’enutjà – torna amb mi – ordenà la donzella al cos de Leandre.

La mateixa llàgrima que havia quedat a mig camí en la galta d’Accalia regalimà per la d’Hero, fins arribar al terra de la seva cambra. Desesperada, sense saber què fer, va voler infondre vida a aquell cos tan pàl·lid amb un petó als llavis. Estaven freds. Ell ja no estava.

Morta de dolor, trencada, s’estirà al seu costat, recordant aquella primera mirada que havia portat al primer ball. Recordant-lo a ell. I, quin era el seu nom? Com el tornaria a casa ara? Preguntes que no tenia sentit fer-se, doncs el seu cor trencat amenaçava en parar de bategar.

Però ell va retornar a ella. Sentia la seva escalfor i, amb les últimes forces que li quedaven, tornà amb la seva estimada. Sense dir res l’abraçà i Hero, sense saber d’on provenia aquella segona escalfor li tornà l’abraçada.

S’estimaven. I s’estimaren aquella nit. Continuaven sense saber el nom de l’altre, però això era igual. Estimaven l’anima de cadascú, estimaven el cos de l’altre persona. Els dos, quan es trobaven, eren un.

Com et dius? – preguntà Hero mirant a la lluna per la finestra.

Leandre, estimada. Quin és el nom que regna en la teva persona?

Hero.

I dormiren. Leandre l’abraçà per tota l’eternitat i Hero es deixà estimar. Tancaren els ulls a la vegada, sumint-se en la més profunda de les obscuritats; per ja mai més tornar a la llum.

Sestos es despertà en mig d’una matança. La dama havia alliberat tot el seu poder i ara, moririen innocents, culpables i ignorants. La Plaga d’Atenes havia arribat a Sestos i, en fer-ho, s’havia endut les dues ànimes dels nostres amants.

Descansen els dos enterrats sota l’arbre que va ser el testimoni de la seva història d’amor. Però ells dos segueixen junts a l’Olimp, per sempre més, estimant-se un a l’altre fins a fi del temps.

I és que la Plaga d’Atenes va portar mort entre rates, menjars i calor, però no hi ha res més fort que l’amor jove de dos innocents en ple estiu. Cupido, amb els ulls embenats com portava, havia portat al seu encontre a les dues meitats d'un mateix tot, sense voler-ho. 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]