Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Maselo
PICASSENT
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 Un amor incomparable
· En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s'anomenen l'Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l'una de l'altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d'Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d'home, i les d'Hero de donzella.

Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l'illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d'Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l'un i a l'altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d'amor, i que els ulls s'enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d'aquesta primera vista, que a l'un i a l'altra va fer sentir un profund desig.

 

Després de la festa, varen decidir reunir-se Leandre i Hero per mantenir una conversació, pel simple fet de començar a tindre una relació entre ambdós, fent així que, després d'una estona, acabaren congeniant, i, a més a més, mantenir una relació que de moment pareixia bastant consolidada.

 Hero era una donzella prima i atractiva, amb el nas estret, amb els ulls de color verd foscos i amb la cara ovalada, no se sabia perquè, però, gràcies als seus ulls, feia que les seves mirades tragueren a qualsevol home que la mirés, perquè, una vegada que miraves als seus ulls verds, no podies mirar a qualsevol lloc més, perquè els seus ulls pareixien com un trencaclosques sense resoldre. Hero tenia una estatura mitjana i el cabell rull eriçat, agafat per una coleta llarga que s'acabava de fer fa no res que li arribava per l'esquena, però, part del seu monyo s'havia tornat d'una tonalitat marronenca, d'una altra banda, es podia veure que era la pura perfecció en carn i ungla. Per la seva personalitat, podríem dir que és una xica molt simpàtica, amable, cortesa i amb ganes d'ajudar si es necessitava ajuda. En canvi, Leandre era alt, amb la pell morena però sense arribar a l'intens fosc, tenia un nas ample i una mirada profunda gràcies als seus ulls blaus com la mar, quasi totes les xiques que el veien deien que pareixia com si volgués alguna cosa, com si no estigués complet del tot, a més a més, tenia una personalitat bastant madura, però, de tant en tant, li agradava gastar alguna brometa als seus companys, fent així, que tingués dues personalitats: la personalitat madura: que el feia veure les coses des d'un punt de vista adulta, amb unes raons fores dels pensaments comuns, i després, tenia la personalitat oposada, que era l'infantil: que el feia veure amb una mentalitat infantil, que no li donava massa importància a les possibles conseqüències del futur, sinó que soles es fixava en el que estava passant per al moment.

Després de parlar sobre els seus gustos i d'on vivia cadascú, per no dir dels costums de cada lloc, varen oficialitzar la seva relació com a amics i varen fer cada vegada més coses conjuntament per tindre més amistat, com per exemple: eixir a passejar junts, fer eixides a museus, a muntanyes, etcètera, donat el moment, on, Leandre i Hero estaven en una muntanya molt alta situada en l'illa de Sestos, de nit, i, amb els últims raigs de llum que quedaven del matí, Leandre es va declarar a Hero de forma tan romàntica, que, Hero no va necessitar pensar-ho dues vegades per dir que sí, que, per conseqüència, va fer que després d'un any, ambdós es casaren en una església en l'illa d'Abidos per estar junts per sempre.

Com sempre, el procés va ser el següent: primer, el papa de l'església, anomenat "Juris", va ser qui va honrar a aquesta parella, a més a més de fer que es casaren d'una forma catòlica, segonament, varen procedir en ficar cadascú l'anell de l'altra persona, i, per finalitzar, que es besaren en nom de què estarien junts, tant físicament com mentalment. Quan s’havien de besar, Leandre estava molt enrojolat i avergonyit, pel fet que no volia besar-se en públic, però res més Hero el va veure en aquella situació, li va estendre un braç per la cintura, mentre l'altre el situava en el cap de Leandre, i, amb sotilesa, a poc a poc s'hi varen acostar l'un de l'altre, fins, donat un moment, on varen ajuntar els seus llavis, fent així que finalitzés la seva cerimònia. Després de poc temps, Leandre i Hero varen decidir en formar una nombrosa família, en el qual, els seus dos fills s'anomenarien: "Risto" i "Yolin".
 Comenta
 
Capítol 2 Tornant enrere
Al 18 d’agost del 2006, Hero i Leandre varen tenir dos fills: Risto i Yolin, tots quatre estaven en una habitació, on ambdós fills acabaven de néixer uns instants i els pares els tenien agafats entre els braços, Leandre estava subjectant a Yolin i Hero a Risto. Mentre que els fills ploraven d’una forma molt escandalosa, els pares s’estaven mirant l’un a l’altre. Leandre va mirar a Hero, com si volgués trobar la seva perfecció en els seus ulls, i, en un moment donat, Hero li va donar una ullada, enviant-li un missatge com si digués: “I ara, què fem a continuació?”.

18 anys després del naixement de Risto i Yolin, al 18 d’Agost, Leandre i Hero es varen divorciar, i cadascun d’ells va tornar a les seues illes natals amb els seus fills, però, com que no sabien quin fill hauria de quedar-se cadascú, es varen decidir per emportar-se al fill amb el sexe semblant dels pares, és a dir, que Leandre es va quedar amb Risto i Hero amb Yolin, fent així, que aquesta honorable família acabara oficialment amb la seva relació.

Unes setmanes després, en l'illa d’Abidos, se situaven Leandre i Risto. Estaven en una casa xicoteta, a la vora d’un llac molt gran amb una tonalitat blavenca, Risto, el fill de Leandre, estava dormint tranquil·lament en una hamaca al costat de la petita casa, amb la brisa que donava l’aire i sense cap soroll a quilòmetres a la rodona, fins que, llunyanament, es va sentir un soroll. Només escoltar-ho, Risto es va alarmar, fent així, que instantàniament es despertara i donara un vot des de la seva hamaca. Risto ja estava fet tot un homenot: tenia el monyo despentinat, a causa del seu llarg somni. El seu monyo el tenia llarg i de color bru, eriçat, amb els ulls verds clars, com la seva mare, en canvi, la seva pell tenia una tonalitat que era igual que la del seu pare, és a dir, que era morenet, també era alt, i un poquet prim. 

Mentre estava caminant pel riu “Xiuxiueig” veia tota mena de fauna i de vegetals, era com veure una obra d’art la qual et proporciona un sentiment de satisfacció pura: amb els esquirols menejant-se lliurement pels arbres, les fulles dels arbres ballant al ritme que marca el vent, els arbres amb un color verd fosc, senyal que deia que estaven ben nodrits... <<Ahh!>> es deia Risto al seu interior, <<és un paisatge simplement perfecte>>, però, quan va arribar a la bifurcació del riu, de seguida es trobà al llac, on podia veure que el llac estava unit amb el riu, fent així, que la cara que tenia abans Risto, que mostrava una seguretat i felicitat absoluta, canviara a una que li destacava la inseguretat i un patiment que li feia mal des del seu interior. 

 

Al costat del llac, hi havia un pont llarg que anava damunt del llac, fent així, que es separés el gran llac en dos llacs més petits. Enmig del pont, es situava una silueta xicoteta, trista i corbada, era Leandre. 

Després d’uns instants, Risto es va apropar cap a ell, amb una mirada dubitativa, donant-li dos copets d’esquena mentre s’asseia al seu costat, el seu pare, que pareix estar en els seus pensaments, el va rebre amb un somriure, el qual, Risto, ja sabia, sens dubte, que estava forçat per no mostrar que estava desanimat. 

Leandre, amb la seva mirada ficada a l’aigua, li va preguntar en veu baixa: <<Vols alguna cosa, fill?>>, Risto va girar el cap d’un costat cap a l’altre, mostrant que no volia res d’ell, però, en veure al seu pare amb mal aspecte, li va preguntar: <<Estàs bé, pare? Fa molt de temps que estàs amb eixa cara, és per la ruptura que vas tindre amb Mare?>>, de sobte, el seu pare li va clavar una mirada que amagava una incógnita, que va fer que el seu fill li contestés amb certa seguretat: <<No penses més en el passat, que n’hi han més coses en aquesta vida: llocs per visitar, menjars que tastar, i també n’hi han altres dones que serien atretes per la teva bellesa...>>, després d’escoltar això, el seu pare li va dir: <<No és cert, l’única persona que va ser encantada va ser ta mare, a més a més, crec que ja he perdut tota la meva bellesa interior, per no dir, que el meu aspecte tampoc és molt “atractiu” a hores d’ara.>>. Risto estava indecís, perquè era cert que en totes les fotos que ell va veure del seu pare, ell estava molt feliç, mentre que agafava a un de nosaltres pel braç.

Mentre que Risto estava pensant, Leandre es va dir: <<Com m’haguera agradat que puguérem tornar al passat per no cometre els errors que vaig cometre.>> de sobte, Risto es va animar i va mirar al seu pare per dir-li, amb una veu molt energètica: <<Si això és el que vols, aleshores, tornem a l’illa de Sestos per reconciliar-te amb d’Hero!>> Leandre, amb un to de veu baixet i apagat, li va contestar: <<No, no podem fer això, ja és massa tard>> però, Risto, decidit del que havia dit, li esmenta: <<Sí, sí que és possible, mai és tard per reconciliar-se, a més a més, també podries tenir la possibilitat de reconstruir la nostra família! M’explico, gràcies als teus esforços com a pare, vares crear aquesta família, i ara, amb la responsabilitat que t’ha sigut encomanada, ho tornaràs a fer: aniràs a l’illa de Sestos amb mi i unificarem aquesta honorable família!>>, no més escoltar el que acabava de dir el seu fill, Leandre es va alçar d’un vot, i amb una mirada intensa, va contestar: <<Sí, ho tornarem a fer!>>, amb aquestes paraules, Risto es va alleujar de veure que el seu pare encara tenia esperances, i, amb açò, una nova aventura acabava de començar, però, quan tot pareixia clar, el seu pare li va preguntar: <<L’únic problema és com arribar a Sestos, per no esmentar que la gran guàrdia d’Hero no deixaria que unes persones tan vulgars com nosaltres pugam entrar al palau així de fàcil.>>. Risto estava d’acord amb ell, perquè no hi havia cap forma d’entrar al palau sense ser vist pels guàrdies, i, també és cert que entre ambdues illes n’hi havia certa tensió, fent així, que l’entrada i sortida de les illes estiguen molt vigilades. 

<<Hmmm…>> va rumiar Risto, <<Ja sé!>> va dir en veu alta, se li va ocórrer una idea que faria que l’entrada a l’illa de Sestos fóra fàcil, a més a més que l’entrada al palau estigués assegurada sense que cap guàrdia ens mirés entrar o sortir. Leandre, amb certa curiositat li va preguntar: <<Que s’he t’ha passat pel cap, Risto?>>, és així, com Risto li va esmentar l’idea que tenia al cap, i així Leandre el mirà i digué: <<Tens molta raó xic, el nostre pla està assegurat.>>.
 Comenta
 
Capítol 3 Una retrobada no molt amistosa
A l’illa de Sestos, se situava Hero i Yolin. La filla d’Hero es trobava en la seva habitació, tombada al llit: tenia el monyo llarg i llis, agafat per una trena que li arribava pels muscles, tenia un aspecte atractiu, amb el nas estret i amb els ulls bruns. La seva cara feia pensar que les seves característiques foren de sa mare, en canvi, la seva estatura mitjana i la seva tonalitat de pell eren més del seu pare.

Mentre que Yolin estava en la seva habitació tranquil·la, a l’altra punta del palau se situava Hero, sa mare. En comparació de Leandre, Hero no estava trista, però tampoc estava radiant felicitat, és més, en la seva expressió es podia veure com si volgués alguna cosa, com si no estigués realitzada.

Mentre Hero estava en els seus pensaments més profunds, Yolin se sentia sola, a causa que, després de la ruptura, no hi havia massa interacció entre mare i filla. 

Yolin estava en la seva habitació, quan, de sobte, una òliba blanca com la neu va entrar per la seva finestra i va lliurar una carta amb un seny que venia d’Abidos. Al front de la carta, ficava que provenia d’una persona desconeguda, marcada amb una “X”. Quan va llegir la carta, es va sorprendre perquè en la carta ficava: 

“ Bona vesprada, si estàs llegint aquesta carta, per favor, Yolin, continua llegint: tinc una idea perquè els nostres pares es tornen a ajuntar: són 3 passos que cal seguir per a fer que aquest pla funcione: 

1-. Arribar a l’illa de Sestos mitjançant una barca. 

2-. Arribar al palau de Sestos

3-. Raonar a Hero  els motius pel qual hem de tornar a ajuntar la família. 

Però, per a què el meu pla funcione, fa falta que ens tires d’una mà, ens podries ajudar?

Gràcies i t’esperem:

Leandre i Risto

(PD: Quan arribem a l’illa aquesta nit, t’esmentarem el nostre pla amb més detalls)

Al llegir la carta, es va assabentar que ja era pel vespre, la qual cosa significava que no faltava molt per a què arribaren a l’illa.

Al cap de mitja hora, Yolin va deixar la carta dins d’un calaix, es va dutxar i va partir cap a la costa, on Risto i Leandre se situarien. Tot pareixia molt bé plantejat, però n’hi havia un problema, la seva mare no li deixaria sortir del palau així com així, és per això, que va decidir eixir per la finestra de la seva habitació, on la seva mare no s’adonaria de la seva absència.

Per altra banda, Leandre i Risto ja havien partit cap a l’illa, on, ambdós, se situaven damunt d’una barca amb un guia, perquè no li furtaren la barca. És així, com, a les onze de la nit, la barca ja havia deixat a Risto i a Leandre en la costa de Sestos. A l’arribar, varen sorgir quatre guàrdies perquè els mostraren la seva identificació.

Al cap d’uns instants, Yolin per fi va arribar al lloc on havien acordat anar. Portava posada una jaqueta de color verd fosc amb una caputxa del mateix color, amagant així el seu rostre.

Quan Yolin va veure a Leandre i Risto intentant guanyar temps, no va mostrar cap dubte en plantar-se dins del diàleg i intentar convèncer als guàrdies que passaren cap a dins, i, amb veu clara i amb certa innocència, va dir:


  • “No fa falta mostrar la identificació perquè passen, van amb mi”, va dir ella cap als guàrdies.



  • “Sí, si fa falta, si no, aleshores nosaltres serem còmplices d’aquesta malifeta. A més, qui ets tu?”, va dir un dels guàrdies.



  • “No fa falta entrar en detalls, ella és la nostra companya, és qui ens va a guiar cap al nostre allotjament”. Va dir Leandre amb veu amistosa.



  • “Clar, però no se suposa que per llei general els hotels haurien d’estar tancats al públic a partir de les deu de la nit?”, va preguntar el guàrdia, traient de la seva butxaca unes esposes de ferro.



  • “En realitat han vingut a ajudar al local, pel fet que hem tingut unes avaries en la subministració de l’aigua”, contesta Yolin, amb una veu decidida.



  • El guàrdia s’amaga les esposes a la butxaca. “Entenc la situació, però, per si de cas, ens agradaria contactar al local per a després donar-nos una volta i veure l’avaria”.



  • “Entenc, entenc…”, diu Yolin amb veu dubtosa. No podia sortir d’aquesta situació tan fàcilment, cada vegada que s’inventava un argument per fer que els guàrdies els deixen passar, resultava ser en va.


La conversació anava continuant, mentre que Yolin no sabia què més dir, fins, donat el moment, on Leandre va entrar en acció.

El primer que va fer va ser donar un cop de puny al guàrdia de les esposes, seguidament, es va apropar al segon i li va furtar la pistola, fent així, que després li donés amb la pistola un bon colp perquè es desmaiés. Per l’altre costat, Risto va decidir fer el mateix que son pare: va clavar dos cops de puny a un dels guàrdies i a l’altre el va deixar en terra també desmaiat.

Yolin es va quedar bocabadada en veure als guàrdies a terra, però de sobte, Leandre i Risto sortiren fugint del lloc, agafant cadascun un braç de Yolin.

Després d’eixir de la costa, Yolin va exclamar:

 

  • Però què heu fet?! 



  • Era l’única opció de sortir d’eixa situació. Va dir Leandre seriós. No podem ser arrestats, hem d’anar amb Hero, a més a més, els he fet oblidar el que acaba de passar fa no res, ja que els he fet perdre el coneixement.



  • Val, però… Diu Yolin, dubitativa.



  • Tranquil·la, a més, no podem tornar enrere, els fets estan fets. Diu Risto amb saviesa.



  • D’acord, aleshores continuem, com és molt tard, deuríem afanyar-nos per anar al palau. Esmenta Yolin, mentre es fica la caputxa al cap.


Pare i fill varen fer cas a totes les indicacions de Yolin per anar cap al palau sense ser observats, i, al cap d’una hora, varen arribar al palau.


  • Bé, ací és on se situa la porta d’entrada al palau, l’únic és que no podem passar. Va Xiuxiuejar Yolin, mirant als guàrdies.



  • I no se t’ocorre alguna altra entrada? Esmentà Risto.



  • Bé, podem entrar per la part de darrere, encara que també n’hi haurà guàrdies. Comentaba Yolin.



  • I no hi ha alguna entrada secreta o alguna cosa per l’estil? Va dir Leandre.



  • N’hi ha, però totes estan tancades… encara que...  Comenta Yolin dubtosa, mentre Leandre i Risto la miraven amb esperances.



  • Sí, es podria entrar en alguna d’elles, encara que necessitarem claus. Va dir Yolin.



  •  I els únics que porten damunt són els guàrdies.



  • Hmmm… Diu Leandre pensant en què fer.



  • No podríem furtar-les? Diu Risto. Podríem amagar-nos en alguna part, i quan s’acostés un guàrdia…



  • Està bé, ho intentarem. Diu Yolin. No tenim res a perdre.


Uns moments després, Leandre es va distanciar del grup per distreure als guàrdies amb sorolls estranys, fent així, que els guàrdies reaccionen i s’allunyen de la porta, deixant a dos guàrdies el càrrec de vigilar la porta.

Aquesta porta connectava el palau amb la ciutat, separada d’un riu. Quan els altres guàrdies es varen anar suficientment lluny, Risto i Yolin es varen acostar al riu i sense fer cap soroll brusc, es varen ficar dins del riu, fins que ambdós varen arribar a l’esquena dels guàrdies, on podrien furtar les claus sense ser ullats per ningú.

Mentre Leandre seguia distraient els guàrdies, Risto va aixecar el braç per agafar les claus que tenia el guàrdia dins la butxaca, però resultava ser en va, no podia fer-ho sense ser descobert, és així, com Yolin va decidir espentar un poc a Risto perquè les claus estiguessin al seu abast, i, gràcies a això, Risto va agafar les claus del guàrdia sense ser descobert.


  • Bé!  Va dir Risto.



  • Segueix-me. Va xiuxiuejar Yolin.


Després que Leandre fugís dels guàrdies per arribar amb Yolin i Risto, es varen situar en front d’una porta obscura i un poc oxidada, perquè estava al costat del riu.


  • Val, abans d’entrar, vull dir-vos el següent. Va dir Yolin, mentre que intentava obrir la porta amb una clau-.Aquesta porta ens portarà dins del palau, és a dir, estarem en les bodegues. Després d’entrar a les bodegues, vull que em seguiu, però amb la màxima precaució possible, perquè, si s’assabenten que n’hi ha algun intrús, no dubtaran en matar-vos, encara que sigueu coneguts per Hero. Esmenta Yolin, amb veu seriosa.



  • Està bé, ho tindrem en compte. Diu Leandre.


Després de recitar aquestes paraules, Yolin lleva la clau que havia ficat i treu una altra clau, de color vermell, que, al tercer intent, va obrir la porta, i, silenciosament, la va tancar una vegada estaven tots dins.

Estaven dins del palau, en les bodegues, ara, soles havien de trobar a Hero i disculpar-se amb ella.

Res més tancar la porta, Yolin va pujar damunt d’unes caixes, fins que va arribar a tocar el sostre, on va retirar una placa per poder passar dins del palau, mentre pare i fill l’observaven atentament, Yolin els va dir:


  • Açò ja està fet, podeu anar entrant. Esmentà mentre es ficà dins del forat. 



  • L’últim que entre que torne a ficar la placa on estava.


Risto i Leandre no sabien què fer, així que varen decidir fer el mateix que ella.

Un quart d’hora més tard, ja estaven pels conductes de ventilació tots tres, buscant i buscant on estava Hero: varen mirar per la cuina, pels passadissos, per tot arreu varen mirar.

Tots tres no sabien què fer, perquè ja havien revisat tot el palau, però, quan tota esperança pareixia perduda, varen escoltar un sanglot que provenia d’una de les habitacions:


  • Eixa és l’habitació d’Hero. Va dir Yolin.



  • Doncs anem. Diu Leandre. Tal vegada sigui ella.


I, en efecte, era Hero. Estava damunt el seu llit, amb el cap situat en el coixí, per a poder amagar les seves llàgrimes que li sortien pels ulls.

Risto i Yolin la miraven amb tristesa, però en canvi, Leandre estava motivat per dins:


  • És l’hora de posar fi a aquesta incòmoda situació de família. Diu Leandre, amb veu ferma i determinada.



  • Bona sort. Li diuen per darrere Risto i Yolin.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]