Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Les Sensebarret
Benicarló
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Ulls perseguidors
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

En mirar arrere, es va trobar els ulls d'una nena de no més de tres anys clavats en els seus. Plorava mirant-lo fixament com acusant-lo d'haver-li provocat el dolor que banyava les seues galtes. Els seus iris eren d'un gris quasi transparent i no es veia en ells la típica innocència dels qui encara creuen en les fades i els Reis Mags. Franz no podia deixar d'observar-la. Li transmetia una sensació estranya, com si en aquell cos diminut s'amagara una ànima de centenars d'anys. Un calfred el va traure de l’estat d’hipnosi en el qual s’havia quedat i va apartar la vista ràpidament. Va decidir seguir amb el seu passeig rutinari, des que s’havia jubilat feia ja quatre mesos, aprofitava cada moment de Sol per sortir a descobrir nous llocs de la ciutat.

El cel començava a enfosquir-se i Franz va optar per tornar a casa abans no comencés a fer fred. De camí, va veure una xicoteta llibreria que no recordava haver vist mai. La curiositat el va superar i va entrar mirant les prestatgeries amb ulls emocionats. Tots els llibres, sense excepció, eren sobre mitologia. Allò era el paradís! Pareixia un santuari especialment creat per a ell. De seguida es va posar a tocar i mirar volums, passant per tots els passadissos. Un llibre sobre esperits malignes de la tradició jueva li va cridar l'atenció i en agafar-lo es va trobar amb uns ulls que el miraven des de l'altre costat de la prestatgeria. Uns ulls grisos. No recordava haver vist mai a aquella dona, però la mirada li era familiar. Aquells ulls pareixien traspassar-lo. Va aguantar el crit de sobresalt que a qualsevol li sortiria en aqueixa situació i després de deixar el llibre al seu lloc, se'n va anar d'allí a pas ràpid com si el perseguiren. I és que tenia eixa sensació. Se sentia observat i cada cop que s'encreuava amb una dona pareixia veure-hi els mateixos ulls penetrants.

En tancar la porta del seu pis, va deixar sortir tot l'aire que no s'havia adonat que retenia. S'estava tornant boig de tant llegir llibres de déus i dimonis. Tant de temps lliure no podia ser bo, s'hauria d'apuntar a la coral o a algun curset de cuina per distreure's i deixar-se de tanta paranoia. Amb eixe pensament i ja més relaxat, es va llevar la jaqueta i va començar a caminar cap al seu dormitori mentre es desbotonava la camisa. Quan passava de llarg per la sala d'estar, es va entropessar amb un quadern. Era estrany, ell era un maniàtic de l'ordre, no era capaç de sortir de casa si sabia que havia deixat coses tirades per terra. Es va agenollar i va veure que la llibreta era de la seua època universitària. Llavors, el nerviosisme va tornar al seu cos. Feia anys que no treia els apunts de la carrera de les caixes que guardava al magatzem. Tremolant, va començar a pegar crits:

- Hi ha algú aquí? - ningú contestava, però Franz podia sentir una presència mentre s'endinsava en el passadís. - Per favor, emportat tot el que vulgues, però no em faces res! Jo no denunciaré, ho promet!

No arribava cap resposta i Franz ja estava davant la porta de la seua habitació. Tenia el pressentiment que fos qui fos qui havia entrat a sa casa, estava aquí dins. El seu cervell li deia que sortís corrent i cridés a la policia, però per alguna raó que ni ell entenia, no podia fer-ho. Se sentia inevitablement atret a la incertesa de què li esperaria darrere d'aqueixa porta. Va obrir lentament, entrant en la foscor del dormitori. Podia veure aqueixos ulls freds mirant-lo des del seu llit i no es va atrevir a moure's. Els iris grisos que l'havien estat perseguint tota la vesprada eren l'únic que era capaç de distingir en aquell moment. Estava temptat a encendre la llum i descobrir de qui eren aquells ulls, però tota la valentia que sentia abans d'entrar a l'habitació havia desaparegut i ara només podia concentrar-se en no desmaiar-se. De sobte, una veu femenina es va dirigir a ell.

- Bona tarde, senyor Kafka.

Franz no era capaç de contestar. No esperava sentir res que no foren amenaces de part de la lladre.

- Veig que no està molt xarrador. Serà millor que encenga la llum, necessite parlar amb vosté i és un poc incòmode conversar a fosques.

Franz va fer el que li havia manat com si fos un robot, sense ser conscient realment del que estava passant. Llavors, es va trobar una dona d'uns trenta anys i una bellesa indescriptible, que es veia potenciada, a més, per l'halo de misteri que la rodejava. El cabell molt curt i fosc deixava veure unes orelles lleugerament puntegudes i unes faccions ben marcades. Els llavis eren fins i tenia la boca entreoberta, però no per estar espantada ni sorpresa. La seua mirada era desafiant i la seua posició relaxada deixava veure que se sabia superior i amb tot el control de la situació. De cop i volta, es va posar dreta i Franz va pegar un bot de l'esglai.

- No em coneix i ja em té por, m'agrada. Em dic Aura. Bé, en realitat eixe no és el meu nom, però és el de la senyoreta aquesta a la qual li he manllevat el cos. És prou guapa, no?

La dona es va passejar per l'habitació fins a arribar a un espill de cos sencer on va dedicar uns segons a observar-se.

- Em veig seductora i tot. Crec que és el cos que més m'agrada dels que he estat avui. El de la xiqueta de tres anys que t'has trobat al parc era incomodíssim. Portava el bolquer brut i l'inútil de son pare no se n'adonava.

- Qui… Qui eres? Què vols de mi? - va preguntar Franz tartamudejant.

- Veig que vol anar al gra, senyor Kafka. Molt bé. El meu nom és, en realitat, Lilith. Vosté m'hauria de conéixer, pel que he vist va fer un treball de recerca sobre mi, la demoníaca primera dona d'Adan.
 Comenta
 
Capítol 2 Conversant amb el dimoni
En Franz no reaccionava, pareixia haver quedat en estat vegetatiu. La seua ment anava a mil per hora sense trobar cap sentit a allò que deia aquella dona. Ella havia seguit amb el seu monòleg, però ell no era capaç de processar la informació. De sobte, Franz va esclatar a riure tan exageradament que quasi no podia ni mantenir-se en peu.



- Però de què riu? Estic parlant-li d’un tema seriós, pot, per favor, comportar-se com un vertader professional?- va dir-li Lilith lleugerament molesta.



- Perdone’m, perdone’m. No he escoltat ni una sola paraula del que m’ha contat, però ja val, pot anar-se’n d’aquesta casa, per poc m’ho crec, però no li ha sortit bé la broma- va soltar Franz encara entre rialles i posicionant-se a un costat de la porta per deixar-la sortir.



- Senyor Kafka, l’esperava més confiat, però si necessita una demostració, no hi ha problema.



Mentre acabava de pronunciar aqueixes paraules, Lilith va traure una xicoteta pistola de la part de darrere del seu pantaló. En veure la lluentor de l’arma, Franz va alçar les mans i va intentar allunyar-se d’ella fins que la seua esquena va xocar contra la paret. Una vegada més, s’havia quedat mut. Ella el va mirar intensament i amb un somriure que avisava perill, es va col·locar el canó de la pistola contra la seua pròpia cuixa. Franz no entenia res i menys va entendre encara quan a les seues orelles va arribar el so del tret i la dona que tenia davant es va desplomar. Què acabava de passar? La sang banyant el terra el va fer reaccionar i es va llançar cap al cos intentant tapar la ferida. Llavors, en mig del seu atac d’histèria va veure com la tal Lilith s’incorporava un poc i el mirava mentre reia.



- Vosté ha vist moltes pel·lícules de metges, no? Parant l’hemorràgia amb les seues pròpies mans, tot un professional sí- va dir Lilith burlant-se mentre Franz la mirava bocabadat- Però no em mire així i lleve ja les mans d’ací que fa el ridícul, per favor.



Franz va retirar les mans de la ferida i els seus ulls van captar el moment exacte en què el forat de la cuixa es va començar a tancar, expulsant la bala i deixant l’extremitat de la dona com a nova, sense marques ni cicatrius. Llavors, va muntar la seua mirada fins a trobar-se aqueixos ulls grisos que el miraven amb expressió divertida. No era humana. Era Lilith. Un dimoni femení s’havia plantat a sa casa. No, millor encara: Un dimoni femení, al qual havia estat anys estudiant i analitzant a partir d’escrits de feia segles, s’havia plantat a sa casa. Definitivament s’estava tornant boig, però en aquell moment no li importava. Després de passar els seus anys de joventut imaginant com serien els éssers divins i malignes de totes aquelles mitologies que l’obsessionaven, ara en tenia a un d’ells davant. Potser tot açò no eren més que els deliris d’un vell a qui comença a fallar-li el sistema nerviós, però era un somni fet realitat i pensava aprofitar-lo i gaudir-lo encara que més tard descobrira que ni tan sols havia sigut real.



- Així que Lilith…



- Eixe és el meu nom sí, bonic, veritat? Déu nostre senyor no va triar mal. Per a una cosa que fa bé, caldrà reconéixer-li el mèrit.



- No me la imaginava tan riallera.



- Normal, pel que he vist uns em pinten com un monstre cruel que mata xiquets i els altres com una espècie de bèstia sexual que roba als homes adormits per autofecundar-se. No sé quina imatge m’ofén més, la veritat.



- Ja, no se l’ha tractat massa bé mai a vosté. Ai i crec que jo tampoc ho estic fent, aquí seguim asseguts a terra. Serà millor que ens alcem i anem al menjador, vol un café o un te?



- No he provat mai cap de les dues begudes, però diria que Aura té cara d’agradar-li el café.



Rient per l’última ocurrència de la visitant, van sortir de l’habitació i uns minuts després ja s’havien acomodat a la taula amb unes begudes calentes i unes pastes que li agradava cuinar a Franz quan s’avorria. Ell estava cada vegada més entusiasmat per la presència de Lilith i volia fer-li milers de preguntes, però va decidir començar per la més obvia.



- I com és que s’ha presentat així a ma casa? Perdone que li pregunte d’una forma tan directa, però és que no solc rebre visites tan… interessants.



L’expressió de Lilith va canviar radicalment davant aquesta pregunta. Els seus llavis van abandonar el somriure que feia estona que no es llevava i el seu rostre li va transmetre una serietat pròpia de qui es troba en una reunió per tractar assumptes d’Estat.



- Bé, he vingut aquí perquè necessite la seua ajuda en un tema més aviat complicat.



- No sé en què podria ajudar jo a algú com vosté, però endavant, per favor, conte’m què és això tan complicat.



- Doncs, a veure, vosté sap prou de la meua vida. Em va crear Déu de la mateixa manera que ho va fer amb Adan i temps després vaig decidir que el rollo submís no era per a mi, ni en el sexe ni fora d’ell, així que me’n vaig anar de l’Edén i em vaig instal·lar al Mar Roig. Fins ací tot bé, però a partir d’aquest moment he vist que la gent ha interpretat allò que va passar després com ha volgut. Es diu que sóc rebel i malvada, bàsicament per no obeir i tindre un parell d’amants dimonis, que tampoc ho negue, he tingut més d’un amant i no sent cap mena de culpa per això, però bé, se’m pinta de la crueltat personificada matant bebés acabats de nàixer, provocant la mort durant el part a les mares i incitant a tothom a l’adulteri. I li pareixerà una ximpleria, però sentir durant segles com es diuen aquestes barbaritats sobre mi em té ja farta. El senyor Déu sempre queda bé i és el bo de la pel·lícula, i mentre, jo sóc un monstre i s’utilitza la meua imatge i la d’Eva per ensenyar a les xiquetes com ser una bona o mala dona. Ja val! Són tot mentires! Jo no done a llum centenars de dimonis al dia per gust, si per mi fora no tindria ni un fill més, però és la condemna que em va imposar Déu. I aqueix sí que és un vertader acte de crueltat, perquè pensa-ho bé, sóc un ésser immortal, no moriré mai, però cada dia durant tota la meua existència em veuré obligada a sentir els dolors del part a cada minut. No se’m pot matar, però el dolor el sent com qualsevol humà, i no pots imaginar com és sentir que eixa criatura que surt del teu interior està a punt de partir-te per la meitat. No ho suporte més.



L’última frase va sortir dels llavis de Lilith amb un to més baix, més apagat. Se la veia realment cansada, i no tant de l’esforç físic que li imposaven, més bé del psicològic. Es va quedar capbaixa i quan va tornar a alçar la mirada, Franz va poder veure els seus ulls encara més clars de l’habitual. Eren els ulls de qui ha plorat o ha estat a punt. Els ulls de qui ha patit. Els ulls de qui fa massa temps que és infeliç. Els ulls de qui demana ajuda per no perdre la poca esperança que encara li queda.



- Què puc fer jo per ajudar-la?- va preguntar Franz amb suavitat.



Van estar uns segons en silenci, mirant-se als ulls. Ella aprofitava per a recompondre's i analitzar si realment aquell home era digne de confiança. Mentrestant, ell l'observava amb molta curiositat i certa tendresa. Aquella dona d’aparença dura i dominant ho havia passat molt malament i li semblava que era la primera vegada que s’obria d’aquesta manera a algú. Volia ajudar-la, encara que li costava imaginar que podria fer un home de quasi setanta anys per una criatura immortal, superior, totpoderosa. Aquests pensaments es van veure tallats per la veu de Lilith, que tornava a parlar amb veu freda i sense tremolar.



- Vull ser lliure, però no vull la llibertat d’un mortal, no vull simplement poder decidir sobre mi mateixa però havent de patir els mals del món terrenal. Jo vull el màxim nivell de llibertat, l’alliberament de l’existència. Morir. Desaparéixer.



- Però si mor, la seua ànima no aniria al cel o a l’infern? Seguiria existint encara que sense cos.



- El cel i l’infern no existeixen, senyor Kafka. Són una invenció humana.



- Però els déus i dimonis sí que existeixen, no? On viuen, llavors?



- Els déus i els dimonis som com qualsevol altra espècie que conviu en el planeta Terra. Simplement estem més desenvolupats que els éssers humans i la resta d’animals. Jo visc al Mar Roig junt amb molts altres dimonis, i després hi ha els qui es troben al nucli terrestre, que amb la caloreta que deu fer allí supose que es pareix al vostre infern imaginari. També estan els qui tenen les seues ciutats construïdes en núvols, bé realment no són núvols, són unes plataformes creades amb una tecnologia impossible d’entendre per als mortals, probablement per això les dissenyen en forma de núvol, així es camuflen amb l’entorn. Però on visquem o deixem de viure no és tan important, el que vosté ha d’entendre és que una vegada mors, ja no hi ha res. Els humans són com les joguines dels déus. Una vegada se’ls acaba la bateria, els tiren i van a jugar amb un altre. Els cementeris que teniu per aquí són com una paperera per a nosaltres.



- Jo no sóc massa religiós, però açò contat d’una manera tan crua es fa un poc impactant d’escoltar. Ara bé, tornant al tema, entenc que morir seria una alliberació per vosté. Però com ho vol aconseguir? Això de ser immortal suposa un obstacle prou gran.



- Exacte, i ací és on entra vosté. Amb tots els seus coneixements sobre mitologia necessite que trobe la manera de tornar-me mortal.



- Jo… no sé com fer-ho.



- Jo tampoc. És una resposta que trobarem entre els dos. Jo l’únic que puc afirmar amb total seguretat és que els llibres són la clau. En els llibres es recopila informació des de fa milers d’anys, només hem de buscar i analitzar minuciosament.



- Bé, jo no tinc res millor a fer. No puc prometre uns resultats satisfactoris, però estic disposat a fer aquesta investigació. Encara que he d’avisar-la que serà un procés llarg.



- Sóc conscient, però què són sis mesos o inclús un parell d’anys quan eres immortal? L’únic que em preocupa és que jo només podré trobar-me amb vosté a les nits. Durant el dia estic obligada a estar al Mar Roig donant a llum sense parar.

 
 Comenta
 
Capítol 3 Dimonis i finals
Després de catorze mesos de viatges a biblioteques de tot el món i quedades amb Lilith cada nit, Franz seguia sense trobar el que buscava. S’havia llegit més llibres en l’últim any que en els setanta anteriors. Ell s’ho estava passant de meravella descobrint tota mena de mites i històries. Havia conegut diversos experts en mitologia i cada mes visitava una ciutat diferent a la recerca de pistes. Podia paréixer un treball de recerca avorrit, però ell estava entusiasmat i la seua emoció només es veia apagada algunes matinades, quan Lilith s'acomiadava d’ell amb cara cansada. Els seus ulls cada vegada mostraven menys esperança. Franz intentava fer-la riure i que oblidara durant unes hores l’esgotament i la frustració, però hi havia dies que això no funcionava i tan sols podia deixar-li espai i fingir que no se n’adonava de les llàgrimes i els ulls rojos.



Aquesta vesprada havia agafat un avió a Praga i després de deixar la maleta a l’hotel, es dirigia a la famosa biblioteca de la ciutat. Un amic havia aconseguit que el deixaren entrar fora de l’horari. Caminava de pressa pel carrer desitjant arribar quan un test va caure d’un balcó just davant de Franz. Va parar en sec. El cor li anava a mil per hora. Per poc! Va seguir el seu camí amb la mà al pit sentint com s’anava relaxant. A la seua edat aquests esglais eren perillosos. De sobte, va soltar una riallada. Li feien gràcia els seus propis pensaments. A la seua edat qualsevol cosa era perillosa! De sobte, va sentir una mà que agafava el seu peu i va entropessar. Per sort, va poder parar el colp en les mans, els reflexos encara no li fallaven. Es va incorporar el més ràpid que va poder, espantat pels dits que havia notat al voltant del seu turmell, però allí no hi havia ningú. Vaja, s’estava convertint en un vell boig i maldestre. Començava a estar un poc espantat i ja pràcticament corria cap a la biblioteca. No li quedaven ni vint metres quan va veure una figura al final del carrer que es dirigia a tota velocitat cap a ell. A mesura que s’anaven apropant, va poder distingir la forma d’un gos gran i sense corretja. No li donava temps a arribar a la porta, aquell animal estava ja quasi damunt d’ell. Es va apegar a la paret com a últim recurs esperant que el gos passara de llarg, però no, la bèstia va parar en sec deixant-lo acorralat. Tenia els ulls rojos i li mostrava tota la seua dentadura mentre grunyia. Estava preparat per a atacar, però just quan va saltar cap a Franz, una ombra va aparéixer del no-res i es va llançar damunt del gos. Franz estava totalment paralitzat observant com Lilith reduïa al seu contrincant. Els ulls de la dona es van encendre i hauria jurat que podia veure el foc i la ràbia en aqueixos iris grisos. L’animal va començar a ploriquejar i va sortir corrent quan ella el va soltar.



- La nit comença mogudeta, açò ha de ser bon senyal - va dir Lilith asseguda en mig de la vorera.



- La seua cama està… Hi ha molta sang - va titubejar Franz al mateix temps que es recolzava a la paret d’un edifici i tancava els ulls per no marejar-se.



- Ho he vist, tinc ulls a la cara, sap? Tranquil que només necessite un momentet de descans. Li diria que anara entrant a la biblioteca, però veig que la defensa personal la porta mal i el més probable és que ens trobem uns quants dimonis més aquesta nit.



- La bèstia eixa era un dimoni? - va exclamar Franz tornant a mirar-la i veient com ella intentava rentar-se tota la sang de la cama, la cara i els braços amb un sol mocador de paper, l’escena tenia el seu punt còmic.



- Sí, no m’ha paregut el millor moment per a presentar-se’l, però aqueix era el meu fill, Beliar.



- El seu fill?



- Sí, aquest és dels joves, crec que el vaig parir el divendres passat, però tampoc em faça molt de cas que últimament no sé mai ni a quin dia estic.



Franz es va quedar callat esperant que les ferides de Lilith es tancaren i quan ella es va alçar van caminar els últims metres que els separaven de l’edifici que buscaven. Mentrestant, Lilith seguia amb el seu monòleg.



- Quina decepció de fill. No és que jo els pare massa atenció a tots els dimonis aquests, però xiquet, on vas lluitant així? Que la mossegada de la cama quasi que me l’he deixat fer a propòsit perquè no se sentira malament. No en donava una. Després per a que diguen que els dimonis naixen ja amb tot aprés. Mentida. Aquest no sap fer la o amb un canut.



Quan van arribar a la porta, Franz va tocar al timbre i pocs segons després un home alt i prim va obrir. Els va mirar de dalt a baix i els va deixar passar. Sense dir ni una paraula, l’home es va girar i va desaparéixer per un passadís. Franz es va quedar un poc estranyat, però en centrar la vista cap a les enormes prestatgeries plenes de llibres, se li va oblidar qualsevol altra cosa.



Ja eren les quatre de la matinada i allí seguien ells dos, revisant desenes d’articles i manuscrits. Llavors, Franz mentre passejava entre columnes de llibres atent al títol de cada volum, es va fixar en un en concret. No era el típic llibre enorme amb pinta d’extremadament antic, però a Franz li va cridar l’atenció perquè en lloc de títol tenia un dibuix estrany semblant a un jeroglífic. Es va apropar i just quan ja l'acariciava amb la punta dels dits, una muntanya de llibres va caure damunt de Franz. No pareixia que pesaren tant quan els veies a les prestatgeries, però ara que l’aixafaven contra el terra notava el pes de cada pàgina. Lilith va sentir el soroll i quan va veure la situació no va poder evitar esclafar a riure. Per desgràcia, les rialles es van acabar prompte, ja que entre dos llibres va observar uns ulls rojos i just després una de les prestatgeries va ser empentada per tirar-la damunt de Franz. Lilith va tenir el temps just per arrossegar una taula que parara temporalment la caiguda del moble gegant. Tot seguit, va llevar els llibres que acorralaven a Franz i van sortir corrent cap a l’eixida de la biblioteca. Escoltaven perfectament els grunyits del seu perseguidor. Aquesta vegada no semblava que fora un gos i cap dels dos pretenia parar-se a comprovar què era. Franz cada vegada anava més lent i no coneixia la ciutat, així que no van tardar molt a quedar acorralats en un carrer sense sortida. En girar-se va poder observar una enorme pantera que es dirigia cap a ells a tota velocitat.



- Vaig a llançar-me contra ella, vosté córrega fins a arribar a l’hotel i no se li ocórrega parar - va dir Lilith observant com la bèstia s’apropava.



Franz va assentir, encara que Lilith no ho va veure, i va escapar tan prompte com ella va tindre distret al felí gegant.



Tres quarts d’hora va estar Franz pegant voltes a l’habitació fins que algú va tocar a la porta. Es va apropar sigil·losament per si fora la pantera, encara que ben pensat, aquell animal tenia més pinta de tirar la porta a baix que de pegar tres copets suaus. Va mirar per l’espiera per assegurar-se i es va trobar amb una Lilith plena de sang de dalt a baix, però sense ni una sola ferida. Va obrir la porta i es va adonar que a la dona li faltava una de les seues botes, la meitat del camal dret i les dues mànegues de la camisa. Lilith va entrar i va tancar la porta.



- Uf, Aradia no decep. M’ha arrancat el braç com si res! Sort que vosté no estava davant perquè si es mareja amb una mica de sang, dubte que li agradara veure una extremitat separada del cos. Quin mal! No haurà quedat cap cicatriu, però el malestar no me’l lleva ningú. Vosté què tal? No ha mort per una aturada cardíaca pel que veig. Si supera açò supera qualsevol cosa eh, senyor Kafka.



- Crec que hauria de dutxar-se - va comentar Franz. - Jo mentre aniré revisant el llibre aquest, tinc un bon pressentiment.



Franz li mostra el llibre amb el jeroglífic com a títol que ha agafat just abans de sortir corrent de la biblioteca.



- Senyor Kafka, ha robat un llibre de la biblioteca? No m’esperava això de vosté - diu Lilith rient. - Bé, doncs sí, el deixe investigant mentre em lleve tota aquesta sang seca, que comença a fer olor a podrit.



Lilith entra al bany i Franz se submergeix en la seua lectura meravellat pel volum que té entre les mans.



Vint minuts després, Lilith surt vestida amb una camisa gegant i uns pantalons de vestit de senyor major. L’única roba que hi havia allí era la del senyor Kafka i ha d’aguantar-se els pantalons amb les mans perquè no li caiguen. És incòmode, però la roba se li oblida completament quan Franz pràcticament se li tira damunt ensenyant-li una pàgina del llibre misteriós.



- Ho he trobat! Ja està, ho tenim! Cal fer tot un ritual, però es pot - va cridar Franz emocionat.



Els ulls de Lilith es van omplir de llàgrimes i va abraçar amb força a l’home que anava a fer realitat el seu major somni: morir.



Van portar a terme tot un ritual que es podria qualificar de satànic i en acabar es van asseure a esperar. Si a les vuit del matí ningú havia anat a buscar-la perquè tornara al Mar Roig a complir amb el seu càstig, seria que estava alliberada de la immortalitat. L'emoció i la incertesa es palpaven a aquella habitació.



No va ser fins passades les deu quan Franz i Lilith es van mirar i es van adonar que realment ho havien aconseguit. Els dos ploraven i ballaven sense parar. Un amb setanta anys i l’altra amb milers però aparença de trenta. La seua relació no havia sigut tan sols professional. Ells ja es consideraven amics. Seguien sense tutejar-se, sí, però perquè l’admiració que sentien l’un per l’altre els feia estar còmodes en aquell registre.



- Doncs supose que ha arribat l’hora d'acomiadar-nos - va dir Lilith. - Vosté torna a casa a viure la seua vida i jo morc.



- En realitat, crec que després d’açò ja no em queda res per viure.



- Què significa això? Vol organitzar aquí un suïcidi col·lectiu? - bromeja Lilith riallera.



- Doncs… més o menys, sí. La meua dona va morir ja fa set anys i no em queda família. A més, he entrat en una edat en la qual els meus amics ja van morint i l’única companyia que em queda són els llibres. No sóc infeliç, però totes les experiències que havia de viure en aquesta vida ja les he viscut. Preferisc morir ara feliç i acompanyat per vosté, a deixar aquest món per causes naturals dins de deu anys sol a ma casa i trist perquè la pèrdua de vista faria temps que no em permetria llegir.



Sense dir res, Lilith va a buscar la seua jaqueta i de la butxaca esquerra trau una ampolla. La deixa damunt de la tauleta que es troba al costat del llit i s’acomoda al matalàs.



- Porta dues copes i brindem amb cicuta? - pregunta Lilith amb un somriure que no transmet maldat ni crueltat, sinó empatia i tendresa.



Franz es col·loca al seu costat i cada u pren la seua copa amb tres dits del líquid transparent. Es miren als ulls i s’agafen de la mà. Fer aquest pas junts els dóna valentia i fortalesa. Apropen les copes als seus llavis i en l’instant anterior a tragar el verí, Franz murmura:



- Mai ha sigut un dimoni, vosté és la deessa de l’obscuritat.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]