Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Lucía Gil
Valderrobres
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 De veritat saps qui sóc?
Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...



                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.



                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.



                T: I saps quant peses aquesta setmana?



Marta no sabia que contestar, l'única cosa que se li passava pel cap era la petita idea d'haver d'ingressar. Realment aquell terapeuta s'havia interessat per conèixer qui era ella? O aquell era el seu treball?, haver de decidir el futur d'una noia de 16 anys depenent del seu pes sense interessar com fos el seu veritable problema. Hi havia algú en la vida de Marta que realment la conegués?, es preguntava ella en els seus immensos pensaments.



El terapeuta va espetegar els dits en veure que Marta no responia.



T: Marta! Et trobes bé?



Es va quedar callada per mig minut més sense saber que contestar, sabia que pesava menys de 40 quilos, però havia de mentir si no volia ingressar en el centre.



S: Sí, sí! Ho sento. Aquest matí em vaig pesar, la bàscula marcava 42 quilos…



T: Has baixat una mica des de l'última vegada que ens vam veure, 45 quilos si no recordo malament. Encara així mantindré la nostra promesa i aquesta vegada no hauràs d'ingressar.



En fi, la nostra sessió ha acabat, ens veiem dins de dues setmanes. No oblidis que has de menjar una mica més i intenta que en la nostra pròxima visita hagis guanyat més pes, els teus pares i jo t'estaríem molt agraïts si tu també poses de la teva part.



S: Està bé, gràcies. Adéu.



Marta va sortir ràpidament d'allí, no aguantava ni un segon més escoltant repetidament els mateixos temes, que si estàs molt prima, que si hauries de menjar més…



Va arribar a casa, el seu pare l'estava esperant en la cuina, com de costum en sortir de teràpia. Marta li va explicar breument com havia anat tot, però quan menys s'ho esperava, les seves oïdes van tornar a escoltar aquelles mateixes paraules que feia un moment.


Pare: I quant peses?



Marta li va respondre el mateix que al terapeuta, total, ella ja estava acostumada a mentir per a no haver d'estar ecoltant com es queixava sempre, però si el seu pare s'assabentés que pesava menys de 40 quilos s'hagués posat fet una fera.




Marta: 42 quilos…



Encara així, ell es va enfadar i va començar a cridar-li. La dona del seu pare va aparèixer per la cuina i es va fer la ingènua sense saber que passava, però Marta ja sabia que havia posat l'orella des del començament d'aquella conversa.



Qui era ella per a entremetre's en assumptes que no li incumbien? Simplement era una dona que es va casar amb el seu pare per interès, però el ell era tan ingenu que ni s'adonava. Al principi de conèixer-se, a Marta li semblava una dona agradable, simplement era la intenció que volia donar de si, però quan van venir les insinuacions, ja la va veure creient-se ser la propietària de tot.



Marta no volia seguir amb aquella conversa, es va anar a la seva habitació i va tancar la porta. Va agafar els seus auriculars, es va posar a escoltar la canço amb la qual més se sentia identficada i va tancar els ulls, aquesta era l'única manera de poder desconnectar de la seva desgraciada vida. Va recordar el moment en el qual estava en teràpia i es va posar a reflexionar sobre les preguntes que es va fer. Va ser aquí quan es va preguntar quin havia estat l'error que va cometre perquè no pogués veure la vida com una oportunitat de ser feliç.



Amb tan sols 6 anys Marta va haver d'assumir que els seus pares no es volien, que la seva història no acabava amb un “i van ser feliços i van menjar perdius”, la idea que dues persones no es volguessin per a tota la vida li va fer dubtar de si l'amor existia realment. Amb 7 anys va començar la separació, el moment en què a ella li va tocar triar amb quin dels dos volia quedar-se, aquest moment en el qual algú aliè al seu dia a dia li pregunta, A qui vols més, al teu pare o a la teva mare?

Per què Marta no podia voler als dos per igual? Per què havia de triar amb qui estar?, es preguntava ella.



Finalment va acabar optant per quedar-se amb els dos, i així anava a ser la seva vida a partir d'aquest moment, Marta estaria una setmana amb cadascun, potser aquesta era la forma menys egoista de demostrar que no podia voler més a un que a un altre.



Marta va començar a menjar bastant, a causa de l'ansietat que li provocava aquesta nova vida paral·lela que tenia, i això li va portar a augmentar la seva massa corporal 20 quilos més. Per alguna raó que desconeixia, els seus amics es van començar a riure d'ella, no ho entenia, a quantes persones els interessava burlar-se de les seves qualitats? Pel que sembla a tots…



Els qui ella creia dir amics, li deien grossa en sortir de classe, tots li deien que havia d'aprimar, que el seu cos no era bonic, fins i tot les seves pròpies amigues parlaven d'ella quan no estava. Al final Marta va acabar per creure'ls. Quan es mirava al mirall veia alguna cosa que realment no li agradava, es culpava per no tenir un cos perfecte com les altres. Es feia la dura davant les milers de crítiques que tenia al dia, simplement es dedicava a ignorar-lo i a somriure, però ningú sabia totes les tardes que es va portar plorant sola en silenci dins de la seva habitació en arribar a casa.



Uns anys més tard, Marta va experimentar el que era enamorar-se d'algú, com si un ocell hagués de volar per primera vegada. Les papallones a l'estómec en veure-li passar a prop seu, les hores que passava desconcentrada perquè l'única cosa que cabia en els seus pensaments era ell. Però, òbviament, com anava a enamorar-se d'ella? Per descomptat li va deixar clar que mai tindria res amb algú amb tant de gruix. Li va trencar el cor saber que la gent s'enamorava de cossos bonics, no d'ànimes lliures, i això va fer desconfiar encara més.



Va viure amb això durant quatre anys, fins que va decidir deixar de menjar només per agradar a la gent. En tres anys el seu canvi es feia de notar, Marta va créixer i va aprimar. Els seus pares es van sorprendre en veure el canvi que havia donat i la van felicitar per això, això era el que de veritat volien tots?



Encara així es mirava al mirall i només veia a la nena que odiava de sempre, a cada part que veia li treia un complex, i això era el que de veritat li dolia, no ser perfecta a vista d'uns altres. Va decidir continuar aprimant, però mai estava satisfeta, mai creuria que seria suficient.



Marta no entenia perquè la mateixa gent que un dia la va danyar i li va aconsellar aprimar, li estava dient ara que havia de tornar a engreixar. No era així la forma de la qual tots reien d'ella?, es va preguntar a si mateixa.



Després d'una hora asseguda en la cadira de la seva habitació pensant, Marta va tornar a si. Es va quedar uns minuts en silenci, recapacitant en el que acabava de passar, tot el mal que va aconseguir recopilar en tant temps.



Sabia que ningú es recordava del dolor que li havia causat aquella situació. Però, Hi havia algú que de veritat sabés qui era ella?

 Comenta
 
Capítol 2 El meu error en conèixer-te
Diuen que és més perillós confiar en una persona que anar dins d'un cotxe sense el cinturó de seguretat posat. I ella va triar la primera opció. Així va ser com Marta li va conèixer.



Una vegada al mes, Marta havia d'assistir a una mena de xerrada en convivència amb gent que no coneixia de res, hi havia vegades que pensava que feia ella allí dins, Com havia acabat en aquest lloc? Es preguntava ella. Però aquell dia va ser diferent; un noi nou havia arribat a la consulta, havia de tenir la seva mateixa edat pel que aparentava. Quan li va veure arribar es va estranyar, ja que no sabia que feia aquí, va pensar que havia de ser el germà o l'amic d'algun dels que estaven amb ella. Es va sorprendre moltíssim en veure que el noi nou també es va asseure en una cadira, no semblava tenir cap malaltia alimentària, per la qual cosa Marta havia de saber qui era i què feia aquí.



Ell era morè, amb els ulls color mel, tenia un somriure perfecte que donaven a mostrar unes dents blanquinoses; havia de mesurar 1’85 m i les seves pigues marcaven un camí pel qual els seus dits volien passar. Allí estava ell, assegut davant d'ella amb una sola cosa que els unia, l'anorèxia. Sona estrany, que un tema tan delicat pugui posar en comú a dues persones, però era el que els corresponia en aquell moment.



En escoltar la seva història, Marta es va quedar pàl·lida i una gran esgarrifança va recórrer tot el seu cos; no va imaginar que aquell noi hagués passat per tant…

Ell es deia Marc, vivia en la seva mateixa ciutat des de feia uns mesos, però mai li havia vist per la zona, era estrany perquè gairebé tots es coneixien allí, ja que era una ciutat una miqueta petita.



Als 7 anys, la mare de Marc va morir per un accident de cotxe; ell i el seu pare vivien en un poble en el centre de València. El seu pare va començar a beure per la solitud que li acompanyava des de la mort de la seva dona i a causa d'això a Marc se'l van emportar els serveis socials. Va començar a mudar-se de casa a casa amb famílies d'acolliment, però al no tenir una educació estable, va començar a ser més problemàtic. Es tancava a la seva habitació si parlar amb ningú, i cada vegada que menjava anava al bany per a vomitar quan ningú podia veure-li. Va començar a aprimar a gran velocitat, en dos mesos va perdre 20. Fins fa dos anys, quan tenia 14, la vida el va obligar a madurar a poc a poc, i es va dir a si mateix que lluitaria per tenir una vida estable per la seva mare, perquè no volia acabar com a qui anomenava papà.



Marc va trobar una família d'acolliment, amb la qual viu des de fa dos anys i mig i amb els quals es va mudar per a començar de zero els tres junts, ja que era una parella que no podia tenir nens.



A Marta no li agradava contar la seva vida, de fet no ho va fer mai des que era allí, només es disposava a escoltar la vida de la gent, el per què dels problemes, el voler saber des que punt van començar els errors de la gent, sentir més d'un història…



No li llevava l'ull a Marc, però quan va començar a escoltar la història de l'home que tenia al seu costat, va deixar de parar-li esment. Quan va acabar i va tornar la cara, va veure que ell l'estava mirant; ràpidament Marta va apartar la cara morta de vergonya i va començar a posar-se vermella. Va decidir tornar a mirar, i va veure que li estava dedicant un somriure, la qual cosa va fer que es posés més acolorida encara.



Quan la teràpia en grup va acabar, Marta va sortir de la consulta, però el que no esperava és que una veu pronunciés el seu nom. Com sabia aquell noi el seu nom? I és més, per a què volia parlar amb ella?



Marc: Hey! Què tal?



Marta: Hola…estic bé…. i tu?



Marc: Et ve de gust anar a fer una volta?



Marta no sabia molt bé com reaccionar davant aquesta situació, però va acceptar la seva proposició i van anar a fer un volt per un parc del costat.



Es van preguntar milers de coses per a intentar conèixer-se més, els minuts passaven com a segons i les hores com si d'una estrella fugaç es tractés. Semblava que es coneguessin des de sempre i Marta se sentia d'una manera que mai havia experimentat amb algú del seu entorn, sentir-se lliure.



Les setmanes van passar i Marta i Marc s'anaven fent més amics, quedaven més sovint i els dos comptaven els minuts per a veure's. Fins que va arribar el dia a què Marta li donava més temor trobar-se.



Marc: Explica'm, Quina és la teva història? El motiu pel qual has acabat amb tot el que hi ha en la teva vida ara mateix.



Marta mai havia confiat en ningú des que tots els que es trobaven en la seva vida li van fallar, així que tenia molta por de tornar a ser jutjat per algú a qui li havia agafat afecte en tan poc temps. No sabia què fer, Què és el que havia de respondre-li? Estava realment preparada per a explicar què va ser el que pas? Era el moment precís de tornar a creure en algú?



Va decidir donar-li una oportunitat, malgrat tot era un noi amable que donava a entendre que podies confiar en ell.



Va començar a explicar-li tot l'ocorregut, com la gent li havia tractat, el mal que li havien fet, totes les llàgrimes que havia vessat per la seva galta…



En escoltar tot el que va comptar, Marc va començar a plorar per l'injusta que havia estat la gent amb ella. Marta li va envoltar amb els braços fonent-se en una abraçada llarga i profunda. Quan es van separar, li va assecar les llàgrimes i ell la va besar. Marta no podia donar crèdit al que acabava d'ocórrer, però podia sentir com les papallones voletejaven pel seu estómac i la màgia recorria tot el seu cos.



Finalment van tornar a casa. Marta es va tancar a la seva habitació, es va asseure en la cadira del seu escriptori. Es va posar els auriculars i va començar a desconnectar amb la música. No podia parar de si es fes una única pregunta. Havia fet el correcte a confiar en algú?

 
 Comenta
 
Capítol 3 Pd: T'estimo
Hi ha dos coses que realment li fa por fins al més valent, la solitud i la mort. Però quan depens d'una d'aquestes dos coses, et preguntes què o qui va haver d'arribar a la teva vida per estar així.



Marc i Marta es veien cada dia, compartien la majoria del temps junts, feien passejos, anaven al cinema, es quedaven alguns diumenges a casa, tombats en el sofà tapats sota la manta; cada dia tenien un pla nou i a Marta això li feia volar. Va pensar milers de vegades que ell era la felicitat que li faltava des de feia temps, era l'únic que li feia riure i al mateix temps, somiar desperta.



Aquell cap de setmana va arribar la fira a la ciutat. Atraccions com els cavallets, la nòria, la muntanya russa, la caiguda lliure, etc. Establiments on venien caramels, cotó de sucre, llaminadures i piruletes. Casetes en les quals havies de competir per guanyar un peluix, com explotar globus amb un dard, omplir la boca d'un pallasso amb aigua o llançar una pilota per a tirar bitlles. També hi havia un túnel del terror i una zona infantil per als més petits.



El moment de l'any que més li agradava a Marta era la fira, allò era realment sorprenent. Aquesta estava oberta des de les nou del matí fins a dos quarts d'una de la nit. Anava a ser a la ciutat des del divendres fins al diumenge.



El dissabte a la tarda, Marta va quedar amb Marc en el mateix parc on es van conèixer, estava just al costat d'on anava a esablir-se la fira. Marta estava nerviosa, era la seva primera cita amb un noi i, encara que ja haguessin estat més vegades junts, milers de pessigollejos brunzien en el seu ventre, com si una petita descàrrega de llum recorregués fins a la punta dels seus dits.



Només veure's, Marta es va posar vermella. Marc va començar a riure's i la va besar, això va fer que la seva cara comencés a acolorir-se encara més, no sabia què dir, s'acabava de quedar sense paraules.



Marc: Com estàs?



Marta: Bé, una mica nerviosa com hauràs vist…



Marc: No hauries d'estar-ho, ja veuràs com ens ho passarem bé.



Anaven caminant pel parc, dirigint-se cap a la fira. Mentre Marc anave parlant amb ella, Marta va notar que les dos mans anaven xocant i fregant-se a repetides ocasions, però va suposar que ell no li estava donant importància. Marta no aguantava més i va entrellaçar laseva mà amb la seva i ell li va dedicar un somriure.



Només arribar a la fira, Marta va posar tota la seva atenció en les atraccions, era el que més li emocionava de tot allò. Van pujar a totes diverses vegades, no podien parar de riure i de divertir-se junts. Tot allò era perfecte.



Més tard van entrar en el túnel del terror, estava ple de teranyines, calaveres, zombis, cadàvers, etc. Quan van sortir, Marc va comprar cotó de sucre. Anaven caminant per la fira, quan va veure la caseta dels peluixos, Marc es va proposar aconseguir-ne un. Simplement havia de tirar les bitlles amb tres pilotes. No ho va aconseguir amb la primera i la segona, però amb la tercera pilota les va tirar totes. Marc va agafar el peluix més gran i li’l va regalar a Marta, ella li va fer un petó en la galta per a agrair-li-ho, ell es va ruboritzar i li va sortir un somriure.



Es va anar fent fosc i el cel va quedar pintat de negre amb milers de parpellejos lluminososescampats. Van comprar uns frankfurts i es van asseure en un banc per parlar.



Cada vegada es feia més tard, i van decidir muntar en la nòria abans de tornar a casa. La nòria anava girant a poc a poc i quan van arribar dalt de tot podien veure tota la ciutat il·luminada. Marta no podia parar de mirar a Marc i cada vegada que ho feia un somriure inevitable es mostrava en el seu rostre. En aquest mateix instant se’n va adonar que estava enamorada d'ell. Marc la va mirar i no va poder resistir-se a besar-la. A Marta li va fer un tomb el cor quan va escoltar aquelles paraules.



Marc: T’estimo…



Van baixar de la nòria i Marc va acompanyar Marta a la seva casa. Ella només pensava en el que feia uns minuts li acabava de dir. Ell es va acomiadar i li va fer un petó en la galta. Ella no podia deixar de mirar com s'anava allunyant i va decidir dedicar-li unes últimes paraules.



Marta: Marc!



Marc: Digues-me…



Marta: Jo també t’estimo!-Li va dir ella, mentre una llàgrima queia per la seva cara.



Marta va entrar a casa i en arribar a la seva habitació va tancar la porta i va encendre el seu radiocasset. Va posar la seva cançó favorita, “deathbed” de Powfu. Es va tombar en el seu llit i milers de pensaments van omplir la seva habitació. Va pensar en tot el seu passat i el que era el seu present, va agafar un llapis i un paper, i va començar a escriure:



Potser, en algun moment de la teva vida hagis de triar entre dos coses que et donen la vida. Potser, la gent només s'enamori de cossos bonics i no d'ànimes lliures. Potser, els més pròpers no vulguin el millor per tu. Potser, per ser feliç hagis d'arriscar-te a passar per sobre de la mort sobre una corda, perillant de caure. Potser, la felicitat arribi quan deixes de buscar-la. Potser, una persona et lliuri la felicitat en safata durant tota la vida i és aquí quan te n’adones que no vols deixar anar la seva mà. Però hi ha alguna cosa que t'obliga a fer-ho. La felicitat arriba de la mà de persones que s'endinsen en el teu cor, unes vegades per a quedar-se i unes altres per a passar i anar-se’n, deixant un buit que mai sabràs com omplir.



Les llàgrimes cremen quan les vesses per la teva galta, crema dins el dolor que suposa deixar enrere a una persona que mai volies que deixés de pertànyer a la teva vida. I arriba el temor, el temor de no tornar a recordar mai més a algú, i fer-te por de si de veritat t'importava tant aquest algú.



Però, a tu mai t'oblidaré; has estat el cant de la mar que em calmava quan més por tenia, has estat l'aroma d'una rosa quan t'abraçava i em deies que mai te n’aniries, i ara he de demanar-te perdó per anar-me’n jo. Has estat la brisa que despentinava el meu pèl quan em sentia insegura. Has estat la riallada d'un nen en la meua oïda quan ja no em quedava sentit de l'humor. Has estat la persona que s'ha enamorat del que mostrava per fora, però has estat l'únic que ha sabut entendre el que deixava veure en el meu interior, i encara així has sabut voler-lo.



Mai em penediré de confiar en algú que ha posat la seva vida entre les meves mans i ha deixat que jo la guardés. Ara jo et lliuro la meva vida i els meus records, perquè els guardis com el teu major tresor, i si més no te l'esperis, en una altra vida, podrem tornar a trobar-nos.



Saber apreciar els moments feliços i els records, és un privilegi que només les persones plenes de bondat i amor poden tenir. I jo he après a fer-ho amb tu.



Pd: T’estimo.



Marta es va tombar al llit, amb el peluix entre els seus braços i la cançó “Just Like You Do” de SadBoyProfilic i Thomas Reid. Es va quedar mirant al buit, amb llàgrimes a les seves galtes i amb un somriure fins que es va quedar dormida. Mai més tornaria a despertar.



Feia un any, havien detectat un càncer a l'estómac de Marta, s’havia desenvolupat molt ràpid i no tenia cap solució. No havia volgut dir-li res a Marc. Li havien donat uns mesos de vida i, segurament, haver estat amb ell li n’havia donat una mica més de vida, i va fer que en els seus últims mesos pogués conèixer el que realment era la felicitat.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]