Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



oda
Benicarló
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 2084
Ja era un esdeveniment força estrany haver tingut fills fa vint anys però contra tot pronòstic va passar. Uns pares van decidir portar al món, un món amb data de caducitat, una nena atrevint-me a dir que van pecar de negligència. Amb la precarietat de recursos que ens oferia la Terra, cansada dels abusos a la qual va estar sotmesa des de gairebé la racionalitat de l'home, van decidir malgrat tot, tenir-la. Una precarietat ja no motivada per les circumstàncies materials i les riqueses, no es posseïa més per tenir un nivell econòmic més acomodat. Els recursos s'havien acabat i s'havien acabat per a tots. Podreu intuir, a més a més, que aquesta nena de la que us he parlat sóc en efecte jo i probablement aquestes pàgines seran les últimes escrites per algú en un planeta tan hostil com s'ha convertit la Terra.



Quan a algú li falta alguna cosa i el seu veí n'està farcit, què sinó tractar d'aconseguir-ho (si més no a la força) seria propi d'una acció homologada per la humanitat? L'origen de les guerres, que van acabar de consumir la poca dignitat que ens quedava com a espècie, va ser aquest. Lluita de recursos l'anomenaren. No va hi haure, però, cap de tan massiva i destructora com va ser la guerra de l'aigua. Tots els països es van bolcar en una guerra de repercussió mundial per a aconseguir el monopoli d'aquesta, començava a escassejar i ningú volia deixar de tenir el privilegi de poder obrir l'aixeta i que l'aigua potable hi brollara. Milions d'homes, dones i xiquets van morir en l'intent d'una guerra que no es va mitigar amb la pau sinó amb l'extermini de gairebé el noranta per cent de la població. Alguns fins i tot dubtaven si realment l'objectiu d'aquesta fou controlar el mercat de l'aigua o si veritablement perseguia i s'arrelava a la voluntat dels més poderosos de reduir la població, reduir el públic de consumidors en un mercat l'extensió del qual havia minvat considerablement. Dos pardals d'un tir.



Hi havia alguns afers, però, que se'ls van escapar fins i tot per als escriptors de la història. Exposar la nostra capa d'ozó a l'activitat humana, que li feia ofrenes de quantitats inimaginables de gasos hivernacles, ens havia deixat totalment desprotegits davant d'unes radiacions que ens mataven amb rapidesa. Noves malalties i tipus de càncers sorgien cada dia i la possibilitat de desenvolupar cures al ritme d'aparició d'aquestes era inviable. Ja no era una alarma ecològica, no era un simulacre, ens anàvem a morir tots. No puc negar de cap de les formes que no ens ho mereixíem, la nostra procrastinació va acabar soterrant la nostra darrera oportunitat de poder redirigir el nostre estil de vida per a poder viure relativament amb decència. No va ser el cas.



Era d'imaginar que les persones entraren en una histèria col·lectiva. El pànic es va sembrar al voltant del món. Si les guerres anteriors no havien fet prou feina ja, vam ser nosaltres mateixos qui ens vam acabar matant els uns als altres. Qui entenia de democràcia o de justícia en una civilització on es va establir la llei del més fort? Era la jungla. No era segur sortir als carrers, o el que quedava d'ells, i quan et veies obligat a fer-ho ningú et podia assegurar que tornaries a casa tal com havies sortit, ni si amb certesa tornaries. Ens havíem tornat bojos i la humanitat havia abandonat la poca racionalitat que li quedava, érem animals i ja ningú entenia de famílies, de parelles, de germans ni d'amics. Era insuportable dormir a les nits, quan l'estómac pressionava amb tanta força de fam el meu ventre que em feia mal. Amb el temps vaig aprendre a conviure amb aquesta, que es va convertir per a mi en una amiga, que sempre em visitava totes les nits, una rere de l'altra. Tot i que aconseguia alguns cops evadir-me i oblidar-me de la seua presència, l'insomni era ja per a mi un estil de vida.



                                                                ***



Mirant el sostre mal pintat de la meua habitació damunt d'unes poques mantes desgastades, amb dotze anys, vaig sentir unes petjades que s'acostaven i sabia perfectament que el seu destí era la nostra llar. Cada vegada el soroll es feia més intens, cada pas ressonava al meu cap i encara sóc capaç de recordar el ritme. Cada petjada es colpejava amb les parets de la meua habitació. Cada cop amb més intensitat i els batecs del meu cor es van sincronitzar amb la tensió de la situació. Volia fer alguna cosa, volia anar a l'habitació dels meus pares per advertir-los que podia palpar en l'ambient la tragèdia que ens venia damunt. Tenia les cames, però, paralitzades. Les meues neurones motores havien oblidat la seua funció en el meu cos i estava tan absorta de la realitat que fins que no vaig sentir-lo, no vaig reaccionar. Cada nit, abans de submergir-me en el somni es torna a reproduir el crit més agut que he sentit mai. Sé perfectament que la meua mare no va cridar amb esma per sofriment ni dolor, sé que ho va fer per l'horror i el pànic que em poguera passar alguna cosa a mi. Amb un mar de llàgrimes en els ulls vaig fer allò que m'havien explicat tantes vegades en cas que aquesta situació es donara però que jo sempre havia escoltat pensant en la improbabilitat d'aquest fet. Vaig amagar-me darrere d'un moble que estratègicament tapava un forat que havíem fet a la paret, la foscor interna del qual se'm menjava el rostre i la silueta, i era quasi impossible distingir-m'hi. Mai vaig tornar a veure als meus pares. No sabia que els havien fet ni si estaven morts o vius. No vaig eixir del forat en dies, atés que els meus pares havien posat uns queviures per a subsistir un parell de setmanes sense excedir-se. Tenia els ulls secs de tant de plorar i tancar-los em feia mal. L'única cosa bona d'estar en aquella misèria psicològica era que podia tindre la panxa relativament plena i podia dormir. Sense la meua vella amiga.



L'únic fet que recordo quan vaig eixir d'aquella mena de cova després d'onze dies va ser que pensava que m'havia quedat cega. El sol aquell dia s'havia aixecat amb força i la llum que es filtrava per la finestra em va cremar unes pupil·les habituades si més no a viure en l'obscuritat. Després d'adonar-me'n que no ho estava, se'm va plantejar una pregunta la concepció de la qual era dolorosa. A la meua ment havia pres entitat i encarnava un vertader monstre. Estava sola. Què anava a fer?



Els dies que van seguir em vaig veure acompanyada per la meua vella amiga que a les nits, quan tot és fosc i on hi ha suplici sense consol, els problemes s'agreugen. No obstant això, s'havia sumat a aquesta petita família un nou membre: la desesperació. Totes les nits sentia els crits de les meues cases veïnes, crits plens de la mateixa angoixa que em recordaven al de la meua mare. Tan desoladors com buits. Aquell marc espaciotemporal en el qual ens havia tocat viure ja no ens oferia la dignitat per a poder parlar de vides. No eren vides allò. No era vida viure amb la por darrere de l'orella sabent que qualsevol dia d'aquells podria ser el teu últim. La visita de la mort era, per a tots, imminent.



                                                       ***



En aquell precís instant, quan la gravetat de la situació ja era prou insostenible i turmentosa s'hi va sumar un fet que va deixar la poca humanitat que quedava desolada. La van anomenar "La missió de tria selectiva de colonització". Suposadament fou un sorteig entre les persones que hi quedàvem vives per a participar en un projecte de colonització a Mart però tots sabem que a aquelles naus van entrar únicament personalitats amb més de set dígits en el seu compte corrent a més, qui sabia de la meua existència per a participar en un sorteig o de la de milers de persones que, com jo, vivíem amagades a l'ombra? No obstant això, diuen les males llengües que en passar l'atmosfera les naus van explotar per problemes tècnics i amb açò es va posar fi a la vida de les persones més reconegudes del nostre planeta. Potser és mentida i estan ara fent cultius al planeta roig però ben cert és que mai ho sabrem.



A partir d'aquest moment, era qüestió de temps morir a les mans d'algun fanàtic si ens quedàvem a les ciutats, a la vegada tan callades com plenes de perill i, llavors, se'm va venir al cap la idea d'acabar amb tot. Realment estava condemnada a viure amb por i angoixa, sense ningú que m'estimara ni en qui confiar. Sense amics ni consol. Sense esperança. De forma recurrent pensava com podria suïcidar-me però qualsevol resposta o implicava sofriment o una força de voluntat pròpia que dubtosament podria eixir de mi. Se'm presentava la possibilitat de sortir al carrer i com un vedell ser devorat pels llops però m'aterrava. Cada nit abans d'anar-me'n a dormir, ara amb dos amigues, em convencia que aquell dia anava a ser l'últim de la meua miseriosa vida.



Vaig escoltar petjades. Un altre cop. Anava a morir com els meus pares i pensava que potser era la millor forma de posar-li punt final a tot. Dubtava que entraren a ma casa, d'aparença hostil, però ho esperava. Volia cridar i delatar la meua presència quan va entrar per la porta. Caminava amb cautela, com si tinguera por de ser descobert. No anava a amagar-me com havia fet l'última vegada, anava a mirar a la mort a la cara. Una silueta començava a dibuixar-se en les escales al final del passadís quan de sobte amb claredat vaig poder distingir la silueta d'un xiquet. Allí estava ell, amb molta més por que jo i amb la pell tan apegada als ossos que es podia veure el seu esquelet amb perfecció. Es va posar a plorar i es va tapar la cara bruta amb les mans. S'eixugà les galtes amb la roba foradada i em digué amb una veu tan dolça com innocent que l'única cosa que tenia era una de les meues velles amigues, fam. L'entenia tant en tot que el vaig convidar quedar-se amb mi a aquella casa. No en tenia ell, ni de pares tampoc. Sol com jo i encara em fascina com el que realment ens va unir va ser la nostra soledat i el desconsol de mirar a un món en ruïnes.



Anàvem a morir si ens quedàvem a la ciutat. Ja no quedaven quasi persones, s'havien matat els uns als altres i la supervivència únicament la trobaven els silenciosos. Prompte moriríem de fam perquè els queviures que m'hi quedaven eren minsos i llavors vam decidir partir, sent conscients de tots els fatals desenllaços que es podrien derivar, al camp. Viure com es vivia abans i aprofitar els pocs recursos naturals per a subsistir. Era viable. La qüestió, l'única, era sobreviure durant el trajecte.
 Comenta
 
Capítol 2 L'adéu (del mar)
Les estacions ja no existien. Sempre ens despertàvem amb el sol ben alçat i la força dels seus rajos penetrava les nostres pells maltractades. Tractàvem de protegir-nos sempre amb la poca roba que teníem, que trobàvem i anàvem col·leccionant. Una vegada instal·lats al camp vam dedicar-nos durant diversos mesos a profanar les cases inhabitades i hostils. No descobríem més que menjar en descomposició en mans de poblacions diverses d'insectes, però sempre acabàvem per aconseguir alguna conserva en un estat acceptable i alguna nova peça de roba. Era el més paregut per a nosaltres a anar de tendes. Em mirava a l'espill brut ple de pols de les habitacions i m'imaginava com darrere d'una fictícia cortina ma mare em miraria amb ulls nostàlgics culpant al pas del temps de com estava canviant i creixent. El seu crit tornava, es repetia. Era el moment de tornar al món real per molt esquinçador que fora.



Un dia vam entrar en una casa que vam per sort albirar entre la frondositat dels arbres d'una alta muntanya. No era gran, no tenia cap mena de luxe però qui es preocupava per les riqueses materials ja. No estàvem en el dret d'exigir-ne. Les seves parets blanques i la teulada de rajoles li donaven una pinzellada molt fresca, es mantenia en harmonia amb el paisatge rural. Per un moment vaig poder respirar, després de molts anys, una glopada d'aire que infonia pau. Tenia dos pisos: la cuina es trobava just a l'entrada i estava oberta a una sala d'estar plena de finestres que estaven pintades amb el verd de les fulles de la flora de l'exterior. Per les escales de fusta s'accedia a un corredor que es bifurcava en dues habitacions i un bany. En una d'elles hi havia dos llits menuts que fàcilment ens donava a esbrinar que es tractava d'una família de quatre. Què els devia haver passat? En la part de darrere de la casa hi havia una espècie de parcel·la que vam utilitzar per a cultivar alguns productes per a subsistir. També vam aconseguir fer, amb molta paciència, una mena de granja on teníem uns pocs conills i algun porc. Els fruits d'aquells projectes van tardar a aflorar, però ho van fer. Mentrestant la nostra pell seguia abraçant cada un dels nostres ossos. S'aprenia a viure amb aquella amiga, de fet no sabíem viure sense ella.



Entre aquelles quatre parets vam acabar per construir una veritable casa. M'atreviria a dir que vaig ser fins i tot feliç. Pareixia que la soledat, la desesperació, l'angoixa i el sofriment anaven desapareixent a poc a poc i l'esperança que potser el futur tinguera ja no un final feliç, sinó simplement un final, prenia forma. Ens vam fer grans i vam deixar de ser aquells xiquets que feia ja anys es van unir per sempre per la similitud de la seva precària situació. Jo vaig començar a escriure, escrivia sobre ell. S'havia fet molt alt. Els seus cabells arrissats i foscos li descansaven sobre una cara de faccions molt pronunciades i un somriure simpàtic que amagava tota la tristesa i la foscor. Jo no havia tingut l'oportunitat de llegir totes les obres que les ments més brillants de la humanitat ens havien oferit com a regal. Havia estat completament privada de llegir i entendre els versos dels millors poemes del món. No havia pogut educar la meua ànima amb les paraules tan ben escollides que esculpeixen els sentiments d'un autor que sofreix, que s'enamora, que plora, que està viu. La dubtosa qualitat de les meues produccions m'avergonyia, era com si algú les haguera de llegir, però clarament l'única audiència que podien arribar a tenir era la meua pròpia, quan els rellegia i revivia aquelles emocions plasmades al paper. L'art i l'humà, o almenys la millor versió d'ell, sempre havien anat de la mà. Així m'agradava recordar-ho, rememorant el meu passat, rememorant les arrels d'una civilització que, davant de tota la devastació a la qual havia estat sotmesa en totes i cada una de les èpoques, sempre trobava la via d'eixida, el consol i la bellesa en l'art.



Cada nit abans d'anar a dormir, com en aquelles pel·lícules de supervivents, pintàvem un pal en la paret de l'habitació. Un per dia. No teníem cap mena de noció del pas del temps ni dels anys més que pels mateixos dies i nits i aquella mena de calendari ancestral. Recordo el dia en què vam haver de canviar de paret, no en cabia ni un més en aquella i havia adoptat una tonalitat ja ennegrida que angoixava. Un sentiment de desesperació que creixia i es reencarnava de nou en un monstre a la paret blanca. Vam decidir doncs que era el moment de sortir a explorar, com quan no fèiem ni metre i mig d'alçada i vam abandonar la nostra ciutat per a dirigir-nos a aquesta espècie de refugi. S'estava bé. La monotonia i l'absorta rutina, no obstant això, era com un corc que ens consumia lentament però de forma impassible i constant.



                                                      ***



No havia vist mai el mar. Era un fet que sempre m'estava recordant ell. Em contava com als estius anava al poble dels seus avis, on la calor únicament podia ser combatuda amb banys a la salina aigua. Em deia que pagaria el que fora per sentir com la planta dels peus se li cremava sota una arena que acabava sempre per tots els racons del cos. No entenia el sentiment de calma i llibertat que se li dibuixava als ulls cada cop que em descrivia el so de les ones que trencaven en arribar a la riba i que constataven la seva acció i presència amb l'escuma blanquinosa intrínseca del mar. Ens passàvem hores caminant tractant de conèixer aquell terreny que habitàvem però en el qual érem complets estrangers. No en sabíem res. No sabíem, ni tan sols, que caminant unes tres hores cap a l'est de la nostra casa ens trobaríem, en efecte, amb la immensitat blava d'aigua que abastava tot l'horitzó. Un altre mar es creà en els seus ulls en aquell moment. Eren molts sentiments entrecreuats i no vaig poder contenir-me. Ara ho entenia tot. Ho vaig entendre tot en sentir com l'arena s'escapava entre els dits dels meus peus. Ho vaig entendre tot quan la sal del mar se'm va començar a assecar en la pell. Estàvem vius, malgrat tot, i formar part d'aquell món, de la seva serenitat i de la seva bellesa en va ser una prova. Que injust, però, haver nascut en el marc temporal equivocat, haver nascut en el moment on únicament s'havien de pagar les conseqüències d'unes generacions imprudents i negligents per no haver valorat un planeta que sí que els estimava, que sí que els acollia.



Van ser freqüents, des d'aleshores, les visites a aquell petit paradís. Valia la pena fer-se les llargues rutes fins a arribar-hi, ens emportàvem alguna cosa per a menjar que cuinàvem abans a casa i passàvem els dies oblidant-mos, almenys durant unes hores, dels nostres problemes. Un dia ens va sorprendre una forta pluja d'aquelles que et mulles fins als ossos. No hi havia cap evidència que anara a esclatar aquella turmenta i ens va agafar amb la guàrdia completament baixada. Tan lluny de casa i amb aquell entorn de gotes, el fred va començar a penetrar-mos d'una forma que no podré oblidar. No tremolar era una tasca difícil i el camí es va fer més llarg que mai. Carregats d'aigua fosca i freda i de llamps i de trons arribàrem a casa. Una vegada secs vam entrar al llit en cerca d'una calor corporal que feia hores que havíem perdut amb l'esperança de no morir en l'intent.



Els dies que van seguir cada cop estava més malalt. No podia parar de tossir. Jo tractava de preparar-li plats calents amb el poc que tenia, vaig posar-li totes les mantes que teníem i li posava draps banyats quan la febre li muntava cada nit. Al principi parlava i pareixia que anava a millorar, que seria un constipat corrent, però amb el pas del temps es va convertir en una espelma que a poc a poc s'anava apagant. Amb els coixins a les nits callava el meu plor desconsolat però la por de tornar a estar sola em turmentava, era un malson que no volia que tornara a la realitat.



Vaig despertar-me i no vaig sentir el seu alè com cada matí. Esperava que no fora veritat allò que els meus sentits em feien percebre, esperava que malgrat tot el seu sistema continuara lluitant i que el seu cos encara estiguera viu. No va ser així. He recordat cada dia de la meva vida aquella batalla perduda en buscar-li el pols. He recordat cada dia de la meva vida com va ser perdre literalment al meu company de vida, al meu consol davant l'adversitat, a l'únic motiu per a no esfondrar-se davant la penombra i encara no sóc capaç de no trencar-me cada cop que reconstrueixo el record més amarg de la meva vida, el record d'haver perdut al gran amor que em va deixar davant d'una realitat vertaderament difícil de viure en solitud.

 Comenta
 
Capítol 3 Notes, línies i punt final.
Cada dia aquell tocadiscs entonava les mateixes notes. S’havia convertit en l’únic objecte indispensable per a mi i me l’emportava enlloc. La música era per a mi en aquells temps l’anestèsia que necessitava per a evadir-me de la foscor, era la petita dosi de droga diària de la qual la meva ment - lluny d’estar sana - havia de ser partícip per buscar almenys un motiu per a seguir endavant. Després de la seva mort havia decidit abandonar aquella casa i vaig tornar a la ciutat. Cada escena d’aquelles parets es presentava per a mi com un record impregnat de la seva essència. La seva pseudopresència es va fer insuportable, insofrible, el buit que havia deixat en el meu interior era ja un nou amic benvolgut perquè de ben segur sabia que aquell sentiment no m’abandonaria fins al fi dels meus dies i el pitjor de tot, que ningú mai l’ompliria de la forma que ell ho va fer.



La ciutat, després de tants anys, havia adquirit el mateix caràcter de solitud i absència d’activitat que el del camp. L’immobilisme regnava en cadascun dels carrers com mai ho havia fet i les plantes havien començat a recórrer verticalment els edificis més alts. Cada cop que mirava aquell paisatge de “veure per a creure” recordava una d’aquelles pel·lícules que li agradaven al pare de l’apocalipsi a mans de persones que menjaven cervells. El motiu no havia sigut el mateix però el resultat sí. Tornava a posar l’agulla sobre aquell disc desgastat i tornaven a sonar aquelles notes. El record i els pensaments s’aturaven i únicament em trobava de cos present davant d’un paisatge desolat però, en aquell moment, paradoxalment jo estava plena, plena de música. 



La ciutat no s’assemblava ni de ben prop a la pau del camp, el vent no pentinava ja les mantes verdes de les muntanyes, ara posava al vol pols i deixalles que en un temps van formar part d’edificis resplendents i famílies d’aparent felicitat que formaven un flux constant i incansable. Un conglomerat que s’havia convertit en el càncer del planeta. Llevat de la racionalitat de l’humà, no hi havia cap tret pel qual destacava. Tota la vida perseguint paràsits que atemptaven contra la vida sense adonar-mos que els veritables paràsits per a la vida global érem nosaltres mateixos: el gos que es mossega la cua. La ciutat, malgrat tot, amagava entre un dels seus carrerons més estrets una modesta biblioteca que albergava en el seu interior el que es va convertir en el meu racó favorit del món. Devorava les línies dels llibres com si no hi haguera una cosa més interessant que fer en aquell instant i és que, en efecte, no n’hi havia. Vaig llegir des del primer fins a l’últim llibre d’aquells estants, plens d’aràcnids que havien trobat entre tot aquell art un habitatge on preservar la seva descendència i espècie. Hi havia d’alguns, però, que mereixien una doble, triple o fins i tot quarta lectura. Aquests, els apartava en un racó i estava segura que podia llegir-los tantes vegades com fora possible sense que m’esgotara de rellegir els mateixos diàlegs, les mateixes descripcions, trames, personatges i els mateixos finals. No els escollia segons la seva aportació al món literari, no en sabia desgraciadament jo d’aquest afer, els seleccionava segons si havien aconseguit tocar-me l’ànima, arrelar-se als meus sentiments de tal forma que podia produir-se la metamorfosi entre el personatge i jo. Música. Més música i línies. La meva existència no tenia sentit, me n’havia adonat feia temps que l’existència humana és tant arbitrària com efímera i la nostra aportació és ínfima. No obstant això, entre tanta penombra l’humà havia sigut capaç de crear art i ara entenia veritablement el perquè: l’art era la via de fuita, la forma d’evadir-se dels problemes que ens pertorben.



Música i llibres. El sol s’alçava i castigava la meva pell tacada, que pressuposava per la meva intuïció mèdica que no era cap bona senyal, però sonava la música, la mateixa cara del mateix disc. La fam l’havia perdut després de tot el temps en què havíem estat juntes. No saps si els amics ho són en la totalitat del mot fins que la vida et colpeja fort. La seua mort i el seu buit van ser un punt d’inflexió en tots els aspectes de la meva vida però la fam va desaparèixer amb la subtilesa que apareixia totes les nits. No va tornar més i va ser llavors quan em vaig adonar que l’atribut d’amistat que li havia atorgat a la fam al llarg de tota la meva vida, no se’l mereixia. No m’importava tampoc, ara tenia música. 



Amb els anys vaig perdre la noció del temps, vaig deixar de fer línies a les parets, però sobretot vaig perdre les coordenades entre la ficció i la realitat, les coordenades entre la bogeria i el seny, encara que suposo que aquests eixos han sigut - com la resta dels valors que conformaven la nostra història i societat - meres construccions socials. No era capaç de distingir en quin moment s’aturava la narració i en quin moment començava la meva pròpia història. Suposo, tot i això, que era el resultat que l’última persona que vaig veure va ser ell. Ni una sola més o això pensava. Molts cops escoltava, amb tot el pes de la certesa, petjades o veus humanes que sobtadament sempre desapareixien. Amb el temps vaig concebre aquests episodis com el fruit d’una solitud tan exuberant que desgraciadament estava acabant amb mi o, almenys, amb el meu seny. La música em feia arribar una veu d’una dona la imatge de la qual havia imaginat infinites vegades. Cada volta amb un pèl i amb un vestuari però sempre amb el mateix denominador comú: una imatge cosificada personificant un producte social. Fora com fora, era la forma en què més pròxima estava d’un humà i això, per a mi, era més que suficient. Lletres, punts i notes i veus.



La meva pell cada cop rebia amb menys rereguarda les guerres continuades dels rajos del sol. Li havíem clavat durant molts d’anys banyades a l’equilibri ecològic i el nostre protector a escala atmosfèrica ens havia abandonat per sempre més. L’entenia, ens oferia l’oportunitat de viure en aquell planeta - que sense el seu paper seria hostil - i a canvi ens vam capficar en la missió de firmar la seva sentència de mort. Li havíem declarat la mort al nostre planeta després de llargues dècades construint les bases d’un sistema insostenible, desigual i injust. El planeta, però, va trobar la seva forma de restablir l’equilibri, de tornar a la casella d’inici, de tancar un cicle de la seva història que s’havia caracteritzat per la frivolitat i l’egoisme dels humans. Havíem construït esquemes de vida individualistes que segregaven l’essència humana, tot allò que ens definia s’havia tornat en nostàlgia per uns temps menys sofisticats, però molt més humans. Ens vam oblidar d’estimar i de ser estimats, vam descuidar les relacions interpersonals perseguint constantment objectius que ens atorgarien ascensió i reconeixement social. Objectius i somnis buits de significats, però sobretot de sentiments. Vam oblidar el que era aturar-se i menysprear que l’agulla impassible del rellotge ens culpabilitzara per no extraure el màxim del nostre temps. En aquest procés de maximització i competitivitat constants, però, vam oblidar el més important: que consumint ens consumíem a nosaltres mateixos i teníem les de perdre. Mirava el paisatge: efectivament, ho havíem perdut tot. Massa pensaments. La veu de la dona i les harmonies em tranquil·litzen ara. Punts i comes. Paràgraf i col·loco un altre cop l’agulla a l’inici de la cara del disc.


 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]