Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Victoria Albert
Massamagrell
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 El cor torna a bategar
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.




I els matins, tan dolços...



Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...



El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.



Un regal.



I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.



Aquell silenci...



Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.



Aquell silenci...



El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.







...............................................................................................................................



 

Ell, des de sempre, havia tingut una gran sensibilitat amb els xiquets, mai no va tenir cap germanet i, des de ben xicotet, passava les vesprades jugant amb els nebots de la seua veïna, la senyora Roser. A més a més, encara no havia superat la tragèdia que va sofrir feia exactament cinc anys, dos mesos i huit dies. Aquell 11 de desembre de 1910, a les nou de la nit, romandria per sempre a la seua ment.

Quan va escoltar el plor de la nena, es va apropar a ella:

- Hola, bonica com et dius?

- Neus -va dir, sense parar de plorar.

- Jo sóc Franz. I...em podries dir quants anyets tens? Ja sembles ser una nena major.

- En tinc huit.

- Oi! Ja ets quasi una senyoreta; i es pot saber quin és el motiu que tant t’angoixa? 

- He perdut la meua nina, el seu nom és Anna i ara deu estar trista i sola com jo. Només ens tenim l’una a l’altra.

En eixe moment, Kafka va estar uns instants meditant què podria fer per reconfortar-la, el seu objectiu principal era acontentar la xiqueta.

- Bonica, segur que la teua nineta no s’ha perdut, potser està buscant uns altres ninots per fer amics o potser ja és major i vol que tu també ho sigues.

- Sí, ambdues som ja majors, però no vull estar sola; el pare i la mare no ho estan.

- Mira, et promet que Anna està bé. Jo també tenia una nineta, saps?

- Ah, sí? I es deia Anna com la meua?

- No, ella era Mar. Un dia també se’n va anar.

- I ja no l’has tornada a veure?

- No, des d’aquell dia, no. Al principi també em vaig posar molt trist com tu, però després vaig assumir que la meua nina estava en un lloc on tot és felicitat. Allí tots juguen, ballen i mengen llepolies sense que els majors els sermonegen, com segur que ho fan els teus pares.

- Quina passada! On jo visc no hi ha de totes eixes coses, i...no, els pares no em poden renyar... Jo crec que Anna deu estar allí, amb Mar. A ella, també li agradava molt jugar, sempre ho fèiem quan m’acabava el suc de bresquilla del berenar, és l’hora del temps lliure.

-Doncs et done la meua paraula que, el proper dia que vingues al parc, et portaré un regal perquè pugues jugar. Però...només si et beus tots els sucs que et donen, t’has de fer molt gran.

La nena va riure, ja no li quedava cap llàgrima de tristesa. Aleshores, una mongeta va tocar un xiulet i Neus li va dir a Franz Kafka que se n’havia d’anar. En eixe moment, ell es va quedar sorprés i intrigat.

Després d’acomiadar-se, va passar la resta de la vesprada al parc Steglitz, pensant per què Neus se n’havia anat amb aquella monja.

 

Dos dies després, Kafka va tornar al parc i allí estava la nena:

- Hola, amic! Ja no estic trista per Anna, no ha tornat, segurament perquè està tan ocupada al lloc meravellós que em vas dir que no ha pogut vindre.

- Sí, Mar i ella s’ho deuen estar passant d’allò més bé. Tinc una coseta per a tu.

- A veure-la, a veure-la!

- Primer de tot, he portat dos sucs de bresquilla. El que va davant, va davant!

La xiqueta se’l va empassar més ràpid que mai, no podia esperar més per veure aquell obsequi.

- Ja he acabat! Puc saber què m’has portat?

- Sí, mira. Ací tens una llibreta i un bolígraf, però aquests són màgics.

- Mai no n’havia vist cap. I...quina màgia fan? Trucs de cartes? Apareixen i desapareixen?

- No, ha ha ha, la cosa no va per ací. Són màgics perquè Anna podrà veure el que tu escrius, estan connectats amb el món de la felicitat.

- Síííí? I això com és possible?

- Mmm...màgia, bonica! Així, encara que no siga possible rebre resposta, podràs escriure i dibuixar, estant totalment segura que la teua nineta sabrà moltes coses de tu. 

- Val, ho faré. Moltes gràcies, Franz! Encara que ara ja mai més em sentiré sola, puix ja tinc un nou millor amic, i ets tu.

 

En aquell moment, la religiosa va tornar a fer sonar el xiulet com el dia anterior i Neus se’n va anar de nou. Com Franz havia passat els dies anteriors pensatiu, va decidir seguir-les d’amagat.

Des que havia perdut la seua nina, Mar, no havia pogut recuperar ni una mica de felicitat. Des d’aquell 11 de desembre de 1910, res havia tornat a tenir sentit. Des del moment en què aquell carruatge roig va atropellar la seua nena davant de la porta del quiosc d’enfront de casa, el cor de Franz Kafka s’havia aturat.

I ara...cada vegada que veia la careta angelical de Neus, cada vegada que li dibuixava un somriure al rostre, cada vegada que aconseguia que la xiqueta oblidara la solitud a què sovint es referia, sentia que el seu cor començava a bategar de nou.

Després d’una estoneta caminant, amb l’acompanyament dels seus pensaments i de les il·lusions sobre Neus, Franz va observar que la nena i la mongeta havien arribat a la seua destinació.

Ell va passar tota la resta de la vesprada sense anar enlloc, quiet davant d’aquell edifici.





 
 

 Comenta
 
Capítol 2 Forces de flaquesa
Es tractava d’un lloc vell, obscur, un edifici on segur que, a cap xiquet, li agradaria viure. Era un orfenat.



A l’instant en què Kafka va veure que Neus entrava amb la mongeta allí, va comprendre la raó per la qual la xiqueta deia que els seus pares no la podien renyar i la causa de la solitud a què es referia. Era òrfena. Potser els seus pares havien mort, o potser estaven a la presó, o l’havien abandonada de petita...tant feia! Allò important era que una xicoteta espurna de felicitat tornara a brillar al seu interior, que avivara els ànims de la petita que vivia als antípodes del món de la felicitat, aquell món màgic on ell li havia dit que vivien la nina, Anna, i Mar, la seua filla.



Un sentiment de tristor va envair el seu cor. Allí va passar tota la vesprada, quiet, abstret i entotsolat, sense poder deixar de pensar en com d’injusta podia ser la vida. No hauria d’estar permés que cap xiquet perdés la vida, això només pertocava a gent gran, a persones que ja havien fet una llarga passejada pel viarany de l'existència, no a una nena com Mar, que havia estat atropellada davant del quiosc. Tampoc era just que un infant visquera en un hospici, marcat per l’absència d’uns pares que li feren un bes, envoltat de tendresa, tant en finalitzar el dia com en començar el següent

Després d’una llarga estona, Kafka va aconseguir alliberar-se momentàniament dels pensaments que el tenien capficat i va fixar-se en les finestres de l’orfenat. En una d’elles va veure una imatge una mica difusa d’algú assegut en un escriptori. Va forçar la vista i va constatar que es tractava de Neus, que probablement dibuixava al quadern que ell li havia regalat. Va arribar a la conclusió que, si una nena en aquelles dures circumstàncies era capaç d'il·lusionar-se amb el "viatge" de la seua nina, ell no podia defallir. Trauria forces de flaquesa, ja que Neus el considerava un amic.



Durant la setmana següent, Franz va passejar totes les vesprades pel parc Steglitz, amb l’esperança de trobar-la. Però no hi havia cap senyal ni d’ella ni de la seua acompanyant. Quan va barrallar la possibilitat que li haguera passat alguna cosa dolenta, es va inquietar i va decidir anar a l’orfenat.



En arribar a l’edifici, va passar a una mena de recepció, on va preguntar per Neus a una religiosa que llegia un llibre asseguda davant d’un escriptori. Aquesta dona li va dir que, a la xiqueta, no li passava res greu, només que havia enxampat un refredat que l'havia obligada a fer llit durant uns dies, però que, gràcies a la seua fortalesa, la recuperació era immediata

Franz es va alegrar de la seua milloria i la dona li va oferir visitar-la. Així que l’acompanyà cap a l’habitació on estava Neus acompanyada per la fraressa que tocava el xiulet a l’Steglitz.



- Franz! Com estàs? T’he trobat a faltar tots aquests dies. Mira, justament ara li estava ensenyant a sor Beatriu els dibuixos que he fet a la llibreta. A que Anna els podrà veure al món de la felicitat?

- Hola, bonica. Ja et trobes millor? Sí, li has contat a sor Beatriu que és màgic, aquest quadern?

- Sí, ha ha ha! M’ho estava contant ara, la veritat és que és una gran notícia que la seua nina puga saber com està, tots la trobàvem a faltar ací. També m’estava dient que havia fet un nou millor amic, però...clar, no em pensava que fora vostè – va dir la religiosa.



- Sí, és ell el meu amic. Que bé, Franz, si ara sor Beatriu ja et coneix no em podrà dir que no em deixa anar amb desconeguts. I, així, algun dia podrem anar junts a visitar les nostres nines.



- Com se les enginya aquesta nena per voler escapolir-se d’ací! – va dir la dona.



- Bo, això ja es veurà, però, de moment, tu segueix fent molts dibuixos, que segur que Anna li’ls ensenya també a Mar i sabran que ja no ens sentim sols.



- És clar que sí! Mireu, ja n’he fet un on apareixem els quatre agafats de la mà.



La nena li va mostrar el dibuix i aquest no es va poder contenir: els seus ulls se li negaren de llàgrimes i una d’elles es va precipitar pel llagrimall i va travessar la galta dreta fins aterrar en el paper on hi havia el dibuix de la nena.



- Però Franz, que em mulles la meua obra d’art! Açò no pot ser.



- Disculpa, Neus, és que m’he emocionat perquè m’ha donat molta enveja que elles estan jugant i menjant llepolies. Jo també en vull! -va mentir.



- Mmm...val, val. Et donaré un caramel, però no vull ni una llàgrima més sobre el paper, que m’ha costat molt de treball.



- Sí, ho entenc, em conformaré amb una llaminadura.



En arribar l’hora del sopar, la xiqueta es va acomiadar i Franz es va quedar amb la dona.



- Disculpe, senyor, puc preguntar-li si li ocorre alguna cosa?

- Sí, clar, disculpe vosté per haver de veure com m’ha caigut la llàgrima, però la realitat és que quan parle de Mar… Mar no és cap nina, és la meua filla que va morir de xicoteta. El cas és que un dia em vaig trobar la Neus plorant al parc, i em va contar que havia perdut la seua nina, Anna. Aleshores, com no podia suportar la seua aflicció i el seu desconsol, em vaig inventar eixe món de la felicitat i li vaig dir que la meua nina, que jo també l’havia perduda, vivia allà.



- Sent molt la seua pèrdua, segur que la seua filleta està al cel. Em sembla una benedicció que queden persones com vosté al món, capaces de provocar somriures a qui més ho necessita.



- Moltes gràcies, i moltes gràcies per tindre cura de Neus.



- Mire, li vaig comprar la nineta perquè, quan va arribar ací, no parlava amb ningú. A poc a poc ha anat establint lligams amb mi i, ara, me l’estime com si fóra la meua filla.



Van estar conversant. Aquella era una jove curiosa. Li va dir que podia anar a visitar la Neus sempre que volgués.



Kafka es va allunyar lentament.
 Comenta
 
Capítol 3 La felicitat truca a la porta
Passada una setmana més, Neus ja estava totalment recuperada del seu refredat, així que va poder tornar a anar al parc en què s’havien conegut. Allí, com cada vesprada de dilluns a divendres, estava Franz, passejant sota l’ombra dels arbres. Neus va passar una estona jugant amb els altres xiquets, i, després, quan va veure al seu gran amic, va córrer cap a ell. 

- Hola, Franz! Mira, ja em trobe bé del tot i puc tornar a vindre a l’Steglitz com feia abans.

- Ja ho veig, bonica. Segur que és perquè has fet molt de cas a totes les fraresses, t’has begut tots els sucs de bresquilla del berenar, t’has abrigat molt bé i t’has pres les medecines sempre que et deien.

- Sí, exacte.

- Molt bé! Ets tota una campiona.

- A més a més, com he estat tants dies tancada a l’habitació i no em podia entretenir, he emplenat de dibuixos totes les pàgines del quadern que em vas donar. El porte al saquet, si vols... te’ls puc ensenyar.

- Sí, clar que sí! No hi cap cosa al món que em vinga més de gust ara mateix. 

La nena va anar a per la llibreta, va tornar ràpidament i li la va donar, a Franz, perquè examinara les seues il·lustracions. 

- Què et semblen? Tu creus que he millorat?

- Sí, sí. La veritat és que es pot observar una clara evolució, ets una artista que el món hauria de descobrir, ha ha ha!

- Si et fixes, als últims que he fet quasi ni m’he sortit dels contorns del dibuix al pintar.

- És impressionant, Neus!

- Només em queda un paper en blanc... però he decidit guardar-lo fins que puga fer un dibuix d’alguna ocasió especial.

- Bona idea! Això implica que no pots donar per finalitzat el quadern, ja que tens encara una obra d’art pendent.

- Exacte, Franz, però no vull que mires més dibuixos ara. Podries acabar de veure’ls a casa. El quadern és teu, a veure si tu pots aconseguir que Anna i Mar et facen saber si els han agradat.

- Moltes gràcies, bonica! És un detall preciós, jo intentaré rebre una resposta per part de les ninetes, a veure si és possible... 

 

En aquell moment, Franz Kafka va dirigir la mirada cap a una altra direcció i va veure sor Beatriu, que els observava somrient. Ell també va esbossar un somrís i li va fer un senyal amb la mà perquè s’apropara al banc on estaven asseguts. 

- Hola, com està?

- Molt bé, ja veig que Neus t’ha mostrat la feina realitzada durant tots aquests dies, no hi havia qui la fera soltar les pintures!

- Sí, senyoreta, li ho he regalat! Per cert, vaig a jugar una estona més al parc abans que ens en tornem a l’orfenat. Sor Beatriu, per favor, no em cride amb el xiulet... que després tinc un mal de cap!

- Si n'és, de desimbolta, aquesta nena! Està bé... et cridaré pel teu nom. Ves-hi, que no et queda massa temps.

- D’acord. Fins demà, Franz! – Neus se’n va tornar al parc i els va deixar sols.

- Com m’alegre que li haja donat tot els dibuixos a vosté; ha invertit molt de temps en fer-los, així que ha de ser una persona molt important per a ella.

- Sí, jo cada vegada me l’estime més. M’ha dit que vol que intente aconseguir una resposta per part de Mar i Anna, així que ens les haurem d’enginyar per fer-li creure que l’hem rebuda.

- Ai, si! Com si visquera una història de fantasia com les que jo li conte abans de dormir.

- Entesos! Si compte amb la seua ajuda esta nit pensaré alguna cosa i demà li la conte.

- Perfecte, que jo he d’endur-me ja tots els infants!

- Adéu! 

Franz Kafka se’n va anar cap a casa, i, després de sopar, es va arrepapar a la butaca al costat de la xemeneia, i es va posar a veure tots els dibuixos. En tots ells apareixien ell, Neus i les dos nines; en altres, també la mongeta; però el que més li va agradar va ser un en el qual compartien tots -fins i tot els pares de la xiqueta- un món idíl·lic que semblava ser el món de la felicitat. A Kafka li feia molta il·lusió sentir-se estimat per algú, havia estat moltíssim de temps sol, sense cap altra companyia que la dels seus llibres i la dels passejants del parc. Es va sentir afortunant. Semblava que la sort i la benastrugança estaven trucant a la seua porta. 

Després de veure tot el quadern, va passar unes quantes hores pensant una manera original i divertida perquè Neus pogués seguir tenint la il·lusió de comunicar-se amb les nines. I el seu esforç mental, aguditzat per una sublim imaginació, va fer que optara per construir una bústia de fusta que podria penjar a la porta de l'habitació de l’orfenat. A més a més, cada cert temps, ell mateix faria dibuixos, doncs sempre havia tingut bona destresa per a aquell bell art. Escriuria cartes per donar-li-les a sor Beatriu, i que fóra ella qui ho posara a la bústia quan la nena es quedara dormint després de llegir-li el conte de totes les nits. 

Així li ho va contar la vesprada següent a sor Beatriu i d’aquesta manera ho van fer. Kafka va anar directe a comprar unes quantes làmines de dibuix i pintures de colors. A la botiga, l'olor de pigments i de resines li féu recordar aquells anys de jove en què havia gosat pintar alguns quadres i, fins i tot, havia esculpit alguna que altra estàtua senzilla. Feia molts anys que no reprenia aquella afició. 

En tornar a casa, es va disposar a fer la primera pintura que rebria Neus. No tenia cap dubte que el missatge que volia enviar-li era el d'una completa felicitat, de manera que va representar les dues nines bevent-se un suc de bresquilla al Món de la Felicitat i les Llepolies, la seua pròpia versió del famós quadre flamenc el Jardí de les Delícies, on ambdues mostraven un somriure plaent al seu rostre. Per la part del darrere va escriure una breu carta per dir que estaven molt contentes i que el que volien és que ella també ho estiguera. 

Quan la va tenir acabada, li la va donar a sor Beatriu, i aquesta va seguir el protocol establert. 

Al dia següent, Neus estava més emocionada que mai. 

- Franz, Franz! Ho has aconseguit, Anna m’ha enviat un dibuix i una carta. També hi apareix Mar, mira!

- És preciós! Ja veus que s’ho estan passant d’allò més bé, i tu...preocupada.

- Sí, quina enveja! Però jo també m’ho he passat genial dibuixant al quadern, estava molt il·lusionada perquè sabia que ho veurien gràcies a la màgia.

- Clar, i ara ja saps que és cert. 

Durant uns mesos més, Kafka i sor Beatriu van seguir fent que la xiqueta rebera correu una vegada a la setmana, però va arribar un moment en què es pararen a pensar que no podrien seguir així sempre, doncs Neus cada vegada era més gran i acabaria adonant-se de l'engany. 

- És el moment de pensar com podem fer que la nena passe pàgina, puix és clar que ella ja no se sent sola, que era el problema que teníem, i no podem seguir fent-la creure que rebrà tota la vida correu de dos nines – va dir ell a la fraressa.

- Té raó. Hauríem de fer-li veure que tant Anna com Mar ja són majors i han de ser responsables, raó per la qual han d’abandonar eixe món per entrar al dels adults.

- Cert. Em sembla una bona idea. Però li direm que elles no estan tristes per donar eixe pas, sinó que frisen per fer-ho. El plaer de sentir-se grans, no? No vaja a ser que la perdem de nou!

- D’acord! 

Eixa setmana, ambdós compliren la seua última missió. Neus s’ho va prendre realment bé, va dir que ella també era gran ja i que ara el que volia era seguir dibuixant, havia de madurar i deixar de jugar amb nines, encara que sempre guardaria un record molt especial d’Anna. 

Durant tres anys més, Franz Kafka va seguir visitant cada setmana l’orfenat, passant molt de temps tant amb la xiqueta com amb sor Beatriu. Elles s'havien convertit en la seua veritable família. 

I, després de pensar-ho molt, va decidir que ell també faria el pas al món dels adults. Beatriu li havia confessat que ser monja mai no havia estat el seu desig, sinó el de la seua família. Que allí era feliç perquè li agradaven molt els infants  i sentia que ajudava a qui més ho necessitava. Així que Kafka va decidir proposar-li matrimoni i començar una altra vida. 

Al principi, sor Beatriu es va quedar sorpresa, però finalment va acceptar la proposició. Ella no podia no reconèixer que també s’havia enamorat de Kafka. Però no podien separar-se de Neus, per la qual cosa van decidir que l'adoptarien i serien una família. 

El dia de l’enllaç, la nena es va apropar a Franz per donar-li una cosa: 

- Franz, ara t’hauré de dir pare. Com et vaig dir, em vaig guardar una pàgina del quadern perquè sabia que junts passaríem un moment molt especial i el podria dibuixar, no trobe millor ocasió que hui! Gràcies per tot el que has fet per mi. 

Al full hi apareixien ells tres, amb els  vestits de noces, i, al darrere, una caseta, que seria on viurien. 

Se li negaren els ulls de llàgrimes, però aquesta vegada no va mullar el paper. 

- Moltes gràcies a tu, bonica. Et puc assegurar que tu a mi m’has ajudat molt més del que jo et podria haver ajudat mai.

- Us estime molt!

- I jo, Neus, i per sempre. 

 

Neus i Kafka van seguir pintant i fent treballs artístics i, quan ella es va fer més gran, van decidir muntar una botigueta de nines per guanyar-se uns diners extres. Aquesta, que es trobava a un carrer prop de l’Steglitz, va ser tot un èxit, en van vendre moltíssimes. A més a més, gràcies als contactes de Beatriu, van poder fer que molts xiquets orfes reberen nines que els acompanyaren quan es sentiren sols. 

Ara eren ells qui ajudaven i feien feliços als que més els necessitaven. 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]