Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Misulinas
Sabadell
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Capítol 1: La nena misteriosa
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Jordi Sierra i Fabra

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Acabava de sortir de la seva feina quan, com qualsevol altre dia, va decidir camejar al parc Steglitz a passar la tarda, com feia sempre que podia. Era un dels pocs llocs on, quan anava, sentia pau i es relaxava mirant tot i cada un dels ítems que componien aquell paisatge tan pintoresc. Amb la vista recorria tot el que podia, des de la gespa de color intens que cobria la major part d’aquella zona fins a  la gran font que hi havia, la qual alimentava mitjançant un petit canal un increïble llac on es podien trobar diverses espècies, des dels peixos més comuns i exòtics fins a ànecs, oques... També li omplia de goig observar a les persones, la seva vestimenta, com es comportaven, les sensacions que transmetien...

El que no sabia Kafka era que aquell dia no seria com els altres. No tenia ni idea que la seva monotonia es veuria trencada en el moment d’aquell grit ple de llàgrimes.

Neguitós pels plors descontrolats que no cessaven va decidir buscar d’on provenia aquell so que tant li estava cridant l’atenció. En girar-se, els seus ulls van anar fent un reconeixement de la zona i, finalment, allà on el va portar l’oïda, es va trobar a una nounada a la qual no li paraven de brotar belles perles com cristalls dels ulls.

Era una menuda de poc més de quaranta centímetres d’alçada, probablement seria prematura. La seva cabellera era d’un color d’allò més fosc que li mig queia pel front donant-li un aspecte estrambòtic que produïa calfreds. Tenia la pell blanca com la neu, tot i que deixava entre veure unes galtes rosades que transmetien una estranya tendresa. Tot i això, el que més li va sobresaltar a Kafka van ser la intensitat dels seus ulls. Eren com dos pous els quals, només a primera vista, sobresortien sobre els altres trets. Eren obscurs i lleugerament tenebrosos però indesxifrables per a ell.

Sempre havia tingut una mena d'habilitat especial per a mirar detingudament als ulls de les persones i identificar-hi els seus sentiments. En canvi, amb aquella nena tot resultava impossible, tot resultava ser una incertesa preocupant. Com podia ser allò? Què ocultava el passat d’aquella minyona?

A causa de la confusió que experimentava es va sentir atribolat. No sabia que fer, com actuar. Va mirar al seu entorn, analitzant cada cara, una per una, sense trobar cap mena de resposta de qui podrien ser els pares. A més, semblava que ningú era capaç d’apercebre’s de la situació.

Es va apropar a un parell de persones perquè li donessin un cop de mà, ja que li estava costant controlar la situació, però les dues reaccions van ser les mateixes: li preguntaven que necessitava, el miraven de cap a peus, miraven cap a on es trobava la nena i s’anaven sense ajudar.

Ment freda, va dir. El món se li estava començant a caure als peus. Ho veia tot fosc, l’ansietat s’estava apoderant d’ell. Reconeixia, per dins, que mai havia estat una persona capaç de controlar les seves emocions ni problemes. Es va eixugar la suor de les mans als pantalons en un intent de relaxació i, per pura coincidència, va trobar la resposta al que havia de fer. El seu mòbil, el qual havia comprat aquella mateixa matinada, es trobava a la seva  butxaca, en espera de ser emprat.

El va treure a poc a poc, mentre col·locava el cabàs de la nena sobre un dels bancs del parc. Era un petit Nokia d’aquells més barats que feia les quatre funcions bàsiques que ell necessitava com trucar, enviar missatges i poc més. Amb les mans tremoloses va començar a, lentament, enfonsar cada una de les tecles en l’ordre 1-2-2 per a posar-se en contacte amb la policia i veure com havia d’actuar, ja que era la primera vegada que es trobava en una situació com aquella.

Cap resposta. Ningú contestava a l’altra banda de la línia. La seva columna vertebral es va estremir de la impotència. Trucava i trucava sense parar a la policia, als bombers, a  tothom, i ningú contestava. Només era capaç d’escoltar el buit de la telefonada, un profund silenci que no feia més que empitjorar la situació. Estava enfadat. Sentia com si hagués retrocedit en el temps a aquell moment en què va ser, com la nena, abandonat pels seus pares però en un centre de menors on ningú mai el va arribar a estimar.

Allò era una cicatriu que per sempre perduraria en la seva vida i que va determinar com era. Passava cada un dels dies de la setmana i de l’any en una habitació molt trista. La compartia amb uns altres vint nens que, com ell, havien estat abandonats a la porta d’aquell lloc com qui llença les escombraries. Mai els veia somriure, no existia el terme alegria en aquell lloc. La seva rutina es basava a aixecar-se, esmorzar un got de llet aiguat que satisfeia la més mínima gana que poguessin tenir, es vestien, anaven a l’escola on més que ensenyar-los els castigaven per existir, dinaven unes sopes pobres de contingut i els tancaven a les habitacions on només podien fer deures i estudiar en silenci, ja que si feien soroll els castigaven amb una pila de llibres a cada mà durant dues hores i sense moure's. Finalment, sopaven una mica d’arròs i els portaven a dormir sobre uns llits que estaven plens de brutícia, amb llençols foradats que no resistien al més mínim corrent d’aire, fent així que es congelessin.    

Com es va sentir tan identificat, se li van elevar les palpitacions. Sentia que s’ofegava per una opressió estranya al pit. La suor li recorria per cada un dels centímetres de la seva pell, com aquelles nits de patiment on plorava tot sol en la seva habitació esperant que els seus pares tornessin a recollir-lo però, mai va ser així. Va estar tancat en aquell centre divuit anys.

La ira es va apoderar d’ell. Va cridar amb totes les seves forces, però ningú el venia a socórrer, ningú mai es preocupava per ell. El món li donava voltes, però va focalitzar la seva ràbia en un arbre, al qual li va donar un cop de puny amb el qual quasi va perdre la consciència.

Es va decidir per portar a la nena a la seva casa, ja que ningú contestava i no sabia el que fer, no trobava cap altra opció.

Pel camí es va adonar d’aquell paisatge que veia cada dia però, en aquell moment, tot era diferent. El cel ja era fosc perquè quasi era de nit i en els carrers era molt difícil veure-hi perquè tot estava immers en una densa boira qeu resultava atemoridora.

Va arribar, després de mitja hora caminant, a la seva casa. L’havia llogada feia poc més de quatre anys quan va sortir del centre de menors amb els pocs estalvis que posseïa  dels diversos treballs temporals que va tenir. Era molt antiga, d’aquelles que sembla que tard o d’hora s’ensorrarien. La façana era de maons ja desgastats pel temps i amb zones plenes de molsa per la humitat de la localitat on es trobava. Era petita, només estava formada per dues plantes minúscules que es resumien en una cuina, sala d’estar on només  cabia un sofà i poc més, una habitació on hi tenia el mínim i un lavabo. Tot es trobava en un estat pèssim de decuit i desastre. Mai havia sigut una persona molt ordenada i molt menys neta.

En arribar va decidir acoblar allà on portava a la nena en el sofà i, després d’un estat de frenesí que l’havia consumit, no li quedaven forces per res més que anar-se’n a dormir.

Va entrar al llit, aquell vell que va comprar de segona mà i ja se li notaven els motlles, i no aconseguia adormir-se. Encara pensava en tot allò que li havia ocorregut en menys de cinc hores. Com podia canviar la teva vida en cosa d’una tarda... Es va anar desatansant múscul per múscul fins que va assolir un profund descans.

Aquella nit va somiar com mai. La història es repetia diverses vegades en forma de malson commemorant el succeït però de diverses maneres diferents. Intentava ajudar, moure’s, però no podia.

L’endemà, en despertar-se, el primer que va pensar va ser veure com estava la nena, però li costava moure tot el cos. A poc a poc va intentar obrir les parpelles, les quals oposaven resistència a la seva voluntat. Quan finalment va obrir aquells finestrals que recobrien els seus ulls, es va adonar que allò que veia no era el seu llit ni la seva casa. “On sóc?” Es va preguntar en veu alta, desconcertat. De sobte, una veu greu i profunda, plena d’intensitat li va dir “Bon dia, senyor Kafka, com es troba? Avui?”.

 

 
 Comenta
 
Capítol 2 Ón sóc?
Kafka va mirar el seu voltant, perplex pel que estava succeint i sense poder reaccionar.  Tot el que la seva vista arribava a observar era una sala on predominava el color de la neu amb diversos ítems metàl·lics. A l’espai on es trobava arribaven essències de menjar acabat de fer i allò li va obrir l’apetit.



En abaixar la vista hi va poder veure que els seus braços estaven plens d’uns cables que penetraven la seva pell. Va seguir-los per a veure fins a on el portaven, i va resultar en el costat esquerre del llit on es trobava estirat. Hi havia diverses màquines: una amb una pantalla molt gran metal·litzada que controlava el que semblava ser el seu batec, entre altres paràmetres, diverses bosses amb una mena de líquid transparent que gotejaven el seu contingut per un dels tubs que li arribava al braç... Finalment, va observar una figura humana la qual segurament era qui anteriorment li havia preguntat si es trobava bé. Era un home d’uns cinquanta anys que anava vestit amb una bata blanca. Portava unes ulleres de pasta negres que envoltaven els seus ulls de color atzabeja i que amagaven les seves poblades celles de color negre. A primera vista se li notava el desgast físic: la seva pell presentava diverses arrugues, un to bastant pàl·lid, duia una espessa barba descuidada que cobria gran part del seu coll i tenia pocs cabells.



En una de les seves butxaques portava una petita acreditació on posava el seu nom: Dr.Robert Pineda. Kafka, que encara no era capaç de gesticular ni d’articular cap paraula, se’l va quedar mirant fixament una estona mentre que aquell home desconegut que es trobava en la mateixa sala que ell, qui sabia perquè, apuntava diverses coses en una mena de document amb graelles en el qual semblava veure el seu nom al damunt. Quan finalment va reunir les forces suficients li va dir “Em trobo bé, gràcies per preguntar però, on sóc i qui és vostè?”. Amb un somriure forçat que intentava empaitar amb la seva situació li va dir:

-Bon dia, senyor Kafka. Sóc en Robert i sóc el doctor que s’encarrega de controlar la seva recuperació després de...



-Després de que?- Va dir tallant-lo sobresaltat, ja que l’última memòria que tenia del dia anterior era anar-se’n a dormir plàcidament al seu llit.



-  Senyor Kafka, ahir a la tarda el van trobar al parc Steglitz inconscient després d’un atac d’ansietat. Un dels vianants que hi passava per allà en el moment va trucar d’urgència i el va portar fins aquí.



-Doctor Robert, crec que es confon. Ahir a la tarda jo vaig tornar com qualsevol altre dia a casa després de passejar pel parc. Crec que s’està confonent.- Les seves paraules eren firmes i clares i en cap moment posava en dubte la seva paraula.



-El que vostè m’està dient em preocupa.-Va dir entre sospirs de neguit- No sabem quin va ser l’origen exacte de l’atac d’ansietat, per tant, li demanarem que expliquis el que recordes d’ahir per a saber exactament el que li passa. Per això tindrà una entrevista amb un psiquiatre d’aquí a dues hores. A la tarda podrà marxar a casa. Demà li trucarem per a dir-li la conclusió del succeït, és a dir, els resultats.



-D’acord.-Kafka no entenia res. Encara tenia fresc el record de la nena, aquells ulls tan intensos que el miraven, d’anar a casa... Però pel metge res d’allò era real, res havia passat.



Dos hores després, tal com havia esmentat el metge, va arribar el psiquiatra. Era un home alt, de constitució prima que no parava de somriure.



-Bon dia Kafka.-Tenia una veu alegre, d’aquelles que tranquil·litzen a qualsevol persona- Soc l’Enric Matadepera. És un plaer conèixer-lo. Com bé t’haurà indicat el doctor vinc perquè m’expliquis el que et va passar de la forma més detallada possible.



-Bon dia Enric. Doncs bé, ahir, com a qualsevol altre dia, vaig sortir a passejar al parc Steglitz, on m’agrada passar les tardes. En un moment determinat vaig començar a sentir plors. Aquests provenien d’una minyona, la qual va resultar que estava abandonada, ja que ningú li parava atenció. Vaig intentar posar-me en contacte per tots els medis possibles amb la policia i tothom a qui creia que em podria ajudar, però ningú em va contestar. Tampoc cap dels vianants em van ajudar ni es van preocupar per la situació. A causa  de això, la solució que vaig trobar al problema va ser emportar-me-la a casa i, l'endemà, avisar als serveis policials perquè s’encarreguessin de la situació.



Durant l’explicació d’en Kafka el psiquiatre va anar prenent una gran quantitat de notes en un quadern que tenia unes pàgines d’una tonalitat groguenca. Quan va finalitzar, va dir:

-Molt bé Kafka. Tinc una pregunta. Perquè va sentir aquesta necessitat tan forta d’ajudar a aquella nena?-En les paraules de l’especialista es podia deduir la sospita que la història anava més enllà d’allò que s’estava dient.



-Doncs bé, quan jo era molt petit em van abandonar en un centre de menors els meus pares, per tant comprenc el que implica no ser estimat i el mal que això comporta. En aquell moment no em paraven de venir memòries d’aquells dies tan dolents que vaig viure allà i vaig voler evitar aquesta situació a la nena i fer-la més amena.- Es notava en tot moment la intensitat d’allò que deia i tots els sentiments que s’hi amagaven darrere.



-Moltes gràcies, senyor Kafka. Analitzaré detingudament la situació i demà ja li diré que li passa i si cal prendre cap mena de medicació. Fins demà!

Arribada la tarda Kafka se’n va anar de l’hospital cap a casa, disposat a, per fi, desconnectar d’aquella situació que encara no arribava a comprendre. El camí es va fer llarg, ple de idees i pensaments que el col·lapsaven. Tenia la ment molt espessa i només volia poder descansar tot i que li preocupava la nena, la qual havia estat tot el dematí sola.



Una vegada arribat a casa, va obrir la porta d’un cop i va entrar ràpidament. Aquesta es trobava en silenci. Cap soroll trencava la tranquil·litat de la seva llar i allò el preocupava, ja que volia dir que no hi havia cap indici de la nena.



En entrar a la sala d’estar on l’havia deixat acomodada no la va veure enlloc. El sofà es trobava com si no hi hagués estat ningú a sobre i la casa ja no feia aquella olor que desprenia la petita.



Les seves palpitacions començaven a anar més i més ràpides. Li costava respirar, ja que li estava començant a retornar aquella opressió en el pit que ja havia patit anteriorment. De sobte, va sentir que no es podia sostenir més. Les cames li estaven deixant de funcionar i, ràpidament perdia el control de totes les seves extremitats. Finalment, va perdre la consciència. Va caure al terra com a pes mort i es va quedar allà immòbil.



Al dematí següent es va despertar. Es trobava encara al fred terra de la seva casa, ja que estav fet de marbre . En aixecar la vista va observar, tot i que de forma borrosa, una figura que romania sobre el sofà. De sobte va sospirar, relaxat, ja que la nena hi tornava a ser allà. Tot i això no arribava a comprendre perquè hi era allà si el dia anterior no hi havia cap mena de rastre de la seva existència.



Es va apropar a ella. Romania adormida plàcidament sobre el sofà, amb les mans a la cara i estirada al màxim. Ella li generava una tendresa molt gran. Encara no entenia quina mena de ser menyspreable era capaç d’abandonar a una criatura tan innocent com aquella.



El telèfon va començar a sonar. Tenia un so irritant d’aquells que, quan sonen, es queden a l’interior de l’oïda i romanen durant llargues estones. Per a evitar aquella sensació tan molesta el va agafar ràpidament.



-Si? Qui és? -Mentre responia es va quedar observant a la nena, i una gran rialla es va generar a la seva cara, permetent que quedessin al descobert les seves dents.



-Bon dia, truquem de l’hospital. Ja tenim els resultats. Passi’s quan aviat possible. Gràcies!

-D’acord! Que passi un bon dia!- Encara que ho volgués dissimular, aquella frase li havia generat angoixa.
 Comenta
 
Capítol 3 La realitat d'estar sol
Aquelles paraules, per en Kafka, eren com si uns ganivets d’aquells que tallen només mirant-los se li hagués incrustat al cor. Ja havia patit suficient en la seva vida com perquè ara l’estiguessin tractant de mentider, boig i que li haguessin diagnosticat vés a saber què

Submergit en un núvol d’incertesa i preocupació, es va dirigir cap a una de les finestres de la seva humil llar. Aquesta, en específic, era un dels seus llocs preferits d’on vivia. Ja feia molts anys que vivia en l’ombra de la soledat i, de vegades, necessitava un moment de llum i inspiració, el qual assolia en aquell lloc. La seva casa semblava una metàfora de com ell se sentia en la vida: era un habitatge fosc, buit ja que tenia pocs mobles i, només entrar, ja s’hi podia sentir la dura essència de la tristesa. En canvi, tots aquests llocs de desolació eren insignificants comparats amb la finestra. Era una cristallera de cristall que es trobava en la cuina de la casa. Allà sempre arribaven a incidir els rajos de llum més rebels que decidien desviar-se d’aquell focus de llum que el sol emetia. Des d’allà, la vida prenia color, des d’allà, en Kafka trobava raons per a viure.

El paisatge que observava des d’allà no era res de l’altre món: principalment, el que es veia aquell carrer d’un asfalt desgastat que conduïa fins a l’entrada de la seva casa. No tenia res especial a grosso modo però, a en Kafka no li agradaven les visions superficials de les coses, a ell l’apassionava observar cadascun dels detalls. Per exemple, li encantaven les flores que creixien durant la primavera a ambdues bandes d’aquella via. Generalment, eren roselles salvatges que ningú plantava però tot i això el delectaven amb la seva presència. També li encantava quan hi entrava la flaire de magdalenes recent cuites que provenia de la casa de la senyora Elisabet, la seva veïna, com quan la veia passar a un ritme pacífic en la seva bicicleta blau turquesa i la seva bossa de colors i formes a la cistella en direcció cap al mercat.

L’Elisabet era com una mare per a ell, era l’única que, en tots els seus anys de vida, havia demostrat que li importava, encara que fos una mica. D’ençà que va arribar al barri, ella sempre es va mostrar molt acollidora.

Encara recordava del seu primer dia, neguitós per viure per primera vegada sol i sense saber com seria aquesta, la seva nova aventura. Només arribar, en Kafka es va asseure al terra de l’entrada de la casa, i es va dedicar a observar tot el que havia aconseguit per si mateix. Encara no donava crèdit al que els seus ulls li mostraven. De sobte, el timbre de la porta va sonar amb aquella melodia tan estranya que sonava cada vegada que algú i trucava, però a ell l’apassionava. Sobresaltat per qui podia ser, va córrer cap a l’origen del so. A poc a poc, va obrir la porta i, finalment, va deixar entre veure a una senyora d’uns setanta anys que esperava allà dreta amb un pastís a la mà donant-li la benvolguda:

-Hola! Bona tarda- va dir amb un somriure que omplia de goig i d’alegria veure’l- Disculpa que et molesti ara mateix. Sóc l’Elisabet, a partir d’ara la teva veïna i volia venir a donar-te la benvinguda al barri! Estem encantats de rebre a gent nova i de reviure aquest veïnat que cada dia es torna més i més trist amb la vida que aporta el jovent.

-Bona tarda!-En Kafka li tremolaven les mans al parlar amb aquella dona. La sensació de que algú es mostrés interessat per ell se li feia molt estrany.- Encantat de conèixer-la senyora.

-Més faltaria! Ja feia molt de temps que el barri s’havia tornat en una monotonia molt pesada i, veure noves cares no em pot fer més alegre!- A la vegada que parlava, aconseguia acompanyar cadascuna de les paraules amb gesticulacions que expressaven la major transparència que podia ser una persona- T’he portat un present per a celebrar la seva arribada.

Els seus braços ja eren vells i tremolosos. Lentament, s’estenien per aquell buit que els separava entregant-li un pastís perfectament rodó, que desprenia una olor d’aquelles més dolces.

-Moltíssimes gràcies! No podria estar més agraït! Records a la seva família.

-No, no, no....-De sobte, una onada de llàgrimes van començar a entelar els bells ulls blau cel d’aquella dóna.- Jo sóc vídua. El meu marit va morir fa molt poc i, la meva única filla va morir donant a llum. O sigui que ara no tinc a ningú la veritat. Però agraeixo molt el teu gest fill meu.-Va acabar la frase amb un somriure, però no era d’aquells sincers, sinó que era un somriure que li feia mal, que anava en contra dels seus sentiments.

-Ho sento molt senyora, no pretenia fer-li mal. Si en qualsevol moment necessita qualsevol cosa, no dubti en venir a demanar-me ajut.

A partir d’aquell moment es va tornar com una àvia per en Kafka. Cada setmana anava a prendre té i pastes a la seva casa. D’aquesta manera va assolir amb ella una confiança que amb ningú altre va aconseguir. Va ser tan gran aquesta que fins i tot va parlar del seu passat, d’on venia...

Després d’haver-se passat mitja hora mirant per la finestra prenent-se el cafè de cada dia, va decidir anar a veure com estava la petita.

Quan va arribar a allà on es trobava, la va trobar desperta, amb uns ulls més oberts que mai esperant rebre el seu esmorzar. Ell encara no havia tingut temps d’anar a comprar res en específic per a ella però, de sobte, es va recordar d’una cosa que tenia de feia temps i que podia ser útil en aquella situació.

En sortir del centre de menors l’únic record que es va poder emportar d’aquell lloc va ser un biberó de color verd llima de quan encara prenia llet. Va ser aquest la raó de que aquell es convertís en el seu color preferit. Sempre que veia aquell recipient, l’inspirava bones sensacions, li omplia el cos d’esperança i d’alegria. Quan va marxar d’allà i es va instal·lar en la seva nova casa, una de les primeres coses que va fer va ser guardar-lo en un dels calaixos de la sala d’estar, sota la televisió.

Una vegada va obrir el calaix, allà el va trobar. Ja havia quasi perdut la noció del temps de quan el va deixar en aquell calaix, i això es podia demostrar amb la capa de pols que cobria tots els objectes que es trobaven allà.

Quan el va agafar, li van tornar al cap totes les memòries de cop, passant-li a una velocitat escandalosa per la seva ment. Una seqüència de fotografies amb pampallugues de llums blanques l’enlluernaven, i el van deixar durant un minut en un estat profund de xoc.

Una vegada va aconseguir sortir d’aquest tràngol, es va dirigir a la cuina, on va netejar el biberó i el va omplir de llet que va escalfar en una de les velles cassoles que hi havia a la pica.

Quan ja el va tenir enllestit, el va portar cap a la nena que, amb moltes ganes va començar a xuclar i a veure’s la llet en qüestions de segons. Després, el va deixar a la pica per a netejar-lo després, va acomodar a la nena a dormir de nou i se’n va anar a vestir-se per a anar-se’n al metge.

Com que era divendres, el seu dia preferit de la setmana, va decidir posar-se les seves millors robes: una camisa de quadres i ratlles de diferents tonalitats verdes, uns texans ja desgastats pel pas del temps però que a ell li fascinaven i unes bambes que, de tant temps que feia que les utilitzava ja començaven a presentar el color groguenc del desgast per l’ús.

Una vegada que ja s’havia pentinar, rentat les dents i controlat que no es deixés cap llum encès o el gas, va tancar la porta amb dos cops de clau i es va dirigir cap a la consulta del doctor.

Aquella nit es veia que havia plogut. El terra estava moll, ple de petits vasals que reflectien el color radiant del cel desprès de que els grisos núvols de la tempesta haguessin desaparegut.  Els arbres, estaven plens de minúscules gotes que, quan eren incidides per la força del vent queien, formant petites iridescències al seu pas.

Poques persones es veien pel carrer a aquelles hores, només aquells que decidien sortir a comprar el pa o els que els hi encanta donar-se un volt amb l’olor a terra molla que deixava la pluja.

Començava a fer rasca, sort en Kafka s’havia emportat l’anorac i una bufanda que li havia regalat l’Elisabet l’any passat pel seu aniversari. Tot i això, s’havia oblidat d’agafar els guants de llana que sempre tenia a sobre del rebedor. Per aquesta raó va optar per amagar les seves mans en les butxaques on, al menys, aconseguiria escalfar-les una mica. Quan va introduir les seves mans, amb la seva dreta va percebre un objecte que semblava ser un full- De sobte va  recordar-se de què era: per trucada, el doctor ja li havia dit que li havia passat un document per correu amb la planta a la que havia d’anar per la consulta i que, si us plau, l’imprimís. Abans de sortir, el va decidir guardar allà per a no oblidar-se.

Ple de curiositat, va començar a desplegar aquella paperassa que havia guardat. Finalment, una vegada ja el va tenir el va començar a llegir:

<<El pacient es personarà a la consulta a les 12:30. Causa de la citació: resultat de les proves realitzades a causa de la seva última hospitalització. Lloc: segona planta consulta número 5 de psiquiatria.

Atentament, dr. Robert,

Salutacions cordials.>>

Planta de psiquiatria? Es repetia constantment en Kafka. No entenia res del que havia llegit i les seves palpitacions ja es començaven a accelerar.

Una vegada va arribar es va quedar per uns instants observant la façana d’aquell hospital. Es trobava amb molta por. Veia la immensitat d’aquell lloc i pensava “Aquí es troben milers de malalts, moren persones”. Cada vegada les seves palpitacions començaven a augmentar de nou, i la imatge que tenia d’aquell lloc es començava a tornar més i més tenebra. Tot i això, es va decidir. Va decidir vèncer per un cop en la seva vida les seves pors i enfrontar-se a allò que li causava inseguretats.

Amb passos segurs, va pujar cadascuna de les escales que composaven l’entrada. Tretze en total en va comptar, per a alleujar una mica així la pressió que encara sentia. Finalment va arribar a la porta corredissa de vidre que hi havia en l’entrada, i es va dirigir a la segona planta.

Allà es va trobar diverses persones esperant per a entrar en la consulta. El comportament dels que es trobaven allà semblava estrany, desconcertants, però va intentar no donar-li molta importància.

Ja començava a sentir aquella olor tan típica d’aquell lloc: l’alcohol antisèptic. Encara no aconseguia determinar si li agradava o no, ja que les seves percepcions sobre aquesta eren en diverses ocasions ambigües.

Finalment, va sortir el doctor Robert d’una de les sales, acompanyat al seu pas a un nen petit i a la que semblava ser la seva mare, la qual anava plorant. Va començar a buscar en aquella petita sala a veure si el trobava i, finalment, el va veure. Després de demostrar-li un somriure d’afecte i apreciació, va cridar a en Kafka a l’interior de la sala.

-Acompanyeu-me a l’interior si us plau, i seieu a la cadira.- A l’hora de parlar se li podria percebre que intentava mesurar tot allò que deia, per tal de no ferir-lo.

-Moltes gràcies doctor.-El neguit li tornava a recórrer tot el cos. Les mans se li van començar a posar fredes, li tremolava la veu al parlar i es començava a sentir marejat.

 -Moltes gràcies per la seva puntualitat, Kafka, la veritat és que es un plaer tenir pacients com vostè. Espero que hagueu passat una bona nit desprès de la incidència de l’altre dia. Com es troba?

-Sincerament he estat una mica desficiat. He passat per moments de molt estrès i angoixa, no entenc ven bé que em passa. A més, amb la vostra trucada aquest dematí encara s’ha empitjorat una mica la situació.-No aconseguia mirar al doctor, només jugava amb els seus dits i mirant fixament al terra.

-No passa res, és comú en quasi tots els pacients preocupar-se quan reben una trucada dels metges. De totes maneres i posant-nos ja en situació, explica’m, has tornat a veure a aquella nena?- La cara del doctor va canviar per complet. Les seves faccions es van transformar en una màscara de serietat que no permetia el pas de cap mena d’emoció.

-Mmmm.... Quan la vaig trobar al parc me la vaig emportar a casa si és al que et refereixes. Ha estat allà tot aquest dia tot i que va haver un moment en que la vaig deixar de veure però suposo que a causa de aquests atacs de pànic que em donen em vaig desorientar i vaig perdre una mica la consciència.

Cada vegada que en Kafka deia alguna cosa, el metge apuntava llargues paràgrafs a l’ordinador, els quals ell no arribava a comprendre.

-Sento dir-te que això es el que ens preocupava des d’un inici. Mira Kafka, intentaré ser-te sincer i dir-te el que passa amb tacte. Recordes aquelles proves que et vam fer?-Cada vegada la seva veu començava a posar-se més i més greu.

-Si, és clar!

-Doncs bé. Els resultats que han sortit eren els esperats, és a dir, la previsió mèdica que es va fer quan es va produir aquets cas s’ha confirmat. El que et diré ara a primeres pot ser dur, però vull que t’ho prenguis amb calma. Si necessites un temps per a estar sol, avisa’m d’acord?

Kafka ja no era capaç de reproduir cap mena de so ni tan sols de parpellejar. Es va limitar a assentir amb el cap a allò que li deia el doctor.

-Desprès de les provés dutes a terme, em confirmat que el que vostè va patir va ser un episodi psicòtic.-Cada vegada en Kafka començava a posar-se més i més pàl·lid.- A partir d’aquestes mateixes proves i de la conversa que va tenir l’altre dia amb un altre dels sanitaris, l’hem diagnosticat esquizofrènia. Sap el que és exactament?

Romania quiet, sense quasi moure’s del lloc. Poc a poc, va aconseguir obrir la boca i va assolir dir, sense forces quasi:

-N...n..no del tot.

-No es preocupi, jo li ho explicaré. L’esquizofrènia és un conjunt de malalties mentals que es caracteritzen per alteracions de la personalitat, al·lucinacions i pèrdua del contacte amb la realitat. Aquesta pot tenir diverses causes i, en el seu cas, es manifesta amb al·lucinacions. És a dir, vostè té una malaltia que transforma la realitat i, en el seu cas, aquesta s’ha produït amb la visió d’una nena. Tot i això no volem que s’alarmi. És una malaltia que, avui en dia es controla bàsicament a partir de medicació, sempre i quan se la prengui com cal.

-Do ... doc... Doctor, crec que m’estic començant a trobar malament.

-No es preocupi, ara li faré la recepta del que haurà de prendre, quantes vegades a la setmana i a quines hores. Ara vagi a casa, descansi i processi la informació. En el cas de que comenci a sentir-se malament de nou no dubti en trucar-me, podria tractar-se d’un nou episodi psicòtic.

-Moltes gràcies....

En sortir anava amb el cap baix, arrossegant els peus i sense forces per a dir un simple adeu.

Aquell dia s’havia enfosquit, s’havia tornat en allò que odiava sentir, la tristesa.

De camí a casa va decidir passar-se per la farmàcia, per a comprar allò que li acabaven de receptar.

Va parar en una farmàcia que la regia una noia que ell coneixia, la Clara. Era una dóna molt simpàtica, amb la que només en compartir un parell de paraules ja aconseguia alegrar el dia a qualsevol. Tot i això, en aquell moment res no semblava el mateix.

En sortir ja no podia esperar més, va mirar la recepta i es va prendre una de les pastilles que li havia receptat el doctor. Va obrir aquella capsa de color blanc i va trencar l’embolcall de color plata que cobria la pastilla. En treure-la, va observar aquella peça de color vermell elèctric i groc i, d’una engolada, se la va empassar de cop.

Quan va arribar a casa, va entrar corrents, va deixar les claus i es va dirigir cap a la sala d’estar, allà on havia deixat a la nena. En arribar es va quedar de pedra allà dret. No hi havia res, no hi havia ningú. Només hi havia una gran taca de llet sobre el sofà, però res més, ni rastre de cap ésser humà. Només quedava la soledat i decepció que havia viscut tota la seva vida.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]