Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



julianne.donaldson
Barcelona
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 LA CARTA
Història de Leandre i Hero

Joan Roís de Corella



En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.

 
Com es veieren Leandre i Hero
  



Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig.



S'aproparan amb passes indecises sense deixar de mirar-se als ulls; els d’ell eren grisos com el cel que anuncia turmenta i els d’ella, d’un blau que feia enveja a la mar. Després del que els va semblar una eternitat, van trobar-se sota una gran estàtua del marbre més car i acuradament treballat de tota Sestos, on es situava la deessa Fortuna amb la seva cornucòpia agafada amb la gràcia i elegància pròpia d’una divinitat. 

 

Leandre, tímidament, va agafar la mà d’Hero i la va besar amb gentilesa. Seguidament la va cortejar dient-li -Oh, els meus ulls han fet un salt de goig només en veure tan indescriptible bellesa. No sé pas si la nostra trobada és obra de la deessa Fortuna, del destí o d’una fletxa llençada per Cupí, però del que estic segur és que mai havia estat tan profundament enamorat d’algú-. Les galtes d’Hero es van envermellir lleugerament i va contestar amb veu fluixa –Gràcies, el meu nom és Hero. M’agradaria saber com es diu tan atractiu cavaller-. Però el Leandre no volia revelar encara el seu nom i l’Hero, amb molt pesar, ho va acceptar.



Agafats de la mà es van anar a seure a un banc de pedra allunyat de la multitud. El Leandre contemplava la lluna que brillava amb un aire misteriós enmig del cel estrellat. La gent parlava i dansava animadament però per l’Hero tot allò no tenia importància. Contemplava abstreta el perfecte perfil d’aquell home que tants sentiments havia despertat en ella. Molts cavallers se li havien acostat amb paraules boniques, però cap havia causat tant rebombori al seu cor. Intuïa que els seus destins estaven lligats d’alguna manera.



El Leandre va girar al cap i va fitar a la seva estimada. Ella, en veure els seus ulls tan plens d’admiració i amor, va començar a respirar entretalladament. El Leandre es va apropar més a ella fins que les seves cares es van trobar a uns pocs centímetres i va posar-li un floc de cabells darrera l’orella per veure millor el seu bell rostre. Van romandre així, un en front de l’altre, durant un temps que els hi va semblar màgic. De sobte un soroll els va despertar del seu ensomni. Davant d’ells, amb cara d’enuig, es trobava una dona de cabells daurats, figura agraciada i ulls idèntics als de l’Hero. Sense dir res, va agafar a l’Hero del canell i se la va emportar d’allí bruscament.



Quan es trobaven lluny, la mare de l’Hero es va aturar i la va mirar feroçment fins que ella no va poder sostenir la mirada i va abaixar el cap. Amb veu fluixa però clara i amenaçant va dir a l’Hero –Què penses que dirà la gent quan vegin a una donzella promesa coquetejar amb un altre home? Ja saps que aquest matrimoni serà bo a la família i no penso deixar que espatllis aquesta oportunitat-. L’Hero va assentir i es va marxar apanada.

 

Va caminar sense direcció alguna fins que va arribar a una font on es va seure. Sense adonar-se havia començat a plorar i ara era incapaç de frenar les llàgrimes que sortien incontroladament dels seus ulls. Va posar el cap entre les cames i es va tapar el rostre amb les seves mans delicades. Perquè no es podia cassar ella amb algú al qual realment estimava?

 

Quan, després d’una llarga estona, uns braços forts la van abraçar, el seu cor va començar a bategar ràpidament. Va alçar el cap i es va trobar amb aquells ulls grisos que ella tant desitjava.  Uns ulls que ara transmetien tristesa i compassió –Perquè plora princesa meva? Què puc fer jo per vostè?- va dir amb veu greu el Leandre, -Jo...- va començar l’Hero amb veu tremolosa, però quan va veure una silueta que els guaitava de lluny, va afegir seria i trista –Tu... jo... no podem estar junts, ho sento- i es va anar corrents deixant al Leandre amb les paraules a la boca.

 

El Leandre no entenia res, feia un moment hauria dit que l’Hero estava enamorada d’ell, però ara no sabia que pensar. Només estava segur d’una cosa: ell no es rendiria.



...



Els dies es fonien amb les nits i els arbres començaven a tenyir-se dels colors de la tardor; el temps transcorria ràpidament. L’Hero havia passat dos mesos sense rebre cap notícia del seu home misteriós. Les seves núpcies s’apropaven amb la velocitat d’un huracà i l’Hero estava cada cop més desesperada.

 

Aquella tarda, com sempre, el seu dormitori olorava a roses recent agafades dels jardins i sobre el llit es trobaven uns luxosos llençols d’un color crema. De seguida l’Hero es va adonar que alguna cosa no estava bé, semblava que algú hagués entrant a la seva habitació. Quan va veure un papir ben doblegat sobre l’escriptori, una suor freda li var recórrer l’espatlla. Es va apropar neguitosament i el va obrir amb malaptesa. Va començar a llegir el contingut de la carta escrita amb una cal·ligrafia delicada:

 

Al meu insospitat amor:

Quan la miro als seus ulls, perdo la noció del temps i de l’espai. Desitjo acariciar les seves ruboritzades galtes i xiuxiuejar a la seva oïda quant l’adoro, fins a quin punt m’ha robat el cor i l’impossible que em sembla la idea de viure sense vostè. Estar separats tant de temps m’està portant a la vora de la bogeria. No puc pensar en altre cosa que tornar a veure-la.

Sempre seu.

 

Al acabar, es va tenir que seure perquè les cames li tremolaven. No necessitava més per saber que era del seu príncep.



Al escoltar el soroll del vent entrant pel balcó va dirigir la mirada cap allà, i al veure una silueta, va contenir la respiració. Encara amb el paper a les mans es va dirigir cap a fora amb el cor bategant tan fort que li feia mal. Desitjava tornar a veure a aquell home de cabells foscos i ulls grisos.

 

En el moment en que la esvelta figura es va girar i ella va contemplar uns ulls grans i verdes i un cabell marró caramel, es va sentir decebuda. Aquell era Aron, el seu promès. Ràpidament va amagar la carta darrere seu. Aron era un home de gran bellesa, tenia una figura estructural i musculosa i sempre anava vestit elegantment. Uns anys enrere, l’Hero, una jove que sempre havia desitjat casar-se amb un home que l’amés, havia arribat a estimar-lo. Però això havia sigut abans de conèixer la seva mala reputació i les coses indecoroses que deien que feia; coses de les que no s’havia assabentat abans per culpa de la seva ambició cega per cassar-se.

 

L’Aron estimava els ulls blaus i els llavis vermells de la seva promesa. Esperava ansiosament que passessin els tres mesos perquè arribés el dia de les seves núpcies. L’Aron era conscient que des del dia en que l’Hero havia descobert que li havien acusat de realitzar uns negocis bruts, ja no volia cassar-se amb ell. Ell sabia que això no era veritat però no havia manera de fer canvia a l’Hero d’opinió.



 Es va apropar a ella i va posar les mans als seus malucs per acostar-la encara més. En veure que ella es resistia i seguia amb les mans a la espatlla, es va estranyar. Amb un moviment veloç va agafar el paper que ella sostenia i el va començar a llegir. L’Hero no sabia si plorar o anar-se corrent. Què faria l’Aron en assabentar-se de que estimava a un altre home?

 

Quan l'Aron va acabar de llegir la carta, va fitar a l’Hero amb uns ulls plens d’ira, decepció i... tristesa. L’Hero no sabia com interpretar això últim; ella sempre havia sospitat que l’Aron només la volia per la seva bellesa però havia alguna cosa que se li escapava. Ell sostenia amb una mà el paper i l’altra mà l’estrenyia amb força, formant així un puny amenaçador. Semblava que anava a dir alguna cosa però es va resignar a sospirar i la seva mirada va prendre un matís tendre –Hero, estimada meva, vull que sigui sempre meva, no la puc perdre...- se li va trencar la veu. L’Hero estava tan sorpresa que quan ell es va apropar i la va besar, no ho va impedir.



El que ella no sabia era que el Leandre estava mirant des de la branca d’un arbre del jardí. Que així ho va decidir la cruel fortuna.

 Comenta
 
Capítol 2 UN SECRET
El soroll d’una rama trencant-se va fer tornar a la realitat a l’Hero que ràpidament va apartar-se i li va cridar –No tornis a fer això sense el meu consentiment!- i seguidament es va anar cap als jardins sense mirar enrere.



...



El Leandre havia tingut que tornar a Abidos per assumptes familiars però en cap moment havia deixat de pensar en com podia tornar a trobar-se amb l’Hero. Desprès d’unes setmanes havia tornat a Sestos però va trigar bastants dies en trobar-la. Quan va aconseguir la direcció de la seva casa, va trobar la manera d'entrar i deixar-li una carta a l'habitació. Més tard, va anar a amagar-se als jardins per poder veure la reacció de la seva estimada en rebre-la.

 

Va escollir la branca d’un arbre per amagar-se i va estar esperat durant una llarga estona fins que va veure com un home sortia al balcó de l’Hero. En veure allò, va començar a sospitar que res bo podia estar passant. Aquell home estava tranquil·lamente allà i va sentir que el seu estómac bullia d’enveja que sense saber perquè.



Al veure com l’Hero sortia i uns minuts més tard aquell home la besava, es va quedar blanc com una fulla. Sense voler es va enfilar massa i la branca es va trencar.  Abans d’adonar-se del que passava, estava al terra i inconscient.

 

Quan va recobrar el sentit, es va trobar que suaus braços el bressolaven i unes mans li acariciaven dolçament els cabells.  Quan per fi es va enfocar la seva vista, el van sorprendre un ulls d’un color blau intens, uns ulls que havia trobat a faltar. Ella portava amb visible elegància un vestit de seda blanca i uns lliris que adornaven els seus cabells daurats recollits en una llarga trena.



 L’Hero el va donar un petó a la galta i va riure – Què fa vostè dormint al meu jardí? – La seva veu dolça i melodiosa va embadalir al Leandre que es va quedar mirant-la com si fos la criatura més preciosa que havia vist i que els déus havien creat. Quan es va adonar que ella esperava una resposta, es va aclarir la veu i va dir – Jo no volia molestar, només estava esperant a que rebés la meva carta però... -  L’Hero, en adonar-se que ell havia contemplat l’escena del balcó, va envermellir fins les orelles i va dir ràpidament – No és el que pensa, jo... – però no va poder continuar perquè una mà s’ho va impedir tapant-li la boca amb delicadesa. El Leandre no volia explicacions, però si tenia que competir amb algú per la seva estimada, ho faria bé – El meu nom es Leandre de Abidos -.



...



Una nit de tardor, l’Hero estava a la seva habitació amb una esclava que li pentinava els sedosos cabells. De sobte, va sentir un soroll al balcó. Amb por es va apropar i des de la foscor va fitar el jardí. Sota el balcó es trobava el Leandre i ella no va poder evitar fer un crit que de seguida va reprimir. El Leandre amb veu fluixa i múrria va dir –Sssss, no voldrà que ningú s’assabenti no? -. Ella va riure – Perquè ha vingut a aquestes hores? -, com que estava fosc no va poder veure la reacció al seu rostre però per el to de veu amb el que li va respondre sabia que tenia pensat alguna cosa molt interesant – Salti! Jo l’agafaré! -. Només pensar en aquella idea l’Hero va notar com li pujava la sang a la cara – Però si estic en camisó i les dames no salten pels balcons! -.



El Leandre que no s’acontentaria amb aquella resposta va replicar – Ningú ho sabrà mai! -. Després del que li van semblar hores, L’Hero va contestar – Deixi’m un moment – i, seguidament, va tornar a entrar a la seva habitació. El Leandre es va quedar esperant en una foscor que només trencava la llum de la lluna.



La noia va entrar en la seva habitació i es va trobar amb l’esclava – No pots dir a ningú el que has vist i escoltat avui i has de evitar que ningú entri en la meva habitació fins que no hagi arribat – la criada va assentir amb la mirada baixa. L’Hero es va posar una tela sobre el camisó i unes sabates i va tornar a sortir.



- Està llesta? – Va dir la veu del Leandre a la foscor. En dir-li que sí, ell li va donar instruccions del que havia de fer. L’Hero va saltar des del balcó confiant plenament en ell. Al sentir que uns braços forts l’agafaven, va contenir la respiració. El Leandre la va deixar a terra dolçament i li va agafar la mà.

 

Van caminar per un bosc que havia més allà del jardins de la seva casa, en un silenci que no era pas incòmode. En arribar a una zona on no hi havia gaires arbres, es van aturar. La lluna brillava amb el mateix aire misteriós que la nit en la que es van conèixer. El Leandre es va estirar al terra, mirant cap al cel, i ella el va imitar.



Es veien les constel·lacions d’una manera ben clara. L’Hero estava sorpresa per la immensitat del cel i la bellesa de les estrelles fugaces. Es va girar un moment per mirar al Leandre que jeia al seu costat i es va trobar que la estava fitant. Ell, en veu fluixa, va dir – En què pensa? – L’Hero va titubejar un moment però li va dir – Mai havia contemplat les estrelles, són precioses -.

 

Van estar llarga estona parlant entre murmuris per no trencar el silenci de la natura. Ell li va explicar les dificultats que havia tingut per convèncer als seus pares de que li permetessin cassar-se amb qui ell estimés; ella va narrar-li des del principi la seva historia amb l’Aron i com havia arribat a la situació d’estar promesa amb ell. – Li prometo que fugiré amb vostè si es necessari – la va consolar ell.

 

Va ser una nit plena de promeses i d'esperançes en un futur millor.



...

 

Al matí següent, l’Hero no podia parar de somriure com una ximple: havia sigut la millor nit de tota la seva vida.



Va baixar a esmorzar i no li va agradar res el que va veure. Asseguts a taula es trobaven els seus pares i l’Aron. – Bon dia – va saludar a tots amb un somriure forçat. – A què es deu la meravellosa presència del meu promès? – va preguntar amb un to de veu que ocultava els seus sentiments. Quan la seva mare li va explicar que per unes complicacions la seva boda s’havia avançat i seria en tres dies, va sentir el cap donar-li voltes i la sang abandonar-li el rostre. – No es emocionant, Hero? En tres dies viure’m junts – va dir l’Aron. Ella va aconseguir a dures penes pronunciar un sí. Després es va submergir en els seus pensaments i en la seva desgràcia, aliena a la conversació que es duia a terme.



Quan van acabar d'ersmorzar, l’Aron va proposar a l’Hero si volia anar a passejar. Ella, tal i com l’havien educat, va acceptar amb cortesia.



Anaven agafats de la mà i parlaven de coses banals i intranscendents. De sobte ell es va aturar i es va col·locar en front seu – Estimada meva, sé que no la mereixo i que vostè pensa que no sóc un bon home, però espero que durant el nostre matrimoni aprengui a estimar-me com jo l’estimo i a veure en mi el cavaller que realment sóc.  Volia fer-li un present com a símbol de la meva promesa d’amor etern – l’Hero no podia deixar de mirar-li els ulls, estava realment sorpresa per les seves paraules i volia capbussar-se als seus ulls per endevinar el secret que ocultaven.



 Li va donar una caixa que contenia una cadena d’or de la qual penjava un robí vermell en forma de cor.  Es va deixar emportar per l’emoció del moment i li va demanar que se’l poses. Ell, amb delicadesa, va apartar-li els cabells del coll i se’l va lligar. No sabia com interpretar els sentiments sense sentit que ara despertaven al seu cor.



Aquesta vegada va ser ella la que es va apropar i el va besar, descobrint així un secret que complicava les coses i que podia canviar tot o res.



El que ella no sabia era que el Leandre havia sortit a passejar amb la intenció de veure-la i sense voler havia contemplat tot el que havia passat.



 Que així ho va decidir la cruel fortuna.
 Comenta
 
Capítol 3 UNA DECISIÓ
2 dies per a les núpcies de l’Hero amb el seu promès.

Aquell home...

El Leandre només podia pensar en l’escena que havia presenciat al bosc. Era aquell el promès de l’Hero? Per què li havia dit a ell que l’estimava si estava clar que es volia casar amb el seu promès? L’Hero no era la persona que ell pensava que era?

Masses preguntes rondaven per el cap del Leandre. Com sabia que quedant-se quiet no trobaria cap resposta, va decidir sortir de la casa en la que s’allotjava per aclarir les seves idees.

Però hi havia una qüestió que no podia treure dels seus pensaments: Què faria ara?

Només tenia una cosa clara: no es rendiria fins al final.

...

2 dies per a les seves núpcies amb l’Hero.

Aquella dona de cabells daurats li havia robat el cor. Estava desitjant casar-se amb ella.

Però hi havia una cosa que portava pensant des del dia que la va trobar amb la carta al balcó. L’Hero estimaria més al seu home misteriós que a ell?

Necessitava fer alguna cosa per demostrar-li el seu amor incondicional. Després de donar-li voltes se li va acudir una idea. La nit abans de la boda li faria un regal molt especial, un regal que era una tradició familiar.

...

2 dies per a les seves núpcies amb l’Aron.

L'Hero no havia deixat d'estar enamorada de l'Aron en cap moment, aquell era el secret que podia cambiar tot o res.

Per aixó una part d’ella estava entusiasmada amb l’idea de casar-se amb ell.

Però, per un altre part, l’Aron era una imposició dels seus pares, era una obligació, i ella no volia això. El Leandre, a part de la seva bellesa excepcional, significava llibertat per a ella, una cosa que havia desitjat amb força des de que era petita.

El seu cor i el seu cap mantenien una constant lluita per resoldre la qüestió que havia despertat aquell secret: ¿Què faria ara, fugiria amb el Leandre o es quedaria amb l’Aron?

Uns cops a la porta la van treure dels seus pensaments. Va entrar una esclava de cabells negres i ulls verds i li va dir amb la mirada baixa –Senyora, li espera la seva mare per provar-se els vestits nupcials-, l’Hero va assentir i va sortir de la seva habitació.

Fos d’una manera o d’un altre, era un dels últims dies que l’Hero pisaria aquells sòls de marbre i es passejaria entre les parets recarregades de perfectes i impol·lutes obres d’art. En poc temps abandonaria la protecció que li donava la seva llar.

...

L’Hero es va despertar neguitosa quan la llum de l’alba va entrar per la finestra. Aquell dia començaven els ritus i celebracions per una vida nova.

El seu cor i el seu cap encara no havien arribat a cap pacte sobre que fer, però com no sabia res del Leandre, no podia fer una altre cosa que esperar.

A casa seva tot eren sorolls de persones movent-se i de objectes sent traslladats. Tots els esclaus s’afanyaven en decorar cada racó de la seva casa amb garlandes, fulles d’olivera i llorer.

Va baixar a la planta baixa on es trobaven la seva mare i la matrona preparades per ajudar-la. El primer que van fer va ser preparar una caixa amb totes les seves joguines i van encaminar-se al temple d’Artemisa. Van pujar per les majestuoses escales de marbre i es van encaminar cap a l’interior. En el mig del temple, estava situada una enorme estàtua de la deessa amb grandesa. L’interior estava gairebé fosc, només il·luminat per 12 torxes. Al arribar als peus d’Artemisa es va inclinar i va deixar la caixa de joguines, que representaven la seva puresa, un floc del seu cabell i el cinturó que portava, que representava la seva castedat. Al acabar el ritual van tornar a casa.

A última hora del dia l’Hero va completar l'últim ritual del dia: el bany. Ella, per sort, contava amb una banyera a casa seva, concretament al costat de la seva habitació amb el qual comunicava per una porta. Una esclava la va ajudar a desvestir-se i, seguidament, es va ficar a la banyera feta de pedra. Però aquesta vegada era diferent, l’aigua provenia d’un riu sagrat i utilitzava el kouthropsv, un vas especial, per netejar-se. Després d’ungir-se amb els olis propis de l’ocasió, es va posar una fina peça de roba, preparada per la última nit abans del seu casament. 

Però al entrar a la seva habitació, uns braços forts la van agafar en una abraçada i una veu li va xiuxiuejar a l’oïda –Estimada meva, tenim poc temps, fugirà amb mi?-. Marejada va mirar a la persona que tenia davant i es va trobar amb la intensa mirada del Leandre; per darrera seu va captar el moviment de l’esclava sortint discretament de l’habitació. Quan va tornar a mirar-lo es va trobar que estava a pocs centímetres de la seva cara i es va apropar fins a besar-la desesperadament buscant una resposta. 

Quan per fi es van apartar, l’Hero es va donar compta de que la porta estava oberta i es va trobar amb la mirada estupefacta de l’Aron. Ella va veure com per el cap d’ell passaven un munt de pensaments fins que va entendre que passava i va fitar al Leandre amb ira. Va tancar la porta, deixant sols així a tots tres a l’habitació, i es va apropar.

Al apropar-se, l’Hero es va fixar en que l’Aron ja s’havia tallat els cabells, complint així els seus rituals de les vespres del casament.

-Podria matar-vos a tots dos per això- va dir l’Aron amb ràbia contendia a la seva veu. –I ho faré a no ser que em doneu una explicació- després va mirar a l’Hero furiosament i amb pena, esperant una resposta. –Jo... no... no és el que sembla... només...- va aconseguir dir amb la mirada baixa. El Leandre va continuar, mirant-lo als ulls amb una mirada desafiant –Jo estimo a l’Hero i faré el possible per aconseguir-la. No ha sigut idea seva. He sigut jo qui ha entrat secretament a la seva habitació i la ha besat. Res més-. L’Aron passava la mirada de l’un a l’altre –Així que res més, eh?- va dir amb una mirada acusadora –No havíeu pensat en escapar-vos? Només un petó...-. L’Hero no podia ni respirar, què més havia vist i escoltat l’Aron?

Amb un moviment ràpid l’Aron es va treure un punyal del cinturó i se’l va posar rosant el coll de l’Hero. Després va mirar al Leandre i va dir –Seré clement amb vosaltres. Si abandones aquesta habitació i l’illa de Sestos avui mateix, podreu sortir tots dos amb vida. Si et quedes aquí morireu els dos, començant per ella- dit això va fitar a l’Hero i ella va veure reflectits en els seus ulls, el penediment i la tristesa.

El Leandre es va girar cap a ella i amb veu trista li va dir –Ho sento molt Hero, mai deixaré d’estimar-te i mai t’oblidaré- després li va besar la mà dolçament i es va anar de la habitació.

L’Hero va sentir com una part del seu cor es trencava, una part que mai no es podria omplir un altre cop.

Quan es van quedar sols, l’Aron es va apropar a ella i li va posar una mà a la barbeta, fent així que el mirés als ulls –Sento tot el que ha passat Hero, però no hi havia un altre solució- . Va agafar la seva mà i li va posar un anell d’or. Després li va donar un petó al front i es va dirigir cap a la porta. Abans de tancar va afegir –No oblidis que t’estimo, ens veiem demà-. L’últim que va veure l’Hero abans de que se li omplissin els ulls de llàgrimes va ser la mirada esperançada en els seus ulls verdes. 

Després es va tirar al llit i va plorar desconsoladament fins quedar-se dormida.

...

Era el gran dia. Per tota arreu es sentia l’emoció del moment, una emoció que ella s’obligava a sentir. Moltes amigues seves s’havien vist obligades a casar-se amb homes desconeguts per a elles i el dia del casament era un dia desesperat i trist. Però ella es negava a que fos així, tenia que ser un dia especial.

La nit anterior havia perdonat interiorment a tots dos, al Leandre i l’Aron. Per una banda, el Leandre no havia fet més que complicar les coses al presentar-se a la seva habitació i a la seva vida. Per un altra banda, encara que l’Aron havia sigut molt bo amb ella degut les circumstàncies, s’havia sentit molt malament quan va obligar al Leandre a anar-se d’aquella forma.  Havia estimat molt al Leandre i encara seguia tenint aquell sentiment; però ara s’anava a casar amb un altre home al qual havia d’estimar completament. Ja anava sent hora d’oblidar els ulls grisos i la bellesa del Leandre.

Quatre esclaves van entrar en la seva habitació i es van posar mans a l’obra. La van rentar amb aigua i oli, li van posar uns aromes embriagadors de rosa al coll i a les nines i van començar a vestir-la. La tela que havien escollit per a l’ocasió era blanca amb les voreres daurades i flors de colors suaus frunzides a la part inferior. Amb agulles se la van col·locar de forma correcta al voltat del cos i per acabar li van posar un cinturo de color or. Als peus portava unes sandàlies marrons adornades amb flors.

Més tard la van asseure i van començar amb el pentinat i el maquillatge. Després del que li van semblar hores li van dir que ja casi havien acabat i la van apropar a un mirall. El que va veure reflectit no li va decebre pas. Una dona d’ulls blaus i pestanyes ben negres la mirava des de l’altre costat del mirall. Tenia les galtes d’un color rosa cremós i els llavis ben vermells. El cabell estava recollit de manera elegant en trenes que s’unien en un monyo. Mentre es mirava va veure com li col·locaven un vel blanc que queia per darrera, i que es posaria a la cara en el moment adequat, fins al terra . Finalment, li van posar una corona de flors a conjunt del vestit.

Va sortit de la cambra cap al migdia, preparada per acudir al banquet familiar. Tothom que passava per al costat seu la mirava amb admiració. La decoració de la casa era preciosa i acurada, hi havia plantes i garlandes daurades a tot arreu.

Quan va arribar al menjador, els seus pares la van mirar meravellats. –Estàs més preciosa que mai- van dir tots dos. Després del banquet i els sacrificis propis del dia, es va retirar a la seva habitació per última vegada i va recollir les seves pertinences.

Quan el sol es començava a pondre, l’Hero va escoltar el rumor d'un carruatge tirat per cavalls que s’apropava pel camí. Intentant semblar serena, va mirar la seva cambra per una última vegada i va tancar la porta. Va respirar profundament i va començar a baixar les escales lentament.

Al peu de l’escala es trobava l’Aron, més bell del que deuria estar permès. Uns 6 homes es trobaven al seu costat, els seus “millors homes” els quals li havien acompanyat fins a casa seva. A la fi, les seves mirades es van trobar i ella es va quedar sense aire als pulmons. La seva mirada intensa reflectia amor, admiració, desig... tants sentiments que l’Hero va estar a punt de caure. Per sort una mà forta la va agafar i junts van anar al menjador.

Desprès d’un altre banquet ple de deliciosos menges, van fer sacrificis per als déus, entre ells Himeneu, déu de les cerimònies del matrimoni i Afrodita, deessa de l’amor.

Al finalitzar van sortir tots als jardins. Els nuvis es van posar un enfront de l’altre. L’Aron va agafar les mans de l’Hero i va prometre estimar-la i respectar-la fins al final, seguidament ella va fer el mateix. L’Aron quitar el vel a l’Hero i la va besar. Tots els presents van aplaudir encantats. 

L’Hero es va girar cap als seus pares amb els ulls plorosos d’emoció i tristesa per una vida que deixava enrere. Els va fer un petó a la galta i es va acomiadar d’ells.

Tots van marxar cap a casa de l’Aron, el seu espòs. Van anar en carruatge des d’una casa a l’altre. La gent s’anava apropant a felicitar a la parella recent casada i s’afegia a la processió.

Entre tots els rostres desconeguts l’Hero va distingir uns ulls grisos i el cor li va parar de bategar. El Leandre i ella es van mirar durant una llarga estona. Amb una mirada van pactar que no s’oblidarien de l’amor que havien sentit l’un per l’altre, un amor secret, un amor impossible; d’altre banda es van desitjar bona sort i es van dir adéu per sempre.

Quan va arribar a la seva nova llar, va veure a la mare de l’Aron esperant-los amb una torxa que il·luminava l’entrada de la casa enmig de la foscor.

Van entrar de la mà i es van agenollar tots dos al llindar. L’Hero mirava feliç al seu espòs mentre la gent els tirava nous, dàtils i figues, que simbolitzaven pertinença a la seva nova llar i felicitat conjugal.

Ara començava la seva nova vida i estava desitjant viure-la.

...

(5 anys després)

Estava en el jardí asseguda en un banc. Tenia el cap recolzat al pit del seu marit el qual li acariciava dolçament els cabells. En front seu jugaven un nen i una nena. El nen tenia el cabell marró caramel i els ulls blaus i la nena, el cabell daurat com la seva mare i els ulls verdes. Els seus fills. Els estimava com res en el món.

L’Aron es va girar per mirar a la seva direcció i ella es va incorporar. Ell li va posar una mà a la galta i la va besar. Desprès es va anar a jugar amb els seus fills.

L’Hero es va quedar asseguda sola. En aquests moments es plantejava com hauria sigut la seva vida amb un altre home d’ulls de color gris. Ella era feliç i moltes vegades desitjava no haver-lo conegut.

El Leandre pensava el mateix.

Aquell amor impossible que els havia robat una mica a tots dos no hauria hagut d’existir.

Però així ho havia decidit la cruel fortuna.

FI
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]